Sindicalisme i feixisme 2.0

A ningú se’ns escapa que el feixisme està creixent arreu d’Europa. Tampoc se’ns escapen dos aspectes d’aquest fenomen. Primer, que els “nous” feixistes molts cops no van amb el cap rapat ni aixequen obertament el braç (tot i que alguns ho continuen fent). Sovint són homes i dones amb un cert aspecte d’executius i roba pija, com la Marie Le Pen (Front Nacional, França), el Jörg Meuthen (Alternativa per Alemanya) o Geert Wilders (Partit per la Llibertat, Països Baixos). Tots ells fugen de l’estereotip del fatxa mamporrero, tot i que sovint els facin servir en els seus espais polítics.

3599105

Segon, aquest “nou” feixisme creix i es fa fort electoralment en barris populars. En llocs que fa dècades eren els denominats cinturons vermells i els feus dels partits comunistes que després de la II Guerra Mundial van participar dels sistemes electorals dels països occidentals. Això ha motivat molts articles i opinions que menystenen el comportament electoral d’una part de la classe treballadora i el contraposen amb un altre, aparentment més adequat, de caire liberal i europeista de sectors de les classes mitjanes. A banda de classistes i carregades de tòpics, les anàlisis detallades dels comportaments electorals tampoc avalen massa aquestes afirmacions. Però no és d’això del que vull parlar aquí.

Com deia, una versió del feixisme s’estén per Europa i ho fa, també, en els barris populars. Sense cap mena de dubte el seu creixement es produeix a l’empara del descontentament d’una part important de la població amb la política de tota la vida i també sovint amb la que s’autodenomina com a “nova”. I això passa enmig d’una clara i innegable degradació de les nostres condicions de vida: salaris més baixos, lloguers més abusius, barris cada cop més trinxats, pensions de misèria i grans bancs i grans empresaris batent rècords amb els beneficis que obtenen fruit del nostre treball.

En aquest context, però,  els intents per crear sindicats d’extrema dreta, obertament vinculats a aquest nou feixisme, de moment han fracassat. No n’hi ha a l’Estat espanyol, però tampoc a Alemanya, a França, etc. Per contra, en els diferents estats europeus sembla que el sistema sindical construït després de la II Guerra Mundial (a l’Estat espanyol a partir del 1978) es manté relativament sòlid, amb canvis menors. Una situació que contrasta amb el canvi en el color electoral d’aquests barris de cinturons i perifèries. Això podria semblar una bona notícia, però em temo que no ho és. Miro d’explicar-ho.

De moment no tenim grans sindicats feixistes, com en general tampoc n’hem tingut mai de caire liberal. Però si hi prestem una certa atenció, podem observar com idees lliberals i feixistes poc a poc es van fent un lloc a diversos àmbits sindicals. Sense entrar en conflicte amb els sindicats ja existents, sinó passant a formar part progressivament de la seva acció sindical. D’exemples en tenim. Quantes vegades durant els anys més aguts de la crisi no hem sentit dir a “sindicalistes” que “hem estirat més el braç que la màniga i això és insostenible” per a justificar com inevitable o com a mal menor una retallada de salaris o d’un servei públic? I quants cops no ens han vingut amb la cantarella de que cal incrementar la productivitat de l’empresa (que sovint vol dir treballar més intensament) per a garantir la continuïtat de la nostra feina o el manteniment del salari? Com jo, molts i moltes de nosaltres hem escoltat d’alguns sindicalistes que “fer hores extres és un dret del treballador/a” i hem vist com es pactaven dobles escales salarials perquè, suposadament, hi ha treballadors/es amb més drets que d’altres.

Aquestes idees han anat penetrant en el moll de l’os de la classe treballadora amb l’ajut innegable del sindicalisme majoritari. Conflicte rere conflicte, negociació rere negociació, conveni rere conveni, com una música matxacona que poc a poc va estovant resistències. I en aquest context, no és d’estranyar que el conservadorisme i el feixisme vagi guanyant posicions dins de la nostra classe. Un feixisme que, no ho oblidem, és fill del capitalisme. Trinxada la solidaritat de classe, el bombardeig del discurs de que no hi ha prou recursos per garantir el benestar de tothom porta, fàcilment, a defensar que cal blindar les condicions laborals d’una part dels treballadors front els “altres”. En realitat, ja fa temps que en alguns llocs es fa. Una doble escala salarial amb millors condicions per qui ja treballa en una empresa respecte qui hi entrarà en el futur no és, en realitat, una versió laboral de la frase aquella de “els de casa (espanyols, catalans, alemanys, austríacs, etc) primer”?. D’aquí a plantejar quotes per a limitar l’accés de treballadors/es migrants a algunes empreses, com ja està succeint en alguns llocs, hi ha tot just un mil·límetre. I de demanar l’expulsió dels “de fora” o blindar els estats europeus davant de la por a una invasió de migrants, una simple passa.

El sindicalisme de la concertació i possibilista genera monstres. Un d’ells és que aplana el terreny a l’avenç del feixisme dins de la classe treballadora. La resposta a aquest fenomen ha de ser construir un sindicalisme plantejat com una eina útil en el combat contra el capital i per defensar els nostres interessos de classe. Ens caldrà créixer. Ens caldrà ser eficaços en les lluites. Però també, i això és essencial, ens caldrà rearmar-nos d’arguments ideològics per aquest combat. Replantejant un seguit d’afirmacions com les que he exposat i que ara, com qui no vol la cosa, han passat a ser com de sentit comú. Uns enunciats que no son de cap manera neutrals, ni inevitables i que, en realitat, també ens plouen carregats d’ideologia. En aquest cas, la que interessa al poder.

Si no ho fem, ho tindrem molt magre per revertir l’avenç del feixisme també en l’àmbit sindical.

antifaschismus-22737-e1452264238401

Anuncis

El anarcosindicalismo en la encrucijada

Hay momentos en la vida en que tomar una dirección u otra condiciona todo lo que vendrá después, con marchas atrás prácticamente imposibles. En el plano personal, todas y todos somos producto de diversas situaciones de este tipo. Y en el colectivo, en aquel en el que somos seres sociales, también. Pienso que actualmente el anarcosindicalimo se encuentra en una coyuntura de este tipo. Sin duda no es la primera que atravesamos a lo largo de nuestra historia como movimiento social de la clase trabajadora (porque, no lo olvidemos, eso es precisamente el sindicalismo), pero su desenlace determinará de forma contundente nuestro futuro.

encrucijada-1

A nadie se les escapa que en las últimas décadas el anarcosindicalismo ha experimentado un progresivo crecimiento. En términos de gente que participa en las diversas organizaciones que conforman este espacio y especialmente en su presencia en las luchas y en los diversos espacios sociales y de confrontación al estatus quo. En el plano sindical, a nivel de lucha y de capacidad abrir frentes de lucha contra el capital, el anarcosindicalismo está teniendo la capacidad de cuestionar el monopolio sindical que el Régimen del 78 otorgó, de forma premeditada y bien planificada, a CCOO y UGT. Sin duda las organizaciones anarcosindicalistas tienen muchos menos afiliados y afiliadas que los que ostentan, al menos nominalmente, las centrales CCOO y UGT, corporaciones que siguen controlando la gran mayoría de los delegados/as. Sin embargo, más allá de esta representación institucional, la realidad es que ya sea en número de huelgas y otros conflictos, en su seguimiento y contundencia, e incluso en victorias, el anarcosinsicalismo tiene una presencia cada vez más relevante que en ocasiones eclipsa a los “sindicatos” del régimen.

Sin embargo, en paralelo están aflorando algunos riesgos y dinámicas que amenazan el movimiento que, por ahora, es la principal herramienta de lucha que tenemos la clase trabajadora del conjunto del Estado español. Para no hacer muy largo este texto, aquí voy a tratar únicamente dos. El primero el riesgo de la jerarquización del anarcosindicalismo y el segundo el de pérdida de autonomía de su apuesta sindical. En mi opinión, en ambos casos si eso sucediera conllevaría la muerte de la alternativa que el anarcosindialismo pretende construir.

En diversas organizaciones y espacios de dentro del anarcosindicalismo en los últimos tiempos se pueden apreciar dinámicas que, como mínimo en algunos aspectos, son autoritarias. Es cierto que a veces se trata de fenómenos puntuales y que se han podido corregir, pero en otros casos parecen consolidarse y perpetuarse un poco más en el tiempo. Indicios hay muchos. Uno podría ser el hecho de que los debates se ganan y, por extensión, hay quien los pierde. Debates que pueden tener diversas formas, desde los congresos y plenos de sindicatos hasta discusiones en espacios más informales. Plantearse un debate como una arena donde se gana o se pierde conlleva mutilar la participación de los y las compañeras en plano de igualdad, pues de lo que se trata es de sumar el máximo de apoyos. Atrás queda la libre confrontación de ideas y planteamientos donde, además, cada uno/una de nosotras puede acabar dándose cuenta de que otro compañero/a puede plantear cosas llenas de sentido que nos lleven a enriquecer o incluso a modificar nuestras posiciones. La suma de apoyos para ganar, además, genera una dinámica de mercadeo de favores, de clientelismo, que para nada encaja en lo que deberían ser las organizaciones libertarias.

vectorstock_158548

Otra cara del mismo fenómeno es la limitación de los espacios de debate. Preservar las organizaciones es algo importante, yo diría que imprescindible para poder mantener o incrementar nuestra fuerza y capacidad de confrontación al estado y al capital. Pero esta salvaguarda de las organizaciones debe hacerse en todo momento asumiendo que las personas que las conforman, que son compañeras y compañeros, participan en ellas libremente a partir del convencimiento y del conocimiento. Conocimiento de lo que es y hace la propia organización y convencimiento de lo que se quiere ir y el recorrido que se quiere emprender. De ahí las asambleas y los procesos de decisión construidos abajo y trasladados hacia arriba. Recientemente estamos asistiendo a demasiados casos de negación del debate, como si en sí mismo fuera algo que pusiera en riesgo el mantenimiento de la propia organización, cuando precisamente se trata de lo contrario.

Y esto abre la puerta a la tercera pata de este proceso: la especialización de la toma de decisiones en aquella pequeña parte de compañeros y compañeras que sí accede a la información. Con el tiempo y por reiteración del proceso surge un aparato en organizaciones libertarias. Algo que, en teoría, debería ser un anatema acaba consolidándose y adquiriendo cada vez más peso en el día a día de la organización. Cuando este mismo aparato, además de un monopolio de la información, ejerce su capacidad para decidir qué se debate y qué no, el proceso de jerarquización de algo que en teoría debería ser horizontal ya ha dado un salto cualitativo importante. No es nada sorprendente que, en este tipo de contextos, la participación caiga en picado puesto que puede acabar asimilándose a una simple validación de las decisiones tomados por este mismo aparato.

Un creciente autoritarismo y jerarquización en el sindicalismo, también en el anarcosindicalismo, lleva una progresiva presencia de la delegación. Los y las afiliadas, que en teoría deberían poder ser activas en el día a día de la organización, se acostumbran a delegar en aquellos y aquellas que tienen poder para decidir su propia capacidad de actuar. No me refiero específicamente a la participación de algunas organizaciones anarcosindicalistas en los comités de empresa, hablo de la delegación “informal” o a veces bajo una forma “orgánica” que se consolida en espacios de algunos de los sindicatos libertarios. Entrar en esa rueda acaba conllevando que premisas como “si tú luchas, tú decides” dejen de ser reales puesto que para luchar uno/a tiene que poder ser protagonista de la propia definición del conflicto.

De hecho, una organización que poco a poco se va construyendo a imagen y semejanza de la sociedad gobernada por el estado que pretende combatir, queda despojada de su potencial de confrontación. El anarquismo, y el mundo libertario en general, eso lo ha tenido claro siempre y este ha sido uno de los aspectos que nos ha distinguido de tradiciones leninistas. No podemos construir un mundo nuevo con los patrones que definen el viejo. En otros términos, se corre el riesgo también de reproducir unas prácticas plenamente integradas en el sindicalismo de la delegación edificado durante la Transición bajo un discurso, en lo aparente, de ruptura. Caer en eso supone un fraude para nosotros mismos/as.

Quien me conoce sabe que últimamente he vivido situaciones de este tipo más o menos de cerca. No me considero una persona naif ni que ande con un lirio en la mano. Sin embargo, pienso que en algunos espacios del anarcosindicalismo debemos plantearnos urgentemente cómo queremos ser y si hemos caído en algunas de las dinámicas que he mencionado. Tenemos que poderlo hacer colectivamente, sin jefes ni sin delegar en otros/as el afrontar estos problemas. Priorizando el contenido de las palabras por encima del volumen de la voz y, especialmente, el escuchar que el acaparar el habla. Como quien se encuentra en una encrucijada, el camino que escojamos nos condicionará el futuro y puede decidir si el anarcosindicalismo pasa a ser, únicamente, una bonita palabra. Y no estamos aquí para eso.

Sindicalisme i legalitat: com ens plantegem la qüestió?

En el món del treball és habitual que, quan l’empresa enuncia una mesura, des del sindicalisme (em refereixo al que lluita) ens la mirem, l’analitzem i acabem preguntant-nos “Ho poden fer?”. Sovint truquem a un advocat o advocada o ens adrecem a un company/a que considerem que coneix la normativa laboral per a que ens la contestin. Si la resposta insinua o planteja que algun aspecte de la iniciativa empresarial pot contradir alguna normativa legal, anem a inspecció de treballo directament a un jutjat. Si participem en els comitès d’empresa o estem en espais de negociació amb la pròpia empresa podem fer servir el recurs de la interpretació de la norma per intentar, mitjançant l’amenaça de recórrer a accions judicials, que enretirin la mesura enunciada o que la modifiquin en un o un altre sentit. Però fins i tot si no participem del comitè d’empresa, és també força freqüent que una resposta d’aquest tipus ens porti a inspecció i al jutjat. Tot plegat, amb l’esperança de poder revertir l’actuació que vol dur a terme l’empresa i defensar així els nostres interessos. I dic “esperança” de manera plenament conscient.

medi-110601-10 (lector)

En canvi, quan la resposta a “Ho poden fer?” és afirmativa, també és força freqüent que caiguem en una espècie de desànim i fatalisme. Assumim que no tenim eines per fer front a una acció de l’empresa que entenem, i tenim clar, que ataca els nostres drets i ens preparem per a minimitzar-ne les conseqüències.  De vegades, fins i tot establim també algun tipus de diàleg amb la pròpia empresa i cerquem que ella s’avingui amb nosaltres a negociar-ne alguns serrells. Aquí, no obstant, la nostra actitud és menys desafiant i ens estem disposats a acceptar un escenari on el patró ens concedeixi alguna petita almoina. Novament amb l’”esperança”, aquest cop molt més modesta, de poder rascar alguna cosa en un tauler que sabem que ens és desfavorable i que renunciem a intentar tombar. Si l’empresa és mínimament intel·ligent, fàcilment s’avindrà a fer petites concessions perquè sap perfectament que així ens implica en el procés d’implementar la mesura que vol i, d’alguna manera, el validem. I un cop avalada pel sindicalisme, aquesta mesura implementada passa a ser una condició, una realitat, ja acceptada. Normalitzada.

La pregunta “Ho poden fer?” reflecteix diverses coses i d’una gran importància. Per una banda, ens mostra que acceptem com a marc de referència la legalitat vigent. El corpus de normatives, decrets i lleis que ha dictat un estat, a través de les diverses administracions, que des del sindicalisme combatiu i en concret l’anarcosindicalisme entenem que no és en absolut amic nostre. Al contrari, el sabem oposat a nosaltres i intuïm que la seva funció és enfortir i legislar a favor dels nostres enemics de classe. Per una altra, el mateix sentit de la pregunta indica que renunciem a ser nosaltres qui donem una resposta que, en canvi, fiem a tercers. És la “llei”, és a dir, els/les inspectors/es, jutges, àrbitres, etc. qui resol la qüestió. En la mesura en que els i les treballadores no tenim a penes capacitat per incidir en una legislació cada vegada més restrictiva en matèria laboral i de drets civils, a la pràctica significa renunciar a la nostra capacitat d’actuació col·lectiva.

Segur que es pot dir que la imatge que estic presentant és excessivament simplista, i amb certa raó. Però és igualment cert que molts locals sindicals quan reben més afluència és el dia que passa visita un jurista. I també és veritat que moltes de les victòries que expliquem i reivindiquem els sindicats són victòries jurídiques. Victòries que depenen de la bona capacitat tècnica del company/a advocat/da que l’aconsegueix, de l’oportunitat de la seva acció i, sobretot, del que diuen unes lleis que les promulguen els mateixos parlaments que aproven les reformes laborals, les lleis “mordasses”, de desnonaments exprés, d’estrangeria, etc. Amb tot, tenim també altres victòries.

Per sort, també hi ha exemples on, quan un empresari anuncia una determinada mesura que ens afecta, la resposta la plantegem d’una altra manera: amb una pregunta del tipus “Deixarem que la faci?”. Pràcticament canviem només un verb respecte la manera anterior de formular la qüestió, però aquesta modificació comporta un canvi radical en la manera de definir el problema i la seva solució. Per començar, situa el focus en nosaltres, en la secció sindical, en el sindicat, en la nostra capacitat d’organització i d’acció col·lectiva. Esbossem que serem nosaltres, i no l’empresa o una administració depenent de l’estat, qui decidirà si volem acceptar el que planteja l’empresari, quins són els aspectes innegociables i quin és el llindar d’allò que seria assumible. I, per tant, si som nosaltres qui hem de construir la resposta, promou la nostra acció col·lectiva fruit del nostre propi grau d’organització.

Això obre un altre aspecte, el que té a veure amb la nostra capacitat d’acció. En la primera pregunta, l’acció es traduïa en una actuació eminentment jurídica o, si m’apureu, administrativa. Fins i tot, en la relació amb l’empresa, es recorria a la norma, per exemple el dret a consulta, a emetre un informe, etc. i als terminis que puguin dictar en cada cas la legislació vigent. Ara, en canvi, aquesta capacitat ens la reconeixem a nosaltres: en la nostra organització, en els debats i a les preses de decisió col·lectives, sobre què acceptem i què no, sobre com responem i amb quines eines i en les accions que en derivem en cada moment. És aquí quan ens empoderem com a sindicat i utilitzem les eines que tradicionalment hem tingut la classe treballadora per a lluitar: les vagues, les manifestacions, els bloquejos,… en definitiva, l’acció directa per alterar la quotidianitat. Fins i tot en aquest context també podem fer servir mecanismes legals en determinats moments. Però, a diferència del cas plantejat primer, ho fem en funció de com nosaltres mateixos/es hem definit un pla de lluita i, per tant, som precisament nosaltres qui protagonitzem el procés.

Fórmules úniques per passar de la primera modalitat de resposta a la segona no n’hi ha. Suposo que cada lloc, a cada feina i en cada cas cal avaluar les condicions en les que ens movem per definir la nostra capacitat d’acció. No obstant, sí que crec que hi ha tres elements que són necessaris arreu: l’organització, la democràcia directa (assemblea) i l’acció directa. De fet, són eines tradicionals de la lluita obrera des de fa molt i molt temps. El que cal ara és acabar d’alliberar el sindicalisme del miratge institucional que, ens agradi o no, el règim del 78 va introduir. Sense deixar de banda (necessàriament) tots els mecanismes legals existents actualment, des de les lleis als comitès d’empresa, és imprescindible situar en el centre la nostra capacitat d’acció i d’organització. Per definir en cada moment què volem i què farem. I, aquí, la llei deixa de ser el marc que defineix si té o no té sentit plantejar una exigència. Trenquem doncs la dictadura de la legalitat i passem un escenari que, en canvi, passa a ser directament el resultat de la nostra força. En definitiva, de nosaltres mateixos. Pensem què volem, quina força tenim i quins són els millors mitjans per aconseguir-ho. Recuperem, doncs, l’acció sindical entesa com una eina d’ofensiva per realitzar els nostres interessos, de conquesta de drets. A partir de nosaltres, en funció de nosaltres i en base les nostres mans. I ja veurem com encaixa tot plegat en la legalitat.

fnac

La CGT (també) encausada en el cas “27 i més”

Com sabeu, soc una més de les persones encausades dins del cas “27 i més”. Una més, com les altres 26 restants. Com cadascuna de nosaltres, hi ha motius que fan que estem en aquesta llista de persones que, amb noms i cognoms, van denunciar membres de l’anterior rectorat de la UAB fent ús del seu càrrec institucional. En cap dels casos s’individualitza la nostra relació amb els fets que fan que el fiscal ens demani més d’onze anys de presó per a cadascú de nosaltres. Simplement, de nosaltres, es diu que érem (o som) de la CAF (Coordinadora d’assemblees de facultat), el SEPC (Sindicat d’estudiants dels Països Catalans) o la CGT, com en el meu cas. Però darrera hi ha altres motius. Nosaltres ho sabem com ho tenia molt clar qui ens va denunciar en el marc de la cacera de bruixes van promoure aquell 2013.

img_0221

En el meu cas, a ningú se li escapa que soc afiliat a la Confederació General del Treball, la CGT. A la Universitat Autònoma de Barcelona des de finals del 2006 he desenvolupat activament tasques de lluita sindical, tant dins del Comitè d’empresa com a peu d’aula, d’assemblees, vagues i mobilitzacions diverses. Fent sindicalisme allà on realment es fa sindicalisme, fora dels comitès i en contacte directe amb els i les treballadors/es, la CGT a la UAB ha anat creixent els darrers 10 anys. A l’inici de les retallades del govern Mas – Mas Colell, que amagaven privatitzacions i negocis milionaris amb un dret social com és el de l’educació, des de la CGT vam denunciar tot el procés. Denunciar-lo traient a la llum interessos ocults d’alguns membres d’alt nivell de les universitats i, sobretot, organitzant espais de conflicte per fer-hi front.

Van ser temps d’assemblees, de debats, de manifestacions, de vagues, d’iniciatives diverses. Reprenent les experiències de les lluites contra el Pla Bolonya, vam construir espais de lluita on les fronteres estamentals a les universitats es diluïen. Vam fer saltar pels aires la jerarquia professor/a – estudiant, i vam posar en pràctica un caminar colze a colze professorat, estudiants i la resta de treballadors/es de les universitats. En plànol d’igualtat, subvertint també l’increment de l’autoritarisme que s’estava estenent pel món acadèmic. Van fer acció directa per evitar centenars d’acomiadaments i vam atrevir-nos a intentar que un afiliat nostre fos rector de la UAB. De fet, vam guanyar les eleccions amb un 79% dels vots, però vam perdre perquè el professorat de més amunt, el que gairebé sempre ha manat i que veu en la privatització de les universitats una oportunitat de negoci privat, va voler que perdéssim (i el seu vot val molt més que el de la resta, gràcies a la LOU del J M. Aznar).

Des de la CGT vam aconseguir, també, treure a la llum aquests negocis. Mostrar com el nostre rector d’aleshores hi estava implicat, tant ells com molts del apologètics de les privatitzacions i de la guerra contra els drets dels treballadors/es, amb Mas-Colell al capdavant a Catalunya. Negocis privats, sobresous i vincles amb empreses privades van començar a ser temes recurrents en converses a la UAB. En definitiva, vam alçar la veu i vam ser un dels referents d’unes comunitats universitàries que van decidir no tancar els ulls davant d’una de les pitjors agressions contra l’educació dels darrers anys. Especialment a la UAB.

D’aquí que el meu nom formés part de la llista de 27 noms que l’antic rectorat de la UAB va lliurar a la policia. Una més de les 27 històries que hi ha al darrera d’aquesta llista. Totes elles de lluita i dignitat. En el meu cas, és l’acció sindical de la CGT la denunciada. I van fer servir la cacera de bruixes, la repressió de la més pura vella escola, per intentar robar-nos la paraula i la força. Qui ho va fer, no obstant, potser no va calcular que, darrera la secció sindical de la UAB, hi havia tota la Confederació General del Treball. Perquè un sindicat és unió, és suport mutu i solidaritat i, sobretot, és lluita. I aquests dies, també en aquest assumpte, ho estem mostrant.

Seguim desobeint el règim

27iM_ret

Ahir van detenir dues companyes del cas 27iMés. Encausades, com jo i com les 24 persones restants. Juntes sumem 27 i ens enfrontem a peticions d’entre 11 anys i 5 mesos i 14 anys de presó. Per defensar la universitat pública i, en general, l’educació al servei dels interessos socials.  Ni més ni menys.

També ahir vaig rebre una notificació del mateix jutjat on se’m citava el dia 21 de febrer per recollir l’escrit d’obertura de judici oral. Pel mateix paper que motiva que als meus companys/es els detinguin per donar-los-hi, a mi em citen un cop més. Potser em tracten diferent perquè sóc professor i ells i elles ex-estudiants. Òbviament cadascú és qui és, treballa (o no treballa) on pot, etc. Però si una cosa compartim els i les 27, i tot el teixit solidari que ens acompanya, és la lluita per una societat millor i, això vol dir, també per l’educació. En aquest marc de lluita compartida, jo he comentat diverses vegades que no pensava anar a recollir cap escrit que marqués l’inici d’un judici que considerem polític. Que és una represàlia directa al nostre compromís.

Perquè no vull cap tracte preferent ni diferencial i perquè penso que la repressió l’hem de respondre amb la nostra iniciativa política i no assumint-ne les seves regles i camins, així ho vaig comunicar ahir al Jutjat d’Instrucció núm.3 a Cerdanyola. Amb un text que copio a sota. I mentre, en seguiré posant la samarreta verda dels i les encausades en aquest procés, que diu, entre d’altres coses, que “Seguim desobeint el règim”.


Informat per la meva advocada de la citació pel proper 21 de febrer, els comunico que:

  • Ja vaig comparèixer davant del jutge l’any 2015 per declarar
  • Davant la manca de base de l’acusació que es formula contra meu, no em personaré per voluntat pròpia en relació aquest procediment

 Soc professor de la Universitat Autònoma de Barcelona i sindicalista. El meu compromís amb una universitat pública i social ha sigut sempre públic i explícit, amb la meva feina acadèmica i la meva tasca sindical. Una tasca i un compromís que no ha de ser objecte d’un tractament judicial i que continuaré fent com fins ara assistint diàriament al meu lloc de treball al Departament de Prehistòria de la UAB. No pretenc defugir res ni ningú. Senzillament no trobo explicació a un procediment penal com aquest si no és per reprimir la meva militància sindical i de lluita contra la privatització de la universitat.

 Cordialment

Ermengol Gassiot Ballbè

Les vagues, eines de lluita?

“Les vagues avisades amb 5 o 10 dies d’antelació perden força, però una vaga a la brava, sense preavisar, és il·legal i no la farà ningú”. “El suport mutu és la nostra millor arma, però les vagues per solidaritat són il·legals”. En el temps que porto en la lluita sindical, les anteriors són frases que he sentit sovint. Estic segur que, com jo, molts altres companys i companyes. Les hem sentit i les hem pensat i dit. Reflecteixen una autèntica paradoxa que sintetitza de manera ràpida i directa una de les principals limitacions de l’actual sindicalisme a l’estat espanyol. La regulació de l’exercici de la vaga, que es va vendre com la salvaguarda del dret de fer-la, de facte l’ha descafeïnat, n’ha erosionat la seva força i, amb el temps, ha fet que l’anem interioritzant com la forma lògica de procedir. El camí on estem abocats no és fàcil i, si deixem de ser útils els sindicats, el nostre futur és més aviat magre. Per tant, si volem ser alguna cosa més que un record de glòries passades de la classe treballadora, és imperiós que reaccionem.

Aquest escrit neix d’aquesta preocupació. I s’alimenta d’un seguit de reflexions que els darrers anys hem compartit diversos companys i companyes, generalment com a debats i discussions de cara a decidir actuacions en situacions específiques. En canvi, pràcticament mai les hem pogut posar per escrit, per allò de que la força del dia a dia t’empeny i no et deixa temps (una excepció és, entre d’altres, aquest escrit que ja fa anys vaig escriure i que segueixo pensant que és vigent). Tampoc vull amagar que les vagues generals i jornades de lluita dels dies 3 d’octubre i 8 de novembre han acompanyat les idees que intento plasmar tot seguit. Tot i això, vull aclarir que aquest text no pretén parlar del sentit de les dues vagues en la situació actual que hem viscut a Catalunya, ni els perquès dels diferents plantejaments de com posicionar-nos-hi com a sindicat. Vull parlar de les vagues, i de nosaltres. I ho faré per punts.

1.

Tota vaga s’insereix en un conflicte. És una part de la confrontació que, com a treballadors/es fem a qui ens explota. Per tant, es fa a la contra i es fa a favor. A favor de nosaltres i dels nostres companys i companyes, que compartim el fet de ser treballadores i treballadors i de patir una situació de desigualtat. I en contra de qui controla i s’apropia dels fruits del nostre treball. Generalment la fem per resoldre una situació que percebem que és lesiva cap a nosaltres, és a dir per millorar la nostra posició, o per evitar una degradació de les nostres condicions de vida i de treball. En una realitat d’interessos contraposats, la vaga és un instrument. En la mesura en que té èxit, ens permet assolir com a mínim una part de les nostres aspiracions. Alhora suposa un prejudici per a qui ens explota, que veu com no pot assolir uns objectius concrets i que li imposem unes determinades condicions.

En aquest sentit, la vaga com a eina de lluita es contraposa a la noció liberal de democràcia. En aquesta darrera, és possible arribar a consensos entre opinions diverses. De fet, és per això que generalment els i les polítiques professionals parlen d’”adversaris”, desterren el concepte d’”enemics” i fan un fetitxe de la noció de “consens”.

piquet frança

2.

Del punt anterior es desprèn que tota vaga és una eina. És útil perquè ens permet assolir uns objectius. Ho tenim clar, tot i que de vegades un pot caure en la temptació de fer de la vaga un fetitxe, una espècie d’objectiu en si mateix. I, precisament, la vaga és un útil quan atorga a qui la fa una capacitat de pressió. De pressionar a un empresari o a una administració que, precisament perquè ostenten “poder” sobre nosaltres (el que els dóna el monopoli dels mitjans de producció i la política) en un escenari normal ens mantenen en una posició de subordinació. Per tant, una vaga ha de buscar construir aquesta força que ha de doblegar a qui no vol cedir, a qui no vol moure’s. És a dir, busca dotar-nos de capacitat per obligar. En paraules col·loquials, persegueix exercir coerció sobre els patrons, empreses i administracions. Concretament, sobre aquells/es contra qui es fa.

Sota aquesta premissa, la finalitat de tota vaga és aturar la producció en un centre de treball, en un sector o en un territori concret, en funció de la seva natura i abast. A ningú se’ns escapa que com més massiva i multitudinària, més viable és que resulti exitosa. Però tampoc hem de passar per alt que el fet que una vaga tingui un ampli seguiment ens garanteix, necessàriament, la seva força. En la nostra història recent tenim múltiples exemples en aquest sentit i alguns els he esmentat en altres ocasions. De la mateixa manera, que tampoc hem de pensar que la força d’una vaga rau únicament en el fet que els i les treballadores no vagin a treballar. Aturar la producció, aturar el funcionament ordinari de les coses i imposar-ne un altre, ho podem fer de diverses maneres. Ho podem fer, per exemple, en una vaga de zel o alterant voluntàriament els ritmes de treball. Recentment la situació als punts de control de l’aeroport del Prat o, ja fa més temps, la vaga dels controladors aeris en són dos exemples. D’una manera diferent, també es pot aconseguir incidint en altres aspectes importants del dia a dia, com per exemple la circulació de persones i/o mercaderies. Les vagues dels passats 3 d’octubre i 8 de novembre a Catalunya ens mostren la capacitat que desenes o centenars de talls de carreteres i vies de tren tenen per aturar un país. En un format específic, els bloquejos de refineries a França d’ara fa uns anys o, els dels voltants de l’any 2000 dels centres de distribució de combustible a Catalunya, també ho il·lustren.

tallAP7

3.

Tot això ens situa en un escenari on la finalitat d’una vaga no és el recompte final de vaguistes. De la mateixa manera que el seu èxit o fracàs no es mesura a partir de la quantitat de persones que l’hagin fet, que diguin que l’han realitzat o que puguem dir que l’han fet. No. L’èxit prové de la força de que ens ha dotat la vaga i si aquest empoderament ens ha permès imposar els nostres interessos, ni que sigui parcialment. Així doncs, no es tracta de recomptar vaguistes com qui compta vots dins d’urnes en una nit electoral. Ni de sortir després dient que la xifra obtinguda és bona (o dolenta) en si mateixa. De fet, els mitjans de comunicació i el propi sindicalisme de concertació (i les administracions i empreses) poc a poc han anat promovent aquest tipus d’escenaris. De manera gens neutral perquè, en fer-ho, distreuen l’atenció del potencial real de tota vaga i el desvien cap una espècie de fal·làcia parlamentària: “tanta gent ha fet vaga i, per tant, tu empresa m’has d’escoltar en el posterior procés de negociació”. Un escenari, aquest, on sovint es prefigura una renúncia a la força de la vaga.

Si la utilitat d’una vaga depèn de la seva capacitat de pressió, el recompte formal de vaguistes és irrellevant. A nosaltres ens pot servir per enfortir una consciència col·lectiva (“nosaltres, les i els que fem vaga”) que pot contribuir a consolidar el nostre poder coercitiu. Però, més enllà d’això, tampoc és rellevant de cara al desenvolupament d’una lluita que, com deia, depèn de la seva capacitat de subvertir la normalitat. I aquesta capacitat, tant nosaltres com aquells contra qui fem una vaga l’avaluem per altres mitjans: quantes línies tancades, quantes aules buides, quants trens sense circular, quantes comandes sense lliurar… quin descens de la facturació, etc.

En aquest context, algunes batalles que hem lliurat per a aconseguir el reconeixement d’una vaga potser perden rellevància. Un exemple el tenim en l’Aturada de País del passat 3 d’octubre, dissenyada per part d’una part dels poders de tota la vida per contra programar una convocatòria de vaga general sense en sindicalisme oficial que semblava que tindria una repercussió massa elevada. Un altre el podem trobar en alguns col·lectius de treballadors/es que no fitxen i sobre qui l’empresa té un menor control, com en alguns sectors de les universitats. Cal dir a l’empresa que s’ha fet vaga i facilitar-los així, de manera voluntària, la retenció de part del sou? O l’important és fer la vaga, fer que la vaga ens doti d’una força que abans no teníem? De fet, quan més treballadors/es puguin alterar la producció capitalista en el nostre profit i menys d’ells/es pateixin una retenció salarial, no ens afavoreix a nosaltres? Són preguntes que em faig… Òbviament, en funció de les respostes hauríem de replantejar algunes actituds sempre amb la finalitat de concentrar els esforços en fer efectiva la lluita, i en el suport mutu i solidaritat entre nosaltres.

4.

A ningú se’ns escapa que la millor acció de lluita és aquella que agafa desprevingut al nostre enemic. De la mateixa manera, també tenim molt clar que la solidaritat i el suport mutu, així com generalitzar les accions, són també la nostra millor arma. Ara mateix, la regulació de les vagues fan que això sigui difícil poder-ho aconseguir. Les vagues per solidaritat no estan permeses. Deixar de treballar de cop, sense previ avís, i aturar un centre productiu, tampoc. Com a mínim a l’empara legal d’aquest dret de vaga dissenyat per fer-lo assumible pel capital. De fet, això ho tenim tant clar que en molts ambients sindicals es va parlar més de la legalitat o no de la passada convocatòria de vaga del dia 8 de novembre, que no pas de si es volia o no recolzar i, en cas afirmatiu, recolzar-la. Tot un indicador de com, a data d’avui, el conjunt dels treballadors hem interioritzat de manera molt general que una vaga, o és legal, o no és. Paradoxalment, algunes de les vagues mítiques que perviuen a la nostra memòria col·lectiva, des de la de La Canadenca del 1919 a la de la Roca del 1976-1977 (i tantes d’altres) no ho van ser, de legals. I van tenir força.

És a dir, tenim un problema. Tenim una eina, la principal eina de lluita com a treballadors/es, la vaga, bastant erosionada en el seu poder. Tant per les limitacions legals que se li imposen com per l’assimilació, progressiva i gradual que els i les treballadores hem fet d’aquesta modalitat de vagues domesticades. És cert que en algunes ocasions hem aconseguit avenços i, fins i tot, victòries. Però també és igualment veritat que una bona part de les vagues acaben com a escenificació d’una protesta i, en el millor dels casos, en victòries pírriques. A banda, no hem d’oblidar que molt sovint, quan una vaga obté conquestes, és perquè en el seu desenvolupament hem incorporat accions que van més enllà del fet de no anar a treballar, ja sigui socialitzant el conflicte, incorporant formes complementàries de pressió a l’empresa, a proveïdors i clients, etc.

5.

Estic convençut que no podem tardar gaire en mirar de canviar el cercle viciós que he esmentat en el darrer punt. Igualment, crec que això que estic plantejant ja està en els caps de molts companys i companyes. Sabem de les dificultats que comporta parlar-ne, perquè sovint no volem, de manera conscient, posar tots els punts sobre les “i”’s. També sabem dels riscos que comporta replantejar algunes formes de lluita. Hem vist la repressió de prop, l’hem patit, i també hem experimentat com des de fa uns anys s’està endurint. I sempre una mica més.

A l’altre costat de la balança hi tenim la convicció de viure en una societat en conflicte. Convicció que implica “normalitzar” la repressió laboral, social i política com una característica més del propi estat de les coses. Però que també ens fa tenir clar que, la manera de neutralitzar precisament aquesta repressió és que la nostra força sigui tal que la faci inviable. I per a aconseguir-ho, sabem que cal replantejar alguns dels mètodes i de les nostres pràctiques habituals. Sempre anem veiem referents, aquí i allà, de com fer-ho. Aquestes darreres setmanes, també. Caldrà , doncs, pensar com ens ho fem. Bàsicament, perquè les vagues no poden deixar de ser eines reals de lluita.

Segurament aquest escrit no diu res de nou. Però no està de més recordar certes coses.

Autonomia, autodeterminació i lluita de classes

(Tres idees enmig de la voràgine dels darrers dies i setmanes)

Hi ha èpoques en què tot passa molt de pressa. Situacions, debats, respostes a aquestes situacions. En les diverses ocasions de la meva vida en què he passat per fases d’aquestes amb prou feines he trobat el temps per alimentar-me, fer alguna bugada i descansar el just per seguir el ritme. Crec que com jo, molta gent. Intueixo que ja sabeu perfectament de què parlo. Segurament també a vosaltres us ha passat que en aquestes èpoques, en que la vida esdevé molt més intensa i viva, els pensaments i les reflexions volen ràpidament pel vostre cervell. Tant ràpid que, tot convertit en immediatesa, costa trobar el moment per fixar-los, poder-los analitzar i, sobretot, poder-los compartir.

Doncs a mi, aquestes setmanes, m’ha tornat a passar això. I segur que no soc l’únic. M’ha passat, a més, enmig d’un seguit de situacions vinculades a aquesta cosa que n’han anat dient “Procés”. Una cosa de la qual sempre n’he desconfiat. Però pensar mai està de més. Especialment quan un vol actuar en una realitat que sovint (per no dir quasi sempre) no és la que volem. És per això que vull deixar tres idees que aquests dies han anat apareixent pel meu cap i que, puntualment, he pogut compartir a trossos amb algun company i companya. Les exposo sense massa lligam entre elles. Espero que el temps em permetrà anar-les desenvolupant.

Autonomia.

De la nostra organització, la CGT, diem que és una organització autònoma de treballadores i treballadors. Som moltes i molts els afiliats que sempre hem defensat aquesta autonomia que, per definició, implica independència en la nostra acció política. És a dir, que intentem prendre les decisions en funció una percepció dels nostres interessos com a treballadors/es, de com és la realitat i les nostres forces, i d’una planificació per assolir aquests interessos. Em temo que vivim en una societat on a certa gent li costa molt assumir que això sigui real i, fins i tot, possible. Potser és un reflex del simple fet que vivim en estats que, en definitiva, comporten el monopoli de la política. És a dir, que intenten privar a les persones de la seva capacitat de fer política fora de les institucions i mecanismes del propi estat. Doncs nosaltres, quan defensem l’assemblea i l’acció directa, intentem combatre aquest monopoli i, per tant, el propi estat. Fer-ho implica ser autònoms.

Els darrers mesos hem vist com a molta gent li costa assumir això. Així, a inicis d’any ens vam sentir dir que érem lerrouxistes o agents del CNI. Que fèiem igual que la CIA quan boicotejava amb vagues el govern Allende a Xile. El context era el de la nostra crítica contundent a l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat per part de Junts pel Si i la CUP i la vaga d’ensenyament que vam convocar en solitari el mes de gener. Poc després vam passar a ser agents del Trias i del PDCAT en contra l’Ajuntament de Barcelona i els comuns de l’Ada Colau pel fet de promoure vagues, la més mediàtica la de metro, contra la privatització i a favor dels interessos de molts treballadors i treballadores. Finalment, amb motiu de la vaga general del dia 3 d’octubre hem escoltat que, en aquesta ocasió érem el sindicat de la CUP o, fins i tot, els “cambrers” de la CUP.

autonomia

Si hem de fer cas de tot això, la CGT devem ser una organització esquizofrènica o penell, que vira en funció de la direcció del vent. O, potser, simplement el que succeeix és que intentem prendre decisions i actuar en funció de nosaltres mateixos, com a organització de treballadores i treballadors. És obvi que en una realitat en conflicte, amb múltiples agents, qualsevol actuació pròpia pot apropar-se més a interessos conjunturals d’un o altre. Però és igualment cert que jutjar les actuacions a partir d’aquests agents externs únicament el que fa és negar la capacitat de fer coses a aquell qui les fa. Jo sento que amb la decisió de la CGT de fer una vaga general ens ha passat una mica això. Una part del debat ha girat sobre si la decisió afavoria o no a determinat espai de la política institucional. En canvi, hi ha hagut molt poc debat entorn el fet en si de fer la vaga, si era o no la millor manera de respondre a una escalada repressiva i una espècia de consolidació de l’autoritarisme que preocupava al conjunt del sindicat. Aquest clima ha penetrat, fins i tot, dins l’organització enrarint en alguns moments un debat que, com en qualsevol altra decisió, era i és imprescindible.

Senyal, doncs, que hem d’enfortir encara més el reconeixement de la nostra autonomia com a base per definir, lliurement, les nostres actuacions.

Autodeterminació.

Un altre fenomen d’aquests darrers dies ha sigut la quasi unanimitat del moviment llibertari alhora de prendre posició contra la repressió que hem estat vivint a Catalunya. Una repressió que, a ningú se’ns escapa, ha vingut motivada o ha trobat l’excusa en la convocatòria de referèndum del passat 1 d’octubre. Tres organitzacions anarcosindicalistes, la CGT, la CNT-AIT i Solidaritat Obrera, hem debatut i hem coincidit en promoure la vaga general del passat 3 d’octubre. És cert que dins de les tres organitzacions hi ha hagut opinions divergents al respecte, però també és cert que les decisions finals s’han pres amb majories importants. I aquesta passa endavant de l’anarcosindicalisme s’ha fet amb l’acompanyament de la gran majoria de les organitzacions de base anarquista de Catalunya. Tot plegat un fet que, per desgràcia, és quasi inèdit durant les darreres dècades.

Si bé la motivació de la vaga ha sigut directament la resposta a una escalada repressiva, cal tenir present que aquesta resposta s’ha pres enmig d’un debat dins dels espais anarquistes i anarcosindicalistes sobre l’actual conjuntura a Catalunya, allò que en diuen “Procés” i això que en diem “autodeterminació”. En general, jo diria que l’anarcosindicalisme sempre hem defensat l’autodeterminació dels pobles. I no hem tingut massa problema en aplicar-ho en conflictes allunyats, com pugui ser Chiapas, el poble Mapuche o el Kurdistan. Ara, en canvi, la realitat ens cau molt més a prop. Fa anys com observem, en general com a simples espectadors, un cert joc de “trileros” d’una part de la burgesia catalana amb això del “Procés”. Desconfiem tant dels seus objectius com de les seves formes, massa subjectes a les polítiques institucionals i a l’electoralisme. Però alhora reconeixem una mobilització popular molt important i assumim el dret dels pobles a autodeterminar-nos. També de nosaltres. I a fer-ho molt més enllà dels límits que ens ofereix el propi “Procés”.

El món llibertari hem hagut de pensar i posicionar-nos en un escenari que sovint ens ha sigut incòmode, segurament per l’hegemonia que hi ha tingut la burgesia i el parlamentarisme. I ho hem fet, des d’Embat a la Federació Anarquista de Catalunya, la CNT-AIT o la CGT, per citar-ne alguns. La defensa de l’autodeterminació (real), el rebuig a l’Estat com a forma d’organització i de política i la confrontació tant al règim del 78 com a la burgesia catalana son alguns dels punts que comparteixen els diferents posicionaments. Amb matisos, èmfasis diferents, però en direccions similars. I això, segurament també marca una fita en el moviment llibertari a Catalunya.

autodeterminacio

 

Lluita de classes.

Crec que el passat 3 d’octubre va significar moltes coses. Una va ser que, d’alguna manera, els treballadors/es vam entrar en un escenari que fins ara mai havia comptat amb nosaltres. No per defensar cap referèndum, ni cap sentit d’un hipotètic vot, sinó com a rebuig a una repressió a aquest referèndum i a l’atac als drets civils. L’altra va ser el fet que Catalunya es va aturar al marge dels sindicats CCOO i UGT, organitzacions que fins ara s’han presentat com les úniques amb capacitat de poder fer una vaga general mínimament efectiva. No vull ara debatre si l’“Aturada de país” convocada per ells mateixos, el govern i les organitzacions sobiranistes va ser determinant en això, o no. A ningú se li escapa que sense aquesta convocatòria decidida a corre-cuita la nit del dia 1 d’octubre, la vaga hauria sigut igualment massiva. A moltes empreses que no es van adherir a l’”Aturada de país” el seguiment de la vaga va ser molt elevat, per sobre el 80%. Els talls de carretera o les grans manifestacions del matí els van dur a terme els piquets de la vaga, no de l’”Aturada de país”. I a la tarda, les manifestacions per la vaga van ser gegants. A Barcelona, per exemple, molt més gran que l’oficialista.

És obvi que l’èxit de la vaga va venir donat per factors aliens a la CGT i als altres sindicats que la convocàvem. I que va ser una vaga rara, en aquest sentit. Però és igualment innegable que el dia 3 d’octubre a l’escenari van entrar uns nous actors, i amb un impacte considerable.

De vegades els silencis diuen més que les paraules. Els mitjans sobiranistes el vespre van callar, quasi de manera unànime, la relació entre les mobilitzacions del dia, la vaga i els sindicats que la vam convocar. S’havia fet palès al llarg del dia que el monopoli de les mobilitzacions de treballadors/es que suposadament tenien CCOO i UGT havia saltat pels aires. I, igualment, que potser fora de les línies oficials del sobiranisme hi havia moviment. Suposo que aquesta situació no va agradar gens ni a la burgesia, tant la implicada en el “procés” com la que li és obertament contrària. Ni tampoc als governs català ni espanyol. De fet, resulta que qui havíem aixecat la veu érem, i som, els seus enemics. Mentre el “procés” es va consolidant, fins i tot en conflicte obert amb el govern i la burgesia espanyola, no pot perdre de vista el seu enemic intern, que som nosaltres. El dia 3 d’octubre va ser evident que podem articular descontent, enuig i que tenim capacitat de mobilització. Fins i tot malgrat que nosaltres mateixes ens sentim una mica estranyes en la forma que pren de vegades aquesta mobilització.

La vaga no va agradar en absolut a qui vol seguir monopolitzant el poder en una hipotètica república catalana. I no ho hem d’oblidar. Però penso que si ens hi veuen així, com aquest enemic intern a qui caldrà combatre obertament, és que estem fent les coses relativament bé.

Class_war_is_now!_Poster