“Turismofòbia” o lluita de classes?

Diu la dita que el nom no fa la cosa. I té raó. Però també és cert que les paraules poden condicionar la realitat. D’aquí que un dels principals objectius de la propaganda sigui poder imposar i generalitzar determinades expressions, conceptes, per descriure situacions, aspectes concrets de la realitat. Aquests dies ho hem vist en la manera unànime que la premsa de l’establishment i els sectors d’orde han qualificat les protestes de diversos sectors populars en contra empreses que es lucren amb el turisme massiu. Un dels qualificatius emprats ha sigut “violència” o, en algun cas, “kale borroka”. De fet, ja fa temps que massa coses que molesten s’assimilen de manera intencionada a “violència”, com ara fer pintades o tallar un carrer. Es tracta de retallar cada vegada més les accions col·lectives al marge dels minsos espais de participació que la política oficial ens deixa. Però no vull parlar ara d’això. Avui vull escriure sobre un dels altres qualificatius que els mitjans de comunicació estan difonent de manera: la turismofòbia.

El llenguatge no és, en absolut, neutral. L’ús d’aquesta paraula ens ho il·lustra clarament. Per començar, vincula el qüestionament del model turístic massiu imposat a molts llocs de Catalunya (i del conjunt de l’Estat) a un acte irracional. Tothom sabem que una fòbia és un temor exagerat, malaltís, que escapa a tot raonament lògic i a una realitat que el justifiqui. Seguint aquest fil d’aquí se’n deriva que qui planteja una lluita contra aquest model aparegui, en aquest escenari precuinat, com una persona malalta i que aquesta crítica s’assimili a una patologia. D’aquesta manera per una banda es desautoritzen els arguments que pugui plantejar. I, per l’altra, se la desautoritza globalment com una persona malalta i, en certa mesura, un perill per a la convivència col·lectiva. Tot i que no tant descarnat, l’estructura de l’argument és similar al construït pels feixismes de la primera meitat de s. XX quan consideraven com a malalts/es a anarquistes i comunistes, als que calia eradicar de la societat.

logo5

Arribats a aquest punt ens podem preguntar el perquè d’aquesta virulència general de la política institucional (des d’algunes personalitats dels “comuns” i ERC fins al PP) i de gairebé tots els mitjans de comunicació en contra les manifestacions de rebuig al model turístic. Una agressivitat que, com deia, curiosament ha compartit tant el llenguatge emprat com les crides a una repressió penal contra els seus possibles autors/es. No cal ser economistes per intuir que una de les apostes estratègiques del capitalisme a l’Estat espanyol està sent, aquests darrers anys, l’explotació turística. De fet, el nombre de pernoctacions a Catalunya entre el 2002 i el 2016 ha augmentat un 48% segons dades oficials, principalment de turistes estrangers. I només en els darrers tres anys, també segons xifres oficials, els i les treballadores del sector turístic han augmentat de l’ordre d’un 30%. En diverses zones ara mateix l’hosteleria i el comerç són el principal sector productiu, en termes de gent que hi treballa. En paral·lel també són dels sectors on hi ha més precarietat laboral, menys capacitat de les persones que hi treballen de defensar-se i on han caigut més els salaris en els darrers anys. En gran mesura, els beneficis de la industria del turisme provenen d’una explotació laboral salvatge en molts casos. Moltes de nosaltres en coneixem casos. Però l’explotació que ens imposa el turisme no només rau on hi ha una relació laboral, reconeguda o no amb papers, i amb un salari de per mig. Intento explicar-me.

A banda de platges, la indústria turística ofereix, com a bé de consum massiu, espais de la nostra vida quotidiana. Els i les habitants de Barcelona ho sabem molt bé. Però també ho podem veure a altres llocs, com el centre de ciutats com Girona, a àrees dels Pirineus, etc. Allò que els operadors turístics venen són ciutats o paisatges que les persones que hi vivim hem anat fent, amb el nostre treball i amb la nostra vida mateixa, tal i com són actualment. Els carrers d’un poble, les places d’un barri, la roba estesa als balcons o uns camps de conreu, més enllà d’una estampa, són part de la nostra vida: els llocs on treballem, on ens relacionem, on batallem i on ens divertim, els indrets que ens ofereixen resguard, etc.

Ara mateix, el capitalisme s’està apropiant d’aquests espais. No només omplint de terrasses de bar les places, o acaparant una part dels habitatges de lloguer, sinó també enviant-hi milions de persones atretes, precisament, per las característiques dels nostres espais de vida. Aquesta indústria turística no només funciona gràcies al treball (precari generalment) de qui hi treballa. També existeix en la mesura que té la possibilitat d’explotar aquests espais, els barris, pobles i paratges on vivim. Segurament de la manera que ho està fent, a més, entra en una important contradicció ja que la massificació turística pot acabar destruint precisament allò que vol vendre. Però, al marge d’aquesta qüestió, el que és indubtable és que mentrestant s’està apropiant d’allò que les persones fem quan vivim: construir i anar mantenint un lloc, sigui un poble o un barri d’una gran ciutat. I els beneficis d’aquesta activitat depredadora van a parar de manera quasi exclusiva a les empreses del sector turístic. La inversió que aquestes puguin generar és més aviat minsa i gairebé mai orientada a les necessitats dels veïns i les veïnes. En definitiva, es tracta d’una activitat depredadora en tota regla.

85fce5e5d709b29f4f5943ad68b64255

Per desgràcia, les resistències a aquesta màquina d’explotació massiva a l’àmbit laboral són encara poques i disperses. Segurament l’extrema precarietat, els sous baixos, la por a l’atur i una certa incapacitat per articular respostes des del sindicalisme de combat són factors que ho poden explicar. En canvi, darrerament des d’espais veïnals, des de l’associacionisme i moviments socials a viles i barris, s’estan començant a plantejar respostes col·lectives. Pretenen frenar aquesta expropiació, aquesta explotació dels espais de vida col·lectiva. Es tracta, doncs, d’una lluita entre els propietaris d’aquestes empreses i la gran majoria de la població que vivim en aquests llocs víctimes del turisme massiu. Els uns, com vampirs, ens depreden els espais de vida i els transformen en plusvàlues privades. Els i les altres, nosaltres, defensem com podem el nostre dret a viure on vivim.

És, doncs, una lluita de classes en tota regla. I principalment passa fora dels espais reglats i reconeguts de les relacions laborals. Fora de la venda explícita del treball a canvi d’un salari. Com a sindicalistes, n’hem de prendre nota.

Anuncis

De la vagafòbia a la militarització

Vivim una època en que les vagues i els conflictes laborals augmenten, especialment a Catalunya i, concretament, a les comarques barcelonines. Vivim una època també on les reaccions contra les vagues afloren sota diverses formes. Uns arguments diversos que conflueixen en construir un estat d’opinió crític, desclassat (o més aviat al servei de qui controla l’economia i la política) que nega les lluites dels i les treballadores que, en definitiva, som pràcticament tota la població. Si bé sempre ha existit, com a mínim sota el capitalisme, aquesta fòbia, la vagafòbia, reneix i torna a créixer. Molts mitjans de comunicació, tertulians i personalitats polítiques hi participen de manera activa.

Aquests dies estem vivint un nou episodi on sembla que la vagafòbia i les seves conseqüències han pujat un esglaó. Es tracta del conflicte que hi ha al voltant d’una activitat que la parcialment privatitzada AENA va externalitzar fa temps: el control de seguretat dels equipatges a l’aeroport de El Prat. Al respecte, abans de continuar, vull deixar clar que el sindicat on jo milito ja fa anys va decidir no permetre l’afiliació de “segurates”, de policies privats en entendre que es tractava d’un cos repressiu o potencialment repressiu a les ordres d’empreses capitalistes. Decisió de la que, personalment, me’n sento orgullós. Amb tot, el que està passant ara mateix a l’aeroport de Barcelona (i previsiblement en breu a altres de l’estat) és un nou exponent d’aquesta vagafòbia. Avui divendres, després que el personal d’Eulen dels controls d’equipatges rebutgessin la proposta que empresa i Generalitat havien pactat, tots els mitjans de comunicació grans i una bona part de la classe política, fins i tot personalitats dels “comuns”, reclamaven ordre. I aquest ordre sembla que s’imposarà desplegant la Guardia Civil a l’aeroport de El Prat per suplantar el personal d’Eulen en vaga. Un cos militar per finalitzar una vaga.

reinosa-primavera-1987-

Com deia, a mi les empreses de seguretat privada no em generen cap simpatia. I els “segurates”, de qui de vegades n’he patit abusos, tampoc. Però el precedent que s’està a punt d’escriure és prou greu com perquè ens hi haguem de posicionar, de manera activa, en contra. Mirem-ho així. Un conflicte afecta l’aeroport, incrementant una mica les cues dels passatgers. En realitat, impacta sobre una part molt petita de la població catalana, tot i que dins de la gent afectada hi deu haver part d’aquells i aquelles que tenen rentes més altes i, estadísticament, quan fan vacances viatgen més freqüentment en avió que la resta. En canvi, l’efecte sobre turistes potser és més gran, tot i que bàsicament consisteixi en més temps d’espera per passar un control. Ningú es queda sense hotel, sense llum o sense atenció mèdica per això. Un sector estratègic pel capital com ara el turisme pot patir un cert desgast en una època que, a més, la majoria de la població posen en entredit les seves suposades virtuts.

A partir d’aquí, la premsa se n’ha fet ressò. Alguns han dit, fins i tot, que era un altre atac del govern espanyol contra el “procés català”. D’altres, simplement, han expressat la indignació per haver d’esperar una mica més per agafar un avió. Gairebé ningú ha esmentat que mentre els accionistes privats d’AENA s’omplen les butxaques, la ràtio entre passatgers i treballadors/es d’AENA ha augmentat més d’un 100%. O que les licitacions per serveis externalitzats s’han abaratit entre un 20 i un 30%. No només en els controls de seguretat, sinó també a les empreses de neteja, de handling, etc. Per contra, el problema s’ha presentat únicament com una qüestió d’ordre públic i, com a tal, s’ha reclamat una solució.

Les autoritats laborals de la Generalitat també han entrat obertament a jugar aquest joc, encara que si voleu de manera més subtil. Quan la consellera Bassa criminalitza un comitè de vaga per no votar una proposta de la mediació del govern pactada amb l’empresa, nega l’autonomia dels i les vaguistes per decidir lliurement què és acceptable per a ells i què no ho és. Què val la pena discutir i què, simplement, és una opció que no cal ni considerar. En certa mesura, l’Ajuntament de Barcelona ja va jugar aquesta carta durant la darrera vaga del Metro. Ara, sembla, el seu ús es generalitza i, amb l’ajut de la premsa, es normalitza davant l’opinió pública. D’una manera similar sembla que també es vol presentar com a normal, i desitjable, que el govern imposi un arbitratge obligatori que és una manera fina de dir que una vaga s’acaba per decret. Independentment del seu resultat. Que es prohibeix perquè, fent servir altres paraules, en realitat es declara il·legal. En paral·lel a tot això, hi ha el desplegament de la Guardia Civil, un cos militar per deixar sense efecte la vaga.

Com deia, la figura del “segurata” no em desperta simpaties. Però el desenllaç de la vaga d’Eulen a l’aeroport de Barcelona pot ser terrible pel conjunt dels i les treballadores. Les mesures que sembla que els governs català i espanyol, amb el beneplàcit de la patronal d’Eulen, de cercles de negocis, de tertulians i de polítics es tiraran endavant no són gens noves. Responen a una estratègia que la patronal ha fet servir reiteradament al llarg del s. XX. De fet, han sigut un dels punts forts de l’aliança entre la burgesia catalana i l’Estat els darrers 175 anys. I tampoc són massa originals actualment. Si recordeu, totes elles van sonar durant la darrera gran vaga a Catalunya, la dels i les treballadores del Metro de Barcelona.

La vagafòbia induïda curosament com a eina per fer front a una creixent conflictivitat laboral poc a poc dóna els seus fruits. Ara mateix veiem com s’aplaudeix una imminent solució de “força” a un conflicte laboral, sense entrar a analitzar-ne ni les causes ni cap sortida alternativa. Sortides com podrien ser revertir les externalitzacions i fer que els controls de seguretat el facin treballadors/es normals, sense porra. No, el que es planteja és prohibir la vaga i desplegar un cos militar. Jo, personalment, em temo que l’objectiu d’aquesta operació no és, al final, només el conflicte d’Eulen. Penso que, més enllà, hi ha el normalitzar de cara a l’opinió pública el fer servir les vies obertament repressives en conflictes laborals i, en definitiva, de fer encara més normal la presencia de policies i militars armats en els espais públics.  No ens estranyem si en un termini no massa llarg prenen força els suggeriments de regular de manera encara més restrictiva el dret de vaga. En definitiva, la vagafòbia convenientment alimentada ens porta a la militarització. Justifica que els conflictes laborals es venguin com a simples problemes d’ordre públic i, com a tals, resoldre’ls mitjançant la repressió.

Qui aquests dies aplaudeixi la sortida en aquests termes del conflicte a l’aeroport de Barcelona faria bé de prendre’n nota. Els seus aplaudiments seran còmplices d’un nou atac contra els mecanismes de defensa que tenim la immensa majoria de la població, aquells i aquelles que vivim del nostre treball.

Vagafòbia

Avui ens apuntem a la moda de les “fòbies”. I ho fem proposant una nova paraula, la “vagafòbia”. Designa una actitud que cada vegada és més present en els grans mitjans de comunicació i en les declaracions de la política institucional. Com el lector/lectora veurà, el seu significat és obvi i evident. Designa la por o l’odi envers les vagues de treballadors/es. Una por i un odi que es fan extensius a la capacitat de la classe treballadora a organitzar-se per ella mateixa i definir els mecanismes per a resoldre, en profit propi, problemàtiques que l’afecten: impagaments de salaris, salaris de misèria, horaris i ritmes de treball extenuants, canvis en les condicions de treball, assetjaments de diversos tipus i un llarg etcètera. De manera autònoma (és a dir, per ella mateixa i sense la mediació de tercer) i en funció únicament dels seus interessos, que són els de la immensa majoria de la població.

elCrit

La “vagafòbia” es manifesta de moltes maneres. Una, la més obvia, és la tradicional de la burgesia quan veu perillar els seus interessos. El combat obert, l’atac directe a la vaga. La forma més evident són els intents de declarar il·legal una vaga o, de manera més general, de legislar de manera restrictiva les vagues. No cal posar exemples, en tenim molts. La mateixa legislació actual, que impedeix les vagues de solidaritat (lloc on radica de manera especial la nostra fortalesa com a classe), n’és un exemple. O les limitacions per fer vagues sobre punts d’un conveni signat o els terminis que imposa per convocar-les, fet que criminalitza directament vagues sobtades com la que va comportar l’ocupació de pistes de l’aeroport del Prat ara fa uns onze anys. I no cal oblidar les persecucions penals o laborals a qui les fa, amb processos judicials, acomiadaments, etc. La “vagafòbia” com atac obert i frontal a les lluites treballadores és tant vella com l’anar a peu, si bé la forma que adquireix pot variar amb el temps.

Hi ha, no obstant, altres formes de “vagafòbia”. Molt més subtils però igual de perilloses. N’esmento un parell. Una d’elles és l’atac als treballadors/es que fan una determinada vaga assenyalant la seva insolidaritat. “Fan vaga només per a ells/es. I a la resta, què?”. A primer cop d’ull semblaria que un argument com aquest és fruit de la ignorància o d’una consciència desclassada. Ignorància que, d’entrada, es fa palesa quan l’actual regulació de vagues impedeix que els treballadors/es del metro de Barcelona, del Bicing o de l’aeroport del Prat facin vaga, per exemple, pels d’un despatx d’arquitectes, d’un magatzem de logística o de qualsevol altra empresa aliena. Ara bé, sota aquest argument també hi ha una clara voluntat de desmuntar la lluita, negant a qui la protagonitza una cosa tant bàsica com la capacitat de defensar les seves condicions de vida, que és el que en definitiva es dirimeix en una vaga. A més, evita reconèixer que unes condicions laborals millors a les d’altres col·lectius de treballadors són, possiblement, el resultat d’una tradició de lluita. De vagues, d’organització, de no quedar-se de braços creuats mirant de reüll a la resta tot queixant-se que aquells estan massa bé en comparació d’un mateix. El nostre objectiu, com a classe treballadora, és millorar al màxim les condicions de vida del conjunt (i, de pas, acabar amb l’explotació).

La segona forma de “vagafòbia” de la que vull parlar és diferent. Les darreres setmanes a Catalunya estem sentint de manera freqüent com alguns opinadors, periodistes i polítics introdueixen la sospita darrera determinades vagues. És a dir, insinuen o de vegades diuen més obertament que darrera una vaga hi ha una finalitat oculta, ben diferent a la que motiva la vaga. Per exemple, quan la vaga que CGT-ensenyament va convocar el gener del 2017 contra uns pressupostos clarament lesius envers l’educació pública catalana, vam sentir moltes veus que deien que darrera hi havia una voluntat lerrouxista d’atacar el procés i un possible acord entre Junts pel Si i les CUP. D’altra banda, a Barcelona hem sentit també com cares visibles dels “Comuns” en públic i en privat han vinculat la vaga de metro, promoguda des de les assemblees i convocada per tot el Comitè, responien a interessos d’altres grups polítics municipals i no pas dels i les treballadores. I ara la mateixa cantarella a l’aeroport. Que si certa empresa, amb certs accionistes i AENA volen atacar Catalunya. En canvi, no sentim massa que ningú plantegi el debat sobre externalitzacions i privatitzacions de serveis, i en quines condicions laborals es fan.

Aquesta forma de “vagafòbia” és molt perillosa, ja que nega la capacitat política a la classe treballadora: que tinguem la competència d’actuar col·lectivament per a defensar interessos nostres, abstraient-nos d’altres debats que sovint poden ser una mica cants de sirenes. La política institucional no és la de la majoria de la gent, que es dirimeix defensant els barris o les condicions de treball, per exemple. Entén les lluites obreres com peces en un tauler d’escacs, on els i les treballadores fem de peons en la confrontació d’altres interessos. Qui practica aquesta “vagafòbia”, a banda de situar-se com a subjecte polític clarament fora de la classe treballadora, ens ataca en negar el nostre dret d’existir de manera activa i col·lectiva. Com si fós un fet terrible que els peons, o els lleons en paraules de Brecht, fem la nostra pròpia política. Actualment dins d’aquest grup hi trobem algunes cares visibles de la nova esquerra institucional.

Recordem, doncs, aquesta nova paraula: “vagafòbia”. Em temo que tindrem moltes ocasions per fer-la servir. Si això passa, serà una bona notícia. Farem vagues, farem lluites. Com a classe estarem actius i els nostres enemics hauran de situar-se a la defensiva.

339298_4268910003104_474481907_o

Conflicte i política

Tossuda. Entre moltes altres coses, així és la realitat. És a dir, el món és com és. No com voldríem que fos. Aquesta obvietat sovint l’oblidem i preferim imaginar-nos una realitat on ens sentíssim més còmoda, encara que no encaixi amb la que realment existeix. Una altra versió d’això és quan apartem la mirada o, simplement, no mirem allò que ens fa por veure. Tothom ho fem, en diversos moments i situacions, tant a nivell individual com de manera més col·lectiva. Jo, per exemple, acostumo a no mirar gaire els meus extractes bancaris. Però la tossuda realitat se m’acaba imposant, de manera inevitable, molts cops quan a mitjans de mes veig que la màquina dels ferrocarrils em rebutja la targeta de crèdit quan intento comprar una T-10. I ja m’hi puc posar fulles, el món és com és i la meva situació econòmica és la que és.

Potser us preguntareu què persegueixo amb tot aquest rotllo. Doncs vull parlar de política. De la política entesa com l’acció col·lectiva per modelar el present i construir el futur. Bàsicament de la nostra tot i que, d’acció col·lectiva per configurar el món (i per tant política), també n’hi ha molta que es fa al marge i en contra nostra. Quan parlo de política nostra em refereixo a aquella que des de la classe treballadora, des de les classes populars, duem a terme per intentar resoldre els nostres interessos, millorar les nostres condicions de vida i, en definitiva, canviar el món. Generalment la fem des de moviments socials formats per col·lectius diversos, entre ells en teoria els sindicats i a la pràctica només alguns sindicats.

Sempre ens hem trobat en una dicotomia, quan hem fet política. I em temo que ara, amb el miratge de la nova política i altres opcions institucionalistes, aquesta dualitat s’ha reforçat i penetra fins el moll de l’ós de molts debats dels moviments socials. Es tracta d’estructurar els nostres plantejaments, estratègies i programes d’acció col·lectiva o bé a partir del conflicte o o bé sobre la base de la cerca de consensos en la diversitat. M’explico. En relació la segona opció darrerament hem vist un renaixement de discursos “ciutadanistes” i democràtics que acaben entrant ben endins dels moviments socials i les seves pràctiques. No és un procés gens neutre ja que, també ho estem veient, acaba portant a acceptar com a propostes polítiques vàlides aquelles que comporten millores puntuals en determinades condicions que generalment es circumscriuen a parcel·les molt reduïdes de les classes populars. A la gestió que des de la nova esquerra es fa de diversos ajuntaments, ho veiem. O dels sindicats majoritaris, i sovint els no tan majoritaris, de moltes situacions laborals. En la mesura en què l’objectiu és resoldre un problema (aconseguir una zona verda, evitar un desnonament o un ingrés a la presó, mantenir el preu de l’aigua o reduir l’afectació d’un ERO), les vies per assolir aquesta finalitat deixen de ser massa rellevants davant del seu resultat. I aquí el Poder (l’estat, el capital) tenen la paella pel mànec. Obrint puntualment l’aixeta faciliten a aquestes vies èxits puntuals que es poden vendre i, així, defensar-les. Són ells qui ens els donen, no nosaltres que els hi imposem.

b2f9cc70a443a34f55836652_rw_1920

Però, com deia, la realitat és com és. Per molt que no ens agradi, les taxes d’atur de barris com la Palma Palmilla de Màlaga o a Sant Roc de Badalona (per posar casos de dins i fora els Països Catalans) dupliquen o tripliquen les dels centres de les seves respectives ciutats. I l’esperança de vida dels seus habitants és més de 10 anys inferior a les dels barris amb rendes més altes de les dues àrees metropolitanes. Al respecte, podríem anar esmentant molts exemples i encara ens quedaríem curts. Tot plegat és el resultat d’una realitat que, malgrat no ens agradi, és la que és. La d’una part de la humanitat que monopolitza els mitjans de producció de riquesa mentre una altra, la immensa majoria, en el millor dels casos treballa a canvi d’un salari per a produir aquesta riquesa. Aquest conflicte que vertebra les societats actuals es concreta en innombrables situacions on els interessos de la majoria, els nostres, entren en confrontació directa amb els de la burgesia. Quan es planteja la construcció d’un port esportiu destrossant 1 km. de platja “salvatge”. O quan algú defensa fer un nou mitjà de transport públic transferint la gestió a una empresa privada, o el rescat dels bancs amb diner públic, o legislar una llei d’arrendaments urbans com l’actual, o degradar l’actual sistema de pensions públiques, etc. Són interessos contradictoris. En conflicte. O ells o nosaltres.

Crec que som moltes persones les que pensem que la millor manera de definir estratègies per actuar, tant en el plànol individual com el col·lectiu, és partir d’una bona percepció de la realitat. De les condicions en les que ens trobem, de quins mitjans tenim, de què volem aconseguir i de les possibles conseqüències de les nostres accions. Quan reivindiquem el conflicte, a l’hora de construir les nostres propostes polítiques, partim d’aquest fet. El conflicte existeix i ara mateix vertebra els estats i les relacions capitalistes arreu del planeta. En conseqüència, qualsevol actuació nostra comportarà la reacció de qui es situa a l’altre pol del conflicte. La nostra política s’oposa, i nega, a aquella que es fa en contra nostra. Em temo que un punt entremig no existeix, per molt que sovint faci basarda pensar que la realitat és estructuralment tan crua.

capitalism

En aquest sentit, la deriva de la nova política cap a formes de negació del conflicte és nefasta. Primer, perquè aboca als moviments socials a una política centrada en els resultats que a la curta i a la llarga impedeixen construir la nostra autonomia en l’acció política. En la mesura en que no s’ataca el poder polític i econòmic generant conflicte, l’obtenció d’aquests resultats dependrà de la voluntat de l’Estat i del Capital de facilitar-los. Una mica com qui demana i obté (o no) una almoina. Segon, perquè en esquivar una confrontació directa ajuda a mantenir inalterades les relacions socials que emparen l’existència de l’explotació. I, tercer, perquè acaba transformant aquells col·lectius (sindicats, partits, moviments socials en sentit més ampli) que opten per aquesta via en gestors del repartiment d’aquestes compensacions. Els assimila i els converteix en un engranatge més de la maquinària.

Possiblement s’està gestant una reedició del pacte entre capital i treball que va suposar la socialdemocràcia. Segurament en aquest pacte les concessions del capital seran molt més petites que en aquell, per la simple raó que la pressió que ha patit és molt menor. Penso que en general les pràctiques de la nova política són un element central i constituent d’aquest pacte.

Opino que, malgrat costi assumir-ho a nivell d’imatge, nosaltres hem de quedar clarament fora d’aquest pacte. Hem de seguir reconeixent que la nostra és una realitat en conflicte. I que, en conseqüència, si veritablement el volem transformar ho haurem de fer mitjançant el conflicte i la lluita, on els resultats vindran de les victòries. En aquest camí ens caldrà reconèixer quina acció col·lectiva respon a aquests interessos i quina, per contra, els nega. Potser per a la meva generació aquest serà un procés dolorós, especialment perquè veurem caure noms de persones conegudes a banda i banda de la barricada. Però, com deia, la realitat és tossuda i el millor és assumir-ho com més aviat millor.

Nosaltres som nosaltres i la nostra lluita és, naturalment, nostra

Moltes coses ens hem sentit dir aquests darrers mesos. Moltes companyes i companys, i jo mateix. Ens han dit que som el sindicat de les CUP i que amb els convergents fem la pinça per atacar els comuns i la seva nau insígnia, l’Ajuntament de Barcelona. Però alhora, o en molts pocs dies de diferència, hem escoltat com ens vinculaven a l’entorn d’ICV i els Comuns (o a CSQP). Seguint aquesta teoria, accions com la vaga d’ensenyament del 18 de gener hauria fet el joc a aquest espai polític per erosionar la confluència entre JxS i la CUP per pactar els pressupostos, tot per posar en risc el Procés. Alguns, fins i tot, han anat més enllà acusant-nos de lerrouxistes, procapitalistes o d’agents d’una barreja de la CIA i el CNI. Tot plegat, de vegades és difícil aguantar-se el riure.

precaris

Ironies a banda, aquest fet és indicatiu d’una realitat important. Les persones i mitjans que plantegen aquest tipus d’afirmacions poden estar jugant dues cartes relativament diferents. La primera és la deformació conscient de la realitat. Vinculant la lluita d’un col·lectiu de treballadores i treballadors o d’un sindicat de combat a una intencionalitat política “inconfessable”, es busca deslegitimar-la i, d’aquesta manera, erosionar la capacitat de confrontació sindical. La segona, al meu parer, és més preocupant en la mesura que és relativament sincera. M’explico, hi ha qui creu seriosament que la CGT som el braç d’una determinada opció dins de la política institucional. La que sigui, ja que els assenyalaments d’aquesta vinculació són variables en el temps i en funció de qui els faci. I quan això s’afirma des de qualsevol de les variants de la “Nova política” ens mostra que aquesta política de nova en té ben poc i sí, en canvi, de vella. Aquest tipus de plantejaments neguen l’autonomia de les organitzacions de treballadors/es. És a dir, que a partir d’anàlisis pròpies, es puguin plantejar estratègies i accions per assolir uns determinats objectius. I això és, precisament, el que busquem fer des de l’anarcosindicalisme quan ens identifiquem amb un sindicalisme d’ofensiva per a la transformació social.

Fa quasi 80 anys Galeano ja ho va plantejar en el seu poema “Los Nadies”. Negar que els sindicats o els moviments populars tinguem una capacitat d’acció “política” per nosaltres mateixos porta a reproduir una visió classista de la política. On per política s’entén, bàsicament o només, aquella que té a veure amb les institucions de la burgesia. Fora d’elles, res. Com a mínim en termes d’acció pública.

Els temps canvien. Potser massa poc a poc, però canvien. Estancat o fracassat l’assalt al cel a través de les institucions, ara s’obre pas el nostre temps. Un temps on intentarem fer, cada vegada més, política en funció de nosaltres i per a nosaltres. Confrontant. Obrint conflictes, arreu. Sovint petits, però propers i que afecten directament a les nostres condicions de vida, com la lluita contra un acomiadament en una petita empresa o per frenar una privatització d’un espai públic en un barri. Probablement se’ns seguirà negant, a nivell de mitjans de comunicació. I no rebrem l’atenció de focus ni càmeres tret, potser, en apartats de “successos”.

En paral·lel gairebé segur hi haurà qui, per cada moviment nostre, pretendrà veure-hi una agenda oculta a favor d’un dels lobbys de la política del sistema. Francament, a nosaltres ens rellisca bastant. Que persisteixin en la seva il·lusió. Mentre, en espais col·lectius i horitzontals, a partir dels nostres propis mitjans i atenent a les nostres realitats, construïm les nostres pròpies agendes de lluita i les portem a terme. Amb vagues. Alliberant espais i sostres. En assemblees. I sí, com deia un famós escriptor, “ladran, luego cabalgamos”.

tramvies

“Mort del sindicalisme”, ciutadania i conflicte de classe

Criticar els sindicats és una moda en la “postpolítica”. De fet, més que els sindicats, es critica el sindicalisme. I se n’augura una mort irremeiable. No seré jo qui defensi a capa i espasa els sindicats. Fins i tot al que jo milito segur que li podem atribuir errades. Tot i que hem de ser conscients que a cavall passat criticar i pontificar sempre és més fàcil, és innegable que el sindicalisme de combat hem tingut les nostres limitacions durant les darreres dècades. I és imprescindible ser-ne conscients, analitzar-les i corregir-les. Ens hi van moltes coses. Però avui no vull parlar d’això.

fabrica

Avui vull parlar d’una crítica al sindicalisme que ara per ara ja és molt poc original. Seguint el guió d’aquesta crítica, el sindicalisme està en crisi. No té la capacitat de plantejar una resistència a l’envestida del capitalisme neoliberal (o, ja posat a fer servir noves paraules, del postcapitalisme). És una força que ja no és hegemònica i li manca la originalitat i vitalitat d’altres moviments socials. De fet, aquesta realitat s’expressa en l’emergència de noves formes d’organització laborals diferents (i aquí són obligades les referències a manters, netejadores d’hotels, etc) davant els sindicats anquilosats. Arribat aquest punt, el guió segueix argumentant que la diferència entre ara i fa 40 o 50 anys és que s’ha diversificat l’estructura productiva, que el capital industrial ha deixat pas a noves formes d’obtenció de plusvàlua capitalista i que tot això ha fet saltar pels aires la consciència de classe. Això darrer es deu, seguint el fil, a que ara mateix les condicions de vida són molt diverses i hi ha molts pocs punts de contacte entre, posem pel cas, un precari que encadena beques, una noia jove que serveix copes sense contracte i un treballador de banca de 60 anys. Ni en els salaris, ni en la identificació amb la feina o el lloc de treball. I molt menys en la capacitat que un sindicalisme assimilat a comitès d’empresa té de representar els seus interessos i, en nom seu, arribar a acords amb el capital.

Se’ns dubte, en aquestes anàlisis hi ha coses interessants i que no podem no tenir en compte. De fet, en la narració dels efectes de tot plegat hi ha veritats com punys. La gent jove militant de moviments socials, on sovint es parteix la cara amb el poder, se sent poc atreta pel sindicalisme. Malgrat la crisi dels dos sindicats del règim del 78, els anomenats sindicats combatius no protagonitzem cap creixement espectacular ni en afiliació, ni en referencialitat en els moviments socials. La gent més precària majoritàriament no mira a l’organització ni la lluita sindical a l’hora de resoldre les injustícies que pateix. I, sobretot, la identitat col·lectiva com a treballadors i treballadores, allò que alguns anomenen consciència de classe, és en general molt dèbil o pràcticament inexistent en molts sectors.

Tot això respon només, o bàsicament, als canvis en el sistema productiu, a la fragmentació de grans empreses i a l’aparició de múltiples relacions laborals (contractes indefinits, de durada limitada, a temps parcial, falsos autònoms, beques, etc)? Jo penso que no, malgrat que les anàlisis des de la postpolítica venen a dir tot el contrari. Personalment, en aquestes anàlisis hi trobo a faltar un element central: el conflicte.

Miro d’explicar-me. Tota aquesta explicació de les limitacions del sindicalisme presenta paral·lelismes els discursos dels grans mitjans de comunicació. Parteix d’una imatge del sindicalisme assimilada al model sindical i a les pràctiques de CCOO i UGT, de manera anàloga a com la premsa quan parla de sindicats es refereix a aquestes organitzacions. Identifica el fracàs del sindicalisme a partir de com els sindicats principals, de tradició socialdemòcrata i eurocomunista, s’han comportat a Europa occidental els darrers 50 o 60 anys. Organitzacions que han anat a buscar, com a objectius, garantir la plena ocupació, feines durables en el temps i grans agregats de persones que els donessin capacitat de negociació i concertació empresa a empresa i sector a sector. Òbviament aquest model fa dècades que està en crisi. Però no crec que puguem assimilar el sindicalisme, tot el sindicalisme, i la seva suposada crisi a això.

El sindicalisme, ja en els seus inicis i durant el seu procés de vertebració, va haver de gestionar una realitat plural i diversa de la classe treballadora. És fals que tots els i les treballadores de principis de s. XX visquessin i treballessin a Barcelona i les ciutats de les seves rodalies. Hi havia un reguitzell de colònies tèxtils pel Llobregat i l’Alt Ter. Ja abans, una de les primeres agrupacions de treballadors va ser la dels boters d’Arbúcies, en un ambient ben allunyat dels estàndards del món urbà. El 1909, la que després va ser la Vaga de la Canadenca va començar a Camarasa. En aquella època no hi havia contractes indefinits, ni comitès d’empresa, ni totes les fàbriques eren factories de milers de treballadors/es. Tampoc tot el sindicalisme va ser ni industrial ni urbà, com certifica la important conflictivitat al camp català, o andalús i extremeny, per citar altres exemples de la Península Ibèrica.

Sota el prisma de l’argumentari de la “postpolítica”, en aquestes circumstàncies de finals del s. XIX i inicis del s. XX, no pot explicar-se la creació d’organitzacions sindicals i la lluita que van promoure. Miners, teixidores i venedors ambulants què compartien? El tipus de feina? No. La forma jurídica de la seva relació amb un patró (si és que en tenien)? Tampoc. Compartien formar part de la immensa majoria de la població que vivia del seu propi treball, quan podien treballar, i que patia l’explotació de la burgesia, amb qui tenien una relació de conflicte.

Moltes de les anàlisis de la situació actual no consideren el conflicte, és a dir, el conflicte de classe. Els sindicats no són, o no haurien de ser, simplement agrupacions de gent que compartim determinats aspectes de la nostra vida, com l’ofici o l’empresa per la que treballem i un tipus de contracte. Els sindicats són, principalment, eines de lluita. De confrontació. De conflicte entre explotats i explotadors. Entesos així, la perspectiva canvia diametralment. La dicotomia “sindicats, organitzacions de treballadors/es amb privilegis” i “moviments socials, organitzacions del precariat” s’esfuma. Per vàries raons. La primera perquè un sindicat és, o hauria de ser, un moviment social. La segona, i la més rellevant, perquè si el que ens defineix és el conflicte de classes, és a dir, la manera com ens situem en una relació d’explotació, la dicotomia entre tipus de treballdors/es més estables i mes precàries ja no és central. És innegable que les seves condicions materials de vida son molt diferents, però ambdós es posicionen en el mateix bàndol del conflicte entre treball i capital.

precariat

Em temo que l’oblit per part de la “postpolítica” del conflicte en les seves anàlisis no és ni casual ni innocent. Potser perquè, per una banda, suposen la continuació i la regeneració del sindicalisme del règim dels estats del benestar europeus. La concertació i pacte social que proposen aquests sindicats pot trobar una certa continuïtat en el “ciutadanisme” de la “nova política”, que desestructura les identitats de classe per definir participacions individuals a la societat sota l’empara de les institucions (més o menys renovades en l’aparent). I, segurament, també perquè la seva proposta política relega el conflicte col·lectiu, tal i com estem veient.

Arribat aquest punt, queda pendent resoldre perquè ens costa, al sindicalisme combatiu créixer malgrat la crisi del sindicalisme del règim i, sobretot, recuperar una certa centralitat en els moviments socials. Segur que de raons n’hi ha moltes, començant pels nostres propis errors. Però penso que una d’important és que no hem tingut ni tenim la capacitat de consolidar identitats col·lectives entorn el conflicte. Quaranta anys de “consensos democràtics” i de règim del 78 ens han fet molt mal i han imposat una consciència de ciutadania on el conflicte de classe cada vegada és veu més estrany. D’altra banda, el model sindical imperant va renunciar conscientment a aquest conflicte i va enfortir una visió de la classe treballadora a partir del lloc de treball (la fàbrica) i no de la lluita de classes contra la burgesia.

Tenim doncs, a sobre la taula, un repte urgent: dinamitar aquest miratge, recuperar la consciència de conflicte i, sobretot, consolidar espais col·lectius com a eines per guanyar aquest conflicte. I jo sóc dels que pensem que el sindicalisme pot ser una d’aquestes eines col·lectives.

SF Mission 1999 Class War Just Do It

1r de maig 2017. Passem a l’ofensiva

[Article publicat inicialment al Diari del Treball (accés a l’enllaç original)]

Com diu el títol d’aquest petit article, com a mínim la CGT aquest 1r de maig no sortirem al carrer per queixar-nos. Com n’estem de malament els i les treballadores ho sabem perfectament tots i totes. Els nostres sous no han parat de perdre poder adquisitiu. Cada vegada som més els/les que no parem d’encadenar contractes o se’ns imposa una situació d’interinitat a la feina. I això els que “tenim sort” de tenir contracte, quan realment és indignant el fet de veure com una fortuna el tenir un contracte precari. Fins i tots els que tenim una feina fixa vivim també molt més de prop l’amenaça dels acomiadaments fàcils o de la degradació de les nostres condicions laborals. Tot això conviu amb l’aparheit quotidià que pateix un percentatge considerable de la població a qui les lleis d’estrangeria continuen negant drets bàsics de ciutadania. També podria esmentar els milers de desnonaments per enriquir els bancs o les polítiques repressives contra els i les que lluitem contra tantes injustícies. Ho sabem. Ho vivim. Ho patim. Però aquest 1r de maig  no parlarem de tot això. No. Volem parlar de nosaltres. De les nostres lluites. De fet, més que parlar, volem fer.

0745n185

Els darrers anys el sindicalisme de combat i els moviments socials alternatius hem travessat una època certament convulsa. Per una banda, el miratge de la institució sovint ha facilitat la il·lusió d’alternatives a unes lluites de carrer i a la feina que no acabaven d’arrencar. Per l’altra, hem sentit de vegades com des de les pròpies institucions s’apropiaven de referents i discursos que sempre havien sigut els nostres. Hem vist pancartes de “volem acollir” a molts ajuntaments que, per la seva banda, seguien perseguint la venda al carrer per part de persones migrants. Hem escoltat promeses de remunicipalitzar serveis mentre se’n subcontractaven per la porta del darrera a empreses multiserveis. Hem assistit perplexes a la reivindicació de l’anarcosindicalisme per part de persones que, en la seva pràctica política, se situen en un extrem diametralment oposat. Talment com si l’anarcosindicalisme fos una peça de museu mancada ja de vitalitat.

Jo diria que, no obstant, aquesta fase ja l’hem superat. Els darrers mesos veiem, com si d’una primavera avançada es tractés, com les protestes al món del treball han anat rebrotant aquí i allà. Una vaga en una empresa d’autobusos del Baix Llobregat. Una altra en personal de neteja externalitzat d’una institució pública. Novament una altra a transports d’una gran ciutat, en cambrers i cambreres dels trens l’alta velocitat, a hospitals privats, a l’ensenyament, al telemàrqueting o en una important asseguradora. Conflictes que també s’expressen en manifestacions i assemblees en cotxeres de camions o tallers de trens, per esmentar-ne algunes. Símptoma d’aquesta nova realitat és la recuperació de les hores de vaga i del nombre de vaguistes a Catalunya i, molt especialment, a les comarques barcelonines. I,  en general, a tots aquests conflictes la CGT hi ha sigut ben present.

Quasi quaranta anys de sindicalisme de delegació i concertació ens han mostrat els límits del model sindical construït de la mà del Règim del 78. A cops de reforma laboral dictada pel govern de torn, de sentència judicial i d’atacs a nivell de cada empresa particular hem vist com aquest model sindical, gairebé sempre a la defensiva, ha fallat a l’hora d’evitar l’imparable degoteig de la pèrdua de drets. Un fracàs que és inevitable quan hom busca espais d’acord amb qui ocupa una posició de força, com és el cas de tot empresari en una relació laboral capitalista, i és ben conscient de la seva posició.

Aquest 1r de maig possiblement representi una nova fase dins del moviment sindical. El temps de la professionalització del sindicalisme, de la delegació i de la concertació està arribant a la seva fi. De manera encara tènue, un sindicalisme diferent està prenent cos i recuperant espai. És un sindicalisme que reprèn el conflicte, no com un fetitxe, sinó com una eina efectiva per aco0nseguir conquestes per a la immensa majoria de la població que som la classe treballadora. Que sap que la burgesia, que té el poder econòmic i polític, no cedirà en els seus interessos si no pateix una força que l’obligui a fer-ho. És un sindicalisme que, a més, entoma aquest conflicte a partir de la força que ens dóna el fer-lo entre totes i tots. Sense institucionalitzar la delegació, cercant la participació col·lectiva a través d’espais horitzontals i assemblearis. També és un sindicalisme que és conscient que la seva força ve, a banda de la col·lectivitat, de l’acció directa entesa com tota actuació a partir d’ell mateix, dels seus propis mitjans i en funció d’uns objectius també propis. I que això implica trencar els límits de cada empresa, o la separació entre el carrer i la feina, per construir aquesta acció col·lectiva sobre la base del suport mutu i la solidaritat.

sindicalisme revolucionari punys alçats

És per això que des de CGT  diem que el temps de la queixa s’ha acabat. Que ens posem en moviment. I que és en aquest moviment que iniciem que ens enfortim també com organització. Nosaltres com a sindicat i els moviments socials com altres espais d’articulació d’accions col·lectives.  El camí es fa caminant i en aquest caminar aspirem a obrir petites lluites aquí i allà. Lluites per guanyar, lluites que potser no ocuparan grans titulars a la premsa però que aspiren a obtenir victòries. És per això que diem que, contra el capital i l’explotació, però en canvi a favor de la vida en ella mateixa, passem a l’ofensiva.