El problema no són les cares

Ja fa temps que els debats polítics dels entorns en els que he participat els darrers 10 o 15 anys han canviat. Abans, però, un breu aclariment. Ja durant la segona meitat dels 1990’s des de l’Assemblea d’Okupes de Terrassa sempre havíem reivindicat com a “polítiques” les coses que fèiem. Volíem canviar la ciutat, el país, la societat. I per això existíem com assemblea, i fèiem el que fèiem. Contra l’especulació, contra el capital i contra el monopoli de la política des de les institucions nascudes d’això que en diuen la Transició. En definitiva, defensàvem el nostre dret a ser un subjecte de la nostra realitat. És a dir, a intervenir en el món, a fer-lo. I a no limitar-nos a ser simplement espectadors o consumidors d’una realitat imposada. Terrassa no érem una excepció. Plantejaments com aquests érem recurrents al que aleshores anomenàvem moviments socials alternatius.

Com deia, ara tinc una certa sensació que una torrentada ens ha arrossegat. Potser té relació amb l’edat o, més aviat, amb una certa necessitat de veure com tants anys de lluita es concreten en propostes efectives. Sigui com sigui, en una part d’aquest espai que abans érem aquests “moviments socials alternatius” ja fa una temporada que sonen músiques noves que a mi, personalment, em desagraden. I no perquè una novetat hagi de ser dolenta, al contrari. La capacitat d’innovar i crear (i, per tant, defugir dels límits del que fins el moment fem) és necessària en tot moviment revolucionari. El cas és que opino que aquesta nova melodia no és coherent amb allò que durant tants anys hem dit que defensàvem. Cito dos exemples molt breus.

Avui al tren he llegit una piulada on, un dels personatges mediàtics de la “nova política” plantejava que el que hem de fer és recuperar les institucions. Modestament, jo continuo pensant que les institucions de l’Estat no són les institucions de la població. Si l’Estat és l’eina que la classe dominant té per a monopolitzar l’acció col·lectiva, la política, les institucions són els mitjans de que es dota per a poder-ho fer. I davant d’això tenim una disjuntiva entre situar-nos-en al marge o participar-hi per a fer-les servir, en la mesura que puguem, pels nostres interessos. En el cas que em pertoca, els comitès d’empresa en són un exemple. El meu sindicat en un moment donat va optar per a participar-hi, però sense creure-se’ls. Podem participar en eleccions sindicals, però la nostra aspiració és tenir la capacitat suficient per eliminar els comitès d’empresa del món del treball i substituir-los per altres formes d’acció política/sindical dels treballadors/es, com ara les assemblees. Recuperar institucions suposa donar-les per bones i, en tot cas, refusar-ne simplement l’ús que se’n pugui haver fet. Quan va sortir el qualificatiu d'”antisistema”, ja fa anys, el que despectivament volia dir era cert: el nostre objectiu era, i és, canviar la lògica de funcionament del món.

També avui he llegit a algú, igualment mediàtic, que afirmava que es podien construir espais de lluita unitaris incorporant organitzacions que han estat participant del sistema polític del 78 des de la seva creació. En ajuntaments i parlaments, sense anar més lluny. I també en consells d’administració de consorcis diversos, caixes d’estalvi, etc. El que plantejava aquesta persona era que, per a que això pogués ser vàlid o acceptable, calia que aquesta participació es fes amb noves cares. I això m’ha fet pensar en tot això que està tant de moda darrerament en alguns cercles que pregonen als quatre vents la “nova política” en oposició a la política vella.

No se si fujo gaire d’estudi, però el PSU francès de Michel Rocard i d’altres a finals dels 1960’s venia a presentar-se també com una espècie de “nova esquerra” o “nova política” enfront un partit comunista momificat i el seu sindicat, la CGT francesa. Noves cares que anys més tard van acabar governant França i esdevenint una peça fonamental en la gestació del Tractat de Maastricht, punt de partida de la UE actual. De vegades tinc la sensació que una part del debat de l’actual esquerra gira entorn un “déjà vu“, suposo que ja m’enteneu.

He començat a escriure prometent-me no allargar-me gaire. Així que m’obligo a deixar-ho aquí. Simplement, per tancar el text, vull concloure que penso que el problema no són les cares sinó les lògiques i els models que hi ha al darrere. I assumir això ens porta a parlar de POLÍTICA en majúscules. La que aspira a fer construir la realitat a partir d’ella mateixa i que, en el nostre cas, implica la Revolució. La que, per fer-ho, reconeix que cal crear un món nou, si cal sobre les cendres de l’antic. La que com a molt, pot considerar les institucions actuals com un mitjà per veure més a prop l’horitzó i no com un lloc per a quedar-s’hi. Si ens encaparrem en les cares negarem, no obstant, la construcció d’aquesta política. Suposo que és el que ara està de moda, amb aquesta tendència de validar propostes amb noms i cognoms de gent mediàtica i frases de 140 lletres. Mentre, la nostra alternativa ha de centrar-se en allò que volem fer, que implica el també com, i no tant en les cares que, per sort, en tenim moltes. Però tot això ja és un tema per un altre escrit.

Aquell vespre ell no va venir…., estava al CIE

Aquell vespre la meva amiga havia tornat a casa en sortir del bar on treballava des de feia uns mesos. A casa va començar a fer el sopar com feia habitualment. Per ella i el seu company que aquell dia semblava que trigava una mica més a tornar de la feina. Les hores van anar passant massa lentament per l’angoixa que creixia, i un dels dos plats es va refredar a taula. El noi no va arribar aquell vespre, ni l’endemà al matí. Ni durant tota la setmana ni les següents. En passar uns dies, la noia va treure forces per trucar a la família d’ell al Marroc; per preguntar si en sabien res, si és que se n’havia tornat deixant el pis que compartien en una ciutat vallesana, a Catalunya, des de feia prop d’un any. Res, no en sabien res. El seu company havia desaparegut sense deixar rastre deixant-la a ella enfonsada en un mar de preguntes sense resposta i inseguretats. Si l’havia de deixar, com és que no havia gosat dir-li ni una paraula, ni una raó? Ell no és així, pensava…

Dos mesos més tard, a l’hora que sempre tornava ella a casa de treballar al bar va rebre una trucada. “Hola, soc jo. No t’he deixat. Estic al Marroc. M’hi han portat avui mateix després de tenir-me aquests dos mesos al CIE. No t’he trucat perquè no m’han deixat. Com jo, érem molts“.

Aquesta història és verídica. I va passar ara fa prop de quatre anys en alguna ciutat del Vallès Occidental. Jo coneixia la noia arran dels cafès que prenia al bar on treballava. El seu company va ser un més dels milers que aquell any van passar pel Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de la Zona Franca de Barcelona. De fet, l’any 2013 van ser quasi 1.600 les persones empresonades en aquest centre, que tècnicament no és una presó però reclou i priva de llibertats i drets tant o més que una presó. I al conjunt de l’estat van ser més de 9.000. El company de la meva amiga no va tenir ni un dels pocs drets que tenen, com a mínim sobre el paper, les persones recloses en els centres penitenciaris. Cap dret a una tutela judicial, cap possibilitat de comunicar-se amb la seva família, limitacions en l’assistència mèdica, … Durant els mesos que hi va passar, no tenia lavabo a la cel·la. Ni ningú li va dir quan de temps hi seria, ni què farien amb ell. Silencis i terror darrere d’uns murs a tocar les nostres ciutats.

Demà 18 d’octubre a Barcelona hi ha una convocatòria per tancar el CIE de la Zona Franca i m’ha fet recordar aquesta història i he volgut escriure-la. Crec que no cal afegir-hi massa més. Nosaltres no hem fet els CIE, ben cert, però a les nostres mans hi ha la possibilitat de tancar-los. Dubto molt que ho facin les institucions que els han creat, que són les mateixes que promouen les polítiques de bloqueig militar de la vora nord de la Mediterrània i que han fet d’aquest mar la tomba de milers i milers de persones cada any. Per tant, ens pertoca a nosaltres posar-nos-hi, participant de campanyes grans però també de petites iniciatives i accions que podem anar fent en el dia a dia. Per exemple, si veiem la policia aturant immigrants en un locutori o en una estació de tren o autobusos, perquè no ens aturem un moment, observem i, simplement, preguntem perquè ho fan?

Exclusió també és en femení.

Mon avi, en realitat tots dos avis, treballaven. Les meves àvies, no. De fet, hauria de dir que no treballaven a fora de casa, perquè a casa sí que ho feien. I se’n feien un tip. Cuinaven, rentaven i plegaven la roba. Netejaven la casa. Cuidaven els néts com abans ho havien fet amb fills i filles, pares i sogres. De joves sí que havien treballat fora de casa. Una d’elles ho va deixar quan es va casar. A l’altra, la van “depurar” com a mestre el 1939, d’allà va anar a la fàbrica i, finalment, a casa. Crec que molts de nosaltres coneixem de prop històries similars. Les àvies a casa i els avis a la feina. I, per feina, entenem a fora de casa.

Malgrat que històries com aquesta són d’allò més comunes, molts homes hem de fer un esforç per a recordar quant desigual que pot arribar a ser el món del treball. Una meitat de la població és empesa a tenir un paper més actiu en les tasques de cura de les persones, unes feines que encara ara les administracions públiques es resisteixen a promoure que es reconeguin com a activitats laborals. Casualment aquesta meitat de la població són les dones principalment, com les meves àvies.

Tot això m’ha vingut avui al cap quan m’he mirat un seguit d’estudis que tenia pendents d’analitzar de l’Organització Internacional del Treball. N’he agafat un. El seu titular era impactant. Ens deia que pràcticament el 50% de la població mundial de la tercera edat actualment no rep cap pensió. En el subtítol, a més, hi deia que en moltes ocasiones les pensions són insuficients i que aquesta situació ha empitjorat notablement amb les polítiques de reducció de la despesa pública.

Les idees generals de l’estudi m’eren ben comunes. De fet, moltes les hem estat denunciant des de fa temps. No obstant, les xifres de vegades tenen la virtut de mostrar la realitat nua, amb tota la seva cruesa. Per exemple, ens diu que a l’Estat espanyol només el 68% de les persones de més de 65 anys reben una pensió. Una dada per sobre de la mitjana mundial però, alhora, molt per sota de la mitja d’Europa occidental, que és de poc més del 94%. De fet, el percentatge espanyol és clarament el més baix de la UE dels 15, on hi ha xifres com el 100% de cobertura a llocs com França, Països Baixos, Alemanya, Dinamarca. I també altres estats d’ingrés recent a la UE, com Bulgària, Hongria o Romania tenen percentatges superiors al 95%. En definitiva, a l’Estat quasi un terç de les persones grans no tenen pensió.

Fins aquí aquestes dades m’havien fet arronsar el nas. Quan he entrat a veure com es comportaven en homes i dones la sorpresa ja ha sigut majúscula. Mentre el 97,4% dels homes de més de 65 anys a l’Estat espanyol reben una pensió, les dones que en cobren una amb prou feines arriben al 46,6%. En altres paraules, més de la meitat de les dones no perceben cap pensió, malgrat que segurament han treballat tota la vida. Això si, cuinant i cuidant persones. Un tipus de tasques que, cal no oblidar, són essencials per a la vida. Tornant a les estadístiques, també he pogut veure com després de Malta, és a l’Estat espanyol on la diferència entre homes i dones que cobren pensions és més gran de tot Europa. I de carrer.

Tot plegat, una bona dosi de realitat per a pensar una mica. I, de fet, al cap d’una estona estava sorprès de mi mateix. El cert és que les estadístiques reflecteixen una realitat que hem mamat des de petits. Mares, i sobretot àvies, treballant a casa. Sense sou. Sense un reconeixement públic. Un camí que arriba a la vellesa amb l’exclusió d’una cosa tant bàsica com una pensió.

I acabo. Avui he conegut les xifres de quantes persones no cobren cap pensió i que a l’estat on ens ha tocat viure aquesta exclusió s’escriu principalment en femení. Però també he recordat que a part de viure-la, la realitat també l’hem de pensar. I fer que allò que és tant normal no ho visquem, precisament, com una cosa normal. I, a partir d’aquí, a transformar-la.

No sóc una excusa

(Aquest article el vaig publicar al portal XarxaPenedès.cat el dia 2 d’octubre, l’endemà de l’anunci del govern de la Generalitat de Catalunya que suspenia les activitats relacionades amb el 9-N per a protegir els treballadors i treballadores públiques)

Sóc un treballador públic. I ho sóc, Artur, malgrat les polítiques que ha promogut el teu govern que, ho recordes?, deies que era dels “millors”. He tingut la sort de no ser dels un dels 400 professors que a la meva universitat han perdut la feina des de l’any 2011. Tot i que he patit en carn pròpia la sostracció d’una paga extra, com la resta dels treballadors públics depenents de la Generalitat que tu governes. I la pèrdua d’un seguit de mesures socials, com ara els tiquets menjador que l’empresa on treballo ha retirat, diuen que com a conseqüència de les retallades de pressupost que has anat aplicant any rere any.

Diria que com milers i milers més, sóc un treballador públic que he hagut d’anar veient com la meva feina s’ha devaluat com a conseqüència de les polítiques que tu i el teu govern heu anat dictant. He experimentat la destrucció de l’educació pública, amb aules cada vegada més massificades i amb estudis que han desaparegut sota l’excusa de no ser rentables. I quan deies rentables, et referies als diners, no a la societat o al país o com li vulguis dir (De fet, t’has plantejat mai que sota aquests criteris de rendibilitat Darwin, Marie Curie o Einstein haurien estat eliminats abans de ser el que van ser?) . Com els meus companys he patit, sovint amb angoixa, com privatitzaves part de les nostres activitats a favor de quatre amics teus mentre amb un augment de taxes inèdit a tot l’Estat feies encara més difícil als nois i noies de famílies treballadores accedir a estudis universitaris.

Mira Artur, podré ser moltes coses, però tonto diria que no. Durant tots aquests anys en cap moment ens has demanat el nostre parer com a treballadors públics. Tu has anat fent, seguint un guió que semblava que tenies ben après. Reducció de la despesa, aprimament del sector públic, privatització de serveis essencials. Sistemàticament. De manera impassible i immune al patiment que aquestes mesures podien generar: milers d’interins al carrer o amb la incertesa de si mantindrien la feina, milers de temporals a la cua de l’atur, CAP’s tancats a la nit, els caps de setmana o a l’estiu, plantes hospitalàries clausurades, escoles bressols un 50% més cares, etc. Vols que continuï la llista? Diria que no cal, tots dos sabem de què estem parlant.

Sincerament, permet-me que et digui, Artur, que aquesta vegada tampoc et crec. No em crec que hagis suspès la preparació de la consulta del 9 de novembre perquè t’amoïni el que ens pugui passar a nosaltres, als treballadors i treballadores públiques. Quan ens treies la paga extra, no ho vas fer. Quan ens vas enviar a l’atur, tampoc. Ara no cola. Com tampoc cola que t’hagi agafat tot plegat per sorpresa, ni l’actitud del govern Rajoy ni la del Tribunal Constitucional. Durant aquests anys, quan has trinxat la sanitat, l’educació, les polítiques socials, en definitiva, el país que deies defensar, has reiterat que seguies un guió i que tenies molt clar on anaves. Ara no ens vulguis fer creure que improvises davant una suspensió de la consulta que, entre nosaltres, no ha sorprès a ningú. Ni que actues per a defensar-nos a nosaltres treballadors públics. Fins ara no havies donat cap mostra que t’importéssim gaire.

No m’allargo, Artur. Simplement et vull dir una cosa. No sóc la teva excusa. Ni jo ni la resta de treballadors públics de Catalunya no som una excusa. No ens facis servir per escenificar el que, em sembla, és un guió que també tens força meditat. Si vols fer marxa enrere i decebre els anhels d’una gran part de la població de Catalunya, fes-ho sol. Nosaltres no som part del teu teatre.

PD: aprofito per dir-te també que com a treballador públic em sento plenament compromès en construir, també amb la meva feina, un país lliure format per persones lliures.