La impunitat guanya (per ara)

Fa uns mesos explicava a Xarxa Penedès que feia un any i tot continuava igual. Em referia a la mort de’n Yassir Younoussi a la comissaria dels Mossos d’Esquadra del Vendrell el 31 de juliol del 2013. I al seu pare Ahssen, que junt amb alguns amics i familiars portava dotze mesos demanant justícia per la mort del seu fill. Finalment han obtingut resposta. El jutjat núm. 2 de la capital del Baix Penedès ha arxivat seva la denúncia contra 8 policies per homicidi imprudent. La jutgessa no veu indicis de cap infracció ni delicte en la conducta dels agents. Ho diu i es queda tant ampla.

La cadena de la impunitat sembla que ha funcionat. Silenci des de la comissaria del Vendrell i del Departament d’Interior. Ningú ha sortir del guió per dir que tenir una persona detinguda immobilitzada amb 6 policies a sobre i un casc integral posat al revés és normal. Silenci des de l’ajuntament, on tampoc ningú s’ha queixat de manera pública per la brutalitat que sembla que els mossos d’esquadra empren de manera freqüent envers una part dels veïns de la vila. Brutalitat que, en el cas del Yassir, va acabar amb la seva mort.

I també silenci des dels mitjans de comunicació. Un silenci encara més vergonyós aquests dies. Cap dels grans mitjans ha esmentat la notícia de l’arxivament de la denúncia ni, molt menys, l’ha posat en qüestió tot explicant el cas. De manera senzilla, sense valorar-lo. Simplement dient qui era en Yassir, de què el coneixia abans la policia, com el van detenir i com va morir. Aquests mateixos mitjans que callen sobre aquests fets ens han detallat que, pobrets, el Núñez pare i fill van tenir fred la seva primera nit a la presó i que el protocol no els deixava tenir una manta. Curiosament cap d’ells es va preguntar si la resta dels 9.800 presos/es a Catalunya també passen fred a la nit ni des de quan fa que el pateixen.

Suposo que hi ha notícies i notícies, i persones noticiables i d’altres que no ho son. Els Núñez mereixen un espai a les notícies i els molts Yassir que hi ha al nostre país, no. Però no crec que el silenci sobre el desenllaç actual del cas Yassir respongui només a aquest fet. Més aviat penso que hi ha un altre factor a tenir present. La denúncia és contra uns mossos d’esquadra, que segurament quan van reduir el Yassir a la cel·la de comissaria eren perfectament conscients del què feien. Uns mossos que han tingut la cobertura dels seus superiors, des del comissari fins el conseller. Aquest silenci busca, més aviat, protegir unes pràctiques policials i, sobretot, tot l’engranatge que les promou, i que posteriorment les encobreix quan algú gosa qüestionar-les.

En Ahssen Younoussi haurà de seguir esperant justícia. Mentre, el conseller d’interior aquesta nit suposo que tornarà a dormir tranquil·lament, potser inquiet per si les enquestes l’avalen o no com un valor a l’alça dins d’UDC. Uns demanen justícia mentre d’altres pensen bàsicament en els seus interessos. Mentrestant la impunitat, que és tant vella com l’explotació i la injustícia, segueix imposant el seu domini. I la denúncia per la mort de’n Yassir va a parar a un calaix junt a tantes d’altres que també parlen d’abusos i maltractaments e mans de la policia.

Senzillament, no ho hem de deixar passar. Com algú deia per twitter, “una vida no s’arxiva”.

Propera batalla, la universitat?

Ho vaig explicar a l’aula de primer del grau. Les cares inicials van ser de sorpresa perquè estava començant la classe i no parlava de l’evolució humana, que és el que deia el temari que havia de tractar. En poca estona van deixar pas a indignació. I no vaig poder continuar la classe. Els ànims dels estudiants ja no estaven per sentir parlar d’homínids africans del Pliocè. Les seves ments se situaven molt més a prop, en el temps i en la geografia. Dos dies més tard, me’ls vaig trobar a quasi tots a la xerrada que es va fer al campus de la Universitat Autònoma de Barcelona per parlar de l’Estratègia Universitària 2015 i del proper canvi de plans d’estudi. Una espècie de Bolonya 2.0.

L’horitzó de la universitat pública s’ha enfosquit. De fet, ja fa anys que és més aviat negre, amb les retallades que han expulsat una bona part del professorat jove, amb un Pla Bolonya que es va aprovar a cops de porra i ara s’aplica sense cap recurs, i amb una privatització oberta i no amagada de la docència i la recerca. Tot i que semblava difícil, ara encara és més obscur el panorama. Aquesta setmana la CGT a la UAB ha fet públic el contingut del decret que ha preparat el ministre Wert i que posarà en marxa un nou pla d’estudis. Més enllà dels grans titulars, aquesta reforma devaluarà els estudis de grau, més curts i de caire més generalista i traslladarà l’especialització al màster, que passarà a durar un any més.

Amb una matrícula entre un dues i tres vegades més cara que la del grau, un any més de màster suposarà una autèntica barrera per a que estudiants de classes populars puguin completar els seus estudis. En el millor dels casos se’ls reservaran uns estudis generalistes i curts. I punt. I tot això comptant que es mantingui l’actual programació de màsters públics, escenari que tothom sabem que és ciència ficció. De fet, durant els darrers anys l’oferta de màsters oficials o públics no ha parat de disminuir, mentre que la de màsters privats o propis ha augmentat de manera continuada. La majoria d’aquests màsters els ofereixen les mateixes universitats i sovint amb el mateix professorat. No obstant, els segons poden valdre el doble, o el triple, o encara més. La matrícula d’alguns màsters privats de les universitats públiques costa més de 12.000 € l’any.

Es pot entendre que a les universitats els interessi tenir màsters privats. I que a una part del professorat participar-hi. Uns i altres reben uns ingressos extra que complementen les aportacions públiques i els salaris respectivament. Les universitats troben fonts alternatives de finançament en una època de retallades. Alguns professors/es incrementen notòriament els seus sous. La víctima de tot plegat és l’educació. En primer lloc perquè s’imposa i es normalitza una dualitat d’activitats públiques i privades, no sempre fàcils de discernir, sota l’aparença d’un servei públic. El seu esquema és similar al de la sanitat en alguns punts. En segon lloc, d’imposar-se la proposta del ministre, l’educació universitària serà encara més prohibitiva per a amplis sectors de la població, especialment els estudis d’especialització. En aquest sentit, ens acostarem més al desig que ja fa uns anys una ex-rectora de la meva universitat va verbalitzar quan, en una negociació sindical, se li va escapar dir “jo el que vull són estudiants com els de la Pompeu” mentre explicava que la funció social de la universitat tenia uns límits. Cruament exposava que, per a ella que ens parlava com a rectora, eren preferibles alumnes procedents de famílies de l’Eixample o Sant Gervasi que no pas de Badia o Barberà del Vallès. Tot una declaració política d’aquelles que poca gent s’atreveix a plantejar en públic.

Si no ho evitem, possiblement el nou decret del ministre Wert passarà sense pena ni glòria tot i que els seus efectes no. Els rectors universitaris en coneixen el contingut i a trets generals l’avalen. I guarden silenci. Com el govern català, que també calla, com l’oposició. La lliçó de la lluita contra el Pla Bolonya, del curs 2008-2009 encara dura. Ensenyar les cartes massa aviat incrementa el risc de topar-se amb facultats tancades, vagues i protestes. L’alternativa és mantenir el silenci i la cortina de fum mentre, els mateixos rectors, ens donen instruccions a facultats i departaments perquè ens posem mans a la feina. Que comencem a dissenyar com reconvertirem el grau i com definirem la nova oferta docent.

A la banda oposada, nosaltres hem de fer el contrari. Hem d’obrir portes i finestres i il·luminar l’escenari on es decideix el futur d’una part de l’educació pública, la universitària, i la recerca. Que se’n parli. Que tothom conegui què pretenen i què ens hi juguem. Que el debat és entre una educació com a negoci i una educació al servei de la majoria de la població.

I, un cop fet això, haurem de presentar batalla. No només a les aules. Caldrà sortir al carrer. Haurem de cercar les complicitats per a que no només ho fem els i les universitàries, ja que la lluita per l’educació és una lluita pel futur. I, ja posats, podem aprofitar per aprendre d’alguns errors del passat i no limitar-nos a defensar el que hi ha ara. La universitat pública, tal i com és, no ens agrada. Posats a haver d’entrar en conflicte, nosaltres optarem per anar més enllà de la seva defensa i aspirarem a canviar-la.

Treballar per ser pobres?.

Avui els empresaris VIP, aquells que controlen les 18 empreses més grans de l’Ibex-35, han fet públic el seu pla per crear llocs de treball, diuen. L’han exposat preparant detalladament una posada en escena on hi han intervingut, entre d’altres, César Alierta, president del Consejo Empresarial para la Competitividad, el nom que té el lobby d’aquestes 18 empreses. Una de les mesures estrella que han plantejat és incrementar el nombre d’inspectors laborals per perseguir el que anomenen frau laboral i que, no us il·lusioneu, no han tingut cap problema en imputar als treballadors que treballen sense contracte. Diuen que així aflorarien uns 800.000 llocs de treball al conjunt de l’Estat, fet que faria caure la taxa d’atur en més del 3,4%.

L’estudi del lobby dirigit per Alierta no ha entrat a detallar quines circumstàncies ens poden empènyer a treballar en negre i a, fins i tot, fer-ho mentre cobrem l’atur o una pensió. Potser a Alierta no li interessen massa aquestes qüestions i, francament, ho entenc. Ell, pel simple fet de ser el president de Telefònica, va cobrar l’any 2013 un total de 5,81 milions d’euros segons l’informe de la Comisión Nacional del Mercado de Valores. Si a aquesta xifra se li suma l’aportació a la seva jubilació, el total va arribar a 6,83 milions. Segur que ell, en la seva vida, no haurà de pensar mai com complementar una pensió irrisòria o una prestació de 400 i escaig euros.

Això ens separa a nosaltres d’aquest tipus de gent. I pot sonar a demagògia, però en tot cas és una demagògia que afecta a una part molt important de la població. Que els darrers anys els nostres sous han baixat de manera clara és una cosa que tothom sabem, a banda que diversos estudis ho quantifiquen. Possiblement un dels més recents és el publicat el mes de setembre per l’Organització Internacional del Treball (OIT). Però el que potser no acabem de saber precisar gaire és l’empobriment real que estem patint la classe treballadora. Sovint no és fàcil veure més enllà dels problemes que travessem per adonar-nos de fins a quin punt poden arribar a ser-ne, de generals o compartits. I moltes vegades ho són, de compartits. De manera ràpida, n’esmento un exemple.

L’Agència Tributària espanyola recull de manera acurada les dades de les percepcions salarials (si voleu precisar-ho millor, les declarades) del conjunt de la població. I també de les pensions. Ho fa sobre una base anual i, per tant, a diferència del Baròmetre del CIS, reconeix la irregularitat d’ingressos al llarg de l’any de, per exemple, les persones amb contractes temporals o que alternen períodes de feina i atur. Les dades que presenta il·lustren, de manera més dramàtica i molt menys maquillada la realitat econòmica de gran part de la població. Ens diuen, per exemple, que a Catalunya l’any 2012 hi havia 850.000 assalariats/des que tenien uns ingressos inferiors a la meitat del salari mínim interprofessional (SMI). De fet, el salari mitjà d’aquestes persones se situava en 1921 € l’any, quantitat que entre dotze mensualitats suposa tant sols 160 €. En total representaven el 28% de totes les assalariades. Quatre anys abans n’eren el 24%.

La mateixa font de dades també ens mostra que quasi el 40% dels assalariats no arriben a ser mileuristes i cobren per sota els 960 € al més. L’any 2008 eren el 35%. I podria continuar, per exemple, dient que els 1,12 milions d’assalariats i assalariades menors de 35 anys a Catalunya cobren de mitjana 14.475 € l’any, una quantitat que dividida en 14 pagues tot just es queda en 1.000 € al mes.

En opinió meva, les enquestes i dades estadístiques tenen una virtut. És cert que sovint la seva presentació és freda, però tenen la capacitat de fer-nos veure que la nostra vida sovint és ben similar a la de molts més. Per exemple, el mes passat se’ns va espatllar el cotxe i, a més, en passar-li la ITV van detectar algunes deficiències que va caldre corregir. Pràcticament els mateixos dies la rentadora va deixar de funcionar. I amb els nostres salaris, només hem tingut capacitat de respondre a aquestes dues incidències a través d’unes targetes de crèdit que han tret fum i que, de fet, simplement han traslladat la manca de liquiditat al mes en el que estem i que, ara mateix, no sabem com acabarem. No obstant, aquests problemes que a mi em podien semblar una gran bola a la que només ens hem d’enfrontar nosaltres són ben similars als d’una part important de la població. I això que nosaltres no som pobles, en absolut. Però tampoc anem sobrats i els nostres ingressos han caigut, ja sigui per retallades o per precarització laboral, més del 40% en 4 anys.

Quan Alierta parla de frau laboral referint-se a situacions que tothom sabem que existeixen, com el treball en negre, és plenament conscient de les seves paraules. Ell sap tant bé com nosaltres que darrere una feina sense contracte hi ha, per part del treballador, la necessitat imperiosa d’uns ingressos. Parem-nos a pensar-hi un moment: a qui li agrada treballar en una feina no declarada? Si tinguéssim una alternativa, ho faríem? Per contra, darrera l’empresari hi ha la voluntat d’augmentar uns beneficis. Necessitat versus voluntat. Alierta i els de la seva classe ho saben i actuen en conseqüència. Creen un llenguatge i uns referents que serveixen als seus interessos, a les seves polítiques, que són fruit de decisions plenament conscients i informades. Les prepararen, les maquillen i miren de fer-les realitat. L’evolució dels sous els darrers anys ho mostra clarament. Si comparéssim aquesta evolució a la dels beneficis empresarials, el resultat encara seria més escandalós. En tot cas, tot plegat ens il·lustra que entremig no hi ha espai per pactes. Que la nostra acció col·lectiva l’hem de construir sobre la plena consciència i anàlisi d’aquesta realitat. I això comporta que caldrà denunciar i renunciar de manera explícita a les pràctiques de concertació a qualsevol preu del “sindicalisme” hegemònic. Ens hi van masses coses.