Pandora no és casualitat

Pandora va ser la primera dona. La va fer construir Zeus per castigar Prometeu, qui havia gosat ajudar els homes. I va portar tots els mals al món.

Més de 2500 anys més tard de la creació d’aquesta història, Pandora torna. Aquest cop de la mà dels Mossos d’Esquadra i del govern de la Generalitat de Catalunya. Amb la nova Pandora es reconstrueix el fantasma de l’enemic intern. De l’anarquista que posa bombes. Que ho destrossa tot. I que si ara no mata nens i dones innocents no és perquè no vulgui, sinó perquè les forces de la seguretat actuen amb celeritat i professionalitat. Així ens ho evidencien els desplegaments, de matinada, de grans contingents de mossos armats en diversos punts del Principat.

Amb més o menys èmfasi, com qui es dedica a explicar una llegenda la vora del foc, els mitjans de comunicació reprodueixen un relat com aquest quan parlen de la Pandora del s. XXI. Es tracta d’una narració que el darrer any ha aparegut amb força a l’escena pública, però que en fa uns quants més que es cuina. Fa gairebé una dècada ja ho va mostrar l’aleshores director general d’Interior, Joan Boada (ICV), quan va enviar a la presó la Núria Pòrtulas i la va qualificar de terrorista insurreccionalista. Encara recordo quan va assegurar que la policia catalana havia evitat atemptats contra població civil (el cas va acabar amb la Núria absolta, per cert). I ara, un govern d’un tarannà aparentment diferent, ha aprofundit la llegenda i li ha donat el nom de Pandora.

El nom no és casual. Pandora va portar els mals a la terra en seguir la seva curiositat i obrir la capsa. Les persones detingudes i empresonades el s. XXI són portadors, segons l’Estat, de mals que cal eradicar. Segurament un és la defensa de la fi de l’opressió, tant col·lectiva com individual. O la defensa de l’anarquisme polític que, sense cap dubte, no encaixa gens bé en els diferents intents de Transició 2.0 que s’estan pensant darrerament. No obstant, observant també l’operatiu que hi ha hagut a Galiza l’endemà de la darrera ràtzia de Catalunya, un està inclinat a pensar que també s’està perseguint directament una forma de fer política. La que, voluntàriament, situa el centre de l’acció col·lectiva i la pràctica fora de les institucions. Al carrer, als centres de treball. Com a veïns/es i com a treballadors/es. Un tipus de política que, en la mesura que escapa de les normes de les institucions burgeses, esdevé molt més lliure i pot desenvolupar de manera més imprevisible la seva capacitat creativa de noves realitats. De nous mons.

Els propers dies assistirem a una nova campanya electoral, aquest cop d’àmbit estatal. Veurem com noves cares entren a l’escenari institucional. Algunes ens seran familiars perquè en el passat hem pogut compartir alguns espais, encara que molt sovint de manera més aviat tangencial. Acceptaran les regles d’un joc que generalment hem rebutjat. No només perquè tinguem els nostres dubtes sobre la centralitat dels processos electorals. De fet, jo participo activament a les sindicals del meu centre de treball. Sinó perquè la manera de fer política de la qual en seran part especialitza i professionalitza la pròpia acció política. En altres paraules, reproduirà aquesta espècie de divisió del treball, en termes polítics, que va fonamentar la Transició del 78. Per una banda les persones normals, de qui s’espera que visquin (treballant, consumint, etc) amb el mínim de preocupacions possibles. Per l’altra les persones que pensen i promouen les accions i mesures que garanteixen la vida col·lectiva. En definitiva els que, segons algunes declaracions d’alguna gent que es pensa d’esquerres, posen la política al servei de la gent.

La Pandora del s. XXI persegueix qui defensa que sigui el conjunt de la població qui faci la política. Al marge, o fins i tot en contra de les institucions. Busca desarticular les respostes col·lectives a la misèria quotidiana en els seus diferents nivells. Criminalitzant a qui fa política fora de les normes i obrint lleugerament el club de qui pot qui pot participar en el joc de la política oficial, clarament assenyala quin és l’espai que l’Estat ens reserva a les i els que no tenim previst entrar a les institucions. No es permetran uns moviments socials, unes organitzacions i unes pràctiques col·lectives que defensin una política diferent, feta des de nosaltres i en funció dels nostres interessos. I en contra se’ns pretén aplicar la repressió que, a banda de la presó, cerca aïllar-nos de la majoria de la societat. Estigmatitzar els moviments populars.

El mite grec criminalitza Pandora, que s’atreveix a ser dona i humana. Que opta per fer la seva, desobeint les prohibicions. Una dona que, a més, existeix com a càstig a la solidaritat, en aquest cas de Prometeu envers els homes. El mite actual de Pandora assenyala una part dels moviments socials. Apunta envers pràctiques polítiques que volen ser lliures de les institucions, d’unes institucions emanades d’aquesta forma d’organitzar la societat de classes, i per tant, l’explotació, que denominem Estat. I dispara, metafòricament, contra els anarquistes. De moment, i en tot just 3 anys, 63 han patit detencions sota la legislació antiterrorista.

El mite de la Grècia clàssica i l’actual de Pandora es fonen en un de sòl. Persegueixen dictar com ens hem de comportar i quin és l’espai que se’ns deixa com a subjectes polítics. Ara és el de votar, consumir la política institucional que ens transmeten els mitjans i no gaire més. A la Grècia de fa més de 2000 anys, en el cas de les dones, el de ser filles i esposes submises sense cap mena d’iniciativa. Al Departament d’Interior de la Generalitat de Catalunya hi ha qui això ho té molt clar. Tot apunta a una estratègia ben meditada i dissenyada, que deixa poc lloc a la improvisació. Especialment pel que fa als objectius a mitjà termini. La nova Pandora, doncs, no és casualitat.

Torres de marfil i universitat: una fal·làcia

Quan era petit la meva àvia m’explicava contes. Ja fa molts anys d’això, però encara la recordo. Potser perquè havia patit la derrota de la revolució i la guerra, la fam i la repressió, sempre em repetia que les torres de marfil no existien.

Anys més tard m’he trobat treballant en una universitat. Una de les públiques, grans i de cert renom a Catalunya. Envoltat de professors i professores, alguns dels quals defensen per activa o per passiva que el nostre lloc de treball és una veritable torre de marfil. Una bona atalaia allunyada de les misèries humanes i des d’on, a mode de diletant, un pot observar i pensar la realitat. Allunyat però amb perspectiva. Aquesta universitat, com la resta del país en general, tendeixen a cultivar aquesta idea. De fet, també la comprem la societat en general, quan atorguem una credibilitat especial a algú pel simple fet de ser professor/a d’una universitat.

No obstant, les torres de marfil tenen un funcionament ben curiós. En aquesta on treballo ho podem veure en vàries coses. Miro d’explicar-ne una. Com totes les universitats, la meva està organitzada en departaments. Els departaments s’estructuren a partir d’àrees afins de coneixement, són el pilar de la docència i integren equips de recerca. I, malgrat que és la universitat qui contracta el professorat laboral (és a dir, no funcionari), en general és en el marc dels departaments on es defineixen els concursos i les places que cal cobrir. En els últims anys, agafant com argument les retallades i la necessitat de reduir despesa, aquest sistema de contractació s’ha flexibilitzat i atomitzat, fet que ha donat molta més llibertat als departaments. Això si, amb el beneplàcit de rector i vicerectors, que són qui donen els diners i acaben signant els contractes.

El cas és, que tal i com va denunciar la secció sindical de la CGT, en dos departaments d’una de les facultats reiteradament en els darrers anys s’ha contractat professorat d’una manera que possiblement és il·legal. La situació era relativament senzilla. Des d’aquests departaments es van oferir diverses places de professor sota una figura denominada “tenure track”. Com que legalment no existeix, en el sentit que no queda recollida ni al Conveni Col·lectiu, ni a la Llei d’Universitats de Catalunya ni a la Ley Orgànica de Universidades, aquests dos departaments van utilitzar per a formalitzar els contractes la figura de professor visitant. Es tracta d’un tipus de contracte que, segons la normativa vigent, es pot implementar per a contractar de manera temporal a professors/es que treballin en un àmbit acadèmic extern. Com a molt fins a 3 anys. Imagineu-vos que la meva universitat hagués volgut contractar un prestigiós biòleg d’una universitat estrangera, doncs hauria pogut fer servir aquesta figura.

No obstant, aquests dos departaments no van contractar professors que vinguessin d’un centre extern. I en varis casos han fet durar aquesta “tenure track” amb contracte de visitant durant més de tres anys. Un altre aspecte que sobta de tot plegat, és que l’anunci de la convocatòria d’aquestes places de “tenure track” es va fer a través d’un portal privat per a buscar feina denominat Akadeus. Una espècie d’”info-jobs” on les persones que opten a un dels llocs de treball que s’hi ofereixen han de pagat un bon grapat d’euros (aquí en tenim una mostra Pricing Akadeus). En canvi, no hi va haver cap anunci públic de les places de professor ofertades per aquest mitjà, malgrat que es tractava de llocs de treball en una institució pública i per a donar docència en gran mesura pública. La situació és encara més sorprenent quan, com a mínim en un dels departaments, es va aprovar que aquestes places de “tenure track” havien de ser la manera d’incorporar a la carrera acadèmica del propi departament a joves doctors. En definitiva, en una universitat que s’ha desentès de desenes de joves investigadors/es i professors/es quan acaben el doctorat cada any, algun departament a través d’una oferta paral·lela de feina (via una empresa privada) i mitjançant contractes que queden recollits a cap norma es dedica a facilitar l’entrada d’algunes persones escollides.

Per acabar de rematar la jugada, resulta que un dels departaments on es duu a terme aquesta pràctica és el del rector de la meva universitat. I el de la vicerectora d’economia, una de les altres persones amb més poder dins de l’Equip de Govern. L’altre departament és de la mateixa facultat. Tot plegat validat pel vicerector de personal acadèmica, que ha signat aquests contractes tant “estranys”.

Ja m’ho deia la meva àvia… Les torres de marfil no existeixen. La meva universitat, i probablement les altres també, són un producte de la societat en la que s’insereixen. En un moment en que l’educació és vista com un negoci, aquestes situacions possiblement són més freqüents del que ens pensem. En aquests temps en que estem coneixent com sovint s’han fet servir els càrrecs públics per a promoure interessos particulars, la meva universitat sembla no nedar a contra corrent.