“Turismofòbia” o lluita de classes?

Diu la dita que el nom no fa la cosa. I té raó. Però també és cert que les paraules poden condicionar la realitat. D’aquí que un dels principals objectius de la propaganda sigui poder imposar i generalitzar determinades expressions, conceptes, per descriure situacions, aspectes concrets de la realitat. Aquests dies ho hem vist en la manera unànime que la premsa de l’establishment i els sectors d’orde han qualificat les protestes de diversos sectors populars en contra empreses que es lucren amb el turisme massiu. Un dels qualificatius emprats ha sigut “violència” o, en algun cas, “kale borroka”. De fet, ja fa temps que massa coses que molesten s’assimilen de manera intencionada a “violència”, com ara fer pintades o tallar un carrer. Es tracta de retallar cada vegada més les accions col·lectives al marge dels minsos espais de participació que la política oficial ens deixa. Però no vull parlar ara d’això. Avui vull escriure sobre un dels altres qualificatius que els mitjans de comunicació estan difonent de manera: la turismofòbia.

El llenguatge no és, en absolut, neutral. L’ús d’aquesta paraula ens ho il·lustra clarament. Per començar, vincula el qüestionament del model turístic massiu imposat a molts llocs de Catalunya (i del conjunt de l’Estat) a un acte irracional. Tothom sabem que una fòbia és un temor exagerat, malaltís, que escapa a tot raonament lògic i a una realitat que el justifiqui. Seguint aquest fil d’aquí se’n deriva que qui planteja una lluita contra aquest model aparegui, en aquest escenari precuinat, com una persona malalta i que aquesta crítica s’assimili a una patologia. D’aquesta manera per una banda es desautoritzen els arguments que pugui plantejar. I, per l’altra, se la desautoritza globalment com una persona malalta i, en certa mesura, un perill per a la convivència col·lectiva. Tot i que no tant descarnat, l’estructura de l’argument és similar al construït pels feixismes de la primera meitat de s. XX quan consideraven com a malalts/es a anarquistes i comunistes, als que calia eradicar de la societat.

Arribats a aquest punt ens podem preguntar el perquè d’aquesta virulència general de la política institucional (des d’algunes personalitats dels “comuns” i ERC fins al PP) i de gairebé tots els mitjans de comunicació en contra les manifestacions de rebuig al model turístic. Una agressivitat que, com deia, curiosament ha compartit tant el llenguatge emprat com les crides a una repressió penal contra els seus possibles autors/es. No cal ser economistes per intuir que una de les apostes estratègiques del capitalisme a l’Estat espanyol està sent, aquests darrers anys, l’explotació turística. De fet, el nombre de pernoctacions a Catalunya entre el 2002 i el 2016 ha augmentat un 48% segons dades oficials, principalment de turistes estrangers. I només en els darrers tres anys, també segons xifres oficials, els i les treballadores del sector turístic han augmentat de l’ordre d’un 30%. En diverses zones ara mateix l’hosteleria i el comerç són el principal sector productiu, en termes de gent que hi treballa. En paral·lel també són dels sectors on hi ha més precarietat laboral, menys capacitat de les persones que hi treballen de defensar-se i on han caigut més els salaris en els darrers anys. En gran mesura, els beneficis de la industria del turisme provenen d’una explotació laboral salvatge en molts casos. Moltes de nosaltres en coneixem casos. Però l’explotació que ens imposa el turisme no només rau on hi ha una relació laboral, reconeguda o no amb papers, i amb un salari de per mig. Intento explicar-me.

A banda de platges, la indústria turística ofereix, com a bé de consum massiu, espais de la nostra vida quotidiana. Els i les habitants de Barcelona ho sabem molt bé. Però també ho podem veure a altres llocs, com el centre de ciutats com Girona, a àrees dels Pirineus, etc. Allò que els operadors turístics venen són ciutats o paisatges que les persones que hi vivim hem anat fent, amb el nostre treball i amb la nostra vida mateixa, tal i com són actualment. Els carrers d’un poble, les places d’un barri, la roba estesa als balcons o uns camps de conreu, més enllà d’una estampa, són part de la nostra vida: els llocs on treballem, on ens relacionem, on batallem i on ens divertim, els indrets que ens ofereixen resguard, etc.

Ara mateix, el capitalisme s’està apropiant d’aquests espais. No només omplint de terrasses de bar les places, o acaparant una part dels habitatges de lloguer, sinó també enviant-hi milions de persones atretes, precisament, per las característiques dels nostres espais de vida. Aquesta indústria turística no només funciona gràcies al treball (precari generalment) de qui hi treballa. També existeix en la mesura que té la possibilitat d’explotar aquests espais, els barris, pobles i paratges on vivim. Segurament de la manera que ho està fent, a més, entra en una important contradicció ja que la massificació turística pot acabar destruint precisament allò que vol vendre. Però, al marge d’aquesta qüestió, el que és indubtable és que mentrestant s’està apropiant d’allò que les persones fem quan vivim: construir i anar mantenint un lloc, sigui un poble o un barri d’una gran ciutat. I els beneficis d’aquesta activitat depredadora van a parar de manera quasi exclusiva a les empreses del sector turístic. La inversió que aquestes puguin generar és més aviat minsa i gairebé mai orientada a les necessitats dels veïns i les veïnes. En definitiva, es tracta d’una activitat depredadora en tota regla.

Per desgràcia, les resistències a aquesta màquina d’explotació massiva a l’àmbit laboral són encara poques i disperses. Segurament l’extrema precarietat, els sous baixos, la por a l’atur i una certa incapacitat per articular respostes des del sindicalisme de combat són factors que ho poden explicar. En canvi, darrerament des d’espais veïnals, des de l’associacionisme i moviments socials a viles i barris, s’estan començant a plantejar respostes col·lectives. Pretenen frenar aquesta expropiació, aquesta explotació dels espais de vida col·lectiva. Es tracta, doncs, d’una lluita entre els propietaris d’aquestes empreses i la gran majoria de la població que vivim en aquests llocs víctimes del turisme massiu. Els uns, com vampirs, ens depreden els espais de vida i els transformen en plusvàlues privades. Els i les altres, nosaltres, defensem com podem el nostre dret a viure on vivim.

És, doncs, una lluita de classes en tota regla. I principalment passa fora dels espais reglats i reconeguts de les relacions laborals. Fora de la venda explícita del treball a canvi d’un salari. Com a sindicalistes, n’hem de prendre nota.

De la vagafòbia a la militarització

Vivim una època en que les vagues i els conflictes laborals augmenten, especialment a Catalunya i, concretament, a les comarques barcelonines. Vivim una època també on les reaccions contra les vagues afloren sota diverses formes. Uns arguments diversos que conflueixen en construir un estat d’opinió crític, desclassat (o més aviat al servei de qui controla l’economia i la política) que nega les lluites dels i les treballadores que, en definitiva, som pràcticament tota la població. Si bé sempre ha existit, com a mínim sota el capitalisme, aquesta fòbia, la vagafòbia, reneix i torna a créixer. Molts mitjans de comunicació, tertulians i personalitats polítiques hi participen de manera activa.

Aquests dies estem vivint un nou episodi on sembla que la vagafòbia i les seves conseqüències han pujat un esglaó. Es tracta del conflicte que hi ha al voltant d’una activitat que la parcialment privatitzada AENA va externalitzar fa temps: el control de seguretat dels equipatges a l’aeroport de El Prat. Al respecte, abans de continuar, vull deixar clar que el sindicat on jo milito ja fa anys va decidir no permetre l’afiliació de “segurates”, de policies privats en entendre que es tractava d’un cos repressiu o potencialment repressiu a les ordres d’empreses capitalistes. Decisió de la que, personalment, me’n sento orgullós. Amb tot, el que està passant ara mateix a l’aeroport de Barcelona (i previsiblement en breu a altres de l’estat) és un nou exponent d’aquesta vagafòbia. Avui divendres, després que el personal d’Eulen dels controls d’equipatges rebutgessin la proposta que empresa i Generalitat havien pactat, tots els mitjans de comunicació grans i una bona part de la classe política, fins i tot personalitats dels “comuns”, reclamaven ordre. I aquest ordre sembla que s’imposarà desplegant la Guardia Civil a l’aeroport de El Prat per suplantar el personal d’Eulen en vaga. Un cos militar per finalitzar una vaga.

Com deia, a mi les empreses de seguretat privada no em generen cap simpatia. I els “segurates”, de qui de vegades n’he patit abusos, tampoc. Però el precedent que s’està a punt d’escriure és prou greu com perquè ens hi haguem de posicionar, de manera activa, en contra. Mirem-ho així. Un conflicte afecta l’aeroport, incrementant una mica les cues dels passatgers. En realitat, impacta sobre una part molt petita de la població catalana, tot i que dins de la gent afectada hi deu haver part d’aquells i aquelles que tenen rentes més altes i, estadísticament, quan fan vacances viatgen més freqüentment en avió que la resta. En canvi, l’efecte sobre turistes potser és més gran, tot i que bàsicament consisteixi en més temps d’espera per passar un control. Ningú es queda sense hotel, sense llum o sense atenció mèdica per això. Un sector estratègic pel capital com ara el turisme pot patir un cert desgast en una època que, a més, la majoria de la població posen en entredit les seves suposades virtuts.

A partir d’aquí, la premsa se n’ha fet ressò. Alguns han dit, fins i tot, que era un altre atac del govern espanyol contra el “procés català”. D’altres, simplement, han expressat la indignació per haver d’esperar una mica més per agafar un avió. Gairebé ningú ha esmentat que mentre els accionistes privats d’AENA s’omplen les butxaques, la ràtio entre passatgers i treballadors/es d’AENA ha augmentat més d’un 100%. O que les licitacions per serveis externalitzats s’han abaratit entre un 20 i un 30%. No només en els controls de seguretat, sinó també a les empreses de neteja, de handling, etc. Per contra, el problema s’ha presentat únicament com una qüestió d’ordre públic i, com a tal, s’ha reclamat una solució.

Les autoritats laborals de la Generalitat també han entrat obertament a jugar aquest joc, encara que si voleu de manera més subtil. Quan la consellera Bassa criminalitza un comitè de vaga per no votar una proposta de la mediació del govern pactada amb l’empresa, nega l’autonomia dels i les vaguistes per decidir lliurement què és acceptable per a ells i què no ho és. Què val la pena discutir i què, simplement, és una opció que no cal ni considerar. En certa mesura, l’Ajuntament de Barcelona ja va jugar aquesta carta durant la darrera vaga del Metro. Ara, sembla, el seu ús es generalitza i, amb l’ajut de la premsa, es normalitza davant l’opinió pública. D’una manera similar sembla que també es vol presentar com a normal, i desitjable, que el govern imposi un arbitratge obligatori que és una manera fina de dir que una vaga s’acaba per decret. Independentment del seu resultat. Que es prohibeix perquè, fent servir altres paraules, en realitat es declara il·legal. En paral·lel a tot això, hi ha el desplegament de la Guardia Civil, un cos militar per deixar sense efecte la vaga.

Com deia, la figura del “segurata” no em desperta simpaties. Però el desenllaç de la vaga d’Eulen a l’aeroport de Barcelona pot ser terrible pel conjunt dels i les treballadores. Les mesures que sembla que els governs català i espanyol, amb el beneplàcit de la patronal d’Eulen, de cercles de negocis, de tertulians i de polítics es tiraran endavant no són gens noves. Responen a una estratègia que la patronal ha fet servir reiteradament al llarg del s. XX. De fet, han sigut un dels punts forts de l’aliança entre la burgesia catalana i l’Estat els darrers 175 anys. I tampoc són massa originals actualment. Si recordeu, totes elles van sonar durant la darrera gran vaga a Catalunya, la dels i les treballadores del Metro de Barcelona.

La vagafòbia induïda curosament com a eina per fer front a una creixent conflictivitat laboral poc a poc dóna els seus fruits. Ara mateix veiem com s’aplaudeix una imminent solució de “força” a un conflicte laboral, sense entrar a analitzar-ne ni les causes ni cap sortida alternativa. Sortides com podrien ser revertir les externalitzacions i fer que els controls de seguretat el facin treballadors/es normals, sense porra. No, el que es planteja és prohibir la vaga i desplegar un cos militar. Jo, personalment, em temo que l’objectiu d’aquesta operació no és, al final, només el conflicte d’Eulen. Penso que, més enllà, hi ha el normalitzar de cara a l’opinió pública el fer servir les vies obertament repressives en conflictes laborals i, en definitiva, de fer encara més normal la presencia de policies i militars armats en els espais públics.  No ens estranyem si en un termini no massa llarg prenen força els suggeriments de regular de manera encara més restrictiva el dret de vaga. En definitiva, la vagafòbia convenientment alimentada ens porta a la militarització. Justifica que els conflictes laborals es venguin com a simples problemes d’ordre públic i, com a tals, resoldre’ls mitjançant la repressió.

Qui aquests dies aplaudeixi la sortida en aquests termes del conflicte a l’aeroport de Barcelona faria bé de prendre’n nota. Els seus aplaudiments seran còmplices d’un nou atac contra els mecanismes de defensa que tenim la immensa majoria de la població, aquells i aquelles que vivim del nostre treball.

Vagafòbia

Avui ens apuntem a la moda de les “fòbies”. I ho fem proposant una nova paraula, la “vagafòbia”. Designa una actitud que cada vegada és més present en els grans mitjans de comunicació i en les declaracions de la política institucional. Com el lector/lectora veurà, el seu significat és obvi i evident. Designa la por o l’odi envers les vagues de treballadors/es. Una por i un odi que es fan extensius a la capacitat de la classe treballadora a organitzar-se per ella mateixa i definir els mecanismes per a resoldre, en profit propi, problemàtiques que l’afecten: impagaments de salaris, salaris de misèria, horaris i ritmes de treball extenuants, canvis en les condicions de treball, assetjaments de diversos tipus i un llarg etcètera. De manera autònoma (és a dir, per ella mateixa i sense la mediació de tercer) i en funció únicament dels seus interessos, que són els de la immensa majoria de la població.

La “vagafòbia” es manifesta de moltes maneres. Una, la més obvia, és la tradicional de la burgesia quan veu perillar els seus interessos. El combat obert, l’atac directe a la vaga. La forma més evident són els intents de declarar il·legal una vaga o, de manera més general, de legislar de manera restrictiva les vagues. No cal posar exemples, en tenim molts. La mateixa legislació actual, que impedeix les vagues de solidaritat (lloc on radica de manera especial la nostra fortalesa com a classe), n’és un exemple. O les limitacions per fer vagues sobre punts d’un conveni signat o els terminis que imposa per convocar-les, fet que criminalitza directament vagues sobtades com la que va comportar l’ocupació de pistes de l’aeroport del Prat ara fa uns onze anys. I no cal oblidar les persecucions penals o laborals a qui les fa, amb processos judicials, acomiadaments, etc. La “vagafòbia” com atac obert i frontal a les lluites treballadores és tant vella com l’anar a peu, si bé la forma que adquireix pot variar amb el temps.

Hi ha, no obstant, altres formes de “vagafòbia”. Molt més subtils però igual de perilloses. N’esmento un parell. Una d’elles és l’atac als treballadors/es que fan una determinada vaga assenyalant la seva insolidaritat. “Fan vaga només per a ells/es. I a la resta, què?”. A primer cop d’ull semblaria que un argument com aquest és fruit de la ignorància o d’una consciència desclassada. Ignorància que, d’entrada, es fa palesa quan l’actual regulació de vagues impedeix que els treballadors/es del metro de Barcelona, del Bicing o de l’aeroport del Prat facin vaga, per exemple, pels d’un despatx d’arquitectes, d’un magatzem de logística o de qualsevol altra empresa aliena. Ara bé, sota aquest argument també hi ha una clara voluntat de desmuntar la lluita, negant a qui la protagonitza una cosa tant bàsica com la capacitat de defensar les seves condicions de vida, que és el que en definitiva es dirimeix en una vaga. A més, evita reconèixer que unes condicions laborals millors a les d’altres col·lectius de treballadors són, possiblement, el resultat d’una tradició de lluita. De vagues, d’organització, de no quedar-se de braços creuats mirant de reüll a la resta tot queixant-se que aquells estan massa bé en comparació d’un mateix. El nostre objectiu, com a classe treballadora, és millorar al màxim les condicions de vida del conjunt (i, de pas, acabar amb l’explotació).

La segona forma de “vagafòbia” de la que vull parlar és diferent. Les darreres setmanes a Catalunya estem sentint de manera freqüent com alguns opinadors, periodistes i polítics introdueixen la sospita darrera determinades vagues. És a dir, insinuen o de vegades diuen més obertament que darrera una vaga hi ha una finalitat oculta, ben diferent a la que motiva la vaga. Per exemple, quan la vaga que CGT-ensenyament va convocar el gener del 2017 contra uns pressupostos clarament lesius envers l’educació pública catalana, vam sentir moltes veus que deien que darrera hi havia una voluntat lerrouxista d’atacar el procés i un possible acord entre Junts pel Si i les CUP. D’altra banda, a Barcelona hem sentit també com cares visibles dels “Comuns” en públic i en privat han vinculat la vaga de metro, promoguda des de les assemblees i convocada per tot el Comitè, responien a interessos d’altres grups polítics municipals i no pas dels i les treballadores. I ara la mateixa cantarella a l’aeroport. Que si certa empresa, amb certs accionistes i AENA volen atacar Catalunya. En canvi, no sentim massa que ningú plantegi el debat sobre externalitzacions i privatitzacions de serveis, i en quines condicions laborals es fan.

Aquesta forma de “vagafòbia” és molt perillosa, ja que nega la capacitat política a la classe treballadora: que tinguem la competència d’actuar col·lectivament per a defensar interessos nostres, abstraient-nos d’altres debats que sovint poden ser una mica cants de sirenes. La política institucional no és la de la majoria de la gent, que es dirimeix defensant els barris o les condicions de treball, per exemple. Entén les lluites obreres com peces en un tauler d’escacs, on els i les treballadores fem de peons en la confrontació d’altres interessos. Qui practica aquesta “vagafòbia”, a banda de situar-se com a subjecte polític clarament fora de la classe treballadora, ens ataca en negar el nostre dret d’existir de manera activa i col·lectiva. Com si fós un fet terrible que els peons, o els lleons en paraules de Brecht, fem la nostra pròpia política. Actualment dins d’aquest grup hi trobem algunes cares visibles de la nova esquerra institucional.

Recordem, doncs, aquesta nova paraula: “vagafòbia”. Em temo que tindrem moltes ocasions per fer-la servir. Si això passa, serà una bona notícia. Farem vagues, farem lluites. Com a classe estarem actius i els nostres enemics hauran de situar-se a la defensiva.