La trampa de la mediació (en el cas “27iMés”)

He esmorzat. Encara amb el regust del cafè a la boca, encenc l’ordinador. És diumenge i vull escriure sobre una mediació. De fet, vull explicar perquè no hi aniré. Malgrat em demanin més d’onze anys de presó.

En la societat actual, de fet, en el que actualment és “políticament correcte” reivindicar el conflicte sona malament. I, per extensió, no participar en espais de mediació, també. Però jo, no ho faré. No participaré en la mediació que la rectora de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) ara planteja en relació el caso conegut com “27iMes”. Ara, quan la fiscalia ja ha fet les acusacions recollint, fil per randa, la denúncia que en el seu moment va fer el rectorat de la UAB i ens demana per a cadascuna de nosaltres penes de més d’onze anys de presó. El negar-me a participar-hi, no ho faig per cap qüestió dogmàtica. De fet, en el passat hem demanat molts cops l’obertura d’espais de diàleg per a resoldre problemes de política universitària. Ho vam fer a l’època del Pla Bolonya, durant el curs 2008-2009, amb la Plataforma pel Diàleg de la UAB. La resposta de les universitats va ser la imposició de la reforma a cops de porra i l’expulsió d’estudiants. I, en realitat, també ho vam fer quan les mobilitzacions de l’abril i maig del 2013 quan demanàvem, al rectorat de la UAB, negociar l’acompliment de resolucions del Claustre General de la universitat. Resolucions que sistemàticament l’equip de govern havia obviat. La resposta va ser similar: tancada en banda i, aquest cop, denúncies a la policia que han portat l’obertura d’aquest procés penal. Cap diàleg, cap mediació. Cap voluntat de parlar de política, de política universitària. De quan havien de pagar els i les estudiants per ser, precisament, estudiants. De si la UAB havia de ser una barra lliure per als negocis privats o, per contra, un espai on la recerca i la docència cerqués el compromís social. Cap diàleg i múltiples denúncies.

I ara ens arriba la proposta de la mediació de la rectora. I, aquest cop, com a mínim jo li diré que no. Ho explico.

La proposta que ens ha arribat, com a mínim a la meva advocada, parla d’una “Comissió de Mediació que té per objecte resoldre possibles conflictes que puguin deteriorar la convivència entre els diferents, membres de la comunitat universitària”. Subtilment, situa el conflicte en termes de problemes entre persones. Òbviament, darrera les polítiques privatitzadores hi ha persones, persones que les planifiquen, persones que les executen, persones que les avalen i persones que se’n beneficien. Però quan nosaltres el curs 2010-2011 i els posteriors vam tornar a alçar la veu i ens vam mobilitzar a favor de les universitats públiques, ho fèiem amb l’objectiu d’enderrocar unes determinades polítiques i d’obrir un diàleg horitzontal sobre el futur de la universitat. Ras i curt, plantejàvem un projecte col·lectiu per aturar una agressió global a l’educació pública i social. I, de fet, quan l’acusació del cas “27iMés” ens assenyala per formar part d’un suposat “entramat” d’organitzacions sindicals i estudiantils, implícitament ho reconeix.

També parla que la mediació que proposen és “pels fets ocorreguts al Rectorat de la UAB durant els mesos d’abril i maig de 2013”. Podrien plantejar una mediació en relació al conflicte obert per les polítiques de retallades i privatitzacions que han marcat l’evolució de les universitats públiques els darrers anys. Però no ho fan. Cap paraula referent a l’increment de més del 120% de les taxes els darrers 5 o 6 anys. Ni tampoc de la pèrdua de més del 23% dels llocs de treball de professors/es i investigadors/es. Ni del fet que la majoria dels màsters que ofereixen les universitats no es facin a preus públics o que ara, pràcticament, sigui impossible estudiar i treballar a jornada quasi complerta. D’això, res. I són, precisament, aquestes situacions les que van motivar que una part molt gran de les persones que estudien i treballem a les universitats proposéssim alternatives a aquest model ultra-liberal d’educació superior que ens han anat imposant. Alternatives que es van basar en espais de diàleg i debat oberts i en la presa horitzontal de decisions. I per intentar promoure-les i fer-les realitat, vam recórrer tant a les mobilitzacions com a l’acció institucional. Per tot això se’ns jutjarà amb una petició fiscal de més de 11 anys. I, d’aquesta realitat, la mediació proposada no en diu res. Simplement vol parlar d’uns fets. Redueix, doncs, la nostra política, les nostres propostes, a un simple problema d’ordre públic. I, fent-ho, ens segueix criminalitzant.

Finalment, hi ha un altre punt determinant en aquesta oferta de la UAB. A la seva carta a la meva advocada no ho diuen, però sí que ho han manifestat a diversos mitjans de comunicació. Segons sembla, el procés preveu que “los encausados reconocerían su responsabilidad en los hechos y repararían moralmente a las víctimas”. És a dir, pretén que en algun moment les encausades pel cas 27 i Més assumim algun tipus de culpabilitat. Personalment, el primer que em ve al cap és: culpable de què? De fer una roda de premsa? De militar a la CGT? De defensar una universitat pública, crítica i socialment compromesa?. M’imagino que a la resta de les encausades els deu passar més o menys el mateix. Personalment, tinc la ferma convicció de que el que vam lluitar i fer entre els anys 2010 i 2014 (i, de fet, fins ara) no només era correcte sinó que, a més, era necessari. Per tant, és impossible reconèixer una culpa.

A banda, queda una altra qüestió pendent. Les mobilitzacions que es van dur a terme van tenir una part d’actuacions institucionals que, paradoxalment, queden recollides en el sumari i, tant a la denúncia com a l’escrit del fiscal, validen la tesi d’un “entramat” que hauria planificat “conductes criminals”. L’altra part de les actuacions van seguir les pautes i procediments pròpies de moltes altres mobilitzacions anteriors a la UAB, des de com a mínim els anys 1980s. Mobilitzacions que es veien com a normals i que, en certa mesura, formaven part del propi ADN de la universitat i dels espais de participació i activisme de què ens havíem dotat els moviments d’estudiants i treballadors. Reconèixer una culpa suposa liquidar aquests petits espais de política al marge de la institució, uns espais que tant han enriquit la vida universitària. Ni per nosaltres, ni per les generacions futures d’estudiants i treballadors de la universitat, ho podem fer. I no ho farem.

Si l’actual rectora de la UAB vol diàleg, segur que tindrà una resposta positiva. De temes per parlar n’hi ha molts. Per començar, tots aquells que vam posar sobre la taula la primavera del 2013, començant per unes resolucions del Claustre que mai s’han arribat a acomplir. Si vol parlar d’això, ens hi trobarà. Però també ha de ser conscient que, aleshores, la interlocució ha de ser política i que, per la nostra banda, els i les interlocutores els haurem de definir en el marc de les nostres organitzacions i a les assemblees d’estudiants i de treballadors/es. I això, ara mateix poc té a veure amb el sumari conegut com el “cas 27iMes”.

Per contra, si la rectora planteja parlar de situacions que únicament assimila a qüestions d’ordre públic, greuges personals i a reconeixement de danys i culpes (casualment, només d’una de les parts), a mi no m’hi tindrà. Amb totes les conseqüències.

NOTA FINAL:

És probable que pel nou equip de govern de la UAB aquest cas sigui una patata calenta no volguda i heretada de l’antic rectorat. És possible que les seves actuacions haguessin estat molt diferents, com alguns dels seus membres han reconegut en determinades ocasions en privat, quan també han considerat de disbarat la situació de les 27 persones imputades. Si realment aquest és el seu parer, l’actual rectorat de la UAB té una sortida molt senzilla: desmarcar-se de les denúncies presentades a la policia i demanar a fiscalia de manera inequívoca l’arxivament del cas, junt amb adoptar un canvi radical en la forma d’encarar els debats i la crítica política dins de la universitat. Reeditar mètodes de Rei Salomó on qui protesta ha de demanar perdó per fer-ho a canvi de l’expectativa d’un bon tracte judicial, en aquest cas, no és acceptable.

Associació antisistema o sindicat?

Fa uns dies, una nota de correus a la bústia. Tenia un certificat. La veïna que m’havia avisat (perquè em va arribar a l’antic domicili) va aconseguir que la cartera li donés. Es tractava d’una notificació del Departament d’Interior de la Generalitat. Per ser més precisos, dels Mossos d’Esquadra. A l’interior, un munt de folis escrits. Per fer-ho curt, diré que es tractava d’una notificació sanció de 500 € en aplicació de la Llei orgànica 4/2015, la coneguda com a Llei mordassa.

Ja fa mesos o, més ben dit, anys que els moviments socials i diversos col·lectius ens hem oposat fermament a aquesta llei. Nosaltres, em refereixo a la CGT, ho hem fet reiteradament i, per sort, ni de lluny hem sigut els únics en fer-ho. Però no he pensat aquest escrit per parlar d’aquesta llei ni de l’oposició necessària que ara més que mai li hem de fer. Tampoc pensava esmentar el paper dels mossos d’esquadra, obeint com corders una norma, la Llei mordassa, que el Parlament de Catalunya i el mateix Govern de la Generalitat diuen, si més no formalment, rebutjar. En realitat, aquella gent que encara confia en la capacitat de les institucions de desobeir sense trencar cap plat, faria bé de prendre nota d’aquest fet. Però, com deia, he vingut a parlar d’una altra cosa.

En el relat que els Mossos d’Esquadra fan dels fet, diuen que un seguit de gent vam tallar el trànsit i vam provocar molt kilòmetres de cues a les autopistes al voltant de la UAB. Expliquen que ho vam fer convocades per “l’associació antisistema “Confederación General del Trabajo” (CGT), per protestar per la precarietat en la contractació de professors associats a la UAB”. En realitat, i no ho expliquen, hi havia convocat un dia de vaga. Era el 18 de maig de 2016, poc abans a les eleccions al rectorat de la UAB. I tampoc diuen que, malgrat que les mobilitzacions les vam promoure només la CGT amb diversos col·lectius de precàries de la UAB, van servir per aturar una bona part de les mesures que l’equip de govern de la UAB pensava tirar endavant. Però tampoc és el meu objectiu parlar d’això.

M’interessa remarcar el terme que fa servir la policia d’associació antisistema. Com res del que fa la policia, sigui catalana o espanyola, no és gens innocent. En qualificar la CGT com a organització antisistema la policia pretén negar-nos la nostra condició de sindicat. Suposo que, per una banda, perseguien justificar que la multa no la imposaven a vaguistes que informaven d’una vaga, sinó a un grup d’agitadors que pertorbaven l’espai públic. De fet, com diu la mateixa llei, suposadament actuàvem contra la “seguretat ciutadana”. D’aquesta manera, la sanció, la repressió, pot passar més impunement desapercebuda. Encara ara reprimir sindicalistes està més mal vist per una part important de la població que reprimir a moviments socials, especialment els “antisistema”.

No obstant, el més preocupant no és que en relació els fets del 18 de maig no ens tractin d’aquesta manera, com a  “associació antisistema”. El greu és que en aquest escrit sembla que per a la policia de la Generalitat de Catalunya només es puguin qualificar com a sindicats a CCOO i UGT. Al bipartit sindical que gaudeix de les prebendes institucionals. Que pacta reiteradament la pau social amb les organitzacions de la patronal i amb els governs de torn. La resta, pel que sembla, estem destinades a quedar-ne fora. En aquest aspecte, veiem com el llenguatge de molts mitjans de comunicació, que assimila “els sindicats” a les organitzacions que acabo d’esmentar, arriba també a l’àmbit policial i condiciona la instrucció de sancions de centenars d’euros. I, si per una banda ja ens agrada quedar fora de l’àmbit associat a CCOO i UGT, crec fermament que veient les pràctiques respectives el terme “sindicat” se’ns ha d’aplicar a nosaltres i no a ells.

Per acabar, també vull dir que en part els mossos tenen un punt de raó. Obvien que la CGT som un sindicat (un oblit gens innocent, com he dit) però alhora ens reconeixen com a associació i antisistema. I és que sindicat és, precisament, una associació entre iguals per a defensar interessos comuns. Doncs si, la CGT som una associació de persones iguals i lliures i defensem els nostres interessos de classe. I, per continuar el que diuen els mossos, la defensa que fem dels nostres interessos com a treballadores i treballadors ens fa antisistema. Tant si som treballadores precàries com fixes, amb o sense contracte, migrants i autòctons, etc. La nostra finalitat és combatre i enderrocar un sistema que cada any mata milions de persones a la feina arreu del món. Que destrueix el planeta a marxes forçades i que condemna a l’extrema pobresa a milions de persones mentre a d’altres els garanteix l’extrema riquesa. Allà els Mossos d’Esquadra si se’n senten part. Nosaltres no només no som part del sistema sinó que, a més, li plantem cara. Radicalment. I sí, som una associació antisistema precisament perquè som un sindicat.