La CGT (també) encausada en el cas “27 i més”

Com sabeu, soc una més de les persones encausades dins del cas “27 i més”. Una més, com les altres 26 restants. Com cadascuna de nosaltres, hi ha motius que fan que estem en aquesta llista de persones que, amb noms i cognoms, van denunciar membres de l’anterior rectorat de la UAB fent ús del seu càrrec institucional. En cap dels casos s’individualitza la nostra relació amb els fets que fan que el fiscal ens demani més d’onze anys de presó per a cadascú de nosaltres. Simplement, de nosaltres, es diu que érem (o som) de la CAF (Coordinadora d’assemblees de facultat), el SEPC (Sindicat d’estudiants dels Països Catalans) o la CGT, com en el meu cas. Però darrera hi ha altres motius. Nosaltres ho sabem com ho tenia molt clar qui ens va denunciar en el marc de la cacera de bruixes van promoure aquell 2013.

img_0221

En el meu cas, a ningú se li escapa que soc afiliat a la Confederació General del Treball, la CGT. A la Universitat Autònoma de Barcelona des de finals del 2006 he desenvolupat activament tasques de lluita sindical, tant dins del Comitè d’empresa com a peu d’aula, d’assemblees, vagues i mobilitzacions diverses. Fent sindicalisme allà on realment es fa sindicalisme, fora dels comitès i en contacte directe amb els i les treballadors/es, la CGT a la UAB ha anat creixent els darrers 10 anys. A l’inici de les retallades del govern Mas – Mas Colell, que amagaven privatitzacions i negocis milionaris amb un dret social com és el de l’educació, des de la CGT vam denunciar tot el procés. Denunciar-lo traient a la llum interessos ocults d’alguns membres d’alt nivell de les universitats i, sobretot, organitzant espais de conflicte per fer-hi front.

Van ser temps d’assemblees, de debats, de manifestacions, de vagues, d’iniciatives diverses. Reprenent les experiències de les lluites contra el Pla Bolonya, vam construir espais de lluita on les fronteres estamentals a les universitats es diluïen. Vam fer saltar pels aires la jerarquia professor/a – estudiant, i vam posar en pràctica un caminar colze a colze professorat, estudiants i la resta de treballadors/es de les universitats. En plànol d’igualtat, subvertint també l’increment de l’autoritarisme que s’estava estenent pel món acadèmic. Van fer acció directa per evitar centenars d’acomiadaments i vam atrevir-nos a intentar que un afiliat nostre fos rector de la UAB. De fet, vam guanyar les eleccions amb un 79% dels vots, però vam perdre perquè el professorat de més amunt, el que gairebé sempre ha manat i que veu en la privatització de les universitats una oportunitat de negoci privat, va voler que perdéssim (i el seu vot val molt més que el de la resta, gràcies a la LOU del J M. Aznar).

Des de la CGT vam aconseguir, també, treure a la llum aquests negocis. Mostrar com el nostre rector d’aleshores hi estava implicat, tant ells com molts del apologètics de les privatitzacions i de la guerra contra els drets dels treballadors/es, amb Mas-Colell al capdavant a Catalunya. Negocis privats, sobresous i vincles amb empreses privades van començar a ser temes recurrents en converses a la UAB. En definitiva, vam alçar la veu i vam ser un dels referents d’unes comunitats universitàries que van decidir no tancar els ulls davant d’una de les pitjors agressions contra l’educació dels darrers anys. Especialment a la UAB.

D’aquí que el meu nom formés part de la llista de 27 noms que l’antic rectorat de la UAB va lliurar a la policia. Una més de les 27 històries que hi ha al darrera d’aquesta llista. Totes elles de lluita i dignitat. En el meu cas, és l’acció sindical de la CGT la denunciada. I van fer servir la cacera de bruixes, la repressió de la més pura vella escola, per intentar robar-nos la paraula i la força. Qui ho va fer, no obstant, potser no va calcular que, darrera la secció sindical de la UAB, hi havia tota la Confederació General del Treball. Perquè un sindicat és unió, és suport mutu i solidaritat i, sobretot, és lluita. I aquests dies, també en aquest assumpte, ho estem mostrant.

Anuncis

Seguim desobeint el règim

27iM_ret

Ahir van detenir dues companyes del cas 27iMés. Encausades, com jo i com les 24 persones restants. Juntes sumem 27 i ens enfrontem a peticions d’entre 11 anys i 5 mesos i 14 anys de presó. Per defensar la universitat pública i, en general, l’educació al servei dels interessos socials.  Ni més ni menys.

També ahir vaig rebre una notificació del mateix jutjat on se’m citava el dia 21 de febrer per recollir l’escrit d’obertura de judici oral. Pel mateix paper que motiva que als meus companys/es els detinguin per donar-los-hi, a mi em citen un cop més. Potser em tracten diferent perquè sóc professor i ells i elles ex-estudiants. Òbviament cadascú és qui és, treballa (o no treballa) on pot, etc. Però si una cosa compartim els i les 27, i tot el teixit solidari que ens acompanya, és la lluita per una societat millor i, això vol dir, també per l’educació. En aquest marc de lluita compartida, jo he comentat diverses vegades que no pensava anar a recollir cap escrit que marqués l’inici d’un judici que considerem polític. Que és una represàlia directa al nostre compromís.

Perquè no vull cap tracte preferent ni diferencial i perquè penso que la repressió l’hem de respondre amb la nostra iniciativa política i no assumint-ne les seves regles i camins, així ho vaig comunicar ahir al Jutjat d’Instrucció núm.3 a Cerdanyola. Amb un text que copio a sota. I mentre, en seguiré posant la samarreta verda dels i les encausades en aquest procés, que diu, entre d’altres coses, que “Seguim desobeint el règim”.


Informat per la meva advocada de la citació pel proper 21 de febrer, els comunico que:

  • Ja vaig comparèixer davant del jutge l’any 2015 per declarar
  • Davant la manca de base de l’acusació que es formula contra meu, no em personaré per voluntat pròpia en relació aquest procediment

 Soc professor de la Universitat Autònoma de Barcelona i sindicalista. El meu compromís amb una universitat pública i social ha sigut sempre públic i explícit, amb la meva feina acadèmica i la meva tasca sindical. Una tasca i un compromís que no ha de ser objecte d’un tractament judicial i que continuaré fent com fins ara assistint diàriament al meu lloc de treball al Departament de Prehistòria de la UAB. No pretenc defugir res ni ningú. Senzillament no trobo explicació a un procediment penal com aquest si no és per reprimir la meva militància sindical i de lluita contra la privatització de la universitat.

 Cordialment

Ermengol Gassiot Ballbè

Sense justícia… no hi ha pau

Jo vaig néixer el 1972. Crec que eren anys en que la paraula repressió sonava molt, com a mínim en determinats ambients tot i que, com és lògic, els nens com jo no ho percebéssim gairebé gens i amb prou feines ara ho recordem. Després dels anys de construcció de la fal·làcia aquesta que ara en diem el règim del 78 la mateixa paraula «repressió» gairebé va desaparèixer de l’escena pública. Com per art de màgia, tot i que de presos i preses polítiques n’hi va seguir havent. I de persones represaliades per la seva acció política, també. Això sí, gairebé sempre de la mateixa banda. De tal manera que la paraula repressió va quedar circumscrita a cercles molt específics, a aquella gent estigmatitzada com a «no normal» pels grans mitjans de comunicació: anarquistes, independentistes (dels d’abans), okupes, insubmisos, determinats sindicalistes, etc. Tot això, fins fa poc. Com bé sabem, ara la paraula «repressió» i el qualificatiu «presos/es polítiques» torna a estar de moda. Veurem fins quan…

No vull entrar a parlar de perquè ara més gent que a les darreres dècades torna a tenir consciència de l’existència d’una repressió de l’Estat. En tot cas, és innegable que aquest fet succeeix després de les successives reformes legislatives que han anat encaminades a enfortir les mesures punitives contra un seguit de conductes col·lectives vinculades a la protesta i activisme social. La darrera reforma del Codi Penal i l’aprovació de la Llei de seguretat ciutadana (o Llei Mordassa) en són bons exemples. Uns canvis que s’han dut a terme enmig d’altres iniciatives de les diferents administracions públiques en una línia similar de perseguir l’activisme social i polític que els ha molestat: increment de l’agressivitat i la freqüència de les actuacions policials (estatals, autonòmiques i municipals), accions de criminalització i d’assetjament públic (recordem la famosa web d’en Felip Puig), normatives del civisme, demonització mediàtica… i un llarg etcètera.

presó

També hem vist com els darrers anys les actuacions judicials han endurit també les seves resolucions, tant cautelars con de condemnes, contra centenars de membres de moviments socials, sindicals o determinats col·lectius polítics. Casos com els «27 i més» o, si voleu, el molt més mediàtic dels «Jordis» són un bon exemple d’una nova interpretació judicial de les conductes col·lectives, que passen a ser il·lícites si la seva finalitat no acata la llei. I clar, tota política revolucionària implica subvertir les lleis (ep, deixo clar que no crec que els Jordis ho siguin, de revolucionaris). O, encara més recentment, les darreres setmanes, estem assistint a un nou ús del delicte «d’incitació a l’odi», suposadament pensat per perseguir l’apologia del feixisme. Ara hem vist desfilar mestres i professors a jutjats i comissaries sota aquesta acusació. O, més recentment, hem conegut que l’acusació demana a les 6 joves que el març del 2017 van fer una «performance» defensant l’autodeterminació al carrer, davant la seu del PP de Barcelona, la quantitat de… 6 anys de presó a cadascú. A banda, cada vegada s’ha normalitzat més l’ús de la presó preventiva contra músics, titellaries, sindicalistes, membres de moviments socials, etc. Què haig de dir que no ho sapiguem totes i tots!

Enmig d’aquest escenari, que cada vegada tenim més clar, també és molt il·lustratiu el doble o triple raser fet servir pel sistema judicial, les administracions públiques i, fins i tot, els grans mitjans. No cal anar gaire lluny per veure’n exemples, com ara la petició d’una multa de 90 € a tres feixistes que van apallissar una persona en un homenatge a Franco l’any 2016. I en podríem esmentar molts més. O la quasi nul·la presència a la premsa dels casos d’agressions racistes, o… (sumeu i seguiu).

Tot això ho podem dir i ho podem repetir. És important explicar-ho tot i que, progressivament, és menys necessari explicar allò que cada vegada és més obvi. Alguns potser pensen que és important queixar-nos. Personalment, jo discrepo. La queixa pressuposa assumir que aquesta repressió que patim respon a disfuncions del propi sistema. A coses, peces, persones que duen a terme una mala praxis. Francament, a aquestes alçades defensar això és més aviat pueril, o voler tancar. En tot cas, el que ens pertoca és pensar com articulem una resposta. Bàsicament perquè, si no ho fem, estem venuts: només ens pertoca seguir dolçament el ramat cap el destí que el poder ha decidit atorgar-nos. En canvi, si pensem que és necessari ser com som, compromesos amb la vida en ella mateixa, és imperiós fer-ho per poder existir.

Crec que és ben evident que l’ofensiva repressiva que s’ha anat preparant els darrers anys no és casual i respon a una situació planificada. Ara mateix, a banda d’un cert marge de resposta testimonial, l’espai que aquesta ofensiva ens permet de defensa és fent servir els mecanismes que la mateixa repressió ens deixa. Ho il·lustro breument. La «Justícia» decideix que per fer una roda de premsa, o un acte al carrer, o una obra de teatre, o una manifestació, o una barricada, o defensar un centre social… ens pot portar a la presó durant anys, i cada vegada més. I només ens permet comparèixer davant la mateixa «Justícia» a intentar convèncer-la que no ens envii a la garjola tot aquest temps, que ho faci menys anys o que, simplement, ens permeti pagar una multa. Davant acusacions que es defineixen cada vegada més arbitràriament (fins i tot en relació la pròpia llei escrita), les opcions de sortir-ne passen per la mateixa arbitrarietat que ens encausa. Ho hem vist, per exemple, reproduït pels altaveus de la televisió en tota l’escenificació d’empresonaments mediàtics recents però també ho estem patint en el nostre dia a dia. I veiem com en aquesta acció per defugir la repressió, qui la pateix perd tota iniciativa política. De fet, perd la seva condició política per acabar depenent únicament de la discrecionalitat de fiscals, jutges o de qui els dicti les mesures a emprendre.

Penso que és urgent construir escenaris alternatius. Uns escenaris alternatius que segurament passin per sortir dels estrets camins o espais on ens confina la política repressiva. Possiblement això comporti, de manera clara, adoptar actituds desobedients i mirar d’obrir espais de conflicte que ens permetin obligar a qui executa aquesta repressió a canviar d’idea. Si una cosa hem aprés, és que aquest canvi en una fulla de ruta que fa temps que han planificat curosament només el podrem aconseguir mitjançant la pressió. Si volem que aquesta desobediència no sigui una opció suïcida sinó que tingui garanties, l’hem de construir col·lectivament i massivament. I això vol dir implicar-hi els nostres espais de militància. Tots, no només els de caire antirepressiu.

Tot això implica que tenim a sobre la taula un debat que no podem endarrerir i que caldrà emprendre sinó ara, ben aviat. Òbviament desobeir la repressió col·lectivament, com a opció política més enllà d’accions individuals, implica obrir un conflicte amb l’Estat. Però, és que l’alternativa és la pau dels cementiris.

puny

Revertir la repressió

Sobre la repressió

Fa uns dies una companya em va dir que perquè no mirava d’escriure sobre la repressió i com fer-li front. De fet, em demanava que expliqués el que ja fa un temps vaig dir sobre el judici del cas 27 i més, que no assistiria voluntàriament al jutjat. Em va explicar que hi havia companyes i companys que estaven amoïnats per les conseqüències que una actitud com aquesta em pogués comportar. I més tenint present les nombroses voltes que ha fet la repressió des de fa uns anys, amb cada vegada més gent a la presó per causes polítiques. La veritat és que quan m’ho va demanar, vaig entendre que era lògic el que em plantejava. I que d’alguna manera hi havia de donar resposta. Ni que fos per clarificar idees, posar-les a sobre la taula i, per tant, permetre debatre-les.

En realitat, fer-ho suposa tot un repte. Exigeix pensar bé el que un fa i obliga a fer-se una crítica a un mateix. No amagaré que no és una tasca fàcil, especialment intentar-ho explicar en poques paraules i fer-ho en primera persona. Però com que el que exposaré és fruit d’una opinió personal que vull compartir, ho faré d’aquesta manera. En altres paraules, el que segueix no implica a la resta d’encausades en el cas 27 i més ni tampoc l’organització on milito i per la qual jo hi estic implicat, la CGT.

Al llarg de la vida, com tants d’altres companys i companyes de sindicat, moviments socials, etc., hem vist de ben a prop la repressió. De moltes maneres diferents. L’hem patit i l’hem combatut. De tant que l’hem tingut a sobre, se’ns ha acabat fent familiar. I hem anat aprenent el seu funcionament, què busca i com ho busca. Per exemple, hem après que les situacions repressives no són ni particulars ni casuals. És a dir, que no passen una única vegada, sinó que es van repetint de forma similar de manera reiterada, tant quan ens toca de prop com quan ens cau molt més lluny. Per tant, en la mesura que respon a un patró, a una planificació, tampoc és casual. No hi ha errors. Quan es mostra una força bestial reprimint una manifestació, es creen imatges volgudes. Quan s’encausa algú amb arguments esperpèntics, és que es vol atacar aquest algú i, sobretot, normalitzar l’esperpent. Com a eina de repressió futura. De fet, és ben bé allò que deia un detingut pels feixistes quan se l’enduien (per no tornar mai més), “no els perdonis, mare, que saben el que es fan“.

photo_2017_04_19_11_31_05

També hem après el dolor que causa la repressió. Tant sobre la persona que la rep directament com sobre l’entorn de qui la pateix. Un dolor que, a banda de càstig, cerca desactivar les seves militàncies. Hem vist també com la repressió genera aïllament, fent viure a qui n’és objecte realitats allunyades de les experiències quotidianes de la majoria de la població. Assenyala com a “no normal” a qui la rep i al seu entorn. En fer-ho ens limita la capacitat de comunicar-nos i, conseqüentment, la nostra acció política. De tant que ho hem vist, de tant que ho hem patit, sabem que la repressió és una acció de la política en contra nostre. Que neix del conflicte, de l’explotació i l’opressió, i que és inherent a l’estat, entès com el monopoli de classe de la política.

En síntesi, la lluita contra la repressió és política en ella mateix. I, per tant, ens genera un dilema. Respondre-hi és una necessitat imperiosa. A banda del recolzament personal a les persones que la pateixen, la resposta que visualitzem és de caire polític. Això ho tenim molt clar. Però, i aquí radica el problema, es tracta d’una resposta. És a dir, tot acte repressiu imposa un terreny de joc, marca l’espai de la lluita. En el nostra cas, ens pren la iniciativa. Ho hem vist moltes vegades. Fins i tot quan tractem de polititzar el discurs contra la repressió, quan el situem en el terreny de les polítiques de control i submissió social, deixem de parlar d’allò que defineix la nostra lluita per passar a descriure actuacions sobre nosaltres del nostre enemic. I això ens acaba limitant. No és el mateix parlar de com revertim una privatització o de com alliberem un espai que resoldre respostes a empresonaments, multes o judicis.

Dit tot això, la qüestió és com resoldre aquesta contradicció. En abstracte crec que és imprescindible intentar no perdre la iniciativa política en tot el procés. Ara, un cop dit, cal concretar què significa això i com posar-ho en pràctica en cada cas concret.

I aleshores, què?

Com deia, em toca mirar de respondre aquesta pregunta i, concretament, el perquè de l’actuació que he anunciat a companys de sindicat i de militància. Abans, però, vull recordar que a les encausades en aquest cas se’ns acusa d’haver participat en un entramat amb finalitats criminals format per persones de la Coordinadora d’Assemblees de Facultat, el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) i la Confederació General del Treball (tot i que l’altre treballador acusat és membre dels Col·lectius Assemblearis Universitaris, el sindicat CAU-IAC). Recollint les denúncies d’alts càrrecs de la UAB, el fiscal conclou que les persones encausades vam dur a terme un pla preconcebut, amb finalitats criminals, adreçat a enderrocar la institució. I dins d’aquesta fulla de ruta es va muntar una candidatura a rector (que va treure quasi el 80% dels vots, però va perdre), es van presentar mocions al claustre de la UAB, convocar vagues, fer assemblees i, finalment, ocupar el rectorat. És a dir, es van fer coses que formaven part de les tradicions de lluita sindical i estudiantil a la UAB.  En general, les persones encausades de manera pública hi havíem participat: érem claustrals, o delegats sindicals, o portantveus, o anàvem a les assemblees, a les manifestacions, etc. I ara, per tot allò, ens demanen entre 11 i 14 anys de presó a cadascú/na de nosaltres. En el meu cas, per exemple, s’assenyala que vaig participar en una roda de premsa. I, òbviament, ho vaig fer i el que hi vaig dir és públic. En altres encausades es reprodueixen situacions similars.

Si ens hi parem a pensar, l’esquema de l’acusació penal que ens portarà a judici és molt simple i segueix un fil d’aquest tipus: «Aquestes persones participen de col·lectius i espais legals, duen a terme actuacions que en si mateixes són legals o permeses, però com que la seva finalitat és il·lícita (enderrocar la institució), aleshores cometen il·legalitats que han de ser perseguides amb la presó». Val la pena remarcar que aquesta línia argumental del fiscal va ser directament promoguda per l’estructura de les denúncies encadenades que van fer, a comissaria, tres membres de l’anterior equip de govern de la UAB, el rector, al secretària general i la vice-rectora d’estudiants. L’acusació ha tirat endavant i ara mateix el jutjat d’instrucció ens està fent arribar l’escrit d’acusació del fiscal, amb un termini per presentar nosaltres el de defensa, pagar la responsabilitat civil, que les acusacions particulars es manifestin i, posteriorment, fixar traslladar-ho tot al jutjat penal que fixarà data de judici.

Com he dit en diverses ocasions, jo no penso presentar-me a cap jutjat en relació aquest cas per voluntat pròpia. I en penso assumir les conseqüències. Però, perquè assumeixo una actitud que en principi podria semblar temerària? Per vàries raons. En primer lloc, considero que hem d’intentar no entrar en el terreny d’acció política que ens planteja la repressió. Un escenari que és estrictament defensiva, on es tracta de justificar que no vam fer res dolent i que, per tant, se situa a les antípodes d’allò que hem vingut a fer amb la nostra militància a la universitat: aturar les privatitzacions, revertir la precarietat i construir unes universitats al servei del poble. Potser aquesta no sembli una raó determinant, però n’és una i a la balança ja comença a pesar.

Un segon motiu radica en la voluntat de poder triar nosaltres el camp de batalla. És innegable que quan els poders fàctics d’una universitat en procés de privatització i el·litització construeixen una argumentació per enviar-nos a la presó, estem patint un atac del qual hem de defensar-nos i respondre. I això ho podem fer a l’espai que ells, que són qui porten la iniciativa en aquest aspecte, ens han preparat o mirar, nosaltres, de crear un nou terreny de joc. No anant al jutjat sortim d’aquest espai on ara ens estan esperant. N’obrim un de nou i, possiblement, fem créixer la tensió entorn el cas. Una tensió que es traslladarà directament a sobre la universitat, que pot experimentar com (com a mínim, qui sap si també més persones) un treballador seu, un professor que a més és sindicalista, travessa una situació legal complicada per culpa d’una denúncia que encara ara genera incredibilitat a una bona part de la comunitat universitària. La millor forma de desmentir una mentida és que qui l’ha construït ho faci. Més enllà de les persones concretes que en el seu moment van denunciar-nos fent ús dels seu càrrec a la universitat, l’actual equip de govern de la UAB pot dir públicament el que a porta tancada fa temps que reconeixen, i que reconeixien més explícitament quan estaven en campanya electoral. I que encara no han fet formalment. Una passa així suposa desmentir l’anterior rector i companyia. Segurament no l’han dut a terme pel que suposa fer-ho i perquè, fins ara, no han rebut una pressió suficient per recórrer aquest camí. Un camí que deixaria despullat el nucli dur de l’argumentació del fiscal.

En tercer lloc, i potser ara és el factor de més pes, és la normalització de la repressió. Aquestes darreres setmanes hem viscut uns episodis inèdits a Catalunya i fa que es parli, per primer cop, de presos polítics [quant de silenci, però, durant aquests darrers anys quan de presos i preses polítiques no ens n’han faltat: anarquistes, autònoms, independentistes, insubmisos, sindicalistes, militants de moviments socials, etc.]. Més enllà de l’estat d’opinió creat en una part de la societat catalana, el que crida l’atenció és l’argumentació que hi ha darrere alguns dels empresonaments actuals. Per exemple, llegint la interlocutòria de la jutgessa Carmen Lamela i que va enviar a en Jordi Cuixart i Jordi Sánchez a la presó, s’observa una cantarella similar a la que feta servir pel fiscal un any abans en el seu escrit d’acusació en contra nostra: s’organitzen actes «legals» per perseguir finalitats il·legals. És a dir,  sembla que en termes de control social i de la dissidència, l’Estat ha obert un nou meló. L’estructura d’aquestes acusacions, si deixem que es generalitzi, és aplicable a qualsevol acció que, independentment del format que prengui, plantegi la voluntat de canviar l’actual estatus. Una manifestació on es pretengui col·lectivitzar l’economia, per exemple, pot ser tractada igual si es decideix que cal reprimir i deixar fora de joc. No cal cap reforma de cap llei. Simplement s’argumenta que una finalitat política en contra l’ordre establert és motiu suficient per empresonar-nos.

La-repressió-no-talla-ales_volum-II_blog_thumb

Aquest darrer punt no ens deixa massa marge. O entrem a parlar aquest nou llenguatge criminalitzador de la lluita o li fem front. Políticament. Ara encara hi som a temps. Aquest nou discurs repressiu tot just està naixent i ens correspon evitar, amb les nostres forces, que es normalitzi. I em temo que ens pertoca a nosaltres, a aquelles i aquells que mai hem defensat l’ordre de l’estat que és qui, en definitiva, l’ha construït. Possiblement si deixem passar el temps i entrem a jugar el seu joc, com aquests dies estem veient que hi ha qui hi està entrant, aquest nou gir repressiu s’intensificarà i se’ns farà més normal.  En definitiva, a la repressió política hi responem amb política. Tractant de mantenir el nostre discurs, d’evitar que el seu s’imposi com el marc que regeix les regles de la confrontació i intentant definir nosaltres l’espai de conflicte. D’aquí la decisió presa.

Llibertat presos i preses polítiques (també els d’ara)

Ho hem cridat i cridat. Fins quedar-nos afònics. Quan érem unes desenes en manifestacions envoltades de l’estigma dels grans mitjans de comunicació i també ara, en manifestacions massives emparades per alguns d’aquests mitjans. Reclamem, exigim, la llibertat de tots els presos i les preses polítiques. I, també, dels membres del govern català. Encara que ens costi.

presos

Escric això sent molt conscient de qui ha entrat a la presó aquest 2 de novembre. Consellers i conselleres membres d’un govern contra el que hem lluitat. Que ens ha retallat serveis socials, ha lucrat amics seus amb privatitzacions i ha reprimit, amb iniciatives pròpies i també aplicant la legislació promoguda pel govern espanyol, com ara la “llei mordassa”. Encara recordo com en Josep Rull ens va denunciar per okupar La Parra, una casa que tenia buida a Terrassa a finals dels 1990’s. I ens va enviar matons abans que la policia ens desallotgés. Tampoc oblido que ha sigut un alt càrrec de CDC mentre ens reprimien els Mossos d’Esquadra en el desallotjament de Plaça Catalunya. Un dia en que les seves porres i una pilota de goma em van enviar a l’hospital. De la mateixa manera que tinc molt present que en Quim Forn va ordenar el desallotjament de Can Vies, l’any 2014, que només vam aconseguir aturar omplint els carrers de barricades i solidaritat. Parlo en primera persona, però estic segur que ho podria estar fent en plural. I puc recordar, també, que molts dels que han empresonat van promoure i van aplaudir quan la Generalitat i el Parlament de Catalunya van denunciar a molts companys i companyes pels fet d’”Aturem el parlament”, del 2011. Els van denunciar i després en van recórrer l’absolució, aconseguint en segona instància una condemna a anys de presó que en qualsevol moment es pot fer efectiva. Una condemna a companys i companyes que van fer una lluita política, política fora de les institucions.

De fet, encara em dol el silenci de l’Oriol Junqueras, professor de la UAB davant les denúncies per fer sindicalisme a la universitat contra 25 estudiants i dos treballadors (un d’ells soc jo) i que ens porten a judici amb peticions de presó més de 11 anys. Recordo com fa anys l’Oriol baixava del pis de dalt, on tenia el seu despatx, i em feia alguna consulta de coses d’arqueologia o prehistòria per una col·laboració que feia per una enciclopèdia. I com, després, va preferir no escoltar ni opinar davant les reiterades demandes de solidaritat. Perquè ens volien, i ens volen, empresonar. Com a ell aquest 2 de novembre.

Tot això ho recordo. Ho recordem. Som persones i tenim memòria. I també tenim l’habilitat de decidir i d’implicar-nos en la realitat, de discernir què passa i com volem posicionar-nos. Som capaços i capaces de distingir entre un fet repressiu i la víctima. De valorar el propi fet repressiu més enllà de la simpatia o l’antipatia que ens generi qui el pateix, de si ens hi sentim propers o no. Aquest dijous 2 de novembre l’estat espanyol ha empresonat persones per haver posat unes urnes i haver actuat, ni que sigui aparentment, en funció del resultat d’un referèndum. Tot i que altres vegades ja hem dit que les urnes no representen, per a nosaltres, la forma òptima d’autogestionar la nostra vida, no deixa de ser inacceptable que promoure unes votacions sigui motiu per empresonar ningú. Les actituds cada vegada més autoritàries de l’estat ho són en funció d’elles mateixes i no només de qui les pateix. Precisament per això, perquè defensem els dret a la participació política plena (més enllà de les eleccions), avui també hem de reclamar la llibertat dels presos polítics. No perquè els sentim nostres (els d’aquest 2 de novembre), que no ho són, sinó perquè ens repugnen les actuacions repressives de l’estat.

Reclamem una llibertat com abans ho hem fet per l’Alfon, pel Nahuel, per la Laura de CGT i la Laura de Terrassa, pel Zigor, pel Franki, per l’Andreu, pels nois d’Altsasu, entre molts d’altres. Per una llista massa llarga de noms, pels innombrables caps de setmana visitant presons anys enrere. Pels presos i les preses que són nostres i, simplement, per aquells/es que no sentim gens propers però que, també, són producte de la repressió de l’estat. Per a tots ells i elles, llibertat.

I davant de la repressió de l’estat, de qualsevol estat, lluita i solidaritat.

Repressió, resposta (desobedient) i contrapoder. Reflexió per ara

Qui em coneix sap que mai he cregut en les unitats nacionals, sigui catalana, espanyola o d’altres tipus. No entraré a detallar aquest tema, ja que aquest no és l’objecte d’aquest petit article on vull reflectir una opinió estrictament personal. Però si que vull deixar constància que tota nació o societat viu partida pel conflicte entre explotadors i explotats/des. Conflicte que, per part nostra, només es resol amb la desaparició dels primers.

Fet l’aclariment, avui vull parlar d’una altra cosa. Ara mateix a Catalunya és impossible no escoltar, en tal o qual tertúlia de bar, o a la feina, que hi ha una situació nova per a la immensa majoria de la població. Les notícies dels mitjans de comunicació informen d’un seguit d’iniciatives repressives que estan generant un impacte innegable als nostres veïns i veïnes, tinguin l’opinió política que tinguin. Certament, potser són mesures que molts militants de moviments socials fa anys que patim, com ara citacions judicials, detencions, escorcolls, intimidacions policials i, fins i tot, processos penals. De nou, qui em coneix, sap que en puc parlar en primera persona, com molts d’altres companys i companyes. Més d’un centenar.

No obstant, a ningú se’ns escapen ara algunes novetats. Bàsicament, dues. La primera, les dimensions. L’amenaça de detenir i perseguir penalment més de 700 alcaldes, ni que sigui per la xifra, esparvera. La segona, les persones afectades per aquesta repressió. Els darrers anys anarquistes, sindicalistes, membres de l’esquerra independentista i militants d’allò que fins fa poc s’anomenaven moviments socials alternatius hem afrontat processos penals i, fins i tot, períodes de presó. Actualment, aquesta repressió toca a gent que fins ara era “normal”, en termes del propi sistema. De fet, encara diria més, s’adreça preferentment de moment a càrrecs electes, membres de les pròpies institucions (que, curiosament, sovint ens han reprimit). És a dir, la repressió de l’estat s’ha girat contra qui, fins fa poc, mai hauria esperat ser-ne víctima. I això, els meus veïns i veïnes i companys i companyes de feina ho perceben. En certa mesura, que es perseguís un militant social, amb cabells llargs, arracades i “pintes” entrava dins de la normalitat, dins d’aquell “s’ho han buscat”. Ara, en canvi, la situació sobta. I situa al propi sistema institucional en una profunda pèrdua de credibilitat. Si el que passa no és lògic (dins de la lògica que el propi sistema polític ens havia venut fins fa poc), tampoc és creïble qui ho provoca.

foto1

Enmig de tot això, alguns militants de moviments socials ens trobem en una situació que no acabem de saber ben bé com resoldre. Per una banda, no ens convenç massa això de construir una república sense majors detalls. Preferíem un compromís més explícit amb la revolució social d’aquesta ruptura amb l’Estat espanyol. Per l’altra, i potser encara més important, ens desagrada veure com aquest procés d’aparent ruptura s’ha construït com un xoc entre legalitats (espanyola versus catalana) i es deixa la iniciativa als respectius governs, declaracions parlamentàries i mecanismes institucionals. Tot plegat enmig d’una població que, bàsicament reduïda a un rol d’espectadors, se’ns manté quieta a les nostres respectives cases. És a dir, que el suposat poder de decidir es redueix, un cop més, a dipositar puntualment una butlleta en una urna. I res més. Una cosa i l’altra ens allunyen de comprometre’ns activament amb el que està passant entorn la convocatòria de referèndum del dia 1 d’octubre. I no perquè no creguem en la necessitat d’autodeterminar-nos com a poble, sinó perquè tenim seriosos dubtes de que aquesta sigui una via real per fer-ho.

Ara bé, els darrers dies l’estat està ensenyant el que sembla que són les primeres fases d’una operació repressiva a gran escala. Potser en un primer moment, i de manera fins ara molt poc habitual, no seran “els nostres” qui la patiran en primera instància. Ni tampoc serà la nostra iniciativa política la que directament serà perseguida. Però l’ocupació de l’espai públic per forces repressives, les detencions per motius ideològics, la negació de determinades formes de participació política (per deficients que siguin) sí que ens interpel·len directament. Personalment, no puc ni vull tancar els ulls. Un estat, amb la seva força, posa en marxa un aparell repressiu d’unes dimensions descomunals. Normalitza els escorcolls per part de matons d’uniformes. I que jutges i fiscals dictin allò que es pot i no es pot fer. El resultat de tot plegat, fins i tot per qui no som càrrecs electes o, simplement, “processistes” serà preocupant. Una nova retallada de drets. Ras i curt.

I davant d’això, cal fer-hi front. Cal confrontar activament aquest atac repressiu del govern espanyol, com també ho faríem si qui el promogués fos la Generalitat de Catalunya. Penso, a més, que la nostra resposta no ha de ser només defensiva. Sabem organitzar-nos. Sabem com sortir al carrer. Sabem obrir espais de política i participació col·lectiva. Sabem desobeir. Respondre i crear. Per tant, la nostra acció antirrepressiva no s’ha de conformar en aturar el cop sinó en, una vegada en moviment, aprofitar per consolidar contrapoders col·lectius.

multitud

De la vagafòbia a la militarització

Vivim una època en que les vagues i els conflictes laborals augmenten, especialment a Catalunya i, concretament, a les comarques barcelonines. Vivim una època també on les reaccions contra les vagues afloren sota diverses formes. Uns arguments diversos que conflueixen en construir un estat d’opinió crític, desclassat (o més aviat al servei de qui controla l’economia i la política) que nega les lluites dels i les treballadores que, en definitiva, som pràcticament tota la població. Si bé sempre ha existit, com a mínim sota el capitalisme, aquesta fòbia, la vagafòbia, reneix i torna a créixer. Molts mitjans de comunicació, tertulians i personalitats polítiques hi participen de manera activa.

Aquests dies estem vivint un nou episodi on sembla que la vagafòbia i les seves conseqüències han pujat un esglaó. Es tracta del conflicte que hi ha al voltant d’una activitat que la parcialment privatitzada AENA va externalitzar fa temps: el control de seguretat dels equipatges a l’aeroport de El Prat. Al respecte, abans de continuar, vull deixar clar que el sindicat on jo milito ja fa anys va decidir no permetre l’afiliació de “segurates”, de policies privats en entendre que es tractava d’un cos repressiu o potencialment repressiu a les ordres d’empreses capitalistes. Decisió de la que, personalment, me’n sento orgullós. Amb tot, el que està passant ara mateix a l’aeroport de Barcelona (i previsiblement en breu a altres de l’estat) és un nou exponent d’aquesta vagafòbia. Avui divendres, després que el personal d’Eulen dels controls d’equipatges rebutgessin la proposta que empresa i Generalitat havien pactat, tots els mitjans de comunicació grans i una bona part de la classe política, fins i tot personalitats dels “comuns”, reclamaven ordre. I aquest ordre sembla que s’imposarà desplegant la Guardia Civil a l’aeroport de El Prat per suplantar el personal d’Eulen en vaga. Un cos militar per finalitzar una vaga.

reinosa-primavera-1987-

Com deia, a mi les empreses de seguretat privada no em generen cap simpatia. I els “segurates”, de qui de vegades n’he patit abusos, tampoc. Però el precedent que s’està a punt d’escriure és prou greu com perquè ens hi haguem de posicionar, de manera activa, en contra. Mirem-ho així. Un conflicte afecta l’aeroport, incrementant una mica les cues dels passatgers. En realitat, impacta sobre una part molt petita de la població catalana, tot i que dins de la gent afectada hi deu haver part d’aquells i aquelles que tenen rentes més altes i, estadísticament, quan fan vacances viatgen més freqüentment en avió que la resta. En canvi, l’efecte sobre turistes potser és més gran, tot i que bàsicament consisteixi en més temps d’espera per passar un control. Ningú es queda sense hotel, sense llum o sense atenció mèdica per això. Un sector estratègic pel capital com ara el turisme pot patir un cert desgast en una època que, a més, la majoria de la població posen en entredit les seves suposades virtuts.

A partir d’aquí, la premsa se n’ha fet ressò. Alguns han dit, fins i tot, que era un altre atac del govern espanyol contra el “procés català”. D’altres, simplement, han expressat la indignació per haver d’esperar una mica més per agafar un avió. Gairebé ningú ha esmentat que mentre els accionistes privats d’AENA s’omplen les butxaques, la ràtio entre passatgers i treballadors/es d’AENA ha augmentat més d’un 100%. O que les licitacions per serveis externalitzats s’han abaratit entre un 20 i un 30%. No només en els controls de seguretat, sinó també a les empreses de neteja, de handling, etc. Per contra, el problema s’ha presentat únicament com una qüestió d’ordre públic i, com a tal, s’ha reclamat una solució.

Les autoritats laborals de la Generalitat també han entrat obertament a jugar aquest joc, encara que si voleu de manera més subtil. Quan la consellera Bassa criminalitza un comitè de vaga per no votar una proposta de la mediació del govern pactada amb l’empresa, nega l’autonomia dels i les vaguistes per decidir lliurement què és acceptable per a ells i què no ho és. Què val la pena discutir i què, simplement, és una opció que no cal ni considerar. En certa mesura, l’Ajuntament de Barcelona ja va jugar aquesta carta durant la darrera vaga del Metro. Ara, sembla, el seu ús es generalitza i, amb l’ajut de la premsa, es normalitza davant l’opinió pública. D’una manera similar sembla que també es vol presentar com a normal, i desitjable, que el govern imposi un arbitratge obligatori que és una manera fina de dir que una vaga s’acaba per decret. Independentment del seu resultat. Que es prohibeix perquè, fent servir altres paraules, en realitat es declara il·legal. En paral·lel a tot això, hi ha el desplegament de la Guardia Civil, un cos militar per deixar sense efecte la vaga.

Com deia, la figura del “segurata” no em desperta simpaties. Però el desenllaç de la vaga d’Eulen a l’aeroport de Barcelona pot ser terrible pel conjunt dels i les treballadores. Les mesures que sembla que els governs català i espanyol, amb el beneplàcit de la patronal d’Eulen, de cercles de negocis, de tertulians i de polítics es tiraran endavant no són gens noves. Responen a una estratègia que la patronal ha fet servir reiteradament al llarg del s. XX. De fet, han sigut un dels punts forts de l’aliança entre la burgesia catalana i l’Estat els darrers 175 anys. I tampoc són massa originals actualment. Si recordeu, totes elles van sonar durant la darrera gran vaga a Catalunya, la dels i les treballadores del Metro de Barcelona.

La vagafòbia induïda curosament com a eina per fer front a una creixent conflictivitat laboral poc a poc dóna els seus fruits. Ara mateix veiem com s’aplaudeix una imminent solució de “força” a un conflicte laboral, sense entrar a analitzar-ne ni les causes ni cap sortida alternativa. Sortides com podrien ser revertir les externalitzacions i fer que els controls de seguretat el facin treballadors/es normals, sense porra. No, el que es planteja és prohibir la vaga i desplegar un cos militar. Jo, personalment, em temo que l’objectiu d’aquesta operació no és, al final, només el conflicte d’Eulen. Penso que, més enllà, hi ha el normalitzar de cara a l’opinió pública el fer servir les vies obertament repressives en conflictes laborals i, en definitiva, de fer encara més normal la presencia de policies i militars armats en els espais públics.  No ens estranyem si en un termini no massa llarg prenen força els suggeriments de regular de manera encara més restrictiva el dret de vaga. En definitiva, la vagafòbia convenientment alimentada ens porta a la militarització. Justifica que els conflictes laborals es venguin com a simples problemes d’ordre públic i, com a tals, resoldre’ls mitjançant la repressió.

Qui aquests dies aplaudeixi la sortida en aquests termes del conflicte a l’aeroport de Barcelona faria bé de prendre’n nota. Els seus aplaudiments seran còmplices d’un nou atac contra els mecanismes de defensa que tenim la immensa majoria de la població, aquells i aquelles que vivim del nostre treball.