Em pensava que ho havia vist tot

M’equivocava.

Jo soc d’aquella generació que vam créixer sentint la veu fluixa dels nostres avis i àvies, resignada de qui ha perdut una guerra i una revolució, dir que els socialistes del final de la nostra infantesa no tenien res a veure amb els d’abans. Eren anys en que la meva generació tímidament s’atrevia a trencar el miratge de la “transició modèlica”. La transició que, malgrat les cunetes plenes de sang i els poders econòmics i polítics plens d’assassins, hi havia qui exportava a Amèrica Llatina sota els focus de les càmeres. I desafiàvem aquest miratge escoltant Kortatu, La Polla i Eskorbuto i sortint als carrers contra les taxes a l’educació i la selectivitat. Ho fèiem com qui fa per primer cop una cosa per sí sol, d’adults. Molts havíem acompanyat a pares i mares a manifestacions, assemblees, tancades, etc. dels anys 1970’s. Les mateixes que democràticament, imposada la Constitució i el parlamentarisme, es van eradicar com qui no vol la cosa.

Doncs, com deia, ens vam atrevir a trencar això. El curs 1986-1987 ho fèiem sortint per primer cop al carrer i rebent cops de porra per part de la policia i, a Madrid, trets reals de la mateixa “pasma”. Teníem 14, 15 o com a molt 16 anys. I vam arribar a la conclusió que el ministre de l’interior, que tenia nom d’un barri nou, no ens agradava mentre veiem amb certa admiració el “cojo manteca”. Alguns vam començar a intuir que era el mateix que hi havia darrera els GAL i d’altres coses similars d’aquella època. Vam créixer després amb la insubmissió i ens vam acabar de fer grans els anys 1990s okupant, alliberant espais. Per nosaltres i per tothom. En tot aquest procés vam patir la policia, potser de manera semblant a com l’havien patit els nostres pares i mares sota el franquisme. Ens ho havien explicat molts cops de petits i era inevitable, quan desenes d’antiavalots entraven de matinada a un centre social okupat disparant desenes de bales de goma, no fer l’associació. La diferència és que, aleshores, hi havia democràcia.

mani_estudiantes

Hem crescut vivint tot això. I poc a poc ens han sortit canes. Molts hem continuat fent assemblees i, al mateix temps, havent d’anar a judicis per defensar-nos de peticions de presó o per ajudar a companys a sortir-ne, també, de situacions similars. Malgrat la teoria del parlamentarisme i de la democràcia liberal, no ens hem cregut mai la separació de poders. I hem sabut sempre que, si haguéssim estat a l’altra banda, mai hauríem passat per aquesta repressió. Fent-nos grans hem adquirit cada cop més consciència de la importància que té el treball en la nostra vida, em refereixo a l’activitat laboral que ens proporciona un salari. Hem construït també els llocs on treballem com espais de lluita mentre, en formar-nos per fer-ho, hem anat veient com aquests 40 anys de democràcia que mai ens hem cregut han suposat un degoteig de mesures legislatives cada vegada més favorables a qui viu de l’explotació del treball. En detriment, de manera inevitable, de la immensa majoria de la població  que treballem per viure. Just el contrari que qui hi guanya.

66_2

Al llarg d’aquests anys hi ha hagut companys i companyes que s’han cansat i han optat per prioritzar els seus espais més personals i privats. N’hi ha hagut d’altres que, ja sigui també per cansament o directament per convicció, han considerat que estratègicament valia la pena aprofitar la petita obertura que el sistema polític ha hagut d’oferir després del cicle de la primavera del 2011. D’altres hem optat per continuar com fins ara, en espais horitzontals, de carrer (o feina) i d’acció directa, no mediatitzada ni per la delegació ni per la institució. Potser de manera tossuda i dogmàtica, però això hem fet. Malgrat les diferents opcions que puguem haver pres, estic convençut que tots i totes seguim tenint clar que, de democràtica i de justa, l’actual democràcia no en té massa coses. Que és un miratge que cal trencar perquè, precisament, una falsa il·lusió és una eina d’opressió per part de qui la pot imposar sobre la majoria. No hi ha igualtat, no naveguem tots i totes en el mateix vaixell i és una fal·làcia parlar d’interessos comuns. Senzillament perquè els d’un banquer, un constructor, del propietari d’una agència de lloguer o els d’un fabricant d’armes, senzillament, mai seran els nostres.

Per tot això, em genera fàstic i molta ràbia veure algunes declaracions de determinades persones públiques actuals i que en certa mesura venen d’aquesta tradició aplaudint el parlamentarisme de fa tot just 40 anys. El que va conformar la impunitat del franquisme i la institucionalització la vida pública de les darreres dècades.

Em pensava que ho havia vist tot, però no. La rapidesa amb la que algunes persones creuen voreres és sorprenent. Supera, fins i tot, la dels socialistes que els nostres avis i àvies deien, amb resignació de qui ha perdut gairebé tota la vida, que no en teníem res de socialistes.

Em quedo, doncs, esperant quina serà la propera sorpresa. Mentre, nosaltres seguim.

Conflicte i política

Tossuda. Entre moltes altres coses, així és la realitat. És a dir, el món és com és. No com voldríem que fos. Aquesta obvietat sovint l’oblidem i preferim imaginar-nos una realitat on ens sentíssim més còmoda, encara que no encaixi amb la que realment existeix. Una altra versió d’això és quan apartem la mirada o, simplement, no mirem allò que ens fa por veure. Tothom ho fem, en diversos moments i situacions, tant a nivell individual com de manera més col·lectiva. Jo, per exemple, acostumo a no mirar gaire els meus extractes bancaris. Però la tossuda realitat se m’acaba imposant, de manera inevitable, molts cops quan a mitjans de mes veig que la màquina dels ferrocarrils em rebutja la targeta de crèdit quan intento comprar una T-10. I ja m’hi puc posar fulles, el món és com és i la meva situació econòmica és la que és.

Potser us preguntareu què persegueixo amb tot aquest rotllo. Doncs vull parlar de política. De la política entesa com l’acció col·lectiva per modelar el present i construir el futur. Bàsicament de la nostra tot i que, d’acció col·lectiva per configurar el món (i per tant política), també n’hi ha molta que es fa al marge i en contra nostra. Quan parlo de política nostra em refereixo a aquella que des de la classe treballadora, des de les classes populars, duem a terme per intentar resoldre els nostres interessos, millorar les nostres condicions de vida i, en definitiva, canviar el món. Generalment la fem des de moviments socials formats per col·lectius diversos, entre ells en teoria els sindicats i a la pràctica només alguns sindicats.

Sempre ens hem trobat en una dicotomia, quan hem fet política. I em temo que ara, amb el miratge de la nova política i altres opcions institucionalistes, aquesta dualitat s’ha reforçat i penetra fins el moll de l’ós de molts debats dels moviments socials. Es tracta d’estructurar els nostres plantejaments, estratègies i programes d’acció col·lectiva o bé a partir del conflicte o o bé sobre la base de la cerca de consensos en la diversitat. M’explico. En relació la segona opció darrerament hem vist un renaixement de discursos “ciutadanistes” i democràtics que acaben entrant ben endins dels moviments socials i les seves pràctiques. No és un procés gens neutre ja que, també ho estem veient, acaba portant a acceptar com a propostes polítiques vàlides aquelles que comporten millores puntuals en determinades condicions que generalment es circumscriuen a parcel·les molt reduïdes de les classes populars. A la gestió que des de la nova esquerra es fa de diversos ajuntaments, ho veiem. O dels sindicats majoritaris, i sovint els no tan majoritaris, de moltes situacions laborals. En la mesura en què l’objectiu és resoldre un problema (aconseguir una zona verda, evitar un desnonament o un ingrés a la presó, mantenir el preu de l’aigua o reduir l’afectació d’un ERO), les vies per assolir aquesta finalitat deixen de ser massa rellevants davant del seu resultat. I aquí el Poder (l’estat, el capital) tenen la paella pel mànec. Obrint puntualment l’aixeta faciliten a aquestes vies èxits puntuals que es poden vendre i, així, defensar-les. Són ells qui ens els donen, no nosaltres que els hi imposem.

b2f9cc70a443a34f55836652_rw_1920

Però, com deia, la realitat és com és. Per molt que no ens agradi, les taxes d’atur de barris com la Palma Palmilla de Màlaga o a Sant Roc de Badalona (per posar casos de dins i fora els Països Catalans) dupliquen o tripliquen les dels centres de les seves respectives ciutats. I l’esperança de vida dels seus habitants és més de 10 anys inferior a les dels barris amb rendes més altes de les dues àrees metropolitanes. Al respecte, podríem anar esmentant molts exemples i encara ens quedaríem curts. Tot plegat és el resultat d’una realitat que, malgrat no ens agradi, és la que és. La d’una part de la humanitat que monopolitza els mitjans de producció de riquesa mentre una altra, la immensa majoria, en el millor dels casos treballa a canvi d’un salari per a produir aquesta riquesa. Aquest conflicte que vertebra les societats actuals es concreta en innombrables situacions on els interessos de la majoria, els nostres, entren en confrontació directa amb els de la burgesia. Quan es planteja la construcció d’un port esportiu destrossant 1 km. de platja “salvatge”. O quan algú defensa fer un nou mitjà de transport públic transferint la gestió a una empresa privada, o el rescat dels bancs amb diner públic, o legislar una llei d’arrendaments urbans com l’actual, o degradar l’actual sistema de pensions públiques, etc. Són interessos contradictoris. En conflicte. O ells o nosaltres.

Crec que som moltes persones les que pensem que la millor manera de definir estratègies per actuar, tant en el plànol individual com el col·lectiu, és partir d’una bona percepció de la realitat. De les condicions en les que ens trobem, de quins mitjans tenim, de què volem aconseguir i de les possibles conseqüències de les nostres accions. Quan reivindiquem el conflicte, a l’hora de construir les nostres propostes polítiques, partim d’aquest fet. El conflicte existeix i ara mateix vertebra els estats i les relacions capitalistes arreu del planeta. En conseqüència, qualsevol actuació nostra comportarà la reacció de qui es situa a l’altre pol del conflicte. La nostra política s’oposa, i nega, a aquella que es fa en contra nostra. Em temo que un punt entremig no existeix, per molt que sovint faci basarda pensar que la realitat és estructuralment tan crua.

capitalism

En aquest sentit, la deriva de la nova política cap a formes de negació del conflicte és nefasta. Primer, perquè aboca als moviments socials a una política centrada en els resultats que a la curta i a la llarga impedeixen construir la nostra autonomia en l’acció política. En la mesura en que no s’ataca el poder polític i econòmic generant conflicte, l’obtenció d’aquests resultats dependrà de la voluntat de l’Estat i del Capital de facilitar-los. Una mica com qui demana i obté (o no) una almoina. Segon, perquè en esquivar una confrontació directa ajuda a mantenir inalterades les relacions socials que emparen l’existència de l’explotació. I, tercer, perquè acaba transformant aquells col·lectius (sindicats, partits, moviments socials en sentit més ampli) que opten per aquesta via en gestors del repartiment d’aquestes compensacions. Els assimila i els converteix en un engranatge més de la maquinària.

Possiblement s’està gestant una reedició del pacte entre capital i treball que va suposar la socialdemocràcia. Segurament en aquest pacte les concessions del capital seran molt més petites que en aquell, per la simple raó que la pressió que ha patit és molt menor. Penso que en general les pràctiques de la nova política són un element central i constituent d’aquest pacte.

Opino que, malgrat costi assumir-ho a nivell d’imatge, nosaltres hem de quedar clarament fora d’aquest pacte. Hem de seguir reconeixent que la nostra és una realitat en conflicte. I que, en conseqüència, si veritablement el volem transformar ho haurem de fer mitjançant el conflicte i la lluita, on els resultats vindran de les victòries. En aquest camí ens caldrà reconèixer quina acció col·lectiva respon a aquests interessos i quina, per contra, els nega. Potser per a la meva generació aquest serà un procés dolorós, especialment perquè veurem caure noms de persones conegudes a banda i banda de la barricada. Però, com deia, la realitat és tossuda i el millor és assumir-ho com més aviat millor.

Nosaltres som nosaltres i la nostra lluita és, naturalment, nostra

Moltes coses ens hem sentit dir aquests darrers mesos. Moltes companyes i companys, i jo mateix. Ens han dit que som el sindicat de les CUP i que amb els convergents fem la pinça per atacar els comuns i la seva nau insígnia, l’Ajuntament de Barcelona. Però alhora, o en molts pocs dies de diferència, hem escoltat com ens vinculaven a l’entorn d’ICV i els Comuns (o a CSQP). Seguint aquesta teoria, accions com la vaga d’ensenyament del 18 de gener hauria fet el joc a aquest espai polític per erosionar la confluència entre JxS i la CUP per pactar els pressupostos, tot per posar en risc el Procés. Alguns, fins i tot, han anat més enllà acusant-nos de lerrouxistes, procapitalistes o d’agents d’una barreja de la CIA i el CNI. Tot plegat, de vegades és difícil aguantar-se el riure.

precaris

Ironies a banda, aquest fet és indicatiu d’una realitat important. Les persones i mitjans que plantegen aquest tipus d’afirmacions poden estar jugant dues cartes relativament diferents. La primera és la deformació conscient de la realitat. Vinculant la lluita d’un col·lectiu de treballadores i treballadors o d’un sindicat de combat a una intencionalitat política “inconfessable”, es busca deslegitimar-la i, d’aquesta manera, erosionar la capacitat de confrontació sindical. La segona, al meu parer, és més preocupant en la mesura que és relativament sincera. M’explico, hi ha qui creu seriosament que la CGT som el braç d’una determinada opció dins de la política institucional. La que sigui, ja que els assenyalaments d’aquesta vinculació són variables en el temps i en funció de qui els faci. I quan això s’afirma des de qualsevol de les variants de la “Nova política” ens mostra que aquesta política de nova en té ben poc i sí, en canvi, de vella. Aquest tipus de plantejaments neguen l’autonomia de les organitzacions de treballadors/es. És a dir, que a partir d’anàlisis pròpies, es puguin plantejar estratègies i accions per assolir uns determinats objectius. I això és, precisament, el que busquem fer des de l’anarcosindicalisme quan ens identifiquem amb un sindicalisme d’ofensiva per a la transformació social.

Fa quasi 80 anys Galeano ja ho va plantejar en el seu poema “Los Nadies”. Negar que els sindicats o els moviments populars tinguem una capacitat d’acció “política” per nosaltres mateixos porta a reproduir una visió classista de la política. On per política s’entén, bàsicament o només, aquella que té a veure amb les institucions de la burgesia. Fora d’elles, res. Com a mínim en termes d’acció pública.

Els temps canvien. Potser massa poc a poc, però canvien. Estancat o fracassat l’assalt al cel a través de les institucions, ara s’obre pas el nostre temps. Un temps on intentarem fer, cada vegada més, política en funció de nosaltres i per a nosaltres. Confrontant. Obrint conflictes, arreu. Sovint petits, però propers i que afecten directament a les nostres condicions de vida, com la lluita contra un acomiadament en una petita empresa o per frenar una privatització d’un espai públic en un barri. Probablement se’ns seguirà negant, a nivell de mitjans de comunicació. I no rebrem l’atenció de focus ni càmeres tret, potser, en apartats de “successos”.

En paral·lel gairebé segur hi haurà qui, per cada moviment nostre, pretendrà veure-hi una agenda oculta a favor d’un dels lobbys de la política del sistema. Francament, a nosaltres ens rellisca bastant. Que persisteixin en la seva il·lusió. Mentre, en espais col·lectius i horitzontals, a partir dels nostres propis mitjans i atenent a les nostres realitats, construïm les nostres pròpies agendes de lluita i les portem a terme. Amb vagues. Alliberant espais i sostres. En assemblees. I sí, com deia un famós escriptor, “ladran, luego cabalgamos”.

tramvies

Fora de les institucions, ara ens toca a nosaltres

Quan fa uns anys amb un seguit de companyes vam renovar el secretariat permanent de la CGT de Catalunya ho vam fer tenint molt clar que volíem promoure un sindicalisme de conflicte. Fins i tot anant més enllà del que molts entenen per sindicalisme, volíem que la CGT formés part d’un conjunt de moviments socials en confrontació amb l’ordre econòmic, social i polític establert. Lluny del fetitxisme, pensàvem que era a través de la confrontació que podíem obtenir cessions del capitalisme, conflicte que calia gestionar amb els mitjans i escenaris específics de cada situació. Enteníem i entenem que el conflicte existeix entre classes, i que la qüestió és si volem equilibrar una disputa escandalosament desigual o si ens quedem observant la següent derrota. Era l’any 2014. Feia tot just 3 anys de la primavera del 15M a la que poc abans l’havia precedit l’okupació del banc de plaça Catalunya de Barcelona. Més tard havien vingut també les vagues generals del 2012, enmig de moltes imatges de lluita contra desnonaments i escarnis, de vagues sectorials, de mobilitzacions en defensa dels serveis públics. En aquell context érem moltes i molts els que pensàvem que podíem construir subjectes de lluita, portant la iniciativa i exercint el conflicte, amb la finalitat de recuperar lluites com les del primer terç del s. XX. Però en el s. XXI.

índex

En aquest escenari vam arribar a l’SP de la CGT de Catalunya en un congrés, el de Mataró, que va aprovar acords al respecte (tot i que tots i totes sabem que en textos per escrit les coses cal dir-les suaument). Potser anàvem ja un pèl tard i, a cavall passat, alguns indicis ja ho evidenciaven. Els “brots verds” de que parlava el De Guindos aquella època començaven a donar resultats pel capital: a les converses de bars i de carrer se seguia parlant dels bancs i les seves conductes “mafioses”, del servilisme de la classe política cap a les grans empreses, de l’atur i dels salaris de merda. Però potser se’n xerrava una mica menys que abans perquè, encara que amb sous miserables, començàvem a conèixer algú que havia trobat una nova feina (molt pitjor pagada que el que un hauria esperat 5 anys abans, això si). I, a més, gent que molts/es i moltes de nosaltres coneixíem havien arribat al Parlament i sortien cada vegada més als mitjans de comunicació del sistema, on semblava que s’hi trobaven d’allò més còmodes. Era l’època dels 3 diputats de la CUP al Parlament de Catalunya, de l’aparició del Procés Constituent sota els focus de TV3 i de les tertúlies a la Sexta amb el Pablo Iglesias.

Com deia, vam arribar una primavera. La del 2014. Tot just 10 dies després del seu congrés, pel Sant Jordi d’aquell any la CGT va promoure un atac contra la FNAC, la cadena multinacional de botigues de llibres, discos i informàtica que sota una aparença “progre” i intel·lectual precaritza vides amb mini-jobs i mini-salaris i contribueix a la desaparició de llibreries i botigues de discos de barri. I va sortir prou bé. Amb un cost mínim pels treballadors/es, socialitzant el conflicte i fent-nos-en a tots partícips, va provocar el màxim de dany a l’empresa. Precisament el dia de més vendes de tot l’any. També poc més tard, el mes de maig, hi va haver a Barcelona i altres llocs de Catalunya l’”efecte Can Vies”. El conflicte, en estat pur, va prendre els carrers i es va estendre fent que un barri sencer guanyés front les pales de les excavadores i l’especulació. A altres llocs de l’estat, com el barri burgalés de Gamonal, situacions similars generaven respostes comparables. En aquest context, plantejaments com els nostres (i clarament no només nostres), de situar el conflicte en el centre de l’acció col·lectiva i de socialitzar les lluites, tenien encara audiència en moviments socials i els seus militants. Però per poc temps.

fnac-triangle-cgt-2-48370

Potser no ens en vam adonar amb l’agilitat que hauria convingut, però l’escenari va canviar ràpidament malgrat una darrera mostra de la potencialitat de la lluita que va evidenciar la lluita socio-laboral de Movistar, a la primavera de 2015.. Per una banda, es van normalitzar operacions repressives contra espais anarquistes i llibertaris. Van ser les anomenades operacions Pinyata i Pandora, fetes a “bombo y platillo” i convenientment teatralitzades per la policia i els mitjans. Com a resultat, a banda de la presó, de les causes pendents i de les obligacions de signar al jutjat a per a desenes de militants de moviments socials, es va criminalitzar l’acció política que obertament refusava situar les institucions com a marc de referència. A l’altra cara de la moneda hi havia l’antítesi: càmeres i micros oberts pels “cavalls de Troia” i per qui anunciava l’assalt al cel a través de les institucions. I ràpidament, gairebé sense adornar-nos-en, l’espai que abans ocupaven a les converses les crítiques a bancs o a la precarietat ara passaven a suplir-lo discursos al Parlament (o al Congrés) o debats sobre si calia envestir al Mas o, més recentment, aprovar els pressupostos autonòmics dels seus successors. És notori que hem perdut la iniciativa. O que ens l’han presa. O les dues coses ja que nosaltres no vam saber proposar alternatives. Però, en tot cas, ja no la tenim.

No és cert que no es mogui res fora de les institucions. I repetir-lo reiteradament pot acabar facilitant excuses per qui no vol fer res fora de les institucions. A l’àmbit estrictament laboral, les hores de vaga es recuperen. Estan tornant a créixer al conjunt de l’Estat i, de manera molt més acusada, a les comarques barcelonines (segons l’INE, aquestes comarques representen el 40% dels i les vaguistes de tot l’estat espanyol al 2016). Conflictes n’hi ha, aquí i allà. Ara se n’obre un i al cap de poc un altre a un altre sector o municipi. I sovint n’obtenim victòries: nòmines impagades que es paguen, millora en alguna condició de treball, etc. I nosaltres seguim plantejant un discurs on el conflicte i una posició activa per part nostra segueixen sent el centre.

Ara, però, són paraules que en alguns llocs cauen en un sac trencat. Segurament dins dels centres de treball l’audiència és fins i tot superior a la de fa tres anys. Però fora, ja no. Desenes de persones de referència de moviments socials ara mateix prioritzen pensar com defineixen la seva relació amb les institucions. Una relació que no necessàriament és personal, sinó que sovint poden entendre com a política. Algunes, senzillament, n’ocupen cadires. D’altres, de manera individual o a través de projectes que podien haver promogut ja d’abans, fan tasques per aquestes mateixes institucions. Imagino que, en els diferents casos (i sent optimista), aquestes actuacions venen motivades per la creença que poden generar resultats socialment reivindicables: accions en favor de llogaters, de la venda ambulant, promoció d’iniciatives cooperatives o, simplement, acció política a parlaments i consistoris. No entro a valorar-ho. Únicament apunto que aquesta no és la nostra política, doncs no definim els objectius ni els mitjans a partir de nosaltres mateixos. Per contra, resta mediatitzada per unes regles del joc imposades fora -i en contra- de nosaltres des dels poders de l’estat i del capital.

Institucions

Si hem perdut la iniciativa, cal recuperar-la. Cal repensar com i, també, amb qui. En relació el treball, hem de tenir present que hi ha un alleugeriment general de la pressió per a molta gent. L’atur i la precarietat segueixen a l’ordre del dia, però hi ha més petites feines que si bé són molt precàries, permeten a molta gent pagar lloguers en pisos compartits i comprar el menjar bàsic. Possiblement hem d’aprofundir les batalles concretes en aquests espais. Empresa a empresa i obtenint victòries petites a cada lloc. Encendre i foc aquí, i després un altre allà quan el rimer fumegi. I, de la mateixa manera en els moviments socials, en lluites com les dels llogaters/es, ocupacions, etc.

Possiblement, caldrà cercar nous i noves interlocutores. I nous referents. Aquells companys/es (o excompanys/es) que es pensen a sí mateixos o la seva acció col·lectiva en relació les institucions i els seus debats possiblement no veuran els nostres plantejaments com una interpel·lació directa, en el sentit de lluites a construir. Potser aquesta és una realitat que no ens agrada reconèixer, però em temo que és la realitat real. Per tant, caldrà assumir-la. Ens tocarà, doncs, reconstruir el front dels moviments socials amb aquelles que encara hi siguem i,  sobretot, facilitar la incorporació de nous militants i nous projectes. I haurem de pensar bé com ens ho fem i què plantegem.

Mentre, nosaltres a l’àmbit sindical, mirem de mantenir la iniciativa i incrementar la pressió i la lluita.

mans

Aval al capital, suïcidi anticapitalista. A propòsit d’uns pressupostos.

Divendres al vespre, en un casal, em vaig trobar diversos companys i companyes. Fent una cervesa, diverses converses s’entrecreuaven. Algunes parlaven de la CUP i dels pressupostos. Vàries de les persones presents feia poca estona havien estat en una assemblea on, la CUP de la comarca, havia discutit la seva proposta sobre els pressupostos de cara a la decisió que havien de prendre l’endemà. I que ara ja coneixem.

Francament, a mi em feia una mica de mandra parlar del tema. Havia tingut un dia llarg, amb una visita als companys d’Iberpotash per un tema sindical (si, fora del “Procés” hi ha vida i preocupacions) seguida d’una jornada de feina. Estava cansat. Però a la conversa algú va treure el tema i va començar a donar arguments per justificar perquè havia defensat i votat a favor de que la CUP els aprovés. I una mica em va interpel·lar. Amb mandra li vaig venir a dir que decisions com aquesta no només s’havien de situar en el context d’un hipotètic referèndum d’independència que, a més, crec que molts pensem que no s’arribarà a fer. Que el que havia defensat i votat segurament es traduiria en un treballador/a públic que seguiria sent, en el millor dels cassos, interí. En llistes d’espera i llits als passadissos d’hospitals. En un treballador del sector social fent art i mànigues per atendre a més persones perquè la conselleria de torn ha permès ampliar les ràtios a l’empresa concessionària del servei. En treballadores de neteja d’edificis de la Generalitat explotades per empreses de multinacionals de multiserveis que, a més, de vegades es passen mesos sense pagar les nòmines.

walenta-portugal

El company em va escoltar i, quan vaig acabar, em va dir que això ara, o amb els pressupostos prorrogats també passaria. I raó no n’hi falta. Ara també succeeix. I fa un, dos i tres anys també passava. I amb governs anteriors, també. La diferència, li vaig dir jo, és que ara ocorrerà amb l’aval d’una organització, la CUP, que s’autodenomina anticapitalista. Ja no vam continuar conversant. Jo no tenia massa ganes de seguir parlant d’aquest tema que ha envaït tantes converses els darrers dies i a ell el van cridar d’una altra banda del bar del casal.

Mentre marxava, em vaig quedar pensant en això de l’aval. De fet, un aval poc canvia les condicions materials que imposen aquests pressupostos, amb les seves misèries i les seves injustíficies. Fins i tot, es podria dir que l’alternativa, la pròrroga dels pressupostos del 2016, que alhora eren una pròrroga de la pròrroga del 2014, és pitjor. Una despesa lleugerament inferior, especialment en alguna partida. Vistos així, trossejats i descontextualitzats, segur que els actuals contenen algunes partides que suposen avenços per a algun àmbit concret. Però no es tracta d’això. L’aval implica la derrota política de qui el dóna. I això és el que li està passant a la CUP avalant els pressupostos de Junts pel Si que, com els anteriors, són netament capitalistes i no trenquen amb cap status quo actual, ni europeu ni espanyol.

Ho exemplifico amb una situació diferent. A la CGT ens hem trobat moltes i moltes vegades en situacions on una determinada empresa posa a sobre la taula acomiadaments, per exemple en el marc d’ERO’s. Quan això ha succeït generalment hi ha un procés de negociació amb el comitè d’empresa, ja que les normatives laborals així ho estableixen. En general, el que s’espera de la nostra gent és que intentin promoure les mesures de pressió que estiguin al seu abats per condicionar el procés de negociació i les propostes empresarials. Això implica mobilitzacions. Sabem que la nostra força no surt de la legalitat, ni de les reunions entre gerents i comitès. Segurament moltes de les propostes d’ERO son absolutament legals amb la legislació actual, dictada per un estat al servei del capital. L’única opció de revertir aquestes iniciatives empresarials surt de la capacitat de coacció que realitzem sobre l’empresari. Que pugui intuir que el desgast de tirar-la endavant és massa gran pels seus interessos i que, d’alguna manera, no li compensi fer-ho. Per desgracia, massa sovint no ens en sortim. L’empresa manté la seva proposta i alguns dels sindicats pacten amb ella una rebaixa de la xifra d’acomiadaments o un increment de les indemnitzacions. En certa mesura, es podria veure com una millora. Una mica com els pressupostos del 2017 en relació els del 2016.

Quan això succeeix, com a CGT no signem cap d’aquests acords. Ho hem decidit així com a organització i a la immensa majoria dels nostres companys i companyes no els hi passaria pel cap fer-ho. Això ens ha portat molta repressió i passar a ser, moltes vegades, una part important dels acomiadats/des. Algunes vegades, però, això no ha sigut així. Estic pensant en un cas de fa pocs anys d’una empresa de la comarca on visc ara. Els nostres delegats van acabar signant un acord per un ERO amb el grup que acabava de comprar l’empresa i que va imposar que, si no signaven tots els sindicats el pacte, tancava i deslocalitzava la planta. Doncs bé, la CGT va expulsar en molt poc temps la totalitat dels seus delegats en aquella fàbrica i això va suposar perdre tota una secció sindical. Per què ho va fer, si de fet la seva signatura no condicionava l’acord final (la CGT no tenia majoria absoluta en un comitè on la resta l’acceptava)? És molt senzill: no es volia avalar “políticament” aquell acord i es volia poder tenir les mans lliures per a combatre’l, tant nosaltres com a CGT com qualsevol treballador que ho volgués fer.

Per a mi, el sí que hem conegut aquesta setmana de la CUP als pressupostos de la Generalitat és moltes coses. Una d’elles és com això que exposava d’aquesta empresa vallesana. És un aval al dictat del poder econòmic, del capitalisme al que com a mínim verbalment es diu combatre, a l’acció de govern del proper any a Catalunya. Una acció de govern que marcarà com han de ser, o de continuar sent, els serveis públics. Uns serveis públics que sabem que han patit unes retallades aberrants i que ja fa molt temps s’han lliurat en gran mesura a l’avarícia d’empreses capitalistes que els gestionen només per treure diners. Amb les nostres vides, sí; diners. Significa lligar-se de mans. Assumir les normes del joc, ja no només el de la institució, sinó també l’econòmic: una despesa modulada pel llindar de dèficit imposat per la UE i el govern espanyol, consolidar la privatització d’una bona part de la despesa pública i una fiscalitat que toca més aviat poc a les rendes altes i, sobretot, a les rendes del capital.

terra-cremada

El sí a unes polítiques netament capitalistes per part d’un (espai) anticapitalista em sembla, francament, l’escenificació del seu fracàs com a projecte polític. La seva autoimmolació.

(Espero que el màxim de militants, de companys i companyes amb qui hem compartit tantes lluites, se’n puguin escapar amb el mínim de ferides possibles. Tenim molt camí per recórrer)

“Escombrarem anarquistes i comunistes”

Reflexions arran d’una vaga

Passi el que passi dimecres, la vaga convocada per la CGT a l’ensenyament públic no universitari haurà servit per a diverses coses. Aquesta afirmació no ens hauria d’estranyar en absolut, ja que pel moviment obrer tradicionalment les vagues eren eines que es planificaven i es duien endavant amb la intenció clara d’assolir determinats objectius. Les vagues no es fan per cosmètica. Suposen un esforç per a qui les fa. Els i les treballadores vivim del nostre salari i, per tant, no cobrar ens erosiona les condicions de vida. En conseqüència, quan es promouen cal definir clarament la seva utilitat. Aquesta és la raó per la qual CGT convoca precisament la vaga el dia 18 de gener. Una raó que no costa gaire d’entendre a qui, realment, vulgui entendre el perquè de la data de la vaga. El dia 18 encara s’estaran negociant els pressupostos de la Generalitat dels quals pengen, directament, una part de les reivindicacions que motiven la vaga: més pressupost per a l’educació pública per tal de poder incrementar el nombre de docents i reduir les ràtios, eliminar els barracons que encara hi ha a escoles i instituts i la progressiva eradicació del concerts. En canvi, fer-ho només quan els pressupostos ja estiguin tancats, i em temo que aprovats, és una simple acció de cosmètica o de maquillatge. No cal fer massa voltes per veure que la convocatòria del dia 9 de febrer, que altres sindicats han posat a sobre la taula i que es farà un dia en que ja s’haurà tancat la negociació pressupostària, poc aporta a la pressió per a rectificar com a mínim les partides d’educació d’aquests pressupostos neoliberals i de misèria.

Com deia, la vaga del 18 de gener servirà per a diverses coses. De fet, ja ho està fent abans de que es dugui a terme. Ha tret a l’escena pública que les propostes del govern per a l’educació pública són clarament insuficients i perpetuen les polítiques liberals dels governs de’n Mas. Ha obert debat i ha incrementat la pressió sobre qui els vol aprovar, ho hagi dit o no de manera oberta. Ajuda a la mobilització del col·lectiu de docents no universitaris que, els darrers anys, ha estat menys actiu que temps endarrere en la defensa de l’escola pública. I contribueix a articular un seguit d’iniciatives a nivell de centre, local o de barri en favor de l’ensenyament, entre elles les que representen moltes assemblees grogues i plataformes diverses. Crec que molts d’aquests espais confluirem el dimecres 18 de gener davant del Parlament. I espero que aquest dia sigui una primera sortida en escena d’una lluita que ha de tenir continuïtat.

sos-educacio

També penso que la vaga del 18 de gener està contribuint a posar a cadascú al seu lloc. El govern ja sabem on es posiciona, i els partits que li donen suport també. I ara també coneixem on se situen els sindicats majoritaris de l’ensenyament a Catalunya, que no només són CCOO i UGT (en veritat, el majoritari en termes electorals no és cap d’aquestes dues centrals). D’alguns d’aquests sindicats no ens sorprèn massa que intentin erosionar, per dir-ho finament, les convocatòries que no surten d’ells. Però del més “majoritari” sorprèn una mica més. I no potser tant del sindicat com a tal, sinó que és especialment interessant veure com alguns dels seus membres destacats, i que no fa tants anys participaven de moviments socials alternatius, fan servir determinats arguments. Un que he anat veient reiteradament consisteix en recordar que la CGT no representa a la comunicat educativa perquè, diuen, no té ni el 5% dels delegats i delegades escollits a tota Catalunya. No seré jo qui entri en una guerra de xifres, ja que si mirem els resultats electorals per zones, podem observar com al Baix Llobregat va superar el 20% i a Barcelona o als vallesos el 10%. Però aquest ús intencionat de les xifres no és el que per a mi és directament aberrant. El que jo trobo més preocupant és que el principal argument per a desqualificar la convocatòria del 18 de gener sigui un paràmetre electoral. Gent sorgida de moviments socials recorrent a la representació electoral per a validar o no una proposta de lluita? Si aquest argument l’apliquéssim, precisament, als propis moviments socials invalidaríem d’arrel qualsevol activitat seva amb una frase del tipus “que nada són y a nadie representan” digna de l’insigne Ángel Acebes o d’en Felip Puig i els seus subalterns. En definitiva, ha tret a la llum alguns dels efectes perversos de la creixent institucionalització d’uns sectors de l’esquerra combativa d’anys enrere. Procés en el que, intueixo, s’insereixen els esquemes de raonament d’aquests antics militants.

esquirol1

I, finalment, la vaga del 18 de gener ha tornat a deixar en evidència el caràcter profundament classista dels sectors hegemònics d’aquesta pel·lícula inacabable que molts anomenen el Procés. No cal cercar massa per veure que la CGT tenim la capacitat de ser el sindicat de la CUP i, alhora, agents del CNI o del Borbó. En aquesta aparent diversitat hi conflueixen, per a un grapat d’hiperventilats processistes, el comú objectiu d’enderrocar el camí cap a la independència de Catalunya conduït pel govern de Junts Pel Si i un seguit de “business friendlies” que els acompanyen. És a dir, una vaga contra el govern català (que, no oblidem, respon als interessos d’una part de la burgesia principatina) necessàriament és obra d’un enemic extern o d’una colla d’arreplegats inconscients manipulats des de l’exterior. Sota aquesta percepció transversal del Procés, no hi ha classes socials sinó, simplement, el “bloc del sí” i el “bloc del no”. Evidentment, els sindicats en lluita contra el govern som, per aquesta gent, part del “no” i els és igual el que pensem sobre la autodeterminació o la independència de Catalunya. A banda de la voluntat de desqualificar, d’una altra manera si voleu, la vaga, darrera aquest tipus d’arguments s’hi amaga la incapacitat d’entendre que les organitzacions de treballadors i treballadores podem tenir els nostre propis objectius i programa de lluita, al marge i autònoms respecte partits i altres formes de política institucional.

twit

El rerefons dretós d’una part del processisme s’ha fet palès també en les crítiques a la vaga. Hi ha qui ha anat més enllà i ha defensat la necessitat de replantejar les vagues quan (o en el supòsit de que) Catalunya sigui independent. El símil d’aquest tipus de discursos amb els dels tertulians de mitjans de la caverna mediàtica espanyola és esparverant. Alguns, encara, han sigut més agosarats. Ens presenten, a qui defensem la vaga, com enemics de Catalunya. I, en aquesta lògica, hi ha qui s’ha desfermat i ha arribat a defensar que caldria escombrar anarquistes i comunistes d’una futura Catalunya independent. En definitiva, tot una declaració d’intencions d’un professor d’universitat.

Retornant-nos l’alegria de lluitar, la vaga del 18 de gener ha guanyat. Recuperant la dignitat dels i les treballadores de l’ensenyament, la vaga del 18 de gener també ha guanyat. Fent-nos replantejar la deriva d’antics militants de moviments socials, la vaga també ha guanyat. Destapant derives feixistes camuflades sota discursos d’aparent alliberament nacional la vaga ha seguit guanyant. Perquè, no ho oblidem, convé saber on som, qui som i quin camp per córrer, i per lluitar, tenim davant.

Governabilitat i pressupostos

Una organització que pretén ser revolucionària en cap cas es pot sentir interpel·lada per la governabilitat capitalista. I això és aplicable a molts nivells, a molts plànols diferents de la realitat. Un exemple el podem trobar en el món sindical. De vegades he vist com quan una secció sindical entra a un comitè d’empresa, i especialment quan ho fa en majoria, se sent imbuïda d’una espècie de responsabilitat respecte la mateixa empresa. La distància amb l’empresari disminueix perquè, es clar, cal resoldre problemes amb els que ell es troba: com afrontar oscil·lacions en la demanda de productes que motiven pics de treball en determinats moments, com resoldre una reducció de les transferències públiques (en l’àmbit de l’administració) que afecta directament als/les treballadores, etc. Mentre, augmenta de manera directament proporcional la distància amb la resta de treballadores, aquells i aquelles que passen totes les seves hores treballant, que no s’integren a les dinàmiques institucionals de la regulació de les relacions socials dins de l’empresa.

1308032547_1

Tothom ho hem vist unes quantes vegades. Com deia, en el món del treball em temo que alguna ocasió ha passat en alguna secció sindical de l’organització on milito. De manera molt més concreta, ho veiem sovint en delegades i delegats de sindicats majoritaris, presidents de comitès d’empresa, quan argumenten que com a mal menor s’han d’assumir acomiadaments, suspensions temporals de feina o revisions a la baixa de les condicions laborals. Nosaltres moltes vegades ens hi hem oposat. Sovint amb mobilitzacions. I algunes vegades hem guanyat tot i que, ho hem de reconèixer, que són més les que aquest tipus d’arguments acaben triomfant entre plantilles que se senten  cada vegada més pessimistes i més allunyades d’aquests “representants sindicals”. Vull pensar que si aquests representants sindicals assumeixen els paràmetres bàsics dels plantejaments dels empresaris quan imposen aquests tipus d’acords, ho fan interpel·lats, precisament, per aquesta fal·làcia de la governabilitat, en aquest cas de l’empresa. Fins i tot quan la seva actitud és sincera, no motivada per un intercanvi de cromos que no es fa públic, la seva situació els fa més propers als enemics de la classe treballadora que als seus propis companys i companyes. L’alternativa hauria passat per cedir a qui té el Poder la responsabilitat de resoldre les diferents situacions i dedicar els esforços a construir les bases per a la defensa radical dels interessos dels i les treballadores. I això passa per no acceptar (i, per tant, negar) la lògica dels patrons.

A un altre nivell aquests dies ho estem veient en la tramitació dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya. Un govern de la burgesia, o com a mínim auspiciat per la burgesia, promou una llei de pressupostos en coherència amb els interessos dels seus padrins. Una part molt rellevant de l’acció social del propi govern es delega a empreses que es lucren fent coses tant rellevants com menjadors escolars, la cura de les persones grans, l’atenció a la infància. Són les anomenades empreses del tercer sector que, com la resta d’empreses, funcionen i es mouen seguint la lògica de la producció de plusvàlua. Per exemple, si cal incrementar les ràtios de pacients per treballador/a per tal de mantenir un cert nivell de benefici encara que això reverteixi en contra del servei (públic) que ofereixen, no dubten en fer-ho. En aquests pressupostos observem també com el percentatge de recursos que s’enduen les escoles concertades, que, no ho oblidem, són també empreses privades, augmenta mentre a l’ensenyament públic es consoliden anys de funestes retallades. De manera similar a l’àmbit sanitari segueixen reproduint un model basat amb un fort intervencionisme de les empreses privades sobre quelcom tant bàsic, i tant de primera necessitat, com és la garantia de la nostra salut. I així podríem anar sumant exemples. Però no cal, tothom tenim ben present de què estem parlant, encara que ens els intentin ensucrar amb petites mesures de cara a la galeria com, fa unes setmanes, alguns impostos al consum de begudes ensucrades (valgui la reiteració). Impostos que són al consum, no a les rendes.

Com deia, qui vulgui de manera sincera fer la revolució no pot veure’s interpel·lat per a qui demana mantenir les regles de l’estatus quo. Discussió a banda de la pertinència o no de la participació en la política institucional, és innegable que ara mateix les CUP tenen un problema. No tant per la decisió que al final prenguin sobre aquests pressupostos, com ja de per si pel simple fet de sentir-se cridades a debatre’n la seva aprovació. Mentre tot això va passant, alguns de nosaltres ens sentim cada vegada més allunyats d’aquest escenari que mai ha sigut el nostre. Mirem els toros des de la barrera mentre pensem com i quan construirem els nostres propis espais de política del conflicte i la lluita.

Possiblement, un dels propers sigui aquest 18 de gener. I n’hi haurà molts d’altres.

sindicalisme revolucionari punys alçats