Escollir president no és el nostre problema

Fa uns mesos que una certa perplexitat em sacseja. I m’havia promès no parlar-ne per escrit però, finalment, no me n’he pogut estar. Em sobta, m’inquieta i, fins a cert punt, m’enutja la normalitat amb la que, des d’una part dels militants de moviments socials, s’afronta la possibilitat de contribuir a formar un govern a Catalunya. I, és clar, parlo de la CUP, però no només. Quan la CUP va irrompre a l’escena pública de la política institucional a nivell supramunicipal, ara fa tres anys, vam ser molts els militants dels moviments socials que vam girar la mirada i ens hi vam fixar. En general, tant si els vam votar com si no, teníem la sensació que gent dels nostres havien entrat al Parlament. I de fet ho eren. Amb ells havíem patit els cops de porra de la BRIMO, ens havíem encadenat protestant per l’empresonament d’insubmisos o havíem donat vida a ateneus, casals i centres socials okupats. Junts havíem fet sortir, sota el gris asfalt de la Transició, petites espurnes de primavera. La participació d’algunes persones dels nostres espais en una opció electoral semblava obrir un front de lluita i no l’abandonament d’altres. Alguns ho podíem veure amb més entusiasme i d’altres amb més precaucions, però d’entrada no ens semblava que aquesta aposta hagués de minvar forces a les lluites socials de carrer on ens havíem anat coneixent.

Han passat uns anys que semblen segles. Semblen segles per la distància en la que se situen alguns dels debats que monopolitzen les converses dels militants dels espais alternatius. Fins i tot entre els i les que no anirem a discutir si la CUP ha de fer o no president a l’Artur Mas, aquesta qüestió ocupa una bona part de les tertúlies i les anàlisis que fem de l’actualitat. I a mi això m’amoïna. Em preocupa perquè per una banda sembla que perdem la memòria de qui i què ha sigut l’Artur Mas, un personatge que com ja vaig escriure fa unes setmanes, en si mateix és repulsiu tant per la seva trajectòria com pel que significa. Mas si o Mas no pot suposar una clara línia vermella per a la gent de la CUP. Suposo que més que per la persona en si, que pot ser substituïda per una altra similar com a cap de govern, pel fet de que la seva organització claudiqui davant de la pressió dels mass media de la burgesia catalana. Ja sabem que quan un és presoner d’un debat que no ha creat i es troba obligat a raonar en uns termes que no són els seus, ha perdut gran part de la seva autonomia com a subjecte. I si això passa, la CUP certificarà que es troba en aquesta situació.

Mai mes Mas

Amb tot, a mi personalment encara m’amoïna encara més una altra cosa. I m’entristeix profundament. Darrera el debat d’investir o no el Mas s’hi amaga la qüestió de si ajudar o no a formar un govern a Catalunya. Un govern de Junts pel Si que, malabarismes terminològics a banda, tots sabem que en gran part amaga a Convergència Democràtica de Catalunya. Cert, no és només CDC però en gran mesura ho és. Convergència amb tot el seu entorn intel·lectual i creador d’opinió, a nivell acadèmic, del gran públic, comunicatiu, etc. Francament, us podíeu imaginar ara fa 5 anys que avui una part del nostre moviment (en sentit ampli) donaria per feta la possibilitat de contribuir a formar un govern d’aquesta gent que, recordem-ho, sempre hem tingut a l’altra banda?. A nivell del món del treball, es tracta de la burgesia catalana, la mateixa que no ha dubtat a aplaudir i aplicar les diferents reformes laborals i a recolzar, en tots els moments claus, el propi Estat espanyol. En el pla de pobles i viles, en el nivell municipal on vam veure néixer i créixer les CUP i on els moviments socials hem estat batallant anys i panys, aquesta gent són una part important dels cacics locals. I sempre els hem tingut de front, en contra. Jo no, fa cinc anys no m’ho hauria pogut imaginar en absolut. Mai hauria pensat que una part dels moviments socials se sentís interpel·lat pel fet de contribuir a la governabilitat sota un règim liberal burgès.

El debat sobre UNA persona n’amaga un de molt més profund. Es tracta de la discussió de si un espai, que es pretén l’expressió institucional dels moviments socials, ha de facilitar un enèsim govern de la burgesia catalana. Algú podria dir que un objectiu superior, la independència de Catalunya, ho justifica. Jo, aquest argument, no me’l crec. En absolut, la veritat. I no me’l crec perquè estic convençut que la burgesia catalana no vol la independència i que el seu partit, porti en nom que porti, actuarà en conseqüència. Tenim proves sobrades de com CiU, i Artur Mas entre ells, sempre han donat importància a la negociació amb l’Estat espanyol per evitar una ruptura i per defensar els interessos de la burgesia principatina. Recordeu quan l’ampliació de l’aeroport de Barcelona, o el corredor euromediterrani, o el transvasament del Roine eren temes de país? De quin país o, millor dit, del país de qui? Del nostre no. I, com deia, aquest debat el trobo a faltar. Si jo anés a l’assemblea de la CUP, a mi el que m’agradaria dir és que jo no vull veure’m implicat en un govern de la burgesia catalana, independentment de qui el presideixi. Un govern que previsiblement s’acabarà implicat en la reforma, i no en la ruptura, de l’Estat. De fet, per activa i per passiva gent de Junts pel Si ha recordat que la seva fita és un nou pacte fiscal i el mateix Mas va parlar de “portes obertes” la nit del 20D. Un govern que seguirà gestionant i executant les polítiques del Capital, encara que inicialment amagui conceptes com “reducció de la despesa” sota paraules com ara “pla de xoc”, més aviat buides de contingut. No era això per allò en que lluitàvem els moviments socials fa anys. Ni les barricades on ens havíem trobat i conegut molts anarquistes, comunistes, independentistes, etc.

I, per acabar, encara hi ha una cosa que m’amoïna més. I que deriva en gran mesura de l’aposta parlamentària dels companys i companyes de les CUP però que segurament no és només responsabilitat seva. Es tracta de la centralitat que ocupa en l’agenda d’espais socials alternatius el debat entorn de la presidència de Catalunya i, en menor mesura, del joc parlamentari. Ben cert és que molts moviments i sindicats intentem construir i bastir espais de lluita fora de les institucions. Però és igualment cert que moltes de les coses que pensem, diem i intentem fer es defineixen per comparació amb aquest espai. De fet, aquest mateix article n’és un exemple. Parlem dels perills de ser coaptats per una dinàmica institucional. Un breu incís: qui diu parlamentària o dins els ajuntaments, en el món del treball la podem assimilar a la preeminència dels comitès d’empresa en les accions sindicals. O ens posicionem d’una determinada manera en un debat sorgit de la política institucional. En canvi, parlem molt poc de quines són les nostres apostes de cara a la construcció de contrapoders col·lectius. Amb comptades excepcions, això sí.

GAT_IWW

En definitiva, tinc ganes ja que passi el 27 de desembre. I que es tanqui el capítol de l’elecció de president de Catalunya. Independentment del resultat, els moviments populars haurem de ser capaços d’escapar-ne de les conseqüències i, com a molt, poder recollir de les persones que hi han participat, aquelles que continuïn pensant que la política s’ha de fer des del carrer. La CUP podrà o no optar a mirar de tornar a ser allò que va voler ser, el cavall de Troia dels moviments socials a la institució. Però a nosaltres ens pertocarà revifar uns moviments socials les pulsacions dels quals els darrers anys han minvat molt. Amb una lògica pròpia, basada en la implicació, la decisió per nosaltres mateixes i la participació. Això voldrà dir imposar els termes del conflicte amb el Poder i defugir dels paràmetres del Procés. Si no, ho tenim magre.

Anuncis

I desprès del 20D què? Breu reflexió sobre perills i reptes que ens venen a sobre

No crec que el 20 de desembre m’hagi canviat la vida. De fet, he anat a treballar com cada dia. M’he trobat la mateixa gent agafant de matinada la Renfe en una estació grisa i poc amable. Continuarem tenint problemes per arribar a final de més, seguirem trobant que els transports públics són molt cars en comparació el que cobrem i, de nou, tindrem por d’alçar la veu a la feina, no fos cas que ens fessin fora ara que, per sort, en tenim. I així un dia rere l’altre. De totes maneres, sí que penso que potser aquest 20 de desembre han passat coses que d’alguna manera ens faran una mica diferent el futur. I ho dic jo, que diria que no sóc massa ni del joc electoral ni de la política institucional. Miro d’explicar-me.

És obvi que situació al Congrés de Diputats espanyol és nova. El bipartidisme que havíem conegut ha desaparegut. Això a mi personalment no em diu massa res. El que sí que no em deixa indiferent és l’entrada d’un nombre elevat de diputats i diputades que diuen provenir o representar espais de lluita propers als moviments socials alternatius. Si entenem que el 15-M, amb les places ocupades, va ser un moviment al marge de la política del sistema, ara és innegable que hi ha una part important del Congrés que se’n reclama directament hereva (de fet, en alguns casos, fins i tot insinuen que el van promoure directament, cosa que opino que és falsa). De manera similar també es consideren part d’aquests moviments socials que fa anys hem anat acumulant forces, a pas de formiga, per construir una política diferent a la de l’esquerra institucional. De la que va negociar i perllongar el règim constitucional del 78, mentre nosaltres travessàvem el desert, sota el seu silenci imposat i sovint sota una repressió com a mínim permesa per aquesta esquerra. No tinc gens clar que sigui cert això de que provinguin d’aquests moviments socials, més aviat al contrari, però el que és innegable és que una part d’aquest nou espai parlamentari es presenta a si mateix com si ho fos.

cops

Tot plegat a nosaltres ens situa en una disjuntiva. I quan dic a nosaltres em refereixo al sindicalisme del conflicte. I als moviments socials del conflicte. I a algunes organitzacions polítiques del conflicte. Vull dir, aquells que fem del conflicte contra els explotadors, la desigualtat i l’opressió el centre de la nostra proposta, la duguem a terme des d’una perspectiva més local o d’una més global. I que en fer-ho, implica que desconfiem de la política institucional perquè ens neutralitza com a subjectes polítiques i ens imposa unes normes d’actuació que en absolut són les nostres. Bé, doncs com deia, ens situa en la disjuntiva de com posicionar-nos en la realitat política que ja ha anat copant el circ mediàtic i que previsiblement l’ocuparà encara amb més força (de fet, al Principat ja fa un cert temps que això ens passa segurament de manera més intensa que a la resta de l’Estat).

Ens caldrà fer-ho per dues raons. La primera és perquè aquestes noves forces de la política institucional fàcilment faran servir un vocabulari en algunes coses molt proper al nostre i que tindrà molta més repercussió en l’opinió pública que no pas les nostres paraules. Caldrà estar-ne atents i saber distingir que una mateixa paraula no necessàriament amaga un mateix concepte, un mateix significat. Per exemple, sanitat pública per a un sector de l’esquerra parlamentària s’assimila uns serveis mèdics d’accés universals quan, per nosaltres, implica un determinat tipus de propietat i gestió d’aquests serveis, a ser possible col·lectiva. Haurem de pensar com ens ho fem per a retenir el control d’un llenguatge, com ara drets socials, lluita contra les desigualtats, autogestió, autodeterminació, etc., que en gran part hem creat nosaltres i que, en tot cas, els hem anat posant en escena. Encara que sovint de manera contradictòria en termes ideològics, potser per una preeminència de la pràctica en la nostra conformació des dels anys 1990’s com a espais de política alternativa.

La segona encara es relaciona amb l’anterior, però redimensionada pel fet de que és possible que aquest espai participi del govern de l’Estat espanyol. I ho dic sabent que potser d’aquí algunes setmanes vegi que m’he equivocat. Però l’aritmètica parlamentària i una certa dosi d’intuïció em fan pensar que es podria acabar conformant un govern del PSOE-PODEMOS amb un cert recolzament de formacions nacionalistes o sobiranistes, com la refundada convergència, el PNB o ERC. Si això finalment passa, ja podem estar segurs que en un període breu de temps hi haurà algunes actuacions que, en l’aspecte formal, generaran un cert atractiu i una sensació de reforma profunda de l’Estat. És possible que es concretin mesures socials, potser en relació els desnonaments, el salari mínim o algun tipus de renda mínima. I segurament, en al pla nacional, s’oferirà algun tipus de procés de consulta, encara que sigui amb les cartes, perdó, les respostes ja marcades d’antuvi. El destí final d’aquest tipus de processos ja ens el coneixem. No tant perquè n’haguem protagonitzat de similars en el passat, sinó perquè els hem patit durant quasi tota la nostra vida. Una espècie de Transició 2.0 on s’intentarà recuperar que l’actual estat de les coses sigui atractiu per a la majoria de la població. En altres termes, canalitzar el descontentament tant nacional com social per a validar reformes que, sota paraules una mica rupturistes (i sovint agafades de nosaltres), no resoldran les nostres expectatives. Ni en termes de participació política activa al carrer i a la feina, ni d’autogestió de la riquesa ni de les aspiracions dels pobles sotmesos per l’Estat.

Marionetes

Davant d’això com ens podem situar, nosaltres? Caldrà reflexionar, amb calma, i prendre les decisions oportunes com a moviment. Assenyalo ara algunes idees que, en absolut, he desenvolupat gaire i amb un punt d’improvització que serà convenient anar reformulant en el futur.

  • Previsiblement algunes actuacions adreçades a refundar l’Estat es presentaran sota una forma atractiva per una part important de la societat. I possiblement a partir, com deia, d’una terminologia propera a nosaltres, a la que hem fet servir els darrers anys. Haurem de no perdre de vista el contingut real d’aquestes propostes. Per exemple, un servei públic pot ser proveït privadament, i això per a nosaltres no és acceptable. I haurem de tenir l’agilitat per, o bé explicar la diferència o, possiblement millor, agafar l’enunciat de la mesura i ser capaços de pressionar per a que es resolgui de la manera que nosaltres diem. Per exemple, allà on es parli de resoldre el problema dels desnomanents, en comptes de conformar-nos amb la reubicació de famílies desallotjades de casa seva, haurem de ser capaços d’engrescar la gent entorn l’opció de confiscar socialment el parc d’habitatges dels bancs i deixar sense efecte les ordres de desallotjament. Tres quarts del mateix ens podem trobar en l’àmbit de les polítiques econòmiques i nacionals.
  • El que he dit en el punt anterior ens obligarà a pensar com fem la crítica a les mesures. Perquè caldrà ser crítics amb elles. Però potser un atac frontal sigui contraproduent i, sobretot en els primers mesos o anys, ens situï fora dels paràmetres de la majoria de la població. Tot plegat pensant que tindrem els mitjans d’informació obertament en contra. En aquest sentit, possiblement serà més efectiu mirar de fer-nos nostres els enunciats d’algunes mesures i pressionar per a que es concretin en la línia que nosaltres diem. Per exemple, si el discurs oficial planteja acabar amb la precarietat laboral de la gent jove, promoure acció directa allà on sigui palpable, potser també recolzant el sindicalisme de barri, a banda del de centre de treball. I traslladar el conflicte al govern, entre allò que diuen les paraules que faci servir i allò que realment persegueixen les seves mesures, més ocult i menys confessable.
  • I, per no fer massa llarg aquest post, finalment haurem de dotar-nos de defenses contra la descapitalització dels moviments populars per part de les noves administracions. M’explico, no crec que siguin casos aïllats que membres referencials dels moviments socials i polítics alternatius rebin ofertes per integrar part de la seva militància a l’àmbit institucional. Assumint la responsabilitat d’àmbits que els puguin semblar atraients i amb la promesa d’alguns resultats atractius a curt termini. I segurament alguns ho acceptaran, no necessàriament o no necessàriament d’entrada pel salari, sinó perquè l’esgotament de la lluita constant faci atractiva la possibilitat d’obtenir rèdits de la militància un cop s’accedeix a petits espais de poder. Aquest transvasament de militants pot buidar els moviments. I sobretot, i encara pitjor, fer-los massa depenents de les dinàmiques institucionals. Ja va passar a finals dels 1970’s i primers 1980’s. L’esquerra institucional de les darreres dècades ho va promoure conscientment i, fàcilment, ho pot tornar a fer ara.

No m’allargo més. Algú em pot plantejar perquès escric això en relació el poder a l’Estat espanyol i no remetent a la configuració del Parlament de Catalunya des de fa ja més de 3 anys. La veritat és que fins un cert límit aquesta reflexió també hi és aplicable. No obstant, no ens enganyem. Més enllà de proclames de república catalana o de desconnexió, a falta d’una desobediència real qui ens mana és més l’Estat espanyol que la Generalitat que, d’altra banda, en forma part. A més, un sector molt rellevant de la nova esquerra que emergeix a nivell institucional centra la seva aposta política en la reforma de l’Estat espanyol. I, a dia d’avui, sembla que s’hi afegirà com a mínim una part important d’això que han anomenat darrerament “sobiranisme”. El còctel, doncs, està servit.

Un model sindical que no funciona en absolut

Una manera de liquidar un debat és recórrer a la ideologia. M’explico. Davant d’uns plantejaments molestos o que ens costa rebatre, podem argumentar que la disparitat de criteris respon a divergències ideològiques. En paraules més planeres, és com dir “bé, aquest és el teu punt de vista però el meu és aquest altre” i vincular-los a la concepció del món que cadascú de nosaltres tenim.

Moltes vegades, quan la gent de la CGT plantegem dubtes sobre el model sindical imperant, l’heretat del règim del 1978, basat en el bipartidisme sindical, la cerca de la concertació i la delegació i professionalització, ens trobem que sovint s’intenta desqualificar-nos fent servir aquest recurs. Se’ns presenta com a radicals, moguts en el millors dels casos per ideologies que poden ser entranyables però inaplicables a l’actualitat. És a dir, si reivindiquem la presa horitzontal de decisions mitjançant assemblees als centres de treball, ho fem motivats per una determinada ideologia. Quan plantegem que els treballadors/es han de poder implicar-se activament en la resolució del seu dia a dia, és per ideologia. Com també són ideològiques la defensa de l’acció directa com a eina d’acció sindical o situar el conflicte al centre de les relacions entre nosaltres i els empresaris. I tenen raó, ho fem de manera conscient i motivats per una anàlisi de com és la realitat i de com ens posicionem en ella.

0745n185

Ara bé, també és cert que quan el sindicalisme majoritari ens acusa de ser excessivament ideològics sovint cerca deixar sense efecte els nostres arguments i les nostres anàlisis. No entraré a valorar aquestes actituds que, en definitiva, consoliden models que cerquen més la gestió de la realitat que no pas la seva transformació. També hi ha una altra perspectiva des de la qual podem analitzar les virtuts i defectes del model sindical imperant a l’Estat Espanyol a llarg de gairebé els darrers 40 anys (gairebé tota una vida labora!). Ens podem centrar en els resultats que ens ha aportat als treballadors i treballadores. Mirar simplement fets i apartant, per ara, una anàlisi més profunda. Mirem-ne alguns.

Els darrers anys per a un empresari cada vegada és més fàcil i senzill acomiadar un treballador/a. A partir de l’any 1976, quan s’introdueix la possibilitat d’acomiadar de manera improcedent, els supòsits dels acomiadaments objectius no han parat de créixer (i per tant, de decréixer els improcedents) i de fer-se més imprecisos. Per contra, les indemnitzacions han retrocedit a més de la meitat, dels 60 dies amb un màxim de 5 anualitats als 33 dies amb un topall de 2 anualitats de la majoria de contractes actuals. D’altra banda, a partir de l’any 1994 quan el PSOE el va legalitzar, el prestamisme laboral no ha parat de créixer i ara mateix una gran part de la gent jove quan treballa ho fa a través d’ETT’s. I amb contractes de durada limitada, una altra novetat en el mercat de treball durant el període democràtic. Enumerar altres perles que ens han anat imposant allargaria excessivament aquest text, però no puc deixar d’assenyalar la progressiva reducció de les cotitzacions empresarials i l’increment de les bases reguladores de i dels períodes de cotització de les pensions.

Fins i tot si es vol defugir la discussió ideològica, els resultats que ens han aportat quasi 40 anys de sindicalisme del pacte i la delegació són més aviat tristos. O, millor dit, tràgics. Ho diuen els fets. La pèrdua de drets de la classe treballadora és innegable. I també la disminució de la nostra participació en la riquesa social que creem mitjançant el nostre treball. En definitiva, si els objectius d’aquest model sindical tenen a veure amb la millora de les condicions de vida dels i les treballadores, el balanç és negatiu. I si pretenen transformar el mode de producció i les relacions socials, encara més.

Algú ens podria argumentar que aquest retrocés es dóna a nivell mundial i que, per tant, la situació que travessem a l’Estat espanyol no és responsabilitat del model que tenim aquí. No obstant, aquest argument és enganyós en com a mínim dos aspectes. El primer és que no a tot el món les condicions de treball empitjoren. Els salaris reals a gran part dels “països emergents” han crescut els darrers anys i les jornades laborals han tendit a disminuir. Són dos dels símptomes de l’explotació del treball que, tot i que òbviament no ha desaparegut, a experimentat un lleuger descens a molts llocs. I fins i tot en el marc de la Unió Europea, on les condicions de vida dels treballadors han tendit a empitjorar els darrers anys, és a l’Estat Espanyol un dels llocs on aquest procés està sent més traumàtic: la caiguda del salari real és una de les més marcades, l’increment de les desigualtats de rentes és el més elevat mentre continuem a la cua en un seguit de prestacions socials, com pensions, beques, etc.

Enmig d’aquest panorama, l’aposta per la concertació i el pacte del sindicalisme majoritari de CCOO i UGT és clarament insuficient, per no dir còmplice. El darrer pacte interconfederal, d’àmbit estatal, ha obert la porta a una major retallada de salaris, com ho evidencien els convenis col·lectius que aquests sindicats estan promovent a moltes empreses i sectors. L’Acord Interprofessional de Catalunya possibilitat ampliar els límits de flexibilitat en la jornada laboral que contempla l’Estatut dels Treballadors des del 2012. L’actual pèrdua de drets no és nova. El camí ve de lluny. I ens correspon a nosaltres, els treballadors i treballadores, molt sovint precàries i alternant feina amb llargs períodes d’atur, canviar aquest model que ens és inservible. Un reguitzell d’iniciatives a centres de treball i barris ens indiquen que això és possible i que aquest canvi segurament ja està en marxa.

sindicalisme revolucionari punys alçats