La solidaritat és entre iguals. Sobre el 6-F

Fa un any i mig vaig escriure aquest article on explicava que no em solidaritzava amb (l’aleshores encara president) Artur Mas. I mirava d’explicar-ho. Crec que el que hi deia avui és encara vàlid. Intento argumentar-ho.

Començo amb un parell de prèvies. Vull deixar clar que opino que el judici que comença avui 6 de febrer és, en si mateix, una aberració. Més enllà del sentit del 9N, que no va ser cap referèndum d’autodeterminació, i de com després l’antiga convergència l’ha fet servir en benefici propi, que es jutgi a ningú per a dur-lo endavant mostra la repressió vigent a l’estat espanyol. Una repressió que no és nova. Ja posats a parlar de referèndums, vull recordar que el maig del 2014 es va realitzar el “Multireferendum” coincidint amb les darreres eleccions europees. Aquell dia els mossos d’esquadra van aixecar centenars d’actes a les meses organitzades, sovint arrel de denúncies d’interventors de partits polítics. Com a conseqüència, 23 persones en van resultar imputades i algun dia seran jutjades. Defensaven que els i les ciutadanes que volguessin poguessin respondre amb paperetes i urnes un seguit de preguntes en una consulta no vinculant. D’aquestes persones no se’n parla. Eren, i son, membres de moviments socials i van ser també denunciades. El govern de la Generalitat, presidit per l’Artur mas, i alguns ajuntaments van promoure aquestes denúncies i van vulnerar el dret de reunió i participació de moltes persones a la iniciativa. Pel que sembla, no totes les urnes són iguals. Ni totes les denunciades.

multireferendum

La segona prèvia és per cobrir-me les espatlles. Els darrers dies a moltes persones que hem sortit del discurs del Procés predominant en els mitjans de comunicació ens han dit lerrouxistes, anarco-espanyolistes, defensors dels borbons, que érem membres del CNI o, fins i tot, que seguíem una estratègia planificada per la CIA. Els motius, ben senzills: dissentíem d’una pretesa unitat patriòtica per sobre de tot, a mode de front nacional, que amaga que també a Catalunya hi ha classes socials. I que l’explotació que patim els i les treballadores catalanes, la gran majoria de les persones que vivim a Catalunya, prové principalment de la burgesia catalana. La mateixa que històricament no ha dubtat a aliar-se o utilitzar les estructures de l’estat espanyol per defensar els seus privilegis. Doncs bé, vull deixar clar que durant molts anys he militat en organitzacions antirepressives. Que sovint hem defensat militants de l’esquerra independentista o, també, militants de moviments socials empresonats per coses com ara estripar una bandera espanyola.

Aclarit això, vull reiterar ara que segueixo sense solidaritzar-me amb en Mas, l’Ortega i la Munté. La solidaritat és entre iguals. I ell i elles, amb mi, amb nosaltres, no ho som d’iguals. Nosaltres hem patit la sagnia als pressupostos que van promoure els seus governs, amb milers de treballadors/es públiques acomiadades. Massa llarga és la llista de noms de companyes i companys de la universitat que he vist com se’n van anar al carrer durant els anys que van manar. Nosaltres hem patit la seva repressió i hem sigut víctimes d’aquell “tensar la llei fins allà on estigui permès i una mica més” del seu conseller d’interior, amb totes les seves conseqüències. També nosaltres hem pagat una bona part del diner públic transferit a entitats privades a través d’uns serveis públics cada vegada més externalitzats (eufemisme per dir regalats al capital). Hem vist companyes a la presó i unes quantes més imputades en processos judicials arran de denúncies de la Generalitat. I encara ens cauen les llàgrimes de veure gent gran i infants o, simplement, veïns/es nostres expulsades de casa seva per una policia de la Generalitat que escrupolosament acatava ordres judicials i davant del silenci còmplice del propi govern. Tampoc oblidem els vots favorables de convergència a la llei que permet fer-ho “legalment”.

barcelona-catalunya-seguretat-assumpta-tribunal_626347382_11397442_1999x1333

No, en Mas i companyia i nosaltres no som iguals. Quantes imatges teniu al cap de l’Artur Mas anant a visitar treballadors/es en vaga, o sense que en fessin? I als i les internes d’un CIE? I, en canvi, segur que tothom tenim al cap trobades d’ell mateix amb empresaris, associacions de la patronal o banquers. O de vistes a Israel o a centres financers nord-americans. El seu, no és el nostre món. Ell no ho ha volgut mai i ha actuat en conseqüència. D’igual manera, nosaltres tampoc hem volgut ser del seu.

rey_seat_ibiza_20121205_05.jpg

Com deia, la solidaritat és entre iguals. Quan hi ha jerarquia o explotació és una altra cosa. Potser és servilisme o dependència, però no és solidaritat. No es tracta de cap relació recíproca, ni lliure. I l’Artur Mas, a cops de garrot i de retallada, ens va fer recordar nítidament qui manava. Crec que això ho hem de deixar clar. Hem de poder dir que el judici contra l’Artur Mas, la Joana Ortega i la Irene Rigau és en si mateix una mostra inacceptable de repressió de l’estat. Si voleu, anàloga a la que d’altres vegades hem patit instigada, paradoxalment, per ells mateixos. No obstant, no per això deixa de ser injusta. Però també penso que hem de fer-ho des de plantejaments autònoms, mantenint el nostre propi discurs, la nostra visió de la realitat i les nostres actuacions socials o, si voleu, polítiques. A nosaltres el dia 6 de febrer no ens jutgen. I no ho fan perquè el 9N va ser una iniciativa dissenyada des de les institucions. Des de dalt, i amb una participació popular molt pautada i limitada. Ben diferent de les consultes populars d’anys abans que, malgrat discrepar molt sovint de les preguntes (jo no vull Catalunya com un estat més ni a dins de la UE), cal reconèixer que van suposar la mobilització de molts col·lectius a molts pobles. I també ben diferent del Multireferendum, basat principalment en l’autoorganització dels moviments socials.

Precisament perquè pensem que ens hem de mantenir autònoms respecte el processisme, perquè creiem que és imprescindible la nostra independència ideològica que ha de garantir la nostra autonomia d’acció, el dia 6 de febrer serem molts/es els que no anirem a Barcelona. La lluita contra la repressió la farem dia a dia i en els diferents àmbits de la nostra vida. Una repressió que moltes vegades ens han imposat les persones que ara jutgen. El que no farem és una mostra d’adhesió cap a elles que, a més, continuen sent referents d’uns projectes polítics que no són ni de lluny els nostres. Perquè, ens agradi o no, així es planteja la mobilització d’aquest 6 de febrer. Com un suport acrític a tres membres d’un govern que, en molts aspectes, va ser lesiu per a totes nosaltres.

La lluita contra la repressió implica també entrar a qüestionar, per exemple, com des dels estats es monopolitza la política, entesa com la capacitat d’acció col·lectiva de totes les persones per autogestionar la vida. O com, des del capital, es fa negoci precisament amb les nostres vides i el nostre treball. I això, dilluns 6 de febrer, no es farà en absolut.

Anuncis

Trinxar vagues i vendre acords polítics. Notes de manual

Avui ha transcendit allò que fa dies molts intuíem, i no precisament per la nostra capacitat profètica. Els sindicats majoritaris d’ensenyament i el govern de la Generalitat han arribat a un acord. Algú podria dir que precisament els sindicats que van estar frenant la vaga educativa del 18 de gener convocada per CGT, a porta tancada i sense testimonis, han resolt un document de darrera hora que justifiqui no haver de fer una vaga el 9 de febrer que arribava a misses dites, amb els pressupostos ja votats al Parlament. De fet, ja ho deien reiteradament que volien desconvocar aquesta vaga. Possiblement si la setmana passada mantenien encara la convocatòria ho feien per frenar les mobilitzacions. “Silenci, tothom quiet. Es negocien els pressupostos i millor no destorbem” semblava que ens deien.

De fet l’acord era més que previsible. Hi ha un augment de 140 milions d’€ del pressupost del Departament d’Ensenyament, que equival al 2,9% del previst inicialment. S’incrementa en prop de 5.500 el nombre de professors/es que, en la mesura en que no hi ha un compromís de fer-ho a través d’oposicions, tot apunta a un augment de la plantilla precària de docents. La que veu els seus drets laborals limitats i que, curs rere curs, pot ser acomiadada. També es preveuen no realitzar nous concerts de línies amb centres privats, cosa que queda molt lluny d’eliminar o, com a mínim, de començar a reduir els concerts a l’ensenyament públic. És a dir, que segurament es mantindrà la transferència de 30 milions d’euros (quasi una tercera part del que ha aconseguit aquest acord entre govern i majoritaris) per a escoles de l’Opus Dei, que segreguen per sexes i transmeten una ideologia ultra conservadora, classista i extremadament patriarcal.

CONCENTRACIîN POR LOS INCIDENTES EN EL INSTITUTO LLUIS VIVES DE VALENCIA

Potser sóc mal pensat, però a mi em venen al cap tot un seguit de preguntes, tant sobre l’actitud d’alguns destacats militants dels sindicats majoritaris a l’ensenyament (alguns procedents dels moviments socials, no fa tant) com de l’oportunitat de l’acord. De moment me les guardo. No sense deixar de remarcar que, em sembla, mantenir la negociació més enllà del 18 de gener sobre uns punts que ja fa temps s’intuïa que el govern pensava assumir, ha permès als que no volien fer vaga argumentar que no calia fer-la. Encara s’estava negociant i, com deia, millor no fer soroll, deien. Ja tindrem oportunitat, continuaven, de sortir al carrer i mostrar la nostra dignitat com a docents el 9 de febrer. Haurem tingut més temps, asseguraven, de preparar una vaga (vaga que no movien un dit per construir) que ha de ser massiva i ha de reflectir que ens prenem la nostra tasca com a docents com un eix fonamental de la construcció de la societat del futur. I, mentre, treien pressió al govern, a la negociació dels pressupostos i els permetia preparar l’escenificació de la desconvocatòria de la vaga.

aparences

I avui les màscares han caigut definitivament. Després de menystenir a qui proposava una lluita honesta fent servir arguments electorals (de nombre de delegats i vots rebuts a les eleccions sindicals) barrejats amb promeses d’una alternativa de mobilitzacions que ja sabien que havia mort molt abans de néixer.

Pensant en to plegat em venen al cap encara més dubtes, o preguntes o, si voleu, fantasmes. Després d’algunes anades i vingudes entorn els impostos, el debat sobre l’aprovació o no dels pressupostos entre qui es mostra disposat a parlar de la seva aprovació ha acabat centrant-se en l’educació. Era un terreny més propici per trobar acords, amb uns sindicats dòcils (els de la mesa de negociació) i on amb una partida petita es podia construir un argument per a vendre la seva aprovació. I així, amb declaracions i ressò dels principals mitjans de comunicació s’ha anat creant un escenari on qualsevol cosa que sonés una millora en l’educació semblava una gran cessió de la Generalitat i un gran avenç aconseguit per la pressió (molt ligth) dels sindicats de la mesa de negociació i l’equip de la CUP que s’ha reunit per negociat pressupostos amb la Generalitat.

Si això serveix per a garantir una aprovació d’uns pressupostos que en termes generals consoliden anys de retallades salvatges, li haurà sortit molt barat a la Generalitat. En total, 140 milions sobre una despesa finalista no financera en els diferents departaments, de 22.611 milions d’euros. Poc més del 0,6% del total dels pressupostos per a garantir-se un hipotètic suport d’una formació que al Parlament encara es reclama anticapitalista. A mi, francament, en sembla una misèria quan, per exemple, al lloc on jo treballo (les universitats) es consoliden anys de descapitalització d’estructures de recerca, d’envelliment de plantilles i d’increments dels preus per a estudiar. I això per no parlar de la sanitat, on la despesa contemplada per a l’any 2017 és d’uns 1.050 milions d’euros menys que la de l’any 2010. A banda que es deixen sense revertir les externalitzacions i privatitzacions que tant els governs tripartits com els convergents i ara de Junts pel Sí han anat promovent, en diferent intensitat, això sí.

M’agradaria pensar que la negociació entorn l’educació no ha sigut la principal jugada del tauler d’escacs entre govern i CUP pels pressupostos. En una negociació a la qual jo mai hi hauria entrat, vull pensar que el que ha primat per part de qui l’ha dut a terme des de la CUP ha sigut la idea de millorar la proposta inicial en benefici de la classe treballadora de Catalunya. O, si ho preferiu dir d’una altra manera, dels sectors populars de Catalunya. Espero que no s’hagi fet allò que tantes vegades he vist jo a la meva feina, que feien els sindicats que havien decidit que el seu horitzó era tancar acords amb l’empresa i no edificar propostes col·lectives de lluita. Ho feien reiteradament, com si seguissin un manual. Davant una proposta empresarial, la segmentaven en parts i intentaven tancar un acord molt parcial sobre alguna o algunes d’aquestes parts. La resta, ja ho sabien, l’empresa la podria tirar endavant. De fet, ho sabien tant aquests sindicats com la mateixa empresa. La negociació, en definitiva, acabava sent un espai on es teatralitzava i, finalment, es meditava un desenllaç que permetés sortir als diferents actors amb el cap ben alt. Si fos literatura, diríem que un bon final salva una novel·la, però es tracta de la vida real. I afecta a milions de persones.

El joc sindical a la negociació amb el departament d’ensenyament ja me’l puc imaginar. Ara, francament, em queda l’esperança de pensar que la negociació dels pressupostos no ha estat marcada per una preocupació similar. Que hi ha quelcom més que la preocupació per la imatge de com es vendrà un determinat desenllaç (o, parlant en plata, de com argumentar l’aval als pressupostos). Si això fos així, la institució ens mostraria que és molt més ràpida en devorar qualsevol forma de dissidència dins seu. Espero, sincerament, que no sigui així.

I, espero, també, que l’esperança no sigui, com deia l’escriptor, el més irracional dels estats d’ànim humans.

2903157941_e7e49a98e5_b

Porres i escopetes a la universitat

A mi m’havien explicat que a les universitats la policia no hi entrava. O que ho feia només en règims que, per a tothom, eren dictadures i que eren situacions relativament excepcional. Ara sabem que això no és cert. És a dir, que la policia entra repetidament a les universitats a Catalunya i, pel que sembla, també a la resta de l’estat.

El darrer cas d’invasió policial d’un campus universitari l’hem tingut avui dilluns 12 de desembre. A la Universitat Autònoma de Barcelona. Potser algú pensarà que fer servir la paraula invasió per a referir el que ha passat avui és exagerat. Segurament tingui raó ja que, a manca de cap explicació oficial, tot sembla indicar que la policia ha entrat a la UAB a petició del seu rectorat actual. En tot cas, la BRIMO dels Mossos d’Esquadra s’ha fet present avui al campus, amb porres, escopetes de bales de foam i cares tapades envaint, això sí, la vida al campus un dilluns de tornada d’un pont llarg.

El detonant de la situació ha sigut la presència, a la plaça cívica de la UAB, d’una paradeta de les “joventuts” de l’organització Societat Civil Catalana. Escric “joventuts” entre cometes perquè qui dirigia el grup a la parada era un conegut catedràtic de dret de la UAB, fins fa poc president de Societat Civil Catalana, i que ja fa uns quants anys que va deixar de ser jove. Personalment desconec la finalitat declarada que hi havia darrera la plantada d’aquesta paradeta al bell mig del campus de Bellaterra. El que sí que sé és que fa uns mesos, el passat abril, una paradeta similar va estar “protegida” pel mateix grup de neonazis vallesans que pocs dies abans havien atacat un centres social okupat a Sabadell. I que aquest fet va motivar tensió i enfrontaments amb qui rebutjàvem la presència de feixistes a la universitat. Per tant, era fàcil suposar que de nou la presència de la parada de Societat Civil Catalana podia generar situacions similars i ser percebuda, per una part important de la comunitat universitària com una provocació. El rectorat de la UAB podria haver-ho evitat però, per contra, ha preferit cridar la BRIMO dels Mossos d’Esquadra. La mateixa que tantes vegades ha reprimit, amb cops de porra i trets de bala de goma, manifestacions i protestes socials.

El que avui ha passat a la UAB torna a posar tres coses a sobre la taula. La primera és la voluntat real de qui ha organitzat la paradeta avui a la plaça cívica. Sabien de sobres que la seva presència a la universitat pertorbaria la tranquil·litat d’un dia qualsevol al campus. Avui no han portat els nazis però, en canvi, han motivat un desplegament d’antiavalots que feia mesos que no es veia. En definitiva, han causat un problema on no n’hi havia cap. Suposo que això els alimenta. Hauria de dir que em sorprèn que darrera de tot això hi hagi un catedràtic de dret a qui, segur, que l’equip govern de la UAB no li ha recriminat res. Però no em sobta gens.

La segona és igualment òbvia. Aquells/es que defensen la necessitat de crear un estat, haurien  de veure els mossos, i la BRIMO, com una “estructura d’estat” bàsica. Si una cosa defineix els estats és el monopoli de la violència (i de la política). Avui, la policia a la UAB ho ha demostrat, independentment de si a l’uniforme porta la senyera o la bandera espanyola. En realitat, aquest mateix dia ho han estat mostrant amb la detenció de militants de l’esquerra independentista per la crema de fotografies del Borbó. És això el que volem construir com alternativa a un sistema polític clarament injust com és l’Estat espanyol? Com molts d’altres, tinc molt clar que no.

La tercera té a veure amb les universitats. En què s’estan tornant o, millor dit, en el que són. Enguany fa 25 anys que vaig trepitjar la UAB per primera vegada com estudiant. En tot aquest temps he vist, i he patit, diverses entrades de la policia al recinte universitari. Sempre que han entrat ha sigut una mala notícia pels espais sindicals, socials o polítics que plantejàvem lluites, debats i crítiques. La segona vegada que vaig veure antiavalots dins del campus, el rector de l’època va perdre la reelecció al cap de molt poc. La tercera vegada el claustre va declarar l’Aznar com a persona “non grata”. Un altre cop, va dimitir un adjunt a un vicerector i una vicedegana però, és igualment cert, cap membre de l’equip rectoral ni cap degà van deixar el seu lloc, ni el van perdre. Poc a poc, les entrades policials s’han anat fent més freqüents, amb les protestes contra el Pla Bolonya i després contra les retallades i privatitzacions. Un sector del professorat progressivament més reaccionari i autoritari ho ha anat justificant. I de la mateixa manera que ara veiem com quotidiana i inevitable la presència de policies fortament armats a estacions de tren, aeroports i a alguns carrers, també s’han normalitzat els antiavalots als campus universitaris. Sovint amb càrregues incloses. Tot plegat sota governs i equips de govern tant de caire “progressista” (com l’actual de la UAB) com conservadors.

Deixar passar el que avui hem vist a la UAB sense alçar la veu és ser còmplice de la normalització de la repressió. De fer que la imatge de cascs, escuts i escopetes de bales de goma entre aules universitàries deixi de sorprendre’ns. De normalitzar que els debats als campus es resolen amb cops de porra o amb l’amenaça de cops de porra. Avui els mossos a la UAB han defensat a Societat Civil Catalana, a un grapat d’estudiants amb aspecte “pijo” i a un catedràtic reputat. Però, sobretot, la seva entrada ha suposat una passa més en el descens de les universitats cap a l’infern de l’autoritarisme. Descens que ja fa massa que dura.

20161212_132833

Associació antisistema o sindicat?

Fa uns dies, una nota de correus a la bústia. Tenia un certificat. La veïna que m’havia avisat (perquè em va arribar a l’antic domicili) va aconseguir que la cartera li donés. Es tractava d’una notificació del Departament d’Interior de la Generalitat. Per ser més precisos, dels Mossos d’Esquadra. A l’interior, un munt de folis escrits. Per fer-ho curt, diré que es tractava d’una notificació sanció de 500 € en aplicació de la Llei orgànica 4/2015, la coneguda com a Llei mordassa.

Ja fa mesos o, més ben dit, anys que els moviments socials i diversos col·lectius ens hem oposat fermament a aquesta llei. Nosaltres, em refereixo a la CGT, ho hem fet reiteradament i, per sort, ni de lluny hem sigut els únics en fer-ho. Però no he pensat aquest escrit per parlar d’aquesta llei ni de l’oposició necessària que ara més que mai li hem de fer. Tampoc pensava esmentar el paper dels mossos d’esquadra, obeint com corders una norma, la Llei mordassa, que el Parlament de Catalunya i el mateix Govern de la Generalitat diuen, si més no formalment, rebutjar. En realitat, aquella gent que encara confia en la capacitat de les institucions de desobeir sense trencar cap plat, faria bé de prendre nota d’aquest fet. Però, com deia, he vingut a parlar d’una altra cosa.

En el relat que els Mossos d’Esquadra fan dels fet, diuen que un seguit de gent vam tallar el trànsit i vam provocar molt kilòmetres de cues a les autopistes al voltant de la UAB. Expliquen que ho vam fer convocades per “l’associació antisistema “Confederación General del Trabajo” (CGT), per protestar per la precarietat en la contractació de professors associats a la UAB”. En realitat, i no ho expliquen, hi havia convocat un dia de vaga. Era el 18 de maig de 2016, poc abans a les eleccions al rectorat de la UAB. I tampoc diuen que, malgrat que les mobilitzacions les vam promoure només la CGT amb diversos col·lectius de precàries de la UAB, van servir per aturar una bona part de les mesures que l’equip de govern de la UAB pensava tirar endavant. Però tampoc és el meu objectiu parlar d’això.

uab-18-de-maig

M’interessa remarcar el terme que fa servir la policia d’associació antisistema. Com res del que fa la policia, sigui catalana o espanyola, no és gens innocent. En qualificar la CGT com a organització antisistema la policia pretén negar-nos la nostra condició de sindicat. Suposo que, per una banda, perseguien justificar que la multa no la imposaven a vaguistes que informaven d’una vaga, sinó a un grup d’agitadors que pertorbaven l’espai públic. De fet, com diu la mateixa llei, suposadament actuàvem contra la “seguretat ciutadana”. D’aquesta manera, la sanció, la repressió, pot passar més impunement desapercebuda. Encara ara reprimir sindicalistes està més mal vist per una part important de la població que reprimir a moviments socials, especialment els “antisistema”.

No obstant, el més preocupant no és que en relació els fets del 18 de maig no ens tractin d’aquesta manera, com a  “associació antisistema”. El greu és que en aquest escrit sembla que per a la policia de la Generalitat de Catalunya només es puguin qualificar com a sindicats a CCOO i UGT. Al bipartit sindical que gaudeix de les prebendes institucionals. Que pacta reiteradament la pau social amb les organitzacions de la patronal i amb els governs de torn. La resta, pel que sembla, estem destinades a quedar-ne fora. En aquest aspecte, veiem com el llenguatge de molts mitjans de comunicació, que assimila “els sindicats” a les organitzacions que acabo d’esmentar, arriba també a l’àmbit policial i condiciona la instrucció de sancions de centenars d’euros. I, si per una banda ja ens agrada quedar fora de l’àmbit associat a CCOO i UGT, crec fermament que veient les pràctiques respectives el terme “sindicat” se’ns ha d’aplicar a nosaltres i no a ells.

Per acabar, també vull dir que en part els mossos tenen un punt de raó. Obvien que la CGT som un sindicat (un oblit gens innocent, com he dit) però alhora ens reconeixen com a associació i antisistema. I és que sindicat és, precisament, una associació entre iguals per a defensar interessos comuns. Doncs si, la CGT som una associació de persones iguals i lliures i defensem els nostres interessos de classe. I, per continuar el que diuen els mossos, la defensa que fem dels nostres interessos com a treballadores i treballadors ens fa antisistema. Tant si som treballadores precàries com fixes, amb o sense contracte, migrants i autòctons, etc. La nostra finalitat és combatre i enderrocar un sistema que cada any mata milions de persones a la feina arreu del món. Que destrueix el planeta a marxes forçades i que condemna a l’extrema pobresa a milions de persones mentre a d’altres els garanteix l’extrema riquesa. Allà els Mossos d’Esquadra si se’n senten part. Nosaltres no només no som part del sistema sinó que, a més, li plantem cara. Radicalment. I sí, som una associació antisistema precisament perquè som un sindicat.

A l’Antonio

Ja fa més de 6 anys. Va sonar el telèfon. Feia pocs dies que el tenia, ja que era el de la secretaria d’acció social de la CGT de Catalunya. A l’altra banda una veu que, amb el temps, se’m va fer inconfusible.

“Hola, soc l’Antonio, de Parcs i jardins”, em va dir.

Antonio.jpg

I va continuar explicant-me que em trucava per demanar-me ajuda en relació l’Alfonso, un company de feina i de secció sindical que estava a punt d’entrar a la presó pel conegut cas del “Kubotan”. Era l’època del tripartit. Dels Mossos de la Tura i després de’n Saura.

Les setmanes i mesos posteriors la cara de l’Antonio, les seves paraules i els seus gestos se’m van anar fent cada vegades més familiars. El veia a les activitats que els jardiners/es de Barcelona feien, no només per reivindicar drets laborals, sinó també per defensar l’espai col·lectiu de la ciutat, les seves plantes i els seus parcs i jardins. I també a les lluites veïnals del seu barri, La Barceloneta. Contra l’Hotel Vela. Junt amb moltes més fent de David contra el Goliat de l’especulació emparada pels successius governs municipals. Va formar part de la veu digna que va sortir el carrer en aquella vaga general, convocada quasi en solitari per la CGT de Catalunya contra la reforma pactada de les pensions per CCOO, UGT, la patronal i el govern, ja quasi decrèpit, de Rodríguez Zapatero. Era el 27 de gener del 2011. I després va venir el 15-M, amb la primavera de les places i on els jardiners també van ser indignats. I les manifestacions, i la lluita contra retallades i privatitzacions. I les ganes de fer, del sindicat, una eina de lluita real, no només per a treballadors homes, fixes i de grans empreses públiques i privades. I tantes altres coses…

L’Antonio no sortia als mitjans de comunicació. No presumia de nom propi. Mai es reivindicava a ell. Malgrat que els darrers anys han sigut temps en què això ha passat massa sovint. No, l’Antonio simplement va ser part de la lluita. La nostra. I, el pas del temps que l’ha acabat matant, l’ha fet també part de nosaltres.

Antonio, has mort. Avui et diem adéu. Però continues sent nosaltres, dins nostre. I això et fa ben viu. Gràcies per compartir amb nosaltres la vida.

Silenci, impunitat i fosses comunes

Venim d’un silenci. Vivim un silenci.

Els primers 30 anys de la meva vida vaig associar la paraula “desaparegut” a “desaparecido” i, d’aquí, a les Madres de la Plaza de Mayo. Aquelles dones amb un mocador blanc al cap plantant cara a les baionetes dels milicos argentins. Ben cert que escoltava a la meva avia quan deia “Matava molt el Franco, eh? Molt!”. Aquesta afirmació sortia de tant en tant a les converses de sobretaula quan anava a veure els avis i, periòdicament, es dedicaven a remunerar la revolució, la guerra i la repressió de la seva joventut. I jo, com molts i moltes de la meva generació, escoltava amb cert interès les històries d’aquest passat no tant llunyà. En imaginar la repressió, pensava en afusellaments com el d’en Companys o Peiró i en consells de guerra. No en passaven pel cap, ni per un moment, els més d’un centenar de milers de cossos enterrats en cunetes, antics pous, dispersos per fosses comunes clandestines per tot l’Estat. Simplement no existien. Eren silenci. “Desaparecido” continuava sent una paraula llatinoamericana.

Fa uns 14 o 15 anys primer al Bierzo, després a la resta de Castella i Lleó i més tard a Andalusia van començar a sortir a la llum fosses comunes. S’hi amuntegaven ossos i més ossos de persones assassinades el 1936, durant els primers mesos de l’alçament feixista. Com va començar tot plegat? En certa mesura per casualitat, arran de la construcció d’una autovia i que un arqueòleg, Luis Vidal, va parlar amb els veïns/es de Priaranza del Duero quan les excavadores vna deixar al descobert una fossa plena d’esquelets. Els anys posteriors va tenir lloc una espècie de “revolta de la memòria”. Arreu es van començar a exhumar fosses comunes. Ho fèiem des d’associacions i col·lectius civils. Era una espècie de moviment social on, els arqueòlegs i arqueòlogues, fèiem bàsicament el paper d’acompanyants. Aportàvem els nostres coneixements tècnics a les tasques d’exhumació d’una fossa. Era una feina prou important, doncs es tractava de poder demostrar com s’havia produït l’enterrament, si de cop o de manera gradual, a quin cos es vinculaven els diferents objectes (ulleres, llàpissos, restes de vestimenta…) i intentar detallar les circumstàncies de la mort de les persones inhumades. Aquest darrer aspecte era molt rellevant: no només consistia en dir si els havien disparat, sinó de poder argumentar que la mort no va ser en combat. Per això la trajectòria de la bala, per exemple, podria ser determinant. En síntesis, no només recuperàvem cossos. També volíem treure a la llum la repressió. Un autèntic terrorisme d’estat que havia suposat un dels fonaments del règim feixista que va perdurar 40 anys. Llum i taquígrafs sobre un silenci imposat.

Els anys posteriors es va començar a parlar sovint de memòria històrica. L’esquerra institucional va utilitzar part d’aquest moviment per accedir al poder i distingir-se d’una dreta de la que, potser en matèria econòmica, no eren tant diferents. Van legislar la memòria i, fent-ho, la van reconduir. Aquells anys un arqueòleg forense argentí em comentava, sorprès, que a Catalunya i a l’Estat espanyol les fosses comunes eren principalment un tema de memòria, d’història. Ell em deia que a Argentina, a més de memòria i història, eren una qüestió judicial. Es tractava de crims i, com a tal, calia resoldre’ls també jurídicament. D’aquí, suposo, allò de “verdad, justícia y reparación”. Jo li vaig respondre que molts dels col·lectius que promovíem les exhumacions ja ho intentàvem que no només fossin actes de recuperació de la memòria dels perdedors. Que posàvem sistemàticament denúncies. Que de vegades apareixia algun pèrit judicial o un guàrdia civil a veure els esquelets. I que el jutge (o la jutgessa) sempre i sistemàticament arxivava la denúncia. Sempre.

Durant el segon tripartit a Catalunya, de la mà del conseller Saura d’ICV, es va aprovar una llei de fosses: la llei 10/2009 Llei sobre la localització i la identificació de les persones desaparegudes durant la Guerra Civil i la dictadura franquista, i la dignificació de les fosses comunes. Aparentment es tractava d’un avenç facilitat per un govern progressista. Es senyalitzaven fosses i s’establia un procediment, força complex, per a l’exhumació d’algunes d’elles. La realitat, no obstant, és que la llei de fosses catalana més aviat ha refermat la impunitat dels crims del franquisme. Sibil·linament, si voleu, però ho ha fet. Miro de donar alguns arguments.

En primer lloc, considera totes les fosses amb cossos al mateix nivell. M’explico. A tota guerra hi ha morts, sinó no seria una guerra. Però per a la gent que vam començar a exhumar fosses comunes com un acte de lluita política, no eren el mateix les fosses amb morts en combat que les que contenen persones executades com a part d’un programa d’aniquilació de l’oposició política. El segon cas és un crim de lesa humanitat i així ho estableix la legislació internacional. Assimilant un tipus d’enterraments amb els altres, assimilant la recollida de cossos d’un camp de batalla al fet de destapar un crim silenciat per l’Estat, es neutralitza la capacitat que pot tenir l’exhumació d’una fossa comuna per destapar aquesta vessant de la repressió sistemàtica que va promoure el franquisme des del seu inici.

En segon lloc, la llei tendeix a vincular les fosses comunes (ja hem vist que totes indistintament) a la història. La seva gestió s’inscriu dins de les polítiques de recerca històrica i de patrimoni. No seré jo qui negui la importància de conèixer la història i explicar-la. En absolut. Però també és ben cert que les exhumacions de les fosses comunes vinculades a la repressió haurien de fer-se també amb vistes de poder qualificar també jurídicament els fets que les van motivar. A Argentina, a Bòsnia o a Timor, per esmentar alguns exemples, és això el que permet parlar d’arqueologia i antropologia forense. A banda de recuperar cossos, a banda de parlar d’història, es tracta de poder identificar situacions criminals, assignar responsabilitats i, arribat el cas, reparar les víctimes.

Finalment, la llei atorga un paper central en les exhumacions als i les familiars. Evidentment, un fill o filla, a banda del dret, possiblement tingui la necessitat de saber on és el seu pare o mare. De saber que si no va tornar no fou perquè s’oblidés de la família un cop a França sinó perquè jau sota terra, amb un tret al cap, no gaire lluny de la que era casa seva. Però la memòria i el reconeixement de la repressió no pot ser només privat. Durant el franquisme i el parlamentarisme posterior el reconeixement de la part més salvatge de la repressió feixista, les “sacas” i els “paseos”, s’han mantingut principalment en un àmbit privat. Cada família sabia dels seus morts, però poc sovint totes i tots sabíem dels morts de totes i tots. La lluita contra la impunitat hauria de ser una tasca col·lectiva però la llei catalana en gran mesura la “privatitza”, la situa a l’àmbit de les famílies. Per tant, com durant els darrers quasi 80 anys, continua sent un tema allunyat del debat públic i col·lectiu. El silenci, continua.

Si fos viva, la meva àvia continuaria recordant la seva joventut. De com amb els seus companys van confiscar la Casa Alegre de Sagrera el juliol del 1936. Seguiria dient que en Franco va matar molt. Al seu costat el meu avi, silenciós, assentiria amb el cap. I jo la seguiria escoltant. Semblaria que el rellotge s’hauria aturat, malgrat el joc que l’esquerra progressista i institucional ha fet amb la memòria històrica. Tot i aquesta esquerra, la impunitat segueix guanyant. Bé, potser més aviat, gràcies a ella.

Mentrestant, la polèmica de les estàtues del Born ens té ben distrets. D’això i de moltes altres misèries que, en aquest cas, passen a la ciutat de Barcelona.

Cacera de bruixes a la universitat?

Avui, a través de les llistes de distribució de correu electrònic oficials de la UAB, totes les treballadores i treballadors hem rebut aquest missatge. El signa una ex-vicerectora implicada en una de les denúncies que formen part del sumari conegut com dels “27 i més“. Actualment, sobre el paper, és una professora més de la universitat.

Us en copio a sota el text íntegre, sense comentari. Simplement, us demano que vosaltres mateixos/es el valoreu. La frase en negreta l’he remarcada jo. Si voleu, podeu consultar aquest escrit que vaig fer fa uns dies. Tot plegat, forma part d’un procés judicial que de moment suposa peticions de presó de més de 11 anys a 25 estudiants i dos treballadors de la UAB, un dels quals soc jo.

Si voleu, podeu opinar sobre el seu contingut.

Benvolgudes companyes, benvolguts companys,

L’Equip de Govern de la UAB ha valorat la conveniència de compartir amb el col·lectiu de treballadores i treballadors aquest article-reflexió que he escrit.
Tal com es diu al darrer apartat del text:
És per tot això que trobo fonamental que s’acabi d’una vegada per totes amb la irresponsabilitat de llençar estudiants contra qui es consideren els adversaris polítics, de fer-los servir com si fossin carn de canó. Encara són a temps d’iniciar una mediació guiada pel diàleg i el respecte i evitar processos i conteses judicials. Tenim una oportunitat de recuperar per la universitat catalana els principis que han de guiar tota universitat: el lliure contrast d’idees i la participació democràtica. La societat no ens paga per fer altra cosa
.Agrairé que el llegiu sencer:

ctxt.es
La vicerrectora de Estudiantes y Cooperación de la UAB hasta 2015 pide que se ponga en marcha un procedimiento de mediación sobre la causa de la ocupación del rectorado en 2013 y el fin de la campaña contra ella
 Sílvia Carrasco