“Aquest sempre ve amb mi” va dir en Tià Salellas

Era un dia de finals d’agost de l’any 2001. Estàvem en algun punt de la terminal de l’aeroport del Prat, la que ara és l’antiga. Ell amb la seva gran barba, trajo i corbata. Era el primer cop que el veia personalment, i que hi parlava. Estàvem allà perquè havien detingut una altra companya nostra, de Terrassa. La Guàrdia Civil. Suposàvem que estava a Madrid i uns pares desesperats i angoixats necessitaven respostes que no trobaven enlloc. I tenir la sensació de que podien fer alguna cosa i que hi havia una mica d’humanitat en tot allò que estava passant i havia de continuar succeint. Era la primera vegada que tots plegats coincidíem. Després n’hi va haver d’altres, algunes en una cafeteria prop del C/ Génova de Madrid.

salellas

Aquell dia al Prat els pares desconfiaven. De mi i de l’advocat. La situació per a ells era altament traumàtica. La veu tranquil·la, i fins cert punt diria que també cofoia de’n Sebastià Salellas, va anar relaxant l’ambient. Vam parlar de si valia la pena o no agafar el primer avió per anar a Madrid. Fins i tot ell va fer alguna trucada que sabia de sobres que seria inútil a la Guàrdia Civil i a l’Audiència Nacional. I ho va ser, tot per ajudar als pares a tenir la sensació que estaven fent alguna cosa. Al final, precisament per fer sentir als pares que no estaven de braços creuats i no fer tant angoixant la seva espera, vam decidir que anirien a Madrid i que ell els acompanyaria a l’Audiència Nacional. En aquells anys potser no era tant habitual veure catalans en aquell jutjat i, en tot cas, érem encara pocs els que el qüestionàvem com a tribunal d’excepció. A punt de marxar, el pare amb timidesa va assenyalar la xapa amb la cara del Che Guevara que en Salellas portava a la solapa i li va preguntar si creia que era apropiat, tenint present on anaven,  lluir-lo. En Tià va cloure qualsevol debat afirmant, “aquest sempre ve amb mi”.

De fet, va ser en Sebastià Salellas qui va anar estant amb nosaltres a partir d’aleshores. Encara recordo, i crec que mai podré esborrar-ho del cap, quan ens reproduïa el relat que la nostra companya va fer de les tortures patides durant els dies d’aïllament. I com va ajudar-nos a pares i companys a superar i fer front a l’empresonament de la nostra companya i amiga. A preparar els judicis. A difondre i denunciar la repressió, tant d’aquest com d’altres casos. A xerrades aquí i allà. En tot aquest camí, va ser puntualment també un dels nostres advocats en el cas del KORK, on ens demanàvem més de 5 anys de presó a cadascú. Era una època en que es parlava molt poc de repressió. I sempre hi era.

Avui fa 9 anys d’una mort que va arribar massa aviat. Aquestes imatges m’han vingut al cap. Tot plegat amb una sensació de que avui, precisament, qui en certa mesura ve sempre amb nosaltres és ell, en Sebastià Salellas.

Anuncis

Conflicte i política

Tossuda. Entre moltes altres coses, així és la realitat. És a dir, el món és com és. No com voldríem que fos. Aquesta obvietat sovint l’oblidem i preferim imaginar-nos una realitat on ens sentíssim més còmoda, encara que no encaixi amb la que realment existeix. Una altra versió d’això és quan apartem la mirada o, simplement, no mirem allò que ens fa por veure. Tothom ho fem, en diversos moments i situacions, tant a nivell individual com de manera més col·lectiva. Jo, per exemple, acostumo a no mirar gaire els meus extractes bancaris. Però la tossuda realitat se m’acaba imposant, de manera inevitable, molts cops quan a mitjans de mes veig que la màquina dels ferrocarrils em rebutja la targeta de crèdit quan intento comprar una T-10. I ja m’hi puc posar fulles, el món és com és i la meva situació econòmica és la que és.

Potser us preguntareu què persegueixo amb tot aquest rotllo. Doncs vull parlar de política. De la política entesa com l’acció col·lectiva per modelar el present i construir el futur. Bàsicament de la nostra tot i que, d’acció col·lectiva per configurar el món (i per tant política), també n’hi ha molta que es fa al marge i en contra nostra. Quan parlo de política nostra em refereixo a aquella que des de la classe treballadora, des de les classes populars, duem a terme per intentar resoldre els nostres interessos, millorar les nostres condicions de vida i, en definitiva, canviar el món. Generalment la fem des de moviments socials formats per col·lectius diversos, entre ells en teoria els sindicats i a la pràctica només alguns sindicats.

Sempre ens hem trobat en una dicotomia, quan hem fet política. I em temo que ara, amb el miratge de la nova política i altres opcions institucionalistes, aquesta dualitat s’ha reforçat i penetra fins el moll de l’ós de molts debats dels moviments socials. Es tracta d’estructurar els nostres plantejaments, estratègies i programes d’acció col·lectiva o bé a partir del conflicte o o bé sobre la base de la cerca de consensos en la diversitat. M’explico. En relació la segona opció darrerament hem vist un renaixement de discursos “ciutadanistes” i democràtics que acaben entrant ben endins dels moviments socials i les seves pràctiques. No és un procés gens neutre ja que, també ho estem veient, acaba portant a acceptar com a propostes polítiques vàlides aquelles que comporten millores puntuals en determinades condicions que generalment es circumscriuen a parcel·les molt reduïdes de les classes populars. A la gestió que des de la nova esquerra es fa de diversos ajuntaments, ho veiem. O dels sindicats majoritaris, i sovint els no tan majoritaris, de moltes situacions laborals. En la mesura en què l’objectiu és resoldre un problema (aconseguir una zona verda, evitar un desnonament o un ingrés a la presó, mantenir el preu de l’aigua o reduir l’afectació d’un ERO), les vies per assolir aquesta finalitat deixen de ser massa rellevants davant del seu resultat. I aquí el Poder (l’estat, el capital) tenen la paella pel mànec. Obrint puntualment l’aixeta faciliten a aquestes vies èxits puntuals que es poden vendre i, així, defensar-les. Són ells qui ens els donen, no nosaltres que els hi imposem.

b2f9cc70a443a34f55836652_rw_1920

Però, com deia, la realitat és com és. Per molt que no ens agradi, les taxes d’atur de barris com la Palma Palmilla de Màlaga o a Sant Roc de Badalona (per posar casos de dins i fora els Països Catalans) dupliquen o tripliquen les dels centres de les seves respectives ciutats. I l’esperança de vida dels seus habitants és més de 10 anys inferior a les dels barris amb rendes més altes de les dues àrees metropolitanes. Al respecte, podríem anar esmentant molts exemples i encara ens quedaríem curts. Tot plegat és el resultat d’una realitat que, malgrat no ens agradi, és la que és. La d’una part de la humanitat que monopolitza els mitjans de producció de riquesa mentre una altra, la immensa majoria, en el millor dels casos treballa a canvi d’un salari per a produir aquesta riquesa. Aquest conflicte que vertebra les societats actuals es concreta en innombrables situacions on els interessos de la majoria, els nostres, entren en confrontació directa amb els de la burgesia. Quan es planteja la construcció d’un port esportiu destrossant 1 km. de platja “salvatge”. O quan algú defensa fer un nou mitjà de transport públic transferint la gestió a una empresa privada, o el rescat dels bancs amb diner públic, o legislar una llei d’arrendaments urbans com l’actual, o degradar l’actual sistema de pensions públiques, etc. Són interessos contradictoris. En conflicte. O ells o nosaltres.

Crec que som moltes persones les que pensem que la millor manera de definir estratègies per actuar, tant en el plànol individual com el col·lectiu, és partir d’una bona percepció de la realitat. De les condicions en les que ens trobem, de quins mitjans tenim, de què volem aconseguir i de les possibles conseqüències de les nostres accions. Quan reivindiquem el conflicte, a l’hora de construir les nostres propostes polítiques, partim d’aquest fet. El conflicte existeix i ara mateix vertebra els estats i les relacions capitalistes arreu del planeta. En conseqüència, qualsevol actuació nostra comportarà la reacció de qui es situa a l’altre pol del conflicte. La nostra política s’oposa, i nega, a aquella que es fa en contra nostra. Em temo que un punt entremig no existeix, per molt que sovint faci basarda pensar que la realitat és estructuralment tan crua.

capitalism

En aquest sentit, la deriva de la nova política cap a formes de negació del conflicte és nefasta. Primer, perquè aboca als moviments socials a una política centrada en els resultats que a la curta i a la llarga impedeixen construir la nostra autonomia en l’acció política. En la mesura en que no s’ataca el poder polític i econòmic generant conflicte, l’obtenció d’aquests resultats dependrà de la voluntat de l’Estat i del Capital de facilitar-los. Una mica com qui demana i obté (o no) una almoina. Segon, perquè en esquivar una confrontació directa ajuda a mantenir inalterades les relacions socials que emparen l’existència de l’explotació. I, tercer, perquè acaba transformant aquells col·lectius (sindicats, partits, moviments socials en sentit més ampli) que opten per aquesta via en gestors del repartiment d’aquestes compensacions. Els assimila i els converteix en un engranatge més de la maquinària.

Possiblement s’està gestant una reedició del pacte entre capital i treball que va suposar la socialdemocràcia. Segurament en aquest pacte les concessions del capital seran molt més petites que en aquell, per la simple raó que la pressió que ha patit és molt menor. Penso que en general les pràctiques de la nova política són un element central i constituent d’aquest pacte.

Opino que, malgrat costi assumir-ho a nivell d’imatge, nosaltres hem de quedar clarament fora d’aquest pacte. Hem de seguir reconeixent que la nostra és una realitat en conflicte. I que, en conseqüència, si veritablement el volem transformar ho haurem de fer mitjançant el conflicte i la lluita, on els resultats vindran de les victòries. En aquest camí ens caldrà reconèixer quina acció col·lectiva respon a aquests interessos i quina, per contra, els nega. Potser per a la meva generació aquest serà un procés dolorós, especialment perquè veurem caure noms de persones conegudes a banda i banda de la barricada. Però, com deia, la realitat és tossuda i el millor és assumir-ho com més aviat millor.

Repressió i incomunicació

Hi ha gestos i cares que, a força de trobar-m’hi, ja conec i sé com interpretar. Un ens l’hem trobat moltes vegades les companyes i companys encausats en el cas “27 i més”. Quan expliquem que ens demanen més de 11 anys de presó, 5 anys d’allunyament de la UAB i multes i responsabilitats civils que superen els 500.000 € en total, les cares generalment del nostre interlocutor/a són d’incredibilitat.  Immediatament segueixen comentaris del tipus: “No pot ser. Voleu dir que us demanen això? Apa, no et preocupis, segur que no serà tant”. I un cop de mà a l’esquena, barreja de gest paternal o d’intent de canviar de tema. En alguns casos, quan els explico que en el meu cas el fiscal només pot dir que vaig fer una roda de premsa, o en altres que només els identifica portant un megàfon, fent d’interlocutores o duent una pancarta, ens adonem que qui ens escolta no ens creu. Com deia, ja conec aquestes cares que darrere un somriure forçat amaguen el convenciment de que no estem dient el que realment va passar.

vectorstock_158548

Personalment, no és el primer cop que pateixo la repressió policial o, com en aquest cas, judicial. Som molt i moltes militants de moviments socials i sindicals que des de fa més de 20 anys l’hem anat experimentant en pròpia pell. Potser és cert que abans era una mica més subtil, segurament amb peticions de presó menors, però era igualment dramàtica i agressiva cap els moviments populars i la gent que hi militàvem. I, de fet, aquesta dificultat de fer creïble a les persones a qui els explicàvem aquesta repressió, també hi era. Quan narràvem que ens havien detingut i ens havien pegat mentre ens posaven les manilles un grup d’antiavalots, a l’altra banda sovint hi havia escepticisme. El mateix escepticisme que sentíem quan explicàvem que per una okupació ens volien engarjolar més de cinc anys. Un escepticisme que es convertia tot seguit en desconfiança.

Possiblement molta de la gent a qui ens adrecem quan expliquem la repressió reacciona de manera similar. Expliquem coses, situacions, ben reals. Tant reals que segurament són una pota del control social sota les denominades “democràcies”, entre elles la que ens ha tocat viure. Només a Catalunya, des del moviment de la insubmissió fins ara, els casos es poden comptar per milers, se’ns dubte. Tots ells amb situacions increïbles al darrere: des d’aquell insubmís que detenien trucant-lo que deia fer-se des d’un hospital on suposadament hi havia la seva mare ingressada d’urgència, fins gairebé abans d’ahir amb les estudiants detingudes en sortir de casa seva un dia qualsevol al matí. De fet, fa poc hem viscut i sentit un cas ben mediàtic, el de la Casandra. Sabem que l’han condemnada a un any de presó i diversos d’inhabilitació per piulades humorístiques sobre el Carrero Blanco, amb acudits que molts de nosaltres en algun moment hem fet (tot i que potser amb menys gràcia, ho reconec). Estic segur que moltes persones que han llegit aquest cas al diari hauran pensat que alguna cosa més haurà fet, la Casandra. Que per això només l’Audiència Nacional no condemna tant. I, de fet, alguns mitjans de comunicació ja s’han encarregat d’alimentar meticulosament aquesta sospita.

Què s’amaga darrere tot això? Quan la patim, la repressió molt sovint ens sembla desproporcionada. I no és estrany que un tingui la temptació de pensar que en el seu cas és exagerada, fora del normal. Tot i això, em temo que la repressió mai és exagerada i que segueix un guió ben establert. Busca provocar el màxim dany a les persones que la pateixen directament i al seu entorn militant. I sovint s’estén cap a familiars i amigues/amics. Ho sabem. Ho hem viscut i ho hem teoritzat molts cops. Però també busca generar incomunicació. I aquesta és potser una de les seves armes més perilloses. Crec que els exemples anteriors ho mostren clarament. Quan expliquem la repressió, per a la majoria de les persones ens situem en un terreny fangós, fora d’allò que és creïble, i entrem en una espècie de realitat paral·lela. A mode d’uns “expedients X”. Traspassen el llindar d’allò que, senzillament, és veraç segons els dictàmens dels mitjans de comunicació de masses que, ara per ara, ostenten encara el monopoli de dir com és la realitat.

I aquí tenim un problema. Militem en sindicats, en moviments socials o en col·lectius de diversa índole. Amb aquesta militància volem transformar la realitat. Lluitem contra el Poder i les seves injustícies. Ens hi rebel·lem i busquem ser molts i moltes per desbordar la seva realitat i construir-ne una de nova. Per fer-ho, una de les nostres principals armes és la paraula. Una arma, com deia un poeta, carregada de futur. La repressió ens la roba en eliminar la nostra capacitat de convenciment en allò que expliquem. Si exposem realitats increïbles per a qui ens escolta quan parlem de judicis, per exemple, perquè ens haurà de fer cas quan parlem de l’economia, de la societat, de l’explotació i hi proposem alternatives?. Senzillament, no ho fa.

madres

La repressió busca, també, condemnar-nos a la incomunicació. Treure’ns la veu encara que seguim parlant. Com a eina central en la nostra derrota. A Argentina, a finals dels 1970’s, aquelles dones amb mocadors blancs al cap a la Plaza de Mayo de Buenos Aires eren, simplement, unes boges. Perquè parlaven de coses negades. Ni una paraula a la premsa i, per tant, inexistents. Avui, aquí, ens passa el mateix. Que 25 exestudiants i dos treballadors de la Universitat Autònoma de Barcelona haguem d’anar a un judici on se’ns demanen més de 11 anys de presó i moltes altres coses sembla una fantasia. Però no ho és. Gens ni mica. Encara que, pràcticament, no se’n parli mai a la premsa de masses. I, amb això, deixem de ser interlocutors per tota la resta. Quan condemnem la privatització de les universitats o quan avisem d’acomiadaments encoberts o que hi ha qui treballa sense contracte. Jo ho veig, dia a dia, en la gent amb qui comparteixo treball a la meva facultat.

En absència de tenir capacitat per explicar la realitat de manera massiva, la repressió segueix fent, de la incomunicació, una de les seves millors armes. Espero que, en algun moment, els moviments populars tinguem la capacitat d’explicar, per nosaltres mateixos, al realitat en formats adreçats a la gran majoria de la població. Suposo que, per això, cal tenir els/les nostres periodistes i espais de comunicació consolidats. Si ho aconseguim, en aquell moment la repressió toparà amb un obstacle i nosaltres serem una mica més lliures.

Nosaltres som nosaltres i la nostra lluita és, naturalment, nostra

Moltes coses ens hem sentit dir aquests darrers mesos. Moltes companyes i companys, i jo mateix. Ens han dit que som el sindicat de les CUP i que amb els convergents fem la pinça per atacar els comuns i la seva nau insígnia, l’Ajuntament de Barcelona. Però alhora, o en molts pocs dies de diferència, hem escoltat com ens vinculaven a l’entorn d’ICV i els Comuns (o a CSQP). Seguint aquesta teoria, accions com la vaga d’ensenyament del 18 de gener hauria fet el joc a aquest espai polític per erosionar la confluència entre JxS i la CUP per pactar els pressupostos, tot per posar en risc el Procés. Alguns, fins i tot, han anat més enllà acusant-nos de lerrouxistes, procapitalistes o d’agents d’una barreja de la CIA i el CNI. Tot plegat, de vegades és difícil aguantar-se el riure.

precaris

Ironies a banda, aquest fet és indicatiu d’una realitat important. Les persones i mitjans que plantegen aquest tipus d’afirmacions poden estar jugant dues cartes relativament diferents. La primera és la deformació conscient de la realitat. Vinculant la lluita d’un col·lectiu de treballadores i treballadors o d’un sindicat de combat a una intencionalitat política “inconfessable”, es busca deslegitimar-la i, d’aquesta manera, erosionar la capacitat de confrontació sindical. La segona, al meu parer, és més preocupant en la mesura que és relativament sincera. M’explico, hi ha qui creu seriosament que la CGT som el braç d’una determinada opció dins de la política institucional. La que sigui, ja que els assenyalaments d’aquesta vinculació són variables en el temps i en funció de qui els faci. I quan això s’afirma des de qualsevol de les variants de la “Nova política” ens mostra que aquesta política de nova en té ben poc i sí, en canvi, de vella. Aquest tipus de plantejaments neguen l’autonomia de les organitzacions de treballadors/es. És a dir, que a partir d’anàlisis pròpies, es puguin plantejar estratègies i accions per assolir uns determinats objectius. I això és, precisament, el que busquem fer des de l’anarcosindicalisme quan ens identifiquem amb un sindicalisme d’ofensiva per a la transformació social.

Fa quasi 80 anys Galeano ja ho va plantejar en el seu poema “Los Nadies”. Negar que els sindicats o els moviments populars tinguem una capacitat d’acció “política” per nosaltres mateixos porta a reproduir una visió classista de la política. On per política s’entén, bàsicament o només, aquella que té a veure amb les institucions de la burgesia. Fora d’elles, res. Com a mínim en termes d’acció pública.

Els temps canvien. Potser massa poc a poc, però canvien. Estancat o fracassat l’assalt al cel a través de les institucions, ara s’obre pas el nostre temps. Un temps on intentarem fer, cada vegada més, política en funció de nosaltres i per a nosaltres. Confrontant. Obrint conflictes, arreu. Sovint petits, però propers i que afecten directament a les nostres condicions de vida, com la lluita contra un acomiadament en una petita empresa o per frenar una privatització d’un espai públic en un barri. Probablement se’ns seguirà negant, a nivell de mitjans de comunicació. I no rebrem l’atenció de focus ni càmeres tret, potser, en apartats de “successos”.

En paral·lel gairebé segur hi haurà qui, per cada moviment nostre, pretendrà veure-hi una agenda oculta a favor d’un dels lobbys de la política del sistema. Francament, a nosaltres ens rellisca bastant. Que persisteixin en la seva il·lusió. Mentre, en espais col·lectius i horitzontals, a partir dels nostres propis mitjans i atenent a les nostres realitats, construïm les nostres pròpies agendes de lluita i les portem a terme. Amb vagues. Alliberant espais i sostres. En assemblees. I sí, com deia un famós escriptor, “ladran, luego cabalgamos”.

tramvies

“Mort del sindicalisme”, ciutadania i conflicte de classe

Criticar els sindicats és una moda en la “postpolítica”. De fet, més que els sindicats, es critica el sindicalisme. I se n’augura una mort irremeiable. No seré jo qui defensi a capa i espasa els sindicats. Fins i tot al que jo milito segur que li podem atribuir errades. Tot i que hem de ser conscients que a cavall passat criticar i pontificar sempre és més fàcil, és innegable que el sindicalisme de combat hem tingut les nostres limitacions durant les darreres dècades. I és imprescindible ser-ne conscients, analitzar-les i corregir-les. Ens hi van moltes coses. Però avui no vull parlar d’això.

fabrica

Avui vull parlar d’una crítica al sindicalisme que ara per ara ja és molt poc original. Seguint el guió d’aquesta crítica, el sindicalisme està en crisi. No té la capacitat de plantejar una resistència a l’envestida del capitalisme neoliberal (o, ja posat a fer servir noves paraules, del postcapitalisme). És una força que ja no és hegemònica i li manca la originalitat i vitalitat d’altres moviments socials. De fet, aquesta realitat s’expressa en l’emergència de noves formes d’organització laborals diferents (i aquí són obligades les referències a manters, netejadores d’hotels, etc) davant els sindicats anquilosats. Arribat aquest punt, el guió segueix argumentant que la diferència entre ara i fa 40 o 50 anys és que s’ha diversificat l’estructura productiva, que el capital industrial ha deixat pas a noves formes d’obtenció de plusvàlua capitalista i que tot això ha fet saltar pels aires la consciència de classe. Això darrer es deu, seguint el fil, a que ara mateix les condicions de vida són molt diverses i hi ha molts pocs punts de contacte entre, posem pel cas, un precari que encadena beques, una noia jove que serveix copes sense contracte i un treballador de banca de 60 anys. Ni en els salaris, ni en la identificació amb la feina o el lloc de treball. I molt menys en la capacitat que un sindicalisme assimilat a comitès d’empresa té de representar els seus interessos i, en nom seu, arribar a acords amb el capital.

Se’ns dubte, en aquestes anàlisis hi ha coses interessants i que no podem no tenir en compte. De fet, en la narració dels efectes de tot plegat hi ha veritats com punys. La gent jove militant de moviments socials, on sovint es parteix la cara amb el poder, se sent poc atreta pel sindicalisme. Malgrat la crisi dels dos sindicats del règim del 78, els anomenats sindicats combatius no protagonitzem cap creixement espectacular ni en afiliació, ni en referencialitat en els moviments socials. La gent més precària majoritàriament no mira a l’organització ni la lluita sindical a l’hora de resoldre les injustícies que pateix. I, sobretot, la identitat col·lectiva com a treballadors i treballadores, allò que alguns anomenen consciència de classe, és en general molt dèbil o pràcticament inexistent en molts sectors.

Tot això respon només, o bàsicament, als canvis en el sistema productiu, a la fragmentació de grans empreses i a l’aparició de múltiples relacions laborals (contractes indefinits, de durada limitada, a temps parcial, falsos autònoms, beques, etc)? Jo penso que no, malgrat que les anàlisis des de la postpolítica venen a dir tot el contrari. Personalment, en aquestes anàlisis hi trobo a faltar un element central: el conflicte.

Miro d’explicar-me. Tota aquesta explicació de les limitacions del sindicalisme presenta paral·lelismes els discursos dels grans mitjans de comunicació. Parteix d’una imatge del sindicalisme assimilada al model sindical i a les pràctiques de CCOO i UGT, de manera anàloga a com la premsa quan parla de sindicats es refereix a aquestes organitzacions. Identifica el fracàs del sindicalisme a partir de com els sindicats principals, de tradició socialdemòcrata i eurocomunista, s’han comportat a Europa occidental els darrers 50 o 60 anys. Organitzacions que han anat a buscar, com a objectius, garantir la plena ocupació, feines durables en el temps i grans agregats de persones que els donessin capacitat de negociació i concertació empresa a empresa i sector a sector. Òbviament aquest model fa dècades que està en crisi. Però no crec que puguem assimilar el sindicalisme, tot el sindicalisme, i la seva suposada crisi a això.

El sindicalisme, ja en els seus inicis i durant el seu procés de vertebració, va haver de gestionar una realitat plural i diversa de la classe treballadora. És fals que tots els i les treballadores de principis de s. XX visquessin i treballessin a Barcelona i les ciutats de les seves rodalies. Hi havia un reguitzell de colònies tèxtils pel Llobregat i l’Alt Ter. Ja abans, una de les primeres agrupacions de treballadors va ser la dels boters d’Arbúcies, en un ambient ben allunyat dels estàndards del món urbà. El 1909, la que després va ser la Vaga de la Canadenca va començar a Camarasa. En aquella època no hi havia contractes indefinits, ni comitès d’empresa, ni totes les fàbriques eren factories de milers de treballadors/es. Tampoc tot el sindicalisme va ser ni industrial ni urbà, com certifica la important conflictivitat al camp català, o andalús i extremeny, per citar altres exemples de la Península Ibèrica.

Sota el prisma de l’argumentari de la “postpolítica”, en aquestes circumstàncies de finals del s. XIX i inicis del s. XX, no pot explicar-se la creació d’organitzacions sindicals i la lluita que van promoure. Miners, teixidores i venedors ambulants què compartien? El tipus de feina? No. La forma jurídica de la seva relació amb un patró (si és que en tenien)? Tampoc. Compartien formar part de la immensa majoria de la població que vivia del seu propi treball, quan podien treballar, i que patia l’explotació de la burgesia, amb qui tenien una relació de conflicte.

Moltes de les anàlisis de la situació actual no consideren el conflicte, és a dir, el conflicte de classe. Els sindicats no són, o no haurien de ser, simplement agrupacions de gent que compartim determinats aspectes de la nostra vida, com l’ofici o l’empresa per la que treballem i un tipus de contracte. Els sindicats són, principalment, eines de lluita. De confrontació. De conflicte entre explotats i explotadors. Entesos així, la perspectiva canvia diametralment. La dicotomia “sindicats, organitzacions de treballadors/es amb privilegis” i “moviments socials, organitzacions del precariat” s’esfuma. Per vàries raons. La primera perquè un sindicat és, o hauria de ser, un moviment social. La segona, i la més rellevant, perquè si el que ens defineix és el conflicte de classes, és a dir, la manera com ens situem en una relació d’explotació, la dicotomia entre tipus de treballdors/es més estables i mes precàries ja no és central. És innegable que les seves condicions materials de vida son molt diferents, però ambdós es posicionen en el mateix bàndol del conflicte entre treball i capital.

precariat

Em temo que l’oblit per part de la “postpolítica” del conflicte en les seves anàlisis no és ni casual ni innocent. Potser perquè, per una banda, suposen la continuació i la regeneració del sindicalisme del règim dels estats del benestar europeus. La concertació i pacte social que proposen aquests sindicats pot trobar una certa continuïtat en el “ciutadanisme” de la “nova política”, que desestructura les identitats de classe per definir participacions individuals a la societat sota l’empara de les institucions (més o menys renovades en l’aparent). I, segurament, també perquè la seva proposta política relega el conflicte col·lectiu, tal i com estem veient.

Arribat aquest punt, queda pendent resoldre perquè ens costa, al sindicalisme combatiu créixer malgrat la crisi del sindicalisme del règim i, sobretot, recuperar una certa centralitat en els moviments socials. Segur que de raons n’hi ha moltes, començant pels nostres propis errors. Però penso que una d’important és que no hem tingut ni tenim la capacitat de consolidar identitats col·lectives entorn el conflicte. Quaranta anys de “consensos democràtics” i de règim del 78 ens han fet molt mal i han imposat una consciència de ciutadania on el conflicte de classe cada vegada és veu més estrany. D’altra banda, el model sindical imperant va renunciar conscientment a aquest conflicte i va enfortir una visió de la classe treballadora a partir del lloc de treball (la fàbrica) i no de la lluita de classes contra la burgesia.

Tenim doncs, a sobre la taula, un repte urgent: dinamitar aquest miratge, recuperar la consciència de conflicte i, sobretot, consolidar espais col·lectius com a eines per guanyar aquest conflicte. I jo sóc dels que pensem que el sindicalisme pot ser una d’aquestes eines col·lectives.

SF Mission 1999 Class War Just Do It