Anarcosindicalisme i coronarivus

Històricament, l’anarcosindicalisme ens hem caracteritzat per plantejar alternatives radicals al poder i a les formes seves formes d’entendre i modelar la realitat. És inherent a la nostra voluntat de canviar una societat profundament injusta i inhumana per a gran part de la humanitat. Ho hem fet en moltes situacions, també en casos d’emergència. Així, per exemple, l’any 1936 es van construir en un temps rècord molts refugis antiaeris per protegir la població dels bombardejos feixistes. Amb organització popular col·lectiva i horitzontal, com a expressió de la nova societat que es volia construir. I es van salvar milers de vida. En canvi, al Regne Unit Churchill, que era conservador, en plena batalla d’Anglaterra va tenir por que una iniciativa similar propagués idees revolucionàries entre la població anglesa. Unes idees que li feien més por que les bombes nazis. Per evitar qualsevol resposta col·lectiva de la societat, va promoure que la gent es fes construccions de llauna als patis de casa de seva. Van morir-hi milers de persones.

Ara vivim una nova situació d’emergència. No és una guerra, però l’expansió del coronavirus ens està trencant la normalitat. És innegable que hi ha una situació d’epidèmia causada per un virus molt contagiós. I que d’entre els casos greus hi ha una mortalitat superior a les de les grips comunes. Per tant, d’això no en vull parlar. Totes i tots rebem moltes notícies, algunes més serioses i rigoroses i d’altres molt menys, inflades o clarament deformades per crear alarma. Intuïm que darrera l’alarmisme que fa mesos que han construït els mitjans de comunicació hi ha més finalitats que el simple control de l’expansió de l’epidèmia (per exemple, avui el Pere Aragonés prometent ajuts públics a empreses privades). Sabem també que una sanitat infrafinançada, retallada i mutilada des de fa anys pot quedar col·lapsada per un sobtat augment dels ingressos.

El problema és que la immensa majoria de la població no tenim cap eina per distingir entre la base real de l’epidèmia, que existeix, i l’exageració intencionada per crear alarma social, que també existeix. I això ens deixa indefensos. No sabem què hi ha de cert, però sabem que no tot és cert. Som conscients que cal prendre mesures, però també de que algunes mesures es prendran amb altres finalitats (pràctiques control social, foment de l’individualisme, acomiadaments, canvis en les condicions de treball, etc). Tampoc vull entrar ara a parlar d’això.

Hi ha un altre element que cal tenir present. Ens pot semblar que des de l’anarcosindicalisme tenim poc marge de moviment en tot plegat, tret de la denúncia. Personalment, penso que això és fals i que, ben al contrari, podem adoptar un rol actiu. Amb les forces que tenim, però actiu. M’explico. Possiblement quan acabi d’escriure aquest post hauran tancat escoles i universitats. I residències o centres de dia de gent gran. I si no, ho faran en els dies següents. Molts treballadors i treballadores haurem de veure com organitzem el nostre dia a dia sota aquesta eventualitat. Com ens ho fem per continuar treballant amb la canalla a casa o si aconseguim les ajudes que l’administració ha promès per quan no puguem compatibilitzar una cosa amb l’altra.

Més o menys això va en la línia de tot el que ens estan traslladant des dels mitjans de comunicació, les empreses i les administracions. La protecció contra el virus és una cosa individual: rentem-nos, aïllem-nos de la resta de les persones, rentem-nos, tanquem-nos a casa i no ens moguem. L’obtenció d’aliments per a sobreviure mentre duri l’emergència és, igualment, una cosa individual: correm cap el supermercat, comprem queviures i guardem-los a casa.  Més o menys com els refugis de Churchill gairebé 80 anys més tard. I fora de l’esfera individual, l’Estat ja s’encarrega de tot. Posarà policies per patrullar els carrers i estacions de transport públic i dictarà les mesures oportunes per resoldre els problemes que tinguem. Si tenim sort, ens donaran ajudes per no anar a treballar. I ajudaran a les empreses per a que ens paguin una part del salari. També pagaran diners als hospitals privats perquè atenguin els malalts que la sanitat pública, que el propi estat ha minoritzat, no pot atendre.

Davant d’això considero que l’anarcosindicalisme no només no podem quedar-nos a casa, sinó que no hem de dedicar-nos a reproduir la mateixa manera d’enfocar les coses. És a dir, podem demanar més ajudes de l’Estat i que es garanteixi que ens podem aïllar correctament a casa sense perdre salari, etc. Però si només ens limitem a això estem renunciant al vessant que sempre hem tingut de voler transformar els esquemes de la realitat.

És per aquesta raó que penso que hem d’intentar replantejar la situació. Per exemple, si tanquen escoles, al marge del que demanem o no en termes d’ajuts públics, podem mirar d’enfortir les relacions als barris, entre veïnes i veïns. O entre els i les treballadores d’un mateix centre de treball. Podem promoure iniciatives col·lectives per tenir els nens i nenes que no poden anar a escola, amb cures compartides, tornant-nos i fent que l’esforç de fer-ho no ens recaigui a nivell individual. Igualment, ens podem organitzar també col·lectivament per la compra d’aliments o en l’atenció de les persones d’edat avançada que tinguin el centre de dia tancat. Més enllà de les cures que cal que les facin les persones especialitzades, hi ha moltes accions que podem fer col·lectivament.

Crec que les organitzacions populars, començant per l’anarcosindicalisme tenim una gran responsabilitat en com afrontem les properes setmanes. O ho fem des d’un paradigma diferent al que ens estan imposant, o el nostre nom serà només un nom.

imatge 5

Salvador Seguí, cent anys més tard

Aquest dimarts fa quasi cent anys, concretament 97, que pistolers a sou de la patronal catalana van assassinar dos anarcosindicalistes. Un era el Francesc Comas (el Perones) i un altre en Salvador Seguí. El seu assassinat va ser un més de molts i molts d’altres a mans de grups parapolicials i, sovint, de la mateixa Guàrdia Civil. Eren temps de conflicte i la burgesia catalana i l’Estat no van tenir cap problema en imbricar-se en la repressió del moviment obrer. No era la primera vegada ni, de lluny, ha sigut la darrera.

Quasi un segles més tard, sembla que hi ha certa moda en sectors de l’anomenada esquerra institucional en apropiar-se de noms i imatges del moviment obrer i llibertari de Catalunya i la resta de la Península Ibèrica. Salvador Seguí n’és un dels exemples paradigmàtics. I segurament ara, que torna a fer anys del seu assassinat, ho tornarem a veure i sentir.

Seguí

Personalment, jo no se exactament què diria avui en dia en Salvador Seguí. De fet, crec que és poc rellevant. Junt amb moltes altres persones ell va construir la lluita obrera, anarcosindicalista, de fa un segle i ara som nosaltres a qui ens pertoca intentar fer el mateix cent anys més tard. No obstant, sí que estic segur què no acceptaria en Salvador Seguí si avui fos viu. I és d’això que vull parlar, tenint present que aquests dies tornarem a veure com es manipula la seva vida, les seves idees i les seves accions.

Seguí no acceptaria de cap manera que aquest sindicalisme actual que es marca com a fita la negociació col·lectiva pugui ser titllat de sindicalisme. I, per extensió, ell s’hi hauria mantingut clarament al marge o directament l’hauria combatut. Hauria defensat que entre la burgesia, els patrons, i els i les treballadores hi ha un conflicte evident i innegable. Que la riquesa dels primers existeix en la mesura en que hi ha l’explotació dels segons. Amb els salaris de fam del 1900 i poc i ara amb la precarietat creixent i salaris minvants de la segona meitat del s. XXI. Això deixa fora de lloc la política de la concertació com a eina per calmar el conflicte social defensada per les diferents formes de socialdemocràcia.

Seguí tampoc hauria acceptat un sindicalisme que participés de consells d’administració d’algunes grans empreses. Ni ell ni els i les seves companyes de la CNT de l’època haurien sigut radicalment intolerants davant d’aquestes pràctiques. El sindicalisme és una forma d’organització autònoma de la classe treballadora. Si és coherent amb aquest fet, ha de defensar la supressió de l’explotació capitalista i de l’Estat. En conseqüència, el sindicalisme no pot participar en les seves estructures. [Aquí, reconec, en algun moment haurem de repensar com encarem la nostra relació amb múltiples realitats de l’anarcosindicalisme actual: la presència en els comitès d’empresa, el recurs a institucions de l’estat – com Inspecció de Treball o la jurisdicció social, per exemple- per resoldre conflictes, etc.]

Seguí, ni tampoc els seus companys, permetria que el sindicalisme fomentés fraccionar i individualitzar la classe treballadora. D’exemples actualment en tenim molts. Hi ha (pseudo)sindicats que sistemàticament pacten dobles escales salarials. I també és una pràctica ben estesa en aquests suposats sindicats el promoure les demandes individuals dels treballadors per, diuen, resoldre determinades situacions de vulneració de drets. Amb això el que aconsegueixen és just l’oposat d’allò pel que van lluitar tant en Seguí com la resta: promoure que els i les treballadores es relacionin individualment amb el poder, ni que sigui via una acció judicial. El sindicalisme és, precisament, tot el contrari: cerca la unió, la solidaritat, la construcció d’una identitat col·lectiva de classe.

Podria seguir. La llista seria molt llarga i crec que a molts/es de nosaltres en vindrien molts altres exemples al cap. No acceptaria la criminalització actualment tant de moda de gairebé totes les formes d’acció directa, fins el punt que ens condiciona massa sovint. Tampoc aprovaria la por de créixer en nombre d’afiliats/des d’alguns sindicats, ja que per derrotar l’opressió cal ser moltes i molts. Crec que pensaria que minoritzar-se és, en definitiva, una manera de justificar la inacció. I tampoc crec que veiés amb bons ulls promoure l’expansió sindical diluint els principis del sindicalisme: un sindicat que no confronta el capital, que no defensa radicalment els interessos de la classe treballadora, que no practica la horitzontalitat en les decisions ni és actiu en la implicació, es torna en una altra cosa i deixa de ser un sindicat.

Com deia, intentar saber què pensaria concretament avui en dia gent com Salvador Seguí té poc sentit i pot portar-nos a escenaris de ciència ficció. Penso que ens és molt més útil tractar de definir què no faria i què no acceptaria. Sobre aquesta base, és a nosaltres a qui ens correspon seguir construint la lluita. Amb encerts i amb errors. I lluny del “postureig”, una altra actitud que ,vull pensar, Salvador Seguí hauria rebutjat.

acte

Que el feixisme entri a les institucions no és el problema (real)

Alarma. El feixisme entra a les institucions. Tenen una vice-presidència del Congrés de Diputats!

Tots els mitjans en parlen. Fins i tot hi ha qui, amb proclames grandiloqüents, situa com una batalla de l’antifeixisme evitar que Vox estigui a la mesa del Congrés. Des del meu punt de vista, entrar a aquest joc és un greu error. M’explico.

antifaschismus-22737-e1452264238401

El problema no és que el feixisme entri a les institucions. Si entra és perquè el feixisme existeix. Als barris on vivim la classe treballadora cada vegada és més freqüent que Vox i altres organitzacions puguin muntar una parada sense que hi hagi grans mostres de rebuig. Actituds racistes i antiimmigració existeixen als barris, a les converses de bar, dinars familiars i als centres de treball. Quan en alguns centres de treball comencem a sentir remors que plantegen una selecció dels/les treballadores en funció del seu origen, aquí sí que tenim un problema. Quan a les places, es vincula inseguretat a pobresa i a migració. És habitual escoltar que per resoldre problemes socials cal un enduriment del codi penal i un increment dels policies al carrer. Que detinguin més i que “els delinqüents no surtin al carrers al cap d’unes poques hores”.  Converses així les sentim. Un dia i l’altre. I també convivim amb actituds “machirules” que molt sovint són un producte prefabricat per les televisions per dictar com hem de ser els homes i les dones.

Tot això ho estem vivint. Cada dia i a molts racons de la nostra quotidianitat. Aquest és un dels aliments del feixisme i fa temps ens el trobem fins a la sopa. La llei i l’ordre com a resposta als problemes socials. La il·lusió de la pàtria per igualar-nos a uns quants per sobre i amagant les diferències i explotacions de classe. La por a allò que ens vingui de fora, persones, coses i idees, per garantir el manteniment de l’estatus quo.

D’això els mitjans de comunicació, els mateixos que sovint fan de subtil canal de transmissió d’aquests plantejaments, no en parlen. En canvi, fan escarafalls de la presència de polítics d’ultradreta a les institucions. I aconsegueixen que molta gent concentrem l’atenció cap aquest fet. Ens identifiquen el problema i condueixen la nostra resposta cap aquí, gairebé com una lluita prefabricada. Fem fora el feixisme de les institucions, repetim. Mentre, als barris i a la feina tenen un ampli camp per córrer.

Aquesta trampa té moltes cares, i totes elles no són gens innocents:

UNA. Blanquegen les institucions, com si el propi estat i el capitalisme que les han creat i les sustentes no tingués cap responsabilitat en el feixisme. I ja sabem que és el contrari.

DUES. Ens assenyalen que la lluita política és a les institucions. Es tracta d’una pota d’una cosa habitual en els mitjans: el debat sobre la realitat el fan i consisteix en declaracions de polítics institucionals. La resta no compta o es relega al capítol de successos.

TRES. Ratifiquen el monopoli de la política per part de l’Estat. Si la batalla política és a les institucions, a nosaltres només ens pertoca asseure’ns i esperar. A consumir, en tot cas, una realitat prefabricada pels mitjans i les institucions que els mantenen.

QUATRE. Relegant-nos a un paper passiu, s’obre l’espai per l’aparició de salvadors. I, no ens enganyem, mentre nosaltres estem quiets mirant les institucions, els feixistes piquen pedra, barri a barri i feina a feina amb l’ajuda d’un discurs, el dels propis mitjans, que en el fons fa que allò que plantegen es vegi com lògic i normal.

Ja se que ara mateix no queda gairebé dir-ho, però ho repeteixo. Que el feixisme arribi a les institucions no és el problema. El problema és la mateixa existència del feixisme. I ho amplifica el fet que el veiem com a problema principalment quan entra a un parlament.

3599105

 

Cap servei a l’Estat, ni civil ni militar. 30 anys més tard…, seguim

Fa pocs dies va fer 30 anys del primer consell de guerra contra dos insubmisos. Va ser el 14 de novembre de 1989 i els companys jutjats en Carlos Hinojosa i en Josep Maria Moragriega. Des d’aquell, en van venir molts d’altres, primer per la jurisdicció militar i després per la civil. En els 8-9 anys següents ens van jutjar a milers d’insubmisos de tot l’estat. A molts ens van condemnar a penes de presó. A d’altres els van inhabilitar per anys. Centenars van entrar a la presó. Tot plegat passava en un estat que s’autoqualificava com a democràtic, com exemple de transició després d’una dictadura i durant molts d’anys d’un govern que es deia d’esquerres. Eren temps de proclames de pau social. Temps en que l’únic conflicte que es reconeixia en els mitjans de comunicació era entre “demòcrates” i “violents” i on s’intentava imposar un culte al consens com a única ideologia possible.

insubmissió2

Per sort, les aparences són sovint un decorat de cartró que no aguanta una bona tempesta. I a gran part de l’Estat espanyol aquella tempesta, o ni que fos un plugim constant, vam ser els i les insubmises. Criminalitzats pel conjunt dels mitjans de comunicació i per la totalitat de la política institucional, poc a poc vam anar aconseguint estendre els nostres plantejaments i les nostres pràctiques a mesura que avançava la dècada dels noranta. Entre presentacions d’insubmisos, manifestacions i repressió, vam créixer i, diria, vam aconseguir ser un malson per qui volia consolidar el règim del 78 com a única alternativa possible.

El moviment per la insubmissió ha passat. Com a moviment social ampli no vam saber sobreviure a la fi del servei militar obligatori, tot i que en realitat sí que ho vam fer. En certa mesura vam tenir continuïtat en la lluita per l’okupació, amb k, de finals de la dècada i amb tantes altres coses que han vingut després. I mirant-ho des de la perspectiva que ens dóna el pas del temps, potser ara és un bon moment per remarcar alguns grans encerts de la lluita per la insubmissió. No es tracta de caure ni en elogis buits ni en una nostàlgia depriment, sinó d’identificar aspectes d’aquella lluita que per bé o per mal segurament ara són tant o més vigents que aleshores. Miro d’assenyalar-ne alguns sense voler ser exhaustiu.

Un primer és la crítica al militarisme. No només atacàvem aquell segrest legal que era la mili, sinó que plantejàvem la necessitat de destruir els exèrcits i tot el que comporten: el bel·licisme, la dominació per la força i un llarg etcètera. De fet, la utilització dels exèrcits tant en política exterior com interior significa reduir tot conflicte a una qüestió d’ordre i, a partir d’aquí, imposar-se per la via de les armes.

L’atac al militarisme era, també, un atac directe a l’Estat. A l’Estat com a forma de subjugar la capacitat humana de relacionar-nos entre nosaltres. Els exèrcits històricament apareixen quan sorgeixen els estats i en són el paradigma en la mesura en que són l’exemple més clar del monopoli de la força, una de les essències de qualsevol Estat. Un monopoli que s’imposa contra el conjunt de la societat mutilant la seva capacitat de ser, precisament, societat.

Un altre aspecte clau en la insubmissió és que ens reconeixíem als insubmisos i a tot el teixit solidari, de forma col·lectiva, la capacitat d’actuar políticament. De ser un subjecte polític com a tal. Prescindint de les institucions que en absolut sentíem nostres. Més aviat les veiem com una cosa prefabricada en part derivada de la mutació del franquisme. Aquest identificar-nos i construir-nos com a subjecte polític va comportar dues vessants que van ser essencials al moviment d’insubmissió.

Tinc uns alumnes que lluiten. M’hi afegeixo

Soc professor. Avui he anat a treballar, a fer classe d’arqueologia. En arribar a la facultat m’he trobat una barricada. L’han aixecat els i les estudiants i, entre elles, m’imagino que també hi havia una part dels meus alumnes. Així, que avui m’he quedat de nou sense poder explicar continguts que crec que són interessants i rellevants per a la formació d’un arqueòleg/a.

Haig de dir, no obstant, que trobo lògica la reacció de gran part dels estudiants de la facultat. Formen part d’aquesta generació que, farta de tot, han pres els carrers. No es resignen a observar quietes com cada dia ens retallen més llibertats ni com democràcia és una paraula buida i, fins i tot, cada dia encara més buidada. Que saben que el seu futur és tenir unes feines precàries amb sous de misèria totalment insuficients per pagar lloguers astronòmics. Que han vist que la policia atonyina tant a qui volia votar el dia 1 d’octubre com a qui intenta aturar un desnonament d’una família a mans d’un fons voltor.

Aquests estudiants que alcen barricades són part d’aquests joves que han perdut la por i decideixen ser protagonistes del seu futur. I jo, com a professor, tampoc puc seguir fent classe, com qui res, mentre els apallissen i els empresonen per fer-ho. Per aquesta raó, mentre la majoria dels meus alumnes segueixi en peu de lluita, els acompanyaré i no trepitjaré l’aula.

Presos polítics … i nosaltres, els i les llibertàries

Abans semblava que fos una paraula proscrita. En canvi ara, “presos polítics” (curiosament no es diu massa “preses polítiques”) ho sentim cada dia vàries vegades. A través d’alguns mitjans, tertúlia rere tertúlia, s’està creant un cert consens entorn la paraula i, ja sigui per simpatia o per antipatia, es vincula a 8 persones molt específiques. Ja sabeu de què parlo.

En aquesta conjuntura, nosaltres els i les llibertàries tenim una situació molt complexa. Per una banda, ens sentim empesos a denunciar la brutalitat de l’Estat. Sempre ho hem fet, independentment de l’adjectiu que acompanyés a aquest estat (català, espanyol o el que fos). Per l’altra, és innegable que no podem veure com a propers ni amb simpatia polítics que en el passat ens han reprimit directament, ens han privatitzat els serveis públics i, en definitiva, han sigut instruments de l’estat capitalista. Mala peça al teler, és innegable. Però en la mesura en que no tenim la capacitat de modelar la realitat al nostre gust (ja voldríem), és inevitable que constantment ens haguem d’anar movent en situacions incòmodes i on és difícil posicionar-nos-hi sense cap contradicció. Això no és nou, ens ha passat reiteradament i penso que sempre és sa intentar analitzar pausadament on ens trobem i debatre com mirem de respondre a aquesta realitat. Perquè, en definitiva, volem ser part d’aquesta realitat i canviar-la. El contrari seria com ser figures d’un museu de cera, pulcres però immòbils i inservibles. Miro, doncs, de compartir algunes reflexions pensant en un futur proper.

I

Potser caldria revisar el concepte de “pres (i presa, encara que actualment els grans mitjans l’utilitzen poc) polític”. I ho dic sent conscient que des de fa molts anys he cridat moltes vegades allò de “llibertat presos i preses polítiques” i he anat a moltes presons a visitar companys/es que els qualificava com a tal. Doncs bé, crec que els i les llibertàries no hem d’oblidar que l’existència de presons és una opció política, que respon a l’existència de mecanismes coercitius i a una forma de resoldre, des del poder, múltiples situacions. D’igual manera que els consensos ideològics i el sentit comú són política, la definició d’allò que es considera un crim i la manera d’abordar-lo també. En conseqüència, tota persona presa és un pres o presa política.

Fa anys anomenàvem “presos socials a les persones que estaven a la presó per causes que elles no reclamaven com a polítiques, ideològiques, de consciència, etc., en”. Més o menys veníem a reconèixer això i, alhora, que l’existència de presons era fruit d’un model de societat que combatíem. Doncs bé, l’existència de presons i persones preses és conseqüència d’una determinada política, des de les desigualtats socials a la repressió, passant pels models educatius, culturals, de consum, etc.

CarcelWEB

II

Una opció per individualitzar els i les preses polítiques de la resta pot ser fixar-nos en si les conductes i accions que motiven el seu empresonament tenen o no un caràcter ideològic conscient. En aquest sentit, un pres anarquista seria un pres polític. O una sindicalista empresonada per una vaga. Però també ho podria ser un nazi que acabi entre reixes per una agressió racista. D’aquesta manera, la paraula “pres/a polític/a” ens situa davant d’un tipus d’actuació que, bàsicament, consisteix en una actuació que de manera conscient segueix una ideologia o actitud política. En conseqüència, de la mateixa manera que hi ha presos i preses polítiques anarquistes, de l’organització ETA, sindicals, etc., també n’hi ha de feixistes. Dels uns volem que surtin de la presó, pels altres ens podem alegrar que hi siguin, per molt que en darrera instància no volem que hi hagi presons.

És a dir, el primer factor que fa que sentim com a proper o com a nostre un pres o una presa política és la seva actuació política; allò que motiva que hagi patit la repressió. Des d’un prisma una mica ampli, perquè si apliquem el reduccionista la majoria de nosaltres estaríem més sols que la una, de presos/es polítics/es i de gent que corre el risc de ser-ho n’hi ha molts actualment. En realitat, des del 1978 fins ara no n’ha deixat d’haver-n’hi tot i que amb l’enduriment de les polítiques contra la dissidència tant a l’Estat espanyol com a gran part del món ara possiblement n’hi hagi més. Personalment jo sento cam a nostres els i les anarquistes a la presó, anticapitalistes de diferents corrents ideològics que estan empresonats a Europa, ja sigui per accions armades o no, sindicalistes, etc. En el cas de Catalunya a ningú se’ns escapa que això que en diem el “Procés” ha deixat moltes i moltes persones encausades en processos judicials, que s’afegeixen a altres processos penals oberts (per raons personals, podria citar el cas dels “27 i més”, però n’hi ha molts d’altres). Més enllà dels ex-membres del govern i dels Jordis a la presó, hi ha centenars o milers de persones que han de fer front a processos penals. Tamara, Anna, Guillem, Ramon i molts altres noms anònims, aquí i allà. En molts casos són companys de moltes lluites, perquè abans i al marge del Procés també hi ha vida, espais col·lectius i lluita. La lluita contra la seva repressió també és la meva lluita.

En canvi, hi ha alguns presos de qui no puc dir el mateix. No ens podem identificar en absolut amb les seves trajectòries polítiques, que sovint han promogut la repressió de molts moviments socials, l’explotació, el lucre privat amb les necessitats col·lectives, etc. Si el capitalisme mata, els polítics que li donen cobertura alguna responsabilitat hi tenen. Convé no oblidar-ho [I tot això sense entrar a valorar si una part d’això que en diem “Procés” no ha sigut una escenificació gegantina, amb presa de pèl a milers i milers de persones que han cregut que realment s’anava cap a la independència de Catalunya].

III

Arribats aquí, no podem deixar d’esmentar l’Estat. És necessari perquè és qui exerceix la repressió i qui li atorga unes determinades característiques: pot aplicar sancions administratives o procediments penals, pot accelerar les seves actuacions o allargar-les i dosificar-les en el temps, pot permetre una determinada acció (un referèndum, una ocupació d’un centre de treball, una mani, un escarni, etc) o reprimir-la de forma més o menys evident i intensa. Si la repressió és una arma de guerra contra moviments i organitzacions socials, és l’Estat qui decideix quan, contra qui i de quina manera la utilitzarà. En la mesura en que tipifica la resposta a una conducta determinada, el combat contra la repressió també s’ha de fer mirant directament què està fent l’Estat.

En aquest sentit, en Quim Forn, Rull o Junqueras ens poden generar antipatia. Fins i tot, els podem considerar els nostres enemics de classe, que han defensat interessos antagònics als nostres. Que ells mateixos, quan han tingut el poder per fer-ho, ens han reprimit o han tancat els ulls quan altres ho feien. I tindrem raó. Però això no treu que l’argumentació que faci servir l’Estat per a empresonar-los sigui, en ella mateixa, també una amenaça per a nosaltres. Tothom sabem que a Catalunya els dies 20 de setembre, 1 i 3 d’octubre del 2017 no hi va haver cap insurrecció. Hi havia molta gent al carrer, els uns defensant escoles, d’altres defensant unes institucions (que no sento nostres en absolut), d’altres rebutjant la repressió policial, etc. Deixar que es tipifiqui això com un alçament violent o que es consideri “turba” una concentració de persones implica atorgar una victòria a aquesta “neollengua” que fa anys que s’està creant. Una “neollengua” que considera com a problema d’ordre públic qualsevol acció col·lectiva no sancionada des de les institucions i que assimila gran part d’aquestes accions no regulades a “violència”. Una “neollengua” que els diferents governs, també de la Generalitat, han contribuït a crear activament (no oblidem els qualificatius rebuts per qui lluitava contra el Pla Bolonya a les universitats, les retallades, les reformes laborals, l’efecte Can Vies, etc) i que, paradoxalment, ara és l’arma utilitzada contra els seus ex-consellers. Ja fa anys que nosaltres lluitem contra aquesta “neollengua” i crec que no ens podem permetre el luxe de no seguir combatent-la.

IV

Acabo. A ningú se’ns escapa que les properes setmanes, amb la sentència del Suprem, ens trobarem en una situació complicada. Per una banda, no hem de deixar que una dinàmica interclassista i transversal, que no defensa el mateix que nosaltres, ens marqui el pas i l’agenda. Per l’altra, no podem deixar de fer front a la repressió, una repressió que tot i centrar-se (ara i de manera puntual) en una gent que no són dels nostres, no deixa de ser aterradora i un fosc presagi del futur que ens volen preparar.

images

Ens trobem davant d’una paradoxa que ens obligarà a meditar les nostres respostes. Unes respostes que no poden ser girar la cara i mirar cap una altra banda (“com que no era jueu, no vaig fer res…”). Fer-ho ens faria còmplices, ni que sigui per omissió, de l’Estat i la seva política repressiva. Però que tampoc poden seguir els escenaris previstos per l’aparell mediàtic processista i el senti comú que fa mesos estan creant. Fer-ho ens anul·la políticament i ens fa subalterns a uns dictats ideològics que en absolut són compatibles amb nosaltres.

Caldrà pensar com actuar i fer-ho per nosaltres mateixes.

La recerca precària ja no es resigna: 28-M, vaga

El proper dimarts 28 de maig hi haurà vaga de personal docent i investigador a diverses universitats i centres de recerca de Catalunya. I on no hi hagi vaga, hi haurà mobilitzacions. Tot sembla indicar que aquesta primavera suposa un punt i apart en la dinàmica de resignació i pessimisme que fa anys que travessen les universitats. Un pessimisme que és la conseqüència directa d’unes retallades salvatges que va patir el sistema universitari públic de Catalunya des de l’any 2010 i que s’han anat consolidant. I de les privatitzacions.

A la Universitat Autònoma de Barcelona, a la Universitat de Lleida, a la Universitat de Barcelona, a la Universitat Pompeu Fabra i a diversos centres del CSIC les darreres dues setmanes hi ha hagut assemblees d’investigadors. Per ser més exacte, de personal docent i investigador (PDI). Concretament, es tracta d’investigadors predoctorals, els i les becàries de tercer cicle de fa una dècada. Un col·lectiu que poc a poc, fruit de les lluites ja dels anys 1990’s, ha vist com cada vegada més se’ls reconeix com a personal laboral i a les universitats com a membres del PDI. Curiosament es tracta d’un reconeixement que ha arribat abans a l’àmbit legislatiu i jurídic que no pas les consciències d’una part rellevant del professorat, que continua veient (i de vegades utilitzant) el personal investigador en formació (PIF) com a “becaris”.

Com deia, els i les PIF de les universitats i d’alguns centres de recerca públics està sortint de l’armari. I ho fa per reclamar el seu dret a existir com a treballadores i treballadors. Una de les coses que ens posen sobre la taula és que la seva recerca és també una feina, tant si la fan amb contracte o l’estan continuant cobrant l’atur un cop finalitzat. Si per un professor/a consolidat dirigir una tesi doctoral, o participar en una publicació científica, és part de l’activitat laboral per la qual cobra, no és també treball fer la tesi doctoral o participar en el mateix article quan ets un investigador/a a qui se li ha acabat el contracte predoctoral? Preguntes com aquesta posen sobre la taula una crua realitat a les universitats. I no s’hi val tancar els ulls, per incòmodes que siguin. Això passa i és una part estructural d’un sistema de recerca que fa massa anys que ha normalitzat la precarietat.

L’excusa per l’eclosió d’assemblees que hi està havent és l’aprovació del Estatuto del Personal Investigador en Formación per part del govern espanyol ara fa uns mesos mitjançant un Reial Decret. Sense ser res de l’altre món, ja que no ataca ni de lluny la precarietat estructural de la investigació i les universitats, la seva aplicació suposa algunes millores tangibles per a la majoria de PIF de Catalunya: ratifica que són personal laboral (i no becaris/es), millora una mica un sou que sovint no arriba ni a 1000 € al mes, i obre la porta a un increment d’un any del temps de contracte. Un any que ara, cobrant l’atur, molts PIF dediquen a acabar tesis inconcluses dins d’uns contractes de tres anys en els que és molt difícil poder acabar la recerca.

20190528_cartell_mani

Darrera l’excusa hi ha, no obstant, un col·lectiu de joves investigadors/es que ha anat adquirint cada vegada més consciència de la seva dignitat. Passejant pels passadissos de departaments universitaris feia temps que se sentia una remor que avisava d’aquest procés i simplement calia fixar-s’hi una mica. O fer això que sempre és tant interessant com parlar amb la gent jove, amb companys i companyes amb qui compartim el mateix espai de treball. I ara han sortit a la llum, com a subjectes, reclamant un seguit de mesures concretes.

En el desert de les universitats, on com a molt se sentia alguna veu reclamant el dret a viure dels i les professores associades, alguna cosa comença a bellugar-se. Qualsevol moviment enmig del gris del pessimisme i la resignació és sempre positiu. I quan aquest moviment és horitzontal, participatiu i assembleari, encara més. A banda, està tenint l’encert de combinar l’exigència de mesures concretes (l’aplicació de l’EPIF) amb una reflexió més general sobre la recerca, les universitats i els i les treballadores que les fem funcionar. Suposo que això porta aquest moviment a mirar més enllà dels aspectes concrets que poden beneficiar als PIF directament i plantejar també un increment del pressupost de les universitats i d’altres mesures. I han construït una vaga. Bé, no només ells. Més ben dit, la seva implicació també sindical, ha comportat que construïm una vaga aquest dimarts 28 de maig.

Com sempre que passen coses, les persones hem de posicionar-nos en una realitat canviant. La resta del PDI hem de pensar com ens situem en aquest procés que s’obre. Podem seguir immersos en el nostre pessimisme i resignació. O llepant-nos les ferides, que són moltes, que molts i moltes de nosaltres tenim després de tants anys de polítiques tant agressives contra les universitats públiques. Com a interins/es, associats/des, posdocs amb contractes de pràctiques després de tants anys, professors/es titulars amb grups massificats de classe, etc. Però també podem alçar una mica la mirada i implicar-nos en un moviment que tot just neix i que busca millorar fora dels despatxos i les taules de negociació. Personalment, jo crec que la batalla per l’aplicació de l’EPIF es guanyarà i que aquesta victòria serà del conjunt del PDI (i si m’apureu dels i les treballadores de les universitats) si sabem, entre totes i tots, trobar el nostre espai en aquesta. Per això suposo que com a secció sindical de la CGT a la UAB ens hi hem bolcat i m’imagino que també per aquesta raó ho ha fet l’Assemblea de professorat associat de la UAB. I com a la UAB, a d’altres llocs.

De fet, hi ha en joc mirar de reorientar les universitats i la recerca.  D’entrada, comencem per no resignar-nos. I fem-ho conjuntament. Per això, el 28 de maig ens interpel·la a tot el PDI.