Eleccions, tsunamis, sindicats i lluita. Quatre idees pel futur

Un tsunami recorre el mapa sindical de Catalunya. Una organització fins ara petita, la Intersindical CSC (I-CSC), està entrant amb força a moltes eleccions sindicals. Sovint, rebentant resultats. Tenen un missatge clar i senzill, el sindicalisme republicà, que enllaça directament amb el discurs d’una part dels mitjans de comunicació del Principat, del govern de la Generalitat i, en general, del processisme. I darrere, el poderós aparell propagandístic de la ANC. Tot plegat, un tsunami en un entorn, el sindical, on fa dècades que les coses es mouen poc i lentament. Però potser el tsunami no és tant tsunami. D’això vull parlar en aquest post. No per criticar la línia sindical de la I-CSC, tot i que qui em coneix sap que no és la meva, sinó per reflexionar sobre nosaltres i sobre el “sindicalisme” actual.

Marionetes

Aquest any 2019 les eleccions sindicals estan deparant algunes sorpreses que fa tot just un any i mig ens hauria costat imaginar. Per una banda, la I-CSC entra amb força a molts comitès d’empreses i juntes de personal, guanyant algunes eleccions i fent resultats importants en d’altres. Principalment això passa al sector públic de la Generalitat, ajuntaments, diputacions, consells comarcals…. Però també, tot i que amb molta menys força, en algunes empreses privades. La gent que fa temps que militem sindicalment sabem que fins ara la pràctica sindical de la I-CSC havia sigut quasi nul·la, sovint havia anat de la mà de la “unitat sindical” de CCOO, UGT i USOC (en alguns llocs com a la UB fins i tot del CSIF) i principalment s’havia centrat en acompanyar la recent escenografia republicana del Procés i la Generalitat. I ara a les eleccions sindicals ens estan passant per davant a molts llocs, també en aquells casos on hem fet una feina sindical activa i sostinguda durant els darrers anys i de la que esperàvem veure’n els fruits a les eleccions sindicals. Ens n’hem sorprès i en alguns casos indignat, però potser tot plegat és una conseqüència lògica de com és el sindicalisme hegemònic actual. Comparteixo algunes idees.

Primera. Fora de místiques diverses, la classe obrera i el món del treball avui no és revolucionària. Electoralment s’expressa d’una manera que en absolut reflecteix els nostres interessos com a classe. I l’abstenció activa, com a rebuig al sistema de partits i de delegació de l’acció política no és, tampoc, una opció gaire rellevant en termes numèrics. En un nivell micro de cada centre de treball hi trobem treballadors/es que són racistes, misògins, fatxes, que voldrien ser capitalistes o que simplement són profundament individualistes. De la mateixa manera que també n’hi ha que són tot el contrari: solidaris/es, lluitadores, etc.

Segona. Anys d’electoralisme han trinxat l’autoorganització popular a molts nivells. En el pla veïnal, ho percebem en la cooptació de moltes associacions de veïns i veïnes per part dels poders municipals. Ho veiem també en el clientelisme d’algunes associacions i, en general, amb una limitada cultura de la participació a molts nivells. De la mateixa manera que estem acostumats/des que els “polítics” ens resolguin els problemes, dins dels centres de treball impera l’hàbit de que els i les delegades ens solucionin les diverses situacions que vagin sortint. Si són “bons” delegats ho faran diligentment i si no ho són, percebrem que hi ha molts problemes que no ens resolen. I ens queixarem, en el millor dels casos.

Tercera. En l’àmbit laboral això s’expressa en dues realitats. Una és focalitzar una part de l’activitat sindical en allò que ens marca la llei tot donant gran rellevància (política) als equips jurídics, que són els experts en el coneixement de la llei (però que sovint no tenen massa idea de sindicalisme entès com acció col·lectiva i lluita). La segona és l’especialització en l’acció sindical, que principalment es canalitza a través dels espais institucionals d’activitat sindical: comitès d’empresa, meses paritàries, sectorials, etc., a través dels i les delegades. Per aquesta raó, la confrontació electoral és torna central: qui obté bons resultats en les eleccions disposarà d’un major nombre de delegats i delegades i, per tant, una major capacitat d’imposar el seu criteri en els espais institucionals de les relacions laborals.

Quarta. Sabem perfectament que les eleccions s’han tornat en gran mesura en un tema de màrqueting. Qui les guanya o té opcions de guanyar-les ho fa perquè l¡acompanya un bon sistema de publicitat i té un o varis grups mediàtics al darrere que els donen volada. Potser una de les novetats a les eleccions sindicals és que aquesta dinàmica s’està estenent també als centres de treball. Es tracta d’un fet lògic, ja que a la resta de la nostra vida, la que vivim com a veïnes i veïns d’un poble, ciutat i territori, l’hem anat subordinant a situacions d’aquest tipus. En tot cas, que això passi ara en un context de comitès d’empresa no és estrany al sistema de relacions laborals imposat el 1978, sinó un resultat lògic d’aquest.

foto asamblea 3

Davant d’això, com ens podem posicionar nosaltres? (per nosaltres no només em refereixo a la CGT, sinó de manera àmplia a aquells i aquelles que pensem que la nostra organització col·lectiva ha de ser autònoma del poder que ens oprimeix i de confrontació per assolir els nostres interessos). Suposo que el desencís i la tristesa per no veure reconegut un treball que pensem que hem fet bé és una primera situació inevitable. Previsiblement aviat ens hi trobarem els i les companyes de secció sindical al lloc on treballo. Però hem de mirar més enllà.

Per mi, la primera conclusió és que electoralment mai podrem competir amb qui disposa la capacitat de marcar l’agenda de l’opinió pública a través de mitjans de comunicació. I dic que no podrem competir perquè si la confrontació és en l’àmbit del discurs, de fet gran part de l’espectacle polític actual gira al voltant d’aparences i il·lusions, simplement participem d’aquest joc però des d’una postura d’inferioritat: el nostre discurs sona extraterrestre a una part important dels nostres companys i companyes de feina (i de classe).

En conseqüència, la resposta l’hem de construir en un altre espai, en el de recompondre l’acció col·lectiva i la lluita. De forma similar a com ho vam fer els moviments socials alternatius de finals dels 1990’s en endavant. És important enfortir els nostres nuclis organitzats als centres de treball, prioritzant el seu creixement al d’uns bons resultats electorals amb llistes de gent agafada únicament per fer la llista. És a dir, l’organització és un aspecte central. Una organització que ha de fonamentar-se en la implicació de qui la conforma i on, precisament, aquesta implicació n’ha de marcar el seu abast i les seves fronteres. De la mateixa manera que això comporta fer saltar pels aires la cultura de la delegació, segurament també ens exigirà, ni que sigui a mig termini, la capacitat i la perspicàcia de saber adaptar els nostres espais organitzatius a realitats diverses i canviants.

Telefònica1

La reconstrucció de l’acció col·lectiva com a nucli de l’acció sindical passa, necessàriament, per emprendre accions de lluita orientades a l’obtenció de conquestes concretes. Els seus objectius, en cada cas, han de ser clars i els hem de definir nosaltres mateixos/es a partir de la nostra realitat: quins són els problemes que tenim com a treballadors/es (i també com a veïns/es, com a joves, com a dones, com a migrants, etc) i quines accions concretes definim per a resoldre’ls o, com a mínim, millorar la nostra posició. Per fer-ho és necessària la mobilització i l’organització, tant si estem dins dels comitès d’empresa com si no. Alhora, per poder aspirar a tenir força en la mobilització, caldrà que la finalitat de la lluita respongui a necessitats que, col·lectivament, percebem com a tals. En aquest sentit, em temo que les grans proclames ideològiques no seran l’eina principal per aconseguir-lo. Així, en abstracte i sense estar emparades en una situació de lluita que les faci factibles, aquestes grans proclames no deixen de ser un equivalent a les coreografies i il·lusions de la política dominant, amb la diferència que no tenim darrera un gran aparell mediàtic que les pugui vendre al públic. No, la resposta ha de venir per obrir conflictes amb una expectativa de conquerir com a mínim una part dels objectius que ens plantegem. Per això ens cal l’organització i no podrem deixar de banda el saber lligar, en cada cas, les victòries concretes amb la necessària tasca de plantejar una alternativa global a aquest món de merda.

Se’ns gira feina. Una feina que, principalment, corre per fora dels espais institucionals i electorals, també del món del treball. Personalment, m’hi sento il·lusionat perquè, com deia un poeta, tot està per fer i tot és possible

Anuncis

Acceptarem el “Tu, calla!”?. Revertim la repressió

De la repressió, darrerament, se’n parla molt. En sentim xerrar a la ràdio, en llegim pàgines als diaris i hi ha algunes imatges que es repeteixen un cop i un altre a algunes televisions. Fins i tot, alguns dels que parlen de repressió són els mateixos que fa uns anys alçaven les porres i dictaven denúncies. Ahir i, encara, avui.

D’entrada, pot semblar positiu que se’n parli tant de la repressió. Fa uns anys, quan anàvem a determinats llocs i explicàvem el que ens passava a determinats col·lectius i moviments socials era inevitable veure moltes cares de sorpresa i incredibilitat. A una part de qui ens escoltava els semblàvem extraterrestres explicant històries fantàstiques de detencions, multes, agressions, empresonaments… D’altres simplement no ens escoltaven, ens ignoraven o ens assenyalaven com a marginals. Ara la repressió ocupa columnes d’opinió, titulars i converses de sobretaula.

D1jA4nFWoAABm__.jpg large

En part hem avançat. Però aquest avenç aparent pot ser també una arma de doble fil. La repressió mai és innocent ni atzarosa. Respon a planificacions meditades de gent que té molt poder: tot un estat al darrere. Crec que és important que no deixem de tenir present aquest enunciat i que ens porta a ser conscients que moltes coses que ens passen no son fruit de la casualitat, quan parlem de temes repressius.

D’exemples en podem tenir molts. Moltes i molts de nosaltres tenim clar que l’aprovació de la Llei Mordassa i de la darrera reforma del Codi Penal tenien com a objectiu incrementar les mesures de control social i els mecanismes punitius. En aquest sentit, l’ambigüitat en el redactat de diverses parts de la Llei Mordassa busca reforçar de forma premeditada l’arbitrarietat de qui penalitza determinades conductes, dificultar la nostra defensa i enfortir el sentiment d’impunitat de qui ens l’aplica. Davant les imprecisions de la norma i de l’arbitrarietat de qui l’aplica, ens hem de sentir indefensos.

El bombardeig de mesures repressives de tot tipus busca, en si mateix, també el control social. Bateries de multes per utilitzar l’espai públic, denúncies per obrir la boca a les xarxes socials, més multes per fer fotografies, judicis penals per cada vegades més coses, empresonaments abans i després de sentències que sovint semblen tretes de novel·les de ciència ficció. De casos ens en venen molts a la memòria, tants que quasi semblen un bombardeig. Sabem que l’Estat busca sotmetre’ns a un autèntic estat de shock, per reiteració i superant les nostres pròpies expectatives d’allò que podia passar. Com deia, no cal posar exemples, en tenim molts.

A banda del shock, què persegueix la repressió amb tot això? Ens interessa identificar-ho per decidir com li fem front. Una és estendre la por. Sabem, i l’estat molt millor que nosaltres, que la por és la més forta de les cadenes i una arma de destrucció massiva contra la nostra voluntat de ser lliures. Una altra és aïllar qui pateix la repressió, o és susceptible de patir-la, de la resta de la societat, de la gent “normal”. Això fa molts anys que passa. Fa temps algú em deia  que mentre la Policia la torturava en una comissaria del Madrid dels anys 1970’s, sentia com a fora la “gent normal” celebrava el Cap d’any. A nivell menys dramàtic ho veiem cada dia en molts altres exemples. I encara una tercera és provocar l’esgotament en qui pateix la repressió a fi de generar la seva desmobilització com a lluitadora.

Crec, però, que hi ha més finalitats darrera aquest embat repressiu. Qui reprimeix ho fa perquè te el poder: l’estat. I en fer-ho, imposa els paràmetres sobre els que s’analitza la realitat i, encara més greu, es defineix què es pot permetre i què no. És una obvietat que qui pot imposar com veiem el món, te sota control la nostra capacitat d’actuar. En aquest sentit, quan es persegueix una acció com a possibles injúries a la Corona, qui ho fa, imposa el fet que no ens podem “cagar” en el monarca, etc. I en la mesura en que ens situa davant un jutge, ens obliga a discutir si la conducta A o l’acció B és o no una injúria al Rei. Però no podem discutir de si és vàlid parlar d’injúries. La llei ja ha decidit que hi ha un seguit de coses, en relació al Rei, que són un delicte.

El mateix passa en tantes altres situacions: quan es persegueix organitzar un referèndum, o l’okupació d’un edifici en desús, o intentar frenar una agressió policial, etc. Quan tot això entra en un procés judicial, l’escletxa de resposta que ens deixa el sistema és negar allò que hem fet (per exemple, ocupar un edifici) o argumentar que l’acció feta no encaixa dins el tipus penal que ens intenten imposar (que en realitat era una tancada i no una ocupació). Quan tot això passa, el debat públic ja l’ha guanyat l’estat que, a més, es pot permetre el luxe de ser clement i no condemnar-nos o fer-ho de manera limitada, perquè ja ens ha portat allà on volia. I així, passa a passa, anem perdent espais: pintar una paret és una violència inadmissible, alçar barreres d’un peatge un acte de terrorisme i interpel·lar a un policia perquè no apallissi a algú un atemptat a l’autoritat.

Sense títol

Arribats a aquest punt, potser cal repensar com fem front a aquest tsunami repressiu que any rere any sembla que guanya intensitat. Una opció és dedicar molts esforços a preparar els judicis. Bons advocats, temps de preparació, arguments, etc. Fent-ho entrem a en una roda el perímetre de la qual el defineix el propi estat que és qui, alhora, la fa girar. És a dir, ens obliga a parlar el llenguatge que ha triat i a reconèixer el resultat que el propi estat, sota la forma de sentència, acabarà imposant-nos. Pel camí, però, podem haver perdut la nostra acció col·lectiva que ens va portar a judici.

Una altra possibilitat és seguir sent com som. Seguir tallant carrers, alçant barreres, enfrontant els abusos policials i el feixisme, consolidant ocupacions…. En definitiva, desobeint activament la pròpia repressió. No som il·lusos i sabem que la primera reacció de l’estat serà multiplicar les multes, denúncies, judicis i condemnes. Però si davant d’això nosaltres hi oposem la nostra lluita, la nostra acció col·lectiva, en definitiva, la nostra política, contraposarem la nostra visió de la realitat a la de l’estat. Allà on la repressió assenyali la desobediència de qui impedeix un desnonament, nosaltres estarem mostrant la solidaritat davant l’especulació de la SAREB. On parlin de l’apologia del terrorisme de qui canta, nosaltres estarem destapant ben clarament la inhumanitat del sistema econòmic i polític. I així successivament.

Som moltes i molts. I la repressió la podem desbordar seguint sent com som. Mantenint els nostres plantejaments i les nostres activitats. Sent desobedients més en les accions i en els exemples que per les proclames. Perquè molt provablement, aquelles accions que realment són útils als nostres interessos són les que la repressió cerca penalitzar. I la millor manera de créixer és evidenciant la utilitat d’allò que fem, que no són simples proclames al vent.

Cerca i captura

Ja fa temps que la dignitat rebel viu en un estat permanent de cerca i captura. Des dels empresonaments de les vagues generals, a les reixes contra la música, contra qui defensa la terra i els barris com a lloc per viure i no per especular-hi, …. contra tantes i tants i tantes raons que no caben en un post que vol ser breu.

Algú avui pot pensar que ara m’ha tocat també a mi. Però no és ben bé cert. Les ordres de cerca i captura contra altres companyes i companys del cas 27 i més també eren contra mi, i contra totes i tots nosaltres. La persecució política contra sindicalistes (recordo encara la presó de tantes per la vaga general del 29M del 2012, entre elles la companya Laura) també ens empresonava una mica a tots i totes. El dret penal de l’enemic, cada vegada més normalitzat i que empresona cantants de rap i independentistes, també ens ataca a nosaltres. De la mateixa manera que la persecució de l’anarquisme amb les operacions policials degudament televisades Pinyata i Pandora ens feien, a totes i tots, més vulnerables davant els abusos de l’Estat.

La dignitat rebel viu en cerca i captura des de fa temps. Però nosaltres rebutgem normalitzar-ho. Seguim indignant-nos. Seguim notant com se’ns posa la pell de gallina a cada nou cas. Perquè estem vius. Vius i vives. I davant de cada envit d’aquest estat que cada vegada es destapa més com el que és, nosaltres ens enfortim responent, amb dignitat i la cara ben alta. Ja fa temps que hem superat els temps de seguir com baules els camins de la repressió. Ara, nosaltres, ens afirmem sent nosaltres, desobeint i sent, precisament, un jo plural.

GAT_IWW

Pep X

Pep_X

Estic segur que no has deixat indiferent a ningú que t’hagi conegut. Això és un símptoma de que tu, Pep, amic i company, has viscut la vida. Fent-la, creant i recreant espais, situacions i realitats. I que no t’has limitat a passar per ella, per la vida, com un simple consumidor de realitats prefabricades. Ben al contrari de com ens volen des d’aquest poder que t’has negat a assumir i que has combatut, de manera original i constant, al llarg de la teva vida. I, també, amb la teva mort. Una mort que, com diu un company, també ha sigut una lliçó. Una de tantes altres que ens has anat donant vivint.

Podria enumerar una llarga llista de records, d’històries viscudes i de situacions creades amb tu o gràcies a tu. I molts companys i companyes de Terrassa en podrien afegir moltíssimes més. Fins formar una espècie de calidoscopi que podria acostar-se a reflectir una mica el que has sigut i el que ets, Pep. Em limito a recordar-te’n dues. Una, el “psicodrama”. Una paraula, una eina que teatralitzava fins l’absurd les complicades situacions i escenaris del dia a dia i de les múltiples lluites. Amb ella ens estampaves a la cara les nostres contradiccions i les nostres virtuts, si és que en teníem, i ens ajudaves a conviure amb elles. Una espècie de teatre de l’absurd, com a tu t’agradava recordar sovint, fet poble, fet gent normal, i ofert als “alternatius de merda”, com també tu mateix deies.

La segona, el locutori d’una presó espanyola, a centenars de kilòmetres de Terrassa. Una d’aquestes presons que havies visitat tants cops, amb molts i moltes de nosaltres. Com a acte d’amor i com a acte de lluita, ambdues coses barrejades. Recordo una bandera prohibida desplegada, puny alçat, per fondre’ns amb els presos de l’altra banda del vidre. Un petit acte de resistència de fa anys que no ocuparà mai cap gran relat ni res per l’estil. Perquè, Pep, tu eres i ets d’aquells dels que la història la fan i no dels que es construeixen explicant-la. Crec que som molts els terrassencs i les terrassenques que en aquells anys de lluita de la segona meitat dels noranta també vam aprendre això de tu.

Que la terra et sigui lleu, estimat amic.

La solidaritat és entre iguals. Sobre el 6-F

Fa un any i mig vaig escriure aquest article on explicava que no em solidaritzava amb (l’aleshores encara president) Artur Mas. I mirava d’explicar-ho. Crec que el que hi deia avui és encara vàlid. Intento argumentar-ho.

Començo amb un parell de prèvies. Vull deixar clar que opino que el judici que comença avui 6 de febrer és, en si mateix, una aberració. Més enllà del sentit del 9N, que no va ser cap referèndum d’autodeterminació, i de com després l’antiga convergència l’ha fet servir en benefici propi, que es jutgi a ningú per a dur-lo endavant mostra la repressió vigent a l’estat espanyol. Una repressió que no és nova. Ja posats a parlar de referèndums, vull recordar que el maig del 2014 es va realitzar el “Multireferendum” coincidint amb les darreres eleccions europees. Aquell dia els mossos d’esquadra van aixecar centenars d’actes a les meses organitzades, sovint arrel de denúncies d’interventors de partits polítics. Com a conseqüència, 23 persones en van resultar imputades i algun dia seran jutjades. Defensaven que els i les ciutadanes que volguessin poguessin respondre amb paperetes i urnes un seguit de preguntes en una consulta no vinculant. D’aquestes persones no se’n parla. Eren, i son, membres de moviments socials i van ser també denunciades. El govern de la Generalitat, presidit per l’Artur mas, i alguns ajuntaments van promoure aquestes denúncies i van vulnerar el dret de reunió i participació de moltes persones a la iniciativa. Pel que sembla, no totes les urnes són iguals. Ni totes les denunciades.

multireferendum

La segona prèvia és per cobrir-me les espatlles. Els darrers dies a moltes persones que hem sortit del discurs del Procés predominant en els mitjans de comunicació ens han dit lerrouxistes, anarco-espanyolistes, defensors dels borbons, que érem membres del CNI o, fins i tot, que seguíem una estratègia planificada per la CIA. Els motius, ben senzills: dissentíem d’una pretesa unitat patriòtica per sobre de tot, a mode de front nacional, que amaga que també a Catalunya hi ha classes socials. I que l’explotació que patim els i les treballadores catalanes, la gran majoria de les persones que vivim a Catalunya, prové principalment de la burgesia catalana. La mateixa que històricament no ha dubtat a aliar-se o utilitzar les estructures de l’estat espanyol per defensar els seus privilegis. Doncs bé, vull deixar clar que durant molts anys he militat en organitzacions antirepressives. Que sovint hem defensat militants de l’esquerra independentista o, també, militants de moviments socials empresonats per coses com ara estripar una bandera espanyola.

Aclarit això, vull reiterar ara que segueixo sense solidaritzar-me amb en Mas, l’Ortega i la Munté. La solidaritat és entre iguals. I ell i elles, amb mi, amb nosaltres, no ho som d’iguals. Nosaltres hem patit la sagnia als pressupostos que van promoure els seus governs, amb milers de treballadors/es públiques acomiadades. Massa llarga és la llista de noms de companyes i companys de la universitat que he vist com se’n van anar al carrer durant els anys que van manar. Nosaltres hem patit la seva repressió i hem sigut víctimes d’aquell “tensar la llei fins allà on estigui permès i una mica més” del seu conseller d’interior, amb totes les seves conseqüències. També nosaltres hem pagat una bona part del diner públic transferit a entitats privades a través d’uns serveis públics cada vegada més externalitzats (eufemisme per dir regalats al capital). Hem vist companyes a la presó i unes quantes més imputades en processos judicials arran de denúncies de la Generalitat. I encara ens cauen les llàgrimes de veure gent gran i infants o, simplement, veïns/es nostres expulsades de casa seva per una policia de la Generalitat que escrupolosament acatava ordres judicials i davant del silenci còmplice del propi govern. Tampoc oblidem els vots favorables de convergència a la llei que permet fer-ho “legalment”.

barcelona-catalunya-seguretat-assumpta-tribunal_626347382_11397442_1999x1333

No, en Mas i companyia i nosaltres no som iguals. Quantes imatges teniu al cap de l’Artur Mas anant a visitar treballadors/es en vaga, o sense que en fessin? I als i les internes d’un CIE? I, en canvi, segur que tothom tenim al cap trobades d’ell mateix amb empresaris, associacions de la patronal o banquers. O de vistes a Israel o a centres financers nord-americans. El seu, no és el nostre món. Ell no ho ha volgut mai i ha actuat en conseqüència. D’igual manera, nosaltres tampoc hem volgut ser del seu.

rey_seat_ibiza_20121205_05.jpg

Com deia, la solidaritat és entre iguals. Quan hi ha jerarquia o explotació és una altra cosa. Potser és servilisme o dependència, però no és solidaritat. No es tracta de cap relació recíproca, ni lliure. I l’Artur Mas, a cops de garrot i de retallada, ens va fer recordar nítidament qui manava. Crec que això ho hem de deixar clar. Hem de poder dir que el judici contra l’Artur Mas, la Joana Ortega i la Irene Rigau és en si mateix una mostra inacceptable de repressió de l’estat. Si voleu, anàloga a la que d’altres vegades hem patit instigada, paradoxalment, per ells mateixos. No obstant, no per això deixa de ser injusta. Però també penso que hem de fer-ho des de plantejaments autònoms, mantenint el nostre propi discurs, la nostra visió de la realitat i les nostres actuacions socials o, si voleu, polítiques. A nosaltres el dia 6 de febrer no ens jutgen. I no ho fan perquè el 9N va ser una iniciativa dissenyada des de les institucions. Des de dalt, i amb una participació popular molt pautada i limitada. Ben diferent de les consultes populars d’anys abans que, malgrat discrepar molt sovint de les preguntes (jo no vull Catalunya com un estat més ni a dins de la UE), cal reconèixer que van suposar la mobilització de molts col·lectius a molts pobles. I també ben diferent del Multireferendum, basat principalment en l’autoorganització dels moviments socials.

Precisament perquè pensem que ens hem de mantenir autònoms respecte el processisme, perquè creiem que és imprescindible la nostra independència ideològica que ha de garantir la nostra autonomia d’acció, el dia 6 de febrer serem molts/es els que no anirem a Barcelona. La lluita contra la repressió la farem dia a dia i en els diferents àmbits de la nostra vida. Una repressió que moltes vegades ens han imposat les persones que ara jutgen. El que no farem és una mostra d’adhesió cap a elles que, a més, continuen sent referents d’uns projectes polítics que no són ni de lluny els nostres. Perquè, ens agradi o no, així es planteja la mobilització d’aquest 6 de febrer. Com un suport acrític a tres membres d’un govern que, en molts aspectes, va ser lesiu per a totes nosaltres.

La lluita contra la repressió implica també entrar a qüestionar, per exemple, com des dels estats es monopolitza la política, entesa com la capacitat d’acció col·lectiva de totes les persones per autogestionar la vida. O com, des del capital, es fa negoci precisament amb les nostres vides i el nostre treball. I això, dilluns 6 de febrer, no es farà en absolut.

Trinxar vagues i vendre acords polítics. Notes de manual

Avui ha transcendit allò que fa dies molts intuíem, i no precisament per la nostra capacitat profètica. Els sindicats majoritaris d’ensenyament i el govern de la Generalitat han arribat a un acord. Algú podria dir que precisament els sindicats que van estar frenant la vaga educativa del 18 de gener convocada per CGT, a porta tancada i sense testimonis, han resolt un document de darrera hora que justifiqui no haver de fer una vaga el 9 de febrer que arribava a misses dites, amb els pressupostos ja votats al Parlament. De fet, ja ho deien reiteradament que volien desconvocar aquesta vaga. Possiblement si la setmana passada mantenien encara la convocatòria ho feien per frenar les mobilitzacions. “Silenci, tothom quiet. Es negocien els pressupostos i millor no destorbem” semblava que ens deien.

De fet l’acord era més que previsible. Hi ha un augment de 140 milions d’€ del pressupost del Departament d’Ensenyament, que equival al 2,9% del previst inicialment. S’incrementa en prop de 5.500 el nombre de professors/es que, en la mesura en que no hi ha un compromís de fer-ho a través d’oposicions, tot apunta a un augment de la plantilla precària de docents. La que veu els seus drets laborals limitats i que, curs rere curs, pot ser acomiadada. També es preveuen no realitzar nous concerts de línies amb centres privats, cosa que queda molt lluny d’eliminar o, com a mínim, de començar a reduir els concerts a l’ensenyament públic. És a dir, que segurament es mantindrà la transferència de 30 milions d’euros (quasi una tercera part del que ha aconseguit aquest acord entre govern i majoritaris) per a escoles de l’Opus Dei, que segreguen per sexes i transmeten una ideologia ultra conservadora, classista i extremadament patriarcal.

CONCENTRACIîN POR LOS INCIDENTES EN EL INSTITUTO LLUIS VIVES DE VALENCIA

Potser sóc mal pensat, però a mi em venen al cap tot un seguit de preguntes, tant sobre l’actitud d’alguns destacats militants dels sindicats majoritaris a l’ensenyament (alguns procedents dels moviments socials, no fa tant) com de l’oportunitat de l’acord. De moment me les guardo. No sense deixar de remarcar que, em sembla, mantenir la negociació més enllà del 18 de gener sobre uns punts que ja fa temps s’intuïa que el govern pensava assumir, ha permès als que no volien fer vaga argumentar que no calia fer-la. Encara s’estava negociant i, com deia, millor no fer soroll, deien. Ja tindrem oportunitat, continuaven, de sortir al carrer i mostrar la nostra dignitat com a docents el 9 de febrer. Haurem tingut més temps, asseguraven, de preparar una vaga (vaga que no movien un dit per construir) que ha de ser massiva i ha de reflectir que ens prenem la nostra tasca com a docents com un eix fonamental de la construcció de la societat del futur. I, mentre, treien pressió al govern, a la negociació dels pressupostos i els permetia preparar l’escenificació de la desconvocatòria de la vaga.

aparences

I avui les màscares han caigut definitivament. Després de menystenir a qui proposava una lluita honesta fent servir arguments electorals (de nombre de delegats i vots rebuts a les eleccions sindicals) barrejats amb promeses d’una alternativa de mobilitzacions que ja sabien que havia mort molt abans de néixer.

Pensant en to plegat em venen al cap encara més dubtes, o preguntes o, si voleu, fantasmes. Després d’algunes anades i vingudes entorn els impostos, el debat sobre l’aprovació o no dels pressupostos entre qui es mostra disposat a parlar de la seva aprovació ha acabat centrant-se en l’educació. Era un terreny més propici per trobar acords, amb uns sindicats dòcils (els de la mesa de negociació) i on amb una partida petita es podia construir un argument per a vendre la seva aprovació. I així, amb declaracions i ressò dels principals mitjans de comunicació s’ha anat creant un escenari on qualsevol cosa que sonés una millora en l’educació semblava una gran cessió de la Generalitat i un gran avenç aconseguit per la pressió (molt ligth) dels sindicats de la mesa de negociació i l’equip de la CUP que s’ha reunit per negociat pressupostos amb la Generalitat.

Si això serveix per a garantir una aprovació d’uns pressupostos que en termes generals consoliden anys de retallades salvatges, li haurà sortit molt barat a la Generalitat. En total, 140 milions sobre una despesa finalista no financera en els diferents departaments, de 22.611 milions d’euros. Poc més del 0,6% del total dels pressupostos per a garantir-se un hipotètic suport d’una formació que al Parlament encara es reclama anticapitalista. A mi, francament, en sembla una misèria quan, per exemple, al lloc on jo treballo (les universitats) es consoliden anys de descapitalització d’estructures de recerca, d’envelliment de plantilles i d’increments dels preus per a estudiar. I això per no parlar de la sanitat, on la despesa contemplada per a l’any 2017 és d’uns 1.050 milions d’euros menys que la de l’any 2010. A banda que es deixen sense revertir les externalitzacions i privatitzacions que tant els governs tripartits com els convergents i ara de Junts pel Sí han anat promovent, en diferent intensitat, això sí.

M’agradaria pensar que la negociació entorn l’educació no ha sigut la principal jugada del tauler d’escacs entre govern i CUP pels pressupostos. En una negociació a la qual jo mai hi hauria entrat, vull pensar que el que ha primat per part de qui l’ha dut a terme des de la CUP ha sigut la idea de millorar la proposta inicial en benefici de la classe treballadora de Catalunya. O, si ho preferiu dir d’una altra manera, dels sectors populars de Catalunya. Espero que no s’hagi fet allò que tantes vegades he vist jo a la meva feina, que feien els sindicats que havien decidit que el seu horitzó era tancar acords amb l’empresa i no edificar propostes col·lectives de lluita. Ho feien reiteradament, com si seguissin un manual. Davant una proposta empresarial, la segmentaven en parts i intentaven tancar un acord molt parcial sobre alguna o algunes d’aquestes parts. La resta, ja ho sabien, l’empresa la podria tirar endavant. De fet, ho sabien tant aquests sindicats com la mateixa empresa. La negociació, en definitiva, acabava sent un espai on es teatralitzava i, finalment, es meditava un desenllaç que permetés sortir als diferents actors amb el cap ben alt. Si fos literatura, diríem que un bon final salva una novel·la, però es tracta de la vida real. I afecta a milions de persones.

El joc sindical a la negociació amb el departament d’ensenyament ja me’l puc imaginar. Ara, francament, em queda l’esperança de pensar que la negociació dels pressupostos no ha estat marcada per una preocupació similar. Que hi ha quelcom més que la preocupació per la imatge de com es vendrà un determinat desenllaç (o, parlant en plata, de com argumentar l’aval als pressupostos). Si això fos així, la institució ens mostraria que és molt més ràpida en devorar qualsevol forma de dissidència dins seu. Espero, sincerament, que no sigui així.

I, espero, també, que l’esperança no sigui, com deia l’escriptor, el més irracional dels estats d’ànim humans.

2903157941_e7e49a98e5_b

Porres i escopetes a la universitat

A mi m’havien explicat que a les universitats la policia no hi entrava. O que ho feia només en règims que, per a tothom, eren dictadures i que eren situacions relativament excepcional. Ara sabem que això no és cert. És a dir, que la policia entra repetidament a les universitats a Catalunya i, pel que sembla, també a la resta de l’estat.

El darrer cas d’invasió policial d’un campus universitari l’hem tingut avui dilluns 12 de desembre. A la Universitat Autònoma de Barcelona. Potser algú pensarà que fer servir la paraula invasió per a referir el que ha passat avui és exagerat. Segurament tingui raó ja que, a manca de cap explicació oficial, tot sembla indicar que la policia ha entrat a la UAB a petició del seu rectorat actual. En tot cas, la BRIMO dels Mossos d’Esquadra s’ha fet present avui al campus, amb porres, escopetes de bales de foam i cares tapades envaint, això sí, la vida al campus un dilluns de tornada d’un pont llarg.

El detonant de la situació ha sigut la presència, a la plaça cívica de la UAB, d’una paradeta de les “joventuts” de l’organització Societat Civil Catalana. Escric “joventuts” entre cometes perquè qui dirigia el grup a la parada era un conegut catedràtic de dret de la UAB, fins fa poc president de Societat Civil Catalana, i que ja fa uns quants anys que va deixar de ser jove. Personalment desconec la finalitat declarada que hi havia darrera la plantada d’aquesta paradeta al bell mig del campus de Bellaterra. El que sí que sé és que fa uns mesos, el passat abril, una paradeta similar va estar “protegida” pel mateix grup de neonazis vallesans que pocs dies abans havien atacat un centres social okupat a Sabadell. I que aquest fet va motivar tensió i enfrontaments amb qui rebutjàvem la presència de feixistes a la universitat. Per tant, era fàcil suposar que de nou la presència de la parada de Societat Civil Catalana podia generar situacions similars i ser percebuda, per una part important de la comunitat universitària com una provocació. El rectorat de la UAB podria haver-ho evitat però, per contra, ha preferit cridar la BRIMO dels Mossos d’Esquadra. La mateixa que tantes vegades ha reprimit, amb cops de porra i trets de bala de goma, manifestacions i protestes socials.

El que avui ha passat a la UAB torna a posar tres coses a sobre la taula. La primera és la voluntat real de qui ha organitzat la paradeta avui a la plaça cívica. Sabien de sobres que la seva presència a la universitat pertorbaria la tranquil·litat d’un dia qualsevol al campus. Avui no han portat els nazis però, en canvi, han motivat un desplegament d’antiavalots que feia mesos que no es veia. En definitiva, han causat un problema on no n’hi havia cap. Suposo que això els alimenta. Hauria de dir que em sorprèn que darrera de tot això hi hagi un catedràtic de dret a qui, segur, que l’equip govern de la UAB no li ha recriminat res. Però no em sobta gens.

La segona és igualment òbvia. Aquells/es que defensen la necessitat de crear un estat, haurien  de veure els mossos, i la BRIMO, com una “estructura d’estat” bàsica. Si una cosa defineix els estats és el monopoli de la violència (i de la política). Avui, la policia a la UAB ho ha demostrat, independentment de si a l’uniforme porta la senyera o la bandera espanyola. En realitat, aquest mateix dia ho han estat mostrant amb la detenció de militants de l’esquerra independentista per la crema de fotografies del Borbó. És això el que volem construir com alternativa a un sistema polític clarament injust com és l’Estat espanyol? Com molts d’altres, tinc molt clar que no.

La tercera té a veure amb les universitats. En què s’estan tornant o, millor dit, en el que són. Enguany fa 25 anys que vaig trepitjar la UAB per primera vegada com estudiant. En tot aquest temps he vist, i he patit, diverses entrades de la policia al recinte universitari. Sempre que han entrat ha sigut una mala notícia pels espais sindicals, socials o polítics que plantejàvem lluites, debats i crítiques. La segona vegada que vaig veure antiavalots dins del campus, el rector de l’època va perdre la reelecció al cap de molt poc. La tercera vegada el claustre va declarar l’Aznar com a persona “non grata”. Un altre cop, va dimitir un adjunt a un vicerector i una vicedegana però, és igualment cert, cap membre de l’equip rectoral ni cap degà van deixar el seu lloc, ni el van perdre. Poc a poc, les entrades policials s’han anat fent més freqüents, amb les protestes contra el Pla Bolonya i després contra les retallades i privatitzacions. Un sector del professorat progressivament més reaccionari i autoritari ho ha anat justificant. I de la mateixa manera que ara veiem com quotidiana i inevitable la presència de policies fortament armats a estacions de tren, aeroports i a alguns carrers, també s’han normalitzat els antiavalots als campus universitaris. Sovint amb càrregues incloses. Tot plegat sota governs i equips de govern tant de caire “progressista” (com l’actual de la UAB) com conservadors.

Deixar passar el que avui hem vist a la UAB sense alçar la veu és ser còmplice de la normalització de la repressió. De fer que la imatge de cascs, escuts i escopetes de bales de goma entre aules universitàries deixi de sorprendre’ns. De normalitzar que els debats als campus es resolen amb cops de porra o amb l’amenaça de cops de porra. Avui els mossos a la UAB han defensat a Societat Civil Catalana, a un grapat d’estudiants amb aspecte “pijo” i a un catedràtic reputat. Però, sobretot, la seva entrada ha suposat una passa més en el descens de les universitats cap a l’infern de l’autoritarisme. Descens que ja fa massa que dura.

20161212_132833