El davantal de Durruti, 80 anys més tard

“A principios de 1936 Durruti vivía justo al lado de mi casa, en un pequeño piso en el barrio de Sants. Los empresarios lo habían puesto en la lista negra. No encontraba trabajo en ninguna parte. Su compañera Émilienne trabajaba como acomodadora en un cine para mantener a la familia.

Una tarde fuimos a visitarle y lo encontramos en la cocina. Llevaba un delantal, fregaba los platos y preparaba la cena para su hijita Colette y su mujer. El amigo con quien había ido trató de bromear: “Pero oye, Durruti, ésos son trabajos femeninos.” Durruti le contestó rudamente: “Toma este ejemplo: cuando mi mujer va a trabajar yo limpio la casa, hago las camas y preparo la comida. Además baño a la niña y la visto. Si crees que un anarquista tiene que estar metido en un bar o un café mientras su mujer trabaja, quiere decir que no has comprendido nada.”

Testimoni recollit a Hans Magnus Enzensberger, El corto verano de la anarquía, (Barcelona, Anagrama, 2002).

Ara fa 80 anys que va morir Buenaventura Durruti. De fet, avui fa 20 anys que desenes, centenars o potser fins i tot més d’un miler de persones van morir lluitant per la revolució social i combatent el feixisme. Als diferents fronts de guerra i de conflicte de la Península Ibèrica. Centenars, milers de durrutis anònims que aquell dia 20 de novembre, com molts d’altres mesos abans i mesos més tard, van posar el cos i la vida per defensar un futur per a tota la humanitat. Aquest petit escrit, que penjo avui 20 de novembre de 2016, vol ser un homenatge a tots ells i elles. Als que recordem amb noms i cognoms i, en especial, als que van morir sent anònims i que des del seu anonimat conformaven els cos d’aquest Nosaltres col·lectiu.

Avui, 80 anys més tard, vull apuntar tres idees en relació aquells durrutis, tant els coneguts com els anònims. Com a referent agafo les seves vides, una part de les quals la reflecteix aquesta cita.

Passats 80 anys d’aquell 1936, en moviments socials i espais revolucionaris que defensem la lluita i que no ens espantem de la contundència que pren de vegades hi és fàcil veure un cert culte a la duresa. Condicions dures de la realitat, que justifiquen situar el conflicte en el centre de les militàncies, fàcilment promouen imatges de militants durs. Capaços de relegar l’expressió de sentiments o dubtes. Ferms i decidits. I faig servir el masculí perquè, generalment, la imatge es vincula a homes, tot i que no exclusivament. Doncs francament, a mi m’agrada imaginar el Durruti de les pistoles, als durrutis de les pistoles obreres, rentant plats, cuinant amb davantals, portant els fills i filles a les escoles. Humanitzar els i les militants és una tasca necessària i urgent. Perquè, de fet, no creieu que qui posa el cos en la lluita ho fa perquè està carregat d’humanitat? Aquesta és la primera idea.

La segona idea ens la mostra també el testimoni recollit per Enzensberger. Durruti era un durruti més. Era un home, de classe treballadora, compromès amb els seus. I va lluitar. Des de l’anarquisme. Com milers i milers a la Catalunya de l’època. Com la multitud que va aturar als carrers l’alçament militar el 19 de juliol del 1936 i, sense demanar permís, va començar la col·lectivització de la vida mateixa. La seva vida no només van ser les emotives imatges sobre les barricades, fusell al braç. Ni les sales plenes de gent escoltant els seus discursos. També ho van ser imatges, tant o més emotives, com la d’un home rentant plats o estimant una criatura petita. No se si parlaria de feminisme, en relació aquests homes (moltes companyes de l’època s’haurien queixat de moltes de les seves actituds) però, en tot cas, d’un inici de compromís polític amb un intent de superar el patriarcat. Davantals que, en tot cas, ens parlen de persones qualsevols, lluny d’egos i de noms propis massa freqüents, avui, en alguns espais polítics d’això que s’anomena l’esquerra.

I, finalment, el davantal i la resposta del treballador en atur, represaliat, rentant plats, parant taula i fent el llit ens parla també d’una lluita. Una lluita que existeix en el dia a dia. A les accions directes, a les accions col·lectives i també de casa portes endins. Que no ocupa grans titulars dels mitjans però que, no per això, deixa de ser important. Una lluita sorda i constant, com diria el cantant. Que la fem milers i que, precisament, si té sentit és perquè la fem milers. Amb les nostres mans, les nostres anàlisis i als nostres espais. I, tot això, en els temps que vivim encara de cert miratge institucional de sectors dels moviments socials, val la pensa recordar-ho.

En definitiva. Han passat 80 anys de la mort d’un home, Buenaventura Durruti, que va morir el mateix dia que van morir moltes altres persones que, com ell, havien decidit no passar de llarg de la vida. Avui, però, vull recordar també als molts i moltes durrutis que continuen fent el mateix. A casa, a la feina i al carrer.

Baixada trampa de les taxes universitàries?

Aquest 17 de novembre, milers d’estudiants tornaran a sortir als carrers i, espero, ho faran acompanyats de professores i professors i altres treballadors/es de les universitats. En una convocatòria que enguany és només de manifestació, que no de vaga, una de les reivindicacions principals als Països catalans serà la de la gratuïtat de les universitats. La reivindicació és tant justa i necessària com urgent és revertir la creixent exclusió de les franges de renta més baixa de la classe treballadora dels estudis universitaris. Per tant, per poc que pugui, jo aquest 17N tornaré a prendre el carrer.

No obstant, vivim uns temps confusos. En el cas de la UAB, el rectorat ha convocat aturades de 15 minuts reclamant el mateix que la manifestació de Barcelona i emparant-se en la crida que, en el mateix sentit, fa el Consell de l’Estudiantat de les Universitats Catalanes (CEUCAT). Un consell sortit de la institucionalització del moviment estudiantil que, com a mínim a la UAB, amb tanta força s’ha combatut tradicionalment des dels espais assemblearis. De fet, a la mateixa UAB ens trobarem amb la insòlita imatge de la rectora de la universitat, de la mateixa universitat que ha promogut el judici contra els “Som 27 i més”, fent una roda de premsa amb la CAF, la Coordinadora d’Assemblees de Facultat. Potser pensareu que sóc sectari però, a mi, aquestes companyies de viatge em sobten. Si la seva presència és perquè, de sobte, han assumit honestament els nostres arguments de fa tants anys, benvinguda sigui. Si no és així, caldrà estar previngudes.

Com deia, la gratuïtat de l’educació, de tota, des de les escoles bressols fins a les universitats, és una exigència indiscutible. Des del moviment obrer, des dels moviments populars, ho hem demanat sempre. A mi, però, em preocupa que alguns actors en la política universitària catalana es puguin haver afegit a la mobilització d’enguany de manera tramposa. De fet, ja fa unes setmanes que en entorns universitaris s’ensuma una rebaixa de les taxes que fixa la Generalitat de cara al proper curs. El mes d’octubre el Parlament de Catalunya va aprovar una moció, a proposta del PSC, en aquest sentit. I qui sap si el govern català es planteja assumir aquesta rebaixa com una manera més de fer més atractius uns pressupostos, els del 2016-2017, que tot apunta que seguiran en la lògica de les imposicions neoliberals de la Troika dels darrers anys. Potser amb una mica de cosmètica, això sí, però en la mateixa lògica. I la rebaixa de les taxes podria tenir, aquí, la seva funció. Ben calculada.

La gratuïtat de l’educació, i de les universitats, és una exigència que no volem ni podem deslligar de la de la qualitat de la mateixa educació. Universitats incloses. De la mateixa manera que sonen de manera cada vegada més intensa les remors d’una reducció del 30% de les taxes, també s’insinua que les transferències de la Generalitat a les universitats públiques es congelaran en els propers pressupostos. Al nivell del 2016 que, alhora, era el nivell del 2015 i del 2014. Pròrrogues pressupostàries que han anat consolidant les retallades d’exercicis anteriors, unes retallades que havien suposat més del 21% del que rebien l’any 2010. Una caiguda d’ingressos que, a més d’hipotecar la capacitat de renovar i actualitzar instal·lacions i infraestructures universitàries (com grans equips, biblioteques, etc.), han suposat la pèrdua de més del 23% del personal docent i investigador, en gran mesura el professorat més jove.

Per posar un exemple, a la UAB l’any 2016 el pressupost contempla uns ingressos de poc més de 239,3 milions d’euros. D’aquests quasi un terç provenen de matrícules per estudis, dels quals una mica més de 31 milions deriven de les taxes pels estudis de grau i gairebé 7 milions dels màsters oficials. Si la rebaixa de les taxes es confirma, i és del 30%, només en els ingressos de la matriculació dels graus la UAB deixarà de percebre 9 milions d’euros. Una quantitat que pujaria a uns 11 milions si la proporció es mantingués en els màsters oficials. En absència d’un augment en el pressupost de la Generalitat cap a les universitats, l’abaratiment de les taxes comportaria una retallada de més del 4,5% dels ingressos de la universitat. I aquí hi ha un problema.

La reducció de les taxes sense més, pot beneficiar a qui fa temps busca destruir les universitats públiques i estimular les activitats privades sota el seu paraigües. En canvi, a nosaltres ens perjudica. Intento explicar-ho. Fa temps que diem que les retallades a les universitats perseguien, per sobre de l’estalvi de diners, trinxar l’educació pública i social. Ho feien degradant la xarxa pública educativa, tant la seva qualitat i els seus recursos com el seu abast. Hem vist, per exemple, com la disminució de la xifra de màsters públics ha comportat un augment espectacular dels màsters privats, d’aquells amb preus aberrants i on alguns professors/es, sovint amb bons lligams amb el teixit empresarial, fan bons negocis. A inicis de l’any 2015 aquests màsters privats ja suposaven quasi el 60% del total de màsters impartits a les universitats públiques.

Una reducció de taxes universitàries que, d’entrada és positiva (tot i no compensar ni de lluny l’augment del 158% del preu dels estudis universitaris des de la implantació del pla Bolonya), en les condicions actuals contribuirà a incrementar la dualitat a les universitats públiques. Per una banda unes activitats d’accés més o menys universal descapitalitzades de recursos i, per l’altra, una docència especialitzada més ben finançada, adreçada a qui ho pot pagar que, òbviament, no seran la gran majoria d’estudiants de classe treballadora.

En síntesi, cal exigir la gratuïtat de l’educació i, dins d’ella, de les universitats. Dels graus però també de màsters i doctorats. De tots els cicles. Però també cal lluitar per un increment del finançament, a banda de plantejar un debat sobre els models educatius i de participació dins els campus. Sense això, la reducció que ens vindrà serà una mesura cosmètica i on qui vol seguir privatitzant l’educació, hi seguirà guanyant. En definitiva, com dirien en castellà, “que no nos la den con queso”.