Invisibles de la Història

El 13 de març de 1921 moria Francesc Comas i Pagès, conegut com a “Parones”. Era militant de la CNT. Va ser tirotejat junt amb en Salvador Seguí per membres del Sindicat Lluire, un autèntic braç paramilitar de la patronal catalana. El Noi del Sucre va morir a l’acte. Ell, tres dies més tard. Era un lluitador anarquista i sindicalista. I va ser una de les més de 160 víctimes de les pistoles del Sindicat Lliure entre els anys 1919 i 1923, quan la burgesia va decidir evitar com fos una altra victòria obrera després de la vaga de la Canadenca. A diferència de noms com els de Seguí o Layret, el seu ha restat quasi en l’anonimat. Com molts/es d’altres, és un invisible de la història.

Francesc Comas

El mateix Salvador Seguí era plenament conscient que la força de la seva veu no radicava només en la seva oratòria ni en les seves paraules. De fet, el mateix Seguí reconeixia que si la seva veu tenia sentit i les seves no eren simplement paraules enllaçades que queien al buit com una cantarella fora de lloc era gràcies a allò col·lectiu del què ell mateix formava part.

Tots els qui no creuen en el poble fracassaran, perquè solament el poble és el que fa factible les grans revolucions. Cal fer sentir al poble, cal fer pensar al poble, perquè solament ell podrà imposar les grans creacions del pensament adaptant-les a la vida

Seguí va ser Seguí gràcies a qui clandestinament difonia l’organització obrera. A qui construïa i feia bategar ateneus. A qui ajudava a companyes represaliats, a la feina o per la policia, A qui alçava barricades. A qui escrivia en els molts mitjans escrits de que s’havia dotat la CNT i l’anarquisme. A qui iniciava les vagues i a qui les enfortia amb la solidaritat i amb sabotatges. A qui tornava els cops. Centenars, milers de persones van fer que avui puguem parlar de Salvador Seguí. Ara en recordem un grapat de noms. D’altres, rebuscant apareixen escrits en algun lloc o altre, com el de Parones. La immensa majoria, resten invisibles. Si nosaltres som, avui, és precisament gràcies a tots ells. Els i les invisibles van ser el cor que amb batecs va mantenir viva la lluita obrera que avui admirem.

La Vaga de la Canadenca, ahir, avui i demà - directa.cat

La qüestió dels noms propis i de les i els invisibles és ben actual. Fa unes setmanes van empresonar un raper, Pablo Hasel. El seu empresonament és, en si mateix, una aberració. Però si ha adquirit rellevància social ha sigut, precisament, gràcies a les flames, a les barricades i als milers de persona que han ocupat carrers. Noms anònims. Vides anònimes, però que col·lectivament tenen la força per moure una realitat que qui mana ha predissenyat en altres escenaris. En un món de noms propis i egos, en part promoguts i amplificats amb una intencionalitat clara des del circ mediàtic, convé no perdre mai de vista.

Invisibilitzar allò que és col·lectiu forma part d’un projecte polític oposat al nostre. Suggerint que el 15-M respon a un grup reduït de persones (no cal dir-ne els noms, tothom els sabem) va una forma efectiva de reprimir, reconduir i eliminar aquest moviment. Segurament la més efectiva. Construint lideratges i referencialitats individuals es nega la participació, la dedicació i la creativitat de milers de persones en tot moviment social. Uns lideratges i unes referenciats que, alhora, són molt més influenciables, controlables i fins i tot comprables pel poder.

Els moviments socials tenim avui molts reptes. I l’anarcosindicalisme també. De molts tipus. Un d’ells és l’enfortiment de la col·lectivitat. El sindicat, per exemple, som el conjunt de les i els afiliats. La nostra força prové, precisament, d’aquest tot. Secció sindical a secció sindical, barri a barri, assemblea a assemblea. Una força que construïm a base d’hores, de complicitats i d’esforços. Braços anònims, cervells anònims, boques anònimes mirem de bastir els espais de resistència que mantenien viva la vida front a la barbàrie capitalista. Un anonimat que és positiu, perquè ens garanteix la col·lectivitat i alhora dificulta la manipulació i l’assimilació. Hem de ser, però, conscients de la seva existència, de la nostra existència. Ser anònims no implica ser invisibles. La invisibilitat l’atorga una mirada que no es fixa en nosaltres, uns ulls que no ens observen. Mentre, tanmateix existim.

https://estaticos-cdn.elperiodico.com/clip/9e6a8d85-827a-4118-aca9-770ba6185d83_alta-libre-aspect-ratio_default_0.jpg

La trampa del debat sobre la violència

Cada vegada que hi ha protestes que busquen ser efectives i anar més enllà d’una performance simbòlica, periodistes, tertuliants i polítics obren el debat de la violència. Una violència que identifiquen bàsicament en qui protesta o, com a molt, en el fet de la protesta en si. D’aquesta manera es relaciona la protesta (que pretén ser efectiva, és a dir, servir per alguna cosa) amb la paraula violència. Una paraula que s’assimila a situacions molt concretes i que aquestes mateixes tribunes acostumen a demonitzar i, de pas, negativitzen el reconeixement del conflicte que hi ha darrera de les protestes. Entrar en aquest debat ens fa caure en el seu parany. Ho estem veient en les actuals protestes per l’empresonament del cantant Pablo Hasel. M’intento explicar.

És dolenta la violència? En abstracte, evidentment que ho és. Però penso que aquesta no és la pregunta que cal fer-nos. Vivim en un món violent. Això és una certesa que no admet discussió. És violent en cada moment de la seva quotidianitat. Milers de migrants moren fugint de la misèria extrema. Una persona com l’Amancio Ortega acumula un patrimoni de gairebé el 200% del pressupost anual de la Generalitat, mentre moltes de les seves treballadores a molts països pateixen condicions properes a l’esclavitud. Cada dia esmorzem amb antiavalots repartint cops de porra en l’enèsim desnonament de la setmana. Moltes vegades a la feina ens veiem obligades a fer unes hores que no ens paguen i si ens queixem ens foten fora sense cap contemplació. La realitat és violenta i aquesta violència, que no ens agrada, ara mateix forma part de l’ADN de la nostra societat.

Nosaltres, per la nostra banda, volem canviar aquest món. Per fer-ho, la primera passa és reconèixer com és aquest món. Això comporta identificar allò que és violent. Per exemple, que s’ofeguin cada dia persones a la Mediterrània no és una situació inevitable sinó que respon a unes determinades polítiques de la UE. Que cada any morin al món molts milers de dones assassinades per homes no és “natural” sinó que respon a una forma específica d’organització social. Un masclisme que, entre d’altres la publicitat perpetua de forma ben intencional. De la mateixa manera que l’atur i els sous de misèria de joves, dones i migrants és una decisió econòmica que algú l’ha pres, fora de tot control social. Aquest tipus de situacions, que són els pilars del món actual, responen a polítiques conscients. No apareixen en cap programa electoral, però hi ha qui les dissenya i qui les executa de forma totalment premeditada.

Davant d’això, la protesta social ha de ser efectiva perquè, si no, és simplement teatre. I per tal que una protesta sigui efectiva, cal que violenti allò contra el que protesta. Si això no ho tenim clar, no anem enlloc. Per tant, ens correspon pensar com podem obtenir aquesta efectivitat. Pot ser efectiu bloquejar un magatzem de distribució de vidres per cotxes a moltes automobilístiques per evitar acomiadaments? Potser sí. És violent? Doncs pels amos de l’empresa que fabrica vidres i per les empreses automobilístiques ho és. Podem aturar un desallotjament encenent un barri o una ciutat? De vegades sí. És violent? Doncs per qui ha conceptualitzat aquest desallotjament com una oportunitat per fer negoci, o pels polítics compromesos amb qui vol fer el negoci, ho és. Ocupar un rectorat i aturar la seva activitat o bloquejar un campus defensant taxes universitàries menys cares i frenar acomiadaments de professores precàries pot ser útil? Moltes vegades ho ha sigut, malgrat suposar un cost per gerents i per qui mercantilitza les universitats.

Penso que a nosaltres no ens pertoca entrat a debatre sobre la violència. Com deia, la violència existeix i quan lluitem, d’una forma o una altra l’apliquem en diferents graus. Per nosaltres el debat rellevant és quins objectius volem assolir quan promovem una protesta i de quins mitjans per fer-ho disposem per nosaltres mateixes. Aquests mitjans poden ser molts, diversos i canviants segons les situacions. Fer una assemblea i trencar l’individualisme en pot ser un, de la mateixa manera que bloquejar una via de circulació, aturar un servei de recollida d’escombraries o alçar barricades en flames també ho són. I molts d’altres que no anomenaré. La reflexió que per nosaltres és rellevant és identificar per què lluitem, qui som aquest nosaltres que lluita i quins mitjans tenim i com els podem implementar per a que la nostra lluita serveixi per apropar-nos als objectius que la promouen. Per mi, el límit de tot això radica en l’efectivitat.

Evidentment en aquest debat hi ha tot de riscos que cal tenir presents. Un d’ells: les nostres accions també determinen com ens anem construint en cada moment. Això posa sobre la taula una dialèctica constant entre els nostres actes (a ningú ens agrada trencar vidres o tallar un carrer [sempre en abstracte], però de vegades potser ho fem) i com som. És un risc que hem de tenir present sense perdre de vista que la passivitat o el limitar-nos al simple teatre reivindicatiu simplement ens fan deixar de ser allò que som. Un altre: la nostra violència té sentit quan respon a una lluita col·lectiva, per molt que pugui prendre la forma d’accions individuals. Això comporta que el debat sobre objectius i els mitjans per assolir-los ha de ser col·lectiu, encara que sovint, i per la pròpia naturalesa del debat, sigui difícil tenir-lo de forma pública. Cal que la ràbia estigui organitzada. Ara bé, aquesta organització sempre ha de partir de qui la protagonitza i hem de fugir de qualsevol temptació de pretendre estructurar i canalitzar lluites i protestes de les quals no en som protagonistes. Aquest, però, és un altre debat.

En definitiva. La validesa de les nostres accions radica en la seva utilitat. Una utilitat que depèn de dos aspectes:  1) de l’efectivitat que proporcionen a la nostra acció col·lectiva davant un conflicte i 2) en com ens hi posiciona a nosaltres. El debat descontextualitzat de la resta sobre les formes d’aquestes accions, com la pregunta sobre si és o no és vàlid cremar un contenidor, simplement fa el joc a qui té el Poder. Un Poder que, com sabem per experiència, és violent.

No serà a les urnes ni als jutjats on derrotarem el feixisme

A mi no m’agrada gens veure diputats de Vox en un parlament. Encara recordo la sorpresa quan van entrar al parlament d’Andalusia. I em temo que el proper 14-F veurem com un grapat són escollits pel parlament de Catalunya. Però el que no m’agrada no és el fet que hi hagi diputats i diputades feixistes. De diputats i diputades lesius pels interessos de la majoria de la població n’hem tingut molts al llarg del temps. Els/les que van aprovar les successives reformes laborals no eren de Vox. Ni la llei d’estrangeria o la llei mordassa, ni la liberalització dels lloguers i del sòl, ni tantes altres lleis.

Doncs no, si no m’agrada que hi hagi diputades i diputats de Vox és perquè hi ha feixisme al carrer. Aquest és el problema: el feixisme existeix. Haig de dir que no em preocupa excessivament que hi hagi feixisme al barri de Salamanca de Madrid o a la plaça Artós de Barcelona. Allà hi viuen els nostres enemics de classe. Són la gent que s’enriqueix gràcies a la nostra misèria, amb zero escrúpols per acomiadar centenars o milers de persones, per traficar amb armes i amb medicaments, per privar l’accés de milions de persones d’arreu del món als recursos necessaris per a poder fer una cosa tan bàsica com és viure. Que aquesta gent evolucioni cap el feixisme és possiblement un fenomen natural, sobretot si veuen que les altres formes que tenen de control polític i de poder els són insuficients en un determinat moment.

A mi em preocupa el feixisme que s’estén i troba terra per arrelar en altres llocs, en els barris on viu la nostra gent. És un feixisme que s’alimenta també de l’explotació, de l’empobriment de la vida quotidiana, del costum imposat reiteradament a la classe treballadora de que parlar de política és perdre el temps, de l’egoisme repetit matxaconament des de molts tertulians i programes escombraries dels mitjans. Un egoisme que es tradueix en primer jo i després la resta, especialment els darrers en arribar siguin joves a una empresa o migrants a un territori. D’altra banda, des de fa dècades se’ns ha imposat la cultura de la delegació. Deleguem en els polítics professionals la gestió del dia a dia. Deleguem en els/les delegades sindicals la nostra acció política en els llocs de treball. Deleguem en professionals fer coses que no ens amoïnem per entendre. En aquest context, per què ens estranya que un model autoritari, que promet seguretat a canvi de renunciar a la llibertat tingui tanta audiència? És una conseqüència lògica del que ens estan fent ser des de fa anys. I no ens confonguem, qui ens ha portat cap aquest camí no han sigut partits polítics ni sindicats feixistes. Han sigut uns altres, els que des dels anys 1977 han modelat com hem de ser. Un egoisme radical i un delegar absolutament la nostra vida en qui garanteix tranquil·litat (el “pan y toros” del franquisme) és un aliment immillorable pel creixement del feixisme.

Centrar el problema en el fet que Vox entri a un parlament és negar la realitat. De la mateixa manera que pensar que la solució passa per il·legalitzar un partit com Vox, és també un autoengany. Possiblement a qui ha gestionat el sistema des de fa quaranta anys l’interessi centrar el debat en aquest terreny, a l’àmbit de tribunals, de les institucions i de les eleccions cada quatre anys. Mentre, a nosaltres ens releguen com a simples espectadors/es. Fent-ho, continuen alimentant la serp que ha parit l’ou que ara s’esberla. Se segueix reproduint un sistema on s’anul·la la capacitat de les persones normals i corrents de ser protagonistes de la nostra vida, creant acció política i autogestionant col·lectivament el dia a dia. La solució que plantegen, per contra, és com intentar aturar una marea amb una simple escombra i ens condemna a veure, passivament, com poc a poc el feixisme es va estenent i ens va intoxicant. De fet, sent una mica mal pensat, potser ja hi ha a qui l’interessa que el feixisme guanyi protagonisme a determinats barris i als centres de treball. Que sigui un referent d’un sector de la classe treballadora. Quan més espai ocupa, menys en tenim nosaltres, els i les que plantegem i lluitem alternatives a l’actual model social i econòmic. Potser d’això es tracta.

CIS y reunión en Moncloa | El blog de Santiago González

És imperiós que sortim d’aquesta lògica. La lluita contra el feixisme, o la protagonitzem nosaltres, o no serà. I penso que ho hem de fer en dues vessants complementàries i igualment necessàries. La primera, cal impedir que es faci present als nostres barris i dels nostres centres de treball. I això cal fer-ho amb la nostra força, que prové de l’acció directa. La segona, hem  de combatre el feixisme refermant les nostres alternatives al sistema econòmic, social i polític imperant. Només quan som capaços de plantejar propostes actuals, assumibles i engrescadores per radicals, podem deixar sense oxigen per viure al feixisme. Hi ha exemples que mostren com de cert és això. On el moviment per l’habitatge construeix una lluita a cara partida, on la solidaritat i l’acció directa són la base, el feixisme no hi entra. Com tampoc ha gosat entrar en les lluites sindicals reals, aquelles (i malauradament són massa poques) on les assemblees decideixen i les barricades alliberen camins.

L’alternativa al feixisme no passa pel sistema que l’ha permès créixer. Paradoxalment, passa per la lluita sorda i constant per subvertir-lo.

Curro precari, pensió de misèria. Ens resignarem?

En uns mesos faré 49 anys. D’aquí 18 anys i 5 mesos, si res no canvia, em tocarà jubilar-me amb 67 anys. Porto treballant ininterrompudament des dels 19 anys. Concretament des del mes de setembre de l’any 1991 quan feia la neteja i manteniment d’un poliesportiu a Sant Andreu, Barcelona. D’això en fa quasi 29 anys i mig. Però només tinc cotitzats a la Seguretat Social 14 anys i mig. O sigui, quinze anys sencers de la meva vida com a treballador s’han esvaït. Més ben dit, de cara l’administració no han existit mai. Alguns anys van ser per feines sense contracte i no per voluntat pròpia, perquè de contracte en vaig estar reclamant mesos i mesos. “La setmana vinent” em deien sovint. D’altres van ser falsos contractes a temps parcial, tant a fora com a dins de la universitat, malgrat que al final feia jornades complertes si és que no les superava. Finalment, també hi ha hagut beques per fer activitats que ara, després d’anys de lluita, es reconeixen com a tasques laborals i es cotitzen. En definitiva, malgrat haver treballat 29 anys i mig, quan em jubili d’aquí a 18 anys i pico no tindré dret a una pensió complerta. Em faltaran anys.

El meu cas n’és un. Però com aquest n’hi ha milions al conjunt de l’Estat, molt d’ells encara més greus. La gent de la meva generació hem patit precarietat laboral durant molts anys. Una precarietat que, per desgràcia, sembla de broma en comparació la que estan patint els i les “Mil·lennials” als i que tot indica que seguiran patint. Una precarietat que es ceba molt més en les dones, amb trajectòries laborals interrompudes molts cops per la maternitat, i no cal dir en les treballadores migrants. Doncs aquesta precarietat és la que ens condemna a no poder rebre una pensió de jubilació completa en el futur. Després de patir una explotació salvatge amb curros de merda, condemnats a vides precàries, milions de persones no es podran jubilar amb una pensió complerta. Unes pensions que, d’altra banda, ja són de les més baixes de la UE-15.

A data d’avui, per poder optar al 100% de la jubilació calen 36 anys cotitzats. L’any 2027 en caldran 37, d’anys. Això dificulta molt una treballadora o treballador precari pugui aspirar a cobrar una pensió complerta quan li arribi a l’edat de jubilació. Aquesta situació és directament el resultat del progressiu allargament, reforma rere reforma, període de cotització necessari; és a dir, del nombre d’anys cotitzats que calen per començar a cobrar una pensió contributiva (de moment 15 i es cobra un 50% de la pensió) fins als 37 per cobrar-ne el 100% l’any 2027.

Un altre factor que incideix en l’empobriment de les pensions futures dels i les treballadores que hem patit o patim la precarietat és l’increment progressiu de la base reguladora de les pensions: dels anys que es comptabilitzen per definir la quantia de les pensions. Fins l’any 1985 es calculaven a partir del salari dels darrers 2 anys cotitzats. Posteriorment aquest període s’ha anat allargant progressivament fins els 15 actual, a l’espera de possibles nous allargaments. A ningú se’ns escapa que això incorpora anys amb salaris més baixos tirant cap avall les pensions finals.

Podria seguir, però crec que no cal. De les reformes de les pensions els i les principals perjudicats en som i en seran els treballadors/es que han patit durant períodes llargs de la seva vida laboral la precarietat laboral. Una precarietat que no és volguda, que és fruit de l’explotació capitalista i que ens condemna a vides complicades quan la patim. Aquesta mateixa precarietat ens marcarà també quan deixem arribem als 67 o 70 anys.

Fa setmanes que l’Estat, seguint les directrius de la UE i de les grans corporacions, amb la banca al capdavant, estan preparant un altre assalt al sistema públic de pensions. D’amagat, fa mesos que estan definint-ne el contingut en el marc del Pacte de Toledo i en reunions amb CCOO-UGT i les patronals. Caldrà veure’n el contingut amb detall, però el resultat del que volen ja el sabem: avançar cap a unes pensions contributives cada cop més miserables que, qui pugui i vulgui, es complementarà amb plans de pensions privats. Les principals víctimes de la reforma, també les coneixem: els i les treballadores que han hagut de travessar el viacrucis de l’explotació extrema que és la precarietat laboral al llarg de la seva vida.

Com a membre d’aquest grups (tant nombrós) de treballadores i treballadors tinc clar que no vull ser cap víctima de la reforma de les pensions. És a dir, que no ens hem de quedar asseguts ni assegudes, assumint l’hòstia com inevitable. La lluita per defensar i millorar el sistema de pensions no ha de ser només dels actuals pensionistes. De fet, ells i elles hi tenen poc a perdre en comparació a nosaltres. Aquesta lluita ens pertoca als i les que ara estem treballant o intentant treballar i és especialment imperiosa pels que hem viscut molts anys la precarietat laboral. Després d’una vida precària i d’explotació, no ens hem de resignar a unes pensions de misèria. Ara és el moment de plantar cara i frenar aquesta nova reforma de les pensions.

Més de 20 anys d’explotació i precarietat a la universitat: una història d’entre tantes

Treballo a l’àmbit de la recerca i la docència universitària. Soc arqueòleg. Aquest 2020, amb 48 anys, he tingut el primer contracte indefinit de la meva vida. Ha entrat en vigor el passat octubre. La meva vinculació oficial amb la UAB com a investigador havia començat l’1 de gener de 1997. Gairebé 24 anys abans. Uns mesos abans, el maig del 1996, la mateixa UAB m’havia enviat a fer classes a una universitat de Nicaragua en el marc d’un conveni que tenia. En síntesi, mitja vida amb contractes precaris, amb beques sense cotitzar, amb feina sense contracte. I jo soc dels afortunats. Molts d’altres han desaparegut simplement sense deixar rastre.

Pot semblar una innocentada (començo a escriure aquest post un 28 de desembre), però no ho és. Tampoc és ciència ficció ni res similar. De tot el que he dit i del que explicaré tot seguit, hi ha múltiples proves documentals. Avui parlaré de mi però, la meva, és una història com tantes altres de l’àmbit acadèmic al nostre país i al conjunt de l’Estat. I, com deia, soc dels afortunats. El sistema de recerca i docència universitari és profundament injust. Opera amb pressupostos misèrrims gràcies a la precarietat de milers i als beneficis, prebendes i poder jeràrquic d’alguns/es. I, en gran part, si funciona és perquè molts i moltes de nosaltres ens creiem les nostres recerques i el fet de compartir la nostra formació a través l’activitat docent. Malgrat que sabem que se’ns explota. Per això avui, amb la meva història, ho vull denunciar.

El gener de l’any 1997 vaig guanyar una beca FI per fer una tesi doctoral. Aquell va ser el punt de sortida a la meva relació amb la UAB més enllà de la matriculació a cursos de llicenciatura i doctorat. Era un punt de partida fals, perquè la mateixa universitat m’havia enviat a Nicaragua a impartir docència a la llicenciatura d’arqueologia que estava promovent conjuntament amb la UNAN-Managua. D’això no n’hi havia cap paper. Una companya i jo hi vam anar, tot i això, convençuts. Vèiem una forma de compartir els nostres coneixements, una altra manera de portar a la pràctica la solidaritat en la que feia anys que hi militàvem. En tot cas, al marge de les hores de classe a Managua sense cap contracte pel mig, l’inici “oficial” d’aquesta història és el dia 1 de gener de l’any 1997.

Durant els 4 següents anys vaig estar fent la tesi doctoral. Era un investigador predoc, com els i les que actualment tenen un contracte laboral. Aleshores eren beques i no cotitzaven per res: ni per l’atur ni per la jubilació. Però bé, em prenia seriosament la recerca i la feia tant bé com podia, com acostumen a fer tots i totes les predocs que he anat coneixent. Així, vaig acabar la tesi dins dels 4 anys i la vaig dipositar a la UAB el desembre de l’any 2000. A inicis de l’any 2001 la vaig defensar davant un tribunal de 5 persones. Sense feina, millor dit, sense contracte i sense cap mena d’atur ni de prestació. Suposo que ni la universitat ni el sistema de recerca considerava que ens havien de retribuir de cap manera per haver acabat l’encàrrec que se’ns havia fet: una recerca innovadora que donava lloc a una tesi doctoral.

Així vaig passar pràcticament tot l’any, fins el desembre del 2001: sense salari, sense ingressos i sense atur. Sort que els anys precedents havia sigut capaç d’estalviar gairebé un terç de la beca (12 mensualitats d’unes 130.000 pessetes), dels “recicles” al mercat de Terrassa i d’algunes excavacions arqueològiques on em vaig passar uns mesos alimentat. D’aquesta manera, a banda de fer tasques tècniques en alguna excavació, vaig començar a dirigir la primera campanya de recerca arqueològica al Pirineu, amb alguna petita subvenció d’àmbit comarcal. Fèiem investigació un grapat de joves dels quals cap treballava en el marc de la recerca que dúiem a terme. I, veient-ho amb perspectiva, crec que tècnicament el que fèiem era molt digne.

A mitjans de desembre de l’any 2001 vaig sentir que em tocava la loteria de forma anticipada. Vaig iniciar un contracte de professor associat substituint un altre professor associat que havia tingut de guanyar un contracte menys precari i més ben pagat. Durant el que quedava de curs vaig passar a cobrar 400 i pico euros. Ara la meva recerca la podia vincular amb la UAB i, d’altra banda, feia classes en assignatures pràctiques i en assignatures de teoria de la llicenciatura d’història i al doctorat d’arqueologia prehistòrica. Cobrava una misèria, però seguia existint el recicle del mercat i la feina que feia m’agradava i em motivava. Encara no era conscient de la magnitud de les relacions d’explotació i desigualtat que amaguen les universitats.

Durant aquests mesos vaig guanyar una beca fullbrigth per fer recerca postdoctoral als Estats Units. Per una banda, em feia il·lusió marxar a fora i veure món. Per l’altra, deixar enrere  companys de moltes coses, parella i una família que travessava situacions problemàtiques se’m feia costa amunt. Vaig sentir, però, que no tenia massa alternativa. Si volia tenir algun tipus de perspectiva en el món de la recerca havia de marxar. Ningú sabem ben bé perquè, però sempre ens han imposat que després de la tesi calia anar fora. Ens diuen encara ara que és per conèixer altres realitats, tot i que a la pràctica el que provoca és un profund desarrelament de l’investigador. Un desarrelament social però també pel que fa a equips i col·lectius d’investigació. Un desarrelament que, n’estic convençut, no és gens innocent; però d’això en podem parlar un altre dia. La qüestió és que vaig marxar per un any que al final van haver de ser dos ja que algú em va insinuar que no podia tornar i deixar sense feina al meu substitut. Així que vaig haver de tornar a demanar i guanyar la beca per 12 mesos més.

Al llarg del meu període als Estats Units vaig seguir fent docència i recerca a Nicaragua, ara amb el meu company Nacho. I també van continuar, cada vegada més intenses, les investigacions en zones d’alta muntanya dels Pirineus. Jo seguia sent dels afortunats, ja que tenia una beca i força ben pagada, que em permetia assumir el cost d’anar i venir. Molts companys/es d’aleshores, que són dels que han anat desapareixent, ni això. Tot i això, cap cotització de cap tipus: la beca no es considerava cap salari.

A mitjans de l’any 2004 em vaig presentar al meu primer concurs, si considerem que les tres beques prèvies, obtingudes en règim de concurrència competitiva, no ho eren. I el vaig guanyar. Com a conseqüència, vaig obtenir un nou contracte de professor associat. Inicialment cobrava uns 400 € al mes i poc a poc vaig anar pujant a més de 700 € l’any 2008. No se si ho recordeu, però aquella època es parlava del mileurisme per referir-se a salaris molt baixos. A mi em faltaven alguns centenars d’euros per arribar-hi.  Tot i tenir un contracte de temps parcial, algun curs vaig ser el professor que va fer més docència del meu departament. Una docència, que a més, es repartia els dos semestres, trencant la pràctica habitual al meu departament de concentrar-la només en un. Al meu costat hi havia professors que fàcilment cobraven 4 i 5 cops més, fent menys classes.

Durant aquest període també vaig fer recerca. De fet, vaig dirigir 3 projectes de convocatòries oficials, a Nicaragua i als Pirineus. I, com he dit, era professor associat. Encara avui en dia és el tipus de contracte docent més mal pagat a les universitats públiques. L’excusa per tenir aquests sous tant baixos és que només fan docència, que són contractes de temps parcial i que tots i totes les professores associades tenen feina fora de l’àmbit acadèmic. En el meu cas, això era absolutament fals, i la universitat ho sabia. Els primers anys, quan em demanaven quina feina tenia fora, els assenyalava els conveni de recerca amb un Parc Nacional. Uns convenis que passaven per la mateixa universitat i dels quals jo no cobrava ni un cèntim. Al final, ja cansat, vaig optar per no respondre quan a l’inici de cada curs em tornaven a demanar quina feina tenia fora. La universitat també sabia que feia recerca. Els projectes que vaig dirigir passaven sempre per l’àrea de recerca de la UAB i era la mateixa universitat qui rebia els diners. En definitiva, durant 4 anys vaig ser un fals professor associat: no tenia cap feina a fora, feia recerca, feia tantes classes com un temps complert i vaig començar a ser secretari del meu departament. A la universitat ja li anava bé: mà d’obra qualificada a preu de ganga. Avui en dia aquest tipus de situacions, a les universitats catalanes, es compten per milers.

La investigació, les publicacions, l’estada als Estats Units em va permetre obtenir a inicis de l’any 2006 l’acreditació per ser professor lector. Una acreditació, en l’àmbit de la recerca, és un procés d’avaluació externa de mèrits. En aquest cas el va fer una agència de la Generalitat (l’AQU). Dos anys més tard la universitat va dotar al Departament d’una plaça de professor lector. Es va obrir i un concurs públic. M’hi vaig presentar i el vaig guanyar. També haig de dir que prèviament m’havia presentat a unes oposicions al CSIC que, malgrat aprovar, vaig quedar força lluny de la persona que, per nota, va guanyar la plaça. Un investigador més de 10 anys major que jo i que tenia un currículum impressionant.

Entre la tardor de l’any 2008 i la del 2013 vaig tenir un contracte de professor lector. Feia exactament el mateix pel que fa a hores de docència, tipus d’assignatures, investigació i la secretaria acadèmica del departament. Això sí, ara se’m reconeixia una dedicació a temps complert i, per primera vegada des del 1997, un any treballat em cotitzava per un any. El sou m’havia pujat un 70%, tot i seguir estant molt per sota el d’altres companys del departament. Era, en realitat, un exemple més de la disparitat de salaris i condicions laborals en un col·lectiu que essencialment fem el mateix però a nivell contractual se’ns tracta de formes molt diferents.

Mentre era professor lector la Generalitat de l’Artur Mas i el Mas-Colell va decidir que a les universitats hi havia massa professors. Que calia augmentar la ràtio d’estudiants per professor. A banda, també tenien clar que calia fer encara més negoci amb l’educció superior. Això segon, sigui com sigui, no ho van dir obertament ja que, de cara enfora, sonava fatal. Com a part de tot això van decidir que els contractes temporals de professor lector no donarien pas a una plaça permanent, ja fos de professor/a funcionària (titular d’universitat) o laboral amb un contracte indefinit (professor agregat/da). Fins aleshores quan un professor/a lector acabava el seu contracte de 5 anys s’obria una plaça estable i podia optar-hi mitjançant un concurs. Doncs bé, d’un dia per l’altre ens van canviar radicalment l’escenari.

La UAB, junt amb les altres universitats públiques, van assumir obedientment aquest escenari. Van acomiadar, tot i que legalment era una simple no renovació del contracte, a centenars de professors/es associades. I als i les lectores ens van dir que, quan se’ns acabés el contracte, només ens mantindrien en una situació interina si superàvem un nou procés d’avaluació externa, ja sigui per l’agència estatal ANECA o l’autonòmica AQU. L’any 2013 jo portava uns 10 anys fent classes de llicenciatura, grau, màster i doctorat a la UAB, sense comptar la docència de Nicaragua. Molts altres companys i companyes tres quarts del mateix. Alguns, fins i tot, feia 20 anys que treballaven com a professors a la UAB saltant de contracte en contracte, sumant hores i hores de classe de múltiples assignatures diferents i sent avaluat cada any per enquestes que responien els/les estudiants. Tot i això, ens deien, havíem de tornar a mostrar les nostres aptituds. Si no superaves alguna de les dues avaluacions la UAB t’enviava al carrer sense cap mirament.

La tardor del 2012 l’AQU em va denegar l’acreditació. Com a molts/es d’altres, ja que n’atorguen menys del 50% que es sol·liciten. Em van faltar un parell de punts per arribar als 60 necessaris. Quan vaig mirar els barems i les ponderacions, vaig veure que la docència només et comptava un 15% del total. No deixava de sorprendre aquest fet quan, suposadament, aquesta acreditació t’havia de permetre aspirar a ser professor. Sense entrar a comentar els criteris per avaluar cada aspecte, principalment publicacions, el cas és que el procés acaba culpabilitzant a les persones que el patim. Així, la meva primera sensació va ser de desànim profund, de fracàs. Implícitament, em ressonaven les paraules de vicerectors, gerents i altres jerarques de l’àmbit universitari de que una avaluació negativa implicava que no fèiem la nostra feina. Em va caldre un temps per ressituar-me i haig de dir que l’activitat sindical de crítica de tot el sistema que feia anys que estàvem duent a terme m’hi va ajudar. El problema era el sistema universitari i no nosaltres, un sistema adreçat a deshumanitzar-nos, a desarrelar-nos a tots nivells, a fer-nos obedients i individualistes. La patacada, no obstant, havia sigut forta. De fet, sempre passa en el capitalisme: es trasllada la culpa al treballador/a de no tenir feina o tenir-la precària i mal pagada. Mai és responsabilitat de l’empresa. Doncs a les universitats passa el mateix.

Finalment la primavera de 2013 l’ANECA amb va concedir l’acreditació per ser titular d’universitat i la tardor del 2013 l’AQU, aquest cop si, també em va avaluar positivament la seva acreditació. Això em va permetre ser durant uns mesos funcionari interí fins que la UAB em va passar a professor agregat interí (si, un contracte laboral interí, per sorprenent que sembli). I així he estat, com a interí, des de la tardor del 2013 a la del 2020. Aquests anys he seguit fent el mateix que quan era lector i associat però, de nou, en un tipus de contracte diferent.

No em vull a entretenir massa en què vol dir ser interí. Tot i tenir menys drets que els companys/es que no ho son, suposava una situació menys precària que les precedents. Tot i això, en algun moment havíem de passar un nou concurs on podies perdre davant d’altres persones. De fet, en alguns casos s’han fet servir aquests concursos per fer fora a algú que no era de bon grat d’un departament o d’algú amb la capacitat per incidir en els tribunals. Del meu cas no en parlaré. Alguns/es ja en teniu detall. El rellevant és que, quan em vaig presentar al concurs el juliol d’aquest any ja tenia 3 sexennis reconeguts de docència, 3 de recerca i 1 de gestió. Això dels sexennis (trams en l’argot universitari) són també avaluacions externes que no sempre són positives. En tot cas, jo els carregava a la meva esquena, indicadors dels anys que portava fent la meva feina.

Ara, finalment, tinc un contracte indefinit. Segueixo fent recerca i docència. Com l’any 2001, quan vaig començar a ser professor associat a la UAB. De fet, com l’any 1997, ja que aleshores la docència la feia a una universitat nicaragüenca, enviat per la mateixa UAB.

El més trist de tot plegat no és la meva història. Ni tantes d’altres de companyes i companys que han acabat tenint algun contracte fixe a les universitats. Amb aquest post, molt més llarg que els que acostumo a fer, vull recordar a tots aquells i aquelles que acaben fora de l’àmbit acadèmic. Però, sobretot, vull contribuir a mostrar un sistema d’explotació i individualisme imposat. I recordar que allà on hi ha explotats i explotades, hi ha explotadors. Algun dia caldrà assenyalar-los tant a ells com als mecanismes de la pròpia explotació.

Anar al jutjat o anar a fer classe? La repressió i nosaltres

Ahir havia d’anar a recollir un document a un jutjat penal. A la mateixa hora tenia classe. Una classe presencial en un curs on de classes presencials en podem fer molt poques. A més, estem a finals de semestre. Un semestre on tots/es hem fet el que hem pogut, professores i estudiants, per intentar mantenir l’essència del que haurien de ser els estudis universitaris: un espai per formar-nos, per compartir, per generar una visió del món reflexiva i autònoma, etc.

Ahir havia de decidir. O anava al jutjat i deixava inconclús el que havíem previst amb els i les estudiants fer aquest semestre o anava a classe, amb el que això comporta de desatendre el requeriment d’un jutjat. En un pla una mica més abstracte, la decisió basculava entre fer el que dictaminava un procediment repressiu o seguir sent el que un és. En el meu cas, i en aquest àmbit, un treballador de l’educació amb els compromisos que aquesta feina, al meu entendre molt bonica, comporta. Finalment, vaig optar per seguir sent jo mateix i vaig anar a classe, assumint les implicacions d’aquesta decisió.

Ho vaig fer convençut. Ja fa molt de temps que he patit episodis repressius. Alguns en pell pròpia i molts d’altres a través de companyes i companys. Citacions, multes, judicis, identificacions, agressions, etc. Potser ara se’n parla, d’una part de la repressió. Però sempre n’hi ha hagut i en segueix existint una que no ocupa cap espai als altaveus mediàtics. De l’experiència molts/es de nosaltres hem vist com la repressió, que sovint dura molts anys, juga amb les persones, buscant anul·lar-les com si fóssim hàmster fent rodar la roda que sempre ens manté allà on qui posa la roda a la gàbia, el poder, ens vol.

Per vèncer la repressió, cal neutralitzar el seu objectiu que és anul·lar-nos. De formes repressives n’hi ha moltes, tant en el grau de la seva intensitat com en la seva qualitat. Això implica que de respostes a la repressió també n’hi ha d’haver moltes, quant a la forma com a mínim. Però l’objectiu d’aquestes respostes és sempre el mateix: intentar deixar sense efecte la repressió o revertir el cop i tornar-lo cap a dalt. La desobediència conscient de la repressió és una manera de fer-ho. Mentre ella busca normalitzar el fer-nos girar la roda, nosaltres ens reafirmem sent i fent allò que som. En el meu cas, per exemple, una manera de confrontar una acció repressiva per lluitar per un servei públic és seguir dedicant el meu temps a construir una educació crítica i radicalment pública.

Això també val per aquelles repressions quotidianes, que existeixen però que sovint ens costa de reconèixer-les. Per exemple, quan en una empresa o en un barri ens organitzem col·lectivament com a treballadors/es o com a veïns/es, ho fem al marge i malgrat les institucions del món del treball i de l’àmbit local. Unes institucions que, a banda, veiem com a còmplices o com a part del problema contra el que ens organitzem: precarietat i explotació laboral, especulació i privatització del dret a l’habitatge i l’espai públic, etc.

Hem viscut molts cops com aquestes institucions castren la nostra capacitat d’acció i d’organització col·lectiva. En l’àmbit sindical, per exemple, una forma molt efectiva de neutralitzar una lluita de treballadors/es és reconduir-la a reunions de comissions i de meses de ves a saber què. Quan hi entrem, ens situem en un terreny que qui té el poder ha dissenyat. On pot preveure tots els nostres moviments i anticipar-s’hi. On nosaltres perdem la iniciativa i la capacitat de sorprendre’l. En definitiva, un terreny que ens frena, ens imposa un marc de referència i ens erosiona la capacitat d’acció.

Podem anomenar com sigui aquests mecanismes, però són també una forma de (micro)repressió. Desobeir-los o, com a mínim, tenint clar que no són un camí obligatori és la via per deixar-la sense efecte i continuar sent nosaltres mateixos.

Chester E. Flores Reyes, profesor (y revolucionario)

En la vida muchas veces llegamos tarde. A mi hoy me ha vuelto a pasar. Cuando he conocido la noticia de tu muerte, Chester, me han venido a la cabeza un montón de recuerdos. Y también muchas cosas que me habría gustado volver a hablar contigo, aunque muy posiblemente se habrían vuelto a quedar en el tintero en el caso de que nos hubiéramos visto. Ahora no tiene mucho sentido que te las cuente. Pero necesito hablar de ti, quizás para calmar un poco la tristeza y mitigar el dolor de esa espina de las conversaciones que nunca serán.

De Chester se pueden decir muchas cosas y quizás la principal es que nunca ha dejado a nadie indiferente. Con él coincidí bastantes veces. En los años 1996 y 1997 cuando vivía en Managua. Y luego en las muchas estancias largas de nuevo en Nicaragua hasta el año 2008. Por aquel entonces yo daba clases de arqueología en la UNAN-Managua. Primero sólo contábamos con un cubículo muy pequeño, un aula y una caja de zapatos para guardar los pocos libros que teníamos de arqueología. Al cabo de poco, dispusimos de un centro de investigación (el CADI-UNAN) y más recursos. Chester estuvo en todo ese recorrido. Siempre estaba. A veces muy a su manera, porque era particular incluso en el acompañamiento, pero siempre estaba.

Aunque Chester me llevaba unos cuantos años de ventaja en la edad, siempre me llamaba profesor. Esto me impactaba y me fue impactando cada vez más a medida que lo fui conociendo. Chester había sido guerrillero de un pueblo pequeño pero con muchas cosas que enseñar. Guerrillero contra una de las dictaduras más inhumanas de América, apoyada por los de siempre, los que siguen mandando en el mundo. Hizo la revolución, una Revolución en mayúsculas. Y luego la defendió, también con las armas pasando frio en la montaña, sumergiéndose para desactivar las minas criminales de la mayor democracia del mundo en los puertos de ese pequeño país que es Nicaragua. Creo que Chester fue una de esas personas que un día salió de su casa para construir un mundo nuevo. Empuñó un arma. Sumó uno más en el intento pero casi no pudo vivir ese proceso de mundo nuevo porque tuvo que hipotecar sus años en la guerra. Siempre he pensado que la lucha armada por el bien colectivo es un ejercicio inmenso de solidaridad. Chester es un ejemplo de esto. Todos/as primero, él siempre el último.

Yo lo conocí después de todo esto. Se había metido a estudiar arqueología en la primera promoción de la licenciatura que promovimos en la UNAN-Managua. Era el año 1996. La verdad es que siempre me generó curiosidad saber porqué Chester quería estudiar arqueología, sabiendo lo complicado que era que a su edad pudiera ser arqueólogo. Finalmente, un día me lo contó. Es una historia que ahora no viene al caso y que prefiero conservar como un pequeño secreto. Pero para mi fue una suerte que decidiera hacerlo. Con el tiempo, fue un buen arqueólogo. Con sus cosas (porque él, como todo el mundo, también tenía sus particularidades), pero lo fue a pesar de la sorpresa de algunos.

Sin embargo, la suerte no fue por eso. Fue una suerte porque me permitió conocerle. Conocí una de las personas que ha impactado en mi vida. Conocí una persona honesta, Honesta también con mayúscula. En una época de desprestigio de algunos antiguos revolucionarios, Chester me enseñó que es cierto, que para ser revolucionario hay que ser una buena persona. Que ambas coas van juntas. Me enseñó que la solidaridad que proclaman los grandes ideales es también partir un trozo de carne de tu plato para compartirlo con quien hace días que no la come. Me mostró también el sentido de la humildad y lo necesaria que es para poder dirigirte a gente que, quizás, se siente mucho más pequeña que tu (no olvidemos que el empequeñecimiento normalmente es fruto de un sistema de explotación de las personas). Me regaló unos meses, unos años, que en mi caso han pasado a ser eternos.

Chester

Gracias Chester por haberme dejado ser tu compañero. Tu también has sido mi profesor. Además de todo lo dicho, me has recordado que los Che Guevara de carne y hueso no son inalcanzables. Simplemente son gente como tú.

Que la tierra de tea leve, querido Chester

¡Hasta la victoria, siempre!

COVID, símptomes (lleus) persistents i el silenci de CATSalut

Aquestes setmanes la pandèmia del COVID ens està mostrant moltes coses. Ens ha fet veure que som vulnerables. Que no tot es coneix i que la vida també és  incertesa. També ens ha mostrat amb tota la seva cruesa les limitacions d’uns hospitals mutilats i desballestats després d’anys de privatitzacions i retallades.

Avui el diari ARA ha publicat un article sobre uns malalts del virus invisibilitzats, tant que fins i tot ells/elles mateixes sovint han dubtat de que realment estiguessin malaltes. Es tracta de persones que  des de fa setmanes tenen febre, unes dècimes que no són prou per entrar dins dels protocols. Que tenen tos i limitacions per respirar, però sense desenvolupar una pneumònia. Que es troben dèbils, esgotades, un dia rere l’altre. Ells i elles, que potser havien sigut persones actives físicament i que ara s’arrosseguen. Amb un mal de cap que no acaba de marxar i aquella sequedat al respirar, a la boca, nas, coll i bronquis. Sempre aquella sequedat. Sé del què parlo, perquè fa quasi dos mesos que cada dia ho visc. De vegades millor, d’altres pitjor, i així anem fent.

shutterstock_131746163-1000x640

Però no vinc a parlar de nosaltres. Vull parlar de com ens tracta el sistema sanitari. Un tracte que exemplifica moltes coses. Des de fa setmanes que les visites a CAPs i hospitals estan restringides. Nosaltres, assumint-ho, ens hem limitat principalment a trucar als telèfons habilitats. No ens trobàvem gens bé, però també sabíem que no estàvem en una situació greu i, per tant, no volíem molestar als centres sanitaris, on uns treballadors exprimits al màxim intenten compensar anys de retallades. Ens hem conformat en respondre a les preguntes que amablement una veu ens feia per telèfon, a seguir els seus consells i a, periòdicament, fer arribar el volant de la baixa a la nostra empresa. També ens hem aïllat a casa, sense sortir, sense veure als nostres fills que, setmana rere setmana troben a faltar cada dia més la nostra absència. Tot plegat, per no estendre el virus ni contagiar ningú.

Van passant els dies amb un aïllament que es torna tant monòton com les respostes que anem donant quan algú ens pregunta com ens trobem. Tant repetitiu com el “Caram, sí que dura” que anem escoltant com a resposta. I, mentre passen els dies, les incerteses van creixent enmig de trucades convenientment espaiades del CATSalut. Trucades que segueixen sense fer-nos cap prova ni dir-nos massa res que no sapiguem: que beguem aigua, que descansem, que siguem pacients i que si empitjorem hi anem. I punt.

Tot això és il·lustratiu d’un sistema de salut minoritzat des de fa dècades. Sense mitjans perquè entenc que si no ens fan cap prova, tot i dir-nos que tenim el virus de moda, no és per voluntat del sanitari que ens atén (perquè, de fet, tampoc en fa a treballadors d’ambulàncies, d’atenció domiciliària i a tants d’altres). Un sistema de salut que ens trasllada a nosaltres la responsabilitat de contenir la pandèmia. Quedem-nos a casa. No ens toquem. No ens relacionem. Decretem la fi de la socialització. Però que mentre ens recloem no dedica gaire esforços a aplicar mesures actives sobre el problema. Hem tingut el COVID? No resposta. El continuem tenint? No resposta. I, sobretot, el podem contagiar? No resposta.

13-sanitat-privada-publica-2-1200x630

Suposo que tot plegat és una decisió política. Surt molt més a compte el silenci administratiu i traslladar-nos a nosaltres les incerteses i les responsabilitats. Mentre ens quedem a casa tancats com en una presó, no contagiem. Ni tampoc obrim un debat sobre el CATSalut, sobre els recursos que com a societat dediquem a la salut ni sobre els negocis privats a l’àmbit sanitari. Perquè, de fet, si paguem sí que ens podem fer el test.

NOTA: als EUA també han detectat aquest tema dels símptomes de llarga durada, tal i com diu aquesta altra notícia

COVID19, el sindicalisme i la presó de vidre

Quan fa gairebé quatre setmanes el govern espanyol va decretar l’Estat d’alarma, tot el sindicat es va posar en marxa. Vam sistematitzar el recull d’informació sobre la situació i en especial dels canvis normatius que anaven caient un darrera l’altre. Cada dia pàgines i pàgines de BOE i algunes de DOGC, junt a d’altres documents. Ho processàvem i ho explicàvem a la nostra gent i als centres de treball. Ens preparàvem per fer sindicalisme en una situació inèdita però que intuíem que no seria gens fàcil. De sobte, es va estendre un estat de pànic general a una malaltia sobre la que de cop vam prendre consciència de la seva proximitat. La por i un torrent de mesures dels diferents governs van començar a anar de la mà. Mentre, com qui pesca, els amos de les empreses van començar a maquinar quina era la millor forma de treure profit a la nova situació. O, com a mínim, de limitar-ne els costos.

En aquest context, vam intentar fer sindicalisme. Jo diria que va ser una resposta unànime de la nostra organització i provablement també d’altres sindicats. Amb un parell de frases l’estat d’alarma havia eliminat algunes de les eines essencials de la lluita obrera. No podíem fer assemblees ni reunions de cap tipus, tot i que paradoxalment continuaven podent-nos amuntegar en call centers, en oficines o en fàbriques diverses. No podíem sortir al carrer a manifestar-nos, encara que si era per anar a la feina no hi havia cap problema perquè ho féssim i entréssim a uns trens, metros o busos sovint encara plens. Tot i això, nosaltres ens empapàvem de dades, d’anàlisis de múltiples situacions, obríem canals per resoldre dubtes, intentàvem que ni que fos telemàticament els treballadors/es s’organitzessin.

La primera setmana va caure un autèntic bombardeig d’ERTOs, la gran majoria de força major. De fet, pocs dies abans les patronals i CCOO i UGT ja havien preparat el terreny amb un altre dels seus pactes. Un pacte que el govern, ben disciplinat, va elevar a reial decret llei. Tot i que en els ERTO per força major no hi ha cap mena de negociació, des del sindicat formulàvem al·legacions a l’administració i n’informàvem a l’administració pública. En aquest escenari on militars i policies cada vegada acompanyen més als responsables polítics en unes rodes de premsa on es parla en llenguatge bèl·lic, els mitjans de comunicació sembla que també han entrat en una dinàmica de guerra. I tothom sabem que en una guerra la premsa bàsicament és propaganda. En definitiva que, tret d’alguna escletxa inicial, les notícies de vulneració de drets laborals en una situació de crisi sense precedent han deixat de ser noticia. Al·lucinant quan un 25% dels i les assalariades de Catalunya han anat a petar a l’atur, ja sigui de forma temporal o definitiva. Però així està sent.

Crisi_Covid_Adrià_Ramírez_laDirecta-1024x683

Enmig d’aquest atac sense precedents, des del sindicat hem recorregut a l’únic espai que ens ha mantingut l’administració. Presentem al·legacions al Departament de Treball i la resposta és silenci. Presentem denúncies a Inspecció de Treball i la resposta novament és la manca de resposta. Escrivim als responsables polítics de Treball i els nostres correus desapareixen qui sap a quin calaix. Pràcticament les úniques notícies que rebem de les administracions competents és que no podem aturar centres de treball encara que qui hi treballen es trobin en risc de contagiar-se del COVID19 o de contagiar-lo. Notícies que venen acompanyades del record constant de les restriccions per accedir a l’espai públic: prohibit moure’s i prohibit reunir-nos, excepte si és per treballar i generar beneficis als que sempre han manat.

Mentre, els treballadors i treballadores anem a treballar massa sovint sense mesures de protecció. I els empresaris i gerents segueixen ens enviant al carrer. O ens obliguen a agafar vacances. O ens imposen jornades maratonianes de teletreball, de dilluns a diumenge. Tot plegat sense gairebé resposta, perquè la resposta s’ha silenciat per decret.

Jo no he viscut l’època en que els sindicats estaven formalment prohibits. Ara en cap moment ningú ha plantejat una mesura com aquesta. Però la realitat és que l’estat d’alarma ha sigut una bona excusa per treure’ns les eines que sempre han sigut els nostres mitjans de lluita: assemblees, vagues i acció directa. I la petita pastanaga que ens han deixat, recórrer als espais institucionals, no aporta cap resposta. És, en realitat, una pastanaga que, com l’ase, per molt que caminem no hi arribem mai. Junt amb les restriccions, el silenci és l’altra cara de la llei.

Al voltant del sindicalisme l’estat d’alarma ha alçat una presó de vidre. No la veiem. Costa intuir-ne la seva existència. Però és ben real i efectiva, com aquelles cadenes que no notem però ens lliguen ben curt. Neutralitza la nostra capacitat real de resposta a unes agressions que feia dècades que no patíem. Una presó de vidre que només obre les seves portes per a que, disciplinadament, anem de nou a treballar. En definitiva, el somni etern de la patronal.

1548766578lleimordassa_Noticia-Ampliada

Anarcosindicalisme i coronarivus

Històricament, l’anarcosindicalisme ens hem caracteritzat per plantejar alternatives radicals al poder i a les formes seves formes d’entendre i modelar la realitat. És inherent a la nostra voluntat de canviar una societat profundament injusta i inhumana per a gran part de la humanitat. Ho hem fet en moltes situacions, també en casos d’emergència. Així, per exemple, l’any 1936 es van construir en un temps rècord molts refugis antiaeris per protegir la població dels bombardejos feixistes. Amb organització popular col·lectiva i horitzontal, com a expressió de la nova societat que es volia construir. I es van salvar milers de vida. En canvi, al Regne Unit Churchill, que era conservador, en plena batalla d’Anglaterra va tenir por que una iniciativa similar propagués idees revolucionàries entre la població anglesa. Unes idees que li feien més por que les bombes nazis. Per evitar qualsevol resposta col·lectiva de la societat, va promoure que la gent es fes construccions de llauna als patis de casa de seva. Van morir-hi milers de persones.

Ara vivim una nova situació d’emergència. No és una guerra, però l’expansió del coronavirus ens està trencant la normalitat. És innegable que hi ha una situació d’epidèmia causada per un virus molt contagiós. I que d’entre els casos greus hi ha una mortalitat superior a les de les grips comunes. Per tant, d’això no en vull parlar. Totes i tots rebem moltes notícies, algunes més serioses i rigoroses i d’altres molt menys, inflades o clarament deformades per crear alarma. Intuïm que darrera l’alarmisme que fa mesos que han construït els mitjans de comunicació hi ha més finalitats que el simple control de l’expansió de l’epidèmia (per exemple, avui el Pere Aragonés prometent ajuts públics a empreses privades). Sabem també que una sanitat infrafinançada, retallada i mutilada des de fa anys pot quedar col·lapsada per un sobtat augment dels ingressos.

El problema és que la immensa majoria de la població no tenim cap eina per distingir entre la base real de l’epidèmia, que existeix, i l’exageració intencionada per crear alarma social, que també existeix. I això ens deixa indefensos. No sabem què hi ha de cert, però sabem que no tot és cert. Som conscients que cal prendre mesures, però també de que algunes mesures es prendran amb altres finalitats (pràctiques control social, foment de l’individualisme, acomiadaments, canvis en les condicions de treball, etc). Tampoc vull entrar ara a parlar d’això.

Hi ha un altre element que cal tenir present. Ens pot semblar que des de l’anarcosindicalisme tenim poc marge de moviment en tot plegat, tret de la denúncia. Personalment, penso que això és fals i que, ben al contrari, podem adoptar un rol actiu. Amb les forces que tenim, però actiu. M’explico. Possiblement quan acabi d’escriure aquest post hauran tancat escoles i universitats. I residències o centres de dia de gent gran. I si no, ho faran en els dies següents. Molts treballadors i treballadores haurem de veure com organitzem el nostre dia a dia sota aquesta eventualitat. Com ens ho fem per continuar treballant amb la canalla a casa o si aconseguim les ajudes que l’administració ha promès per quan no puguem compatibilitzar una cosa amb l’altra.

Més o menys això va en la línia de tot el que ens estan traslladant des dels mitjans de comunicació, les empreses i les administracions. La protecció contra el virus és una cosa individual: rentem-nos, aïllem-nos de la resta de les persones, rentem-nos, tanquem-nos a casa i no ens moguem. L’obtenció d’aliments per a sobreviure mentre duri l’emergència és, igualment, una cosa individual: correm cap el supermercat, comprem queviures i guardem-los a casa.  Més o menys com els refugis de Churchill gairebé 80 anys més tard. I fora de l’esfera individual, l’Estat ja s’encarrega de tot. Posarà policies per patrullar els carrers i estacions de transport públic i dictarà les mesures oportunes per resoldre els problemes que tinguem. Si tenim sort, ens donaran ajudes per no anar a treballar. I ajudaran a les empreses per a que ens paguin una part del salari. També pagaran diners als hospitals privats perquè atenguin els malalts que la sanitat pública, que el propi estat ha minoritzat, no pot atendre.

Davant d’això considero que l’anarcosindicalisme no només no podem quedar-nos a casa, sinó que no hem de dedicar-nos a reproduir la mateixa manera d’enfocar les coses. És a dir, podem demanar més ajudes de l’Estat i que es garanteixi que ens podem aïllar correctament a casa sense perdre salari, etc. Però si només ens limitem a això estem renunciant al vessant que sempre hem tingut de voler transformar els esquemes de la realitat.

És per aquesta raó que penso que hem d’intentar replantejar la situació. Per exemple, si tanquen escoles, al marge del que demanem o no en termes d’ajuts públics, podem mirar d’enfortir les relacions als barris, entre veïnes i veïns. O entre els i les treballadores d’un mateix centre de treball. Podem promoure iniciatives col·lectives per tenir els nens i nenes que no poden anar a escola, amb cures compartides, tornant-nos i fent que l’esforç de fer-ho no ens recaigui a nivell individual. Igualment, ens podem organitzar també col·lectivament per la compra d’aliments o en l’atenció de les persones d’edat avançada que tinguin el centre de dia tancat. Més enllà de les cures que cal que les facin les persones especialitzades, hi ha moltes accions que podem fer col·lectivament.

Crec que les organitzacions populars, començant per l’anarcosindicalisme tenim una gran responsabilitat en com afrontem les properes setmanes. O ho fem des d’un paradigma diferent al que ens estan imposant, o el nostre nom serà només un nom.

imatge 5