Les vagues, eines de lluita?

“Les vagues avisades amb 5 o 10 dies d’antelació perden força, però una vaga a la brava, sense preavisar, és il·legal i no la farà ningú”. “El suport mutu és la nostra millor arma, però les vagues per solidaritat són il·legals”. En el temps que porto en la lluita sindical, les anteriors són frases que he sentit sovint. Estic segur que, com jo, molts altres companys i companyes. Les hem sentit i les hem pensat i dit. Reflecteixen una autèntica paradoxa que sintetitza de manera ràpida i directa una de les principals limitacions de l’actual sindicalisme a l’estat espanyol. La regulació de l’exercici de la vaga, que es va vendre com la salvaguarda del dret de fer-la, de facte l’ha descafeïnat, n’ha erosionat la seva força i, amb el temps, ha fet que l’anem interioritzant com la forma lògica de procedir. El camí on estem abocats no és fàcil i, si deixem de ser útils els sindicats, el nostre futur és més aviat magre. Per tant, si volem ser alguna cosa més que un record de glòries passades de la classe treballadora, és imperiós que reaccionem.

Aquest escrit neix d’aquesta preocupació. I s’alimenta d’un seguit de reflexions que els darrers anys hem compartit diversos companys i companyes, generalment com a debats i discussions de cara a decidir actuacions en situacions específiques. En canvi, pràcticament mai les hem pogut posar per escrit, per allò de que la força del dia a dia t’empeny i no et deixa temps (una excepció és, entre d’altres, aquest escrit que ja fa anys vaig escriure i que segueixo pensant que és vigent). Tampoc vull amagar que les vagues generals i jornades de lluita dels dies 3 d’octubre i 8 de novembre han acompanyat les idees que intento plasmar tot seguit. Tot i això, vull aclarir que aquest text no pretén parlar del sentit de les dues vagues en la situació actual que hem viscut a Catalunya, ni els perquès dels diferents plantejaments de com posicionar-nos-hi com a sindicat. Vull parlar de les vagues, i de nosaltres. I ho faré per punts.

1.

Tota vaga s’insereix en un conflicte. És una part de la confrontació que, com a treballadors/es fem a qui ens explota. Per tant, es fa a la contra i es fa a favor. A favor de nosaltres i dels nostres companys i companyes, que compartim el fet de ser treballadores i treballadors i de patir una situació de desigualtat. I en contra de qui controla i s’apropia dels fruits del nostre treball. Generalment la fem per resoldre una situació que percebem que és lesiva cap a nosaltres, és a dir per millorar la nostra posició, o per evitar una degradació de les nostres condicions de vida i de treball. En una realitat d’interessos contraposats, la vaga és un instrument. En la mesura en que té èxit, ens permet assolir com a mínim una part de les nostres aspiracions. Alhora suposa un prejudici per a qui ens explota, que veu com no pot assolir uns objectius concrets i que li imposem unes determinades condicions.

En aquest sentit, la vaga com a eina de lluita es contraposa a la noció liberal de democràcia. En aquesta darrera, és possible arribar a consensos entre opinions diverses. De fet, és per això que generalment els i les polítiques professionals parlen d’”adversaris”, desterren el concepte d’”enemics” i fan un fetitxe de la noció de “consens”.

piquet frança

2.

Del punt anterior es desprèn que tota vaga és una eina. És útil perquè ens permet assolir uns objectius. Ho tenim clar, tot i que de vegades un pot caure en la temptació de fer de la vaga un fetitxe, una espècie d’objectiu en si mateix. I, precisament, la vaga és un útil quan atorga a qui la fa una capacitat de pressió. De pressionar a un empresari o a una administració que, precisament perquè ostenten “poder” sobre nosaltres (el que els dóna el monopoli dels mitjans de producció i la política) en un escenari normal ens mantenen en una posició de subordinació. Per tant, una vaga ha de buscar construir aquesta força que ha de doblegar a qui no vol cedir, a qui no vol moure’s. És a dir, busca dotar-nos de capacitat per obligar. En paraules col·loquials, persegueix exercir coerció sobre els patrons, empreses i administracions. Concretament, sobre aquells/es contra qui es fa.

Sota aquesta premissa, la finalitat de tota vaga és aturar la producció en un centre de treball, en un sector o en un territori concret, en funció de la seva natura i abast. A ningú se’ns escapa que com més massiva i multitudinària, més viable és que resulti exitosa. Però tampoc hem de passar per alt que el fet que una vaga tingui un ampli seguiment ens garanteix, necessàriament, la seva força. En la nostra història recent tenim múltiples exemples en aquest sentit i alguns els he esmentat en altres ocasions. De la mateixa manera, que tampoc hem de pensar que la força d’una vaga rau únicament en el fet que els i les treballadores no vagin a treballar. Aturar la producció, aturar el funcionament ordinari de les coses i imposar-ne un altre, ho podem fer de diverses maneres. Ho podem fer, per exemple, en una vaga de zel o alterant voluntàriament els ritmes de treball. Recentment la situació als punts de control de l’aeroport del Prat o, ja fa més temps, la vaga dels controladors aeris en són dos exemples. D’una manera diferent, també es pot aconseguir incidint en altres aspectes importants del dia a dia, com per exemple la circulació de persones i/o mercaderies. Les vagues dels passats 3 d’octubre i 8 de novembre a Catalunya ens mostren la capacitat que desenes o centenars de talls de carreteres i vies de tren tenen per aturar un país. En un format específic, els bloquejos de refineries a França d’ara fa uns anys o, els dels voltants de l’any 2000 dels centres de distribució de combustible a Catalunya, també ho il·lustren.

tallAP7

3.

Tot això ens situa en un escenari on la finalitat d’una vaga no és el recompte final de vaguistes. De la mateixa manera que el seu èxit o fracàs no es mesura a partir de la quantitat de persones que l’hagin fet, que diguin que l’han realitzat o que puguem dir que l’han fet. No. L’èxit prové de la força de que ens ha dotat la vaga i si aquest empoderament ens ha permès imposar els nostres interessos, ni que sigui parcialment. Així doncs, no es tracta de recomptar vaguistes com qui compta vots dins d’urnes en una nit electoral. Ni de sortir després dient que la xifra obtinguda és bona (o dolenta) en si mateixa. De fet, els mitjans de comunicació i el propi sindicalisme de concertació (i les administracions i empreses) poc a poc han anat promovent aquest tipus d’escenaris. De manera gens neutral perquè, en fer-ho, distreuen l’atenció del potencial real de tota vaga i el desvien cap una espècie de fal·làcia parlamentària: “tanta gent ha fet vaga i, per tant, tu empresa m’has d’escoltar en el posterior procés de negociació”. Un escenari, aquest, on sovint es prefigura una renúncia a la força de la vaga.

Si la utilitat d’una vaga depèn de la seva capacitat de pressió, el recompte formal de vaguistes és irrellevant. A nosaltres ens pot servir per enfortir una consciència col·lectiva (“nosaltres, les i els que fem vaga”) que pot contribuir a consolidar el nostre poder coercitiu. Però, més enllà d’això, tampoc és rellevant de cara al desenvolupament d’una lluita que, com deia, depèn de la seva capacitat de subvertir la normalitat. I aquesta capacitat, tant nosaltres com aquells contra qui fem una vaga l’avaluem per altres mitjans: quantes línies tancades, quantes aules buides, quants trens sense circular, quantes comandes sense lliurar… quin descens de la facturació, etc.

En aquest context, algunes batalles que hem lliurat per a aconseguir el reconeixement d’una vaga potser perden rellevància. Un exemple el tenim en l’Aturada de País del passat 3 d’octubre, dissenyada per part d’una part dels poders de tota la vida per contra programar una convocatòria de vaga general sense en sindicalisme oficial que semblava que tindria una repercussió massa elevada. Un altre el podem trobar en alguns col·lectius de treballadors/es que no fitxen i sobre qui l’empresa té un menor control, com en alguns sectors de les universitats. Cal dir a l’empresa que s’ha fet vaga i facilitar-los així, de manera voluntària, la retenció de part del sou? O l’important és fer la vaga, fer que la vaga ens doti d’una força que abans no teníem? De fet, quan més treballadors/es puguin alterar la producció capitalista en el nostre profit i menys d’ells/es pateixin una retenció salarial, no ens afavoreix a nosaltres? Són preguntes que em faig… Òbviament, en funció de les respostes hauríem de replantejar algunes actituds sempre amb la finalitat de concentrar els esforços en fer efectiva la lluita, i en el suport mutu i solidaritat entre nosaltres.

4.

A ningú se’ns escapa que la millor acció de lluita és aquella que agafa desprevingut al nostre enemic. De la mateixa manera, també tenim molt clar que la solidaritat i el suport mutu, així com generalitzar les accions, són també la nostra millor arma. Ara mateix, la regulació de les vagues fan que això sigui difícil poder-ho aconseguir. Les vagues per solidaritat no estan permeses. Deixar de treballar de cop, sense previ avís, i aturar un centre productiu, tampoc. Com a mínim a l’empara legal d’aquest dret de vaga dissenyat per fer-lo assumible pel capital. De fet, això ho tenim tant clar que en molts ambients sindicals es va parlar més de la legalitat o no de la passada convocatòria de vaga del dia 8 de novembre, que no pas de si es volia o no recolzar i, en cas afirmatiu, recolzar-la. Tot un indicador de com, a data d’avui, el conjunt dels treballadors hem interioritzat de manera molt general que una vaga, o és legal, o no és. Paradoxalment, algunes de les vagues mítiques que perviuen a la nostra memòria col·lectiva, des de la de La Canadenca del 1919 a la de la Roca del 1976-1977 (i tantes d’altres) no ho van ser, de legals. I van tenir força.

És a dir, tenim un problema. Tenim una eina, la principal eina de lluita com a treballadors/es, la vaga, bastant erosionada en el seu poder. Tant per les limitacions legals que se li imposen com per l’assimilació, progressiva i gradual que els i les treballadores hem fet d’aquesta modalitat de vagues domesticades. És cert que en algunes ocasions hem aconseguit avenços i, fins i tot, victòries. Però també és igualment veritat que una bona part de les vagues acaben com a escenificació d’una protesta i, en el millor dels casos, en victòries pírriques. A banda, no hem d’oblidar que molt sovint, quan una vaga obté conquestes, és perquè en el seu desenvolupament hem incorporat accions que van més enllà del fet de no anar a treballar, ja sigui socialitzant el conflicte, incorporant formes complementàries de pressió a l’empresa, a proveïdors i clients, etc.

5.

Estic convençut que no podem tardar gaire en mirar de canviar el cercle viciós que he esmentat en el darrer punt. Igualment, crec que això que estic plantejant ja està en els caps de molts companys i companyes. Sabem de les dificultats que comporta parlar-ne, perquè sovint no volem, de manera conscient, posar tots els punts sobre les “i”’s. També sabem dels riscos que comporta replantejar algunes formes de lluita. Hem vist la repressió de prop, l’hem patit, i també hem experimentat com des de fa uns anys s’està endurint. I sempre una mica més.

A l’altre costat de la balança hi tenim la convicció de viure en una societat en conflicte. Convicció que implica “normalitzar” la repressió laboral, social i política com una característica més del propi estat de les coses. Però que també ens fa tenir clar que, la manera de neutralitzar precisament aquesta repressió és que la nostra força sigui tal que la faci inviable. I per a aconseguir-ho, sabem que cal replantejar alguns dels mètodes i de les nostres pràctiques habituals. Sempre anem veiem referents, aquí i allà, de com fer-ho. Aquestes darreres setmanes, també. Caldrà , doncs, pensar com ens ho fem. Bàsicament, perquè les vagues no poden deixar de ser eines reals de lluita.

Segurament aquest escrit no diu res de nou. Però no està de més recordar certes coses.

Anuncis

Naufragi llibertari? Contradiccions i lluites

He sentit diverses veus que parlen de les contradiccions del moviment llibertari, especialment per aquestes latituds. Personalment, no les negaré. La vida, en si mateixa, ens aboca a contradiccions. Bàsicament perquè la realitat massa sovint és la que és i no pas la que voldríem que fos. En conseqüència, prendre una actitud activa davant la vida, davant la realitat com a tal, ens porta a tenir-ne de contradiccions. I no crec que sigui una cosa dramàtica sinó la simple conseqüència d’estar ben vius i de no ser simples espectadors d’aquesta realitat. Miro d’il·lustrar-ho a partir de situacions que he viscut. I estic segur que molta altra gent en podria esmentar unes quantes més.

A finals dels anys 1980’s i inicis dels 1990’s milers de joves vam adoptar una actitud activa de desobediència de l’estat, de les seves lleis per mostrar un rebuig radical al militarisme i al segrest d’una època de la teva vida que significava el Servei Militar Obligatori. La “mili”, que en dèiem. Milers vam acabar amb condemnes de presó (i centenars hi van entrar) i també milers inhabilitats. Les detencions i empresonaments preventius també havien sigut freqüents en certs moments i a certs llocs de l’estat, entre d’altres a Barcelona.  Doncs bé, la nostra aposta no estava exempta de contradiccions i en gran mesura n’érem conscients. Sabíem que en cas de guanyar (i volíem que la nostra lluita guanyés) corríem el risc que la victòria fos parcial i servís per justificar un exèrcit professional, com així ha passat. Un model militar que ja aleshores s’anava imposant en altres estats capitalistes i que ara és dominat als estats europeus. Li estàvem fent el joc? Desobeint, practicant la insubmissió, també preteníem qüestionar el règim, el valor i sentit de les lleis, l’estat en sí mateix. Ara sabem que el resultat de tot plegat va quedar-se a mig camí i que, en certa mesura, qui pretenia un cert disseny de l’exèrcit espanyol segurament va poder aprofitar la nostra lluita. Amb tot, segueixo pensant que la lluita per la insubmissió va ser un dels moviments socials més rellevants d’aquell estat espanyol on, sota les majories absolutes del PSOE i la destrucció de les lluites veïnals i obreres del final del franquisme, ben poca cosa es movia.

índex

El relleu a la insubmissió el va prendre el moviment okupa de la segona meitat dels anys 1990s. Seguint el fil de l’acció directa col·lectiva, va suposar un atac tant a la propietat privada com a la cultura del “consens democràtic” (que en el fons volia dir no qüestionar el poder). Vam reivindicar que el dret a utilitzar les coses, el seu “valor d’ús”, anava per davant de la seva propietat quan no es feien servir. I vam reclamar també que érem la població, organitzada col·lectivament en moviments socials, qui tenia la capacitat de valorar les seves necessitats i emprendre accions oportunes per a resoldre-les. Al marge de les institucions. Com que vivíem (i vivim) en una societat desigual i amb explotació i opressió, fer-ho implicava activar conflictes. Violentàvem l’acumulació privada d’immobles i l’especulació urbanística. I teníem clar que a la repressió responíem amb més conflicte (allò de “desalojos son disturbios”). Sabíem que ser conseqüents amb aquesta aposta política comportava patir repressió, tant en forma de desallotjaments i agressions policials com judicial. Per fer-li front ens vam haver de posar a la defensiva i entrar en dinàmiques de resistència i de resposta antirrepressiva. Judicis i més judicis, desallotjaments i més desallotjaments. Identificacions. Detencions. I així, setmana rere setmana. La contradicció era clara, ser com érem ens impedia fer allò que volíem fer i ser: crear espais de contrapoder col·lectius, a l’estat i al capital. Alguns/es vam optar per resoldre aquesta contradicció suavitzant el discurs, les formes i els objectius. Una de les cares més conegudes d’aquest sector ara és alcaldessa de Barcelona. Potser, fins i tot, la nostra radicalitat els va fer el joc, deixant-los un espai de moviment i permetent-los ser-ne les cares amables tot descafeïnant objectius. En tot cas, de nou vam haver de gestionar i prendre posicions enmig de contradiccions.

Aquestes setmanes el món llibertari ens movem en un altre escenari contradictori. N’hem parlat i hem vist diversos posicionaments al respecte, tant col·lectius com de veus referencials. Per tant, no entraré a destriar els diferents arguments. Tothom tenim clar que es tracta de pensar com existim com a llibertaris en un escenari on fins ara hem sigut molt marginals i que no hem condicionat massa. Però a molts tampoc se’ns escapa que en aquest context han tornat a aflorar pràctiques desobedients que feia temps que no veiem. I posicionar-nos-hi és complicat: entre la voluntat de no entrar en dinàmiques transversals i no fer el joc a la (petita) part de la burgesia catalana “sobiranista” i alhora tampoc avalar amb passivitat un estat (l’únic que de moment és real, que és l’espanyol) abocat a marxes forçades formes cada vegada més autoritàries. O mantenir-se autistes davant reivindicacions plenament assumibles per a nosaltres, com l’autodeterminació dels pobles (nosaltres li afegim, no obstant, l’autogestió plena). Però tampoc volem caure en acceptacions de coses que mai hem acceptat, com governs i parlaments legítims, etc. El debat és necessari. No perdre de vista qui som, què volem i on estem és imprescindible. No obstant, no comparteixo algunes visions quasi apocalítiques sobre com s’ha desenvolupat el moviment llibertari en aquesta realitat. No estem naufragant, simplement vivim en una realitat convulsa i, al mateix temps, altament estimulant oper dinàmica. Personalment, tendeixo a confiar en la intel·ligència col·lectiva i, per tant, en els posicionaments similars de la majoria de les famílies anarquistes i llibertàries catalanes. Tot i que cal estar amatent a les seves conseqüències i saber corregir, arribat el cas, les direccions preses.

sindicalisme revolucionari punys alçats

Com deia, les contradiccions són inherents al fet de viure i, especialment, de ser actius i actives individual i col·lectivament. No és una tragèdia, com tampoc ho és que dins un mateix espai ideològic tinguem diferents postures de com resoldre una situació o escenari concret. De fet, les unanimitats a la búlgara recorden més aviat a l’estalinisme. En realitat, l’anarcosindicalisme en si mateix vivim i arrosseguem també importants contradiccions que, a data d’avui, no hem resolt. Per exemple, diem que volem transformar d’arrel, és a dir, radicalment la societat. Però una bona part de la nostra activitat quotidiana se centra en resoldre, dins dels marcs que ofereix la legalitat actual, situacions laborals concretes. Entrem en aquest joc perquè creiem que el dia a dia és important, que les petites conquestes ofereixen una base per caminar i perquè, suposo, ens fa por que una actitud massa “ideològica” ens allunyi del món real del treball. Un altre exemple: mentre defensem l’acció directa i critiquem el sindicalisme de delegació, el dia a dia del sindicat on estic, i amb el qual m’he implicat directament, s’articula entorn òrgans de delegació en els centres de treball. Uns òrgans, els comitès d’empresa, construïts per l’estat i el sindicalisme de concertació per restar autonomia a la classe treballadora i erosionar els seus espais de democràcia, les assemblees. La contradicció és brutal. No ser-hi ens allunya de nou dels centres de treball. Ser-hi ens fa córrer el risc d’assimilació al sistema que combatem. Crec que, des d’un punt de vista revolucionari, cap de les dues respostes que l’anarcosindicalisme ha donat a aquesta problemàtica ha sigut plenament satisfactòria. Per tant, una contradicció que no hem de passar per alt i que ens condiciona, també d’arrel, com som els i les anarcosindicalistes.

Posats a triar, possiblement aquest darrer continua sent el repte més important que tenim l’anarcosindicalisme o el sindicalisme llibertari. Crec que l’actual conjuntura a Catalunya, amb les seves anades i vingudes, no ens ho ha de fer perdre de vista.

Llibertat presos i preses polítiques (també els d’ara)

Ho hem cridat i cridat. Fins quedar-nos afònics. Quan érem unes desenes en manifestacions envoltades de l’estigma dels grans mitjans de comunicació i també ara, en manifestacions massives emparades per alguns d’aquests mitjans. Reclamem, exigim, la llibertat de tots els presos i les preses polítiques. I, també, dels membres del govern català. Encara que ens costi.

presos

Escric això sent molt conscient de qui ha entrat a la presó aquest 2 de novembre. Consellers i conselleres membres d’un govern contra el que hem lluitat. Que ens ha retallat serveis socials, ha lucrat amics seus amb privatitzacions i ha reprimit, amb iniciatives pròpies i també aplicant la legislació promoguda pel govern espanyol, com ara la “llei mordassa”. Encara recordo com en Josep Rull ens va denunciar per okupar La Parra, una casa que tenia buida a Terrassa a finals dels 1990’s. I ens va enviar matons abans que la policia ens desallotgés. Tampoc oblido que ha sigut un alt càrrec de CDC mentre ens reprimien els Mossos d’Esquadra en el desallotjament de Plaça Catalunya. Un dia en que les seves porres i una pilota de goma em van enviar a l’hospital. De la mateixa manera que tinc molt present que en Quim Forn va ordenar el desallotjament de Can Vies, l’any 2014, que només vam aconseguir aturar omplint els carrers de barricades i solidaritat. Parlo en primera persona, però estic segur que ho podria estar fent en plural. I puc recordar, també, que molts dels que han empresonat van promoure i van aplaudir quan la Generalitat i el Parlament de Catalunya van denunciar a molts companys i companyes pels fet d’”Aturem el parlament”, del 2011. Els van denunciar i després en van recórrer l’absolució, aconseguint en segona instància una condemna a anys de presó que en qualsevol moment es pot fer efectiva. Una condemna a companys i companyes que van fer una lluita política, política fora de les institucions.

De fet, encara em dol el silenci de l’Oriol Junqueras, professor de la UAB davant les denúncies per fer sindicalisme a la universitat contra 25 estudiants i dos treballadors (un d’ells soc jo) i que ens porten a judici amb peticions de presó més de 11 anys. Recordo com fa anys l’Oriol baixava del pis de dalt, on tenia el seu despatx, i em feia alguna consulta de coses d’arqueologia o prehistòria per una col·laboració que feia per una enciclopèdia. I com, després, va preferir no escoltar ni opinar davant les reiterades demandes de solidaritat. Perquè ens volien, i ens volen, empresonar. Com a ell aquest 2 de novembre.

Tot això ho recordo. Ho recordem. Som persones i tenim memòria. I també tenim l’habilitat de decidir i d’implicar-nos en la realitat, de discernir què passa i com volem posicionar-nos. Som capaços i capaces de distingir entre un fet repressiu i la víctima. De valorar el propi fet repressiu més enllà de la simpatia o l’antipatia que ens generi qui el pateix, de si ens hi sentim propers o no. Aquest dijous 2 de novembre l’estat espanyol ha empresonat persones per haver posat unes urnes i haver actuat, ni que sigui aparentment, en funció del resultat d’un referèndum. Tot i que altres vegades ja hem dit que les urnes no representen, per a nosaltres, la forma òptima d’autogestionar la nostra vida, no deixa de ser inacceptable que promoure unes votacions sigui motiu per empresonar ningú. Les actituds cada vegada més autoritàries de l’estat ho són en funció d’elles mateixes i no només de qui les pateix. Precisament per això, perquè defensem els dret a la participació política plena (més enllà de les eleccions), avui també hem de reclamar la llibertat dels presos polítics. No perquè els sentim nostres (els d’aquest 2 de novembre), que no ho són, sinó perquè ens repugnen les actuacions repressives de l’estat.

Reclamem una llibertat com abans ho hem fet per l’Alfon, pel Nahuel, per la Laura de CGT i la Laura de Terrassa, pel Zigor, pel Franki, per l’Andreu, pels nois d’Altsasu, entre molts d’altres. Per una llista massa llarga de noms, pels innombrables caps de setmana visitant presons anys enrere. Pels presos i les preses que són nostres i, simplement, per aquells/es que no sentim gens propers però que, també, són producte de la repressió de l’estat. Per a tots ells i elles, llibertat.

I davant de la repressió de l’estat, de qualsevol estat, lluita i solidaritat.