Fa massa anys que parlem de crisi. De fet, aquesta paraula l’hem convertit en una espècie de fetitxe que ens va bé per explicar una bona part de les circumstàncies en les que vivim. Si hem perdut la feina o ens han baixat el sou ho argumentem, d’alguna o altra manera, per la crisi. Les reduccions de les pensions i les retallades en els serveis públics les vinculem, també, al mateix. La crisi acaba sent una categoria feta a mida que serveix per explicar-ho tot. I, el que encara és pitjor, per a donar-li un sentit d’inevitabilitat a tot plegat. A més, sembla com si tothom la patíssim, de tal manera que la crisi gairebé esvaeix les desigualtats de classe convertint per igual en víctimes a empresaris i treballadors.
Tot plegat, no deixa de ser una certa estafa. I faig servir la paraula estafa de manera plenament conscient, doncs estic plenament convençut que hi ha una premeditació clara en aquesta percepció que se’ns vol inculcar. Una bona pista ens la donen diversos informes d’organismes com el Banc Mundial, l’OCDE i l’Organització Internacional del Treball (OIT), plasmats en documents adreçats als governs. Així, per exemple, en un recent estudi l’OIT (“Informality and the quality of employment in G20 countries“) reconeix que en el que anomenen les “economies desenvolupades del G-20” els salaris s’han estancat o fins i tot han baixat en els últims anys, coincidint amb això que en diuen “crisi”. De fet, a l’Estat Espanyol de mitjana han baixat un 1,7% entre els anys 2007 i 2012. I això que aquesta dada amaga l’increment dels sous a les franges salarials més altes i l’augment de la distància entre les remuneracions d’executius i de treballadors poc qualificats.
Aquests mateixos informes diuen ben clarament que la baixada de sous no es vincula amb una suposada baixada de “productivitat” del treball o dels beneficis del capital. En el conjunt de les “economies avançades” del G-20 la productivitat del treball ha pujat ben bé un 6% entre el 2009 i el 2012 mentre els sous, de mitjana, amb prou feines ho han fet un 1%. En definitiva, malgrat generar més valor, els salaris pràcticament són els mateixos i, per tant, la part que s’apropia l’empresari creix. Aquesta tendència no és gens nova. Entre el 1990 i el 2012 la productivitat del treball ha crescut entorn un 17% mentre els salaris, com a molt, ho han fet un 5%.
Tot això que explico, els governs ho saben molt millor i des de fa temps, ja que a ells s’adrecen aquests informes. De fet, el document fet públic en relació aquest darrer estudi encara detalla més coses. Ens diu clarament que hi ha una tendència general a aquestes “economies desenvolupades” a que la compensació dels salaris en el PIB, és a dir, la part de la riquesa produïda al llarg d’un any que es destina a sous, baixi. Casualment és a l’Estat espanyol on aquest descens ha sigut més intens, de més del 15% en els darrers 40 anys. Això fa que actualment la major part del PIB vagi a retribuir el capital en comptes del treball.
Font: OIT 2014. Informality and the quality of employment in G20 countries (http://www.ilo.org/wcmsp5/groups/public/—dgreports/—dcomm/—publ/documents/publication/wcms_305425.pdf)
En aquest context no sorprèn que hi hagi cada vegades més veus que aposten per promoure increments de sous, ni que sigui per compensar la baixada dels darrers anys. Des de l’OCDE fins al ministre De Guindos, i amb ells alguns dirigents dels sindicats majoritaris a casa nostra, posen sobre la taula la conveniència per incrementar els salaris els propers mesos. No fer-ho, argumenten, podria tenir efectes negatius sobre una recuperació econòmica que no acaba de consolidar-se degut a la poca capacitat de consum de les classes treballadores. Pujar salaris, doncs, ha de tenir efectes positius sobre la demanda i, conseqüentment, estimular l’economia començant pel retorn del deute privat.
En definitiva, no es plantegen que cal pujar salaris per eradicar la pobresa que ha anat creixent els darrers anys, per evitar que hi hagi milers de nens i nenes que cada dia van a escola sense haver esmorzat. Que uns salaris més alts frenarien els desnonaments per impagament de lloguers així com la pobresa energètica. Que millorarien les condicions de vida de la gran majoria de la població. Ni una paraula per dir que augmentar els sous és una qüestió de justícia en la mesura que disminueix la quantitat de treball robat que s’apropia el Capital en forma de benefici. Que els analistes de les grans institucions de l’actual ordre internacional no plantegin la qüestió en aquests termes, sinó que ara vegin l’augment de sous com una via per estimular l’economia, no ens ha de sorprendre. En canvi, que des dels grans sindicats es reprodueixi aquest argument és una mostra de la dependència ideològica d’una part del sindicalisme respecte el liberalisme econòmic.
Ja és hora que trenquem aquesta dependència. Ens hi va el poder anhelar a transformar la realitat. A partir de les nostres aspiracions i dels nostres interessos. No reivindiquem salaris més alts perquè vulguem estimular la demanda agregada. No, els reivindiquem senzillament perquè volem millorar la vida de milions i milions de persones al conjunt del planeta. Perquè és una via de reduir el nivell d’explotació que patim. I punt.
La Sal de la Terra 