La vaga no és història

Mirar d’explicar el que passa en el present a partir de la història pot ser una perfecta estupidesa. Com també ho pot ser buscar en el que van fer els nostres avis i àvies una pauta per actuar avui en dia. Tot i treballar en l’àmbit de l’estudi de la història, jo acostumo a ser dels que prefereixen veure la realitat amb ulls de present, analitzar-la a partir de la nostra experiència i actuar en conseqüència. I així anem creant fronts de conflicte, eines de lluita i nous espais. De vegades amb més èxit, d’altres amb sonors fracassos. Però, en fer-ho, som subjecte i estem ben vius. Ara bé, també és cert que la història pot estimular la nostra anàlisi del present.

Tot això ho ara que m’estic llegint l'”Eco de los passos”, del sindicalista i anarquista reusenc Joan García Oliver. M’agradaria poder anomenar-lo també company, però fer-ho seria posar-me unes medalles i vincular-me a una època que, ni de lluny, he viscut. Sigui com sigui, el llibre, autorelat de la seva pròpia vida, és un d’aquells que se’t mengen el temps. Les hores s’esvaeixen llegint-lo i un mateix sent la necessitat d’aturar el rellotge per poder consumir unes pàgines més cada dia. Amb la seva narració García Oliver il·lustra diverses cares de la nostra història del s. XX. Descriu la misèria de les famílies treballadores. Les lluites i la presó. Els debats, amb les seves certeses i els seus dubtes. Les passes vers la revolució social i la construcció d’un nou món. La lectura de tot plegat, tot i ser història, també ens estimula a pensar-nos a nosaltres mateixos. A reflexionar sobre el que fem, sobre allò que no fem i que potser podríem assajar, a perdre temors, etc.

HuelgaEn relació a això últim, vull parlar breument de la vaga, una eina que suposadament els sindicalistes i treballadors/es hauríem de saber emprar amb familiaritat. Garcia Oliver distingeix dues formes de fer vaga a inicis de s. XX. La vaga que ell considera passiva i la vaga activa. En la primera els treballadors cessem la nostra activitat, sacrificant la font de la nostra subsistència, el salari, com a eina de pressió a la patronal. Amb la confiança que la frenada a la producció convencerà al patró d’acceptar les nostres peticions, o com a mínim negociar-les. I amb l’esperança que hi haurà algun tipus de fons de solidaritat que ens permeti seguir comprant o rebent aliments, roba i ens faciliti alguna manera de pagar lloguer, llum i aigua. Mentre tot això dura, el temps juga en contra nostra a una velocitat molt més ràpida que en contra del patró. Un temps que gairebé és diví, totpoderós, mentre nosaltres, en vaga, esperem que el patró es torci. I cedeixi.

En la vaga activa, els treballadors també deixem de treballar i posem en risc la nostra subsistència. Però, a diferència de l’anterior, reconeixem que probablement el nostre temps no serà suficient per a doblegar el patró o, com a mínim, fer-ho abans que nosaltres haguem d’aixecar la vaga per esgotament. I recorrem a formes de pressió complementàries. A l’acció directa, una eina que ha sigut una de les principals característiques del moviment obrer català i de gran part de la península durant molt de temps. De formes d’acció directa n’hi ha moltes i molt diverses. I són interessants en la mesura en que cada context, cada situació, pot donar peu a un tipus d’acció diferent. En una vaga d’aquest tipus, els que la fem deixem de ser passius per a esdevenir un agent central del conflicte. Ens neguem a perdre la iniciativa a partir del moment posterior a l’inici de l’aturada i aspirem a mantenir-la al llarg de tot l’enfrontament.vagavalencia1919Ara mateix no vull entrar a posar gaires exemples d’un tipus de vaga o de l’altra. Ni a discutir què es va fer bé o malament, des del meu punt de vista, en cadascun d’ells. Simplement les vull contrastar una mica. Recentment hem assistit a una vaga heroica en una planta de producció alimentària. Més de 8 mesos d’aturada que han suposat la vaga més llarga de les darreres dècades. Una vaga que ha suscitat moltes manifestacions de solidaritat, amb actes de recollida d’aliments i diners adreçats a ajudar als i les vaguistes a mantenir-se. Una solidaritat que ha sigut insuficient per a evitar que poc a poc els vaguistes tinguessin cada vegada més dificultats per pagar les factures bàsiques, els lloguers o, simplement, poder comprar productes de primera necessitat. Fins que finalment la vaga ha acabat sense que l’empresa hagi patit la pressió suficient que l’obligués a cedir en, pràcticament, res.

De vagues actives n’hi ha menys i costa identificar-les clarament. Per una banda perquè el sindicalisme al nostre país ha acabat caient massa sovint al parany de la legalitat, que gairebé ens dicta com ha de ser una vaga: avisada amb antelació, limitant-ne els motius, acotant-ne les formes i confiant la seva resolució a mecanismes d’arbitri i mediació. Com si el consens hagués de fer la única manera de resoldre conflictes. Per l’altra, costa conèixer-ne exemples perquè, precisament, en defugir els estrets camins de la llei sovint són més anònimes, a part de durar menys. En tot cas, molts de nosaltres recordem algunes vagues que han comportat accions complementàries, sovint adreçades a socialitzar el conflicte. Del transport, de la neteja, en alguna empresa d’informàtica o en alguna gran superfície de venda de llibres, per citar-ne algunes. On a, a més a més de l’aturada, diverses accions van acabar sent una peça central del pla de lluita.

Personalment, crec que en el replantejament del sindicalisme, novament cada vegada més social, haurem de repensar les nostres pràctiques de lluita. Una primera passa és reconèixer que una eina tant important com és la vaga no ha de ser només com ens han anat dient els darrers anys que és. Potser el fer una vaga no necessàriament s’ha de limitar a la “cessació voluntària en el treball per part dels empleats assalariats amb vista a obtenir de l’empresa algun avantatge relatiu a millores de sou o de les condicions de treball”, com la defineix el Diccionari de la llengua catalana de l’IEC . I si una vaga no és només deixar d’anar a treballar, les opcions de socialitzar-la obrint-la a la solidaritat activa de tots nosaltres, també als carrers, son immenses. I la potència d’aquest actuar col·lectiu, arreu, despreocupat de les formes, ens l’han mostrat situacions tant recents com l’#efecteCanVies.

Així doncs, potser la història també pot crear futur.

Anuncis

La precarietat a l’agenda (i no només de l’estiu)

Aquest article el vaig escriure a inicis del mes d’agost i s’ha publicat en català a i en castellà a CatalunyaPress (en castellà i català) i a Tercera Información (en català).

Jo mai a la vida he sigut gaire susceptible de patir un ERO. I no perquè no sigui un treballador. De fet porto treballant des de l’any 1991, excepte durant 11 mesos i mig en què vaig estar aturat. Ni tampoc perquè hi hagi una legislació que dificulti els acomiadaments col·lectius. Tots sabem que els darrers governs han anat introduint mesures legals que faciliten els acomiadaments a les empreses: escurçant-ne la tramitació, incrementant les causes que permeten fer-ne, abaratint-los, etc. Cap d’aquests motius ho explica. Al contrari, si mai he sigut seriosament una potencial víctima d’un ERO és perquè al llarg de la meva vida he treballat amb contractes de durada limitada, o amb beques, o sense cap mena de contracte o, com ara, en situació interina. I el meu cas no és únic, en absolut. Sóc un més dels milions de persones que al nostre país tenim una feina tant precària que no cal ni que ens facin un ERO per a poder-nos fer fora de la feina.

acomiadamentsAquest estiu assistirem a una nova escenificació per part del governs estatals i autonòmics de que l’atur està disminuint. I utilitzaran aquest “descens” per a justificar les bondats d’unes polítiques econòmiques que, a grans trets, els principals partits polítics del Règim del 78 comparteixen o, com a mínim, han deixat passar sense fer massa soroll. Alguna esmena parlamentària i poca cosa més en el millor dels casos. El que ens diran amb una boca molt més petita és que, com ja fa massa anys que dura, la majoria dels nous contractes que se celebren són molt precaris. Alguns de durada molt limitada en el temps, tot i que tothom sabem que una gran part dels contractes d’obra i servei són molt susceptibles de ser fraudulents. I això sent molt benèvols amb els empresaris. Com tampoc no ens explicaran gaire que alguns milers de contractes més ho són de temps parcial. D’unes poques hores al dia o, fins i tot, a la setmana. Encara que si ens ho expliquessin, tampoc ens estranyaria massa ja que, quants de nosaltres no coneixem gent que amb un contracte per hores està fent una jornada complerta? Jo mateix, sense anar més lluny, en diversos moments de la meva vida…

Davant de tot això, des del sindicalisme no podem restar de braços creuats. Hem de tenir molt clar que la lluita contra l’atur no és el nostre únic objectiu ni el principal. La CGT fa molt temps que argumentem que més enllà de les dades de l’EPA cal veure quin tipus de contractes es fan. De fet, la mateixa EPA reconeix que a Catalunya durant el darrer any el nombre d'”ocupats” amb contractes a temps parcial ha crescut un 7%, mentre que amb contractes a jornada complerta amb prou feines ho ha fet el 2%. Però també és urgent i necessari fer molt més i saber adequar les nostres pràctiques sindicals a la realitat precària de milions de treballadors. Dels que no tenim quasi ni el dret a tenir un ERO perquè simplement n’hi ha prou a seure i a esperar que el nostre contracte finalitzi. I que en molts casos topem amb serioses dificultats per a poder participar dels comitès d’empresa, ja sigui perquè estem subcontractats per ETTs o perquè el nostre contracte no dura prou com per poder aspirar a arribar a unes eleccions sindicals ni, molt menys, esgotar el que dura una legislatura.

Si volem deixar de ser una nota en un llibre d’història, i seguir sent eines per a la construcció del nostre futur col·lectiu, els sindicats hem de pensar com responem a aquesta realitat. I fer-ho deixant de banda discursos voluntaristes o grandiloqüents. Hem de pensar com redefinim els espais de conflicte entre el treball i el capital. I actuar en conseqüència. Vull pensar que CGT des de fa un temps estem en aquest camí i que en els propers mesos en veurem els fruits. Mentre, us deixo una petita eina que hem editat des de la CGT de Catalunya i que us podeu descarregar lliurement clicant a la imatge de sota.guia autodefensa precarietat

 

 

Ara fa un any, i tot continua

En Yassir va morir a la comissaria dels Mossos d’Esquadra del Vendrell el 31 de juliol de 2013. El passat 1 d’agost vaig publicar un petit article d’opinió al mitjà digital Xarxa Penedès (www.xarxapenedes.cat). A part d’un recordatori de’n Yassir i una queixa contra la impunitat policial, també volia introduir una petita reflexió sobre el nostre paper en les lluites dels sectors més explotats de la nostra societat.

Ara fa un any que a en Ahssen Younoussi, veí de El Vendrell li van dir que el seu fill havia mort a comissaria dels Mossos d’Esquadra. Segurament no li van dir que era l’enèsima víctima mortal sota custòdia d’aquest cos policial, però ho era. I possiblement ell no va tenir ni temps de pensar que el seu fill, en Yassir, no seria la darrera, de víctima. Com així ha sigut. El cas és que de tot això ara en fa un any, encara que nosaltres ho sabéssim uns mesos més tard. Quan dic nosaltres em refereixo a veïns i veïnes del Penedès, “autòctons” (per dir-ho d’alguna manera) i participants de diversos moviments socials, sindicals o polítics de l’esquerra.

IMG_0682 edit baixa_1Ha passat un any. I ha plogut força. De vegades fang, d’altres una pluja molt més neta. Per una part de la població del Vendrell aquesta pluja no ha aconseguit esborrar el record de’n Yassir. Començant pel seu pare, com és normal. I pels seus amics. Un d’ells, en Moha, durant aquests mesos ha vist com els Mossos d’Esquadra li posaven una denúncia per atemptat a l’autoritat. Curiosament ell ha sigut un dels amics de’n Yassir que més s’ha significat per denunciar les circumstàncies de la seva mort, per reivindicar el seu record. I per exigir justícia. I una bona part dels seus veïns, del barri Pisos Planes , també el recorden. Molts d’ells, com el mateix Yassir i el seu pare Ahssen han anat arribant els darrers 30 anys procedents del Marroc.

Jo diria que a la resta de les persones que vivim al Penedès la pluja tampoc ens ha esborrat massa la memòria d’en Yassir, ni de la manera com va morir o el van matar. I no tant perquè en mantinguem viu el seu record i, sobretot, l’esfereïment pels indicis i els silencis que envolten la seva mort, sinó pel simple fet que el seu traspàs ens va passar desapercebut a la majoria. Com ho havia estat la seva vida, en un barri “marginal”, tenint treballs “marginals” i patint problemes que, a molts de nosaltres, amb prou feines ens esquitxen de tant en tant.

Situacions com les relacionades amb la mort de’n Yassir són molt il·lustratives de la realitat on vivim. Més enllà dels grans titulars, com son la seva pròpia mort a comissaria o la manca de convicció del procés judicial en curs. O el paper encobridor del propi cos policial i de la Conselleria d’Interior, tot plegat símptoma de la impunitat dels abusos de poder. Tot això no ens sorprèn massa, a la gent militant. Molts cops parlem de situacions similars als nostres manifestos, a les cançons dels grups de música referencials o en algunes de les campanyes que fem.

No, el que ens ha de fer rumiar i del que hem de treure conclusions per canviar, si cal, i poder avançar, és el que s’amaga darrere aquests grans titulars. Possiblement quests darrers dies només una petita part del teixit militant ha tingut present el cas de’n Yassir. Un cas que, més enllà d’una persona, simbolitza les condicions de vida d’un sector gens negligible numèricament de la població penedesenca, i l’espai que aquests veïns ocupen en la construcció de la imatge que tenim de la nostra pròpia realitat. Senzillament, un té la sospita que en Yassir no figura pas al nostre ordre del dia. Un noi mort. Mort en mans de la policia que, com ens explica el seu pare a Xarxa Penedès, li va posar un casc integral al revés durant 10 minuts amb sis policies a sobre, uns minuts que per ell han esdevingut tota una eternitat. Un noi que tres anys abans havia denunciat públicament la brutalitat policial quotidiana contra la qual el seu barri s’havia alçat i que, pel que ens diuen, després va patir assetjament policial.

Presence-of-Mind-Jacob-Lawrence-Migration-Series-631Si això ens hagués passat a algú de nosaltres, peninsulars de naixement i militants de l’esquerra combativa de tota la vida, tinc molt clar que el nostre cas estaria en el boca a boca dels moviments socials de gran part del país. I encara més els dies propers a l’aniversari o a algun moviment en el procediment judicial en curs. L’anonimat dins dels nostres espais de la vida de’n Yassir i també de la seva mort ens ha de fer reflexionar. Ens ha de fer pensar en els apartheids que conviuen amb nosaltres cada dia. Que una part dels nostres veïns estan privats de drets tant bàsics com el d’aspirar a viure en un lloc. I que aquesta privació els aboca a ser mà d’obra gairebé esclava, amb salaris de misèria i desproveïts de mecanismes per a defensar-se . Potser els veiem de tant en tant a l’obra, o collint a la vinya. Son veïns i veïnes i la seva existència és ben real, com la nostra mateixa. L’esquerra combativa hauria de tenir, crec que com a primer punt de l’odre del dia, cercar com arribar a ser també el seu espai de lluita. Quan ho fem, en Yassir deixarà de ser anònim. I nosaltres, com a esquerra revolucionària, haurem fet una passa de gegant.

Memòria segrestada

Arran de la presentació de l’informe definitiu sobre l’Estat Espanyol del Grup de Treball sobre Desaparicions Forçoses o Involuntàries de les Nacions Unides, i que us podeu descarregar d’aquí, he recuperat un petit escrit que vaig fer a principis d’any. Originalment el va publicar Xarxa Penedès el passat 29 de gener (aquí el podeu consultar al seu lloc original). Ja fa massa anys que el que hi dic és d’actualitat, massa d’actualitat. Per això, amb l’excusa del Grup de Treball sobre Desaparicions Forçoses o Involuntàries de les Nacions Unides, amb el que vaig col·laborar el passat setembre quan van visitar l’Estat, el penjo en aquest blog.

Salvador Puig Antich. Segur que recordem bé aquest nom. Com també recordem en Lorca, Companys, Peiró, Miguel Hernández, Grimau, Txiki. En podríem afegir uns quants més. Molts més. Alguns van morir al nostre país, d’altres a la resta de l’estat i encara uns milers més a presons i camps de França, Alemanya, Àustria o Polònia. Pel cap baix a l’Estat Espanyol els morts per la repressió del franquisme, ja fos per la via dels judicis sumaríssims o de les “sacas” i “paseos”, arriben als 115.000 noms.

Aquesta setmana fa 75 anys que la negra nit del feixisme va arribar definitivament al Penedès, entrant pel sud i l’oest i, progressivament, estenent-se pertot. Si volgués parlar dels morts d’aquesta foscor a les nostres comarques no en tindria prou amb l’extensió d’aquest article. No, no és aquest el meu objectiu, avui. Ni tampoc enumerar les fosses comunes que hi ha al Penedès. Com la d’Albinyana. O la de Can Maçana o la de Santa Maria de Bellver de Fontrubí, per esmentar només una petita part de la llista de més de 40. No, avui vull parlar d’alguna pervivència d’aquell feixisme que ens va arribar, escortat per l’aviació italiana, aquell gener gèlid del 1939. Vull parlar dels desapareguts.

Villanueva

Fossa de Villanueva del Rosario, Málaga (setembre de 2007), on hi havia 11 jornalers, sindicalistes i cooperativistes afusellats pels falangistes el febrer de 1937, pocs dies després de conquerir el poble.

Fa anys, quan era adolescent, quan sentia parlar de desapareguts ho feia en castellà. “Desaparecido” remetia a Argentina, a dones entranyables oposant el seu mocador blanc al cap les ulleres fosques del Pinochet i del Videla. La paraula em feia pensar en la barbàrie del terrorisme d’estat d’unes dictadures que perseguien esborrar qualsevol rastre dels seus opositors i generar desconcert i dubtes en els cercles més propers de les víctimes. Es tractava d’eliminar els cossos (autèntica prova del delicte), com ja havien fet en pla industrial els crematoris dels camps nazis a principis dels 1940s. Es tractava també, i se’ns dubte encara més important, d’esborrar de la memòria, del relat de la història, de la identitat col·lectiva les persones de l’esquerra militant i qualsevol idea de món nou que alberguessin els seus cors. Zas! De cop, de la nit al dia, tal persona havia deixat d’existir i no tenia ni el simple dret a morir, a morir sent persona, havent tingut una vida al darrere. D’aquí que el clam de “Veritat, Justícia i Reparació” que va sortir de Xile i Argentina donés la volta al món i esdevingués un símbol. Era la fortalesa d’unes dones davant les baionetes dels militars.

D’ençà l’any 2000 vaig començar a sentir de l’exhumació de fosses comunes a El Bierzo. I poc a poc, també a Castella, Extremadura, Navarra, Andalusia. Des de fa 10 anys he tingut l’oportunitat de participar en algunes tant a Catalunya com a Andalusia. Les escenes que he vist han anat repetint-se arreu. La cruesa dels ossos descoberts de terra pels paletins dels arqueòlegs, destapats de l’amnèsia gràcies a les iniciatives dels familiars que promovien les exhumacions, contrastava amb el menyspreu de jutges i polítics. Encara recordo la indignació de veïns de Villanueva del Rosario (Màlaga) el setembre de 2007 quan el jutge, sense visitar el forat que amagava 11 cossos massacrats per bales, arxivava la denúncia per assassinat. I també em ve al cap l’intent que un càrrec del govern tripartit de Catalunya va fer l’any 2004 d’enviar els Mossos a detenir-nos quan cercàvem, per iniciativa de familiars i de l’ajuntament, una fossa amb 4 afusellats al cementiri vell d’Olesa de Montserrat.

L’any 1939 va suposar moltes coses. Moltes encara perduren. La destrucció d’un dels teixits associatius de base treballadora més rics i creatius d’Europa n’és una. Aquesta destrucció no va venir com si res. Es va fer a força de presó, exili i assassinats, tots ells impunes. Per això, quan sento que dir que a Catalunya no hi ha fosses comunes amb desapareguts, m’indigno. A les comarques del Penedès, pel cap baix n’hi deu haver més de 40. Algunes dades parlen de prop de 70. Negant-ne l’existència continuem fent el joc als botxins. Ja ho van fer el polítics que van dissenyar la Transició. Si 75 anys més tard seguim segrestant-ne la memòria, els feixistes de fa 75 anys continuaran sortint-se amb la seva.