Patriarcat i nosaltres, els homes

El patriarcat existeix. És tangible, condiciona la vida del conjunt de la humanitat, mata com a mínim centenars de milers de dones a tot el món cada any i defineix unes relacions d’opressió que vertebren totes les societats humanes actuals. La seva existència la pateixen milers de milions de dones, encara que de dones n’hi hagi de classe burgesa (una minoria) i de classe treballadora (la majoria). No sé si parlar de víctimes del patriarcat, perquè la noció de víctima sovint implica veure com passiva qui ho és. A més, si algú és actiu en la lluita contra el patriarcat, són les dones. I pràcticament només les dones, tot i que els homes també molt sovint en som, d’alguna manera, de víctimes  i també executors d’altres cops.

És innegable que les dones fa molts anys van fer una passa endavant en la lluita contra l’opressió patriarcal. Sovint sota les rialles, de vegades condescendents, dels homes que, des de la comoditat del sofà o de la teorització de no sé ben bé què, ens hem quedat més aviat calladets i quietets. També és cert que, a mesura que les dones han fet de l’opressió patriarcal un problema social, que el reconeixem com a tal, alguns homes hem començat a prendre una certa consciència de ser víctimes del patriarcat. Ens hem volgut mostrar solidaris amb qui carrega el pes de la seva explotació, que són les dones. Ara bé, en general la història de la nostra resistència acaba aquí. I no és massa heroica, que diguem.

En moltes situacions flagrants d’opressió, jo sóc dels que penso que l’absència de compromís, de presa de part, et fa còmplice del poder. De qui oprimeix i explota. Opino que el silenci, la passivitat, comporta complicitat. Ni que sigui un silenci i una complicitat per comoditat. Vull pensar que la majoria dels homes no violem, i m’agradaria poder dir que de manera conscient tampoc maltractem ni oprimim les dones que anem coneixent al llarg de la vida, com a companyes, amigues, col·legues, amants, etc. Però fins i tot si no fem res d’això, també estic convençut que no ser actius com a homes en contra del patriarcat ens en fa còmplices. Perquè, per ser objectius, ens educa per capitalitzar els espais públics davant les dones, per delegar-les-hi la responsabilitat sobre els àmbits domèstics, i un llarg etcètera de coses que tots coneixem.

Per tant, no és suficient donar copets a l’esquena de les nostres companyes, amigues, etc., i reconèixer que nosaltres també ens sentim colpits pel patriarcat. És imperiós, penso, que com a homes definim també la nostra lluita en contra d’aquesta estructura de poder i dominació. I quan dic com a homes, ho dic conscientment. No hem de pretendre ser els més “feministes” ni voler ocupar els espais que les dones han construït, en gran mesura soles, de lluita. La vaga feminista del 8-M ens va donar una bona i merescuda lliçó. El nostre paper no era el de ser cares visibles, portar megàfons i pancartes, per molt que ens costés no fer-ho. Suplantar i arraconar, monopolitzar l’espai públic és, precisament, un dels rols que el patriarcat ens assigna i que hem de combatre.

Potser una primera passa que com a homes podem fer de lluita contra el patriarcat és, precisament, repensar-nos com a homes. Un repensar-nos que ens hem d’atrevir a fer-ho públicament, no només en privat. Remarco això de fer-ho públicament perquè segurament suposa negar-nos a nosaltres mateixos tal i com ens defineix, des de petits, el propi patriarcat. I això, els homes heterosexuals no ho hem fet mai, o gairebé mai. Esmento alguns exemples que, en cap cas, volen ser exhaustius. Un és la por. Els homes hem de ser segurs i evidenciar-ho. Convençuts de nosaltres mateixos i, especialment en públic, actuar com a tal. A més, hem de ser capaços de donar seguretat a les dones, a les assemblees beneint les seves opinions o en un disturbi amb la policia o… Així ho dictamina el patriarcat: sense por i amb les idees clares. Estic ben segur que els homes no som així en absolut. Tenim por, sovint ens sentim perduts i mantenim moltes inseguretats. Hem de trencar, doncs, el motllo patriarcal i atrevir-nos a no reproduir, de manera forçada i artificial, uns estereotips que ens venen imposats.

Un altre exemple. Hem d’assumir que no som el centre del món. Per començar, som tot just el 50% de la humanitat, com a molt. Hem de reconèixer que el dubte, l’autocrítica constant són una eina bàsica per avançar en tots els aspectes de la vida. Encara que es contraposin amb la seguretat (falsa) de la que parlava més amunt. De fet, l’absència de preguntes sobre el que fem i pensem bàsicament el que fa és abocar-nos al dogmatisme. Lluita contra aquests estereotips i aquestes actituds ens portarà, en espais col·lectius, a valorar molt més l’horitzontalitat, la recerca de consensos obtinguts mitjançant la construcció conjunta de propostes i el convenciment, en oposició a l’autoritarisme, la jerarquia i els lideratges.

No em vull allargar. Sabem de què parlem. Si ens hi parem a pensar, els homes que ens autodenominem llibertaris, no farem honor a allò que diem ser si no ens repensem activa i col·lectivament en contraposició els esquemes patriarcals. Hem de ser valents i fer-ho. D’altra banda, seguirem sent còmplices, ni que sigui per inacció, del patriarcat.

Sindicalisme i legalitat: com ens plantegem la qüestió?

En el món del treball és habitual que, quan l’empresa enuncia una mesura, des del sindicalisme (em refereixo al que lluita) ens la mirem, l’analitzem i acabem preguntant-nos “Ho poden fer?”. Sovint truquem a un advocat o advocada o ens adrecem a un company/a que considerem que coneix la normativa laboral per a que ens la contestin. Si la resposta insinua o planteja que algun aspecte de la iniciativa empresarial pot contradir alguna normativa legal, anem a inspecció de treballo directament a un jutjat. Si participem en els comitès d’empresa o estem en espais de negociació amb la pròpia empresa podem fer servir el recurs de la interpretació de la norma per intentar, mitjançant l’amenaça de recórrer a accions judicials, que enretirin la mesura enunciada o que la modifiquin en un o un altre sentit. Però fins i tot si no participem del comitè d’empresa, és també força freqüent que una resposta d’aquest tipus ens porti a inspecció i al jutjat. Tot plegat, amb l’esperança de poder revertir l’actuació que vol dur a terme l’empresa i defensar així els nostres interessos. I dic “esperança” de manera plenament conscient.

En canvi, quan la resposta a “Ho poden fer?” és afirmativa, també és força freqüent que caiguem en una espècie de desànim i fatalisme. Assumim que no tenim eines per fer front a una acció de l’empresa que entenem, i tenim clar, que ataca els nostres drets i ens preparem per a minimitzar-ne les conseqüències.  De vegades, fins i tot establim també algun tipus de diàleg amb la pròpia empresa i cerquem que ella s’avingui amb nosaltres a negociar-ne alguns serrells. Aquí, no obstant, la nostra actitud és menys desafiant i ens estem disposats a acceptar un escenari on el patró ens concedeixi alguna petita almoina. Novament amb l’”esperança”, aquest cop molt més modesta, de poder rascar alguna cosa en un tauler que sabem que ens és desfavorable i que renunciem a intentar tombar. Si l’empresa és mínimament intel·ligent, fàcilment s’avindrà a fer petites concessions perquè sap perfectament que així ens implica en el procés d’implementar la mesura que vol i, d’alguna manera, el validem. I un cop avalada pel sindicalisme, aquesta mesura implementada passa a ser una condició, una realitat, ja acceptada. Normalitzada.

La pregunta “Ho poden fer?” reflecteix diverses coses i d’una gran importància. Per una banda, ens mostra que acceptem com a marc de referència la legalitat vigent. El corpus de normatives, decrets i lleis que ha dictat un estat, a través de les diverses administracions, que des del sindicalisme combatiu i en concret l’anarcosindicalisme entenem que no és en absolut amic nostre. Al contrari, el sabem oposat a nosaltres i intuïm que la seva funció és enfortir i legislar a favor dels nostres enemics de classe. Per una altra, el mateix sentit de la pregunta indica que renunciem a ser nosaltres qui donem una resposta que, en canvi, fiem a tercers. És la “llei”, és a dir, els/les inspectors/es, jutges, àrbitres, etc. qui resol la qüestió. En la mesura en que els i les treballadores no tenim a penes capacitat per incidir en una legislació cada vegada més restrictiva en matèria laboral i de drets civils, a la pràctica significa renunciar a la nostra capacitat d’actuació col·lectiva.

Segur que es pot dir que la imatge que estic presentant és excessivament simplista, i amb certa raó. Però és igualment cert que molts locals sindicals quan reben més afluència és el dia que passa visita un jurista. I també és veritat que moltes de les victòries que expliquem i reivindiquem els sindicats són victòries jurídiques. Victòries que depenen de la bona capacitat tècnica del company/a advocat/da que l’aconsegueix, de l’oportunitat de la seva acció i, sobretot, del que diuen unes lleis que les promulguen els mateixos parlaments que aproven les reformes laborals, les lleis “mordasses”, de desnonaments exprés, d’estrangeria, etc. Amb tot, tenim també altres victòries.

Per sort, també hi ha exemples on, quan un empresari anuncia una determinada mesura que ens afecta, la resposta la plantegem d’una altra manera: amb una pregunta del tipus “Deixarem que la faci?”. Pràcticament canviem només un verb respecte la manera anterior de formular la qüestió, però aquesta modificació comporta un canvi radical en la manera de definir el problema i la seva solució. Per començar, situa el focus en nosaltres, en la secció sindical, en el sindicat, en la nostra capacitat d’organització i d’acció col·lectiva. Esbossem que serem nosaltres, i no l’empresa o una administració depenent de l’estat, qui decidirà si volem acceptar el que planteja l’empresari, quins són els aspectes innegociables i quin és el llindar d’allò que seria assumible. I, per tant, si som nosaltres qui hem de construir la resposta, promou la nostra acció col·lectiva fruit del nostre propi grau d’organització.

Això obre un altre aspecte, el que té a veure amb la nostra capacitat d’acció. En la primera pregunta, l’acció es traduïa en una actuació eminentment jurídica o, si m’apureu, administrativa. Fins i tot, en la relació amb l’empresa, es recorria a la norma, per exemple el dret a consulta, a emetre un informe, etc. i als terminis que puguin dictar en cada cas la legislació vigent. Ara, en canvi, aquesta capacitat ens la reconeixem a nosaltres: en la nostra organització, en els debats i a les preses de decisió col·lectives, sobre què acceptem i què no, sobre com responem i amb quines eines i en les accions que en derivem en cada moment. És aquí quan ens empoderem com a sindicat i utilitzem les eines que tradicionalment hem tingut la classe treballadora per a lluitar: les vagues, les manifestacions, els bloquejos,… en definitiva, l’acció directa per alterar la quotidianitat. Fins i tot en aquest context també podem fer servir mecanismes legals en determinats moments. Però, a diferència del cas plantejat primer, ho fem en funció de com nosaltres mateixos/es hem definit un pla de lluita i, per tant, som precisament nosaltres qui protagonitzem el procés.

Fórmules úniques per passar de la primera modalitat de resposta a la segona no n’hi ha. Suposo que cada lloc, a cada feina i en cada cas cal avaluar les condicions en les que ens movem per definir la nostra capacitat d’acció. No obstant, sí que crec que hi ha tres elements que són necessaris arreu: l’organització, la democràcia directa (assemblea) i l’acció directa. De fet, són eines tradicionals de la lluita obrera des de fa molt i molt temps. El que cal ara és acabar d’alliberar el sindicalisme del miratge institucional que, ens agradi o no, el règim del 78 va introduir. Sense deixar de banda (necessàriament) tots els mecanismes legals existents actualment, des de les lleis als comitès d’empresa, és imprescindible situar en el centre la nostra capacitat d’acció i d’organització. Per definir en cada moment què volem i què farem. I, aquí, la llei deixa de ser el marc que defineix si té o no té sentit plantejar una exigència. Trenquem doncs la dictadura de la legalitat i passem un escenari que, en canvi, passa a ser directament el resultat de la nostra força. En definitiva, de nosaltres mateixos. Pensem què volem, quina força tenim i quins són els millors mitjans per aconseguir-ho. Recuperem, doncs, l’acció sindical entesa com una eina d’ofensiva per realitzar els nostres interessos, de conquesta de drets. A partir de nosaltres, en funció de nosaltres i en base les nostres mans. I ja veurem com encaixa tot plegat en la legalitat.