L’atur i la pastanaga

(Versió catalana i corregida de l’article d’opinió publicat en castellà a PressDigital.)

Qui hem passat mesos o anys a l’atur sabem perfectament de què parlem. Les expectatives frustrades d’una feina. L’angoixa de no arribar a finals de mes o de veure uns estalvis minvar sense cap esperança de cobrar per res. L’anar patint com el cotxe, la casa o la roba es degraden sense poder-los renovar. El sentiment de no tenir res a fer o de començar un dia pensant com l’ocuparàs, bàsicament per distreure el cap i mirar que no pensi tant. L’atur, com a mort social, és una autèntica arma de destrucció massiva contra els treballadors.

Ja fa varis mesos que el govern pregona que l’atur baixa. Possiblement la darrera Enquesta de Població Activa sigui la primera que mostra una certa creació de llocs de treball. A les anteriors la davallada de l’atur era producte, en certa mesura, pel fet que milers de joves passaven a ser “ni, ni”, ni treballadors, ni aturats. Simplement exclosos de les estadístiques o forçats a cercar feina a l’estranger. Com els seus avis.

Ara, suposadament, hauríem d’estar contents ja que potser s’han creat uns pocs milers de llocs de treball. Si considerem que les penúries de la classe treballadora provenen d’un atur motivat per una crisi, en gran part anònima quan als seus responsables, difícilment podem desprendre’ns d’un sentiment una mica optimista. Per primer cop en anys, ha augmentat el nombre de persones que treballen. Encara que sigui una xifra irrisòria per eixugar el drama de l’atur que patim, segons l’EPA del segon trimestre a Catalunya hi ha quasi 100 mil persones més treballant.

No obstant, sabem perfectament que la “plena ocupació” que pregonaven els defensors del diàleg social uns anys endarrere és un miratge. En primer lloc perquè el desenvolupament capitalista de l’Estat Espanyol, des de fa molt temps, sempre s’ha edificat sobre taxes d’atur molt elevades, per sobre de la mitjana de la UE. En segon lloc, perquè la solució tampoc passa per treballar a “qualsevol preu”, i mai millor dit. Segons el mateix Banc d’Espanya els sous van baixar al conjunt de l’Estat més del 2% l’any 2012 (casualment hi ha molt poques estadístiques públiques sobre l’evolució dels salaris) i prop d’un 3,6% si es considera la pèrdua d’una paga extra que hem patit els treballadors públics. I això sense tenir present que es tracta de promitjos que amaguen el constant increment de l’abisme salarial entre directius i treballadors de base. A més, mentre els sous han baixat clarament, les jornades laborals s’han incrementat. Al conjunt segons les dades de l’INE de l’Estat l’any 2013 es van fer més de 5,8 milions d’hores extres declarades, de les quals quasi el 60% van ser no pagades. Un 28,6% més que l’any anterior. En canvi, les hores extra pagades només van pujar un 6,8%.

salaris mísersEls sindicats no podem acceptar, de cap manera, que la reducció de l’atur es faci mitjançant llocs de treball amb salaris molt baixos, sovint de poc més de 600 € al mes. Tampoc podem tolerar les condicions de molts d’aquests nous llocs de treball, amb jornades molt mòbils i un acomiadament pràcticament lliure. La situació actual suposa un fort augment del nivell d’explotació que patim el conjunt dels treballadors, i en especial els que tornen a tenir feina després de patir l’atur. De fet, sembla de manual. Es provoca un atur desbocat, es condemna a milers de persones a patir-lo i, després, poc a poc, es permet que una part dels aturats torni a trobar feina. I pel camí ens hem tornat molt més dòcils i passem a acceptar condicions que abans hauríem rebutjat.

pastanaga

Centrar el problema en l’atur i la pobresa oblidant que darrera hi ha el model capitalista de producció ens aboca a aquest joc. A, com fa el ruc, seguir perseguint la pastanaga mentre rebem les garrotades. I la CGT no està disposada a jugar-lo.

Anuncis

El que diu el que som és allò que fem (i no la història)

Fa unes dies hem tingut un problema seriós i crec que val la pena parlar-ne, tot i que encara no sé ben bé com fer-ho. La història és prou senzilla: una empresa de poc menys de 100 treballadors, descapitalitzada pel seu propietari i amb un munt de factures i nòmines per pagar, entra en un concurs de creditors i presenta un ERO. Comencen negociacions i finalment el comitè d’empresa signa un preacord amb 26 acomiadaments i importants rebaixes salarials. El comitè ho ven com una victòria, ja que ha passat dels 45 acomiadaments de la proposta inicial de l’empresa a 26. Ho porten a votació, no a l’assemblea com deia el preacord que es faria, sinó en urna i vot secret i pels pèls acaba guanyant el sí al pacte i, per tant, als 26 acomiadaments.

On rau aquí la novetat? De fet els darrers anys hem anat sentint massa casos on comitès d’empresa amb majories de CCOO o UGT passaven per processos anàlegs que sovint es tancaven amb pactes similars. No, la diferència aquí ve del fet que el delegat de CGT a l’empresa i president del comitè signa el preacord i el defensa a l’assemblea, en contra l’opinió del seu sindicat. Sense entrar en detalls, des de CGT finalment se l’ha desautoritzat en públic i s’ha anunciat que s’inicien els tràmits per a la seva expulsió; tràmits en els que la persona implicada tindrà l’oportunitat d’explicar la seva postura. Més o menys bé, des de l’organització hem sigut coherents amb allò que prediquem i que qüestionem al sindicalisme més institucional.

6107792072_8538fedd62

Però el problema, per a mi, radica en com s’ha embolicat tot plegat. La persona que ha signat aquests 26 acomiadaments és coneguda a l’entorn militant de la ciutat on viu, i ha participat de manera força activa en espais de lluita unitaris, on el sindicat s’ha trobat amb altres organitzacions socials i polítiques anticapitalistes. De fet, ell mateix milita en alguna d’elles, a part de ser afiliat a la CGT. Fins ara, en aquests espais de lluita s’havia refusat la participació i la confluència amb UGT i CCOO, per considerar que la seva pràctica sindical massa sovint gestionava interessos del capital en situacions, per exemple, com la que acabo de descriure.

L’enutjós del cas és que, quan això ens ha tocat de més a prop, en la persona de qui fins ara el consideràvem un company, aquesta unanimitat s’ha esvaït de cop. Alguns han contraposat la versió del sindicat amb la seva pròpia, buscant afermar-se en arguments que en un altre context farien riure com “vaig signar el preacord (i el vaig defensar a l’assemblea) perquè tenia una estratègia per a que no s’aprovés”. Estratègia que, per cert, ningú ha vist. Altres han expressat que no podia ser que un militant de la seva trajectòria hagués fet una cosa tant mal feta com aquesta i, per tant, donant credibilitat a que, darrera la signatura i la seva defensa pública, en el fons hi havia el rebuig als acomiadaments. I finalment, alguns més han considerat que, pobre delegat, no sabia què feia malgrat estar assessorat per diverses persones del seu sindicat. O potser és que els assessors, d’un sindicat petit i sense professionals del sindicalisme, no ho havien fet prou bé. En alguns moments ha semblat que el sindicat fos l’agressor i qui ha pactat els acomiadaments la víctima.

Si bé és ben cert que una part del teixit militant del lloc on això ha passat ha sabut anar més enllà del protagonista de la situació i del seu currículum militant, o de les relacions d’amistat que hi podíem tenir, d’altres no ho han fet en absolut. I no podem caure en aquest doble raser a l’hora d’analitzar situacions i les persones que les protagonitzen. Que algú sigui amic, i de la CGT i a sobre militant de diversos espais més, no el situa en un pla diferent al d’un delegat de CCOO o UGT quan, seguint els interessos de l’empresa, facilita que tirin endavant acomiadaments i modificacions a la baixa de les condicions laborals. Els fets els hem de poder avaluar a partir dels propis fets, anant més enllà de la trajectòria de les persones que els duen a terme. Si som capaços de fer-ho donarem més legitimitat als nostres plantejaments en contraposició, per exemple, al del sindicalisme pactista. I al mateix temps tindrem més perspectiva per entendre les circumstàncies en què un membre de la CGT i militant de mil batalles acabi actuant al servei de qui tenim a l’altra banda de la barricada, en aquest cas l’empresari.

image001Pel que sembla, encara estem una mica lluny de poder-ho fer, com a mínim de manera unànime.