La precarietat a l’agenda (i no només de l’estiu)

Aquest article el vaig escriure a inicis del mes d’agost i s’ha publicat en català a i en castellà a CatalunyaPress (en castellà i català) i a Tercera Información (en català).

Jo mai a la vida he sigut gaire susceptible de patir un ERO. I no perquè no sigui un treballador. De fet porto treballant des de l’any 1991, excepte durant 11 mesos i mig en què vaig estar aturat. Ni tampoc perquè hi hagi una legislació que dificulti els acomiadaments col·lectius. Tots sabem que els darrers governs han anat introduint mesures legals que faciliten els acomiadaments a les empreses: escurçant-ne la tramitació, incrementant les causes que permeten fer-ne, abaratint-los, etc. Cap d’aquests motius ho explica. Al contrari, si mai he sigut seriosament una potencial víctima d’un ERO és perquè al llarg de la meva vida he treballat amb contractes de durada limitada, o amb beques, o sense cap mena de contracte o, com ara, en situació interina. I el meu cas no és únic, en absolut. Sóc un més dels milions de persones que al nostre país tenim una feina tant precària que no cal ni que ens facin un ERO per a poder-nos fer fora de la feina.

acomiadamentsAquest estiu assistirem a una nova escenificació per part del governs estatals i autonòmics de que l’atur està disminuint. I utilitzaran aquest “descens” per a justificar les bondats d’unes polítiques econòmiques que, a grans trets, els principals partits polítics del Règim del 78 comparteixen o, com a mínim, han deixat passar sense fer massa soroll. Alguna esmena parlamentària i poca cosa més en el millor dels casos. El que ens diran amb una boca molt més petita és que, com ja fa massa anys que dura, la majoria dels nous contractes que se celebren són molt precaris. Alguns de durada molt limitada en el temps, tot i que tothom sabem que una gran part dels contractes d’obra i servei són molt susceptibles de ser fraudulents. I això sent molt benèvols amb els empresaris. Com tampoc no ens explicaran gaire que alguns milers de contractes més ho són de temps parcial. D’unes poques hores al dia o, fins i tot, a la setmana. Encara que si ens ho expliquessin, tampoc ens estranyaria massa ja que, quants de nosaltres no coneixem gent que amb un contracte per hores està fent una jornada complerta? Jo mateix, sense anar més lluny, en diversos moments de la meva vida…

Davant de tot això, des del sindicalisme no podem restar de braços creuats. Hem de tenir molt clar que la lluita contra l’atur no és el nostre únic objectiu ni el principal. La CGT fa molt temps que argumentem que més enllà de les dades de l’EPA cal veure quin tipus de contractes es fan. De fet, la mateixa EPA reconeix que a Catalunya durant el darrer any el nombre d'”ocupats” amb contractes a temps parcial ha crescut un 7%, mentre que amb contractes a jornada complerta amb prou feines ho ha fet el 2%. Però també és urgent i necessari fer molt més i saber adequar les nostres pràctiques sindicals a la realitat precària de milions de treballadors. Dels que no tenim quasi ni el dret a tenir un ERO perquè simplement n’hi ha prou a seure i a esperar que el nostre contracte finalitzi. I que en molts casos topem amb serioses dificultats per a poder participar dels comitès d’empresa, ja sigui perquè estem subcontractats per ETTs o perquè el nostre contracte no dura prou com per poder aspirar a arribar a unes eleccions sindicals ni, molt menys, esgotar el que dura una legislatura.

Si volem deixar de ser una nota en un llibre d’història, i seguir sent eines per a la construcció del nostre futur col·lectiu, els sindicats hem de pensar com responem a aquesta realitat. I fer-ho deixant de banda discursos voluntaristes o grandiloqüents. Hem de pensar com redefinim els espais de conflicte entre el treball i el capital. I actuar en conseqüència. Vull pensar que CGT des de fa un temps estem en aquest camí i que en els propers mesos en veurem els fruits. Mentre, us deixo una petita eina que hem editat des de la CGT de Catalunya i que us podeu descarregar lliurement clicant a la imatge de sota.guia autodefensa precarietat

 

 

Anuncis

L’atur i la pastanaga

(Versió catalana i corregida de l’article d’opinió publicat en castellà a PressDigital.)

Qui hem passat mesos o anys a l’atur sabem perfectament de què parlem. Les expectatives frustrades d’una feina. L’angoixa de no arribar a finals de mes o de veure uns estalvis minvar sense cap esperança de cobrar per res. L’anar patint com el cotxe, la casa o la roba es degraden sense poder-los renovar. El sentiment de no tenir res a fer o de començar un dia pensant com l’ocuparàs, bàsicament per distreure el cap i mirar que no pensi tant. L’atur, com a mort social, és una autèntica arma de destrucció massiva contra els treballadors.

Ja fa varis mesos que el govern pregona que l’atur baixa. Possiblement la darrera Enquesta de Població Activa sigui la primera que mostra una certa creació de llocs de treball. A les anteriors la davallada de l’atur era producte, en certa mesura, pel fet que milers de joves passaven a ser “ni, ni”, ni treballadors, ni aturats. Simplement exclosos de les estadístiques o forçats a cercar feina a l’estranger. Com els seus avis.

Ara, suposadament, hauríem d’estar contents ja que potser s’han creat uns pocs milers de llocs de treball. Si considerem que les penúries de la classe treballadora provenen d’un atur motivat per una crisi, en gran part anònima quan als seus responsables, difícilment podem desprendre’ns d’un sentiment una mica optimista. Per primer cop en anys, ha augmentat el nombre de persones que treballen. Encara que sigui una xifra irrisòria per eixugar el drama de l’atur que patim, segons l’EPA del segon trimestre a Catalunya hi ha quasi 100 mil persones més treballant.

No obstant, sabem perfectament que la “plena ocupació” que pregonaven els defensors del diàleg social uns anys endarrere és un miratge. En primer lloc perquè el desenvolupament capitalista de l’Estat Espanyol, des de fa molt temps, sempre s’ha edificat sobre taxes d’atur molt elevades, per sobre de la mitjana de la UE. En segon lloc, perquè la solució tampoc passa per treballar a “qualsevol preu”, i mai millor dit. Segons el mateix Banc d’Espanya els sous van baixar al conjunt de l’Estat més del 2% l’any 2012 (casualment hi ha molt poques estadístiques públiques sobre l’evolució dels salaris) i prop d’un 3,6% si es considera la pèrdua d’una paga extra que hem patit els treballadors públics. I això sense tenir present que es tracta de promitjos que amaguen el constant increment de l’abisme salarial entre directius i treballadors de base. A més, mentre els sous han baixat clarament, les jornades laborals s’han incrementat. Al conjunt segons les dades de l’INE de l’Estat l’any 2013 es van fer més de 5,8 milions d’hores extres declarades, de les quals quasi el 60% van ser no pagades. Un 28,6% més que l’any anterior. En canvi, les hores extra pagades només van pujar un 6,8%.

salaris mísersEls sindicats no podem acceptar, de cap manera, que la reducció de l’atur es faci mitjançant llocs de treball amb salaris molt baixos, sovint de poc més de 600 € al mes. Tampoc podem tolerar les condicions de molts d’aquests nous llocs de treball, amb jornades molt mòbils i un acomiadament pràcticament lliure. La situació actual suposa un fort augment del nivell d’explotació que patim el conjunt dels treballadors, i en especial els que tornen a tenir feina després de patir l’atur. De fet, sembla de manual. Es provoca un atur desbocat, es condemna a milers de persones a patir-lo i, després, poc a poc, es permet que una part dels aturats torni a trobar feina. I pel camí ens hem tornat molt més dòcils i passem a acceptar condicions que abans hauríem rebutjat.

pastanaga

Centrar el problema en l’atur i la pobresa oblidant que darrera hi ha el model capitalista de producció ens aboca a aquest joc. A, com fa el ruc, seguir perseguint la pastanaga mentre rebem les garrotades. I la CGT no està disposada a jugar-lo.