Crisi i salaris

Fa massa anys que parlem de crisi. De fet, aquesta paraula l’hem convertit en una espècie de fetitxe que ens va bé per explicar una bona part de les circumstàncies en les que vivim. Si hem perdut la feina o ens han baixat el sou ho argumentem, d’alguna o altra manera, per la crisi. Les reduccions de les pensions i les retallades en els serveis públics les vinculem, també, al mateix. La crisi acaba sent una categoria feta a mida que serveix per explicar-ho tot. I, el que encara és pitjor, per a donar-li un sentit d’inevitabilitat a tot plegat. A més, sembla com si tothom la patíssim, de tal manera que la crisi gairebé esvaeix les desigualtats de classe convertint per igual en víctimes a empresaris i treballadors.

Tot plegat, no deixa de ser una certa estafa. I faig servir la paraula estafa de manera plenament conscient, doncs estic plenament convençut que hi ha una premeditació clara en aquesta percepció que se’ns vol inculcar. Una bona pista ens la donen diversos informes d’organismes com el Banc Mundial, l’OCDE i l’Organització Internacional del Treball (OIT), plasmats en documents adreçats als governs. Així, per exemple, en un recent estudi l’OIT (“Informality and the quality of employment in G20 countries“) reconeix que en el que anomenen les “economies desenvolupades del G-20” els salaris s’han estancat o fins i tot han baixat en els últims anys, coincidint amb això que en diuen “crisi”. De fet, a l’Estat Espanyol de mitjana han baixat un 1,7% entre els anys 2007 i 2012. I això que aquesta dada amaga l’increment dels sous a les franges salarials més altes i l’augment de la distància entre les remuneracions d’executius i de treballadors poc qualificats.

SALARI~1Aquests mateixos informes diuen ben clarament que la baixada de sous no es vincula amb una suposada baixada de “productivitat” del treball o dels beneficis del capital. En el conjunt de les “economies avançades” del G-20 la productivitat del treball ha pujat ben bé un 6% entre el 2009 i el 2012 mentre els sous, de mitjana, amb prou feines ho han fet un 1%. En definitiva, malgrat generar més valor, els salaris pràcticament són els mateixos i, per tant, la part que s’apropia l’empresari creix. Aquesta tendència no és gens nova. Entre el 1990 i el 2012 la productivitat del treball ha crescut entorn un 17% mentre els salaris, com a molt, ho han fet un 5%.

Tot això que explico, els governs ho saben molt millor i des de fa temps, ja que a ells s’adrecen aquests informes. De fet, el document fet públic en relació aquest darrer estudi encara detalla més coses. Ens diu clarament que hi ha una tendència general a aquestes “economies desenvolupades” a que la compensació dels salaris en el PIB, és a dir, la part de la riquesa produïda al llarg d’un any que es destina a sous, baixi. Casualment és a l’Estat espanyol on aquest descens ha sigut més intens, de més del 15% en els darrers 40 anys. Això fa que actualment la major part del PIB vagi a retribuir el capital en comptes del treball.

Participació dels salaris del PIB

Font: OIT 2014. Informality and the quality of employment in G20 countries (http://www.ilo.org/wcmsp5/groups/public/—dgreports/—dcomm/—publ/documents/publication/wcms_305425.pdf)

En aquest context no sorprèn que hi hagi cada vegades més veus que aposten per promoure increments de sous, ni que sigui per compensar la baixada dels darrers anys. Des de l’OCDE fins al ministre De Guindos, i amb ells alguns dirigents dels sindicats majoritaris a casa nostra, posen sobre la taula la conveniència per incrementar els salaris els propers mesos. No fer-ho, argumenten, podria tenir efectes negatius sobre una recuperació econòmica que no acaba de consolidar-se degut a la poca capacitat de consum de les classes treballadores. Pujar salaris, doncs, ha de tenir efectes positius sobre la demanda i, conseqüentment, estimular l’economia començant pel retorn del deute privat.

En definitiva, no es plantegen que cal pujar salaris per eradicar la pobresa que ha anat creixent els darrers anys, per evitar que hi hagi milers de nens i nenes que cada dia van a escola sense haver esmorzat. Que uns salaris més alts frenarien els desnonaments per impagament de lloguers així com la pobresa energètica. Que millorarien les condicions de vida de la gran majoria de la població. Ni una paraula per dir que augmentar els sous és una qüestió de justícia en la mesura que disminueix la quantitat de treball robat que s’apropia el Capital en forma de benefici. Que els analistes de les grans institucions de l’actual ordre internacional no plantegin la qüestió en aquests termes, sinó que ara vegin l’augment de sous com una via per estimular l’economia, no ens ha de sorprendre. En canvi, que des dels grans sindicats es reprodueixi aquest argument és una mostra de la dependència ideològica d’una part del sindicalisme respecte el liberalisme econòmic.

Ja és hora que trenquem aquesta dependència. Ens hi va el poder anhelar a transformar la realitat. A partir de les nostres aspiracions i dels nostres interessos. No reivindiquem salaris més alts perquè vulguem estimular la demanda agregada. No, els reivindiquem senzillament perquè volem millorar la vida de milions i milions de persones al conjunt del planeta. Perquè és una via de reduir el nivell d’explotació que patim. I punt.

Anuncis

Morir treballant

Tothom sabem que els darrers mesos una epidèmia d’Ebola s’ha estès per l’occident d’Àfrica i que ha matat quasi 2.000 persones. Des de fa setmanes els mitjans de comunicació ens ho han anat explicant. De vegades de manera pausada, però sovint amb notícies alarmistes, com per exemple la de l’hospitalització fa unes setmanes d’un nigerià a Alacant. Sembla com si el drama de l’Ebola, a part de a les farmacèutiques, els estigui anant molt bé als governs i grups de pressió que volen estendre la por a l’arribada d’immigrants (recordeu allò de “50.000 subsaharians esperen assaltar la tanca de Melilla”?).

Mentre l’Ebola es cobrava víctimes a Àfrica, durant aquests tres mesos més de mig milió de persones han mort en accidents laborals i per circumstàncies derivades del seu treball. Ho va dir a finals d’agost Guy Rider, director de l’Organització Internacional del Treball; gens sospitós de radicalisme, per cert. De fet, el que va dir Rider és que cada any moren per aquesta causa al món 2,3 milions de persones. Persones que comparteixen amb la majoria de nosaltres el fet d’haver d’anar a treballar per guanyar-se la vida tot venent la seva capacitat de fer coses o el fruit directe del seu treball. Possiblement perquè en la seva gran majoria es tracta de pobres o simplement de treballadores i treballadors, les seves morts no acostumen a ser notícia. O, com a mínim, no són ni grans titulars ni apareixen a les grans agències informatives internacionals. Ja ho sabem, un treballador mort a la feina generalment no passa de ser un petit espai a la secció de successos del diari local. A la mateixa secció on es pot parlar d’un atracament o d’un petit incendi en un magatzem del barri. Suposo que els directors dels grans mitjans de comunicació han de ser responsables. Us imagineu què passaria si l’alarma social pels morts del treball fos proporcional a la que va generar fa uns anys la grip aviària? O a la que està provocant l’epidèmia d’Ebola?

Accident a una fàbrica tèxtil de Savar, Bangladesh, 23 d'abril de 2013.  Fabricava roba per a vàries empreses europees.

Accident a una fàbrica tèxtil de Savar, Bangladesh, 23 d’abril de 2013. Fabricava roba per a vàries empreses europees.

Però els morts del treball existeixen, són reals, de carns i ossos i tenen noms i cognoms. I la seva mort deixa un buit a milions i milions de persones que eren els seus amics i amigues, companyes o familiars. De fet, l’any 2013 van ser molts més morts que els de les guerres de Síria, Irak, Afganistan, Colòmbia i la R.D. Congo totes juntes. Molts més. Pràcticament un cada 14 segons, uns 6.300 cada dia, quasi 200.000 al mes. En una època en què estem acostumats a injustícies que es mesuren amb grans xifres, la cruesa d’aquesta massacre no ens hauria de deixar indiferents. Per a fer-nos una idea de la seva magnitud, podem recórrer a l’estudi que el juny de l’any 2008 es va publicar al British Medical Journal. Argumentava que durant un període teòricament de pau, com va ser la segona meitat del s. XX els morts reals en conflictes bèl·lics triplicaven les estimacions oficials. Estimaven que entre els anys 1955 i 2003 uns 5,4 milions de persones van morir per causa de 13 guerres diferents, sent la més sagnant la del Vietnam. Doncs bé, en menys de dos anys i mig, aquesta esgarrifosa xifra acumulada durant quasi mig segle queda superada per la de les persones que treballant s’hi han deixat la vida. Tot plegat per generar unes plusvàlues als capitalistes. Uns beneficis impregnats de sang, de la de milions de morts i de desenes de milers de ferits greus. Uns morts que pels grans mitjans de comunicació semblen no valdre ni la tinta que haurien de gastar per escriure el seu nom. A més, esmentar-los crearia una alarma social en la direcció equivocada. Una alarma social que no apuntaria cap a persones que pateixen de manera descarnada l’espoli imperialista a l’Àfrica subsahariana. Una alarma que, en canvi, dispararia contra els de dalt: accionistes, dirigents de grans corporacions, d’organismes financers internacionals, governants còmplices, etc.

No penseu, doncs, que és urgent girar la direcció de les nostres pors, inseguretats i odis i adreçar-los cap a la direcció correcta? I, si ens costa fer-ho de manera individual, buscar el recolzament de molts/es i fer-ho col·lectivament?

 (Mentre he escrit aquest text, unes 500 persones deuen haver mort arreu del món per un accident laboral)