“Atado y bien atado”

De vegades la pau
fa gust de mort.
Dels morts per sempre,
dels que són només silenci.
De vegades la pau
fa gust de mort.”

(Raimon 1967)

Mai he estat a cap escenari d’alguna gran batalla de la Segona Guerra Mundial, com el desembarcament de Normandia, o les batalles de les Ardenes, Stalingrad o Kursk. Tampoc he visitat pobles arrasats pel feixisme, com Lídice a la República txeca. En canvi, si que he tingut l’oportunitat de veure els barracons, els forns, les dutxes dels camps de concentració ara convertits en museus d’Auzwitch i Dachau, a Polònia i Alemanya respectivament.

Fa pocs dies, sense tenir-ho massa previst, vaig visitar Corbera d’Ebre. La població va formar part de la línia de front durant la batalla de l’Ebre de l’any 1938. L’exèrcit feixista la va bombardejar intensament fins reconquerir-la el setembre d’aquell mateix any. Com a conseqüència dels atacs, pràcticament tots els edificis del poble van quedar ensorrats. L’impacte a la població civil també va ser enorme, de tal manera que l’any 1940 el poble tenia un 25% d’habitants menys que deu anys abans, el 1930.

20150818_183538

En síntesi, Corbera d’Ebre és un poble arrasat durant la Guerra Civil per un exèrcit feixista que poc a poc va anar guanyant territori. No és l’únic a Catalunya. Aramunt Vell, al Pallars Sobirà, n’és un altre. La diferència és que Corbera d’Ebre a acabat sent un lloc relativament museïtzat al llarg dels darrers anys. A les oficines de turisme s’informa que es pot visitar i al llarg de les runes del poble vell s’hi han emplaçat diversos panells de text.

La visita a Corbera d’Ebre és impactant. I no només per les cases enfonsades. Tot i que només se’n conserva una part, encara permeten veure la destrucció de carrers d’un poble que havia tingut vida. La resta són solars buits sedimentats de runa. L’impacte que et deixa la visita és un altre. És el discurs museogràfic, el relat (com està ara de moda dir) que s’ha construït al voltant de les runes. Es parla de la guerra, del terror, de la mort i de la destrucció. Un poble, Corbera d’Ebre, d’un dia per l’altre és destruït. I no volem, diu aquest relat, que això torni a passar.

Corbera d’Ebre exemplifica una bona part de les polítiques de memòria fetes per l’esquerra institucional que va pactar, i que va construir activament, la Transcisió. I que a casa nostra exemplifica, en els anys dels dos Tripartits, el Memorial Democràtic. Descobrir que a Corbera d’Ebre, com a tant altres llocs hi va haver una guerra no és cap novetat. Les generacions dels meus avis i àvies (que la van fer), dels meus pares (que van créixer durant la posguerra) o la nostra (nascuts a les darreries del franquisme) ho sabem molt bé. Molts cops de petits vam sentir a parlar dels rojos i dels nacionals. I encara a molts pobles un pot escoltar-ho. I dir que una guerra implica patiment, destrucció i mort és reiteratiu. Les guerres maten. Si no, no són guerres.

A Corbera d’Ebre, en canvi, el que es fa és sepultar sota la runa la mateixa explicació de la guerra. Eradicant-ne les causes. Es mataven i prou. El meu avi el febrer del 1937 se’n va anar voluntari al front d’Aragó. A fer la revolució i a derrotar el feixisme i la burgesia. L’altre meu avi, també el 1937, va creuar cap a Burgos perquè li feia molta més por la revolució social que l’ordre feixista. Tal i com es parla de la guerra a Corbera, les accions de la generació dels meus avis i àvies perd tot el sentit i, simplement, semblen fruit d’una població embogida i irracional. La història queda esborrada d’un cop de ploma.

Us imagineu recordar a totes les víctimes de la batalla del Gueto de Varsòvia? Els alçats del gueto i els efectius de les SS que els van reprimir morts en la lluita recordats a un mateix nivell en una placa o un monument… O a les víctimes de Lídice junt a Reinhard Heydrich, mort poc abans per una acció de la resistència? O, en clau actual, reivindicar al mateix nivell els i les defensores de Kobane i els milicians de l’Estat islàmic caiguts en l’assalt a la població kurda?.

Monument als nens assassinats a Lídice pel nazisme

Monument als nens assassinats a Lídice pel nazisme

L’equidistància que imposa l’eteri discurs del No a la Guerra quan parla de la nostra història del s. XX té això. Silencia el conflicte entre qui volia construir un nou món i el pànic de l’oligarquia a perdre els seus privilegis i que aposta pel feixisme. Fent-ho, fa el joc a tots aquells que van intentar rentar la cara al franquisme ja abans del 1975. El silenci, l’oblit, el no dir les coses és una bona eina. I a esperar que passi el temps. Així doncs, el pacte de la Transició es manté ben viu a Corbera d’Ebre.

PD. Per acabar aquest breu post, no vull deixar d’escriure que de vegades cal que puguem dir “Si a la guerra”. Els partisans a molts llocs d’Europa lluitant contra el nazisme feien la guerra. I ara són un referent històric incontestat. A Kobane hi ha guerra. I ara les imatges de dones armades i plenes de dignitat en contra l’Estat Islàmic ens arriben al cor. Bàsicament, davant d’un conflicte, cal entendre’l per a poder-nos-hi posicionar. Negar-lo implica, sempre, recolzar qui té el Poder. I ja sabem qui va guanyar la guerra i qui domina les relacions econòmiques i socials, encara ara, al nostre país. Tot plegat, recorda allò de “Atado y bien atado“.

Anuncis

Guitarres, paraules i lluites.

Como ves, mi guitarra no dispara

pero sé dónde apunto

aunque no veas la bala

Quan tot just jo entrava a l’adolescència, Kortatu va publicar aquesta cançó. Formava part del seu àlbum “El Estado de las cosas“. I la vaig escoltar moltes vegades. Una darrera l’altra. També les altres cançons del disc, però aquesta potser una mica més. I van anar passant els anys i la seva lletra em seguia marcant. Com en molts altres joves, el que m’agradava d’aquests versos era el cant al compromís, a un compromís dins d’un conflicte. Parlava del músic i de la importància que té transmetre la lluita també tocant i cantant.

El estado de las CosasAl llarg del temps em vaig anar trobant que aquesta cançó era aplicable a moltes coses de la meva vida. Vaig estudiar. Durant anys en que treballava fent el manteniment i neteja d’un poliesportiu, pensava que em volia dedicar al camp de la Història. És a dir, que volia també comprometre’m en la lluita com a persona que investiga i explica el passat. Que el fa servir com a eina de dinamització col·lectiva del present. I la cançó de Kortatu sempre era ben actual i oportuna. Un paletí, una piqueta, un pic, per agafar eines d’un arqueòleg/a, no disparen. Però ens poden ajudar a parlar del sorgiment de l’Estat, de l’opressió, de la lluita de classes. La paraula, en fer classes, també pot ser tant incisiva com les bales de la cançó. I al final he acabat sent professor d’universitat i, diria, que ho he anat aplicant. De tal manera que, el rectorat neoliberal de la meva universitat m’ha inclòs també en la persecució penal contra 25 estudiants i un altre treballador. Una universitat que és pública i, per tant, forma part d’unes institucions polítiques cada vegada més dretanitzades en els costums. Però d’això no volia parlar avui…

La imatge del professional compromès no és extravagant ni anecdòtica. A tothom ens venen al cap historiadors compromesos, que parlen de revolucions i lluites passades. O de periodistes, també punters, que expliquen situacions més actuals des del compromís amb els i les oprimides. I de sociòlegs, d’antropòlegs, de més músics, de novel·listes, etc. Un llarg etcètera que expressament he deixat en masculí, pel fet que ens hauria de fer pensar, precisament, el perquè del predomini d’aquest gènere lingüístic. En tot cas, noms propis, uns i altres, dels que ens expliquen, ens diuen com és, o ens canten la revolta, la lluita, la revolució. Tot plegat, estampes amb una alta dosi de romanticisme, encara que no ens agradi reconèixer-ho. I també un punt d’individualisme.

Fora d’aquestes imatges, els conflictes viuen, els pobles bateguen, les revoltes es construeixen. Milers de persones, a Barcelona, Sabadell i altres poblacions catalanes van fer possible la Setmana Gloriosa (Tràgica per a la burgesia) del 1909. Centenars de milers de persones van fer funcionar un món nou els dies posteriors al 19 de juliol del 36. Multitud de resistències veïnals i laborals esquerdaven el Règim a mitjans dels setanta, aquí i allà. I milers d’estudiants, perseverant i aguantant porres i criminalització, van fer pensar durant uns mesos que una altra universitat era possible durant la batalla del Pla Bolonya l’hivern del 2009. Mans, cares, cossos anònims que no passaran a la història com a noms perquè, simplement, estan enfeinats fent-la.

multitudLes guitarres no disparen i les paraules tampoc són projectils. Apunten, ben segur. Ho poden fer en el mateix sentit que les bales. Però si una paraula té sentit quan reprodueix la trajectòria d’un dard (òbviament, que ningú ho dubti, parlo en senti metafòric), és perquè hi ha qui els fa i els fa servir. En altres paraules, si té sentit que acadèmics o artistes fem nostres les lluites, és perquè aquestes lluites existeixen. De fet, més que fer nostra una lluita, ens afegim a una lluita que, com diu una altra cançó, “és sorda i constant“.

Corren temps d’eclosió d’egos i de la construcció de nous referents col·lectius entorn alguns noms propis. I ara més que mai convé no oblidar-ho. La guitarra de Kortatu podia apuntar, seguint la seva metàfora, precisament per les bales. I aquestes eren anònimes, col·lectives.

cropped-1934-ocupacion-agraria-en-badajoz