El passat desembre va sortir publicat al volum 7 de la revista Rued@ un article meu sobre la precarietat estructural a la universitat, l’assetjament i l’explotació de joves investigadors/es. Per a qui hi estigui interessat/da, us facilito un enllaç on us el podeu descarregar. A mode de prèvia, us copio el resum de l’article:
Recientemente diversas denuncias han relatado situaciones de acoso laboral en universidades españolas. En este artículo se analiza el contexto en el que estas presuntas situaciones de acoso suceden. También expone algunas de las formas que adquiere el acoso laboral en la academia. Universidades y centros de investigación con escasos recursos, jerarquías muy marcadas y basadas en méritos individuales facilitan la existencia de prácticas de explotación de las figuras más precarias. Por el contrario, las medidas para prevenir el acoso laboral, en el caso de existir, tienen una incidencia muy limitada.
Es veia a venir i ha passat. El govern de coalició més progressista de la història de l’Estat espanyol no ha derogat la reforma laborat del Partit Popular de l’any 2012. Entre el relat i la realitat hi ha un gran salt.
A partir del que ha transcendit als mitjans de l’acord del 23 de desembre, la nova reforma laboral més aviat fa tot el contrari. Alguns canvis de paraules, algun retoc puntual i la incorporació de noves mesures de flexibilització de plantilles. Generalment les reformes laborals sempre han tingut algun titular per intentar vendre-les com positives pels treballadors i treballadores. En aquest cas és la reducció del temps de concatenar contractes, de 24 mesos dins de 30 mesos a 18 mesos en 2 anys. Una petita millora que és encara més ridícula si tenim present que no tocant ni una de les facilitats per acomiadar que les successives reformes laborals havien regalat a les empreses, en especial la del 2012.
D’aquí unes setmanes d’aquesta reforma en podrem dir moltes més coses, a mesura que es vagi coneixent el text definitiu d’aquest pacte i en puguem analitzar les conseqüències. De forma molt preliminar en vull esmentar 3 aspectes. Un és una mesura que ens venen des de fa mesos com a molt positiva: els ERTO. Un altre són els contractes de formació i el tercer és la negociació en sí de la reforma laboral. I després, nosaltres. Vaig per parts.
Des de l’inici de la pandèmia els ERTO han sigut l’instrument que el govern, d’acord amb la patronal i els pseudo-sindicats de sempre, han introduït per facilitar que les empreses puguin disposar de plantilles flexibles. Sindicats com CGT els hem criticat des del principi, ja que consideràvem que responien als interessos de la patronal que, en cap cas, dedicaven els seus beneficis per gestionar situacions en que els i les treballadores s’havien de quedar a casa per l’expansió de la pandèmia. Al contrari, ho hem anat pagant amb recursos públics en una forma d’una subvenció encoberta de part dels costos salarials de les empreses. Ara aquesta reforma els normalitza i això és molt preocupant. Per una banda, cedeix a les empreses una eina per anar regulant plantilles, enviant temporalment treballadors a l’atur i repescant-los després. Ara treballes, ara no. Ja ens podem imaginar com anirà tot això. Per l’altra banda, és un exemple de com una mesura d’excepció que s’implementa durant la pandèmia s’acaba tornant estructural després d’una oportuna campanya mediàtica blanquejant-la. Avís del que ens pot passar en molt altres àmbits de la nostra vida; especialment preocupant ara que en tants aspectes hem anat veient formes d’autoritarisme que fa anys ens haurien sorprès.
Els contractes de formació possiblement es converteixin en un la primera fase de la vida laboral de molts i moltes joves de classe treballadora. Al meu entendre són perniciosos en molts aspectes. Un d’ells és que traslladen al treballador/a la responsabilitat de la seva precarietat: tenen salaris més baixos perquè suposadament s’ha de formar, són temporals perquè suposadament s’ha de formar, s’exonera la quota patronal (o una part) a l’empresari perquè suposadament s’ha de formar, etc. I quan això s’aplica a la generació que ha tingut els nivells d’escolarització més alts de la història, que a més pot estar anys encadenant-ne saltant d’una feina a una altra, és especialment insultant. A banda que en molts casos el programa formatiu és poc més que nominal i no hi ha gairebé cap control per garantir-ne la seva qualitat o, simplement, que existeixi. Tot indica que s’augmentarà el límit d’edat en que es poden fer de 26 a 30 anys. Premonitori de quina serà la nova marca de la precarietat dels i les joves, ara que sembla que altres formes de contractacions temporals tindran algunes limitacions. Canvi d’embolcall per mantenir igual el que hi ha dins? No ben bé. En els contractes formatius els empresaris s’hi gasten menys diners (els paguem nosaltres les quotes patronals) i, com deia, es criminalitza a qui pateix aquests contractes per no estar prou format/da. La culpa és una bona eina de control social i aquesta reforma sembla que la imposarà als joves, com també fa en altres aspectes de la vida col·lectiva.
No ens ha d’estranyar que la negociació de tot això hagi sigut quasi secreta, lluny de mirades indiscretes i sense ni llum ni taquígrafs. Ja hi estem acostumades i acostumats, però no per això és menys indignant. En sí mateixa, aquesta negociació és part de les normes del joc d’aquesta democràcia merament nominal. Hi participen persones, ja sigui del govern o dels sindicats institucionals emparats en una suposada representativitat que els atorguen unes urnes cada cert temps. On hi arriben amb uns relats molt allunyats del que després s’asseuen a parlar (recordeu allò de “Vamos a derogar la reforma laboral”?). Ara bé, com que en virtut de no sabem ben bé què, els hem delegat la nostra capacitat de ser éssers polítics, ells i elles gestionen la realitat per nosaltres. Encara que del que acabin parlant estigui diametralment oposat a allò que ens havien dit. Nosaltres, que ho sabem, de vegades ens enfadem però la roda de la democràcia burgesa, amb parlaments i similars, amb la cultura de la delegació imposada fins el moll de l’os de la classe treballadora, segueix girant.
Ara vindran uns dies en que molts de nosaltres i de les nostres organitzacions farem comunicats criticant aquesta nova reforma laboral i acusant de venuts als pseudo-sindicats que l’han pactat. Un cop més tindrem raó i direm veritats. Però potser hi haurà una part de la realitat de la que en parlarem poc o gens. Si ells han pogut fer aquest nou pacte vergonyós i que pot hipotecar una generació de la classe treballadora és perquè globalment els i les treballadores els hem deixat fer. No hem enfortit prou els sindicats combatius de classe ni, alternativament o complementàriament, altres moviments socials. I aquí ens toca, als sindicats, mirar-nos també al mirall i meditar en què no estem a l’alçada. Perquè creixem tant lentament? (ep, i no ens enganyem, quan es tracta de fer la revolució, el número en algun moment comença a ser rellevant) Perquè no acabem de ser creïbles i el que diem enganxa més aviat poc?
De tot això n’hem de parlar. Evidentment ara farem comunicats criticant la reforma laboral i cridant a la lluita. Però si després no fem res per aplicar allò que diem, també nosaltres caurem en la política del relat que tant critiquem de l’esquerra institucional. I si volem no fer-ho cal que sortim dels nostres espais de confort i autoreferencials, i picar pedra. Haurem de dedicar més energia a articular espais de lluita sobre temes concrets en espais concrets i definir els vincles de solidaritat que permetin retroalimentar-los. En l’àmbit laboral el sindicat, si realment fa de sindicat, és per ara la millor eina que tenim per posar en comú aquestes lluites i construir i mantenir vius aquests vincles. Però per fer-ho cal baixar de l’univers de les idees i dels relats abstractes. Aterrar i embrutar-nos les mans amb el fang del dia a dia. Empresa a empresa, barri a barri. I així, en el futur, serem capaços de plantejar una lluita que ara mateix ens queda fora del nostre abast, per molt que fem proclames: fer front globalment i derrocar aquesta reforma laboral. Amb les nostres pròpies mans i per nosaltres mateixes. La resta és simplement relat, com fan ells.
Quan ens afiliem a un sindicat, ho fem per alguna raó. Espero que en el cas de la CGT, quan ho fem sigui perquè ens volem defensar com a treballadores i treballadors. En un nivell més immediat volem fer front a les agressions que patim per part d’empreses i administracions (en clau defensa) i per millorar les nostres condicions de treball i vida (quan passem a l’ofensiva). I a un nivell més global perquè volem canviar la societat, aquí i arreu, en alguna cosa semblant a allò que els nostres avantpassat en deien la revolució Social.
Ja fa més de 100 anys, l’anarcosindicalisme va néixer trencant dogmes. Va suposar la unió revolucionària de dues potes del moviment obrer ibèric. Per una banda, l’anarquisme que pregonava la lluita contra tota explotació i opressió i per la llibertat individual i col·lectiva. Per l’altre, el sindicalisme que en aquella època plantava cara a la voràgine d’explotació dels capitalistes que estaven fent la revolució industrial i a l’Estat que els donava carta lliure per a l’explotació. Aquesta unió va ser revolucionària en ella mateixa. Trencava motlles de l’ortodòxia ideològica de diversos corrents de pensament i construïa una potent alternativa al sindicalisme subordinat a l’acció política que plantejaven organitzacions com a UGT. Autonomia, confederalisme, solidaritat, acció directa, assemblea… es van tornar conceptes fets realitat en la lluita obrera, que es plasmava en realitats tant diverses com el Congrés de Sants de la CNT del 1918 o la vaga de la Canadenca del 1919.
El temps passa i un segle més tard la CGT ens seguim reivindicant anarcosindicalistes. Ho fem en una realitat que de base no ha canviat excessivament però que és radicalment diferent. en forma en com la vivim i la percebem. La lògica del benefici i la propietat capitalista segueixen dictant les lleis de funcionament, ara clarament, a tot el planeta. Els estats s’agenollen davant el seu poder. Ho veiem amb la claudicació davant les elèctriques o la no derogació de la reforma laboral.
No obstant, si bé l’enemic és el mateix i els nostres objectius a llarg termini són els mateixos, el dia a dia és diferent. Les formes en com es concreten les relacions laborals ha canviat respecte fa un segle. Els contractes laborals s’han fet habituals i que no en té sembla quedar fora de l’àmbit del sindicalisme (fal·làcia). Les institucions han creat lleis i reconeixen certs espais com els únics hàbils per a canalitzar les relacions laborals i els seus conflictes: inspecció de treball, comitès d’empresa, delegades i delegats sindicals, preavisos de vaga, etc. El teletreball era impensable fa uns anys, així com també l’existència de processos productius compartits entre aquí i múltiples centres de treball disgregats en varis continents.
És una obvietat que l’anarcosindicalisme no ha d’estancar-se i ha de seguir creant eines de lluita sindical i social. També és obvietat que en una organització com la nostra, d’arrel llibertària i horitzontalitat, la construcció d’aquestes eines ha de ser col·lectiva i fora de dogmatismes. Aquest procés ha d’arrencar de la realitat, del picar pedra en els conflictes i en el teixir organització a cada localitzat, a cada empresa i a cada sector. Al mateix temps s’ha de retroalimentar amb l’anàlisi crítica d’allò que fem: pensant quins fruits ens està donant i com podem resoldre mancances i ampliar la seva efectivitat.
Tot plegat, comporta canviar. No fer-ho, suposa conformar-nos amb la nostra realitat actual que, a ningú se’ns escapa, queda lluny d’erosionar com voldríem l’estat i el capital. Personalment, em costa no pensar que en una organització com la nostra això no ho tinguem molt clar, assumint que el debat hauria de girar al voltant les diferents propostes, però no en el fet d’intentar evolucionar. Però veient la dinàmica orgànica, els ulls se m’obren a una realitat ben diferent.
Fa anys que els ordres del dia de les plenàries confederals pivoten, principalment, en temes d’organització i, molt especialment, en tractar conflictes de diferent ordre. Expulsions, comissions d’investigació i de garanties, interpretacions d’estatuts per part de determinats càrrecs com a dogmes apareixen recurrentment en els debats de l’organització. Que això passi em preocupa per diversos motius. El primer és que ens treu massa temps i massa energia de la reflexió i l’intercanvi d’idees repensat i enfortir la nostra lluita sindical. A més, genera desànim i desincentiva la implicació dels i les afiliades, aspecte fonamental en una organització com la nostra que és antijeràrquica. El segon, és que molt sovint qui promou aquests punts són alguns secretariats permanents o els seus membres. Si observéssim des de lluny el nostre sindicat, aquest segon aspecte ens podria portar a pensar que militem en una organització verticalista on les mesures punitives dels seus càrrecs contra els afiliats són habituals.
Puc entendre que en un sindicat de milers d’afiliats i afiliades hi hagi conflictes. Però em preocupa que la forma de resoldre’ls sigui reproduint un esquema de llei i ordre propi dels estats que diem combatre. Em sembla que molts i moltes afiliades de la CGT saben de què estic parlant. Continuar per aquest camí ens pot portar a una espècie d’anarcocontrol, per molt contradictòria que ens sembli la paraula. A ser una organització on un grup reduït tingui reconegut el dret a dir què i com som i què volem, mentre la resta assenteix amb el silenci. Una organització així difícilment canviarà i veig poc provable que no acabi sent una caricartura de l’anarcosindicalisme que tant ens estimen. M’imagino que aquesta és l’aposta del poder.
L’alternativa és practicar l’anarcosindicalisme i fer-ho en el món que ens ha tocat viure i combatre. Per fer-ho, ens cal creativitat, trencar motlles (també els nostres), enfortir la implicació de tothom, que necessàriament implica fer de l’acció directa i les assemblees un costum, i generar espais de debat en llibertat i sense por. Espero que sapiguem, entre totes i tots i sense que ningú estigui per sobre de ningú, malgrat responsabilitats orgàniques que puguem tenir, tirar milles per aquest camí.
De manera recurrent a la meva universitat escolto o veig que acomiaden a professors/es que fa anys que estan fent la seva feina. Investiguen. Fan classe. I molt sovint fan o han fet tasques de gestió. Sempre porten més de 10 anys treballant a la universitat i, en alguns casos, més de 20. Les seves històries són molt semblants, tot i que en cada cas es concreten de forma diferent. Venen d’encadenar tot tipus de contractes, de beques quan les beques no cotitzaven, de períodes sense res però on seguien investigant i, de vegades, d’altres treballant com a personal d’administració i serveis encara que seguissin fent recerca, simplement pel fet que a la universitat els sortia la seva feina més barata.
En tots els casos que conec, el treballador/a ha anat superant una multitud de concursos i proves: per accedir a una beca (ara contracte) predoctoral, per ser professor associat, per tenir una beca postdoctoral, per tenir un contracte de professor lector, a banda de diverses acreditacions tant de l’AQU (Generalitat de Catalunya) com de l’ANECA (Govern central). Proves on han hagut de demostrar que superaven uns determinats llindars, sovint traçats sota criteris variables en cada cas. I, tot plegat, per acabar sent professors/es interines bàsicament perquè de sempre a les administracions públiques (universitats incloses) han tret menys places per treballar que el volum de feina que havien de cobrir. És a dir, que a les universitats hi hagi un volum considerable de professors/es interins és, bàsicament, perquè per les raons que sigui no s’han volgut treure a concurs les places que estaven ocupant amb contractes molt precaris malgrat que havien superat tots els requisits per a que se’ls contractés. A més, durant molts anys se’ls ha pagat només una part del salari de la categoria que ocupaven, negant-los fins i tot una bona part dels complements.
En varis casos a la meva universitat el destí final d’aquests professors i professores acaba sent el carrer. És igual la valoració que hagin rebut dels/les estudiants. Tampoc importa massa que durant anys i anys hagin estat fent un munt d’assignatures, sovint canviants cada any i cobrint forats que el professorat més estable no volia tapar. Simplement un examen d’unes poques hores, de vegades amb tribunals que ja venen amb les cartes marcades (tothom a les universitats sabem de què va tot això), acaba amb la seva vida com a investigador/a i docent universitari. Ara resulta, de cop i volta, que ja no és apte per fer la feina que des de fa quinze, vint, vint-i-dos anys estava fent. Quan això passa, i no és cap anècdota, la universitat és molt cruel. Trasllada la responsabilitat de la seva sort a la persona utilitzada durant anys i finalment llençada com un kleenex fet servir. Se li diu que no ha estat a l’alçada. En canvi, es guarda silenci sobre els anys i anys de tants professors/es i investigadors/es encadenant formes esperpèntiques de precarietat laboral.
Suposo que tot això passa perquè hi ha una voluntat de reduir les despeses en salaris a les administracions públiques, universitats incloses. (NOTA: en paral·lel, com a mínim a les universitats, hi ha qui te salaris i sobresous d’escàndol). Però al darrere també hi ha la voluntat d’atemorir els i les treballadores. De fer-los mesells.
Per tot això, aquest dijous 28 d’octubre faré vaga. I penso que hem de ser molts i moltes fent-la. En el meu cas concret, he patit tota aquesta precarietat que assenyalo. Però no és aquest el principal motiu pel qual faré i promouré la vaga. La raó principal és per lluitar contra aquest projecte de culpabilitzar els i les treballadores de la seva situació de precarietat. Per revertir-lo, canviant-ne la lògica i dignificant les condicions de vida de molts treballadors/es precaris. A les universitats, a les administracions públiques i a qualsevol altre lloc.
Ahir, en una activitat del sindicat, vaig veure un llibre. A la seva portada hi deia “Sortim a guanyar”. A dins, de manera senzilla, parlava de lluites, de vagues, de solidaritat. El títol em va agradar (i el seu contingut també). Vaig trobar que reflectia força bé el que hauria de ser la nostra militància en tantes lluites. En un temps on molta militància és per generar identitats i imatges, per fer el que toca per quedar bé amb el relat del que diem que som, aquell llibre ens deia una cosa molt senzilla. Que si militem no és perquè siguem activistes, sinó perquè volem aconseguir un o varis objectius en una situació donada. És a dir, sortim a guanyar. La resta acaba sent fum, simple relat o, senzillament, postureig.
I aquí ens sorgeix la dificultat: com ens ho fem per sortir a guanyar?. De respostes a aquesta pregunta n’hi ha moltes, en funció de la lluita i els seus objectius, de qui la fa, del context, etc. Per resoldre-la, cal deixar-nos d’ortodòxies i d’esquemes rígids i, sobretot, cal observar la realitat amb una mirada analítica i intentar entendre-la amb les paraules més senzilles i directes que ens vinguin al cap. A l’àmbit sindical sovint ens costa poder-ho fer. Moltes vegades la immediatesa de les situacions ens ho dificulta. Quan un empresari fa una nova volta al cargol de l’explotació, ens posiciona en una situació de resposta. Ell tria l’escenari i els temps. Aparentment, a nosaltres ens deixa poc marge (no sempre és així, però això és un altre debat).
A banda, jo diria que en el sindicalisme hi ha un cert desànim, per molt que ens costi reconèixer-ho. Tothom qui militem en un sindicat que vulgui transformar la societat i acabar amb l’explotació és conscient que estem força lluny d’on hauríem de ser per aspirar a poder-ho fer. Encara que els darrers anys l’anarcosindicalisme estigui creixent, distem molt de tenir una força i una capacitat organitzativa per plantejar, ara mateix, un xoc frontal a l’estat i al capital. Som uns quants milers, però arribem a un percentatge massa reduït de la classe treballadora. I la nostra incidència en el dia a dia, en les converses i en el que es pensa és molt limitada. Al nostre costat, en canvi, veiem com les corporacions anomenades “sindicats” per l’estat, els seus mitjans de comunicació i la patronal arriben a molts més llocs i tenen molta més incidència en el global de l’opinió pública de la classe treballadora. Per això se’ls promou, per això parlen un llenguatge que és tant còmode al dels mitjans i, més o menys, tenen la seva efectivitat. Ho sabem i ho hem de patir masses vegades, de tal manera que sovint a molts llocs dediquem més temps a fer front a les seves travetes que no pas als atacs de l’empresari.
També és freqüent entre nosaltres caure en la visió de que una gran part de la classe obrera “està adormida” o “està alienada”. És a dir, que davant una situació d’explotació, prefereix tancar els ulls i anar tirant a afegir-se a nosaltres, que plantegem una lluita contra aquesta explotació. Qualsevol que hagi militat sindicalment ha patit moltes vegades aquesta sensació. A ningú se’ns escapa que la cultura de l’individualisme, que sempre va associada a la dels colzes per apartar companys/es que ara es veuen com a competidors/es, té molt pes en el món del treball. Una cultura que imposa també la covardia, el servilisme i la resignació cap a qui té el poder, en aquest cas l’empresari, i la prepotència cap a qui se’l veu més dèbil que un mateix/a: els/la precària, el/la migrant, el/la jove, el/la del contracte menys qualificat o de la ETT, etc.
Per molt que aquesta realitat existeixi, l’anarcosindicalisme no ens hi podem recrear i agafar-la d’excusa per no intentar resoldre-la. No fer res, culpar simplement a la majoria de la classe treballadora de la nostra incapacitat per construir una eina de lluita efectiva pot ser molt còmode. Ens permet quedar-nos al sofà, fer algun acte amb banderes i proclames un o dos cops l’any, i seguir existint en una realitat que potser a alguns ja els és còmode (amb hores sindicals, un reconeixement limitat en certs àmbits, un salari i sense haver d’arriscar). No fer res suposa, també, situar-nos per sobre la classe treballadora i erigir-nos en una espècie d’avantguarda: “ells/elles no ho veuen i som nosaltres que tenim l’anàlisi correcta de la realitat”. Una actitud que s’oposa diametralment als principis de l’anarcosindicalisme, per cert. No fer res ens porta, també, a una segona comoditat: la de no revisar què estem fent, què no estem fent, quines mancances tenim i quines coses fem bé. Per poder sortir a guanyar hem de fer que el sindicat sigui una eina útil per a la nostra classe i, per això, hem d’entendre perquè ara no ho som i definir propostes per a rectificar aquesta situació. Podem posar múltiples excuses: la precarietat, l’alienació, la repressió, la manca de formació, etc. Excuses que també existien a l’època mítica del sindicalisme i, malgrat tot, es va construir sindicalisme i el capitalisme va tremolar.
És hora de tornar-ho a fer. De sortir a guanyar de nou. Ens cal assumir que en algunes coses els temps han canviat, i molt. Hi ha nous mecanismes d’oci, hi ha un accés diferent al consum i a l’endeutament (que sovint permet el consum i ens encadena a ell), els referents ideològics són diferents i la nostra identitat amb el lloc de treball és molt diversa i, sovint, dinàmica. Aquests, entre molts altres aspectes. Però res d’això implica que l’explotació capitalista no existeixi. De fet, l’espoli de la riquesa mundial per part de menys de l’1% de la població mai havia sigut tant gran i mai el 80% n’havia tingut una part tant reduïda. I els estats segueixen fent de comparsa dels interessos de les grans corporacions econòmiques. D’exemples en tenim molts: l’espoli de les energètiques, l’ampliació de l’aeroport, les reformes de les pensions, etc.
El problema és “I com ho fem per poder aspirar a guanyar?”. Crec que això ho resoldrem col·lectivament, pensant, debatent i també amb la praxis del dia a dia (les accions i la valoració de les diferents accions). En aquest post aprofito per llençar unes reflexions estrictament personals per contribuir la discussió que a diferents àmbits el sindicalisme estem tenint. Les apunto breument per no fer un escrit massa llarg i pesat de llegir. Espero, en breu, anar-les desenvolupant en diversos posts per separat.
Idea 1. Per construir i enfortir el sindicat, hem de fixar uns objectius concrets, plausibles i assumibles. Volem fer la revolució social. I quan abans millor. Però identificar els nostres objectius amb fites llunyanes, poc realistes i, sobretot, per les quals no definim els mitjans per arribar-hi és nefast. Per una banda, ens assimila a aquesta política del relat, tant de moda darrerament (un bon exemple, a Catalunya, el tenim en el Procés). En el nostre cas, la situació és molt més ridícula perquè tampoc tenim uns mitjans de propaganda que puguin vendre com a realista la ficció del relat. Com a resultat, si proposem uns objectius sense el camí per arribar-hi ni indicar com construirem els mitjans per fer-ho, destruïm la nostra credibilitat, tant la interna com l’externa. La interna fa que cada vegada ens sentim menys identificats amb l’activitat de la pròpia organització, el sindicat, encara que ens costi reconèixer-ho. L’externa provoca que, encara que molta gent pugui compartir la nostra diagnosi sobre la realitat (que el jefe és un cabró, que l’empresa ens explota, etc), els sigui difícil prendre’s seriosament les propostes per canviar-la. I això limita clarament la nostra capacitat de creixement i d’ofensiva. Cal anar pensant com articulem uns objectius concrets realistes amb els nostres horitzons ideològics que, en cap cas, han de diluir-se. Històricament els moviments socials de vegades ho hem aconseguit (insubmissió, okupació, feminisme…) i això ens ha fet més forts.
Idea 2. El replantejament d’objectius, dels mètodes de lluita, de les accions a realitzar, etc., l’hem de fer col·lectivament. La nostra radica en el convenciment de nosaltres mateixes. El sindicat hem de ser un “nosaltres”, que com més gran sigui, serà més fort. Crec que és innegable que cent cervells pensen més que un de sol, i que cent mil cervells més que només cent. L’assemblea com a forma de democràcia directa i participativa ha de ser la base de funcionament. Una assemblea que ha d’agrupar a totes les persones implicades o afectades per una situació o conflicte. Si el conflicte és concret i puntual, l’assemblea serà més acotada, si és més ampli, l’assemblea abastarà molt més. Possiblement la recuperació de l’assemblea ens ha de fer pensar sobre algunes formes d’organització del sindicat, de participació, de delegació, etc. És un tema delicat del qual prefereixo no parlar-ne. No obstant, és innegable que en algun moment caldrà pensar formes més àgils i alhora més inclusives de tothom.
Idea 3. Hem de reforçar el nostre reconeixement del conflicte. Ens agradi o no, aquest nosaltres que som el sindicat existeix en la mesura en un conflicte defineix la nostra vida. Hi ha explotadors/es i hi ha explotats/des, i nosaltres ens situem en aquest segon grup. Precisament perquè volem erradicar l’explotació existim. És, de fet, aquest conflicte el punt en comú que tenim, malgrat que les característiques de les nostres feines, o de la nostra precarietat, o dels nostres aturs, siguin diverses i plurals. Aquest conflicte explica també la nostra acció sindical, des dels àmbits més concrets, per exemple quan ens neguem a que ens facin fer més hores, als més generals. Aquest plantejament, a banda d’unificar-nos a nosaltres i fer-nos companys i companyes, ens allunya del sindicalisme i de la política de concertació. El nostre objectiu no és limitar o pactar l’explotació, sinó erradicar-la. No hi ha mitges tintes. Per això, quan emprenem una lluita, la volem guanyar. I, al davant, hi tenim l’enemic. Aquesta premissa, com deia, val tant per les situacions més particulars com les més abstractes.
Idea 4. Per guanyar els conflictes, depenem només de nosaltres i dels mitjans que fem servir. La força del sindicalisme prové del mateix sindicat. Davant les armes del capital, les lleis, les policies i exèrcits i la seva capacitat de coerció econòmica, nosaltres ens tenim a nosaltres, les nostres mans i la nostra intel·ligència (els cent mil cervells de més amunt). Quan actuem en base aquests elements estem fent acció directa. Davant d’un conflicte, fem acció directa quan som nosaltres qui ens fixem uns objectius, triem uns mitjans i el moment. D’exemples n’hi ha molts: fer pintades, entrar al despatx del gerent un grup i imposar-li una reunió, fer una barricada i encendre-la, fer una vaga o un escratxe a la casa d’un accionista o que caigui un sistema informàtic, per exemple. Tota acció directa es troba al marge dels mecanismes i les normes reconegudes per institucions i empreses, tot i que no necessàriament és il·legal. De fet, aquest punt només ens importa en la mesura en que hem de valorar els costos que implica realitzar-la.
Idea 5. És urgent ressituar la nostra acció jurídica i institucional en un paper molt menys central. Ara mateix els sindicalisme en general centra una part molt important de la seva activitat en exigir l’acompliment de determinats preceptes legals i normes (que dicten estats o empreses) i en presentar denúncies i demandes a instàncies com Inspecció de Treball i els jutjats. També en el marc de la llei, alguns sindicats participem en institucions, com els comitès d’empresa, i en general tots (fins i tot els que no van als comitès) demanem que es reconegui la figura del delegat sindical, que penja de la llei que coneixem com LOLS. Moltes de les victòries que publicitem són victòries jurídiques i, prèviament, hem confiat a un jutge o jutgessa, o a un inspector/a de treball, la resolució d’un conflicte amb l’empresa. En certa mesura, és una mica com si renunciem a una part de la nostra acció sindical i posem les mans en algú que és part de l’administració, i que respon a les seves lleis, que dicti com s’ha de resoldre un conflicte. Es tracta d’una renúncia a la nostra autonomia com a organització, que intueixo que sovint cobreix la nostra debilitat (o la sensació de debilitat i inseguretat) alhora de construir una acció sindical potent. En un escenari de creixement opino que caldrà subordinar cada vegada més aquesta acció jurídica i institucional a les altres accions que duguem a terme.
Idea 6. Consolidar l’expansió territorial del sindicat. Crec que fa molts anys que en el sindicalisme i en l’anarcosindicalisme hi ha el debat més o menys implícit sobre com organitzar-nos, si sectorialment o territorialment. Més enllà d’aquest debat, és una realitat que cada vegada hi ha més gent que manté relacions molt temporals i rotatives amb el seu lloc de treball. Molts i moltes tenen contractes temporals, amb períodes d’atur. D’altres tenen llocs de treball mòbils o treballen en centres de treball distants territorialment i amb pocs companys (per exemple, en alguns comerços, a les benzineres, en moltes oficines de correus, etc). Finalment, amb l’arribada del teletreball, cada vegada hi haurà més companys/es que aniran poc al seu centre de treball. En síntesi, la realitat quotidiana de molts treballadors/es és canviant i la seva identificació amb un lloc físic de treball està variant, sovint per diluir-se. Això no implica que no continuïn existint alguns centres de treball grans, moltes vegades fragmentats entre diferents empreses, i molts polígons. Però fins i tot en aquests casos, en que hi arribem sovint amb transport privat (cada cop menys empreses tenen busos de l’empresa), les identitats les construïm cada vegada més com a veïns i veïnes d’un lloc. Recuperar la idea de locals oberts i distribuïts al llarg del territori és una bona manera d’obrir el sindicat i fer-lo créixer.
Idea 7. Enfortir la solidaritat i el suport mutu, també socialitzant les lluites. Si a les lluites sortim a guanyar, la nostra arma central és la solidaritat. Per intensificar-les i també per estendre-les. Una solidaritat que hauria de ser interna i externa. L’interna implica l’organització i serà més efectiva com més gran sigui el sindicat; per començar, per una simple qüestió numèrica. L’externa comporta socialitzar el conflicte. Implica reconèixer que a molts llocs hi ha un teixit social que va més enllà de nosaltres, amb qui sovint compartim espais i lluites. Comporta també assumir la premissa del conflicte. Recordo quan fa anys dèiem “desallotjaments = disturbis”. Socialitzar una lluita laboral pot significar el mateix: estendre un conflicte fora de les parets del centre de treball i, així, tenir més opcions de guanyar-lo. Desenvolupar aquesta idea comportarà també definir relacions de reciprocitat amb altres espais socials i, de forma complementària, garantir en elles la nostra autonomia com a sindicat.
El 13 de març de 1921 moria Francesc Comas i Pagès, conegut com a “Parones”. Era militant de la CNT. Va ser tirotejat junt amb en Salvador Seguí per membres del Sindicat Lluire, un autèntic braç paramilitar de la patronal catalana. El Noi del Sucre va morir a l’acte. Ell, tres dies més tard. Era un lluitador anarquista i sindicalista. I va ser una de les més de 160 víctimes de les pistoles del Sindicat Lliure entre els anys 1919 i 1923, quan la burgesia va decidir evitar com fos una altra victòria obrera després de la vaga de la Canadenca. A diferència de noms com els de Seguí o Layret, el seu ha restat quasi en l’anonimat. Com molts/es d’altres, és un invisible de la història.
El mateix Salvador Seguí era plenament conscient que la força de la seva veu no radicava només en la seva oratòria ni en les seves paraules. De fet, el mateix Seguí reconeixia que si la seva veu tenia sentit i les seves no eren simplement paraules enllaçades que queien al buit com una cantarella fora de lloc era gràcies a allò col·lectiu del què ell mateix formava part.
“Tots els qui no creuen en el poble fracassaran, perquè solament el poble és el que fa factible les grans revolucions. Cal fer sentir al poble, cal fer pensar al poble, perquè solament ell podrà imposar les grans creacions del pensament adaptant-les a la vida”
Seguí va ser Seguí gràcies a qui clandestinament difonia l’organització obrera. A qui construïa i feia bategar ateneus. A qui ajudava a companyes represaliats, a la feina o per la policia, A qui alçava barricades. A qui escrivia en els molts mitjans escrits de que s’havia dotat la CNT i l’anarquisme. A qui iniciava les vagues i a qui les enfortia amb la solidaritat i amb sabotatges. A qui tornava els cops. Centenars, milers de persones van fer que avui puguem parlar de Salvador Seguí. Ara en recordem un grapat de noms. D’altres, rebuscant apareixen escrits en algun lloc o altre, com el de Parones. La immensa majoria, resten invisibles. Si nosaltres som, avui, és precisament gràcies a tots ells. Els i les invisibles van ser el cor que amb batecs va mantenir viva la lluita obrera que avui admirem.
La qüestió dels noms propis i de les i els invisibles és ben actual. Fa unes setmanes van empresonar un raper, Pablo Hasel. El seu empresonament és, en si mateix, una aberració. Però si ha adquirit rellevància social ha sigut, precisament, gràcies a les flames, a les barricades i als milers de persona que han ocupat carrers. Noms anònims. Vides anònimes, però que col·lectivament tenen la força per moure una realitat que qui mana ha predissenyat en altres escenaris. En un món de noms propis i egos, en part promoguts i amplificats amb una intencionalitat clara des del circ mediàtic, convé no perdre mai de vista.
Invisibilitzar allò que és col·lectiu forma part d’un projecte polític oposat al nostre. Suggerint que el 15-M respon a un grup reduït de persones (no cal dir-ne els noms, tothom els sabem) va una forma efectiva de reprimir, reconduir i eliminar aquest moviment. Segurament la més efectiva. Construint lideratges i referencialitats individuals es nega la participació, la dedicació i la creativitat de milers de persones en tot moviment social. Uns lideratges i unes referenciats que, alhora, són molt més influenciables, controlables i fins i tot comprables pel poder.
Els moviments socials tenim avui molts reptes. I l’anarcosindicalisme també. De molts tipus. Un d’ells és l’enfortiment de la col·lectivitat. El sindicat, per exemple, som el conjunt de les i els afiliats. La nostra força prové, precisament, d’aquest tot. Secció sindical a secció sindical, barri a barri, assemblea a assemblea. Una força que construïm a base d’hores, de complicitats i d’esforços. Braços anònims, cervells anònims, boques anònimes mirem de bastir els espais de resistència que mantenien viva la vida front a la barbàrie capitalista. Un anonimat que és positiu, perquè ens garanteix la col·lectivitat i alhora dificulta la manipulació i l’assimilació. Hem de ser, però, conscients de la seva existència, de la nostra existència. Ser anònims no implica ser invisibles. La invisibilitat l’atorga una mirada que no es fixa en nosaltres, uns ulls que no ens observen. Mentre, tanmateix existim.
Cada vegada que hi ha protestes que busquen ser efectives i anar més enllà d’una performance simbòlica, periodistes, tertuliants i polítics obren el debat de la violència. Una violència que identifiquen bàsicament en qui protesta o, com a molt, en el fet de la protesta en si. D’aquesta manera es relaciona la protesta (que pretén ser efectiva, és a dir, servir per alguna cosa) amb la paraula violència. Una paraula que s’assimila a situacions molt concretes i que aquestes mateixes tribunes acostumen a demonitzar i, de pas, negativitzen el reconeixement del conflicte que hi ha darrera de les protestes. Entrar en aquest debat ens fa caure en el seu parany. Ho estem veient en les actuals protestes per l’empresonament del cantant Pablo Hasel. M’intento explicar.
És dolenta la violència? En abstracte, evidentment que ho és. Però penso que aquesta no és la pregunta que cal fer-nos. Vivim en un món violent. Això és una certesa que no admet discussió. És violent en cada moment de la seva quotidianitat. Milers de migrants moren fugint de la misèria extrema. Una persona com l’Amancio Ortega acumula un patrimoni de gairebé el 200% del pressupost anual de la Generalitat, mentre moltes de les seves treballadores a molts països pateixen condicions properes a l’esclavitud. Cada dia esmorzem amb antiavalots repartint cops de porra en l’enèsim desnonament de la setmana. Moltes vegades a la feina ens veiem obligades a fer unes hores que no ens paguen i si ens queixem ens foten fora sense cap contemplació. La realitat és violenta i aquesta violència, que no ens agrada, ara mateix forma part de l’ADN de la nostra societat.
Nosaltres, per la nostra banda, volem canviar aquest món. Per fer-ho, la primera passa és reconèixer com és aquest món. Això comporta identificar allò que és violent. Per exemple, que s’ofeguin cada dia persones a la Mediterrània no és una situació inevitable sinó que respon a unes determinades polítiques de la UE. Que cada any morin al món molts milers de dones assassinades per homes no és “natural” sinó que respon a una forma específica d’organització social. Un masclisme que, entre d’altres la publicitat perpetua de forma ben intencional. De la mateixa manera que l’atur i els sous de misèria de joves, dones i migrants és una decisió econòmica que algú l’ha pres, fora de tot control social. Aquest tipus de situacions, que són els pilars del món actual, responen a polítiques conscients. No apareixen en cap programa electoral, però hi ha qui les dissenya i qui les executa de forma totalment premeditada.
Davant d’això, la protesta social ha de ser efectiva perquè, si no, és simplement teatre. I per tal que una protesta sigui efectiva, cal que violenti allò contra el que protesta. Si això no ho tenim clar, no anem enlloc. Per tant, ens correspon pensar com podem obtenir aquesta efectivitat. Pot ser efectiu bloquejar un magatzem de distribució de vidres per cotxes a moltes automobilístiques per evitar acomiadaments? Potser sí. És violent? Doncs pels amos de l’empresa que fabrica vidres i per les empreses automobilístiques ho és. Podem aturar un desallotjament encenent un barri o una ciutat? De vegades sí. És violent? Doncs per qui ha conceptualitzat aquest desallotjament com una oportunitat per fer negoci, o pels polítics compromesos amb qui vol fer el negoci, ho és. Ocupar un rectorat i aturar la seva activitat o bloquejar un campus defensant taxes universitàries menys cares i frenar acomiadaments de professores precàries pot ser útil? Moltes vegades ho ha sigut, malgrat suposar un cost per gerents i per qui mercantilitza les universitats.
Penso que a nosaltres no ens pertoca entrat a debatre sobre la violència. Com deia, la violència existeix i quan lluitem, d’una forma o una altra l’apliquem en diferents graus. Per nosaltres el debat rellevant és quins objectius volem assolir quan promovem una protesta i de quins mitjans per fer-ho disposem per nosaltres mateixes. Aquests mitjans poden ser molts, diversos i canviants segons les situacions. Fer una assemblea i trencar l’individualisme en pot ser un, de la mateixa manera que bloquejar una via de circulació, aturar un servei de recollida d’escombraries o alçar barricades en flames també ho són. I molts d’altres que no anomenaré. La reflexió que per nosaltres és rellevant és identificar per què lluitem, qui som aquest nosaltres que lluita i quins mitjans tenim i com els podem implementar per a que la nostra lluita serveixi per apropar-nos als objectius que la promouen. Per mi, el límit de tot això radica en l’efectivitat.
Evidentment en aquest debat hi ha tot de riscos que cal tenir presents. Un d’ells: les nostres accions també determinen com ens anem construint en cada moment. Això posa sobre la taula una dialèctica constant entre els nostres actes (a ningú ens agrada trencar vidres o tallar un carrer [sempre en abstracte], però de vegades potser ho fem) i com som. És un risc que hem de tenir present sense perdre de vista que la passivitat o el limitar-nos al simple teatre reivindicatiu simplement ens fan deixar de ser allò que som. Un altre: la nostra violència té sentit quan respon a una lluita col·lectiva, per molt que pugui prendre la forma d’accions individuals. Això comporta que el debat sobre objectius i els mitjans per assolir-los ha de ser col·lectiu, encara que sovint, i per la pròpia naturalesa del debat, sigui difícil tenir-lo de forma pública. Cal que la ràbia estigui organitzada. Ara bé, aquesta organització sempre ha de partir de qui la protagonitza i hem de fugir de qualsevol temptació de pretendre estructurar i canalitzar lluites i protestes de les quals no en som protagonistes. Aquest, però, és un altre debat.
En definitiva. La validesa de les nostres accions radica en la seva utilitat. Una utilitat que depèn de dos aspectes: 1) de l’efectivitat que proporcionen a la nostra acció col·lectiva davant un conflicte i 2) en com ens hi posiciona a nosaltres. El debat descontextualitzat de la resta sobre les formes d’aquestes accions, com la pregunta sobre si és o no és vàlid cremar un contenidor, simplement fa el joc a qui té el Poder. Un Poder que, com sabem per experiència, és violent.
A mi no m’agrada gens veure diputats de Vox en un parlament. Encara recordo la sorpresa quan van entrar al parlament d’Andalusia. I em temo que el proper 14-F veurem com un grapat són escollits pel parlament de Catalunya. Però el que no m’agrada no és el fet que hi hagi diputats i diputades feixistes. De diputats i diputades lesius pels interessos de la majoria de la població n’hem tingut molts al llarg del temps. Els/les que van aprovar les successives reformes laborals no eren de Vox. Ni la llei d’estrangeria o la llei mordassa, ni la liberalització dels lloguers i del sòl, ni tantes altres lleis.
Doncs no, si no m’agrada que hi hagi diputades i diputats de Vox és perquè hi ha feixisme al carrer. Aquest és el problema: el feixisme existeix. Haig de dir que no em preocupa excessivament que hi hagi feixisme al barri de Salamanca de Madrid o a la plaça Artós de Barcelona. Allà hi viuen els nostres enemics de classe. Són la gent que s’enriqueix gràcies a la nostra misèria, amb zero escrúpols per acomiadar centenars o milers de persones, per traficar amb armes i amb medicaments, per privar l’accés de milions de persones d’arreu del món als recursos necessaris per a poder fer una cosa tan bàsica com és viure. Que aquesta gent evolucioni cap el feixisme és possiblement un fenomen natural, sobretot si veuen que les altres formes que tenen de control polític i de poder els són insuficients en un determinat moment.
A mi em preocupa el feixisme que s’estén i troba terra per arrelar en altres llocs, en els barris on viu la nostra gent. És un feixisme que s’alimenta també de l’explotació, de l’empobriment de la vida quotidiana, del costum imposat reiteradament a la classe treballadora de que parlar de política és perdre el temps, de l’egoisme repetit matxaconament des de molts tertulians i programes escombraries dels mitjans. Un egoisme que es tradueix en primer jo i després la resta, especialment els darrers en arribar siguin joves a una empresa o migrants a un territori. D’altra banda, des de fa dècades se’ns ha imposat la cultura de la delegació. Deleguem en els polítics professionals la gestió del dia a dia. Deleguem en els/les delegades sindicals la nostra acció política en els llocs de treball. Deleguem en professionals fer coses que no ens amoïnem per entendre. En aquest context, per què ens estranya que un model autoritari, que promet seguretat a canvi de renunciar a la llibertat tingui tanta audiència? És una conseqüència lògica del que ens estan fent ser des de fa anys. I no ens confonguem, qui ens ha portat cap aquest camí no han sigut partits polítics ni sindicats feixistes. Han sigut uns altres, els que des dels anys 1977 han modelat com hem de ser. Un egoisme radical i un delegar absolutament la nostra vida en qui garanteix tranquil·litat (el “pan y toros” del franquisme) és un aliment immillorable pel creixement del feixisme.
Centrar el problema en el fet que Vox entri a un parlament és negar la realitat. De la mateixa manera que pensar que la solució passa per il·legalitzar un partit com Vox, és també un autoengany. Possiblement a qui ha gestionat el sistema des de fa quaranta anys l’interessi centrar el debat en aquest terreny, a l’àmbit de tribunals, de les institucions i de les eleccions cada quatre anys. Mentre, a nosaltres ens releguen com a simples espectadors/es. Fent-ho, continuen alimentant la serp que ha parit l’ou que ara s’esberla. Se segueix reproduint un sistema on s’anul·la la capacitat de les persones normals i corrents de ser protagonistes de la nostra vida, creant acció política i autogestionant col·lectivament el dia a dia. La solució que plantegen, per contra, és com intentar aturar una marea amb una simple escombra i ens condemna a veure, passivament, com poc a poc el feixisme es va estenent i ens va intoxicant. De fet, sent una mica mal pensat, potser ja hi ha a qui l’interessa que el feixisme guanyi protagonisme a determinats barris i als centres de treball. Que sigui un referent d’un sector de la classe treballadora. Quan més espai ocupa, menys en tenim nosaltres, els i les que plantegem i lluitem alternatives a l’actual model social i econòmic. Potser d’això es tracta.
És imperiós que sortim d’aquesta lògica. La lluita contra el feixisme, o la protagonitzem nosaltres, o no serà. I penso que ho hem de fer en dues vessants complementàries i igualment necessàries. La primera, cal impedir que es faci present als nostres barris i dels nostres centres de treball. I això cal fer-ho amb la nostra força, que prové de l’acció directa. La segona, hem de combatre el feixisme refermant les nostres alternatives al sistema econòmic, social i polític imperant. Només quan som capaços de plantejar propostes actuals, assumibles i engrescadores per radicals, podem deixar sense oxigen per viure al feixisme. Hi ha exemples que mostren com de cert és això. On el moviment per l’habitatge construeix una lluita a cara partida, on la solidaritat i l’acció directa són la base, el feixisme no hi entra. Com tampoc ha gosat entrar en les lluites sindicals reals, aquelles (i malauradament són massa poques) on les assemblees decideixen i les barricades alliberen camins.
L’alternativa al feixisme no passa pel sistema que l’ha permès créixer. Paradoxalment, passa per la lluita sorda i constant per subvertir-lo.
En uns mesos faré 49 anys. D’aquí 18 anys i 5 mesos, si res no canvia, em tocarà jubilar-me amb 67 anys. Porto treballant ininterrompudament des dels 19 anys. Concretament des del mes de setembre de l’any 1991 quan feia la neteja i manteniment d’un poliesportiu a Sant Andreu, Barcelona. D’això en fa quasi 29 anys i mig. Però només tinc cotitzats a la Seguretat Social 14 anys i mig. O sigui, quinze anys sencers de la meva vida com a treballador s’han esvaït. Més ben dit, de cara l’administració no han existit mai. Alguns anys van ser per feines sense contracte i no per voluntat pròpia, perquè de contracte en vaig estar reclamant mesos i mesos. “La setmana vinent” em deien sovint. D’altres van ser falsos contractes a temps parcial, tant a fora com a dins de la universitat, malgrat que al final feia jornades complertes si és que no les superava. Finalment, també hi ha hagut beques per fer activitats que ara, després d’anys de lluita, es reconeixen com a tasques laborals i es cotitzen. En definitiva, malgrat haver treballat 29 anys i mig, quan em jubili d’aquí a 18 anys i pico no tindré dret a una pensió complerta. Em faltaran anys.
El meu cas n’és un. Però com aquest n’hi ha milions al conjunt de l’Estat, molt d’ells encara més greus. La gent de la meva generació hem patit precarietat laboral durant molts anys. Una precarietat que, per desgràcia, sembla de broma en comparació la que estan patint els i les “Mil·lennials” als i que tot indica que seguiran patint. Una precarietat que es ceba molt més en les dones, amb trajectòries laborals interrompudes molts cops per la maternitat, i no cal dir en les treballadores migrants. Doncs aquesta precarietat és la que ens condemna a no poder rebre una pensió de jubilació completa en el futur. Després de patir una explotació salvatge amb curros de merda, condemnats a vides precàries, milions de persones no es podran jubilar amb una pensió complerta. Unes pensions que, d’altra banda, ja són de les més baixes de la UE-15.
A data d’avui, per poder optar al 100% de la jubilació calen 36 anys cotitzats. L’any 2027 en caldran 37, d’anys. Això dificulta molt una treballadora o treballador precari pugui aspirar a cobrar una pensió complerta quan li arribi a l’edat de jubilació. Aquesta situació és directament el resultat del progressiu allargament, reforma rere reforma, període de cotització necessari; és a dir, del nombre d’anys cotitzats que calen per començar a cobrar una pensió contributiva (de moment 15 i es cobra un 50% de la pensió) fins als 37 per cobrar-ne el 100% l’any 2027.
Un altre factor que incideix en l’empobriment de les pensions futures dels i les treballadores que hem patit o patim la precarietat és l’increment progressiu de la base reguladora de les pensions: dels anys que es comptabilitzen per definir la quantia de les pensions. Fins l’any 1985 es calculaven a partir del salari dels darrers 2 anys cotitzats. Posteriorment aquest període s’ha anat allargant progressivament fins els 15 actual, a l’espera de possibles nous allargaments. A ningú se’ns escapa que això incorpora anys amb salaris més baixos tirant cap avall les pensions finals.
Podria seguir, però crec que no cal. De les reformes de les pensions els i les principals perjudicats en som i en seran els treballadors/es que han patit durant períodes llargs de la seva vida laboral la precarietat laboral. Una precarietat que no és volguda, que és fruit de l’explotació capitalista i que ens condemna a vides complicades quan la patim. Aquesta mateixa precarietat ens marcarà també quan deixem arribem als 67 o 70 anys.
Fa setmanes que l’Estat, seguint les directrius de la UE i de les grans corporacions, amb la banca al capdavant, estan preparant un altre assalt al sistema públic de pensions. D’amagat, fa mesos que estan definint-ne el contingut en el marc del Pacte de Toledo i en reunions amb CCOO-UGT i les patronals. Caldrà veure’n el contingut amb detall, però el resultat del que volen ja el sabem: avançar cap a unes pensions contributives cada cop més miserables que, qui pugui i vulgui, es complementarà amb plans de pensions privats. Les principals víctimes de la reforma, també les coneixem: els i les treballadores que han hagut de travessar el viacrucis de l’explotació extrema que és la precarietat laboral al llarg de la seva vida.
Com a membre d’aquest grups (tant nombrós) de treballadores i treballadors tinc clar que no vull ser cap víctima de la reforma de les pensions. És a dir, que no ens hem de quedar asseguts ni assegudes, assumint l’hòstia com inevitable. La lluita per defensar i millorar el sistema de pensions no ha de ser només dels actuals pensionistes. De fet, ells i elles hi tenen poc a perdre en comparació a nosaltres. Aquesta lluita ens pertoca als i les que ara estem treballant o intentant treballar i és especialment imperiosa pels que hem viscut molts anys la precarietat laboral. Després d’una vida precària i d’explotació, no ens hem de resignar a unes pensions de misèria. Ara és el moment de plantar cara i frenar aquesta nova reforma de les pensions.
Treballo a l’àmbit de la recerca i la docència universitària. Soc arqueòleg. Aquest 2020, amb 48 anys, he tingut el primer contracte indefinit de la meva vida. Ha entrat en vigor el passat octubre. La meva vinculació oficial amb la UAB com a investigador havia començat l’1 de gener de 1997. Gairebé 24 anys abans. Uns mesos abans, el maig del 1996, la mateixa UAB m’havia enviat a fer classes a una universitat de Nicaragua en el marc d’un conveni que tenia. En síntesi, mitja vida amb contractes precaris, amb beques sense cotitzar, amb feina sense contracte. I jo soc dels afortunats. Molts d’altres han desaparegut simplement sense deixar rastre.
Pot semblar una innocentada (començo a escriure aquest post un 28 de desembre), però no ho és. Tampoc és ciència ficció ni res similar. De tot el que he dit i del que explicaré tot seguit, hi ha múltiples proves documentals. Avui parlaré de mi però, la meva, és una història com tantes altres de l’àmbit acadèmic al nostre país i al conjunt de l’Estat. I, com deia, soc dels afortunats. El sistema de recerca i docència universitari és profundament injust. Opera amb pressupostos misèrrims gràcies a la precarietat de milers i als beneficis, prebendes i poder jeràrquic d’alguns/es. I, en gran part, si funciona és perquè molts i moltes de nosaltres ens creiem les nostres recerques i el fet de compartir la nostra formació a través l’activitat docent. Malgrat que sabem que se’ns explota. Per això avui, amb la meva història, ho vull denunciar.
El gener de l’any 1997 vaig guanyar una beca FI per fer una tesi doctoral. Aquell va ser el punt de sortida a la meva relació amb la UAB més enllà de la matriculació a cursos de llicenciatura i doctorat. Era un punt de partida fals, perquè la mateixa universitat m’havia enviat a Nicaragua a impartir docència a la llicenciatura d’arqueologia que estava promovent conjuntament amb la UNAN-Managua. D’això no n’hi havia cap paper. Una companya i jo hi vam anar, tot i això, convençuts. Vèiem una forma de compartir els nostres coneixements, una altra manera de portar a la pràctica la solidaritat en la que feia anys que hi militàvem. En tot cas, al marge de les hores de classe a Managua sense cap contracte pel mig, l’inici “oficial” d’aquesta història és el dia 1 de gener de l’any 1997.
Durant els 4 següents anys vaig estar fent la tesi doctoral. Era un investigador predoc, com els i les que actualment tenen un contracte laboral. Aleshores eren beques i no cotitzaven per res: ni per l’atur ni per la jubilació. Però bé, em prenia seriosament la recerca i la feia tant bé com podia, com acostumen a fer tots i totes les predocs que he anat coneixent. Així, vaig acabar la tesi dins dels 4 anys i la vaig dipositar a la UAB el desembre de l’any 2000. A inicis de l’any 2001 la vaig defensar davant un tribunal de 5 persones. Sense feina, millor dit, sense contracte i sense cap mena d’atur ni de prestació. Suposo que ni la universitat ni el sistema de recerca considerava que ens havien de retribuir de cap manera per haver acabat l’encàrrec que se’ns havia fet: una recerca innovadora que donava lloc a una tesi doctoral.
Així vaig passar pràcticament tot l’any, fins el desembre del 2001: sense salari, sense ingressos i sense atur. Sort que els anys precedents havia sigut capaç d’estalviar gairebé un terç de la beca (12 mensualitats d’unes 130.000 pessetes), dels “recicles” al mercat de Terrassa i d’algunes excavacions arqueològiques on em vaig passar uns mesos alimentat. D’aquesta manera, a banda de fer tasques tècniques en alguna excavació, vaig començar a dirigir la primera campanya de recerca arqueològica al Pirineu, amb alguna petita subvenció d’àmbit comarcal. Fèiem investigació un grapat de joves dels quals cap treballava en el marc de la recerca que dúiem a terme. I, veient-ho amb perspectiva, crec que tècnicament el que fèiem era molt digne.
A mitjans de desembre de l’any 2001 vaig sentir que em tocava la loteria de forma anticipada. Vaig iniciar un contracte de professor associat substituint un altre professor associat que havia tingut de guanyar un contracte menys precari i més ben pagat. Durant el que quedava de curs vaig passar a cobrar 400 i pico euros. Ara la meva recerca la podia vincular amb la UAB i, d’altra banda, feia classes en assignatures pràctiques i en assignatures de teoria de la llicenciatura d’història i al doctorat d’arqueologia prehistòrica. Cobrava una misèria, però seguia existint el recicle del mercat i la feina que feia m’agradava i em motivava. Encara no era conscient de la magnitud de les relacions d’explotació i desigualtat que amaguen les universitats.
Durant aquests mesos vaig guanyar una beca fullbrigth per fer recerca postdoctoral als Estats Units. Per una banda, em feia il·lusió marxar a fora i veure món. Per l’altra, deixar enrere companys de moltes coses, parella i una família que travessava situacions problemàtiques se’m feia costa amunt. Vaig sentir, però, que no tenia massa alternativa. Si volia tenir algun tipus de perspectiva en el món de la recerca havia de marxar. Ningú sabem ben bé perquè, però sempre ens han imposat que després de la tesi calia anar fora. Ens diuen encara ara que és per conèixer altres realitats, tot i que a la pràctica el que provoca és un profund desarrelament de l’investigador. Un desarrelament social però també pel que fa a equips i col·lectius d’investigació. Un desarrelament que, n’estic convençut, no és gens innocent; però d’això en podem parlar un altre dia. La qüestió és que vaig marxar per un any que al final van haver de ser dos ja que algú em va insinuar que no podia tornar i deixar sense feina al meu substitut. Així que vaig haver de tornar a demanar i guanyar la beca per 12 mesos més.
Al llarg del meu període als Estats Units vaig seguir fent docència i recerca a Nicaragua, ara amb el meu company Nacho. I també van continuar, cada vegada més intenses, les investigacions en zones d’alta muntanya dels Pirineus. Jo seguia sent dels afortunats, ja que tenia una beca i força ben pagada, que em permetia assumir el cost d’anar i venir. Molts companys/es d’aleshores, que són dels que han anat desapareixent, ni això. Tot i això, cap cotització de cap tipus: la beca no es considerava cap salari.
A mitjans de l’any 2004 em vaig presentar al meu primer concurs, si considerem que les tres beques prèvies, obtingudes en règim de concurrència competitiva, no ho eren. I el vaig guanyar. Com a conseqüència, vaig obtenir un nou contracte de professor associat. Inicialment cobrava uns 400 € al mes i poc a poc vaig anar pujant a més de 700 € l’any 2008. No se si ho recordeu, però aquella època es parlava del mileurisme per referir-se a salaris molt baixos. A mi em faltaven alguns centenars d’euros per arribar-hi. Tot i tenir un contracte de temps parcial, algun curs vaig ser el professor que va fer més docència del meu departament. Una docència, que a més, es repartia els dos semestres, trencant la pràctica habitual al meu departament de concentrar-la només en un. Al meu costat hi havia professors que fàcilment cobraven 4 i 5 cops més, fent menys classes.
Durant aquest període també vaig fer recerca. De fet, vaig dirigir 3 projectes de convocatòries oficials, a Nicaragua i als Pirineus. I, com he dit, era professor associat. Encara avui en dia és el tipus de contracte docent més mal pagat a les universitats públiques. L’excusa per tenir aquests sous tant baixos és que només fan docència, que són contractes de temps parcial i que tots i totes les professores associades tenen feina fora de l’àmbit acadèmic. En el meu cas, això era absolutament fals, i la universitat ho sabia. Els primers anys, quan em demanaven quina feina tenia fora, els assenyalava els conveni de recerca amb un Parc Nacional. Uns convenis que passaven per la mateixa universitat i dels quals jo no cobrava ni un cèntim. Al final, ja cansat, vaig optar per no respondre quan a l’inici de cada curs em tornaven a demanar quina feina tenia fora. La universitat també sabia que feia recerca. Els projectes que vaig dirigir passaven sempre per l’àrea de recerca de la UAB i era la mateixa universitat qui rebia els diners. En definitiva, durant 4 anys vaig ser un fals professor associat: no tenia cap feina a fora, feia recerca, feia tantes classes com un temps complert i vaig començar a ser secretari del meu departament. A la universitat ja li anava bé: mà d’obra qualificada a preu de ganga. Avui en dia aquest tipus de situacions, a les universitats catalanes, es compten per milers.
La investigació, les publicacions, l’estada als Estats Units em va permetre obtenir a inicis de l’any 2006 l’acreditació per ser professor lector. Una acreditació, en l’àmbit de la recerca, és un procés d’avaluació externa de mèrits. En aquest cas el va fer una agència de la Generalitat (l’AQU). Dos anys més tard la universitat va dotar al Departament d’una plaça de professor lector. Es va obrir i un concurs públic. M’hi vaig presentar i el vaig guanyar. També haig de dir que prèviament m’havia presentat a unes oposicions al CSIC que, malgrat aprovar, vaig quedar força lluny de la persona que, per nota, va guanyar la plaça. Un investigador més de 10 anys major que jo i que tenia un currículum impressionant.
Entre la tardor de l’any 2008 i la del 2013 vaig tenir un contracte de professor lector. Feia exactament el mateix pel que fa a hores de docència, tipus d’assignatures, investigació i la secretaria acadèmica del departament. Això sí, ara se’m reconeixia una dedicació a temps complert i, per primera vegada des del 1997, un any treballat em cotitzava per un any. El sou m’havia pujat un 70%, tot i seguir estant molt per sota el d’altres companys del departament. Era, en realitat, un exemple més de la disparitat de salaris i condicions laborals en un col·lectiu que essencialment fem el mateix però a nivell contractual se’ns tracta de formes molt diferents.
Mentre era professor lector la Generalitat de l’Artur Mas i el Mas-Colell va decidir que a les universitats hi havia massa professors. Que calia augmentar la ràtio d’estudiants per professor. A banda, també tenien clar que calia fer encara més negoci amb l’educció superior. Això segon, sigui com sigui, no ho van dir obertament ja que, de cara enfora, sonava fatal. Com a part de tot això van decidir que els contractes temporals de professor lector no donarien pas a una plaça permanent, ja fos de professor/a funcionària (titular d’universitat) o laboral amb un contracte indefinit (professor agregat/da). Fins aleshores quan un professor/a lector acabava el seu contracte de 5 anys s’obria una plaça estable i podia optar-hi mitjançant un concurs. Doncs bé, d’un dia per l’altre ens van canviar radicalment l’escenari.
La UAB, junt amb les altres universitats públiques, van assumir obedientment aquest escenari. Van acomiadar, tot i que legalment era una simple no renovació del contracte, a centenars de professors/es associades. I als i les lectores ens van dir que, quan se’ns acabés el contracte, només ens mantindrien en una situació interina si superàvem un nou procés d’avaluació externa, ja sigui per l’agència estatal ANECA o l’autonòmica AQU. L’any 2013 jo portava uns 10 anys fent classes de llicenciatura, grau, màster i doctorat a la UAB, sense comptar la docència de Nicaragua. Molts altres companys i companyes tres quarts del mateix. Alguns, fins i tot, feia 20 anys que treballaven com a professors a la UAB saltant de contracte en contracte, sumant hores i hores de classe de múltiples assignatures diferents i sent avaluat cada any per enquestes que responien els/les estudiants. Tot i això, ens deien, havíem de tornar a mostrar les nostres aptituds. Si no superaves alguna de les dues avaluacions la UAB t’enviava al carrer sense cap mirament.
La tardor del 2012 l’AQU em va denegar l’acreditació. Com a molts/es d’altres, ja que n’atorguen menys del 50% que es sol·liciten. Em van faltar un parell de punts per arribar als 60 necessaris. Quan vaig mirar els barems i les ponderacions, vaig veure que la docència només et comptava un 15% del total. No deixava de sorprendre aquest fet quan, suposadament, aquesta acreditació t’havia de permetre aspirar a ser professor. Sense entrar a comentar els criteris per avaluar cada aspecte, principalment publicacions, el cas és que el procés acaba culpabilitzant a les persones que el patim. Així, la meva primera sensació va ser de desànim profund, de fracàs. Implícitament, em ressonaven les paraules de vicerectors, gerents i altres jerarques de l’àmbit universitari de que una avaluació negativa implicava que no fèiem la nostra feina. Em va caldre un temps per ressituar-me i haig de dir que l’activitat sindical de crítica de tot el sistema que feia anys que estàvem duent a terme m’hi va ajudar. El problema era el sistema universitari i no nosaltres, un sistema adreçat a deshumanitzar-nos, a desarrelar-nos a tots nivells, a fer-nos obedients i individualistes. La patacada, no obstant, havia sigut forta. De fet, sempre passa en el capitalisme: es trasllada la culpa al treballador/a de no tenir feina o tenir-la precària i mal pagada. Mai és responsabilitat de l’empresa. Doncs a les universitats passa el mateix.
Finalment la primavera de 2013 l’ANECA amb va concedir l’acreditació per ser titular d’universitat i la tardor del 2013 l’AQU, aquest cop si, també em va avaluar positivament la seva acreditació. Això em va permetre ser durant uns mesos funcionari interí fins que la UAB em va passar a professor agregat interí (si, un contracte laboral interí, per sorprenent que sembli). I així he estat, com a interí, des de la tardor del 2013 a la del 2020. Aquests anys he seguit fent el mateix que quan era lector i associat però, de nou, en un tipus de contracte diferent.
No em vull a entretenir massa en què vol dir ser interí. Tot i tenir menys drets que els companys/es que no ho son, suposava una situació menys precària que les precedents. Tot i això, en algun moment havíem de passar un nou concurs on podies perdre davant d’altres persones. De fet, en alguns casos s’han fet servir aquests concursos per fer fora a algú que no era de bon grat d’un departament o d’algú amb la capacitat per incidir en els tribunals. Del meu cas no en parlaré. Alguns/es ja en teniu detall. El rellevant és que, quan em vaig presentar al concurs el juliol d’aquest any ja tenia 3 sexennis reconeguts de docència, 3 de recerca i 1 de gestió. Això dels sexennis (trams en l’argot universitari) són també avaluacions externes que no sempre són positives. En tot cas, jo els carregava a la meva esquena, indicadors dels anys que portava fent la meva feina.
Ara, finalment, tinc un contracte indefinit. Segueixo fent recerca i docència. Com l’any 2001, quan vaig començar a ser professor associat a la UAB. De fet, com l’any 1997, ja que aleshores la docència la feia a una universitat nicaragüenca, enviat per la mateixa UAB.
El més trist de tot plegat no és la meva història. Ni tantes d’altres de companyes i companys que han acabat tenint algun contracte fixe a les universitats. Amb aquest post, molt més llarg que els que acostumo a fer, vull recordar a tots aquells i aquelles que acaben fora de l’àmbit acadèmic. Però, sobretot, vull contribuir a mostrar un sistema d’explotació i individualisme imposat. I recordar que allà on hi ha explotats i explotades, hi ha explotadors. Algun dia caldrà assenyalar-los tant a ells com als mecanismes de la pròpia explotació.
La Sal de la Terra 