Vaga: “postureo” o lluita?.

Aquesta lluita, és per “postureo” o és per a guanyar?

Aquesta pregunta hauria d’estar fora de lloc quan iniciem un conflicte sindical. Sobre el paper, tota lluita sindical, que és en si mateixa una expressió del conflicte social, la fem perquè l’entenem com a eina per aconseguir un seguit d’objectius. En els temps que corren, molt sovint es tracta d’aturar agressions que la patronal fa directament contra les nostres condicions de treball que són, també, les nostres condicions de vida. És a dir, contra nosaltres mateixos. Subcontracten part dels/les nostres companyes, acomiaden, ens canvien la jornada laboral, ens fan fer hores, ens baixen el salari i un llarg etcètera. Però de vegades també busquem avançar, millorar, conquerir part del pastís que actualment es queden els capitalistes. En definitiva, lluitem per guanyar, per a nosaltres mateixos/es, per la immensa majoria de la humanitat. Una lluita que es porta endavant fins i tot en la situació més concreta i particular, com pot ser en un piquet en el fred d’una matinada d’hivern en un polígon o enganxant un adhesiu sobre una mercaderia en un estant d’un supermercat.

tramvies

Com deia, només el fet de plantejar la pregunta que inicia aquest text hauria de ser una aberració. Per desgràcia, no ho és. De fet, massa sovint la resposta és la primera de les opcions, la del “postureo”. D’exemples en tenim molts i molts. A la lluita sindical massa sovint hem vist com els sindicalisme oficial utilitza jornades de mobilitzacions i de vagues per passejar banderes i delegats mentre entre bastidors estan precuinat amb l’empresa com s’aplicaran aquelles mesures que es diu combatre. Aquest “postureo” còmplice busca desactivar qualsevol resistència i desposseir als i les treballadores de la seva capacitat de lluita. És a dir, tot el contrari d’allò que sobre el paper diu que vol fer.

Aquestes actituds les hem denunciat una i una altra vegada. Les coneixem i les hem patit i, precisament, intentem que el nostre sindicalisme sigui tot el contrari. Però no podem caure en l’autocomplaença fàcil. Si les lluites les fem per a guanyar, hem de pensar fredament com volem fer-les. I pensar-les de la manera més col·lectivament possible. Això implica, necessàriament, a la nostra secció sindical allà on hi ha el conflicte i la seva capacitat d’activar el conjunt de la plantilla per mitjà de l’assemblea, la nostra manera d’entendre la democràcia. Però també comporta la implicació del conjunt del sindicat als seus diferents nivells. Es tracta de guanyar. De doblegar la voluntat de qui té el poder, perquè controla els mitjans de producció i l’emparen les lleis i els mecanismes coercitius de l’estat. Davant d’això, només ens tenim a nosaltres: la nostra intel·ligència, les nostres mans i la nostra capacitat de ser multitud.

Si la lluita la fem per a guanyar, això ens porta a vells debats que ja es plantejava el sindicalisme a inicis del s. XX a Catalunya i que van marcar la diferència entre dues tradicions, la de caire més socialista i l’anarcosindicalista. Com ha de ser una vaga? Ha d’implicar només una aturada d’un centre de treball? Busquem una imatge dels i les treballadores aturats, un dia rere l’altre amb les nostres banderes onejant al vent? Només amb això un centre de treball amb unes quantes desenes o centenars de treballadors/es aconseguirà vèncer una gran multinacional que en té la propietat? L’experiència ens mostra que aquest tipus de vagues “passives” i circumscrites només al centre de treball tendeixen a acabar malament per als nostres interessos. I l’estat i el capital també ho saben quan, precisament, ja fa anys que van prohibir les vagues per solidaritat. Les seves lleis, el sindicalisme oficial i, de vegades, algunes pràctiques de sindicats no tant oficials porten cap aquí. I també moltes vegades ja abans de que acabin, i sovint de que comencin, ja en sabem el final. Aquestes dinàmiques poden ser, també, de “postureo”.

Hi ha altres maneres de plantejar els conflictes i les vagues. De forma molt més “activa” i pensades per a guanyar. Això vol dir que han de partir de dues condicions: la primera que els i les treballadores del centre de treball s’hi impliquin i la facin. La segona, que tinguem la capacitat d’exercir la força suficient per a trinxar la resistència de l’empresari. Això darrer moltes vegades ho podrem aconseguir si, a banda de no limitar-nos a quedar passives i aturades en una vaga, som capaces de sumar a la nostra la força de la solidaritat. Sovint no es tracta només d’aturar el funcionament d’un centre productiu, ja que moltes vegades les empreses poden aguantar millor una aturada llarga que qui ha de portar un salari a casa per pagar el dia a dia. En molts casos es pot incidir en la distribució o la comercialització del producte de l’empresa, en la seva imatge, en els seus clients, etc. I per poder-ho fer, molts cops calen més mans que les dels treballadors/es en vaga.

mg_0471-1

La recent vaga de Cacaolat ens ho ha mostrat. Ja fa una mica més de temps, les vagues de Movistar, FNAC, busos, etc., també. Són vagues on es va activar la participació en el conflicte de més persones i més espais que els dels propis treballadors/es en vaga. Quan diem que la solidaritat és la nostra millor arma, diem precisament això. No es tracta només d’una imatge (això seria “postureo”), es tracta d’un arma. I la paraula arma té a veure amb quelcom ofensiu, que cerca fer mal. En el nostre cas, el mal que cerquem és en els interessos de l’empresari i que sigui de la intensitat suficient per a que, en un determinat context, hagi d’acabar fent allò que nosaltres li imposem.

Entesa així, la lluita ja no és un simple “postureo” i, senzillament, passa a ser una confrontació real. Anant més enllà de les imatges i les icones busca les fórmules oportunes en cada cas per a ser efectiva i, com a mínim, aspirar a guanyar. Per això cal imaginació, defugir esquemes i col·lectivitzar el conflicte en això que en diem solidaritat o suport mutu.

Anuncis

Quasi esclaus? Professorat universitari, món acadèmic i opressió

El millor sistema d’opressió és aquell que aconsegueix que les persones oprimides siguin actives en la seva pròpia opressió. Òbviament, ho dic des de la perspectiva de qui construeix i es nodreix d’aquest sistema. Una perspectiva que és l’oposada a la nostra. D’exemples en què això ha succeït al llarg de la història en tenim molts, des de molts moments de l’esclavisme i del feudalisme fins a moltes situacions actuals dins de les relacions econòmiques del treball assalariat capitalista. L’anàlisi d’aquestes situacions moltes vegades argumenta que la complicitat de l’explotat/da en la seva pròpia opressió és fruit del seu desconeixement de la realitat i d’un suposat baix nivell formatiu. Doncs bé, en l’àmbit acadèmic, de la docència universitària i de la recerca de màxim nivell aquest fet és habitual. Un espai on suposadament tothom hi tenim un alt nivell de formació.

Intento explicar-me. A l’àmbit universitari i acadèmic, també dins dels centres de recerca, hi ha molta precarietat. A les universitats, per posar un exemple, més del 60% del personal docent i investigador és precari: viu amb contractes temporals, amb més incerteses que garanties sobre el futur i uns nivells salarials molt inferiors a una part dels seus “companys” estables. En aquest context, i si se li suma una suposada capacitat d’anàlisi crítica que es pressuposa a algú amb formació universitària, seria esperable que hi haguessin constants revoltes a les universitats. Ja no per part dels i les seves estudiants, sinó dels i les treballadores. No obstant, la realitat ens diu exactament el contrari. Els darrers anys s’ha consolidat un sistema cada vegada més jerarquitzat, més conservador i més refractari al canvi. Un sistema que cau com una llosa molt pesada sobre qui, dia a dia, fem funcionar les universitats però que el veiem com inevitable. Amb ben poques excepcions (per bé que, quan existeixen, sovint pateixen diverses formes més o menys descarades de repressió).

Com s’explica tot plegat? Els darrers anys o dècades s’ha generalitzat a l’àmbit acadèmic una perspectiva d’”excel·lència” basada en diversos factors. I que és l’excusa per definir qui té lloc dins de les universitats i institucions de recerca. Un d’ells és l’èxit individual. Es tracta que com a persones siguem capaces de vendre les nostres “aportacions” acadèmiques com a resultats del nostre treball individual. S’oblida, així, que tota activitat de recerca és necessàriament fruit de processos col·lectius d’acumulació i construcció social del coneixement i que, per si sola, no existiria. S’imposa una espècie de versió del self made man tant tòpica de les perspectives més simples de capitalisme més agressiu. Un altre és la mesura d’aquest èxit, que cada vegada s’estableix de manera quantitativa i no tant qualitativa i sobre la base del nombre de publicacions en un grup selecte de revistes. La gran majoria d’aquestes publicacions són breus, treballs amb escassa capacitat per desenvolupar arguments ja que si no, no es publiquen. I també sovint s’accepten o no a les revistes en funció de si allò que diuen quadra en els debats que marquen les seves línies editorials. O sigui, la millor manera de publicar és repetir una ortodòxia i no gosar sortir de les seves pautes. Fer-ho en treballs breus, més tècnics que argumentatius i adaptats al clixé imperant de visió de la realitat. No cal dir que en aquest context la socialització del coneixement difícilment es reconeix, excepte en els casos en que es produeixi com un intercanvi mercantil en el món de l’empresa.

Aquesta perspectiva condiciona l’avaluació del personal docent i investigador de les universitats públiques que, un cop ha finalitzat la seva tesi doctoral, ha d’entrar en una carrera d’obstacles permanent per a poder seguir sobrevivint en el món acadèmic. Sovint ho ha de fer adaptant els seus treballs a allò que s’espera que es digui per a poder-los publicar. I també redactant un innombrable nombre de sol·licituds de beques i projectes que, per a que puguin reeixir, s’han d’adaptar novament a allò que es vol que s’investigui que, en definitiva, acaba sent també allò que es vol que es digui. En aquest procés, les persones que tenen sort van canviant de feina, d’universitat o centre de recerca, de lloc de residència, de companyes i companys. Pel camí acostumen a deixar de banda la seva energia i capacitat creativa per esdevenir simples reproductors de discursos i perspectives imperants en els mercats de les grans revistes i de les agències que resolen sobre projectes i avaluacions. Esdevenen la bèstia precària perfecta: individualitzada, minoritzada, altament vulnerable i dependent de qui té la capacitat de decidir si tindràs feina o no, de dir quant vals a través de les diferents agències de qualificació i de rànquings. En definitiva, de si mereixes continuar existint com a investigador/a o, per contra, passes a ser un més dels que desapareixeran aquest any de la carrera universitària. I imposen l’expulsió del sistema com un fracàs individual, responsabilitzant a la víctima de ser víctima.

Ds6DenFWsAEpj6d.jpg large

Les universitats públiques estan plenes de supervivents. De supervivents per setmanes, mesos i, els que tenen més sort, per anys. Persones que se senten afortunades per encara continuar-hi sent i profundament atemorides per si l’any vinent podran seguir dient el mateix. Que intueixen que si no s’hi deixen la pell, moltes vegades renunciant a tot i acceptant-ho tot, també ells desapareixeran. I fins i tot sense tenir garantia de que si fan allò que s’espera d’ells i elles podran sobreviure en el món acadèmic.

Imagineu-vos quan d’útil és, pel Poder, un professorat universitari així. Amb por a pensar i amb por a desenvolupar plantejaments crítics. Acabem sent la màquina perfecte de reproducció ideològica del capitalisme, tant de cara al conjunt de la societat com en les darreres fases de la formació de moltes i molts joves. Més o menys com uns telepredicadors o tertulians en hora punta, però dins d’aules universitàries.

Contra tot això hem de lluitar. Activament. També aquests 28 i 29 de novembre. I la resta de l’any, els diferents anys. A banda de les vagues, caldrà embrutar-nos les mans en edificar un nou món acadèmic i científic que, vull pensar, molts i moltes seguim portant als nostres cors.

Sindicalisme i feixisme 2.0

A ningú se’ns escapa que el feixisme està creixent arreu d’Europa. Tampoc se’ns escapen dos aspectes d’aquest fenomen. Primer, que els “nous” feixistes molts cops no van amb el cap rapat ni aixequen obertament el braç (tot i que alguns ho continuen fent). Sovint són homes i dones amb un cert aspecte d’executius i roba pija, com la Marie Le Pen (Front Nacional, França), el Jörg Meuthen (Alternativa per Alemanya) o Geert Wilders (Partit per la Llibertat, Països Baixos). Tots ells fugen de l’estereotip del fatxa mamporrero, tot i que sovint els facin servir en els seus espais polítics.

3599105

Segon, aquest “nou” feixisme creix i es fa fort electoralment en barris populars. En llocs que fa dècades eren els denominats cinturons vermells i els feus dels partits comunistes que després de la II Guerra Mundial van participar dels sistemes electorals dels països occidentals. Això ha motivat molts articles i opinions que menystenen el comportament electoral d’una part de la classe treballadora i el contraposen amb un altre, aparentment més adequat, de caire liberal i europeista de sectors de les classes mitjanes. A banda de classistes i carregades de tòpics, les anàlisis detallades dels comportaments electorals tampoc avalen massa aquestes afirmacions. Però no és d’això del que vull parlar aquí.

Com deia, una versió del feixisme s’estén per Europa i ho fa, també, en els barris populars. Sense cap mena de dubte el seu creixement es produeix a l’empara del descontentament d’una part important de la població amb la política de tota la vida i també sovint amb la que s’autodenomina com a “nova”. I això passa enmig d’una clara i innegable degradació de les nostres condicions de vida: salaris més baixos, lloguers més abusius, barris cada cop més trinxats, pensions de misèria i grans bancs i grans empresaris batent rècords amb els beneficis que obtenen fruit del nostre treball.

En aquest context, però,  els intents per crear sindicats d’extrema dreta, obertament vinculats a aquest nou feixisme, de moment han fracassat. No n’hi ha a l’Estat espanyol, però tampoc a Alemanya, a França, etc. Per contra, en els diferents estats europeus sembla que el sistema sindical construït després de la II Guerra Mundial (a l’Estat espanyol a partir del 1978) es manté relativament sòlid, amb canvis menors. Una situació que contrasta amb el canvi en el color electoral d’aquests barris de cinturons i perifèries. Això podria semblar una bona notícia, però em temo que no ho és. Miro d’explicar-ho.

De moment no tenim grans sindicats feixistes, com en general tampoc n’hem tingut mai de caire liberal. Però si hi prestem una certa atenció, podem observar com idees lliberals i feixistes poc a poc es van fent un lloc a diversos àmbits sindicals. Sense entrar en conflicte amb els sindicats ja existents, sinó passant a formar part progressivament de la seva acció sindical. D’exemples en tenim. Quantes vegades durant els anys més aguts de la crisi no hem sentit dir a “sindicalistes” que “hem estirat més el braç que la màniga i això és insostenible” per a justificar com inevitable o com a mal menor una retallada de salaris o d’un servei públic? I quants cops no ens han vingut amb la cantarella de que cal incrementar la productivitat de l’empresa (que sovint vol dir treballar més intensament) per a garantir la continuïtat de la nostra feina o el manteniment del salari? Com jo, molts i moltes de nosaltres hem escoltat d’alguns sindicalistes que “fer hores extres és un dret del treballador/a” i hem vist com es pactaven dobles escales salarials perquè, suposadament, hi ha treballadors/es amb més drets que d’altres.

Aquestes idees han anat penetrant en el moll de l’os de la classe treballadora amb l’ajut innegable del sindicalisme majoritari. Conflicte rere conflicte, negociació rere negociació, conveni rere conveni, com una música matxacona que poc a poc va estovant resistències. I en aquest context, no és d’estranyar que el conservadorisme i el feixisme vagi guanyant posicions dins de la nostra classe. Un feixisme que, no ho oblidem, és fill del capitalisme. Trinxada la solidaritat de classe, el bombardeig del discurs de que no hi ha prou recursos per garantir el benestar de tothom porta, fàcilment, a defensar que cal blindar les condicions laborals d’una part dels treballadors front els “altres”. En realitat, ja fa temps que en alguns llocs es fa. Una doble escala salarial amb millors condicions per qui ja treballa en una empresa respecte qui hi entrarà en el futur no és, en realitat, una versió laboral de la frase aquella de “els de casa (espanyols, catalans, alemanys, austríacs, etc) primer”?. D’aquí a plantejar quotes per a limitar l’accés de treballadors/es migrants a algunes empreses, com ja està succeint en alguns llocs, hi ha tot just un mil·límetre. I de demanar l’expulsió dels “de fora” o blindar els estats europeus davant de la por a una invasió de migrants, una simple passa.

El sindicalisme de la concertació i possibilista genera monstres. Un d’ells és que aplana el terreny a l’avenç del feixisme dins de la classe treballadora. La resposta a aquest fenomen ha de ser construir un sindicalisme plantejat com una eina útil en el combat contra el capital i per defensar els nostres interessos de classe. Ens caldrà créixer. Ens caldrà ser eficaços en les lluites. Però també, i això és essencial, ens caldrà rearmar-nos d’arguments ideològics per aquest combat. Replantejant un seguit d’afirmacions com les que he exposat i que ara, com qui no vol la cosa, han passat a ser com de sentit comú. Uns enunciats que no son de cap manera neutrals, ni inevitables i que, en realitat, també ens plouen carregats d’ideologia. En aquest cas, la que interessa al poder.

Si no ho fem, ho tindrem molt magre per revertir l’avenç del feixisme també en l’àmbit sindical.

antifaschismus-22737-e1452264238401

El anarcosindicalismo en la encrucijada

Hay momentos en la vida en que tomar una dirección u otra condiciona todo lo que vendrá después, con marchas atrás prácticamente imposibles. En el plano personal, todas y todos somos producto de diversas situaciones de este tipo. Y en el colectivo, en aquel en el que somos seres sociales, también. Pienso que actualmente el anarcosindicalimo se encuentra en una coyuntura de este tipo. Sin duda no es la primera que atravesamos a lo largo de nuestra historia como movimiento social de la clase trabajadora (porque, no lo olvidemos, eso es precisamente el sindicalismo), pero su desenlace determinará de forma contundente nuestro futuro.

encrucijada-1

A nadie se les escapa que en las últimas décadas el anarcosindicalismo ha experimentado un progresivo crecimiento. En términos de gente que participa en las diversas organizaciones que conforman este espacio y especialmente en su presencia en las luchas y en los diversos espacios sociales y de confrontación al estatus quo. En el plano sindical, a nivel de lucha y de capacidad abrir frentes de lucha contra el capital, el anarcosindicalismo está teniendo la capacidad de cuestionar el monopolio sindical que el Régimen del 78 otorgó, de forma premeditada y bien planificada, a CCOO y UGT. Sin duda las organizaciones anarcosindicalistas tienen muchos menos afiliados y afiliadas que los que ostentan, al menos nominalmente, las centrales CCOO y UGT, corporaciones que siguen controlando la gran mayoría de los delegados/as. Sin embargo, más allá de esta representación institucional, la realidad es que ya sea en número de huelgas y otros conflictos, en su seguimiento y contundencia, e incluso en victorias, el anarcosinsicalismo tiene una presencia cada vez más relevante que en ocasiones eclipsa a los “sindicatos” del régimen.

Sin embargo, en paralelo están aflorando algunos riesgos y dinámicas que amenazan el movimiento que, por ahora, es la principal herramienta de lucha que tenemos la clase trabajadora del conjunto del Estado español. Para no hacer muy largo este texto, aquí voy a tratar únicamente dos. El primero el riesgo de la jerarquización del anarcosindicalismo y el segundo el de pérdida de autonomía de su apuesta sindical. En mi opinión, en ambos casos si eso sucediera conllevaría la muerte de la alternativa que el anarcosindialismo pretende construir.

En diversas organizaciones y espacios de dentro del anarcosindicalismo en los últimos tiempos se pueden apreciar dinámicas que, como mínimo en algunos aspectos, son autoritarias. Es cierto que a veces se trata de fenómenos puntuales y que se han podido corregir, pero en otros casos parecen consolidarse y perpetuarse un poco más en el tiempo. Indicios hay muchos. Uno podría ser el hecho de que los debates se ganan y, por extensión, hay quien los pierde. Debates que pueden tener diversas formas, desde los congresos y plenos de sindicatos hasta discusiones en espacios más informales. Plantearse un debate como una arena donde se gana o se pierde conlleva mutilar la participación de los y las compañeras en plano de igualdad, pues de lo que se trata es de sumar el máximo de apoyos. Atrás queda la libre confrontación de ideas y planteamientos donde, además, cada uno/una de nosotras puede acabar dándose cuenta de que otro compañero/a puede plantear cosas llenas de sentido que nos lleven a enriquecer o incluso a modificar nuestras posiciones. La suma de apoyos para ganar, además, genera una dinámica de mercadeo de favores, de clientelismo, que para nada encaja en lo que deberían ser las organizaciones libertarias.

vectorstock_158548

Otra cara del mismo fenómeno es la limitación de los espacios de debate. Preservar las organizaciones es algo importante, yo diría que imprescindible para poder mantener o incrementar nuestra fuerza y capacidad de confrontación al estado y al capital. Pero esta salvaguarda de las organizaciones debe hacerse en todo momento asumiendo que las personas que las conforman, que son compañeras y compañeros, participan en ellas libremente a partir del convencimiento y del conocimiento. Conocimiento de lo que es y hace la propia organización y convencimiento de lo que se quiere ir y el recorrido que se quiere emprender. De ahí las asambleas y los procesos de decisión construidos abajo y trasladados hacia arriba. Recientemente estamos asistiendo a demasiados casos de negación del debate, como si en sí mismo fuera algo que pusiera en riesgo el mantenimiento de la propia organización, cuando precisamente se trata de lo contrario.

Y esto abre la puerta a la tercera pata de este proceso: la especialización de la toma de decisiones en aquella pequeña parte de compañeros y compañeras que sí accede a la información. Con el tiempo y por reiteración del proceso surge un aparato en organizaciones libertarias. Algo que, en teoría, debería ser un anatema acaba consolidándose y adquiriendo cada vez más peso en el día a día de la organización. Cuando este mismo aparato, además de un monopolio de la información, ejerce su capacidad para decidir qué se debate y qué no, el proceso de jerarquización de algo que en teoría debería ser horizontal ya ha dado un salto cualitativo importante. No es nada sorprendente que, en este tipo de contextos, la participación caiga en picado puesto que puede acabar asimilándose a una simple validación de las decisiones tomados por este mismo aparato.

Un creciente autoritarismo y jerarquización en el sindicalismo, también en el anarcosindicalismo, lleva una progresiva presencia de la delegación. Los y las afiliadas, que en teoría deberían poder ser activas en el día a día de la organización, se acostumbran a delegar en aquellos y aquellas que tienen poder para decidir su propia capacidad de actuar. No me refiero específicamente a la participación de algunas organizaciones anarcosindicalistas en los comités de empresa, hablo de la delegación “informal” o a veces bajo una forma “orgánica” que se consolida en espacios de algunos de los sindicatos libertarios. Entrar en esa rueda acaba conllevando que premisas como “si tú luchas, tú decides” dejen de ser reales puesto que para luchar uno/a tiene que poder ser protagonista de la propia definición del conflicto.

De hecho, una organización que poco a poco se va construyendo a imagen y semejanza de la sociedad gobernada por el estado que pretende combatir, queda despojada de su potencial de confrontación. El anarquismo, y el mundo libertario en general, eso lo ha tenido claro siempre y este ha sido uno de los aspectos que nos ha distinguido de tradiciones leninistas. No podemos construir un mundo nuevo con los patrones que definen el viejo. En otros términos, se corre el riesgo también de reproducir unas prácticas plenamente integradas en el sindicalismo de la delegación edificado durante la Transición bajo un discurso, en lo aparente, de ruptura. Caer en eso supone un fraude para nosotros mismos/as.

Quien me conoce sabe que últimamente he vivido situaciones de este tipo más o menos de cerca. No me considero una persona naif ni que ande con un lirio en la mano. Sin embargo, pienso que en algunos espacios del anarcosindicalismo debemos plantearnos urgentemente cómo queremos ser y si hemos caído en algunas de las dinámicas que he mencionado. Tenemos que poderlo hacer colectivamente, sin jefes ni sin delegar en otros/as el afrontar estos problemas. Priorizando el contenido de las palabras por encima del volumen de la voz y, especialmente, el escuchar que el acaparar el habla. Como quien se encuentra en una encrucijada, el camino que escojamos nos condicionará el futuro y puede decidir si el anarcosindicalismo pasa a ser, únicamente, una bonita palabra. Y no estamos aquí para eso.

Sindicalisme i legalitat: com ens plantegem la qüestió?

En el món del treball és habitual que, quan l’empresa enuncia una mesura, des del sindicalisme (em refereixo al que lluita) ens la mirem, l’analitzem i acabem preguntant-nos “Ho poden fer?”. Sovint truquem a un advocat o advocada o ens adrecem a un company/a que considerem que coneix la normativa laboral per a que ens la contestin. Si la resposta insinua o planteja que algun aspecte de la iniciativa empresarial pot contradir alguna normativa legal, anem a inspecció de treballo directament a un jutjat. Si participem en els comitès d’empresa o estem en espais de negociació amb la pròpia empresa podem fer servir el recurs de la interpretació de la norma per intentar, mitjançant l’amenaça de recórrer a accions judicials, que enretirin la mesura enunciada o que la modifiquin en un o un altre sentit. Però fins i tot si no participem del comitè d’empresa, és també força freqüent que una resposta d’aquest tipus ens porti a inspecció i al jutjat. Tot plegat, amb l’esperança de poder revertir l’actuació que vol dur a terme l’empresa i defensar així els nostres interessos. I dic “esperança” de manera plenament conscient.

medi-110601-10 (lector)

En canvi, quan la resposta a “Ho poden fer?” és afirmativa, també és força freqüent que caiguem en una espècie de desànim i fatalisme. Assumim que no tenim eines per fer front a una acció de l’empresa que entenem, i tenim clar, que ataca els nostres drets i ens preparem per a minimitzar-ne les conseqüències.  De vegades, fins i tot establim també algun tipus de diàleg amb la pròpia empresa i cerquem que ella s’avingui amb nosaltres a negociar-ne alguns serrells. Aquí, no obstant, la nostra actitud és menys desafiant i ens estem disposats a acceptar un escenari on el patró ens concedeixi alguna petita almoina. Novament amb l’”esperança”, aquest cop molt més modesta, de poder rascar alguna cosa en un tauler que sabem que ens és desfavorable i que renunciem a intentar tombar. Si l’empresa és mínimament intel·ligent, fàcilment s’avindrà a fer petites concessions perquè sap perfectament que així ens implica en el procés d’implementar la mesura que vol i, d’alguna manera, el validem. I un cop avalada pel sindicalisme, aquesta mesura implementada passa a ser una condició, una realitat, ja acceptada. Normalitzada.

La pregunta “Ho poden fer?” reflecteix diverses coses i d’una gran importància. Per una banda, ens mostra que acceptem com a marc de referència la legalitat vigent. El corpus de normatives, decrets i lleis que ha dictat un estat, a través de les diverses administracions, que des del sindicalisme combatiu i en concret l’anarcosindicalisme entenem que no és en absolut amic nostre. Al contrari, el sabem oposat a nosaltres i intuïm que la seva funció és enfortir i legislar a favor dels nostres enemics de classe. Per una altra, el mateix sentit de la pregunta indica que renunciem a ser nosaltres qui donem una resposta que, en canvi, fiem a tercers. És la “llei”, és a dir, els/les inspectors/es, jutges, àrbitres, etc. qui resol la qüestió. En la mesura en que els i les treballadores no tenim a penes capacitat per incidir en una legislació cada vegada més restrictiva en matèria laboral i de drets civils, a la pràctica significa renunciar a la nostra capacitat d’actuació col·lectiva.

Segur que es pot dir que la imatge que estic presentant és excessivament simplista, i amb certa raó. Però és igualment cert que molts locals sindicals quan reben més afluència és el dia que passa visita un jurista. I també és veritat que moltes de les victòries que expliquem i reivindiquem els sindicats són victòries jurídiques. Victòries que depenen de la bona capacitat tècnica del company/a advocat/da que l’aconsegueix, de l’oportunitat de la seva acció i, sobretot, del que diuen unes lleis que les promulguen els mateixos parlaments que aproven les reformes laborals, les lleis “mordasses”, de desnonaments exprés, d’estrangeria, etc. Amb tot, tenim també altres victòries.

Per sort, també hi ha exemples on, quan un empresari anuncia una determinada mesura que ens afecta, la resposta la plantegem d’una altra manera: amb una pregunta del tipus “Deixarem que la faci?”. Pràcticament canviem només un verb respecte la manera anterior de formular la qüestió, però aquesta modificació comporta un canvi radical en la manera de definir el problema i la seva solució. Per començar, situa el focus en nosaltres, en la secció sindical, en el sindicat, en la nostra capacitat d’organització i d’acció col·lectiva. Esbossem que serem nosaltres, i no l’empresa o una administració depenent de l’estat, qui decidirà si volem acceptar el que planteja l’empresari, quins són els aspectes innegociables i quin és el llindar d’allò que seria assumible. I, per tant, si som nosaltres qui hem de construir la resposta, promou la nostra acció col·lectiva fruit del nostre propi grau d’organització.

Això obre un altre aspecte, el que té a veure amb la nostra capacitat d’acció. En la primera pregunta, l’acció es traduïa en una actuació eminentment jurídica o, si m’apureu, administrativa. Fins i tot, en la relació amb l’empresa, es recorria a la norma, per exemple el dret a consulta, a emetre un informe, etc. i als terminis que puguin dictar en cada cas la legislació vigent. Ara, en canvi, aquesta capacitat ens la reconeixem a nosaltres: en la nostra organització, en els debats i a les preses de decisió col·lectives, sobre què acceptem i què no, sobre com responem i amb quines eines i en les accions que en derivem en cada moment. És aquí quan ens empoderem com a sindicat i utilitzem les eines que tradicionalment hem tingut la classe treballadora per a lluitar: les vagues, les manifestacions, els bloquejos,… en definitiva, l’acció directa per alterar la quotidianitat. Fins i tot en aquest context també podem fer servir mecanismes legals en determinats moments. Però, a diferència del cas plantejat primer, ho fem en funció de com nosaltres mateixos/es hem definit un pla de lluita i, per tant, som precisament nosaltres qui protagonitzem el procés.

Fórmules úniques per passar de la primera modalitat de resposta a la segona no n’hi ha. Suposo que cada lloc, a cada feina i en cada cas cal avaluar les condicions en les que ens movem per definir la nostra capacitat d’acció. No obstant, sí que crec que hi ha tres elements que són necessaris arreu: l’organització, la democràcia directa (assemblea) i l’acció directa. De fet, són eines tradicionals de la lluita obrera des de fa molt i molt temps. El que cal ara és acabar d’alliberar el sindicalisme del miratge institucional que, ens agradi o no, el règim del 78 va introduir. Sense deixar de banda (necessàriament) tots els mecanismes legals existents actualment, des de les lleis als comitès d’empresa, és imprescindible situar en el centre la nostra capacitat d’acció i d’organització. Per definir en cada moment què volem i què farem. I, aquí, la llei deixa de ser el marc que defineix si té o no té sentit plantejar una exigència. Trenquem doncs la dictadura de la legalitat i passem un escenari que, en canvi, passa a ser directament el resultat de la nostra força. En definitiva, de nosaltres mateixos. Pensem què volem, quina força tenim i quins són els millors mitjans per aconseguir-ho. Recuperem, doncs, l’acció sindical entesa com una eina d’ofensiva per realitzar els nostres interessos, de conquesta de drets. A partir de nosaltres, en funció de nosaltres i en base les nostres mans. I ja veurem com encaixa tot plegat en la legalitat.

fnac

La CGT (també) encausada en el cas “27 i més”

Com sabeu, soc una més de les persones encausades dins del cas “27 i més”. Una més, com les altres 26 restants. Com cadascuna de nosaltres, hi ha motius que fan que estem en aquesta llista de persones que, amb noms i cognoms, van denunciar membres de l’anterior rectorat de la UAB fent ús del seu càrrec institucional. En cap dels casos s’individualitza la nostra relació amb els fets que fan que el fiscal ens demani més d’onze anys de presó per a cadascú de nosaltres. Simplement, de nosaltres, es diu que érem (o som) de la CAF (Coordinadora d’assemblees de facultat), el SEPC (Sindicat d’estudiants dels Països Catalans) o la CGT, com en el meu cas. Però darrera hi ha altres motius. Nosaltres ho sabem com ho tenia molt clar qui ens va denunciar en el marc de la cacera de bruixes van promoure aquell 2013.

img_0221

En el meu cas, a ningú se li escapa que soc afiliat a la Confederació General del Treball, la CGT. A la Universitat Autònoma de Barcelona des de finals del 2006 he desenvolupat activament tasques de lluita sindical, tant dins del Comitè d’empresa com a peu d’aula, d’assemblees, vagues i mobilitzacions diverses. Fent sindicalisme allà on realment es fa sindicalisme, fora dels comitès i en contacte directe amb els i les treballadors/es, la CGT a la UAB ha anat creixent els darrers 10 anys. A l’inici de les retallades del govern Mas – Mas Colell, que amagaven privatitzacions i negocis milionaris amb un dret social com és el de l’educació, des de la CGT vam denunciar tot el procés. Denunciar-lo traient a la llum interessos ocults d’alguns membres d’alt nivell de les universitats i, sobretot, organitzant espais de conflicte per fer-hi front.

Van ser temps d’assemblees, de debats, de manifestacions, de vagues, d’iniciatives diverses. Reprenent les experiències de les lluites contra el Pla Bolonya, vam construir espais de lluita on les fronteres estamentals a les universitats es diluïen. Vam fer saltar pels aires la jerarquia professor/a – estudiant, i vam posar en pràctica un caminar colze a colze professorat, estudiants i la resta de treballadors/es de les universitats. En plànol d’igualtat, subvertint també l’increment de l’autoritarisme que s’estava estenent pel món acadèmic. Van fer acció directa per evitar centenars d’acomiadaments i vam atrevir-nos a intentar que un afiliat nostre fos rector de la UAB. De fet, vam guanyar les eleccions amb un 79% dels vots, però vam perdre perquè el professorat de més amunt, el que gairebé sempre ha manat i que veu en la privatització de les universitats una oportunitat de negoci privat, va voler que perdéssim (i el seu vot val molt més que el de la resta, gràcies a la LOU del J M. Aznar).

Des de la CGT vam aconseguir, també, treure a la llum aquests negocis. Mostrar com el nostre rector d’aleshores hi estava implicat, tant ells com molts del apologètics de les privatitzacions i de la guerra contra els drets dels treballadors/es, amb Mas-Colell al capdavant a Catalunya. Negocis privats, sobresous i vincles amb empreses privades van començar a ser temes recurrents en converses a la UAB. En definitiva, vam alçar la veu i vam ser un dels referents d’unes comunitats universitàries que van decidir no tancar els ulls davant d’una de les pitjors agressions contra l’educació dels darrers anys. Especialment a la UAB.

D’aquí que el meu nom formés part de la llista de 27 noms que l’antic rectorat de la UAB va lliurar a la policia. Una més de les 27 històries que hi ha al darrera d’aquesta llista. Totes elles de lluita i dignitat. En el meu cas, és l’acció sindical de la CGT la denunciada. I van fer servir la cacera de bruixes, la repressió de la més pura vella escola, per intentar robar-nos la paraula i la força. Qui ho va fer, no obstant, potser no va calcular que, darrera la secció sindical de la UAB, hi havia tota la Confederació General del Treball. Perquè un sindicat és unió, és suport mutu i solidaritat i, sobretot, és lluita. I aquests dies, també en aquest assumpte, ho estem mostrant.

Seguim desobeint el règim

27iM_ret

Ahir van detenir dues companyes del cas 27iMés. Encausades, com jo i com les 24 persones restants. Juntes sumem 27 i ens enfrontem a peticions d’entre 11 anys i 5 mesos i 14 anys de presó. Per defensar la universitat pública i, en general, l’educació al servei dels interessos socials.  Ni més ni menys.

També ahir vaig rebre una notificació del mateix jutjat on se’m citava el dia 21 de febrer per recollir l’escrit d’obertura de judici oral. Pel mateix paper que motiva que als meus companys/es els detinguin per donar-los-hi, a mi em citen un cop més. Potser em tracten diferent perquè sóc professor i ells i elles ex-estudiants. Òbviament cadascú és qui és, treballa (o no treballa) on pot, etc. Però si una cosa compartim els i les 27, i tot el teixit solidari que ens acompanya, és la lluita per una societat millor i, això vol dir, també per l’educació. En aquest marc de lluita compartida, jo he comentat diverses vegades que no pensava anar a recollir cap escrit que marqués l’inici d’un judici que considerem polític. Que és una represàlia directa al nostre compromís.

Perquè no vull cap tracte preferent ni diferencial i perquè penso que la repressió l’hem de respondre amb la nostra iniciativa política i no assumint-ne les seves regles i camins, així ho vaig comunicar ahir al Jutjat d’Instrucció núm.3 a Cerdanyola. Amb un text que copio a sota. I mentre, en seguiré posant la samarreta verda dels i les encausades en aquest procés, que diu, entre d’altres coses, que “Seguim desobeint el règim”.


Informat per la meva advocada de la citació pel proper 21 de febrer, els comunico que:

  • Ja vaig comparèixer davant del jutge l’any 2015 per declarar
  • Davant la manca de base de l’acusació que es formula contra meu, no em personaré per voluntat pròpia en relació aquest procediment

 Soc professor de la Universitat Autònoma de Barcelona i sindicalista. El meu compromís amb una universitat pública i social ha sigut sempre públic i explícit, amb la meva feina acadèmica i la meva tasca sindical. Una tasca i un compromís que no ha de ser objecte d’un tractament judicial i que continuaré fent com fins ara assistint diàriament al meu lloc de treball al Departament de Prehistòria de la UAB. No pretenc defugir res ni ningú. Senzillament no trobo explicació a un procediment penal com aquest si no és per reprimir la meva militància sindical i de lluita contra la privatització de la universitat.

 Cordialment

Ermengol Gassiot Ballbè