El millor sistema d’opressió és aquell que aconsegueix que les persones oprimides siguin actives en la seva pròpia opressió. Òbviament, ho dic des de la perspectiva de qui construeix i es nodreix d’aquest sistema. Una perspectiva que és l’oposada a la nostra. D’exemples en què això ha succeït al llarg de la història en tenim molts, des de molts moments de l’esclavisme i del feudalisme fins a moltes situacions actuals dins de les relacions econòmiques del treball assalariat capitalista. L’anàlisi d’aquestes situacions moltes vegades argumenta que la complicitat de l’explotat/da en la seva pròpia opressió és fruit del seu desconeixement de la realitat i d’un suposat baix nivell formatiu. Doncs bé, en l’àmbit acadèmic, de la docència universitària i de la recerca de màxim nivell aquest fet és habitual. Un espai on suposadament tothom hi tenim un alt nivell de formació.
Intento explicar-me. A l’àmbit universitari i acadèmic, també dins dels centres de recerca, hi ha molta precarietat. A les universitats, per posar un exemple, més del 60% del personal docent i investigador és precari: viu amb contractes temporals, amb més incerteses que garanties sobre el futur i uns nivells salarials molt inferiors a una part dels seus “companys” estables. En aquest context, i si se li suma una suposada capacitat d’anàlisi crítica que es pressuposa a algú amb formació universitària, seria esperable que hi haguessin constants revoltes a les universitats. Ja no per part dels i les seves estudiants, sinó dels i les treballadores. No obstant, la realitat ens diu exactament el contrari. Els darrers anys s’ha consolidat un sistema cada vegada més jerarquitzat, més conservador i més refractari al canvi. Un sistema que cau com una llosa molt pesada sobre qui, dia a dia, fem funcionar les universitats però que el veiem com inevitable. Amb ben poques excepcions (per bé que, quan existeixen, sovint pateixen diverses formes més o menys descarades de repressió).
Com s’explica tot plegat? Els darrers anys o dècades s’ha generalitzat a l’àmbit acadèmic una perspectiva d’”excel·lència” basada en diversos factors. I que és l’excusa per definir qui té lloc dins de les universitats i institucions de recerca. Un d’ells és l’èxit individual. Es tracta que com a persones siguem capaces de vendre les nostres “aportacions” acadèmiques com a resultats del nostre treball individual. S’oblida, així, que tota activitat de recerca és necessàriament fruit de processos col·lectius d’acumulació i construcció social del coneixement i que, per si sola, no existiria. S’imposa una espècie de versió del self made man tant tòpica de les perspectives més simples de capitalisme més agressiu. Un altre és la mesura d’aquest èxit, que cada vegada s’estableix de manera quantitativa i no tant qualitativa i sobre la base del nombre de publicacions en un grup selecte de revistes. La gran majoria d’aquestes publicacions són breus, treballs amb escassa capacitat per desenvolupar arguments ja que si no, no es publiquen. I també sovint s’accepten o no a les revistes en funció de si allò que diuen quadra en els debats que marquen les seves línies editorials. O sigui, la millor manera de publicar és repetir una ortodòxia i no gosar sortir de les seves pautes. Fer-ho en treballs breus, més tècnics que argumentatius i adaptats al clixé imperant de visió de la realitat. No cal dir que en aquest context la socialització del coneixement difícilment es reconeix, excepte en els casos en que es produeixi com un intercanvi mercantil en el món de l’empresa.
Aquesta perspectiva condiciona l’avaluació del personal docent i investigador de les universitats públiques que, un cop ha finalitzat la seva tesi doctoral, ha d’entrar en una carrera d’obstacles permanent per a poder seguir sobrevivint en el món acadèmic. Sovint ho ha de fer adaptant els seus treballs a allò que s’espera que es digui per a poder-los publicar. I també redactant un innombrable nombre de sol·licituds de beques i projectes que, per a que puguin reeixir, s’han d’adaptar novament a allò que es vol que s’investigui que, en definitiva, acaba sent també allò que es vol que es digui. En aquest procés, les persones que tenen sort van canviant de feina, d’universitat o centre de recerca, de lloc de residència, de companyes i companys. Pel camí acostumen a deixar de banda la seva energia i capacitat creativa per esdevenir simples reproductors de discursos i perspectives imperants en els mercats de les grans revistes i de les agències que resolen sobre projectes i avaluacions. Esdevenen la bèstia precària perfecta: individualitzada, minoritzada, altament vulnerable i dependent de qui té la capacitat de decidir si tindràs feina o no, de dir quant vals a través de les diferents agències de qualificació i de rànquings. En definitiva, de si mereixes continuar existint com a investigador/a o, per contra, passes a ser un més dels que desapareixeran aquest any de la carrera universitària. I imposen l’expulsió del sistema com un fracàs individual, responsabilitzant a la víctima de ser víctima.
Les universitats públiques estan plenes de supervivents. De supervivents per setmanes, mesos i, els que tenen més sort, per anys. Persones que se senten afortunades per encara continuar-hi sent i profundament atemorides per si l’any vinent podran seguir dient el mateix. Que intueixen que si no s’hi deixen la pell, moltes vegades renunciant a tot i acceptant-ho tot, també ells desapareixeran. I fins i tot sense tenir garantia de que si fan allò que s’espera d’ells i elles podran sobreviure en el món acadèmic.
Imagineu-vos quan d’útil és, pel Poder, un professorat universitari així. Amb por a pensar i amb por a desenvolupar plantejaments crítics. Acabem sent la màquina perfecte de reproducció ideològica del capitalisme, tant de cara al conjunt de la societat com en les darreres fases de la formació de moltes i molts joves. Més o menys com uns telepredicadors o tertulians en hora punta, però dins d’aules universitàries.
Contra tot això hem de lluitar. Activament. També aquests 28 i 29 de novembre. I la resta de l’any, els diferents anys. A banda de les vagues, caldrà embrutar-nos les mans en edificar un nou món acadèmic i científic que, vull pensar, molts i moltes seguim portant als nostres cors.
La Sal de la Terra 