Curro precari, pensió de misèria. Ens resignarem?

En uns mesos faré 49 anys. D’aquí 18 anys i 5 mesos, si res no canvia, em tocarà jubilar-me amb 67 anys. Porto treballant ininterrompudament des dels 19 anys. Concretament des del mes de setembre de l’any 1991 quan feia la neteja i manteniment d’un poliesportiu a Sant Andreu, Barcelona. D’això en fa quasi 29 anys i mig. Però només tinc cotitzats a la Seguretat Social 14 anys i mig. O sigui, quinze anys sencers de la meva vida com a treballador s’han esvaït. Més ben dit, de cara l’administració no han existit mai. Alguns anys van ser per feines sense contracte i no per voluntat pròpia, perquè de contracte en vaig estar reclamant mesos i mesos. “La setmana vinent” em deien sovint. D’altres van ser falsos contractes a temps parcial, tant a fora com a dins de la universitat, malgrat que al final feia jornades complertes si és que no les superava. Finalment, també hi ha hagut beques per fer activitats que ara, després d’anys de lluita, es reconeixen com a tasques laborals i es cotitzen. En definitiva, malgrat haver treballat 29 anys i mig, quan em jubili d’aquí a 18 anys i pico no tindré dret a una pensió complerta. Em faltaran anys.

El meu cas n’és un. Però com aquest n’hi ha milions al conjunt de l’Estat, molt d’ells encara més greus. La gent de la meva generació hem patit precarietat laboral durant molts anys. Una precarietat que, per desgràcia, sembla de broma en comparació la que estan patint els i les “Mil·lennials” als i que tot indica que seguiran patint. Una precarietat que es ceba molt més en les dones, amb trajectòries laborals interrompudes molts cops per la maternitat, i no cal dir en les treballadores migrants. Doncs aquesta precarietat és la que ens condemna a no poder rebre una pensió de jubilació completa en el futur. Després de patir una explotació salvatge amb curros de merda, condemnats a vides precàries, milions de persones no es podran jubilar amb una pensió complerta. Unes pensions que, d’altra banda, ja són de les més baixes de la UE-15.

A data d’avui, per poder optar al 100% de la jubilació calen 36 anys cotitzats. L’any 2027 en caldran 37, d’anys. Això dificulta molt una treballadora o treballador precari pugui aspirar a cobrar una pensió complerta quan li arribi a l’edat de jubilació. Aquesta situació és directament el resultat del progressiu allargament, reforma rere reforma, període de cotització necessari; és a dir, del nombre d’anys cotitzats que calen per començar a cobrar una pensió contributiva (de moment 15 i es cobra un 50% de la pensió) fins als 37 per cobrar-ne el 100% l’any 2027.

Un altre factor que incideix en l’empobriment de les pensions futures dels i les treballadores que hem patit o patim la precarietat és l’increment progressiu de la base reguladora de les pensions: dels anys que es comptabilitzen per definir la quantia de les pensions. Fins l’any 1985 es calculaven a partir del salari dels darrers 2 anys cotitzats. Posteriorment aquest període s’ha anat allargant progressivament fins els 15 actual, a l’espera de possibles nous allargaments. A ningú se’ns escapa que això incorpora anys amb salaris més baixos tirant cap avall les pensions finals.

Podria seguir, però crec que no cal. De les reformes de les pensions els i les principals perjudicats en som i en seran els treballadors/es que han patit durant períodes llargs de la seva vida laboral la precarietat laboral. Una precarietat que no és volguda, que és fruit de l’explotació capitalista i que ens condemna a vides complicades quan la patim. Aquesta mateixa precarietat ens marcarà també quan deixem arribem als 67 o 70 anys.

Fa setmanes que l’Estat, seguint les directrius de la UE i de les grans corporacions, amb la banca al capdavant, estan preparant un altre assalt al sistema públic de pensions. D’amagat, fa mesos que estan definint-ne el contingut en el marc del Pacte de Toledo i en reunions amb CCOO-UGT i les patronals. Caldrà veure’n el contingut amb detall, però el resultat del que volen ja el sabem: avançar cap a unes pensions contributives cada cop més miserables que, qui pugui i vulgui, es complementarà amb plans de pensions privats. Les principals víctimes de la reforma, també les coneixem: els i les treballadores que han hagut de travessar el viacrucis de l’explotació extrema que és la precarietat laboral al llarg de la seva vida.

Com a membre d’aquest grups (tant nombrós) de treballadores i treballadors tinc clar que no vull ser cap víctima de la reforma de les pensions. És a dir, que no ens hem de quedar asseguts ni assegudes, assumint l’hòstia com inevitable. La lluita per defensar i millorar el sistema de pensions no ha de ser només dels actuals pensionistes. De fet, ells i elles hi tenen poc a perdre en comparació a nosaltres. Aquesta lluita ens pertoca als i les que ara estem treballant o intentant treballar i és especialment imperiosa pels que hem viscut molts anys la precarietat laboral. Després d’una vida precària i d’explotació, no ens hem de resignar a unes pensions de misèria. Ara és el moment de plantar cara i frenar aquesta nova reforma de les pensions.

“Mort del sindicalisme”, ciutadania i conflicte de classe

Criticar els sindicats és una moda en la “postpolítica”. De fet, més que els sindicats, es critica el sindicalisme. I se n’augura una mort irremeiable. No seré jo qui defensi a capa i espasa els sindicats. Fins i tot al que jo milito segur que li podem atribuir errades. Tot i que hem de ser conscients que a cavall passat criticar i pontificar sempre és més fàcil, és innegable que el sindicalisme de combat hem tingut les nostres limitacions durant les darreres dècades. I és imprescindible ser-ne conscients, analitzar-les i corregir-les. Ens hi van moltes coses. Però avui no vull parlar d’això.

Avui vull parlar d’una crítica al sindicalisme que ara per ara ja és molt poc original. Seguint el guió d’aquesta crítica, el sindicalisme està en crisi. No té la capacitat de plantejar una resistència a l’envestida del capitalisme neoliberal (o, ja posat a fer servir noves paraules, del postcapitalisme). És una força que ja no és hegemònica i li manca la originalitat i vitalitat d’altres moviments socials. De fet, aquesta realitat s’expressa en l’emergència de noves formes d’organització laborals diferents (i aquí són obligades les referències a manters, netejadores d’hotels, etc) davant els sindicats anquilosats. Arribat aquest punt, el guió segueix argumentant que la diferència entre ara i fa 40 o 50 anys és que s’ha diversificat l’estructura productiva, que el capital industrial ha deixat pas a noves formes d’obtenció de plusvàlua capitalista i que tot això ha fet saltar pels aires la consciència de classe. Això darrer es deu, seguint el fil, a que ara mateix les condicions de vida són molt diverses i hi ha molts pocs punts de contacte entre, posem pel cas, un precari que encadena beques, una noia jove que serveix copes sense contracte i un treballador de banca de 60 anys. Ni en els salaris, ni en la identificació amb la feina o el lloc de treball. I molt menys en la capacitat que un sindicalisme assimilat a comitès d’empresa té de representar els seus interessos i, en nom seu, arribar a acords amb el capital.

Se’ns dubte, en aquestes anàlisis hi ha coses interessants i que no podem no tenir en compte. De fet, en la narració dels efectes de tot plegat hi ha veritats com punys. La gent jove militant de moviments socials, on sovint es parteix la cara amb el poder, se sent poc atreta pel sindicalisme. Malgrat la crisi dels dos sindicats del règim del 78, els anomenats sindicats combatius no protagonitzem cap creixement espectacular ni en afiliació, ni en referencialitat en els moviments socials. La gent més precària majoritàriament no mira a l’organització ni la lluita sindical a l’hora de resoldre les injustícies que pateix. I, sobretot, la identitat col·lectiva com a treballadors i treballadores, allò que alguns anomenen consciència de classe, és en general molt dèbil o pràcticament inexistent en molts sectors.

Tot això respon només, o bàsicament, als canvis en el sistema productiu, a la fragmentació de grans empreses i a l’aparició de múltiples relacions laborals (contractes indefinits, de durada limitada, a temps parcial, falsos autònoms, beques, etc)? Jo penso que no, malgrat que les anàlisis des de la postpolítica venen a dir tot el contrari. Personalment, en aquestes anàlisis hi trobo a faltar un element central: el conflicte.

Miro d’explicar-me. Tota aquesta explicació de les limitacions del sindicalisme presenta paral·lelismes els discursos dels grans mitjans de comunicació. Parteix d’una imatge del sindicalisme assimilada al model sindical i a les pràctiques de CCOO i UGT, de manera anàloga a com la premsa quan parla de sindicats es refereix a aquestes organitzacions. Identifica el fracàs del sindicalisme a partir de com els sindicats principals, de tradició socialdemòcrata i eurocomunista, s’han comportat a Europa occidental els darrers 50 o 60 anys. Organitzacions que han anat a buscar, com a objectius, garantir la plena ocupació, feines durables en el temps i grans agregats de persones que els donessin capacitat de negociació i concertació empresa a empresa i sector a sector. Òbviament aquest model fa dècades que està en crisi. Però no crec que puguem assimilar el sindicalisme, tot el sindicalisme, i la seva suposada crisi a això.

El sindicalisme, ja en els seus inicis i durant el seu procés de vertebració, va haver de gestionar una realitat plural i diversa de la classe treballadora. És fals que tots els i les treballadores de principis de s. XX visquessin i treballessin a Barcelona i les ciutats de les seves rodalies. Hi havia un reguitzell de colònies tèxtils pel Llobregat i l’Alt Ter. Ja abans, una de les primeres agrupacions de treballadors va ser la dels boters d’Arbúcies, en un ambient ben allunyat dels estàndards del món urbà. El 1909, la que després va ser la Vaga de la Canadenca va començar a Camarasa. En aquella època no hi havia contractes indefinits, ni comitès d’empresa, ni totes les fàbriques eren factories de milers de treballadors/es. Tampoc tot el sindicalisme va ser ni industrial ni urbà, com certifica la important conflictivitat al camp català, o andalús i extremeny, per citar altres exemples de la Península Ibèrica.

Sota el prisma de l’argumentari de la “postpolítica”, en aquestes circumstàncies de finals del s. XIX i inicis del s. XX, no pot explicar-se la creació d’organitzacions sindicals i la lluita que van promoure. Miners, teixidores i venedors ambulants què compartien? El tipus de feina? No. La forma jurídica de la seva relació amb un patró (si és que en tenien)? Tampoc. Compartien formar part de la immensa majoria de la població que vivia del seu propi treball, quan podien treballar, i que patia l’explotació de la burgesia, amb qui tenien una relació de conflicte.

Moltes de les anàlisis de la situació actual no consideren el conflicte, és a dir, el conflicte de classe. Els sindicats no són, o no haurien de ser, simplement agrupacions de gent que compartim determinats aspectes de la nostra vida, com l’ofici o l’empresa per la que treballem i un tipus de contracte. Els sindicats són, principalment, eines de lluita. De confrontació. De conflicte entre explotats i explotadors. Entesos així, la perspectiva canvia diametralment. La dicotomia “sindicats, organitzacions de treballadors/es amb privilegis” i “moviments socials, organitzacions del precariat” s’esfuma. Per vàries raons. La primera perquè un sindicat és, o hauria de ser, un moviment social. La segona, i la més rellevant, perquè si el que ens defineix és el conflicte de classes, és a dir, la manera com ens situem en una relació d’explotació, la dicotomia entre tipus de treballdors/es més estables i mes precàries ja no és central. És innegable que les seves condicions materials de vida son molt diferents, però ambdós es posicionen en el mateix bàndol del conflicte entre treball i capital.

Em temo que l’oblit per part de la “postpolítica” del conflicte en les seves anàlisis no és ni casual ni innocent. Potser perquè, per una banda, suposen la continuació i la regeneració del sindicalisme del règim dels estats del benestar europeus. La concertació i pacte social que proposen aquests sindicats pot trobar una certa continuïtat en el “ciutadanisme” de la “nova política”, que desestructura les identitats de classe per definir participacions individuals a la societat sota l’empara de les institucions (més o menys renovades en l’aparent). I, segurament, també perquè la seva proposta política relega el conflicte col·lectiu, tal i com estem veient.

Arribat aquest punt, queda pendent resoldre perquè ens costa, al sindicalisme combatiu créixer malgrat la crisi del sindicalisme del règim i, sobretot, recuperar una certa centralitat en els moviments socials. Segur que de raons n’hi ha moltes, començant pels nostres propis errors. Però penso que una d’important és que no hem tingut ni tenim la capacitat de consolidar identitats col·lectives entorn el conflicte. Quaranta anys de “consensos democràtics” i de règim del 78 ens han fet molt mal i han imposat una consciència de ciutadania on el conflicte de classe cada vegada és veu més estrany. D’altra banda, el model sindical imperant va renunciar conscientment a aquest conflicte i va enfortir una visió de la classe treballadora a partir del lloc de treball (la fàbrica) i no de la lluita de classes contra la burgesia.

Tenim doncs, a sobre la taula, un repte urgent: dinamitar aquest miratge, recuperar la consciència de conflicte i, sobretot, consolidar espais col·lectius com a eines per guanyar aquest conflicte. I jo sóc dels que pensem que el sindicalisme pot ser una d’aquestes eines col·lectives.