A mi no m’agrada gens veure diputats de Vox en un parlament. Encara recordo la sorpresa quan van entrar al parlament d’Andalusia. I em temo que el proper 14-F veurem com un grapat són escollits pel parlament de Catalunya. Però el que no m’agrada no és el fet que hi hagi diputats i diputades feixistes. De diputats i diputades lesius pels interessos de la majoria de la població n’hem tingut molts al llarg del temps. Els/les que van aprovar les successives reformes laborals no eren de Vox. Ni la llei d’estrangeria o la llei mordassa, ni la liberalització dels lloguers i del sòl, ni tantes altres lleis.
Doncs no, si no m’agrada que hi hagi diputades i diputats de Vox és perquè hi ha feixisme al carrer. Aquest és el problema: el feixisme existeix. Haig de dir que no em preocupa excessivament que hi hagi feixisme al barri de Salamanca de Madrid o a la plaça Artós de Barcelona. Allà hi viuen els nostres enemics de classe. Són la gent que s’enriqueix gràcies a la nostra misèria, amb zero escrúpols per acomiadar centenars o milers de persones, per traficar amb armes i amb medicaments, per privar l’accés de milions de persones d’arreu del món als recursos necessaris per a poder fer una cosa tan bàsica com és viure. Que aquesta gent evolucioni cap el feixisme és possiblement un fenomen natural, sobretot si veuen que les altres formes que tenen de control polític i de poder els són insuficients en un determinat moment.
A mi em preocupa el feixisme que s’estén i troba terra per arrelar en altres llocs, en els barris on viu la nostra gent. És un feixisme que s’alimenta també de l’explotació, de l’empobriment de la vida quotidiana, del costum imposat reiteradament a la classe treballadora de que parlar de política és perdre el temps, de l’egoisme repetit matxaconament des de molts tertulians i programes escombraries dels mitjans. Un egoisme que es tradueix en primer jo i després la resta, especialment els darrers en arribar siguin joves a una empresa o migrants a un territori. D’altra banda, des de fa dècades se’ns ha imposat la cultura de la delegació. Deleguem en els polítics professionals la gestió del dia a dia. Deleguem en els/les delegades sindicals la nostra acció política en els llocs de treball. Deleguem en professionals fer coses que no ens amoïnem per entendre. En aquest context, per què ens estranya que un model autoritari, que promet seguretat a canvi de renunciar a la llibertat tingui tanta audiència? És una conseqüència lògica del que ens estan fent ser des de fa anys. I no ens confonguem, qui ens ha portat cap aquest camí no han sigut partits polítics ni sindicats feixistes. Han sigut uns altres, els que des dels anys 1977 han modelat com hem de ser. Un egoisme radical i un delegar absolutament la nostra vida en qui garanteix tranquil·litat (el “pan y toros” del franquisme) és un aliment immillorable pel creixement del feixisme.
Centrar el problema en el fet que Vox entri a un parlament és negar la realitat. De la mateixa manera que pensar que la solució passa per il·legalitzar un partit com Vox, és també un autoengany. Possiblement a qui ha gestionat el sistema des de fa quaranta anys l’interessi centrar el debat en aquest terreny, a l’àmbit de tribunals, de les institucions i de les eleccions cada quatre anys. Mentre, a nosaltres ens releguen com a simples espectadors/es. Fent-ho, continuen alimentant la serp que ha parit l’ou que ara s’esberla. Se segueix reproduint un sistema on s’anul·la la capacitat de les persones normals i corrents de ser protagonistes de la nostra vida, creant acció política i autogestionant col·lectivament el dia a dia. La solució que plantegen, per contra, és com intentar aturar una marea amb una simple escombra i ens condemna a veure, passivament, com poc a poc el feixisme es va estenent i ens va intoxicant. De fet, sent una mica mal pensat, potser ja hi ha a qui l’interessa que el feixisme guanyi protagonisme a determinats barris i als centres de treball. Que sigui un referent d’un sector de la classe treballadora. Quan més espai ocupa, menys en tenim nosaltres, els i les que plantegem i lluitem alternatives a l’actual model social i econòmic. Potser d’això es tracta.
És imperiós que sortim d’aquesta lògica. La lluita contra el feixisme, o la protagonitzem nosaltres, o no serà. I penso que ho hem de fer en dues vessants complementàries i igualment necessàries. La primera, cal impedir que es faci present als nostres barris i dels nostres centres de treball. I això cal fer-ho amb la nostra força, que prové de l’acció directa. La segona, hem de combatre el feixisme refermant les nostres alternatives al sistema econòmic, social i polític imperant. Només quan som capaços de plantejar propostes actuals, assumibles i engrescadores per radicals, podem deixar sense oxigen per viure al feixisme. Hi ha exemples que mostren com de cert és això. On el moviment per l’habitatge construeix una lluita a cara partida, on la solidaritat i l’acció directa són la base, el feixisme no hi entra. Com tampoc ha gosat entrar en les lluites sindicals reals, aquelles (i malauradament són massa poques) on les assemblees decideixen i les barricades alliberen camins.
L’alternativa al feixisme no passa pel sistema que l’ha permès créixer. Paradoxalment, passa per la lluita sorda i constant per subvertir-lo.
La Sal de la Terra 