Una més de les nostres [Sobre l’Anna de Sallent]

[Fa més o menys un any que una companya de lluites, de moltes lluites, l’Anna Gabriel va haver de marxar. Fa més o menys un any vaig escriure aquest escrit per un llibre que es va editar sobre ella. En aquelles dates ambdós compartíem que sobre nosaltres penjava una ordre de detenció. M’ha vingut de gust compartir-lo]

Qui em coneix sap que no m’agrada gens parlar de noms propis. Que sempre he pensat que la lluita i la militància són realitats col·lectives. Que quan parlem en primera persona ho fem essencialment en plural, perquè som éssers socials, ens construïm i reconeixem el conflicte de la vida quotidiana també col·lectivament. De la mateixa manera que ens hi posicionem, prenem part i hi actuem, per transformar-la. Ho he defensat moltes vegades i ho seguiré fent. I potser per tot això, quan un company em va demanar si volia escriure quatre línies per aquest llibre sobre l’Anna, no vaig dubtar en acceptar. Sembla una contradicció però no ho és, en absolut.

Estic segur que moltes de vosaltres, lectores i lectors d’aquest llibre, podeu explicar un munt d’històries on l’Anna, d’alguna manera o una altra, hi ha participat. Compartint durant anys i anys tants anhels i tantes lluites que quasi n’heu perdut el compte. Caminant al vostre costat. Debatent-hi, escoltant-la i escoltant-vos ella, posant-hi el cos i la imaginació per resoldre les situacions que una vida que ja comença a ser llarga de lluita us ha portat. Així que el que us explicaré jo segurament no és pas massa original, però és un bon reflex de com molts de nosaltres hem conegut l’Anna a molts racons diferents dels Països Catalans i, estic segur, d’altres llocs del món.

Pensant què dir d’ella, m’ha vingut al cap una xerrada a Sallent, quan l’Ateneu Rocaus encara no hi era. Jo anava a explicar el cas de’n Franki de Terrassa, un company i amic que estava a la presó per estripar la bandera espanyola de l’Ajuntament. Era okupa i aquella època no estava gens de moda parlar de presos polítics, tot i que n’hi havia i a Terrassa en teníem tres. A Sallent hi havia diverses persones escoltant la història que hi vaig anar a explicar. Jo estava cansat, feia poc que en Franki era a la presó i les circumstàncies ens superaven una mica. L’Anna era una més d’entre el públic i quan el diàleg posterior a la xerrada va començar a decaure, ella va fer un parell de preguntes oportunes, per donar vida al debat i, sobretot, per interpel·lar a la gent jove del públic. Que aquella, també era la seva lluita. Va ser aleshores quan em vaig adonar que l’Anna, en aquell grup, era un referent. Sense xivarri, sense crits, sense focus, simplement dinamitzant un debat per construir (empoderar, hem anat dient més tard) un jo col·lectiu a Sallent.

Després d’això van anar passant coses. Políticament vam créixer, cadascú en el seu entorn però reconeixent-nos com a companyes i companys arreu. Segur que ja enteneu de què us parlo. No em refereixo només a l’Anna, ni a mi. A molts barris i a molts pobles sabíem quins eren els nostres espais de trobada, casals, ateneus, centres socials… i de militància. En alguns llocs es lluitava contra el runam salí, mentre en d’altres les dinàmiques antirrepressives ens absorbien el dia a dia i una mica més enllà s’obrien locals, punts d’informació de múltiples batalles, etc. Després va arribar la primavera de les places, dels talls de carrer contra les retallades, del Parlament encerclat, de les porres de’n Felip Puig i dels milers i milers de persones, per primer cop, fent-se seus molts dels nostres clams. Encara no sortíem a la tele, o sovint quan apareixíem a la premsa ho seguíem fent a la pàgina de successos, però l’Anna hi era, com molts de nosaltres.

I després va venir la projecció pública. Totes sabeu que, de les nostres, l’Anna és una de les que més n’ha tingut, d’aquest tipus de projecció. De nou, qui em coneix, sap de la prevenció que em generava i em continua generant, a mi, aquest tipus de circ mediàtic. I el temor que la fabricació d’”estrellitas” dels moviments socials i dels nostres espais militants destruís la nostra horitzontalitat i el nostre “jo” col·lectiu. Doncs, amb tot això al cap, recordo una reunió de la meva secció sindical, la CGT a la UAB. No fa pas massa, ben entrada la legislatura de’n Puigdemont. Alguns companys i companyes estaven alarmats perquè els havia dit que no volia que, com a mínim per mi, ningú pagués ni un euro a la UAB com a responsabilitat civil del cas “27 i més”. També explicava que no pensava anar a fer res al jutjat, sabent-ne les conseqüències i mirant d’argumentar el sentit de fer-ho. En un moment, es va obrir la porta, i l’Anna va entrar. Des de que era diputada al Parlament, venia poc a la secció. Aquell dia hi havia alguna activitat rellevant a la cambra. Però ella era allà, amb nosaltres, escoltant com anys enrere a Sallent. Escoltant un torn de paraules i un altre. I, finalment, un parell o tres de frases de recolzament al company represaliat i, sobretot, a la secció sindical. En aquell moment, era prioritari enfortir la cohesió del col·lectiu i, com qui no vol la cosa, ella va deixar anar les paraules que va trobar més apropiades per contribuir-hi. Malgrat ser famosa, ocupar pàgines als diaris i minuts a ràdios i televisions, quan es tractava de recolzar un company i un espai de militància, l’Anna seguia sent-hi.

27-i-més-620x330

Com aquestes, us en podria explicar moltes més. Espais compartits a dalt de tarimes, en reunions, xerrades en una taula de bar al voltant d’un got… Recordo també com, quan els miners de Sallent ho van demanar, l’Anna hi va ser. No com a diputada, o no només, sinó amb altres companyes seves del poble. La situació era complexa per la CGT, que feia pocs dies havíem criticat durament la CUP per aprovar els pressupostos de Junts pel Si. Defensàvem el manteniment dels llocs de treball i, en el fil d’una navalla, intentàvem no fer el joc a l’empresa i altres sindicats que volien poder continuar abocant a la muntanya de Sallent, en contra les lluites de les veïnes i d’algunes sentències judicials. Sense pensar-ho i sense demanar res a canvi, l’Anna va ser allà i en diferents actes públics amb els miners de la CGT. Novament, continuava sent-hi.

Possiblement l’Anna en tants anys s’ha equivocat en coses durant la seva militància. Com totes nosaltres perquè, com deia la meva àvia (una altra vella lluitadora, de les que van perdre la revolució i la guerra) qui no fa res no s’equivoca. Però és igualment cert que mai ha deixat de ser una més de les nostres. Per això, quan un parell d’hores més tard que li dictessin l’ordre de detenció en contra vaig conèixer la meva, enmig de la tristesa un punt d’orgull em va recórrer el cos. De fet, aquella època de lluita a la UAB, ella també hi era.

Anuncis

Quasi esclaus? Professorat universitari, món acadèmic i opressió

El millor sistema d’opressió és aquell que aconsegueix que les persones oprimides siguin actives en la seva pròpia opressió. Òbviament, ho dic des de la perspectiva de qui construeix i es nodreix d’aquest sistema. Una perspectiva que és l’oposada a la nostra. D’exemples en què això ha succeït al llarg de la història en tenim molts, des de molts moments de l’esclavisme i del feudalisme fins a moltes situacions actuals dins de les relacions econòmiques del treball assalariat capitalista. L’anàlisi d’aquestes situacions moltes vegades argumenta que la complicitat de l’explotat/da en la seva pròpia opressió és fruit del seu desconeixement de la realitat i d’un suposat baix nivell formatiu. Doncs bé, en l’àmbit acadèmic, de la docència universitària i de la recerca de màxim nivell aquest fet és habitual. Un espai on suposadament tothom hi tenim un alt nivell de formació.

Intento explicar-me. A l’àmbit universitari i acadèmic, també dins dels centres de recerca, hi ha molta precarietat. A les universitats, per posar un exemple, més del 60% del personal docent i investigador és precari: viu amb contractes temporals, amb més incerteses que garanties sobre el futur i uns nivells salarials molt inferiors a una part dels seus “companys” estables. En aquest context, i si se li suma una suposada capacitat d’anàlisi crítica que es pressuposa a algú amb formació universitària, seria esperable que hi haguessin constants revoltes a les universitats. Ja no per part dels i les seves estudiants, sinó dels i les treballadores. No obstant, la realitat ens diu exactament el contrari. Els darrers anys s’ha consolidat un sistema cada vegada més jerarquitzat, més conservador i més refractari al canvi. Un sistema que cau com una llosa molt pesada sobre qui, dia a dia, fem funcionar les universitats però que el veiem com inevitable. Amb ben poques excepcions (per bé que, quan existeixen, sovint pateixen diverses formes més o menys descarades de repressió).

Com s’explica tot plegat? Els darrers anys o dècades s’ha generalitzat a l’àmbit acadèmic una perspectiva d’”excel·lència” basada en diversos factors. I que és l’excusa per definir qui té lloc dins de les universitats i institucions de recerca. Un d’ells és l’èxit individual. Es tracta que com a persones siguem capaces de vendre les nostres “aportacions” acadèmiques com a resultats del nostre treball individual. S’oblida, així, que tota activitat de recerca és necessàriament fruit de processos col·lectius d’acumulació i construcció social del coneixement i que, per si sola, no existiria. S’imposa una espècie de versió del self made man tant tòpica de les perspectives més simples de capitalisme més agressiu. Un altre és la mesura d’aquest èxit, que cada vegada s’estableix de manera quantitativa i no tant qualitativa i sobre la base del nombre de publicacions en un grup selecte de revistes. La gran majoria d’aquestes publicacions són breus, treballs amb escassa capacitat per desenvolupar arguments ja que si no, no es publiquen. I també sovint s’accepten o no a les revistes en funció de si allò que diuen quadra en els debats que marquen les seves línies editorials. O sigui, la millor manera de publicar és repetir una ortodòxia i no gosar sortir de les seves pautes. Fer-ho en treballs breus, més tècnics que argumentatius i adaptats al clixé imperant de visió de la realitat. No cal dir que en aquest context la socialització del coneixement difícilment es reconeix, excepte en els casos en que es produeixi com un intercanvi mercantil en el món de l’empresa.

Aquesta perspectiva condiciona l’avaluació del personal docent i investigador de les universitats públiques que, un cop ha finalitzat la seva tesi doctoral, ha d’entrar en una carrera d’obstacles permanent per a poder seguir sobrevivint en el món acadèmic. Sovint ho ha de fer adaptant els seus treballs a allò que s’espera que es digui per a poder-los publicar. I també redactant un innombrable nombre de sol·licituds de beques i projectes que, per a que puguin reeixir, s’han d’adaptar novament a allò que es vol que s’investigui que, en definitiva, acaba sent també allò que es vol que es digui. En aquest procés, les persones que tenen sort van canviant de feina, d’universitat o centre de recerca, de lloc de residència, de companyes i companys. Pel camí acostumen a deixar de banda la seva energia i capacitat creativa per esdevenir simples reproductors de discursos i perspectives imperants en els mercats de les grans revistes i de les agències que resolen sobre projectes i avaluacions. Esdevenen la bèstia precària perfecta: individualitzada, minoritzada, altament vulnerable i dependent de qui té la capacitat de decidir si tindràs feina o no, de dir quant vals a través de les diferents agències de qualificació i de rànquings. En definitiva, de si mereixes continuar existint com a investigador/a o, per contra, passes a ser un més dels que desapareixeran aquest any de la carrera universitària. I imposen l’expulsió del sistema com un fracàs individual, responsabilitzant a la víctima de ser víctima.

Ds6DenFWsAEpj6d.jpg large

Les universitats públiques estan plenes de supervivents. De supervivents per setmanes, mesos i, els que tenen més sort, per anys. Persones que se senten afortunades per encara continuar-hi sent i profundament atemorides per si l’any vinent podran seguir dient el mateix. Que intueixen que si no s’hi deixen la pell, moltes vegades renunciant a tot i acceptant-ho tot, també ells desapareixeran. I fins i tot sense tenir garantia de que si fan allò que s’espera d’ells i elles podran sobreviure en el món acadèmic.

Imagineu-vos quan d’útil és, pel Poder, un professorat universitari així. Amb por a pensar i amb por a desenvolupar plantejaments crítics. Acabem sent la màquina perfecte de reproducció ideològica del capitalisme, tant de cara al conjunt de la societat com en les darreres fases de la formació de moltes i molts joves. Més o menys com uns telepredicadors o tertulians en hora punta, però dins d’aules universitàries.

Contra tot això hem de lluitar. Activament. També aquests 28 i 29 de novembre. I la resta de l’any, els diferents anys. A banda de les vagues, caldrà embrutar-nos les mans en edificar un nou món acadèmic i científic que, vull pensar, molts i moltes seguim portant als nostres cors.

La CGT (també) encausada en el cas “27 i més”

Com sabeu, soc una més de les persones encausades dins del cas “27 i més”. Una més, com les altres 26 restants. Com cadascuna de nosaltres, hi ha motius que fan que estem en aquesta llista de persones que, amb noms i cognoms, van denunciar membres de l’anterior rectorat de la UAB fent ús del seu càrrec institucional. En cap dels casos s’individualitza la nostra relació amb els fets que fan que el fiscal ens demani més d’onze anys de presó per a cadascú de nosaltres. Simplement, de nosaltres, es diu que érem (o som) de la CAF (Coordinadora d’assemblees de facultat), el SEPC (Sindicat d’estudiants dels Països Catalans) o la CGT, com en el meu cas. Però darrera hi ha altres motius. Nosaltres ho sabem com ho tenia molt clar qui ens va denunciar en el marc de la cacera de bruixes van promoure aquell 2013.

img_0221

En el meu cas, a ningú se li escapa que soc afiliat a la Confederació General del Treball, la CGT. A la Universitat Autònoma de Barcelona des de finals del 2006 he desenvolupat activament tasques de lluita sindical, tant dins del Comitè d’empresa com a peu d’aula, d’assemblees, vagues i mobilitzacions diverses. Fent sindicalisme allà on realment es fa sindicalisme, fora dels comitès i en contacte directe amb els i les treballadors/es, la CGT a la UAB ha anat creixent els darrers 10 anys. A l’inici de les retallades del govern Mas – Mas Colell, que amagaven privatitzacions i negocis milionaris amb un dret social com és el de l’educació, des de la CGT vam denunciar tot el procés. Denunciar-lo traient a la llum interessos ocults d’alguns membres d’alt nivell de les universitats i, sobretot, organitzant espais de conflicte per fer-hi front.

Van ser temps d’assemblees, de debats, de manifestacions, de vagues, d’iniciatives diverses. Reprenent les experiències de les lluites contra el Pla Bolonya, vam construir espais de lluita on les fronteres estamentals a les universitats es diluïen. Vam fer saltar pels aires la jerarquia professor/a – estudiant, i vam posar en pràctica un caminar colze a colze professorat, estudiants i la resta de treballadors/es de les universitats. En plànol d’igualtat, subvertint també l’increment de l’autoritarisme que s’estava estenent pel món acadèmic. Van fer acció directa per evitar centenars d’acomiadaments i vam atrevir-nos a intentar que un afiliat nostre fos rector de la UAB. De fet, vam guanyar les eleccions amb un 79% dels vots, però vam perdre perquè el professorat de més amunt, el que gairebé sempre ha manat i que veu en la privatització de les universitats una oportunitat de negoci privat, va voler que perdéssim (i el seu vot val molt més que el de la resta, gràcies a la LOU del J M. Aznar).

Des de la CGT vam aconseguir, també, treure a la llum aquests negocis. Mostrar com el nostre rector d’aleshores hi estava implicat, tant ells com molts del apologètics de les privatitzacions i de la guerra contra els drets dels treballadors/es, amb Mas-Colell al capdavant a Catalunya. Negocis privats, sobresous i vincles amb empreses privades van començar a ser temes recurrents en converses a la UAB. En definitiva, vam alçar la veu i vam ser un dels referents d’unes comunitats universitàries que van decidir no tancar els ulls davant d’una de les pitjors agressions contra l’educació dels darrers anys. Especialment a la UAB.

D’aquí que el meu nom formés part de la llista de 27 noms que l’antic rectorat de la UAB va lliurar a la policia. Una més de les 27 històries que hi ha al darrera d’aquesta llista. Totes elles de lluita i dignitat. En el meu cas, és l’acció sindical de la CGT la denunciada. I van fer servir la cacera de bruixes, la repressió de la més pura vella escola, per intentar robar-nos la paraula i la força. Qui ho va fer, no obstant, potser no va calcular que, darrera la secció sindical de la UAB, hi havia tota la Confederació General del Treball. Perquè un sindicat és unió, és suport mutu i solidaritat i, sobretot, és lluita. I aquests dies, també en aquest assumpte, ho estem mostrant.

Seguim desobeint el règim

27iM_ret

Ahir van detenir dues companyes del cas 27iMés. Encausades, com jo i com les 24 persones restants. Juntes sumem 27 i ens enfrontem a peticions d’entre 11 anys i 5 mesos i 14 anys de presó. Per defensar la universitat pública i, en general, l’educació al servei dels interessos socials.  Ni més ni menys.

També ahir vaig rebre una notificació del mateix jutjat on se’m citava el dia 21 de febrer per recollir l’escrit d’obertura de judici oral. Pel mateix paper que motiva que als meus companys/es els detinguin per donar-los-hi, a mi em citen un cop més. Potser em tracten diferent perquè sóc professor i ells i elles ex-estudiants. Òbviament cadascú és qui és, treballa (o no treballa) on pot, etc. Però si una cosa compartim els i les 27, i tot el teixit solidari que ens acompanya, és la lluita per una societat millor i, això vol dir, també per l’educació. En aquest marc de lluita compartida, jo he comentat diverses vegades que no pensava anar a recollir cap escrit que marqués l’inici d’un judici que considerem polític. Que és una represàlia directa al nostre compromís.

Perquè no vull cap tracte preferent ni diferencial i perquè penso que la repressió l’hem de respondre amb la nostra iniciativa política i no assumint-ne les seves regles i camins, així ho vaig comunicar ahir al Jutjat d’Instrucció núm.3 a Cerdanyola. Amb un text que copio a sota. I mentre, en seguiré posant la samarreta verda dels i les encausades en aquest procés, que diu, entre d’altres coses, que “Seguim desobeint el règim”.


Informat per la meva advocada de la citació pel proper 21 de febrer, els comunico que:

  • Ja vaig comparèixer davant del jutge l’any 2015 per declarar
  • Davant la manca de base de l’acusació que es formula contra meu, no em personaré per voluntat pròpia en relació aquest procediment

 Soc professor de la Universitat Autònoma de Barcelona i sindicalista. El meu compromís amb una universitat pública i social ha sigut sempre públic i explícit, amb la meva feina acadèmica i la meva tasca sindical. Una tasca i un compromís que no ha de ser objecte d’un tractament judicial i que continuaré fent com fins ara assistint diàriament al meu lloc de treball al Departament de Prehistòria de la UAB. No pretenc defugir res ni ningú. Senzillament no trobo explicació a un procediment penal com aquest si no és per reprimir la meva militància sindical i de lluita contra la privatització de la universitat.

 Cordialment

Ermengol Gassiot Ballbè

Revertir la repressió

Sobre la repressió

Fa uns dies una companya em va dir que perquè no mirava d’escriure sobre la repressió i com fer-li front. De fet, em demanava que expliqués el que ja fa un temps vaig dir sobre el judici del cas 27 i més, que no assistiria voluntàriament al jutjat. Em va explicar que hi havia companyes i companys que estaven amoïnats per les conseqüències que una actitud com aquesta em pogués comportar. I més tenint present les nombroses voltes que ha fet la repressió des de fa uns anys, amb cada vegada més gent a la presó per causes polítiques. La veritat és que quan m’ho va demanar, vaig entendre que era lògic el que em plantejava. I que d’alguna manera hi havia de donar resposta. Ni que fos per clarificar idees, posar-les a sobre la taula i, per tant, permetre debatre-les.

En realitat, fer-ho suposa tot un repte. Exigeix pensar bé el que un fa i obliga a fer-se una crítica a un mateix. No amagaré que no és una tasca fàcil, especialment intentar-ho explicar en poques paraules i fer-ho en primera persona. Però com que el que exposaré és fruit d’una opinió personal que vull compartir, ho faré d’aquesta manera. En altres paraules, el que segueix no implica a la resta d’encausades en el cas 27 i més ni tampoc l’organització on milito i per la qual jo hi estic implicat, la CGT.

Al llarg de la vida, com tants d’altres companys i companyes de sindicat, moviments socials, etc., hem vist de ben a prop la repressió. De moltes maneres diferents. L’hem patit i l’hem combatut. De tant que l’hem tingut a sobre, se’ns ha acabat fent familiar. I hem anat aprenent el seu funcionament, què busca i com ho busca. Per exemple, hem après que les situacions repressives no són ni particulars ni casuals. És a dir, que no passen una única vegada, sinó que es van repetint de forma similar de manera reiterada, tant quan ens toca de prop com quan ens cau molt més lluny. Per tant, en la mesura que respon a un patró, a una planificació, tampoc és casual. No hi ha errors. Quan es mostra una força bestial reprimint una manifestació, es creen imatges volgudes. Quan s’encausa algú amb arguments esperpèntics, és que es vol atacar aquest algú i, sobretot, normalitzar l’esperpent. Com a eina de repressió futura. De fet, és ben bé allò que deia un detingut pels feixistes quan se l’enduien (per no tornar mai més), “no els perdonis, mare, que saben el que es fan“.

photo_2017_04_19_11_31_05

També hem après el dolor que causa la repressió. Tant sobre la persona que la rep directament com sobre l’entorn de qui la pateix. Un dolor que, a banda de càstig, cerca desactivar les seves militàncies. Hem vist també com la repressió genera aïllament, fent viure a qui n’és objecte realitats allunyades de les experiències quotidianes de la majoria de la població. Assenyala com a “no normal” a qui la rep i al seu entorn. En fer-ho ens limita la capacitat de comunicar-nos i, conseqüentment, la nostra acció política. De tant que ho hem vist, de tant que ho hem patit, sabem que la repressió és una acció de la política en contra nostre. Que neix del conflicte, de l’explotació i l’opressió, i que és inherent a l’estat, entès com el monopoli de classe de la política.

En síntesi, la lluita contra la repressió és política en ella mateix. I, per tant, ens genera un dilema. Respondre-hi és una necessitat imperiosa. A banda del recolzament personal a les persones que la pateixen, la resposta que visualitzem és de caire polític. Això ho tenim molt clar. Però, i aquí radica el problema, es tracta d’una resposta. És a dir, tot acte repressiu imposa un terreny de joc, marca l’espai de la lluita. En el nostra cas, ens pren la iniciativa. Ho hem vist moltes vegades. Fins i tot quan tractem de polititzar el discurs contra la repressió, quan el situem en el terreny de les polítiques de control i submissió social, deixem de parlar d’allò que defineix la nostra lluita per passar a descriure actuacions sobre nosaltres del nostre enemic. I això ens acaba limitant. No és el mateix parlar de com revertim una privatització o de com alliberem un espai que resoldre respostes a empresonaments, multes o judicis.

Dit tot això, la qüestió és com resoldre aquesta contradicció. En abstracte crec que és imprescindible intentar no perdre la iniciativa política en tot el procés. Ara, un cop dit, cal concretar què significa això i com posar-ho en pràctica en cada cas concret.

I aleshores, què?

Com deia, em toca mirar de respondre aquesta pregunta i, concretament, el perquè de l’actuació que he anunciat a companys de sindicat i de militància. Abans, però, vull recordar que a les encausades en aquest cas se’ns acusa d’haver participat en un entramat amb finalitats criminals format per persones de la Coordinadora d’Assemblees de Facultat, el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) i la Confederació General del Treball (tot i que l’altre treballador acusat és membre dels Col·lectius Assemblearis Universitaris, el sindicat CAU-IAC). Recollint les denúncies d’alts càrrecs de la UAB, el fiscal conclou que les persones encausades vam dur a terme un pla preconcebut, amb finalitats criminals, adreçat a enderrocar la institució. I dins d’aquesta fulla de ruta es va muntar una candidatura a rector (que va treure quasi el 80% dels vots, però va perdre), es van presentar mocions al claustre de la UAB, convocar vagues, fer assemblees i, finalment, ocupar el rectorat. És a dir, es van fer coses que formaven part de les tradicions de lluita sindical i estudiantil a la UAB.  En general, les persones encausades de manera pública hi havíem participat: érem claustrals, o delegats sindicals, o portantveus, o anàvem a les assemblees, a les manifestacions, etc. I ara, per tot allò, ens demanen entre 11 i 14 anys de presó a cadascú/na de nosaltres. En el meu cas, per exemple, s’assenyala que vaig participar en una roda de premsa. I, òbviament, ho vaig fer i el que hi vaig dir és públic. En altres encausades es reprodueixen situacions similars.

Si ens hi parem a pensar, l’esquema de l’acusació penal que ens portarà a judici és molt simple i segueix un fil d’aquest tipus: «Aquestes persones participen de col·lectius i espais legals, duen a terme actuacions que en si mateixes són legals o permeses, però com que la seva finalitat és il·lícita (enderrocar la institució), aleshores cometen il·legalitats que han de ser perseguides amb la presó». Val la pena remarcar que aquesta línia argumental del fiscal va ser directament promoguda per l’estructura de les denúncies encadenades que van fer, a comissaria, tres membres de l’anterior equip de govern de la UAB, el rector, al secretària general i la vice-rectora d’estudiants. L’acusació ha tirat endavant i ara mateix el jutjat d’instrucció ens està fent arribar l’escrit d’acusació del fiscal, amb un termini per presentar nosaltres el de defensa, pagar la responsabilitat civil, que les acusacions particulars es manifestin i, posteriorment, fixar traslladar-ho tot al jutjat penal que fixarà data de judici.

Com he dit en diverses ocasions, jo no penso presentar-me a cap jutjat en relació aquest cas per voluntat pròpia. I en penso assumir les conseqüències. Però, perquè assumeixo una actitud que en principi podria semblar temerària? Per vàries raons. En primer lloc, considero que hem d’intentar no entrar en el terreny d’acció política que ens planteja la repressió. Un escenari que és estrictament defensiva, on es tracta de justificar que no vam fer res dolent i que, per tant, se situa a les antípodes d’allò que hem vingut a fer amb la nostra militància a la universitat: aturar les privatitzacions, revertir la precarietat i construir unes universitats al servei del poble. Potser aquesta no sembli una raó determinant, però n’és una i a la balança ja comença a pesar.

Un segon motiu radica en la voluntat de poder triar nosaltres el camp de batalla. És innegable que quan els poders fàctics d’una universitat en procés de privatització i el·litització construeixen una argumentació per enviar-nos a la presó, estem patint un atac del qual hem de defensar-nos i respondre. I això ho podem fer a l’espai que ells, que són qui porten la iniciativa en aquest aspecte, ens han preparat o mirar, nosaltres, de crear un nou terreny de joc. No anant al jutjat sortim d’aquest espai on ara ens estan esperant. N’obrim un de nou i, possiblement, fem créixer la tensió entorn el cas. Una tensió que es traslladarà directament a sobre la universitat, que pot experimentar com (com a mínim, qui sap si també més persones) un treballador seu, un professor que a més és sindicalista, travessa una situació legal complicada per culpa d’una denúncia que encara ara genera incredibilitat a una bona part de la comunitat universitària. La millor forma de desmentir una mentida és que qui l’ha construït ho faci. Més enllà de les persones concretes que en el seu moment van denunciar-nos fent ús dels seu càrrec a la universitat, l’actual equip de govern de la UAB pot dir públicament el que a porta tancada fa temps que reconeixen, i que reconeixien més explícitament quan estaven en campanya electoral. I que encara no han fet formalment. Una passa així suposa desmentir l’anterior rector i companyia. Segurament no l’han dut a terme pel que suposa fer-ho i perquè, fins ara, no han rebut una pressió suficient per recórrer aquest camí. Un camí que deixaria despullat el nucli dur de l’argumentació del fiscal.

En tercer lloc, i potser ara és el factor de més pes, és la normalització de la repressió. Aquestes darreres setmanes hem viscut uns episodis inèdits a Catalunya i fa que es parli, per primer cop, de presos polítics [quant de silenci, però, durant aquests darrers anys quan de presos i preses polítiques no ens n’han faltat: anarquistes, autònoms, independentistes, insubmisos, sindicalistes, militants de moviments socials, etc.]. Més enllà de l’estat d’opinió creat en una part de la societat catalana, el que crida l’atenció és l’argumentació que hi ha darrere alguns dels empresonaments actuals. Per exemple, llegint la interlocutòria de la jutgessa Carmen Lamela i que va enviar a en Jordi Cuixart i Jordi Sánchez a la presó, s’observa una cantarella similar a la que feta servir pel fiscal un any abans en el seu escrit d’acusació en contra nostra: s’organitzen actes «legals» per perseguir finalitats il·legals. És a dir,  sembla que en termes de control social i de la dissidència, l’Estat ha obert un nou meló. L’estructura d’aquestes acusacions, si deixem que es generalitzi, és aplicable a qualsevol acció que, independentment del format que prengui, plantegi la voluntat de canviar l’actual estatus. Una manifestació on es pretengui col·lectivitzar l’economia, per exemple, pot ser tractada igual si es decideix que cal reprimir i deixar fora de joc. No cal cap reforma de cap llei. Simplement s’argumenta que una finalitat política en contra l’ordre establert és motiu suficient per empresonar-nos.

La-repressió-no-talla-ales_volum-II_blog_thumb

Aquest darrer punt no ens deixa massa marge. O entrem a parlar aquest nou llenguatge criminalitzador de la lluita o li fem front. Políticament. Ara encara hi som a temps. Aquest nou discurs repressiu tot just està naixent i ens correspon evitar, amb les nostres forces, que es normalitzi. I em temo que ens pertoca a nosaltres, a aquelles i aquells que mai hem defensat l’ordre de l’estat que és qui, en definitiva, l’ha construït. Possiblement si deixem passar el temps i entrem a jugar el seu joc, com aquests dies estem veient que hi ha qui hi està entrant, aquest nou gir repressiu s’intensificarà i se’ns farà més normal.  En definitiva, a la repressió política hi responem amb política. Tractant de mantenir el nostre discurs, d’evitar que el seu s’imposi com el marc que regeix les regles de la confrontació i intentant definir nosaltres l’espai de conflicte. D’aquí la decisió presa.

Baixada trampa de les taxes universitàries?

Aquest 17 de novembre, milers d’estudiants tornaran a sortir als carrers i, espero, ho faran acompanyats de professores i professors i altres treballadors/es de les universitats. En una convocatòria que enguany és només de manifestació, que no de vaga, una de les reivindicacions principals als Països catalans serà la de la gratuïtat de les universitats. La reivindicació és tant justa i necessària com urgent és revertir la creixent exclusió de les franges de renta més baixa de la classe treballadora dels estudis universitaris. Per tant, per poc que pugui, jo aquest 17N tornaré a prendre el carrer.

huelgabarna17

No obstant, vivim uns temps confusos. En el cas de la UAB, el rectorat ha convocat aturades de 15 minuts reclamant el mateix que la manifestació de Barcelona i emparant-se en la crida que, en el mateix sentit, fa el Consell de l’Estudiantat de les Universitats Catalanes (CEUCAT). Un consell sortit de la institucionalització del moviment estudiantil que, com a mínim a la UAB, amb tanta força s’ha combatut tradicionalment des dels espais assemblearis. De fet, a la mateixa UAB ens trobarem amb la insòlita imatge de la rectora de la universitat, de la mateixa universitat que ha promogut el judici contra els “Som 27 i més”, fent una roda de premsa amb la CAF, la Coordinadora d’Assemblees de Facultat. Potser pensareu que sóc sectari però, a mi, aquestes companyies de viatge em sobten. Si la seva presència és perquè, de sobte, han assumit honestament els nostres arguments de fa tants anys, benvinguda sigui. Si no és així, caldrà estar previngudes.

Com deia, la gratuïtat de l’educació, de tota, des de les escoles bressols fins a les universitats, és una exigència indiscutible. Des del moviment obrer, des dels moviments populars, ho hem demanat sempre. A mi, però, em preocupa que alguns actors en la política universitària catalana es puguin haver afegit a la mobilització d’enguany de manera tramposa. De fet, ja fa unes setmanes que en entorns universitaris s’ensuma una rebaixa de les taxes que fixa la Generalitat de cara al proper curs. El mes d’octubre el Parlament de Catalunya va aprovar una moció, a proposta del PSC, en aquest sentit. I qui sap si el govern català es planteja assumir aquesta rebaixa com una manera més de fer més atractius uns pressupostos, els del 2016-2017, que tot apunta que seguiran en la lògica de les imposicions neoliberals de la Troika dels darrers anys. Potser amb una mica de cosmètica, això sí, però en la mateixa lògica. I la rebaixa de les taxes podria tenir, aquí, la seva funció. Ben calculada.

La gratuïtat de l’educació, i de les universitats, és una exigència que no volem ni podem deslligar de la de la qualitat de la mateixa educació. Universitats incloses. De la mateixa manera que sonen de manera cada vegada més intensa les remors d’una reducció del 30% de les taxes, també s’insinua que les transferències de la Generalitat a les universitats públiques es congelaran en els propers pressupostos. Al nivell del 2016 que, alhora, era el nivell del 2015 i del 2014. Pròrrogues pressupostàries que han anat consolidant les retallades d’exercicis anteriors, unes retallades que havien suposat més del 21% del que rebien l’any 2010. Una caiguda d’ingressos que, a més d’hipotecar la capacitat de renovar i actualitzar instal·lacions i infraestructures universitàries (com grans equips, biblioteques, etc.), han suposat la pèrdua de més del 23% del personal docent i investigador, en gran mesura el professorat més jove.

reconstruim la pública

Per posar un exemple, a la UAB l’any 2016 el pressupost contempla uns ingressos de poc més de 239,3 milions d’euros. D’aquests quasi un terç provenen de matrícules per estudis, dels quals una mica més de 31 milions deriven de les taxes pels estudis de grau i gairebé 7 milions dels màsters oficials. Si la rebaixa de les taxes es confirma, i és del 30%, només en els ingressos de la matriculació dels graus la UAB deixarà de percebre 9 milions d’euros. Una quantitat que pujaria a uns 11 milions si la proporció es mantingués en els màsters oficials. En absència d’un augment en el pressupost de la Generalitat cap a les universitats, l’abaratiment de les taxes comportaria una retallada de més del 4,5% dels ingressos de la universitat. I aquí hi ha un problema.

La reducció de les taxes sense més, pot beneficiar a qui fa temps busca destruir les universitats públiques i estimular les activitats privades sota el seu paraigües. En canvi, a nosaltres ens perjudica. Intento explicar-ho. Fa temps que diem que les retallades a les universitats perseguien, per sobre de l’estalvi de diners, trinxar l’educació pública i social. Ho feien degradant la xarxa pública educativa, tant la seva qualitat i els seus recursos com el seu abast. Hem vist, per exemple, com la disminució de la xifra de màsters públics ha comportat un augment espectacular dels màsters privats, d’aquells amb preus aberrants i on alguns professors/es, sovint amb bons lligams amb el teixit empresarial, fan bons negocis. A inicis de l’any 2015 aquests màsters privats ja suposaven quasi el 60% del total de màsters impartits a les universitats públiques.

Una reducció de taxes universitàries que, d’entrada és positiva (tot i no compensar ni de lluny l’augment del 158% del preu dels estudis universitaris des de la implantació del pla Bolonya), en les condicions actuals contribuirà a incrementar la dualitat a les universitats públiques. Per una banda unes activitats d’accés més o menys universal descapitalitzades de recursos i, per l’altra, una docència especialitzada més ben finançada, adreçada a qui ho pot pagar que, òbviament, no seran la gran majoria d’estudiants de classe treballadora.

En síntesi, cal exigir la gratuïtat de l’educació i, dins d’ella, de les universitats. Dels graus però també de màsters i doctorats. De tots els cicles. Però també cal lluitar per un increment del finançament, a banda de plantejar un debat sobre els models educatius i de participació dins els campus. Sense això, la reducció que ens vindrà serà una mesura cosmètica i on qui vol seguir privatitzant l’educació, hi seguirà guanyant. En definitiva, com dirien en castellà, “que no nos la den con queso”.