Repressió, resposta (desobedient) i contrapoder. Reflexió per ara

Qui em coneix sap que mai he cregut en les unitats nacionals, sigui catalana, espanyola o d’altres tipus. No entraré a detallar aquest tema, ja que aquest no és l’objecte d’aquest petit article on vull reflectir una opinió estrictament personal. Però si que vull deixar constància que tota nació o societat viu partida pel conflicte entre explotadors i explotats/des. Conflicte que, per part nostra, només es resol amb la desaparició dels primers.

Fet l’aclariment, avui vull parlar d’una altra cosa. Ara mateix a Catalunya és impossible no escoltar, en tal o qual tertúlia de bar, o a la feina, que hi ha una situació nova per a la immensa majoria de la població. Les notícies dels mitjans de comunicació informen d’un seguit d’iniciatives repressives que estan generant un impacte innegable als nostres veïns i veïnes, tinguin l’opinió política que tinguin. Certament, potser són mesures que molts militants de moviments socials fa anys que patim, com ara citacions judicials, detencions, escorcolls, intimidacions policials i, fins i tot, processos penals. De nou, qui em coneix, sap que en puc parlar en primera persona, com molts d’altres companys i companyes. Més d’un centenar.

No obstant, a ningú se’ns escapen ara algunes novetats. Bàsicament, dues. La primera, les dimensions. L’amenaça de detenir i perseguir penalment més de 700 alcaldes, ni que sigui per la xifra, esparvera. La segona, les persones afectades per aquesta repressió. Els darrers anys anarquistes, sindicalistes, membres de l’esquerra independentista i militants d’allò que fins fa poc s’anomenaven moviments socials alternatius hem afrontat processos penals i, fins i tot, períodes de presó. Actualment, aquesta repressió toca a gent que fins ara era “normal”, en termes del propi sistema. De fet, encara diria més, s’adreça preferentment de moment a càrrecs electes, membres de les pròpies institucions (que, curiosament, sovint ens han reprimit). És a dir, la repressió de l’estat s’ha girat contra qui, fins fa poc, mai hauria esperat ser-ne víctima. I això, els meus veïns i veïnes i companys i companyes de feina ho perceben. En certa mesura, que es perseguís un militant social, amb cabells llargs, arracades i “pintes” entrava dins de la normalitat, dins d’aquell “s’ho han buscat”. Ara, en canvi, la situació sobta. I situa al propi sistema institucional en una profunda pèrdua de credibilitat. Si el que passa no és lògic (dins de la lògica que el propi sistema polític ens havia venut fins fa poc), tampoc és creïble qui ho provoca.

foto1

Enmig de tot això, alguns militants de moviments socials ens trobem en una situació que no acabem de saber ben bé com resoldre. Per una banda, no ens convenç massa això de construir una república sense majors detalls. Preferíem un compromís més explícit amb la revolució social d’aquesta ruptura amb l’Estat espanyol. Per l’altra, i potser encara més important, ens desagrada veure com aquest procés d’aparent ruptura s’ha construït com un xoc entre legalitats (espanyola versus catalana) i es deixa la iniciativa als respectius governs, declaracions parlamentàries i mecanismes institucionals. Tot plegat enmig d’una població que, bàsicament reduïda a un rol d’espectadors, se’ns manté quieta a les nostres respectives cases. És a dir, que el suposat poder de decidir es redueix, un cop més, a dipositar puntualment una butlleta en una urna. I res més. Una cosa i l’altra ens allunyen de comprometre’ns activament amb el que està passant entorn la convocatòria de referèndum del dia 1 d’octubre. I no perquè no creguem en la necessitat d’autodeterminar-nos com a poble, sinó perquè tenim seriosos dubtes de que aquesta sigui una via real per fer-ho.

Ara bé, els darrers dies l’estat està ensenyant el que sembla que són les primeres fases d’una operació repressiva a gran escala. Potser en un primer moment, i de manera fins ara molt poc habitual, no seran “els nostres” qui la patiran en primera instància. Ni tampoc serà la nostra iniciativa política la que directament serà perseguida. Però l’ocupació de l’espai públic per forces repressives, les detencions per motius ideològics, la negació de determinades formes de participació política (per deficients que siguin) sí que ens interpel·len directament. Personalment, no puc ni vull tancar els ulls. Un estat, amb la seva força, posa en marxa un aparell repressiu d’unes dimensions descomunals. Normalitza els escorcolls per part de matons d’uniformes. I que jutges i fiscals dictin allò que es pot i no es pot fer. El resultat de tot plegat, fins i tot per qui no som càrrecs electes o, simplement, “processistes” serà preocupant. Una nova retallada de drets. Ras i curt.

I davant d’això, cal fer-hi front. Cal confrontar activament aquest atac repressiu del govern espanyol, com també ho faríem si qui el promogués fos la Generalitat de Catalunya. Penso, a més, que la nostra resposta no ha de ser només defensiva. Sabem organitzar-nos. Sabem com sortir al carrer. Sabem obrir espais de política i participació col·lectiva. Sabem desobeir. Respondre i crear. Per tant, la nostra acció antirrepressiva no s’ha de conformar en aturar el cop sinó en, una vegada en moviment, aprofitar per consolidar contrapoders col·lectius.

multitud

Anuncis

De la vagafòbia a la militarització

Vivim una època en que les vagues i els conflictes laborals augmenten, especialment a Catalunya i, concretament, a les comarques barcelonines. Vivim una època també on les reaccions contra les vagues afloren sota diverses formes. Uns arguments diversos que conflueixen en construir un estat d’opinió crític, desclassat (o més aviat al servei de qui controla l’economia i la política) que nega les lluites dels i les treballadores que, en definitiva, som pràcticament tota la població. Si bé sempre ha existit, com a mínim sota el capitalisme, aquesta fòbia, la vagafòbia, reneix i torna a créixer. Molts mitjans de comunicació, tertulians i personalitats polítiques hi participen de manera activa.

Aquests dies estem vivint un nou episodi on sembla que la vagafòbia i les seves conseqüències han pujat un esglaó. Es tracta del conflicte que hi ha al voltant d’una activitat que la parcialment privatitzada AENA va externalitzar fa temps: el control de seguretat dels equipatges a l’aeroport de El Prat. Al respecte, abans de continuar, vull deixar clar que el sindicat on jo milito ja fa anys va decidir no permetre l’afiliació de “segurates”, de policies privats en entendre que es tractava d’un cos repressiu o potencialment repressiu a les ordres d’empreses capitalistes. Decisió de la que, personalment, me’n sento orgullós. Amb tot, el que està passant ara mateix a l’aeroport de Barcelona (i previsiblement en breu a altres de l’estat) és un nou exponent d’aquesta vagafòbia. Avui divendres, després que el personal d’Eulen dels controls d’equipatges rebutgessin la proposta que empresa i Generalitat havien pactat, tots els mitjans de comunicació grans i una bona part de la classe política, fins i tot personalitats dels “comuns”, reclamaven ordre. I aquest ordre sembla que s’imposarà desplegant la Guardia Civil a l’aeroport de El Prat per suplantar el personal d’Eulen en vaga. Un cos militar per finalitzar una vaga.

reinosa-primavera-1987-

Com deia, a mi les empreses de seguretat privada no em generen cap simpatia. I els “segurates”, de qui de vegades n’he patit abusos, tampoc. Però el precedent que s’està a punt d’escriure és prou greu com perquè ens hi haguem de posicionar, de manera activa, en contra. Mirem-ho així. Un conflicte afecta l’aeroport, incrementant una mica les cues dels passatgers. En realitat, impacta sobre una part molt petita de la població catalana, tot i que dins de la gent afectada hi deu haver part d’aquells i aquelles que tenen rentes més altes i, estadísticament, quan fan vacances viatgen més freqüentment en avió que la resta. En canvi, l’efecte sobre turistes potser és més gran, tot i que bàsicament consisteixi en més temps d’espera per passar un control. Ningú es queda sense hotel, sense llum o sense atenció mèdica per això. Un sector estratègic pel capital com ara el turisme pot patir un cert desgast en una època que, a més, la majoria de la població posen en entredit les seves suposades virtuts.

A partir d’aquí, la premsa se n’ha fet ressò. Alguns han dit, fins i tot, que era un altre atac del govern espanyol contra el “procés català”. D’altres, simplement, han expressat la indignació per haver d’esperar una mica més per agafar un avió. Gairebé ningú ha esmentat que mentre els accionistes privats d’AENA s’omplen les butxaques, la ràtio entre passatgers i treballadors/es d’AENA ha augmentat més d’un 100%. O que les licitacions per serveis externalitzats s’han abaratit entre un 20 i un 30%. No només en els controls de seguretat, sinó també a les empreses de neteja, de handling, etc. Per contra, el problema s’ha presentat únicament com una qüestió d’ordre públic i, com a tal, s’ha reclamat una solució.

Les autoritats laborals de la Generalitat també han entrat obertament a jugar aquest joc, encara que si voleu de manera més subtil. Quan la consellera Bassa criminalitza un comitè de vaga per no votar una proposta de la mediació del govern pactada amb l’empresa, nega l’autonomia dels i les vaguistes per decidir lliurement què és acceptable per a ells i què no ho és. Què val la pena discutir i què, simplement, és una opció que no cal ni considerar. En certa mesura, l’Ajuntament de Barcelona ja va jugar aquesta carta durant la darrera vaga del Metro. Ara, sembla, el seu ús es generalitza i, amb l’ajut de la premsa, es normalitza davant l’opinió pública. D’una manera similar sembla que també es vol presentar com a normal, i desitjable, que el govern imposi un arbitratge obligatori que és una manera fina de dir que una vaga s’acaba per decret. Independentment del seu resultat. Que es prohibeix perquè, fent servir altres paraules, en realitat es declara il·legal. En paral·lel a tot això, hi ha el desplegament de la Guardia Civil, un cos militar per deixar sense efecte la vaga.

Com deia, la figura del “segurata” no em desperta simpaties. Però el desenllaç de la vaga d’Eulen a l’aeroport de Barcelona pot ser terrible pel conjunt dels i les treballadores. Les mesures que sembla que els governs català i espanyol, amb el beneplàcit de la patronal d’Eulen, de cercles de negocis, de tertulians i de polítics es tiraran endavant no són gens noves. Responen a una estratègia que la patronal ha fet servir reiteradament al llarg del s. XX. De fet, han sigut un dels punts forts de l’aliança entre la burgesia catalana i l’Estat els darrers 175 anys. I tampoc són massa originals actualment. Si recordeu, totes elles van sonar durant la darrera gran vaga a Catalunya, la dels i les treballadores del Metro de Barcelona.

La vagafòbia induïda curosament com a eina per fer front a una creixent conflictivitat laboral poc a poc dóna els seus fruits. Ara mateix veiem com s’aplaudeix una imminent solució de “força” a un conflicte laboral, sense entrar a analitzar-ne ni les causes ni cap sortida alternativa. Sortides com podrien ser revertir les externalitzacions i fer que els controls de seguretat el facin treballadors/es normals, sense porra. No, el que es planteja és prohibir la vaga i desplegar un cos militar. Jo, personalment, em temo que l’objectiu d’aquesta operació no és, al final, només el conflicte d’Eulen. Penso que, més enllà, hi ha el normalitzar de cara a l’opinió pública el fer servir les vies obertament repressives en conflictes laborals i, en definitiva, de fer encara més normal la presencia de policies i militars armats en els espais públics.  No ens estranyem si en un termini no massa llarg prenen força els suggeriments de regular de manera encara més restrictiva el dret de vaga. En definitiva, la vagafòbia convenientment alimentada ens porta a la militarització. Justifica que els conflictes laborals es venguin com a simples problemes d’ordre públic i, com a tals, resoldre’ls mitjançant la repressió.

Qui aquests dies aplaudeixi la sortida en aquests termes del conflicte a l’aeroport de Barcelona faria bé de prendre’n nota. Els seus aplaudiments seran còmplices d’un nou atac contra els mecanismes de defensa que tenim la immensa majoria de la població, aquells i aquelles que vivim del nostre treball.

“Aquest sempre ve amb mi” va dir en Tià Salellas

Era un dia de finals d’agost de l’any 2001. Estàvem en algun punt de la terminal de l’aeroport del Prat, la que ara és l’antiga. Ell amb la seva gran barba, trajo i corbata. Era el primer cop que el veia personalment, i que hi parlava. Estàvem allà perquè havien detingut una altra companya nostra, de Terrassa. La Guàrdia Civil. Suposàvem que estava a Madrid i uns pares desesperats i angoixats necessitaven respostes que no trobaven enlloc. I tenir la sensació de que podien fer alguna cosa i que hi havia una mica d’humanitat en tot allò que estava passant i havia de continuar succeint. Era la primera vegada que tots plegats coincidíem. Després n’hi va haver d’altres, algunes en una cafeteria prop del C/ Génova de Madrid.

salellas

Aquell dia al Prat els pares desconfiaven. De mi i de l’advocat. La situació per a ells era altament traumàtica. La veu tranquil·la, i fins cert punt diria que també cofoia de’n Sebastià Salellas, va anar relaxant l’ambient. Vam parlar de si valia la pena o no agafar el primer avió per anar a Madrid. Fins i tot ell va fer alguna trucada que sabia de sobres que seria inútil a la Guàrdia Civil i a l’Audiència Nacional. I ho va ser, tot per ajudar als pares a tenir la sensació que estaven fent alguna cosa. Al final, precisament per fer sentir als pares que no estaven de braços creuats i no fer tant angoixant la seva espera, vam decidir que anirien a Madrid i que ell els acompanyaria a l’Audiència Nacional. En aquells anys potser no era tant habitual veure catalans en aquell jutjat i, en tot cas, érem encara pocs els que el qüestionàvem com a tribunal d’excepció. A punt de marxar, el pare amb timidesa va assenyalar la xapa amb la cara del Che Guevara que en Salellas portava a la solapa i li va preguntar si creia que era apropiat, tenint present on anaven,  lluir-lo. En Tià va cloure qualsevol debat afirmant, “aquest sempre ve amb mi”.

De fet, va ser en Sebastià Salellas qui va anar estant amb nosaltres a partir d’aleshores. Encara recordo, i crec que mai podré esborrar-ho del cap, quan ens reproduïa el relat que la nostra companya va fer de les tortures patides durant els dies d’aïllament. I com va ajudar-nos a pares i companys a superar i fer front a l’empresonament de la nostra companya i amiga. A preparar els judicis. A difondre i denunciar la repressió, tant d’aquest com d’altres casos. A xerrades aquí i allà. En tot aquest camí, va ser puntualment també un dels nostres advocats en el cas del KORK, on ens demanàvem més de 5 anys de presó a cadascú. Era una època en que es parlava molt poc de repressió. I sempre hi era.

Avui fa 9 anys d’una mort que va arribar massa aviat. Aquestes imatges m’han vingut al cap. Tot plegat amb una sensació de que avui, precisament, qui en certa mesura ve sempre amb nosaltres és ell, en Sebastià Salellas.

Repressió i incomunicació

Hi ha gestos i cares que, a força de trobar-m’hi, ja conec i sé com interpretar. Un ens l’hem trobat moltes vegades les companyes i companys encausats en el cas “27 i més”. Quan expliquem que ens demanen més de 11 anys de presó, 5 anys d’allunyament de la UAB i multes i responsabilitats civils que superen els 500.000 € en total, les cares generalment del nostre interlocutor/a són d’incredibilitat.  Immediatament segueixen comentaris del tipus: “No pot ser. Voleu dir que us demanen això? Apa, no et preocupis, segur que no serà tant”. I un cop de mà a l’esquena, barreja de gest paternal o d’intent de canviar de tema. En alguns casos, quan els explico que en el meu cas el fiscal només pot dir que vaig fer una roda de premsa, o en altres que només els identifica portant un megàfon, fent d’interlocutores o duent una pancarta, ens adonem que qui ens escolta no ens creu. Com deia, ja conec aquestes cares que darrere un somriure forçat amaguen el convenciment de que no estem dient el que realment va passar.

vectorstock_158548

Personalment, no és el primer cop que pateixo la repressió policial o, com en aquest cas, judicial. Som molt i moltes militants de moviments socials i sindicals que des de fa més de 20 anys l’hem anat experimentant en pròpia pell. Potser és cert que abans era una mica més subtil, segurament amb peticions de presó menors, però era igualment dramàtica i agressiva cap els moviments populars i la gent que hi militàvem. I, de fet, aquesta dificultat de fer creïble a les persones a qui els explicàvem aquesta repressió, també hi era. Quan narràvem que ens havien detingut i ens havien pegat mentre ens posaven les manilles un grup d’antiavalots, a l’altra banda sovint hi havia escepticisme. El mateix escepticisme que sentíem quan explicàvem que per una okupació ens volien engarjolar més de cinc anys. Un escepticisme que es convertia tot seguit en desconfiança.

Possiblement molta de la gent a qui ens adrecem quan expliquem la repressió reacciona de manera similar. Expliquem coses, situacions, ben reals. Tant reals que segurament són una pota del control social sota les denominades “democràcies”, entre elles la que ens ha tocat viure. Només a Catalunya, des del moviment de la insubmissió fins ara, els casos es poden comptar per milers, se’ns dubte. Tots ells amb situacions increïbles al darrere: des d’aquell insubmís que detenien trucant-lo que deia fer-se des d’un hospital on suposadament hi havia la seva mare ingressada d’urgència, fins gairebé abans d’ahir amb les estudiants detingudes en sortir de casa seva un dia qualsevol al matí. De fet, fa poc hem viscut i sentit un cas ben mediàtic, el de la Casandra. Sabem que l’han condemnada a un any de presó i diversos d’inhabilitació per piulades humorístiques sobre el Carrero Blanco, amb acudits que molts de nosaltres en algun moment hem fet (tot i que potser amb menys gràcia, ho reconec). Estic segur que moltes persones que han llegit aquest cas al diari hauran pensat que alguna cosa més haurà fet, la Casandra. Que per això només l’Audiència Nacional no condemna tant. I, de fet, alguns mitjans de comunicació ja s’han encarregat d’alimentar meticulosament aquesta sospita.

Què s’amaga darrere tot això? Quan la patim, la repressió molt sovint ens sembla desproporcionada. I no és estrany que un tingui la temptació de pensar que en el seu cas és exagerada, fora del normal. Tot i això, em temo que la repressió mai és exagerada i que segueix un guió ben establert. Busca provocar el màxim dany a les persones que la pateixen directament i al seu entorn militant. I sovint s’estén cap a familiars i amigues/amics. Ho sabem. Ho hem viscut i ho hem teoritzat molts cops. Però també busca generar incomunicació. I aquesta és potser una de les seves armes més perilloses. Crec que els exemples anteriors ho mostren clarament. Quan expliquem la repressió, per a la majoria de les persones ens situem en un terreny fangós, fora d’allò que és creïble, i entrem en una espècie de realitat paral·lela. A mode d’uns “expedients X”. Traspassen el llindar d’allò que, senzillament, és veraç segons els dictàmens dels mitjans de comunicació de masses que, ara per ara, ostenten encara el monopoli de dir com és la realitat.

I aquí tenim un problema. Militem en sindicats, en moviments socials o en col·lectius de diversa índole. Amb aquesta militància volem transformar la realitat. Lluitem contra el Poder i les seves injustícies. Ens hi rebel·lem i busquem ser molts i moltes per desbordar la seva realitat i construir-ne una de nova. Per fer-ho, una de les nostres principals armes és la paraula. Una arma, com deia un poeta, carregada de futur. La repressió ens la roba en eliminar la nostra capacitat de convenciment en allò que expliquem. Si exposem realitats increïbles per a qui ens escolta quan parlem de judicis, per exemple, perquè ens haurà de fer cas quan parlem de l’economia, de la societat, de l’explotació i hi proposem alternatives?. Senzillament, no ho fa.

madres

La repressió busca, també, condemnar-nos a la incomunicació. Treure’ns la veu encara que seguim parlant. Com a eina central en la nostra derrota. A Argentina, a finals dels 1970’s, aquelles dones amb mocadors blancs al cap a la Plaza de Mayo de Buenos Aires eren, simplement, unes boges. Perquè parlaven de coses negades. Ni una paraula a la premsa i, per tant, inexistents. Avui, aquí, ens passa el mateix. Que 25 exestudiants i dos treballadors de la Universitat Autònoma de Barcelona haguem d’anar a un judici on se’ns demanen més de 11 anys de presó i moltes altres coses sembla una fantasia. Però no ho és. Gens ni mica. Encara que, pràcticament, no se’n parli mai a la premsa de masses. I, amb això, deixem de ser interlocutors per tota la resta. Quan condemnem la privatització de les universitats o quan avisem d’acomiadaments encoberts o que hi ha qui treballa sense contracte. Jo ho veig, dia a dia, en la gent amb qui comparteixo treball a la meva facultat.

En absència de tenir capacitat per explicar la realitat de manera massiva, la repressió segueix fent, de la incomunicació, una de les seves millors armes. Espero que, en algun moment, els moviments populars tinguem la capacitat d’explicar, per nosaltres mateixos, al realitat en formats adreçats a la gran majoria de la població. Suposo que, per això, cal tenir els/les nostres periodistes i espais de comunicació consolidats. Si ho aconseguim, en aquell moment la repressió toparà amb un obstacle i nosaltres serem una mica més lliures.

La trampa de la mediació (en el cas “27iMés”)

He esmorzat. Encara amb el regust del cafè a la boca, encenc l’ordinador. És diumenge i vull escriure sobre una mediació. De fet, vull explicar perquè no hi aniré. Malgrat em demanin més d’onze anys de presó.

En la societat actual, de fet, en el que actualment és “políticament correcte” reivindicar el conflicte sona malament. I, per extensió, no participar en espais de mediació, també. Però jo, no ho faré. No participaré en la mediació que la rectora de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) ara planteja en relació el caso conegut com “27iMes”. Ara, quan la fiscalia ja ha fet les acusacions recollint, fil per randa, la denúncia que en el seu moment va fer el rectorat de la UAB i ens demana per a cadascuna de nosaltres penes de més d’onze anys de presó. El negar-me a participar-hi, no ho faig per cap qüestió dogmàtica. De fet, en el passat hem demanat molts cops l’obertura d’espais de diàleg per a resoldre problemes de política universitària. Ho vam fer a l’època del Pla Bolonya, durant el curs 2008-2009, amb la Plataforma pel Diàleg de la UAB. La resposta de les universitats va ser la imposició de la reforma a cops de porra i l’expulsió d’estudiants. I, en realitat, també ho vam fer quan les mobilitzacions de l’abril i maig del 2013 quan demanàvem, al rectorat de la UAB, negociar l’acompliment de resolucions del Claustre General de la universitat. Resolucions que sistemàticament l’equip de govern havia obviat. La resposta va ser similar: tancada en banda i, aquest cop, denúncies a la policia que han portat l’obertura d’aquest procés penal. Cap diàleg, cap mediació. Cap voluntat de parlar de política, de política universitària. De quan havien de pagar els i les estudiants per ser, precisament, estudiants. De si la UAB havia de ser una barra lliure per als negocis privats o, per contra, un espai on la recerca i la docència cerqués el compromís social. Cap diàleg i múltiples denúncies.

http://www.dreamstime.com/stock-photo-man-imbalance-injustice-image18443350

I ara ens arriba la proposta de la mediació de la rectora. I, aquest cop, com a mínim jo li diré que no. Ho explico.

La proposta que ens ha arribat, com a mínim a la meva advocada, parla d’una “Comissió de Mediació que té per objecte resoldre possibles conflictes que puguin deteriorar la convivència entre els diferents, membres de la comunitat universitària”. Subtilment, situa el conflicte en termes de problemes entre persones. Òbviament, darrera les polítiques privatitzadores hi ha persones, persones que les planifiquen, persones que les executen, persones que les avalen i persones que se’n beneficien. Però quan nosaltres el curs 2010-2011 i els posteriors vam tornar a alçar la veu i ens vam mobilitzar a favor de les universitats públiques, ho fèiem amb l’objectiu d’enderrocar unes determinades polítiques i d’obrir un diàleg horitzontal sobre el futur de la universitat. Ras i curt, plantejàvem un projecte col·lectiu per aturar una agressió global a l’educació pública i social. I, de fet, quan l’acusació del cas “27iMés” ens assenyala per formar part d’un suposat “entramat” d’organitzacions sindicals i estudiantils, implícitament ho reconeix.

També parla que la mediació que proposen és “pels fets ocorreguts al Rectorat de la UAB durant els mesos d’abril i maig de 2013”. Podrien plantejar una mediació en relació al conflicte obert per les polítiques de retallades i privatitzacions que han marcat l’evolució de les universitats públiques els darrers anys. Però no ho fan. Cap paraula referent a l’increment de més del 120% de les taxes els darrers 5 o 6 anys. Ni tampoc de la pèrdua de més del 23% dels llocs de treball de professors/es i investigadors/es. Ni del fet que la majoria dels màsters que ofereixen les universitats no es facin a preus públics o que ara, pràcticament, sigui impossible estudiar i treballar a jornada quasi complerta. D’això, res. I són, precisament, aquestes situacions les que van motivar que una part molt gran de les persones que estudien i treballem a les universitats proposéssim alternatives a aquest model ultra-liberal d’educació superior que ens han anat imposant. Alternatives que es van basar en espais de diàleg i debat oberts i en la presa horitzontal de decisions. I per intentar promoure-les i fer-les realitat, vam recórrer tant a les mobilitzacions com a l’acció institucional. Per tot això se’ns jutjarà amb una petició fiscal de més de 11 anys. I, d’aquesta realitat, la mediació proposada no en diu res. Simplement vol parlar d’uns fets. Redueix, doncs, la nostra política, les nostres propostes, a un simple problema d’ordre públic. I, fent-ho, ens segueix criminalitzant.

Finalment, hi ha un altre punt determinant en aquesta oferta de la UAB. A la seva carta a la meva advocada no ho diuen, però sí que ho han manifestat a diversos mitjans de comunicació. Segons sembla, el procés preveu que “los encausados reconocerían su responsabilidad en los hechos y repararían moralmente a las víctimas”. És a dir, pretén que en algun moment les encausades pel cas 27 i Més assumim algun tipus de culpabilitat. Personalment, el primer que em ve al cap és: culpable de què? De fer una roda de premsa? De militar a la CGT? De defensar una universitat pública, crítica i socialment compromesa?. M’imagino que a la resta de les encausades els deu passar més o menys el mateix. Personalment, tinc la ferma convicció de que el que vam lluitar i fer entre els anys 2010 i 2014 (i, de fet, fins ara) no només era correcte sinó que, a més, era necessari. Per tant, és impossible reconèixer una culpa.

20161024_085750

A banda, queda una altra qüestió pendent. Les mobilitzacions que es van dur a terme van tenir una part d’actuacions institucionals que, paradoxalment, queden recollides en el sumari i, tant a la denúncia com a l’escrit del fiscal, validen la tesi d’un “entramat” que hauria planificat “conductes criminals”. L’altra part de les actuacions van seguir les pautes i procediments pròpies de moltes altres mobilitzacions anteriors a la UAB, des de com a mínim els anys 1980s. Mobilitzacions que es veien com a normals i que, en certa mesura, formaven part del propi ADN de la universitat i dels espais de participació i activisme de què ens havíem dotat els moviments d’estudiants i treballadors. Reconèixer una culpa suposa liquidar aquests petits espais de política al marge de la institució, uns espais que tant han enriquit la vida universitària. Ni per nosaltres, ni per les generacions futures d’estudiants i treballadors de la universitat, ho podem fer. I no ho farem.

Si l’actual rectora de la UAB vol diàleg, segur que tindrà una resposta positiva. De temes per parlar n’hi ha molts. Per començar, tots aquells que vam posar sobre la taula la primavera del 2013, començant per unes resolucions del Claustre que mai s’han arribat a acomplir. Si vol parlar d’això, ens hi trobarà. Però també ha de ser conscient que, aleshores, la interlocució ha de ser política i que, per la nostra banda, els i les interlocutores els haurem de definir en el marc de les nostres organitzacions i a les assemblees d’estudiants i de treballadors/es. I això, ara mateix poc té a veure amb el sumari conegut com el “cas 27iMes”.

Per contra, si la rectora planteja parlar de situacions que únicament assimila a qüestions d’ordre públic, greuges personals i a reconeixement de danys i culpes (casualment, només d’una de les parts), a mi no m’hi tindrà. Amb totes les conseqüències.

NOTA FINAL:

És probable que pel nou equip de govern de la UAB aquest cas sigui una patata calenta no volguda i heretada de l’antic rectorat. És possible que les seves actuacions haguessin estat molt diferents, com alguns dels seus membres han reconegut en determinades ocasions en privat, quan també han considerat de disbarat la situació de les 27 persones imputades. Si realment aquest és el seu parer, l’actual rectorat de la UAB té una sortida molt senzilla: desmarcar-se de les denúncies presentades a la policia i demanar a fiscalia de manera inequívoca l’arxivament del cas, junt amb adoptar un canvi radical en la forma d’encarar els debats i la crítica política dins de la universitat. Reeditar mètodes de Rei Salomó on qui protesta ha de demanar perdó per fer-ho a canvi de l’expectativa d’un bon tracte judicial, en aquest cas, no és acceptable.

Associació antisistema o sindicat?

Fa uns dies, una nota de correus a la bústia. Tenia un certificat. La veïna que m’havia avisat (perquè em va arribar a l’antic domicili) va aconseguir que la cartera li donés. Es tractava d’una notificació del Departament d’Interior de la Generalitat. Per ser més precisos, dels Mossos d’Esquadra. A l’interior, un munt de folis escrits. Per fer-ho curt, diré que es tractava d’una notificació sanció de 500 € en aplicació de la Llei orgànica 4/2015, la coneguda com a Llei mordassa.

Ja fa mesos o, més ben dit, anys que els moviments socials i diversos col·lectius ens hem oposat fermament a aquesta llei. Nosaltres, em refereixo a la CGT, ho hem fet reiteradament i, per sort, ni de lluny hem sigut els únics en fer-ho. Però no he pensat aquest escrit per parlar d’aquesta llei ni de l’oposició necessària que ara més que mai li hem de fer. Tampoc pensava esmentar el paper dels mossos d’esquadra, obeint com corders una norma, la Llei mordassa, que el Parlament de Catalunya i el mateix Govern de la Generalitat diuen, si més no formalment, rebutjar. En realitat, aquella gent que encara confia en la capacitat de les institucions de desobeir sense trencar cap plat, faria bé de prendre nota d’aquest fet. Però, com deia, he vingut a parlar d’una altra cosa.

En el relat que els Mossos d’Esquadra fan dels fet, diuen que un seguit de gent vam tallar el trànsit i vam provocar molt kilòmetres de cues a les autopistes al voltant de la UAB. Expliquen que ho vam fer convocades per “l’associació antisistema “Confederación General del Trabajo” (CGT), per protestar per la precarietat en la contractació de professors associats a la UAB”. En realitat, i no ho expliquen, hi havia convocat un dia de vaga. Era el 18 de maig de 2016, poc abans a les eleccions al rectorat de la UAB. I tampoc diuen que, malgrat que les mobilitzacions les vam promoure només la CGT amb diversos col·lectius de precàries de la UAB, van servir per aturar una bona part de les mesures que l’equip de govern de la UAB pensava tirar endavant. Però tampoc és el meu objectiu parlar d’això.

uab-18-de-maig

M’interessa remarcar el terme que fa servir la policia d’associació antisistema. Com res del que fa la policia, sigui catalana o espanyola, no és gens innocent. En qualificar la CGT com a organització antisistema la policia pretén negar-nos la nostra condició de sindicat. Suposo que, per una banda, perseguien justificar que la multa no la imposaven a vaguistes que informaven d’una vaga, sinó a un grup d’agitadors que pertorbaven l’espai públic. De fet, com diu la mateixa llei, suposadament actuàvem contra la “seguretat ciutadana”. D’aquesta manera, la sanció, la repressió, pot passar més impunement desapercebuda. Encara ara reprimir sindicalistes està més mal vist per una part important de la població que reprimir a moviments socials, especialment els “antisistema”.

No obstant, el més preocupant no és que en relació els fets del 18 de maig no ens tractin d’aquesta manera, com a  “associació antisistema”. El greu és que en aquest escrit sembla que per a la policia de la Generalitat de Catalunya només es puguin qualificar com a sindicats a CCOO i UGT. Al bipartit sindical que gaudeix de les prebendes institucionals. Que pacta reiteradament la pau social amb les organitzacions de la patronal i amb els governs de torn. La resta, pel que sembla, estem destinades a quedar-ne fora. En aquest aspecte, veiem com el llenguatge de molts mitjans de comunicació, que assimila “els sindicats” a les organitzacions que acabo d’esmentar, arriba també a l’àmbit policial i condiciona la instrucció de sancions de centenars d’euros. I, si per una banda ja ens agrada quedar fora de l’àmbit associat a CCOO i UGT, crec fermament que veient les pràctiques respectives el terme “sindicat” se’ns ha d’aplicar a nosaltres i no a ells.

Per acabar, també vull dir que en part els mossos tenen un punt de raó. Obvien que la CGT som un sindicat (un oblit gens innocent, com he dit) però alhora ens reconeixen com a associació i antisistema. I és que sindicat és, precisament, una associació entre iguals per a defensar interessos comuns. Doncs si, la CGT som una associació de persones iguals i lliures i defensem els nostres interessos de classe. I, per continuar el que diuen els mossos, la defensa que fem dels nostres interessos com a treballadores i treballadors ens fa antisistema. Tant si som treballadores precàries com fixes, amb o sense contracte, migrants i autòctons, etc. La nostra finalitat és combatre i enderrocar un sistema que cada any mata milions de persones a la feina arreu del món. Que destrueix el planeta a marxes forçades i que condemna a l’extrema pobresa a milions de persones mentre a d’altres els garanteix l’extrema riquesa. Allà els Mossos d’Esquadra si se’n senten part. Nosaltres no només no som part del sistema sinó que, a més, li plantem cara. Radicalment. I sí, som una associació antisistema precisament perquè som un sindicat.

“Muera la inteligencia”. Tornen a assenyalar professors/es

Es poden amagar on vulguin, perquè els trobarem. Sigui en una cova o en una claveguera, que és on s’amaguen les rates, o en una assemblea, que no representa a ningú, o darrere d’una cadira d’una universitat“, va dir David Piqué el 20 d’abril de 2012. Aquell dia ell era el responsable de la comissaria superior de coordinació territorial dels Mossos d’Esquadra i Felip Puig conseller d’interior. Aquells dies ja hi havia vaguistes a la presó i les setmanes posteriors n’hi van entrar uns quants més. Mesos més tard, l’Ester Quintana va perdre un ull per un tret d’una bala de goma. Un projectil que els mossos van negar haver disparat, tot i que ara tothom sabem que era mentida.

cops

Si aquell dia en David Piqué va ser gaire original, devia ser per la referència a rates i coves. No pas per insinuar que darrera mobilitzacions, vagues i protestes diverses hi havia professors i professores universitàries. Ja a l’època de la imposició del Pla Bolonya a l’ensenyament superior, una reforma dels estudis que ha obert la porta a una major privatització i el·litització de les universitats, hi havia qui deia que darrera la revolta estudiantil s’hi trobaven alguns professors/es. Instigant-la. Dirigint-la. Assenyalant-ne els objectius. A les universitats es va anar estenent un relat que pivotava entorn dos eixos. Un era dir que els/les estudiants no tenien cap mena de capacitat d’anàlisi per elles mateixes i que, per tant, tot allò que plantejaven ho havien de fer teledirigides per algú. Per un professor/a, òbviament. L’altre era que qualsevol crítica a l’estatus quo i, concretament, qualsevol anàlisi que amb arguments refutava el pla Bolonya, era fruit d’una voluntat amagada de desestabilitzar les institucions. I és en aquest context que, per exemple, en un debat televisat un vicedegà va espetar, a un professor i un estudiant que argumentaven en contra de les suposades virtuts de la reforma, “clar, es que vosaltres sou uns lliurepensadors”. Era la manera de desprestigiar uns arguments que, a més, el temps els ha acabat donant la raó. Curiosament aquella època David Piqué ja era coordinador regional metropolità dels Mossos d’Esquadra. També durant aquells dies es va produir la brutal repressió vinculada al desallotjament del rectorat de la Universitat de Barcelona.

Però en David Piqué, bàsicament, pensava i repetia el que altres estaven construint. Entre aquests altres hi havia, i hi ha, determinats professors de les universitats. Sovint apareixen a tertúlies dels mitjans, on a banda de cobrar quantitats considerables per anar-hi, es dediquen a argumentar les virtuts de les privatitzacions i de les retallades. O, també, de les noves polítiques de seguretat que tendeixen a generar un estat d’excepció permanent. I, evidentment, pontifiquen sobre la protesta social, sobre els “especialistes de la violència”, anarquistes i anticapitalistes, etc. Poc a poc, però de manera gradual, han anat consolidant la imatge del professor/a, l’intel·lectual, que esperona la subversió.

Tot plegat tampoc es tracta de res massa nou. L’any 1909 les autoritats van carregar a Ferrer i Guàrdia la responsabilitat intel·lectual de la Setmana Tràgica de Barcelona i, en pocs dies, el van afusellar a Montjuic. El 1936 el sinistre militar Millán Astray va exclamar allò de “Muera la inteligencia” assenyalant a qui considerava enemics el nou règim feixista que deixant un regueró de sang a les cunetes s’estava imposant a la Península Ibèrica. Evidentment en tots dos casos l’enemic real era el poble mobilitzat, els treballadors i treballadores que s’organitzaven i s’alçaven per acabar amb l’explotació i l’opressió. Però reconèixer la seva capacitat de pensar, de raonar i de tenir voluntat pròpia els feia un enemic massa poderós. En aquesta tasca de deshumanitzar-lo, recórrer a intel·lectuals era una bona eina. Obrers analfabets conduïts per professors amb intencions sinistres.

20160528_ElPais.jpg large

Avui El País en portada torna a la càrrega. Com en David Piqué i com en Millan Astray. I com tants d’altres. Explica que les lluites socials de finals dels 1990’s fins ara a Barcelona i rodalies responen a les orientacions d’un grapat de professors/es universitaris, significats per la seva ideologia. En un article tot ell delirant, que sembla reproduir una nota dels mateixos Mossos d’Esquadra, aquesta és una de les primeres afirmacions. A la Barcelona gentrificada i alienada al turisme amb milers de cambreres i treballadors de restaurants i hotels fent hores no cobrades, la de desenes de desnonaments setmanals i treballadors sense papers assetjats diàriament, a aquesta Barcelona no hi ha cap conflicte social ni polític. Simplement es tracta d’un problema d’ordre públic. Motivat per gent malalta, amant de la violència, conduïts per determinats professors presos d’una ideologia anarquitzant.

Això és el que ens ven avui El País. Històricament, quan això ha passat, la repressió ha picat a la porta. Mentre ens preparem per fer front al cop, el més rellevant és recordar que les nostres lluites no depenen de cap professor o professora. Com a professors i professores, alguns, en formem part. Però tota la nostra creativitat, precisament, ens prové de ser un nosaltres col·lectiu i de tota la nostra diversitat que es troba, es coneix i s’enriqueix en la lluita.