Aval al capital, suïcidi anticapitalista. A propòsit d’uns pressupostos.

Divendres al vespre, en un casal, em vaig trobar diversos companys i companyes. Fent una cervesa, diverses converses s’entrecreuaven. Algunes parlaven de la CUP i dels pressupostos. Vàries de les persones presents feia poca estona havien estat en una assemblea on, la CUP de la comarca, havia discutit la seva proposta sobre els pressupostos de cara a la decisió que havien de prendre l’endemà. I que ara ja coneixem.

Francament, a mi em feia una mica de mandra parlar del tema. Havia tingut un dia llarg, amb una visita als companys d’Iberpotash per un tema sindical (si, fora del “Procés” hi ha vida i preocupacions) seguida d’una jornada de feina. Estava cansat. Però a la conversa algú va treure el tema i va començar a donar arguments per justificar perquè havia defensat i votat a favor de que la CUP els aprovés. I una mica em va interpel·lar. Amb mandra li vaig venir a dir que decisions com aquesta no només s’havien de situar en el context d’un hipotètic referèndum d’independència que, a més, crec que molts pensem que no s’arribarà a fer. Que el que havia defensat i votat segurament es traduiria en un treballador/a públic que seguiria sent, en el millor dels cassos, interí. En llistes d’espera i llits als passadissos d’hospitals. En un treballador del sector social fent art i mànigues per atendre a més persones perquè la conselleria de torn ha permès ampliar les ràtios a l’empresa concessionària del servei. En treballadores de neteja d’edificis de la Generalitat explotades per empreses de multinacionals de multiserveis que, a més, de vegades es passen mesos sense pagar les nòmines.

walenta-portugal

El company em va escoltar i, quan vaig acabar, em va dir que això ara, o amb els pressupostos prorrogats també passaria. I raó no n’hi falta. Ara també succeeix. I fa un, dos i tres anys també passava. I amb governs anteriors, també. La diferència, li vaig dir jo, és que ara ocorrerà amb l’aval d’una organització, la CUP, que s’autodenomina anticapitalista. Ja no vam continuar conversant. Jo no tenia massa ganes de seguir parlant d’aquest tema que ha envaït tantes converses els darrers dies i a ell el van cridar d’una altra banda del bar del casal.

Mentre marxava, em vaig quedar pensant en això de l’aval. De fet, un aval poc canvia les condicions materials que imposen aquests pressupostos, amb les seves misèries i les seves injustíficies. Fins i tot, es podria dir que l’alternativa, la pròrroga dels pressupostos del 2016, que alhora eren una pròrroga de la pròrroga del 2014, és pitjor. Una despesa lleugerament inferior, especialment en alguna partida. Vistos així, trossejats i descontextualitzats, segur que els actuals contenen algunes partides que suposen avenços per a algun àmbit concret. Però no es tracta d’això. L’aval implica la derrota política de qui el dóna. I això és el que li està passant a la CUP avalant els pressupostos de Junts pel Si que, com els anteriors, són netament capitalistes i no trenquen amb cap status quo actual, ni europeu ni espanyol.

Ho exemplifico amb una situació diferent. A la CGT ens hem trobat moltes i moltes vegades en situacions on una determinada empresa posa a sobre la taula acomiadaments, per exemple en el marc d’ERO’s. Quan això ha succeït generalment hi ha un procés de negociació amb el comitè d’empresa, ja que les normatives laborals així ho estableixen. En general, el que s’espera de la nostra gent és que intentin promoure les mesures de pressió que estiguin al seu abats per condicionar el procés de negociació i les propostes empresarials. Això implica mobilitzacions. Sabem que la nostra força no surt de la legalitat, ni de les reunions entre gerents i comitès. Segurament moltes de les propostes d’ERO son absolutament legals amb la legislació actual, dictada per un estat al servei del capital. L’única opció de revertir aquestes iniciatives empresarials surt de la capacitat de coacció que realitzem sobre l’empresari. Que pugui intuir que el desgast de tirar-la endavant és massa gran pels seus interessos i que, d’alguna manera, no li compensi fer-ho. Per desgracia, massa sovint no ens en sortim. L’empresa manté la seva proposta i alguns dels sindicats pacten amb ella una rebaixa de la xifra d’acomiadaments o un increment de les indemnitzacions. En certa mesura, es podria veure com una millora. Una mica com els pressupostos del 2017 en relació els del 2016.

Quan això succeeix, com a CGT no signem cap d’aquests acords. Ho hem decidit així com a organització i a la immensa majoria dels nostres companys i companyes no els hi passaria pel cap fer-ho. Això ens ha portat molta repressió i passar a ser, moltes vegades, una part important dels acomiadats/des. Algunes vegades, però, això no ha sigut així. Estic pensant en un cas de fa pocs anys d’una empresa de la comarca on visc ara. Els nostres delegats van acabar signant un acord per un ERO amb el grup que acabava de comprar l’empresa i que va imposar que, si no signaven tots els sindicats el pacte, tancava i deslocalitzava la planta. Doncs bé, la CGT va expulsar en molt poc temps la totalitat dels seus delegats en aquella fàbrica i això va suposar perdre tota una secció sindical. Per què ho va fer, si de fet la seva signatura no condicionava l’acord final (la CGT no tenia majoria absoluta en un comitè on la resta l’acceptava)? És molt senzill: no es volia avalar “políticament” aquell acord i es volia poder tenir les mans lliures per a combatre’l, tant nosaltres com a CGT com qualsevol treballador que ho volgués fer.

Per a mi, el sí que hem conegut aquesta setmana de la CUP als pressupostos de la Generalitat és moltes coses. Una d’elles és com això que exposava d’aquesta empresa vallesana. És un aval al dictat del poder econòmic, del capitalisme al que com a mínim verbalment es diu combatre, a l’acció de govern del proper any a Catalunya. Una acció de govern que marcarà com han de ser, o de continuar sent, els serveis públics. Uns serveis públics que sabem que han patit unes retallades aberrants i que ja fa molt temps s’han lliurat en gran mesura a l’avarícia d’empreses capitalistes que els gestionen només per treure diners. Amb les nostres vides, sí; diners. Significa lligar-se de mans. Assumir les normes del joc, ja no només el de la institució, sinó també l’econòmic: una despesa modulada pel llindar de dèficit imposat per la UE i el govern espanyol, consolidar la privatització d’una bona part de la despesa pública i una fiscalitat que toca més aviat poc a les rendes altes i, sobretot, a les rendes del capital.

terra-cremada

El sí a unes polítiques netament capitalistes per part d’un (espai) anticapitalista em sembla, francament, l’escenificació del seu fracàs com a projecte polític. La seva autoimmolació.

(Espero que el màxim de militants, de companys i companyes amb qui hem compartit tantes lluites, se’n puguin escapar amb el mínim de ferides possibles. Tenim molt camí per recórrer)

Anuncis

Trinxar vagues i vendre acords polítics. Notes de manual

Avui ha transcendit allò que fa dies molts intuíem, i no precisament per la nostra capacitat profètica. Els sindicats majoritaris d’ensenyament i el govern de la Generalitat han arribat a un acord. Algú podria dir que precisament els sindicats que van estar frenant la vaga educativa del 18 de gener convocada per CGT, a porta tancada i sense testimonis, han resolt un document de darrera hora que justifiqui no haver de fer una vaga el 9 de febrer que arribava a misses dites, amb els pressupostos ja votats al Parlament. De fet, ja ho deien reiteradament que volien desconvocar aquesta vaga. Possiblement si la setmana passada mantenien encara la convocatòria ho feien per frenar les mobilitzacions. “Silenci, tothom quiet. Es negocien els pressupostos i millor no destorbem” semblava que ens deien.

De fet l’acord era més que previsible. Hi ha un augment de 140 milions d’€ del pressupost del Departament d’Ensenyament, que equival al 2,9% del previst inicialment. S’incrementa en prop de 5.500 el nombre de professors/es que, en la mesura en que no hi ha un compromís de fer-ho a través d’oposicions, tot apunta a un augment de la plantilla precària de docents. La que veu els seus drets laborals limitats i que, curs rere curs, pot ser acomiadada. També es preveuen no realitzar nous concerts de línies amb centres privats, cosa que queda molt lluny d’eliminar o, com a mínim, de començar a reduir els concerts a l’ensenyament públic. És a dir, que segurament es mantindrà la transferència de 30 milions d’euros (quasi una tercera part del que ha aconseguit aquest acord entre govern i majoritaris) per a escoles de l’Opus Dei, que segreguen per sexes i transmeten una ideologia ultra conservadora, classista i extremadament patriarcal.

CONCENTRACIîN POR LOS INCIDENTES EN EL INSTITUTO LLUIS VIVES DE VALENCIA

Potser sóc mal pensat, però a mi em venen al cap tot un seguit de preguntes, tant sobre l’actitud d’alguns destacats militants dels sindicats majoritaris a l’ensenyament (alguns procedents dels moviments socials, no fa tant) com de l’oportunitat de l’acord. De moment me les guardo. No sense deixar de remarcar que, em sembla, mantenir la negociació més enllà del 18 de gener sobre uns punts que ja fa temps s’intuïa que el govern pensava assumir, ha permès als que no volien fer vaga argumentar que no calia fer-la. Encara s’estava negociant i, com deia, millor no fer soroll, deien. Ja tindrem oportunitat, continuaven, de sortir al carrer i mostrar la nostra dignitat com a docents el 9 de febrer. Haurem tingut més temps, asseguraven, de preparar una vaga (vaga que no movien un dit per construir) que ha de ser massiva i ha de reflectir que ens prenem la nostra tasca com a docents com un eix fonamental de la construcció de la societat del futur. I, mentre, treien pressió al govern, a la negociació dels pressupostos i els permetia preparar l’escenificació de la desconvocatòria de la vaga.

aparences

I avui les màscares han caigut definitivament. Després de menystenir a qui proposava una lluita honesta fent servir arguments electorals (de nombre de delegats i vots rebuts a les eleccions sindicals) barrejats amb promeses d’una alternativa de mobilitzacions que ja sabien que havia mort molt abans de néixer.

Pensant en to plegat em venen al cap encara més dubtes, o preguntes o, si voleu, fantasmes. Després d’algunes anades i vingudes entorn els impostos, el debat sobre l’aprovació o no dels pressupostos entre qui es mostra disposat a parlar de la seva aprovació ha acabat centrant-se en l’educació. Era un terreny més propici per trobar acords, amb uns sindicats dòcils (els de la mesa de negociació) i on amb una partida petita es podia construir un argument per a vendre la seva aprovació. I així, amb declaracions i ressò dels principals mitjans de comunicació s’ha anat creant un escenari on qualsevol cosa que sonés una millora en l’educació semblava una gran cessió de la Generalitat i un gran avenç aconseguit per la pressió (molt ligth) dels sindicats de la mesa de negociació i l’equip de la CUP que s’ha reunit per negociat pressupostos amb la Generalitat.

Si això serveix per a garantir una aprovació d’uns pressupostos que en termes generals consoliden anys de retallades salvatges, li haurà sortit molt barat a la Generalitat. En total, 140 milions sobre una despesa finalista no financera en els diferents departaments, de 22.611 milions d’euros. Poc més del 0,6% del total dels pressupostos per a garantir-se un hipotètic suport d’una formació que al Parlament encara es reclama anticapitalista. A mi, francament, en sembla una misèria quan, per exemple, al lloc on jo treballo (les universitats) es consoliden anys de descapitalització d’estructures de recerca, d’envelliment de plantilles i d’increments dels preus per a estudiar. I això per no parlar de la sanitat, on la despesa contemplada per a l’any 2017 és d’uns 1.050 milions d’euros menys que la de l’any 2010. A banda que es deixen sense revertir les externalitzacions i privatitzacions que tant els governs tripartits com els convergents i ara de Junts pel Sí han anat promovent, en diferent intensitat, això sí.

M’agradaria pensar que la negociació entorn l’educació no ha sigut la principal jugada del tauler d’escacs entre govern i CUP pels pressupostos. En una negociació a la qual jo mai hi hauria entrat, vull pensar que el que ha primat per part de qui l’ha dut a terme des de la CUP ha sigut la idea de millorar la proposta inicial en benefici de la classe treballadora de Catalunya. O, si ho preferiu dir d’una altra manera, dels sectors populars de Catalunya. Espero que no s’hagi fet allò que tantes vegades he vist jo a la meva feina, que feien els sindicats que havien decidit que el seu horitzó era tancar acords amb l’empresa i no edificar propostes col·lectives de lluita. Ho feien reiteradament, com si seguissin un manual. Davant una proposta empresarial, la segmentaven en parts i intentaven tancar un acord molt parcial sobre alguna o algunes d’aquestes parts. La resta, ja ho sabien, l’empresa la podria tirar endavant. De fet, ho sabien tant aquests sindicats com la mateixa empresa. La negociació, en definitiva, acabava sent un espai on es teatralitzava i, finalment, es meditava un desenllaç que permetés sortir als diferents actors amb el cap ben alt. Si fos literatura, diríem que un bon final salva una novel·la, però es tracta de la vida real. I afecta a milions de persones.

El joc sindical a la negociació amb el departament d’ensenyament ja me’l puc imaginar. Ara, francament, em queda l’esperança de pensar que la negociació dels pressupostos no ha estat marcada per una preocupació similar. Que hi ha quelcom més que la preocupació per la imatge de com es vendrà un determinat desenllaç (o, parlant en plata, de com argumentar l’aval als pressupostos). Si això fos així, la institució ens mostraria que és molt més ràpida en devorar qualsevol forma de dissidència dins seu. Espero, sincerament, que no sigui així.

I, espero, també, que l’esperança no sigui, com deia l’escriptor, el més irracional dels estats d’ànim humans.

2903157941_e7e49a98e5_b

“Escombrarem anarquistes i comunistes”

Reflexions arran d’una vaga

Passi el que passi dimecres, la vaga convocada per la CGT a l’ensenyament públic no universitari haurà servit per a diverses coses. Aquesta afirmació no ens hauria d’estranyar en absolut, ja que pel moviment obrer tradicionalment les vagues eren eines que es planificaven i es duien endavant amb la intenció clara d’assolir determinats objectius. Les vagues no es fan per cosmètica. Suposen un esforç per a qui les fa. Els i les treballadores vivim del nostre salari i, per tant, no cobrar ens erosiona les condicions de vida. En conseqüència, quan es promouen cal definir clarament la seva utilitat. Aquesta és la raó per la qual CGT convoca precisament la vaga el dia 18 de gener. Una raó que no costa gaire d’entendre a qui, realment, vulgui entendre el perquè de la data de la vaga. El dia 18 encara s’estaran negociant els pressupostos de la Generalitat dels quals pengen, directament, una part de les reivindicacions que motiven la vaga: més pressupost per a l’educació pública per tal de poder incrementar el nombre de docents i reduir les ràtios, eliminar els barracons que encara hi ha a escoles i instituts i la progressiva eradicació del concerts. En canvi, fer-ho només quan els pressupostos ja estiguin tancats, i em temo que aprovats, és una simple acció de cosmètica o de maquillatge. No cal fer massa voltes per veure que la convocatòria del dia 9 de febrer, que altres sindicats han posat a sobre la taula i que es farà un dia en que ja s’haurà tancat la negociació pressupostària, poc aporta a la pressió per a rectificar com a mínim les partides d’educació d’aquests pressupostos neoliberals i de misèria.

Com deia, la vaga del 18 de gener servirà per a diverses coses. De fet, ja ho està fent abans de que es dugui a terme. Ha tret a l’escena pública que les propostes del govern per a l’educació pública són clarament insuficients i perpetuen les polítiques liberals dels governs de’n Mas. Ha obert debat i ha incrementat la pressió sobre qui els vol aprovar, ho hagi dit o no de manera oberta. Ajuda a la mobilització del col·lectiu de docents no universitaris que, els darrers anys, ha estat menys actiu que temps endarrere en la defensa de l’escola pública. I contribueix a articular un seguit d’iniciatives a nivell de centre, local o de barri en favor de l’ensenyament, entre elles les que representen moltes assemblees grogues i plataformes diverses. Crec que molts d’aquests espais confluirem el dimecres 18 de gener davant del Parlament. I espero que aquest dia sigui una primera sortida en escena d’una lluita que ha de tenir continuïtat.

sos-educacio

També penso que la vaga del 18 de gener està contribuint a posar a cadascú al seu lloc. El govern ja sabem on es posiciona, i els partits que li donen suport també. I ara també coneixem on se situen els sindicats majoritaris de l’ensenyament a Catalunya, que no només són CCOO i UGT (en veritat, el majoritari en termes electorals no és cap d’aquestes dues centrals). D’alguns d’aquests sindicats no ens sorprèn massa que intentin erosionar, per dir-ho finament, les convocatòries que no surten d’ells. Però del més “majoritari” sorprèn una mica més. I no potser tant del sindicat com a tal, sinó que és especialment interessant veure com alguns dels seus membres destacats, i que no fa tants anys participaven de moviments socials alternatius, fan servir determinats arguments. Un que he anat veient reiteradament consisteix en recordar que la CGT no representa a la comunicat educativa perquè, diuen, no té ni el 5% dels delegats i delegades escollits a tota Catalunya. No seré jo qui entri en una guerra de xifres, ja que si mirem els resultats electorals per zones, podem observar com al Baix Llobregat va superar el 20% i a Barcelona o als vallesos el 10%. Però aquest ús intencionat de les xifres no és el que per a mi és directament aberrant. El que jo trobo més preocupant és que el principal argument per a desqualificar la convocatòria del 18 de gener sigui un paràmetre electoral. Gent sorgida de moviments socials recorrent a la representació electoral per a validar o no una proposta de lluita? Si aquest argument l’apliquéssim, precisament, als propis moviments socials invalidaríem d’arrel qualsevol activitat seva amb una frase del tipus “que nada són y a nadie representan” digna de l’insigne Ángel Acebes o d’en Felip Puig i els seus subalterns. En definitiva, ha tret a la llum alguns dels efectes perversos de la creixent institucionalització d’uns sectors de l’esquerra combativa d’anys enrere. Procés en el que, intueixo, s’insereixen els esquemes de raonament d’aquests antics militants.

esquirol1

I, finalment, la vaga del 18 de gener ha tornat a deixar en evidència el caràcter profundament classista dels sectors hegemònics d’aquesta pel·lícula inacabable que molts anomenen el Procés. No cal cercar massa per veure que la CGT tenim la capacitat de ser el sindicat de la CUP i, alhora, agents del CNI o del Borbó. En aquesta aparent diversitat hi conflueixen, per a un grapat d’hiperventilats processistes, el comú objectiu d’enderrocar el camí cap a la independència de Catalunya conduït pel govern de Junts Pel Si i un seguit de “business friendlies” que els acompanyen. És a dir, una vaga contra el govern català (que, no oblidem, respon als interessos d’una part de la burgesia principatina) necessàriament és obra d’un enemic extern o d’una colla d’arreplegats inconscients manipulats des de l’exterior. Sota aquesta percepció transversal del Procés, no hi ha classes socials sinó, simplement, el “bloc del sí” i el “bloc del no”. Evidentment, els sindicats en lluita contra el govern som, per aquesta gent, part del “no” i els és igual el que pensem sobre la autodeterminació o la independència de Catalunya. A banda de la voluntat de desqualificar, d’una altra manera si voleu, la vaga, darrera aquest tipus d’arguments s’hi amaga la incapacitat d’entendre que les organitzacions de treballadors i treballadores podem tenir els nostre propis objectius i programa de lluita, al marge i autònoms respecte partits i altres formes de política institucional.

twit

El rerefons dretós d’una part del processisme s’ha fet palès també en les crítiques a la vaga. Hi ha qui ha anat més enllà i ha defensat la necessitat de replantejar les vagues quan (o en el supòsit de que) Catalunya sigui independent. El símil d’aquest tipus de discursos amb els dels tertulians de mitjans de la caverna mediàtica espanyola és esparverant. Alguns, encara, han sigut més agosarats. Ens presenten, a qui defensem la vaga, com enemics de Catalunya. I, en aquesta lògica, hi ha qui s’ha desfermat i ha arribat a defensar que caldria escombrar anarquistes i comunistes d’una futura Catalunya independent. En definitiva, tot una declaració d’intencions d’un professor d’universitat.

Retornant-nos l’alegria de lluitar, la vaga del 18 de gener ha guanyat. Recuperant la dignitat dels i les treballadores de l’ensenyament, la vaga del 18 de gener també ha guanyat. Fent-nos replantejar la deriva d’antics militants de moviments socials, la vaga també ha guanyat. Destapant derives feixistes camuflades sota discursos d’aparent alliberament nacional la vaga ha seguit guanyant. Perquè, no ho oblidem, convé saber on som, qui som i quin camp per córrer, i per lluitar, tenim davant.