La trampa del debat sobre la violència

Cada vegada que hi ha protestes que busquen ser efectives i anar més enllà d’una performance simbòlica, periodistes, tertuliants i polítics obren el debat de la violència. Una violència que identifiquen bàsicament en qui protesta o, com a molt, en el fet de la protesta en si. D’aquesta manera es relaciona la protesta (que pretén ser efectiva, és a dir, servir per alguna cosa) amb la paraula violència. Una paraula que s’assimila a situacions molt concretes i que aquestes mateixes tribunes acostumen a demonitzar i, de pas, negativitzen el reconeixement del conflicte que hi ha darrera de les protestes. Entrar en aquest debat ens fa caure en el seu parany. Ho estem veient en les actuals protestes per l’empresonament del cantant Pablo Hasel. M’intento explicar.

És dolenta la violència? En abstracte, evidentment que ho és. Però penso que aquesta no és la pregunta que cal fer-nos. Vivim en un món violent. Això és una certesa que no admet discussió. És violent en cada moment de la seva quotidianitat. Milers de migrants moren fugint de la misèria extrema. Una persona com l’Amancio Ortega acumula un patrimoni de gairebé el 200% del pressupost anual de la Generalitat, mentre moltes de les seves treballadores a molts països pateixen condicions properes a l’esclavitud. Cada dia esmorzem amb antiavalots repartint cops de porra en l’enèsim desnonament de la setmana. Moltes vegades a la feina ens veiem obligades a fer unes hores que no ens paguen i si ens queixem ens foten fora sense cap contemplació. La realitat és violenta i aquesta violència, que no ens agrada, ara mateix forma part de l’ADN de la nostra societat.

Nosaltres, per la nostra banda, volem canviar aquest món. Per fer-ho, la primera passa és reconèixer com és aquest món. Això comporta identificar allò que és violent. Per exemple, que s’ofeguin cada dia persones a la Mediterrània no és una situació inevitable sinó que respon a unes determinades polítiques de la UE. Que cada any morin al món molts milers de dones assassinades per homes no és “natural” sinó que respon a una forma específica d’organització social. Un masclisme que, entre d’altres la publicitat perpetua de forma ben intencional. De la mateixa manera que l’atur i els sous de misèria de joves, dones i migrants és una decisió econòmica que algú l’ha pres, fora de tot control social. Aquest tipus de situacions, que són els pilars del món actual, responen a polítiques conscients. No apareixen en cap programa electoral, però hi ha qui les dissenya i qui les executa de forma totalment premeditada.

Davant d’això, la protesta social ha de ser efectiva perquè, si no, és simplement teatre. I per tal que una protesta sigui efectiva, cal que violenti allò contra el que protesta. Si això no ho tenim clar, no anem enlloc. Per tant, ens correspon pensar com podem obtenir aquesta efectivitat. Pot ser efectiu bloquejar un magatzem de distribució de vidres per cotxes a moltes automobilístiques per evitar acomiadaments? Potser sí. És violent? Doncs pels amos de l’empresa que fabrica vidres i per les empreses automobilístiques ho és. Podem aturar un desallotjament encenent un barri o una ciutat? De vegades sí. És violent? Doncs per qui ha conceptualitzat aquest desallotjament com una oportunitat per fer negoci, o pels polítics compromesos amb qui vol fer el negoci, ho és. Ocupar un rectorat i aturar la seva activitat o bloquejar un campus defensant taxes universitàries menys cares i frenar acomiadaments de professores precàries pot ser útil? Moltes vegades ho ha sigut, malgrat suposar un cost per gerents i per qui mercantilitza les universitats.

Penso que a nosaltres no ens pertoca entrat a debatre sobre la violència. Com deia, la violència existeix i quan lluitem, d’una forma o una altra l’apliquem en diferents graus. Per nosaltres el debat rellevant és quins objectius volem assolir quan promovem una protesta i de quins mitjans per fer-ho disposem per nosaltres mateixes. Aquests mitjans poden ser molts, diversos i canviants segons les situacions. Fer una assemblea i trencar l’individualisme en pot ser un, de la mateixa manera que bloquejar una via de circulació, aturar un servei de recollida d’escombraries o alçar barricades en flames també ho són. I molts d’altres que no anomenaré. La reflexió que per nosaltres és rellevant és identificar per què lluitem, qui som aquest nosaltres que lluita i quins mitjans tenim i com els podem implementar per a que la nostra lluita serveixi per apropar-nos als objectius que la promouen. Per mi, el límit de tot això radica en l’efectivitat.

Evidentment en aquest debat hi ha tot de riscos que cal tenir presents. Un d’ells: les nostres accions també determinen com ens anem construint en cada moment. Això posa sobre la taula una dialèctica constant entre els nostres actes (a ningú ens agrada trencar vidres o tallar un carrer [sempre en abstracte], però de vegades potser ho fem) i com som. És un risc que hem de tenir present sense perdre de vista que la passivitat o el limitar-nos al simple teatre reivindicatiu simplement ens fan deixar de ser allò que som. Un altre: la nostra violència té sentit quan respon a una lluita col·lectiva, per molt que pugui prendre la forma d’accions individuals. Això comporta que el debat sobre objectius i els mitjans per assolir-los ha de ser col·lectiu, encara que sovint, i per la pròpia naturalesa del debat, sigui difícil tenir-lo de forma pública. Cal que la ràbia estigui organitzada. Ara bé, aquesta organització sempre ha de partir de qui la protagonitza i hem de fugir de qualsevol temptació de pretendre estructurar i canalitzar lluites i protestes de les quals no en som protagonistes. Aquest, però, és un altre debat.

En definitiva. La validesa de les nostres accions radica en la seva utilitat. Una utilitat que depèn de dos aspectes:  1) de l’efectivitat que proporcionen a la nostra acció col·lectiva davant un conflicte i 2) en com ens hi posiciona a nosaltres. El debat descontextualitzat de la resta sobre les formes d’aquestes accions, com la pregunta sobre si és o no és vàlid cremar un contenidor, simplement fa el joc a qui té el Poder. Un Poder que, com sabem per experiència, és violent.

No serà a les urnes ni als jutjats on derrotarem el feixisme

A mi no m’agrada gens veure diputats de Vox en un parlament. Encara recordo la sorpresa quan van entrar al parlament d’Andalusia. I em temo que el proper 14-F veurem com un grapat són escollits pel parlament de Catalunya. Però el que no m’agrada no és el fet que hi hagi diputats i diputades feixistes. De diputats i diputades lesius pels interessos de la majoria de la població n’hem tingut molts al llarg del temps. Els/les que van aprovar les successives reformes laborals no eren de Vox. Ni la llei d’estrangeria o la llei mordassa, ni la liberalització dels lloguers i del sòl, ni tantes altres lleis.

Doncs no, si no m’agrada que hi hagi diputades i diputats de Vox és perquè hi ha feixisme al carrer. Aquest és el problema: el feixisme existeix. Haig de dir que no em preocupa excessivament que hi hagi feixisme al barri de Salamanca de Madrid o a la plaça Artós de Barcelona. Allà hi viuen els nostres enemics de classe. Són la gent que s’enriqueix gràcies a la nostra misèria, amb zero escrúpols per acomiadar centenars o milers de persones, per traficar amb armes i amb medicaments, per privar l’accés de milions de persones d’arreu del món als recursos necessaris per a poder fer una cosa tan bàsica com és viure. Que aquesta gent evolucioni cap el feixisme és possiblement un fenomen natural, sobretot si veuen que les altres formes que tenen de control polític i de poder els són insuficients en un determinat moment.

A mi em preocupa el feixisme que s’estén i troba terra per arrelar en altres llocs, en els barris on viu la nostra gent. És un feixisme que s’alimenta també de l’explotació, de l’empobriment de la vida quotidiana, del costum imposat reiteradament a la classe treballadora de que parlar de política és perdre el temps, de l’egoisme repetit matxaconament des de molts tertulians i programes escombraries dels mitjans. Un egoisme que es tradueix en primer jo i després la resta, especialment els darrers en arribar siguin joves a una empresa o migrants a un territori. D’altra banda, des de fa dècades se’ns ha imposat la cultura de la delegació. Deleguem en els polítics professionals la gestió del dia a dia. Deleguem en els/les delegades sindicals la nostra acció política en els llocs de treball. Deleguem en professionals fer coses que no ens amoïnem per entendre. En aquest context, per què ens estranya que un model autoritari, que promet seguretat a canvi de renunciar a la llibertat tingui tanta audiència? És una conseqüència lògica del que ens estan fent ser des de fa anys. I no ens confonguem, qui ens ha portat cap aquest camí no han sigut partits polítics ni sindicats feixistes. Han sigut uns altres, els que des dels anys 1977 han modelat com hem de ser. Un egoisme radical i un delegar absolutament la nostra vida en qui garanteix tranquil·litat (el “pan y toros” del franquisme) és un aliment immillorable pel creixement del feixisme.

Centrar el problema en el fet que Vox entri a un parlament és negar la realitat. De la mateixa manera que pensar que la solució passa per il·legalitzar un partit com Vox, és també un autoengany. Possiblement a qui ha gestionat el sistema des de fa quaranta anys l’interessi centrar el debat en aquest terreny, a l’àmbit de tribunals, de les institucions i de les eleccions cada quatre anys. Mentre, a nosaltres ens releguen com a simples espectadors/es. Fent-ho, continuen alimentant la serp que ha parit l’ou que ara s’esberla. Se segueix reproduint un sistema on s’anul·la la capacitat de les persones normals i corrents de ser protagonistes de la nostra vida, creant acció política i autogestionant col·lectivament el dia a dia. La solució que plantegen, per contra, és com intentar aturar una marea amb una simple escombra i ens condemna a veure, passivament, com poc a poc el feixisme es va estenent i ens va intoxicant. De fet, sent una mica mal pensat, potser ja hi ha a qui l’interessa que el feixisme guanyi protagonisme a determinats barris i als centres de treball. Que sigui un referent d’un sector de la classe treballadora. Quan més espai ocupa, menys en tenim nosaltres, els i les que plantegem i lluitem alternatives a l’actual model social i econòmic. Potser d’això es tracta.

És imperiós que sortim d’aquesta lògica. La lluita contra el feixisme, o la protagonitzem nosaltres, o no serà. I penso que ho hem de fer en dues vessants complementàries i igualment necessàries. La primera, cal impedir que es faci present als nostres barris i dels nostres centres de treball. I això cal fer-ho amb la nostra força, que prové de l’acció directa. La segona, hem  de combatre el feixisme refermant les nostres alternatives al sistema econòmic, social i polític imperant. Només quan som capaços de plantejar propostes actuals, assumibles i engrescadores per radicals, podem deixar sense oxigen per viure al feixisme. Hi ha exemples que mostren com de cert és això. On el moviment per l’habitatge construeix una lluita a cara partida, on la solidaritat i l’acció directa són la base, el feixisme no hi entra. Com tampoc ha gosat entrar en les lluites sindicals reals, aquelles (i malauradament són massa poques) on les assemblees decideixen i les barricades alliberen camins.

L’alternativa al feixisme no passa pel sistema que l’ha permès créixer. Paradoxalment, passa per la lluita sorda i constant per subvertir-lo.

Un dilema fals i la perillosa trampa del vot (útil)

Una vegada hi havia un presoner. Un vespre, va entrar un carceller a la seva cel·la i li va dir: “Demà al matí tornaré. Si em dius una cosa que sigui certa, et condemnarem a cadena perpètua. Si el que em dius és una mentida, t’afusellarem”. L’endemà el presoner se’n va anar a dinar a casa seva.

Torna un nou cicle electoral. La primera data la tenim aquest 28-A. I una bona part dels i les potencials electors ens trobem en una situació semblant a la del presoner. Possiblement per primer cop des de fa més de 30 anys tenim a sobre la taula un fantasma creïble de que un partit d’extrema dreta (desacomplexada i molt més explícita que la del PP) arribi a les institucions. Per l’altra, hi ha qui planteja que és necessari votar (i votar entre allò que se’ns ofereix amb possibilitats de sortir, que tampoc és massa divers, que diguem) per frenar aquesta extrema dreta. Ja sigui en clau autonòmica o estatal. Mitjans de comunicació, tertulians, opinadors i una bona part de la classe política repeteixen aquesta dualitat. Un cop darrera l’altre, doncs és sabut que la reiteració és una forma efectiva de fer que un missatge passi a formar part de la nostra consciència, de que n’acceptem la lògica. I aquí hi ha una trampa. Una trampa molt important.

Ja sabem com és això de les eleccions parlamentàries. Fa molts anys que patim l’electoralisme i veiem com aquesta democràcia merament nominal fa servir les urnes i les paperetes com a eina de legitimació d’un poder que, ho patim, en realitat no ens consulta pràcticament cap de les seves decisions rellevants. Per contra, ha imposat una cultura de la delegació que ens limita a la immensa majoria de la població a conformar-nos amb un simple rol d’espectadors. A renegar de ser protagonistes de la realitat per ser simples consumidors de vides prefabricades. El show dels recents debats televisius n’és una bona mostra. Qui els mira, sovint ho fa des del sofà i només li falta la paperina de crispetes a la mà. Consumim un producte acabat que s’assembla molt al fet de llegir, l’endemà, els titulars que prepara la premsa. L’espai que se’ns deixa és molt limitat. Abans podia ser la tertúlia amb els/les amigues o la conversa de bar. Ara, cada cop més, ho són els comentaris als FB o al TW, molt més impersonals i que ens alliberen del risc d’interactuar col·lectivament amb altres persones que comporten les converses en viu. Tot en ordre.

Ara bé, per garantir que la cosa funcioni, cal que ens hi sentim implicats/des. D’això el vot i la fal·làcia de que podem decidir alguna cosa. Una bona manera de mobilitzar aquest vot en sectors que ens podem sentir frustrats per un sistema polític que notem molt allunyat de nosaltres és crear una por. I el feixisme de Vox sembla que funciona prou bé. Pel propi sistema, podria semblar que comporta un risc: que quan els mitjans de comunicació es fan ressò del seu discurs, aquest arribi a un segment de la població i que, fins i tot, condicioni el que diuen altres partits polítics. Més que un risc, però, en realitat li suposa un avantatge. Per una banda, permet normalitzar a mig termini algunes mesures que d’una altra manera potser toparien amb més resistències. Ho veiem al conjunt d’Europa, quan les propostes xenòfobes de l’extrema dreta acaben influenciant gran part dels arcs parlamentaris. Per l’altra, quan el feixisme impregna una part de la classe treballadora és una victòria del capitalisme: situa el conflicte dins de nosaltres mateixos, com alternativa aboca a una altra part dels i les treballadores a donar per bones algunes de les opcions que planteja el joc electoral i desactiva encara més el conflicte social.

La por al feixisme beneficia enormement al sistema polític. Fa que una part dels potencials electors, que en un altre context es quedarien a casa, acabin anant a votar i, en certa mesura, acabin implicant-se en el procés. Però també reverteix en un altre fet. Ens obliga a triar entre opcions que ens desagraden, per allò de votar “lo menos malo”. Els treballadors/es sabem perfectament que un hipotètic govern Sánchez estarà venut a les polítiques de la Troika i de l’IBEX 35, com ho està també el de la Generalitat. Unes polítiques que directament ens oprimeixen, tant en matèria econòmica com en espais de participació col·lectiva, de llibertats públiques, etc. Que any a any, legislatura a legislatura, es normalitzi que la classe treballadora haguem d’escollir entre opcions que ens perjudiquen, que no son nostres i que ens van en contra, atempta directament contra la nostra consciència col·lectiva. Ens imposa una frustració, un sentiment de que no hi ha res a fer. Ens desvaloritza com a subjecte col·lectiu, ens condemna a la passivitat i estén, com una autèntica arma de destrucció massiva, la concepció de que no hi ha res a fer. Que la realitat és immutable. Tot el contrari que pensaven, ara fa 100 anys, els nostres avantpassats quan guanyaven vagues i avançaven en el camí de la revolució social.

En definitiva, ens acostumen a que l’única sortida és seguir el dilema que ens plantegen: feixisme o vot útil. Veritat o mentida, presó de per vida o afusellament, com li imposen al presoner.

En la història, el presoner pot marxar a casa perquè, en arribar el matí, li diu al carceller: “Avui m’afusellareu”. La resposta que construeix queda fora del sistema i trenca la lògica perniciosa a la que el volien sotmès. En conseqüència, guanya la llibertat.

A la vida real, cal cercar una alternativa al fals dilema que ens planteja l’electoralisme. No podem conformar-nos en escollir entre opcions prefabricades que ens venen donades i, en el fons i en la forma, contràries als nostres interessos. Tampoc podem acceptar aquesta coresponsabilitat imposada d’haver de promoure opcions de l’esquerra domesticada (i traïdora als nostres interessos), que ja sabem que no ens agraden. L’alternativa és fer saltar les regles del joc. Defugir la passivitat, la cultura de la delegació i l’electoralisme.

Dit així sembla molt fàcil, però a ningú se’ns escapa que en realitat ens costa molt construir alternatives que semblin creïbles. En aquest post que ja arriba a la seva fi jo tampoc pretenc fer-ho. En realitat, ha de ser una tasca col·lectiva. Sí que m’agradaria, no obstant, enumerar algunes idees. En primer lloc, la nostra acció col·lectiva l’haurem de fer a partir de nosaltres mateixos/es, les nostres formes d’organitzar-nos i de la nostra pròpia lògica. Per desgràcia els darrers anys ja hem vist què passa quan juguem a fer de bruixots, quan sectors dels moviments socials entren dins la lògica electoral i institucional. Aquest no pot ser el camí. Cal reobrir espais de conflicte concrets, en els que hi puguem intervenir amb els recursos que tenim tant a nivell organitzatiu com de persones. Amb la idea de guanyar-los i retroalimentar-nos com a jo col·lectiu. Promoure una dinàmica de creixement que només ens beneficiarà si és autònoma a les pautes del poder. I un creixement que ha de permetre’ns incrementar el conflicte social i plantejar les nostres pròpies alternatives.

Sóc conscient que això darrer que he dit no deixen de ser abstraccions. Simplement vull remarcar que és urgent defugir del miratge de l’electoralisme. Cadascú pot votar o no, però la llibertat no la guanyarem mitjançant els vots. L’obtindrem només si som capaços de reconstruir-nos col·lectivament dins d’una lògica ben diferent a la de l’electoralisme. I és urgent que ens hi posem.

1. Per si algú l’interessa, aquest 28-A jo tornaré a ser un abstencionista actiu.

No només antifeixistes

Som antifeixistes, però no només. M’explico. Som radicalment antifeixistes. Pensem que, front el feixisme, no tenim cap altra opció que no sigui combatre’l. Però també sabem que no ens conformem a ser simplement antifeixistes. O que no som antifeixistes de qualsevol manera. Tot plegat, en els temps que corren i sobretot en els que possiblement vindran convé tenir-ho clar. És per això que faig aquest post, que no pretén ser massa llarg ni dir res de l’altre món. Però hi ha coses bàsiques que mai està de més repetir.

Tenim ben clar que el feixisme és fill del capitalisme. Històricament hi ha un munt d’exemples que ho demostren. I quan parlo de capitalisme em refereixo també als estats, com a entitats polítiques, que l’emparen, l’avalen i el protegeixen. De fet, el feixisme com a forma extrema d’autoritarisme, requereix dels estats i els reifica. Però és igualment cert que no tots els fills del capitalisme són feixisme. Bé, més que fills, caldria dir que no totes les formes que adquireix el capitalisme és això que denominem feixisme. En realitat, tot i que certes manifestacions feixistes acaben sent presents en pràcticament totes les societats capitalistes, en poques ocasions aquest feixisme acaba sent dominant. Encara que els mateixos estats el puguin protegir i promoure fins i tot en les seves formes marginals.

No només el feixisme mata. Les polítiques liberals, seguint el dictat dels mercats, maten. Les retallades en sanitat i en prestacions socials bàsiques, maten. Les polítiques perfectament conscients de la Unió Europea a la Mediterrània condemnen a morir ofegades a milers de persones cada any. La barra lliure de les multinacionals a Àfrica i a molts altres llocs del món, a banda de destruir el planeta, mata. El major genocidi de la història, en termes de quantitat de morts per dia, no el va fer un estat feixista. Va succeir a una neocolònia, Ruanda, durant tres mesos de l’any 1994 amb l’empara activa de la República Francesa. Una república que no presidia cap “feixista” sinó el suposat socialista Mitterrand amb un primer ministre d’un partit suposadament democràtic. D’exemples en aquest sentit en podem esmentar molts. Com a resum, podem retenir la dada de que la immensa majoria de morts provocades per causes no naturals al món des de l’any 1945 cap aquí no les han provocat règims feixistes, sinó corporacions econòmiques capitalistes i els governs corresponents, molt sovint actuant sota la forma de democràcies parlamentàries. [Nota: per qui se’n vulgui fer una idea, aquí tenim algunes dades dels milions de morts que cada any provoca el treball, bàsicament sota condicions econòmiques capitalistes]

Nosaltres lluitem contra el capitalisme, el patriarcat, les opressions dels estats. Sota les seves diferents formes, que majoritàriament no son això que entenem per feixisme, per molt que puguin contenir pràctiques feixistes. Això no treu que no puguem reconèixer en el feixisme un dels majors exponents de la barbaritat del capitalisme i que, quan el veiem, ens sentim en l’obligació de combatre’l. Ens passa, és bo que ens passi i cal que construïm activament aquesta confrontació. Però no ho podem fer de qualsevol manera.

De la mateixa manera que els sectors antagonistes als poders no som un tot homogeni, en el bloc oposat tampoc hi ha una uniformitat absoluta. Sempre entre els defensors de l’estat i del capitalisme hi ha hagut qui ha apostat per formes més “democràtiques” (en el sentit liberal de fer política) enfront d’altres que han defensat la necessitat de línies més dures si més no en els aspectes formals de manteniment de la llei i l’ordre. Fins i tot, les diverses formes polítiques del capitalisme poden entrar en conflictes intensos. I això requereix de nosaltres intel·ligència. Potser les diferents situacions aconsellin diverses sortides en cada moment, a nivell de tàctica en una determinada conjuntura. Però mai hem de perdre de vista quina és la finalitat i el sentit de la nostra lluita, no només a un horitzó llunyà sinó en el nostre dia a dia més proper.

Lluitem contra l’explotació capitalista i l’opressió dels estats. Si això ho tenim clar, ens portarà a acceptar determinades formes d’antifeixisme i a desmarcar-nos d’altres. Per tal de no esmentar a ningú, em limitaré a posar un exemple. El passat 6 de desembre a Terrassa molta gent vam anar a plantar cara a una organització feixista que va decidir fer propaganda en un barri de la ciutat. Ho va fer sota una forta protecció dels Mossos d’Esquadra, que fins i tot van lluir armes prohibides abans de començar a carregar i provocar multitud de ferides i ferits. A Terrassa es van tornar a veure barricades, flames i conflicte al carrer.

Un cop passat, sortien diverses preguntes. Algú apuntava que l’Ajuntament o el Departament d’Interior de la Generalitat haurien d’haver prohibit l’acte. Ho hem sentit moltes vegades que al feixisme se l’ha de prohibir, per llei. Fins i tot en tertúlies als grans mitjans de comunicació. Sincerament, penso que nosaltres això no ho podem defensar. El feixisme l’hem de combatre nosaltres, la gent, el poble, la classe treballadora. Ho hem de fer activament i en els diferents espais del nostre dia a dia. Si cal, parlant amb companys a la feina quan diuen que no hem d’acceptar més treballadors/es de fora o que se’ls ha de pagar menys per ves a saber quina raó. O rebutjant activament les “redades” racistes de les diferents policies. O tallant d’arrel comentaris i acudits racistes, xenòfobs o homòfobs. O tornant a alçar barricades i fogueres….

Defensar que ho han de fer les mateixes institucions que en el dia a dia segresten la nostra capacitat d’actuar col·lectivament implica, en el fons, que enfortim una eina d’opressió en contra nostra. Qui diu que aquells que un dia prohibeixen un acte feixista no prohibiran, amb l’excusa de que és violent contra els preceptes del capital, qualsevol activitat nostra? A banda, quin sentit te que per combatre el feixisme enfortim un estat que alhora promou, ni que sigui a glopades, el mateix feixisme?

Les respostes són senzilles i fa molts anys que les tenim a sobre la taula. Per combatre el feixisme hem de lluitar, també, per canviar d’arrel la realitat.

De la batalla dels llaços grocs, nosaltres en sortirem perdent

Per a qualsevol que aquests dies escolti o llegeixi un dels grans mitjans de comunicació, d’aquells que incideixen en l’opinió de milions de persones, és impossible no sentir parlar dels llaços grocs. De qui en posa i de qui entreu. Òbviament, com tot símbol, un, dos… milers de llaços grocs amaguen un significat. I, de la mateixa manera, qui els treu amb la seva acció persegueix el mateix, simbolitzar una altra proposta política. Jo no vull parlar d’això, ara mateix. Ja hi ha altra gent que ho fa i, a banda, el processisme no és el meu terreny d’acció política. Amb tot, penso que d’aquest conflicte, en gran mesura simbòlic, nosaltres hi sortirem perdent.

Podria dir que hi perdrem perquè, tal i com s’ha dissenyat, aquesta batalla se centra en confrontar relats de la realitat, símbols, i no tant accions reals. De fet, gran part de la política actual gira al voltant d’aquest tipus d’escenificació. Qui vivim a Catalunya coneixem com el Procés, i qui l’ha construït, ho ha sabut fer de manera magistral. Tota la teatralització de l’exhumació de Franco per part d’un govern que essencialment manté la política econòmica dels darrers anys (i que consolida retallades, pèrdua de drets i empobriment de la classe treballadora) n’és també un exemple. Per desgràcia, també des dels sectors antagonistes en ocasions caiem en el fetitxe d’uns símbols i unes proclames que tapen una realitat de lluita força més pobra. No, no em refereixo a aquesta manera de fer política-símbol que amaga una realitat diferent.

En els grans mitjans de comunicació la polèmica sobre els llaços grocs s’està centrant en la metodologia. Qui els defensen, critiquen la forma en com qui els treu ho fa, per exemple a la nit i encaputxats. Qui els critica, argumenten que posar-los suposa polititzar un espai públic que suposadament hauria de ser “neutral” (suposo que es refereixen a la seva neutralitat). Els arguments d’uns i altres acaben coincidint quan plantegen que des de les administracions, la policia i la judicatura s’ha d’intervenir per dirimir l’ús d’aquest espai públic i perseguir determinades conductes. I aquí, el llindar d’allò que és intolerable esdevé preocupadament restrictiu. No és acceptable encaputxar-se per treure (o, podria ser ben bé posar) llaços. No és tolerable omplir un espai de contingut polític. Etcètera. Si ens hi fixem, el conflicte s’acaba articulant entorn com i qui pot fer una acció en darrera instància política, i no en el contingut o el que defensa l’acció política en ella mateixa. I, em temo, en aquest aspecte en els dos pols d’aquest conflicte hegemònics en els grans mitjans hi ha una certa coincidència: ho poden fer les institucions (ajuntaments sobiranistes per una banda, jutges i lleis per l’altra) i aquells a qui aquestes habilitin per fer-ho. No ho poden fer la resta.

És a qui on a nosaltres ens derroten. Quan s’assimila a violència el fet de pujar a un balcó i posar o treure una pancarta, hi perdem. Quan es penalitza una acció pel fet de qui la fa s’encaputxa, hi perdem. En definitiva, es criminalitza l’acció directa. Aquella acció política feta sense permís de qui, en l’estatus quo actual, el pot donar, siguin ajuntaments, governs, jutges o policies. En temo que en aquest escenari, com passa amb la banca en molts jocs, l’estat hi guanya.  I quan tot plegat es normalitzi, qui n’haurà sortit amb la seva capacitat d’acció col·lectiva erosionada som nosaltres. En les diferents barricades i lluites socials i sindicals.

Diria que la denominada Transició democràtica es va acabar construint una mica així i que ara es busca recuperar el monopoli institucional de la política. Compte, doncs, com ens posicionem i com argumentem, no fos cas que acabem ajudant a emmordassant-nos en un futur ben immediat.

El somni institucional crea monstres (i no només la investidura del Quim Torra)

Hi ha diverses motivacions per participar a les institucions des d’això que, de manera genèrica, s’anomena l’esquerra. Una és el convenciment que, des de les institucions, es pot gestionar la realitat. Allò del “asalto a los cielos”. Com us podeu imaginar, aquesta ni me la crec ni m’interessa. Una altra és la creença que el joc institucional pot enfortir els moviments socials i l’activisme de fora, del carrer, dels barris i pobles, dels llocs de treball, etc. Una tercera deriva de considerar que la millor manera de destruir l’enemic, que és o està a les institucions, és des de dins. I finalment, la darrera, pot considerar que no ens queda altra que entrar-hi, malgrat ser conscient que no és el nostre escenari.

Tot i que tampoc m’hi sento especialment interpel·lat, els supòsits que van del dos al quatre ens plantegen escenaris més propers que el primer. El municipalisme alternatiu des de fa anys veiem que plantegen alguns sectors dels moviments socials en pot ser un exemple. Algú podria dir que allò d’anar als comitès d’empresa per a buidar-los de continguts en seria un altre, tot i que la rellevància pública d’aquest àmbit institucional és molt menor que el dels ajuntaments. I segur que ens ve al cap el famós “cavall de Troia” de fa uns anys. En síntesi, sabem de què parlo i segur que totes i tots tenim diverses opinions i valoracions al respecte. No hi vull entrar directament, si més no al debat de partida sobre el joc institucional. Avui prefereixo fixar-me d’alguns efectes.

La presència a les institucions ens situa en uns escenaris que en absolut són els nostres. Jo parlo a partir de la meva experiència en comitès d’empresa i, suposo, que per qui està en un ajuntament (i no cal dir en un parlament) això encara és molt més exagerat. Un primer efecte de la institució és fer-te diferent als teus companys i companyes. Tu hi ets; ells i elles, no. Com per art de màgia (bé, de màgia ben bé, no; darrera hi ha l’estat) tens la capacitat d’accedir a informació i puntualment de prendre decisions que afecten als teus iguals que, paradoxalment, no tenen aquesta mateixa capacitat. Ja se que generalment s’argumenta que en realitat no es perd el vincle amb fora, però fàcilment les institucions acaben debilitant la nostra pertinença a un espai extern. Un espai que, en la mesura que cedeix davant una certa dinàmica de delegació de la seva activitat en qui es troba dins de la institució, perd vigor, dinamisme i autonomia.

La segona fase en aquest procés és el situar-te en escenaris que no són els nostres, i et porten a participar de debats i discussions que ni les hem volgut nosaltres ni hem tingut la capacitat de decidir-ne els termes. En el món del treball, la negociació en despatxos d’un ERO en pot ser un exemple paradigmàtic que, a més, generalment sempre acaba malament pels nostres interessos. En el món institucional se m’acudeixen les normatives del civisme, els pressupostos i un llarg etcètera. Generalment el desenllaç d’aquestes situacions sempre acaba posant a sobre la taula l’opció del “mal menor”. Una situació que no ens agrada, que som conscients de que no respon en absolut als nostres interessos però que, d’altra banda, assumim que és la menys lesiva de les alternatives que se’ns presenten. Aquí ja hi ha un dard enverinat que acostuma a passar desapercebut. Les alternatives respecte les quals aquesta opció n’és el mal menor són les que ens ofereix el joc institucional. Unes institucions que no són nostres i que, sobre el paper, quan hi entrem és per combatre-les.

Una passa més és quan s’acaba acceptant aquest mal menor. Fàcilment la institució (o l’empresa arribat el cas) ofereix algunes petites almoines que justifiquin argumentar que és millor assumir l’alternativa en qüestió que no fer-ho. I aquí els arguments basculen entre les petites contrapartides que se’ns concedeixen i les (suposadament) terribles conseqüències si prosperessin les altres possibilitats posades a sobre la taula dels debats institucionals. Durant aquest camí cada vegada ens queda més lluny la possibilitat de fer un cop de puny sobre el taulell, trencar-lo, engegar a pastar fang les fitxes i tornar a les assemblees i als nostres espais organitzats, amb els companys i companyes, a plantejar la nostra lluita. Amb el temps sembla com si, arribat el cas, fins i tot ens faci por fer-ho. O, simplement, com que la dinàmica institucional ha buidat els carrers i ha adormit els centres de treball, simplement veiem o volem veure un desert fora de les institucions.

La dinàmica del mal menor ens fa allunyar, passa a passa, d’allà on érem i d’allò que volíem continuar sent. També ens acostuma, quan som els i les que ens quedem fora de les institucions, a acceptar les regles del seu joc i a imposar la cultura de la delegació. És a dir, a mutilar també la nostra autonomia com a subjecte col·lectiu cedint als companys/es que hi participen la nostra capacitat de fer política. Ho fa de manera gradual, perquè si el procés fos sobtat, fàcilment hi hauria que de manera conscient en sortiria ràpidament i no s’hi deixaria arrossegar. I podria néixer una alternativa real. En canvi, de manera lenta però ferma el joc institucional acaba imposant l’adaptació a les seves pròpies normes i a la seva pròpia naturalesa que, com deia, respon a l’aparell de l’estat. És anàloga a la imatge de la metàfora de la granota dins de l’olla amb una aigua que poc a poc va pujant de temperatura i que es va posar de moda a l’època de les retallades. Ara, no obstant, la granota és l’autonomia d’aquells espais socials que en un determinat moment entren al joc institucional.

És obvi que això que exposo es pot dir també del sindicalisme on jo milito de fa anys. Ben cert. Vull pensar, però, que mantenim pràctiques que escapen d’aquesta camisa de força. I crec que ja fa temps que companys/es posen el tema sobre la taula i reclamen parlar-ne. Però, hi ha altres realitats on les implicacions d’aquestes dinàmiques són de molt més abast, tant per la cultura política que transmeten, de reproducció acrítica dels mecanismes institucionals, com per les conseqüències a la immensa majoria de la població. La investidura de Quim Torra, de qui m’estalvio fer cap comentari, n’és un trist exemple. Simplement, com deia, el somni institucional crea mostres. Uns monstres que no només són el 131è president de la Generalitat.

L’anonimat del poder

Hi ha dos tipus de poder. Un és el que busca ser explícit, mostrar-se i que en la seva pròpia escenificació cerca construir una eina per a consolidar-se. L’altre és anònim. Busca el contrari, passar desapercebut, encara que la realitat ens fa palesa la seva existència.

Del primer poder en tenim moltes evidències. De la mateixa manera que es fa explícit i es mostra obertament, nosaltres el patim i som conscients constantment que el tenim a sobre. No cal anar gens lluny per trobar-ne exemples. La política institucional és una bona mostra d’això que dic. Hi ha unes persones, generalment de manera permanent, que protagonitzen els espais de la vida col·lectiva on s’escenifica la presa de decisions. Els parlaments estatals i autonòmics, consistoris municipals, governs de diferent classe són un paradigma d’això. Les persones que els integren adquireixen rellevància pública, coneixem la cara i el nom d’una part d’elles, acumulen seguidors al tuitter, se les crida per opinar sobre gairebé tot als mitjans, etc. Sabem de què parlo, no m’hi estendré.

A un altre nivell, però com una forma de poder similar, hi ha tota l’escenificació de persones uniformades, armades fins les dents, a carrers, estacions de tren, aeroports o fent aparatosos controls a les carreteres sense motiu aparent. Ho veiem també a les manifestacions, on tenim molt clar que el desplegament de policies antiavalots i furgones busca recordar qui té el monopoli de l’espai públic dins els actuals estats. I de pas marcar, cap a la resta de la població, els i les manifestants com elements rars, aliens al que seria el concepte de “persona normal”.

Així doncs, el primer és un poder que ens acompanya cada dia en una bona part de les imatges i experiències que ens depara la realitat. Un poder del qual els mitjans de comunicació, de manera reiterada, no es cansen de recordar-nos-en l’existència.

El poder anònim és més difícil d’identificar. I, per molt que sapiguem que existeix, de combatre. Intuïm que darrere moltes decisions de governs (municipals, estatals, autonòmics, …) hi ha algú que les promou. També diem, tot i que sense posar-li cara, que tal o qual partit polític respon al gran capital. Ara està de moda parlar del “partit de l’IBEX-35”. I que aquest tipus de vincles expliquen amb les grans corporacions capitalistes, com per exemple de manera descarada amb en Macron a França, que els mitjans de comunicació ens el facin aparèixer a cada moment del nostre dia a dia. Fins i tot nosaltres tendim a jugar el mateix joc quan ens referim a un ens abstracte, el “Capital”, com el nostre enemic. Com si existís al marge de persones que el fan funcionar i el defensen.

Moltes situacions poden servir per exemplificar això que dic. N’explico dues. El 23 d’abril del 2009 un seguit de membres de l’Assemblea de PDI (personal docent i investigador) i PAS (personal d’administració i serveis) de les universitats catalanes vam presentar-nos davant la porta del Palau de Pedralbes de Barcelona. Era part de la batalla contra la imposició del Pla Bolonya a les universitats que s’estava lliurant aquell curs a tot l’estat i que a Catalunya es feia a cops de porra i expedients a estudiants. I anàvem a repartir un llibre que havíem fet a les “autoritats” de tota mena que anaven a un dels principals actes institucionals del dia de Sant Jordi. Allà vam veure consellers, ministres, caps de l’oposició, vicepresidentes de l’època, diputats, etc. Més o menys a tots i totes els anàvem reconeixent. Eren cares públiques, televisives. Exemplificaven aquell poder que es mostra a si mateix. Dels militars i religiosos que van anar apareixent no en reconeixíem cap. Però els uniformes, amb medalles i bandes en el cas dels militars, ens donaven una idea que també eren part d’aquell poder amb voluntat de mostrar-se a tort i a dret.

El mateix dia, de cotxes grossos i generalment amb xofer, van aparèixer també algunes desenes de persones trajades. Amb roba i rellotges molt cars. No calia ser massa perspicaç per intuir que era d’aquesta gent que simplement amb una ordre podien enviar centenars o milers de persones a l’atur, deslocalitzar indústries i, qui sap, si fer caure ministres o governs. Una cosa ens va cridar l’atenció. No coneixíem de la cara de cap d’ells. I, per extensió, tampoc el seu nom. Unes persones que segurament podien destronar al primer grup ens eren unes perfectes desconegudes. Anònimes.

El segon exemple. Dilluns 15 de gener de 2018, el dia que feia 40 anys del Cas Scala. Però no té a veure amb això. Es tracta de la sentència del Cas Palau. Condemna en Millet i en Montull, icones de formes de poder explícit a la seva època. Condemna el tresorer de Convergència, assenyala el propi partit que durant anys va fer servir Catalunya com el seu corral i fins i tot a l’Artur Mas de qui ningú se’ns escapa que ha deixat la presidència del PDCAT per això. Tot per corrupció, per rebre diners de Ferrovial a canvi de la concessió d’obra pública. En canvi, no condemna a ningú de Ferrovial, que és qui va corrompre, qui va pagar. Quan dic a ningú, em refereixo als peixos grossos, als caps de consells d’administració i coses similars, als principals accionistes. A ningú. Els que posen i treuen ministres però que no en coneixem la cara, han seguit passant desapercebuts. I, de fet, diria que cap mitjà de comunicació ha preguntat per ells. I sembla que ningú els exigeix cap responsabilitat o mesures com, per exemple, que se’ls retiri qualsevol contractació pública. Curiós (o no).

En definitiva, hi ha dos tipus de poder. Un és el que es posa bé davant les càmeres, es posa medalles i uniformes. I l’altre. L’anònim. El que passa desapercebut. El que mou els fils realment, fins i tot els del poder més aparatós.

Sense oblidar-nos del primer poder, cal que comencem a treure a la llum pública el segon. Amb noms i cognoms. I recordar, ben bé, qui són els nostres enemics.

Naufragi llibertari? Contradiccions i lluites

He sentit diverses veus que parlen de les contradiccions del moviment llibertari, especialment per aquestes latituds. Personalment, no les negaré. La vida, en si mateixa, ens aboca a contradiccions. Bàsicament perquè la realitat massa sovint és la que és i no pas la que voldríem que fos. En conseqüència, prendre una actitud activa davant la vida, davant la realitat com a tal, ens porta a tenir-ne de contradiccions. I no crec que sigui una cosa dramàtica sinó la simple conseqüència d’estar ben vius i de no ser simples espectadors d’aquesta realitat. Miro d’il·lustrar-ho a partir de situacions que he viscut. I estic segur que molta altra gent en podria esmentar unes quantes més.

A finals dels anys 1980’s i inicis dels 1990’s milers de joves vam adoptar una actitud activa de desobediència de l’estat, de les seves lleis per mostrar un rebuig radical al militarisme i al segrest d’una època de la teva vida que significava el Servei Militar Obligatori. La “mili”, que en dèiem. Milers vam acabar amb condemnes de presó (i centenars hi van entrar) i també milers inhabilitats. Les detencions i empresonaments preventius també havien sigut freqüents en certs moments i a certs llocs de l’estat, entre d’altres a Barcelona.  Doncs bé, la nostra aposta no estava exempta de contradiccions i en gran mesura n’érem conscients. Sabíem que en cas de guanyar (i volíem que la nostra lluita guanyés) corríem el risc que la victòria fos parcial i servís per justificar un exèrcit professional, com així ha passat. Un model militar que ja aleshores s’anava imposant en altres estats capitalistes i que ara és dominat als estats europeus. Li estàvem fent el joc? Desobeint, practicant la insubmissió, també preteníem qüestionar el règim, el valor i sentit de les lleis, l’estat en sí mateix. Ara sabem que el resultat de tot plegat va quedar-se a mig camí i que, en certa mesura, qui pretenia un cert disseny de l’exèrcit espanyol segurament va poder aprofitar la nostra lluita. Amb tot, segueixo pensant que la lluita per la insubmissió va ser un dels moviments socials més rellevants d’aquell estat espanyol on, sota les majories absolutes del PSOE i la destrucció de les lluites veïnals i obreres del final del franquisme, ben poca cosa es movia.

El relleu a la insubmissió el va prendre el moviment okupa de la segona meitat dels anys 1990s. Seguint el fil de l’acció directa col·lectiva, va suposar un atac tant a la propietat privada com a la cultura del “consens democràtic” (que en el fons volia dir no qüestionar el poder). Vam reivindicar que el dret a utilitzar les coses, el seu “valor d’ús”, anava per davant de la seva propietat quan no es feien servir. I vam reclamar també que érem la població, organitzada col·lectivament en moviments socials, qui tenia la capacitat de valorar les seves necessitats i emprendre accions oportunes per a resoldre-les. Al marge de les institucions. Com que vivíem (i vivim) en una societat desigual i amb explotació i opressió, fer-ho implicava activar conflictes. Violentàvem l’acumulació privada d’immobles i l’especulació urbanística. I teníem clar que a la repressió responíem amb més conflicte (allò de “desalojos son disturbios”). Sabíem que ser conseqüents amb aquesta aposta política comportava patir repressió, tant en forma de desallotjaments i agressions policials com judicial. Per fer-li front ens vam haver de posar a la defensiva i entrar en dinàmiques de resistència i de resposta antirrepressiva. Judicis i més judicis, desallotjaments i més desallotjaments. Identificacions. Detencions. I així, setmana rere setmana. La contradicció era clara, ser com érem ens impedia fer allò que volíem fer i ser: crear espais de contrapoder col·lectius, a l’estat i al capital. Alguns/es vam optar per resoldre aquesta contradicció suavitzant el discurs, les formes i els objectius. Una de les cares més conegudes d’aquest sector ara és alcaldessa de Barcelona. Potser, fins i tot, la nostra radicalitat els va fer el joc, deixant-los un espai de moviment i permetent-los ser-ne les cares amables tot descafeïnant objectius. En tot cas, de nou vam haver de gestionar i prendre posicions enmig de contradiccions.

Aquestes setmanes el món llibertari ens movem en un altre escenari contradictori. N’hem parlat i hem vist diversos posicionaments al respecte, tant col·lectius com de veus referencials. Per tant, no entraré a destriar els diferents arguments. Tothom tenim clar que es tracta de pensar com existim com a llibertaris en un escenari on fins ara hem sigut molt marginals i que no hem condicionat massa. Però a molts tampoc se’ns escapa que en aquest context han tornat a aflorar pràctiques desobedients que feia temps que no veiem. I posicionar-nos-hi és complicat: entre la voluntat de no entrar en dinàmiques transversals i no fer el joc a la (petita) part de la burgesia catalana “sobiranista” i alhora tampoc avalar amb passivitat un estat (l’únic que de moment és real, que és l’espanyol) abocat a marxes forçades formes cada vegada més autoritàries. O mantenir-se autistes davant reivindicacions plenament assumibles per a nosaltres, com l’autodeterminació dels pobles (nosaltres li afegim, no obstant, l’autogestió plena). Però tampoc volem caure en acceptacions de coses que mai hem acceptat, com governs i parlaments legítims, etc. El debat és necessari. No perdre de vista qui som, què volem i on estem és imprescindible. No obstant, no comparteixo algunes visions quasi apocalítiques sobre com s’ha desenvolupat el moviment llibertari en aquesta realitat. No estem naufragant, simplement vivim en una realitat convulsa i, al mateix temps, altament estimulant oper dinàmica. Personalment, tendeixo a confiar en la intel·ligència col·lectiva i, per tant, en els posicionaments similars de la majoria de les famílies anarquistes i llibertàries catalanes. Tot i que cal estar amatent a les seves conseqüències i saber corregir, arribat el cas, les direccions preses.

Com deia, les contradiccions són inherents al fet de viure i, especialment, de ser actius i actives individual i col·lectivament. No és una tragèdia, com tampoc ho és que dins un mateix espai ideològic tinguem diferents postures de com resoldre una situació o escenari concret. De fet, les unanimitats a la búlgara recorden més aviat a l’estalinisme. En realitat, l’anarcosindicalisme en si mateix vivim i arrosseguem també importants contradiccions que, a data d’avui, no hem resolt. Per exemple, diem que volem transformar d’arrel, és a dir, radicalment la societat. Però una bona part de la nostra activitat quotidiana se centra en resoldre, dins dels marcs que ofereix la legalitat actual, situacions laborals concretes. Entrem en aquest joc perquè creiem que el dia a dia és important, que les petites conquestes ofereixen una base per caminar i perquè, suposo, ens fa por que una actitud massa “ideològica” ens allunyi del món real del treball. Un altre exemple: mentre defensem l’acció directa i critiquem el sindicalisme de delegació, el dia a dia del sindicat on estic, i amb el qual m’he implicat directament, s’articula entorn òrgans de delegació en els centres de treball. Uns òrgans, els comitès d’empresa, construïts per l’estat i el sindicalisme de concertació per restar autonomia a la classe treballadora i erosionar els seus espais de democràcia, les assemblees. La contradicció és brutal. No ser-hi ens allunya de nou dels centres de treball. Ser-hi ens fa córrer el risc d’assimilació al sistema que combatem. Crec que, des d’un punt de vista revolucionari, cap de les dues respostes que l’anarcosindicalisme ha donat a aquesta problemàtica ha sigut plenament satisfactòria. Per tant, una contradicció que no hem de passar per alt i que ens condiciona, també d’arrel, com som els i les anarcosindicalistes.

Posats a triar, possiblement aquest darrer continua sent el repte més important que tenim l’anarcosindicalisme o el sindicalisme llibertari. Crec que l’actual conjuntura a Catalunya, amb les seves anades i vingudes, no ens ho ha de fer perdre de vista.

Autonomia, autodeterminació i lluita de classes

(Tres idees enmig de la voràgine dels darrers dies i setmanes)

Hi ha èpoques en què tot passa molt de pressa. Situacions, debats, respostes a aquestes situacions. En les diverses ocasions de la meva vida en què he passat per fases d’aquestes amb prou feines he trobat el temps per alimentar-me, fer alguna bugada i descansar el just per seguir el ritme. Crec que com jo, molta gent. Intueixo que ja sabeu perfectament de què parlo. Segurament també a vosaltres us ha passat que en aquestes èpoques, en que la vida esdevé molt més intensa i viva, els pensaments i les reflexions volen ràpidament pel vostre cervell. Tant ràpid que, tot convertit en immediatesa, costa trobar el moment per fixar-los, poder-los analitzar i, sobretot, poder-los compartir.

Doncs a mi, aquestes setmanes, m’ha tornat a passar això. I segur que no soc l’únic. M’ha passat, a més, enmig d’un seguit de situacions vinculades a aquesta cosa que n’han anat dient “Procés”. Una cosa de la qual sempre n’he desconfiat. Però pensar mai està de més. Especialment quan un vol actuar en una realitat que sovint (per no dir quasi sempre) no és la que volem. És per això que vull deixar tres idees que aquests dies han anat apareixent pel meu cap i que, puntualment, he pogut compartir a trossos amb algun company i companya. Les exposo sense massa lligam entre elles. Espero que el temps em permetrà anar-les desenvolupant.

Autonomia.

De la nostra organització, la CGT, diem que és una organització autònoma de treballadores i treballadors. Som moltes i molts els afiliats que sempre hem defensat aquesta autonomia que, per definició, implica independència en la nostra acció política. És a dir, que intentem prendre les decisions en funció una percepció dels nostres interessos com a treballadors/es, de com és la realitat i les nostres forces, i d’una planificació per assolir aquests interessos. Em temo que vivim en una societat on a certa gent li costa molt assumir que això sigui real i, fins i tot, possible. Potser és un reflex del simple fet que vivim en estats que, en definitiva, comporten el monopoli de la política. És a dir, que intenten privar a les persones de la seva capacitat de fer política fora de les institucions i mecanismes del propi estat. Doncs nosaltres, quan defensem l’assemblea i l’acció directa, intentem combatre aquest monopoli i, per tant, el propi estat. Fer-ho implica ser autònoms.

Els darrers mesos hem vist com a molta gent li costa assumir això. Així, a inicis d’any ens vam sentir dir que érem lerrouxistes o agents del CNI. Que fèiem igual que la CIA quan boicotejava amb vagues el govern Allende a Xile. El context era el de la nostra crítica contundent a l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat per part de Junts pel Si i la CUP i la vaga d’ensenyament que vam convocar en solitari el mes de gener. Poc després vam passar a ser agents del Trias i del PDCAT en contra l’Ajuntament de Barcelona i els comuns de l’Ada Colau pel fet de promoure vagues, la més mediàtica la de metro, contra la privatització i a favor dels interessos de molts treballadors i treballadores. Finalment, amb motiu de la vaga general del dia 3 d’octubre hem escoltat que, en aquesta ocasió érem el sindicat de la CUP o, fins i tot, els “cambrers” de la CUP.

Si hem de fer cas de tot això, la CGT devem ser una organització esquizofrènica o penell, que vira en funció de la direcció del vent. O, potser, simplement el que succeeix és que intentem prendre decisions i actuar en funció de nosaltres mateixos, com a organització de treballadores i treballadors. És obvi que en una realitat en conflicte, amb múltiples agents, qualsevol actuació pròpia pot apropar-se més a interessos conjunturals d’un o altre. Però és igualment cert que jutjar les actuacions a partir d’aquests agents externs únicament el que fa és negar la capacitat de fer coses a aquell qui les fa. Jo sento que amb la decisió de la CGT de fer una vaga general ens ha passat una mica això. Una part del debat ha girat sobre si la decisió afavoria o no a determinat espai de la política institucional. En canvi, hi ha hagut molt poc debat entorn el fet en si de fer la vaga, si era o no la millor manera de respondre a una escalada repressiva i una espècia de consolidació de l’autoritarisme que preocupava al conjunt del sindicat. Aquest clima ha penetrat, fins i tot, dins l’organització enrarint en alguns moments un debat que, com en qualsevol altra decisió, era i és imprescindible.

Senyal, doncs, que hem d’enfortir encara més el reconeixement de la nostra autonomia com a base per definir, lliurement, les nostres actuacions.

Autodeterminació.

Un altre fenomen d’aquests darrers dies ha sigut la quasi unanimitat del moviment llibertari alhora de prendre posició contra la repressió que hem estat vivint a Catalunya. Una repressió que, a ningú se’ns escapa, ha vingut motivada o ha trobat l’excusa en la convocatòria de referèndum del passat 1 d’octubre. Tres organitzacions anarcosindicalistes, la CGT, la CNT-AIT i Solidaritat Obrera, hem debatut i hem coincidit en promoure la vaga general del passat 3 d’octubre. És cert que dins de les tres organitzacions hi ha hagut opinions divergents al respecte, però també és cert que les decisions finals s’han pres amb majories importants. I aquesta passa endavant de l’anarcosindicalisme s’ha fet amb l’acompanyament de la gran majoria de les organitzacions de base anarquista de Catalunya. Tot plegat un fet que, per desgràcia, és quasi inèdit durant les darreres dècades.

Si bé la motivació de la vaga ha sigut directament la resposta a una escalada repressiva, cal tenir present que aquesta resposta s’ha pres enmig d’un debat dins dels espais anarquistes i anarcosindicalistes sobre l’actual conjuntura a Catalunya, allò que en diuen “Procés” i això que en diem “autodeterminació”. En general, jo diria que l’anarcosindicalisme sempre hem defensat l’autodeterminació dels pobles. I no hem tingut massa problema en aplicar-ho en conflictes allunyats, com pugui ser Chiapas, el poble Mapuche o el Kurdistan. Ara, en canvi, la realitat ens cau molt més a prop. Fa anys com observem, en general com a simples espectadors, un cert joc de “trileros” d’una part de la burgesia catalana amb això del “Procés”. Desconfiem tant dels seus objectius com de les seves formes, massa subjectes a les polítiques institucionals i a l’electoralisme. Però alhora reconeixem una mobilització popular molt important i assumim el dret dels pobles a autodeterminar-nos. També de nosaltres. I a fer-ho molt més enllà dels límits que ens ofereix el propi “Procés”.

El món llibertari hem hagut de pensar i posicionar-nos en un escenari que sovint ens ha sigut incòmode, segurament per l’hegemonia que hi ha tingut la burgesia i el parlamentarisme. I ho hem fet, des d’Embat a la Federació Anarquista de Catalunya, la CNT-AIT o la CGT, per citar-ne alguns. La defensa de l’autodeterminació (real), el rebuig a l’Estat com a forma d’organització i de política i la confrontació tant al règim del 78 com a la burgesia catalana son alguns dels punts que comparteixen els diferents posicionaments. Amb matisos, èmfasis diferents, però en direccions similars. I això, segurament també marca una fita en el moviment llibertari a Catalunya.

 

Lluita de classes.

Crec que el passat 3 d’octubre va significar moltes coses. Una va ser que, d’alguna manera, els treballadors/es vam entrar en un escenari que fins ara mai havia comptat amb nosaltres. No per defensar cap referèndum, ni cap sentit d’un hipotètic vot, sinó com a rebuig a una repressió a aquest referèndum i a l’atac als drets civils. L’altra va ser el fet que Catalunya es va aturar al marge dels sindicats CCOO i UGT, organitzacions que fins ara s’han presentat com les úniques amb capacitat de poder fer una vaga general mínimament efectiva. No vull ara debatre si l’“Aturada de país” convocada per ells mateixos, el govern i les organitzacions sobiranistes va ser determinant en això, o no. A ningú se li escapa que sense aquesta convocatòria decidida a corre-cuita la nit del dia 1 d’octubre, la vaga hauria sigut igualment massiva. A moltes empreses que no es van adherir a l’”Aturada de país” el seguiment de la vaga va ser molt elevat, per sobre el 80%. Els talls de carretera o les grans manifestacions del matí els van dur a terme els piquets de la vaga, no de l’”Aturada de país”. I a la tarda, les manifestacions per la vaga van ser gegants. A Barcelona, per exemple, molt més gran que l’oficialista.

És obvi que l’èxit de la vaga va venir donat per factors aliens a la CGT i als altres sindicats que la convocàvem. I que va ser una vaga rara, en aquest sentit. Però és igualment innegable que el dia 3 d’octubre a l’escenari van entrar uns nous actors, i amb un impacte considerable.

De vegades els silencis diuen més que les paraules. Els mitjans sobiranistes el vespre van callar, quasi de manera unànime, la relació entre les mobilitzacions del dia, la vaga i els sindicats que la vam convocar. S’havia fet palès al llarg del dia que el monopoli de les mobilitzacions de treballadors/es que suposadament tenien CCOO i UGT havia saltat pels aires. I, igualment, que potser fora de les línies oficials del sobiranisme hi havia moviment. Suposo que aquesta situació no va agradar gens ni a la burgesia, tant la implicada en el “procés” com la que li és obertament contrària. Ni tampoc als governs català ni espanyol. De fet, resulta que qui havíem aixecat la veu érem, i som, els seus enemics. Mentre el “procés” es va consolidant, fins i tot en conflicte obert amb el govern i la burgesia espanyola, no pot perdre de vista el seu enemic intern, que som nosaltres. El dia 3 d’octubre va ser evident que podem articular descontent, enuig i que tenim capacitat de mobilització. Fins i tot malgrat que nosaltres mateixes ens sentim una mica estranyes en la forma que pren de vegades aquesta mobilització.

La vaga no va agradar en absolut a qui vol seguir monopolitzant el poder en una hipotètica república catalana. I no ho hem d’oblidar. Però penso que si ens hi veuen així, com aquest enemic intern a qui caldrà combatre obertament, és que estem fent les coses relativament bé.

Vagafòbia

Avui ens apuntem a la moda de les “fòbies”. I ho fem proposant una nova paraula, la “vagafòbia”. Designa una actitud que cada vegada és més present en els grans mitjans de comunicació i en les declaracions de la política institucional. Com el lector/lectora veurà, el seu significat és obvi i evident. Designa la por o l’odi envers les vagues de treballadors/es. Una por i un odi que es fan extensius a la capacitat de la classe treballadora a organitzar-se per ella mateixa i definir els mecanismes per a resoldre, en profit propi, problemàtiques que l’afecten: impagaments de salaris, salaris de misèria, horaris i ritmes de treball extenuants, canvis en les condicions de treball, assetjaments de diversos tipus i un llarg etcètera. De manera autònoma (és a dir, per ella mateixa i sense la mediació de tercer) i en funció únicament dels seus interessos, que són els de la immensa majoria de la població.

La “vagafòbia” es manifesta de moltes maneres. Una, la més obvia, és la tradicional de la burgesia quan veu perillar els seus interessos. El combat obert, l’atac directe a la vaga. La forma més evident són els intents de declarar il·legal una vaga o, de manera més general, de legislar de manera restrictiva les vagues. No cal posar exemples, en tenim molts. La mateixa legislació actual, que impedeix les vagues de solidaritat (lloc on radica de manera especial la nostra fortalesa com a classe), n’és un exemple. O les limitacions per fer vagues sobre punts d’un conveni signat o els terminis que imposa per convocar-les, fet que criminalitza directament vagues sobtades com la que va comportar l’ocupació de pistes de l’aeroport del Prat ara fa uns onze anys. I no cal oblidar les persecucions penals o laborals a qui les fa, amb processos judicials, acomiadaments, etc. La “vagafòbia” com atac obert i frontal a les lluites treballadores és tant vella com l’anar a peu, si bé la forma que adquireix pot variar amb el temps.

Hi ha, no obstant, altres formes de “vagafòbia”. Molt més subtils però igual de perilloses. N’esmento un parell. Una d’elles és l’atac als treballadors/es que fan una determinada vaga assenyalant la seva insolidaritat. “Fan vaga només per a ells/es. I a la resta, què?”. A primer cop d’ull semblaria que un argument com aquest és fruit de la ignorància o d’una consciència desclassada. Ignorància que, d’entrada, es fa palesa quan l’actual regulació de vagues impedeix que els treballadors/es del metro de Barcelona, del Bicing o de l’aeroport del Prat facin vaga, per exemple, pels d’un despatx d’arquitectes, d’un magatzem de logística o de qualsevol altra empresa aliena. Ara bé, sota aquest argument també hi ha una clara voluntat de desmuntar la lluita, negant a qui la protagonitza una cosa tant bàsica com la capacitat de defensar les seves condicions de vida, que és el que en definitiva es dirimeix en una vaga. A més, evita reconèixer que unes condicions laborals millors a les d’altres col·lectius de treballadors són, possiblement, el resultat d’una tradició de lluita. De vagues, d’organització, de no quedar-se de braços creuats mirant de reüll a la resta tot queixant-se que aquells estan massa bé en comparació d’un mateix. El nostre objectiu, com a classe treballadora, és millorar al màxim les condicions de vida del conjunt (i, de pas, acabar amb l’explotació).

La segona forma de “vagafòbia” de la que vull parlar és diferent. Les darreres setmanes a Catalunya estem sentint de manera freqüent com alguns opinadors, periodistes i polítics introdueixen la sospita darrera determinades vagues. És a dir, insinuen o de vegades diuen més obertament que darrera una vaga hi ha una finalitat oculta, ben diferent a la que motiva la vaga. Per exemple, quan la vaga que CGT-ensenyament va convocar el gener del 2017 contra uns pressupostos clarament lesius envers l’educació pública catalana, vam sentir moltes veus que deien que darrera hi havia una voluntat lerrouxista d’atacar el procés i un possible acord entre Junts pel Si i les CUP. D’altra banda, a Barcelona hem sentit també com cares visibles dels “Comuns” en públic i en privat han vinculat la vaga de metro, promoguda des de les assemblees i convocada per tot el Comitè, responien a interessos d’altres grups polítics municipals i no pas dels i les treballadores. I ara la mateixa cantarella a l’aeroport. Que si certa empresa, amb certs accionistes i AENA volen atacar Catalunya. En canvi, no sentim massa que ningú plantegi el debat sobre externalitzacions i privatitzacions de serveis, i en quines condicions laborals es fan.

Aquesta forma de “vagafòbia” és molt perillosa, ja que nega la capacitat política a la classe treballadora: que tinguem la competència d’actuar col·lectivament per a defensar interessos nostres, abstraient-nos d’altres debats que sovint poden ser una mica cants de sirenes. La política institucional no és la de la majoria de la gent, que es dirimeix defensant els barris o les condicions de treball, per exemple. Entén les lluites obreres com peces en un tauler d’escacs, on els i les treballadores fem de peons en la confrontació d’altres interessos. Qui practica aquesta “vagafòbia”, a banda de situar-se com a subjecte polític clarament fora de la classe treballadora, ens ataca en negar el nostre dret d’existir de manera activa i col·lectiva. Com si fós un fet terrible que els peons, o els lleons en paraules de Brecht, fem la nostra pròpia política. Actualment dins d’aquest grup hi trobem algunes cares visibles de la nova esquerra institucional.

Recordem, doncs, aquesta nova paraula: “vagafòbia”. Em temo que tindrem moltes ocasions per fer-la servir. Si això passa, serà una bona notícia. Farem vagues, farem lluites. Com a classe estarem actius i els nostres enemics hauran de situar-se a la defensiva.