Eleccions, tsunamis, sindicats i lluita. Quatre idees pel futur

Un tsunami recorre el mapa sindical de Catalunya. Una organització fins ara petita, la Intersindical CSC (I-CSC), està entrant amb força a moltes eleccions sindicals. Sovint, rebentant resultats. Tenen un missatge clar i senzill, el sindicalisme republicà, que enllaça directament amb el discurs d’una part dels mitjans de comunicació del Principat, del govern de la Generalitat i, en general, del processisme. I darrere, el poderós aparell propagandístic de la ANC. Tot plegat, un tsunami en un entorn, el sindical, on fa dècades que les coses es mouen poc i lentament. Però potser el tsunami no és tant tsunami. D’això vull parlar en aquest post. No per criticar la línia sindical de la I-CSC, tot i que qui em coneix sap que no és la meva, sinó per reflexionar sobre nosaltres i sobre el “sindicalisme” actual.

Marionetes

Aquest any 2019 les eleccions sindicals estan deparant algunes sorpreses que fa tot just un any i mig ens hauria costat imaginar. Per una banda, la I-CSC entra amb força a molts comitès d’empreses i juntes de personal, guanyant algunes eleccions i fent resultats importants en d’altres. Principalment això passa al sector públic de la Generalitat, ajuntaments, diputacions, consells comarcals…. Però també, tot i que amb molta menys força, en algunes empreses privades. La gent que fa temps que militem sindicalment sabem que fins ara la pràctica sindical de la I-CSC havia sigut quasi nul·la, sovint havia anat de la mà de la “unitat sindical” de CCOO, UGT i USOC (en alguns llocs com a la UB fins i tot del CSIF) i principalment s’havia centrat en acompanyar la recent escenografia republicana del Procés i la Generalitat. I ara a les eleccions sindicals ens estan passant per davant a molts llocs, també en aquells casos on hem fet una feina sindical activa i sostinguda durant els darrers anys i de la que esperàvem veure’n els fruits a les eleccions sindicals. Ens n’hem sorprès i en alguns casos indignat, però potser tot plegat és una conseqüència lògica de com és el sindicalisme hegemònic actual. Comparteixo algunes idees.

Primera. Fora de místiques diverses, la classe obrera i el món del treball avui no és revolucionària. Electoralment s’expressa d’una manera que en absolut reflecteix els nostres interessos com a classe. I l’abstenció activa, com a rebuig al sistema de partits i de delegació de l’acció política no és, tampoc, una opció gaire rellevant en termes numèrics. En un nivell micro de cada centre de treball hi trobem treballadors/es que són racistes, misògins, fatxes, que voldrien ser capitalistes o que simplement són profundament individualistes. De la mateixa manera que també n’hi ha que són tot el contrari: solidaris/es, lluitadores, etc.

Segona. Anys d’electoralisme han trinxat l’autoorganització popular a molts nivells. En el pla veïnal, ho percebem en la cooptació de moltes associacions de veïns i veïnes per part dels poders municipals. Ho veiem també en el clientelisme d’algunes associacions i, en general, amb una limitada cultura de la participació a molts nivells. De la mateixa manera que estem acostumats/des que els “polítics” ens resolguin els problemes, dins dels centres de treball impera l’hàbit de que els i les delegades ens solucionin les diverses situacions que vagin sortint. Si són “bons” delegats ho faran diligentment i si no ho són, percebrem que hi ha molts problemes que no ens resolen. I ens queixarem, en el millor dels casos.

Tercera. En l’àmbit laboral això s’expressa en dues realitats. Una és focalitzar una part de l’activitat sindical en allò que ens marca la llei tot donant gran rellevància (política) als equips jurídics, que són els experts en el coneixement de la llei (però que sovint no tenen massa idea de sindicalisme entès com acció col·lectiva i lluita). La segona és l’especialització en l’acció sindical, que principalment es canalitza a través dels espais institucionals d’activitat sindical: comitès d’empresa, meses paritàries, sectorials, etc., a través dels i les delegades. Per aquesta raó, la confrontació electoral és torna central: qui obté bons resultats en les eleccions disposarà d’un major nombre de delegats i delegades i, per tant, una major capacitat d’imposar el seu criteri en els espais institucionals de les relacions laborals.

Quarta. Sabem perfectament que les eleccions s’han tornat en gran mesura en un tema de màrqueting. Qui les guanya o té opcions de guanyar-les ho fa perquè l¡acompanya un bon sistema de publicitat i té un o varis grups mediàtics al darrere que els donen volada. Potser una de les novetats a les eleccions sindicals és que aquesta dinàmica s’està estenent també als centres de treball. Es tracta d’un fet lògic, ja que a la resta de la nostra vida, la que vivim com a veïnes i veïns d’un poble, ciutat i territori, l’hem anat subordinant a situacions d’aquest tipus. En tot cas, que això passi ara en un context de comitès d’empresa no és estrany al sistema de relacions laborals imposat el 1978, sinó un resultat lògic d’aquest.

foto asamblea 3

Davant d’això, com ens podem posicionar nosaltres? (per nosaltres no només em refereixo a la CGT, sinó de manera àmplia a aquells i aquelles que pensem que la nostra organització col·lectiva ha de ser autònoma del poder que ens oprimeix i de confrontació per assolir els nostres interessos). Suposo que el desencís i la tristesa per no veure reconegut un treball que pensem que hem fet bé és una primera situació inevitable. Previsiblement aviat ens hi trobarem els i les companyes de secció sindical al lloc on treballo. Però hem de mirar més enllà.

Per mi, la primera conclusió és que electoralment mai podrem competir amb qui disposa la capacitat de marcar l’agenda de l’opinió pública a través de mitjans de comunicació. I dic que no podrem competir perquè si la confrontació és en l’àmbit del discurs, de fet gran part de l’espectacle polític actual gira al voltant d’aparences i il·lusions, simplement participem d’aquest joc però des d’una postura d’inferioritat: el nostre discurs sona extraterrestre a una part important dels nostres companys i companyes de feina (i de classe).

En conseqüència, la resposta l’hem de construir en un altre espai, en el de recompondre l’acció col·lectiva i la lluita. De forma similar a com ho vam fer els moviments socials alternatius de finals dels 1990’s en endavant. És important enfortir els nostres nuclis organitzats als centres de treball, prioritzant el seu creixement al d’uns bons resultats electorals amb llistes de gent agafada únicament per fer la llista. És a dir, l’organització és un aspecte central. Una organització que ha de fonamentar-se en la implicació de qui la conforma i on, precisament, aquesta implicació n’ha de marcar el seu abast i les seves fronteres. De la mateixa manera que això comporta fer saltar pels aires la cultura de la delegació, segurament també ens exigirà, ni que sigui a mig termini, la capacitat i la perspicàcia de saber adaptar els nostres espais organitzatius a realitats diverses i canviants.

Telefònica1

La reconstrucció de l’acció col·lectiva com a nucli de l’acció sindical passa, necessàriament, per emprendre accions de lluita orientades a l’obtenció de conquestes concretes. Els seus objectius, en cada cas, han de ser clars i els hem de definir nosaltres mateixos/es a partir de la nostra realitat: quins són els problemes que tenim com a treballadors/es (i també com a veïns/es, com a joves, com a dones, com a migrants, etc) i quines accions concretes definim per a resoldre’ls o, com a mínim, millorar la nostra posició. Per fer-ho és necessària la mobilització i l’organització, tant si estem dins dels comitès d’empresa com si no. Alhora, per poder aspirar a tenir força en la mobilització, caldrà que la finalitat de la lluita respongui a necessitats que, col·lectivament, percebem com a tals. En aquest sentit, em temo que les grans proclames ideològiques no seran l’eina principal per aconseguir-lo. Així, en abstracte i sense estar emparades en una situació de lluita que les faci factibles, aquestes grans proclames no deixen de ser un equivalent a les coreografies i il·lusions de la política dominant, amb la diferència que no tenim darrera un gran aparell mediàtic que les pugui vendre al públic. No, la resposta ha de venir per obrir conflictes amb una expectativa de conquerir com a mínim una part dels objectius que ens plantegem. Per això ens cal l’organització i no podrem deixar de banda el saber lligar, en cada cas, les victòries concretes amb la necessària tasca de plantejar una alternativa global a aquest món de merda.

Se’ns gira feina. Una feina que, principalment, corre per fora dels espais institucionals i electorals, també del món del treball. Personalment, m’hi sento il·lusionat perquè, com deia un poeta, tot està per fer i tot és possible

Anuncis

Acceptarem el “Tu, calla!”?. Revertim la repressió

De la repressió, darrerament, se’n parla molt. En sentim xerrar a la ràdio, en llegim pàgines als diaris i hi ha algunes imatges que es repeteixen un cop i un altre a algunes televisions. Fins i tot, alguns dels que parlen de repressió són els mateixos que fa uns anys alçaven les porres i dictaven denúncies. Ahir i, encara, avui.

D’entrada, pot semblar positiu que se’n parli tant de la repressió. Fa uns anys, quan anàvem a determinats llocs i explicàvem el que ens passava a determinats col·lectius i moviments socials era inevitable veure moltes cares de sorpresa i incredibilitat. A una part de qui ens escoltava els semblàvem extraterrestres explicant històries fantàstiques de detencions, multes, agressions, empresonaments… D’altres simplement no ens escoltaven, ens ignoraven o ens assenyalaven com a marginals. Ara la repressió ocupa columnes d’opinió, titulars i converses de sobretaula.

D1jA4nFWoAABm__.jpg large

En part hem avançat. Però aquest avenç aparent pot ser també una arma de doble fil. La repressió mai és innocent ni atzarosa. Respon a planificacions meditades de gent que té molt poder: tot un estat al darrere. Crec que és important que no deixem de tenir present aquest enunciat i que ens porta a ser conscients que moltes coses que ens passen no son fruit de la casualitat, quan parlem de temes repressius.

D’exemples en podem tenir molts. Moltes i molts de nosaltres tenim clar que l’aprovació de la Llei Mordassa i de la darrera reforma del Codi Penal tenien com a objectiu incrementar les mesures de control social i els mecanismes punitius. En aquest sentit, l’ambigüitat en el redactat de diverses parts de la Llei Mordassa busca reforçar de forma premeditada l’arbitrarietat de qui penalitza determinades conductes, dificultar la nostra defensa i enfortir el sentiment d’impunitat de qui ens l’aplica. Davant les imprecisions de la norma i de l’arbitrarietat de qui l’aplica, ens hem de sentir indefensos.

El bombardeig de mesures repressives de tot tipus busca, en si mateix, també el control social. Bateries de multes per utilitzar l’espai públic, denúncies per obrir la boca a les xarxes socials, més multes per fer fotografies, judicis penals per cada vegades més coses, empresonaments abans i després de sentències que sovint semblen tretes de novel·les de ciència ficció. De casos ens en venen molts a la memòria, tants que quasi semblen un bombardeig. Sabem que l’Estat busca sotmetre’ns a un autèntic estat de shock, per reiteració i superant les nostres pròpies expectatives d’allò que podia passar. Com deia, no cal posar exemples, en tenim molts.

A banda del shock, què persegueix la repressió amb tot això? Ens interessa identificar-ho per decidir com li fem front. Una és estendre la por. Sabem, i l’estat molt millor que nosaltres, que la por és la més forta de les cadenes i una arma de destrucció massiva contra la nostra voluntat de ser lliures. Una altra és aïllar qui pateix la repressió, o és susceptible de patir-la, de la resta de la societat, de la gent “normal”. Això fa molts anys que passa. Fa temps algú em deia  que mentre la Policia la torturava en una comissaria del Madrid dels anys 1970’s, sentia com a fora la “gent normal” celebrava el Cap d’any. A nivell menys dramàtic ho veiem cada dia en molts altres exemples. I encara una tercera és provocar l’esgotament en qui pateix la repressió a fi de generar la seva desmobilització com a lluitadora.

Crec, però, que hi ha més finalitats darrera aquest embat repressiu. Qui reprimeix ho fa perquè te el poder: l’estat. I en fer-ho, imposa els paràmetres sobre els que s’analitza la realitat i, encara més greu, es defineix què es pot permetre i què no. És una obvietat que qui pot imposar com veiem el món, te sota control la nostra capacitat d’actuar. En aquest sentit, quan es persegueix una acció com a possibles injúries a la Corona, qui ho fa, imposa el fet que no ens podem “cagar” en el monarca, etc. I en la mesura en que ens situa davant un jutge, ens obliga a discutir si la conducta A o l’acció B és o no una injúria al Rei. Però no podem discutir de si és vàlid parlar d’injúries. La llei ja ha decidit que hi ha un seguit de coses, en relació al Rei, que són un delicte.

El mateix passa en tantes altres situacions: quan es persegueix organitzar un referèndum, o l’okupació d’un edifici en desús, o intentar frenar una agressió policial, etc. Quan tot això entra en un procés judicial, l’escletxa de resposta que ens deixa el sistema és negar allò que hem fet (per exemple, ocupar un edifici) o argumentar que l’acció feta no encaixa dins el tipus penal que ens intenten imposar (que en realitat era una tancada i no una ocupació). Quan tot això passa, el debat públic ja l’ha guanyat l’estat que, a més, es pot permetre el luxe de ser clement i no condemnar-nos o fer-ho de manera limitada, perquè ja ens ha portat allà on volia. I així, passa a passa, anem perdent espais: pintar una paret és una violència inadmissible, alçar barreres d’un peatge un acte de terrorisme i interpel·lar a un policia perquè no apallissi a algú un atemptat a l’autoritat.

Sense títol

Arribats a aquest punt, potser cal repensar com fem front a aquest tsunami repressiu que any rere any sembla que guanya intensitat. Una opció és dedicar molts esforços a preparar els judicis. Bons advocats, temps de preparació, arguments, etc. Fent-ho entrem a en una roda el perímetre de la qual el defineix el propi estat que és qui, alhora, la fa girar. És a dir, ens obliga a parlar el llenguatge que ha triat i a reconèixer el resultat que el propi estat, sota la forma de sentència, acabarà imposant-nos. Pel camí, però, podem haver perdut la nostra acció col·lectiva que ens va portar a judici.

Una altra possibilitat és seguir sent com som. Seguir tallant carrers, alçant barreres, enfrontant els abusos policials i el feixisme, consolidant ocupacions…. En definitiva, desobeint activament la pròpia repressió. No som il·lusos i sabem que la primera reacció de l’estat serà multiplicar les multes, denúncies, judicis i condemnes. Però si davant d’això nosaltres hi oposem la nostra lluita, la nostra acció col·lectiva, en definitiva, la nostra política, contraposarem la nostra visió de la realitat a la de l’estat. Allà on la repressió assenyali la desobediència de qui impedeix un desnonament, nosaltres estarem mostrant la solidaritat davant l’especulació de la SAREB. On parlin de l’apologia del terrorisme de qui canta, nosaltres estarem destapant ben clarament la inhumanitat del sistema econòmic i polític. I així successivament.

Som moltes i molts. I la repressió la podem desbordar seguint sent com som. Mantenint els nostres plantejaments i les nostres activitats. Sent desobedients més en les accions i en els exemples que per les proclames. Perquè molt provablement, aquelles accions que realment són útils als nostres interessos són les que la repressió cerca penalitzar. I la millor manera de créixer és evidenciant la utilitat d’allò que fem, que no són simples proclames al vent.

Una més de les nostres [Sobre l’Anna de Sallent]

[Fa més o menys un any que una companya de lluites, de moltes lluites, l’Anna Gabriel va haver de marxar. Fa més o menys un any vaig escriure aquest escrit per un llibre que es va editar sobre ella. En aquelles dates ambdós compartíem que sobre nosaltres penjava una ordre de detenció. M’ha vingut de gust compartir-lo]

Qui em coneix sap que no m’agrada gens parlar de noms propis. Que sempre he pensat que la lluita i la militància són realitats col·lectives. Que quan parlem en primera persona ho fem essencialment en plural, perquè som éssers socials, ens construïm i reconeixem el conflicte de la vida quotidiana també col·lectivament. De la mateixa manera que ens hi posicionem, prenem part i hi actuem, per transformar-la. Ho he defensat moltes vegades i ho seguiré fent. I potser per tot això, quan un company em va demanar si volia escriure quatre línies per aquest llibre sobre l’Anna, no vaig dubtar en acceptar. Sembla una contradicció però no ho és, en absolut.

Estic segur que moltes de vosaltres, lectores i lectors d’aquest llibre, podeu explicar un munt d’històries on l’Anna, d’alguna manera o una altra, hi ha participat. Compartint durant anys i anys tants anhels i tantes lluites que quasi n’heu perdut el compte. Caminant al vostre costat. Debatent-hi, escoltant-la i escoltant-vos ella, posant-hi el cos i la imaginació per resoldre les situacions que una vida que ja comença a ser llarga de lluita us ha portat. Així que el que us explicaré jo segurament no és pas massa original, però és un bon reflex de com molts de nosaltres hem conegut l’Anna a molts racons diferents dels Països Catalans i, estic segur, d’altres llocs del món.

Pensant què dir d’ella, m’ha vingut al cap una xerrada a Sallent, quan l’Ateneu Rocaus encara no hi era. Jo anava a explicar el cas de’n Franki de Terrassa, un company i amic que estava a la presó per estripar la bandera espanyola de l’Ajuntament. Era okupa i aquella època no estava gens de moda parlar de presos polítics, tot i que n’hi havia i a Terrassa en teníem tres. A Sallent hi havia diverses persones escoltant la història que hi vaig anar a explicar. Jo estava cansat, feia poc que en Franki era a la presó i les circumstàncies ens superaven una mica. L’Anna era una més d’entre el públic i quan el diàleg posterior a la xerrada va començar a decaure, ella va fer un parell de preguntes oportunes, per donar vida al debat i, sobretot, per interpel·lar a la gent jove del públic. Que aquella, també era la seva lluita. Va ser aleshores quan em vaig adonar que l’Anna, en aquell grup, era un referent. Sense xivarri, sense crits, sense focus, simplement dinamitzant un debat per construir (empoderar, hem anat dient més tard) un jo col·lectiu a Sallent.

Després d’això van anar passant coses. Políticament vam créixer, cadascú en el seu entorn però reconeixent-nos com a companyes i companys arreu. Segur que ja enteneu de què us parlo. No em refereixo només a l’Anna, ni a mi. A molts barris i a molts pobles sabíem quins eren els nostres espais de trobada, casals, ateneus, centres socials… i de militància. En alguns llocs es lluitava contra el runam salí, mentre en d’altres les dinàmiques antirrepressives ens absorbien el dia a dia i una mica més enllà s’obrien locals, punts d’informació de múltiples batalles, etc. Després va arribar la primavera de les places, dels talls de carrer contra les retallades, del Parlament encerclat, de les porres de’n Felip Puig i dels milers i milers de persones, per primer cop, fent-se seus molts dels nostres clams. Encara no sortíem a la tele, o sovint quan apareixíem a la premsa ho seguíem fent a la pàgina de successos, però l’Anna hi era, com molts de nosaltres.

I després va venir la projecció pública. Totes sabeu que, de les nostres, l’Anna és una de les que més n’ha tingut, d’aquest tipus de projecció. De nou, qui em coneix, sap de la prevenció que em generava i em continua generant, a mi, aquest tipus de circ mediàtic. I el temor que la fabricació d’”estrellitas” dels moviments socials i dels nostres espais militants destruís la nostra horitzontalitat i el nostre “jo” col·lectiu. Doncs, amb tot això al cap, recordo una reunió de la meva secció sindical, la CGT a la UAB. No fa pas massa, ben entrada la legislatura de’n Puigdemont. Alguns companys i companyes estaven alarmats perquè els havia dit que no volia que, com a mínim per mi, ningú pagués ni un euro a la UAB com a responsabilitat civil del cas “27 i més”. També explicava que no pensava anar a fer res al jutjat, sabent-ne les conseqüències i mirant d’argumentar el sentit de fer-ho. En un moment, es va obrir la porta, i l’Anna va entrar. Des de que era diputada al Parlament, venia poc a la secció. Aquell dia hi havia alguna activitat rellevant a la cambra. Però ella era allà, amb nosaltres, escoltant com anys enrere a Sallent. Escoltant un torn de paraules i un altre. I, finalment, un parell o tres de frases de recolzament al company represaliat i, sobretot, a la secció sindical. En aquell moment, era prioritari enfortir la cohesió del col·lectiu i, com qui no vol la cosa, ella va deixar anar les paraules que va trobar més apropiades per contribuir-hi. Malgrat ser famosa, ocupar pàgines als diaris i minuts a ràdios i televisions, quan es tractava de recolzar un company i un espai de militància, l’Anna seguia sent-hi.

27-i-més-620x330

Com aquestes, us en podria explicar moltes més. Espais compartits a dalt de tarimes, en reunions, xerrades en una taula de bar al voltant d’un got… Recordo també com, quan els miners de Sallent ho van demanar, l’Anna hi va ser. No com a diputada, o no només, sinó amb altres companyes seves del poble. La situació era complexa per la CGT, que feia pocs dies havíem criticat durament la CUP per aprovar els pressupostos de Junts pel Si. Defensàvem el manteniment dels llocs de treball i, en el fil d’una navalla, intentàvem no fer el joc a l’empresa i altres sindicats que volien poder continuar abocant a la muntanya de Sallent, en contra les lluites de les veïnes i d’algunes sentències judicials. Sense pensar-ho i sense demanar res a canvi, l’Anna va ser allà i en diferents actes públics amb els miners de la CGT. Novament, continuava sent-hi.

Possiblement l’Anna en tants anys s’ha equivocat en coses durant la seva militància. Com totes nosaltres perquè, com deia la meva àvia (una altra vella lluitadora, de les que van perdre la revolució i la guerra) qui no fa res no s’equivoca. Però és igualment cert que mai ha deixat de ser una més de les nostres. Per això, quan un parell d’hores més tard que li dictessin l’ordre de detenció en contra vaig conèixer la meva, enmig de la tristesa un punt d’orgull em va recórrer el cos. De fet, aquella època de lluita a la UAB, ella també hi era.

No només antifeixistes

Som antifeixistes, però no només. M’explico. Som radicalment antifeixistes. Pensem que, front el feixisme, no tenim cap altra opció que no sigui combatre’l. Però també sabem que no ens conformem a ser simplement antifeixistes. O que no som antifeixistes de qualsevol manera. Tot plegat, en els temps que corren i sobretot en els que possiblement vindran convé tenir-ho clar. És per això que faig aquest post, que no pretén ser massa llarg ni dir res de l’altre món. Però hi ha coses bàsiques que mai està de més repetir.

Tenim ben clar que el feixisme és fill del capitalisme. Històricament hi ha un munt d’exemples que ho demostren. I quan parlo de capitalisme em refereixo també als estats, com a entitats polítiques, que l’emparen, l’avalen i el protegeixen. De fet, el feixisme com a forma extrema d’autoritarisme, requereix dels estats i els reifica. Però és igualment cert que no tots els fills del capitalisme són feixisme. Bé, més que fills, caldria dir que no totes les formes que adquireix el capitalisme és això que denominem feixisme. En realitat, tot i que certes manifestacions feixistes acaben sent presents en pràcticament totes les societats capitalistes, en poques ocasions aquest feixisme acaba sent dominant. Encara que els mateixos estats el puguin protegir i promoure fins i tot en les seves formes marginals.

alienado

No només el feixisme mata. Les polítiques liberals, seguint el dictat dels mercats, maten. Les retallades en sanitat i en prestacions socials bàsiques, maten. Les polítiques perfectament conscients de la Unió Europea a la Mediterrània condemnen a morir ofegades a milers de persones cada any. La barra lliure de les multinacionals a Àfrica i a molts altres llocs del món, a banda de destruir el planeta, mata. El major genocidi de la història, en termes de quantitat de morts per dia, no el va fer un estat feixista. Va succeir a una neocolònia, Ruanda, durant tres mesos de l’any 1994 amb l’empara activa de la República Francesa. Una república que no presidia cap “feixista” sinó el suposat socialista Mitterrand amb un primer ministre d’un partit suposadament democràtic. D’exemples en aquest sentit en podem esmentar molts. Com a resum, podem retenir la dada de que la immensa majoria de morts provocades per causes no naturals al món des de l’any 1945 cap aquí no les han provocat règims feixistes, sinó corporacions econòmiques capitalistes i els governs corresponents, molt sovint actuant sota la forma de democràcies parlamentàries. [Nota: per qui se’n vulgui fer una idea, aquí tenim algunes dades dels milions de morts que cada any provoca el treball, bàsicament sota condicions econòmiques capitalistes]

Nosaltres lluitem contra el capitalisme, el patriarcat, les opressions dels estats. Sota les seves diferents formes, que majoritàriament no son això que entenem per feixisme, per molt que puguin contenir pràctiques feixistes. Això no treu que no puguem reconèixer en el feixisme un dels majors exponents de la barbaritat del capitalisme i que, quan el veiem, ens sentim en l’obligació de combatre’l. Ens passa, és bo que ens passi i cal que construïm activament aquesta confrontació. Però no ho podem fer de qualsevol manera.

De la mateixa manera que els sectors antagonistes als poders no som un tot homogeni, en el bloc oposat tampoc hi ha una uniformitat absoluta. Sempre entre els defensors de l’estat i del capitalisme hi ha hagut qui ha apostat per formes més “democràtiques” (en el sentit liberal de fer política) enfront d’altres que han defensat la necessitat de línies més dures si més no en els aspectes formals de manteniment de la llei i l’ordre. Fins i tot, les diverses formes polítiques del capitalisme poden entrar en conflictes intensos. I això requereix de nosaltres intel·ligència. Potser les diferents situacions aconsellin diverses sortides en cada moment, a nivell de tàctica en una determinada conjuntura. Però mai hem de perdre de vista quina és la finalitat i el sentit de la nostra lluita, no només a un horitzó llunyà sinó en el nostre dia a dia més proper.

Lluitem contra l’explotació capitalista i l’opressió dels estats. Si això ho tenim clar, ens portarà a acceptar determinades formes d’antifeixisme i a desmarcar-nos d’altres. Per tal de no esmentar a ningú, em limitaré a posar un exemple. El passat 6 de desembre a Terrassa molta gent vam anar a plantar cara a una organització feixista que va decidir fer propaganda en un barri de la ciutat. Ho va fer sota una forta protecció dels Mossos d’Esquadra, que fins i tot van lluir armes prohibides abans de començar a carregar i provocar multitud de ferides i ferits. A Terrassa es van tornar a veure barricades, flames i conflicte al carrer.

Un cop passat, sortien diverses preguntes. Algú apuntava que l’Ajuntament o el Departament d’Interior de la Generalitat haurien d’haver prohibit l’acte. Ho hem sentit moltes vegades que al feixisme se l’ha de prohibir, per llei. Fins i tot en tertúlies als grans mitjans de comunicació. Sincerament, penso que nosaltres això no ho podem defensar. El feixisme l’hem de combatre nosaltres, la gent, el poble, la classe treballadora. Ho hem de fer activament i en els diferents espais del nostre dia a dia. Si cal, parlant amb companys a la feina quan diuen que no hem d’acceptar més treballadors/es de fora o que se’ls ha de pagar menys per ves a saber quina raó. O rebutjant activament les “redades” racistes de les diferents policies. O tallant d’arrel comentaris i acudits racistes, xenòfobs o homòfobs. O tornant a alçar barricades i fogueres….

2019.jpg

Defensar que ho han de fer les mateixes institucions que en el dia a dia segresten la nostra capacitat d’actuar col·lectivament implica, en el fons, que enfortim una eina d’opressió en contra nostra. Qui diu que aquells que un dia prohibeixen un acte feixista no prohibiran, amb l’excusa de que és violent contra els preceptes del capital, qualsevol activitat nostra? A banda, quin sentit te que per combatre el feixisme enfortim un estat que alhora promou, ni que sigui a glopades, el mateix feixisme?

Les respostes són senzilles i fa molts anys que les tenim a sobre la taula. Per combatre el feixisme hem de lluitar, també, per canviar d’arrel la realitat.

Vaga: “postureo” o lluita?.

Aquesta lluita, és per “postureo” o és per a guanyar?

Aquesta pregunta hauria d’estar fora de lloc quan iniciem un conflicte sindical. Sobre el paper, tota lluita sindical, que és en si mateixa una expressió del conflicte social, la fem perquè l’entenem com a eina per aconseguir un seguit d’objectius. En els temps que corren, molt sovint es tracta d’aturar agressions que la patronal fa directament contra les nostres condicions de treball que són, també, les nostres condicions de vida. És a dir, contra nosaltres mateixos. Subcontracten part dels/les nostres companyes, acomiaden, ens canvien la jornada laboral, ens fan fer hores, ens baixen el salari i un llarg etcètera. Però de vegades també busquem avançar, millorar, conquerir part del pastís que actualment es queden els capitalistes. En definitiva, lluitem per guanyar, per a nosaltres mateixos/es, per la immensa majoria de la humanitat. Una lluita que es porta endavant fins i tot en la situació més concreta i particular, com pot ser en un piquet en el fred d’una matinada d’hivern en un polígon o enganxant un adhesiu sobre una mercaderia en un estant d’un supermercat.

tramvies

Com deia, només el fet de plantejar la pregunta que inicia aquest text hauria de ser una aberració. Per desgràcia, no ho és. De fet, massa sovint la resposta és la primera de les opcions, la del “postureo”. D’exemples en tenim molts i molts. A la lluita sindical massa sovint hem vist com els sindicalisme oficial utilitza jornades de mobilitzacions i de vagues per passejar banderes i delegats mentre entre bastidors estan precuinat amb l’empresa com s’aplicaran aquelles mesures que es diu combatre. Aquest “postureo” còmplice busca desactivar qualsevol resistència i desposseir als i les treballadores de la seva capacitat de lluita. És a dir, tot el contrari d’allò que sobre el paper diu que vol fer.

Aquestes actituds les hem denunciat una i una altra vegada. Les coneixem i les hem patit i, precisament, intentem que el nostre sindicalisme sigui tot el contrari. Però no podem caure en l’autocomplaença fàcil. Si les lluites les fem per a guanyar, hem de pensar fredament com volem fer-les. I pensar-les de la manera més col·lectivament possible. Això implica, necessàriament, a la nostra secció sindical allà on hi ha el conflicte i la seva capacitat d’activar el conjunt de la plantilla per mitjà de l’assemblea, la nostra manera d’entendre la democràcia. Però també comporta la implicació del conjunt del sindicat als seus diferents nivells. Es tracta de guanyar. De doblegar la voluntat de qui té el poder, perquè controla els mitjans de producció i l’emparen les lleis i els mecanismes coercitius de l’estat. Davant d’això, només ens tenim a nosaltres: la nostra intel·ligència, les nostres mans i la nostra capacitat de ser multitud.

Si la lluita la fem per a guanyar, això ens porta a vells debats que ja es plantejava el sindicalisme a inicis del s. XX a Catalunya i que van marcar la diferència entre dues tradicions, la de caire més socialista i l’anarcosindicalista. Com ha de ser una vaga? Ha d’implicar només una aturada d’un centre de treball? Busquem una imatge dels i les treballadores aturats, un dia rere l’altre amb les nostres banderes onejant al vent? Només amb això un centre de treball amb unes quantes desenes o centenars de treballadors/es aconseguirà vèncer una gran multinacional que en té la propietat? L’experiència ens mostra que aquest tipus de vagues “passives” i circumscrites només al centre de treball tendeixen a acabar malament per als nostres interessos. I l’estat i el capital també ho saben quan, precisament, ja fa anys que van prohibir les vagues per solidaritat. Les seves lleis, el sindicalisme oficial i, de vegades, algunes pràctiques de sindicats no tant oficials porten cap aquí. I també moltes vegades ja abans de que acabin, i sovint de que comencin, ja en sabem el final. Aquestes dinàmiques poden ser, també, de “postureo”.

Hi ha altres maneres de plantejar els conflictes i les vagues. De forma molt més “activa” i pensades per a guanyar. Això vol dir que han de partir de dues condicions: la primera que els i les treballadores del centre de treball s’hi impliquin i la facin. La segona, que tinguem la capacitat d’exercir la força suficient per a trinxar la resistència de l’empresari. Això darrer moltes vegades ho podrem aconseguir si, a banda de no limitar-nos a quedar passives i aturades en una vaga, som capaces de sumar a la nostra la força de la solidaritat. Sovint no es tracta només d’aturar el funcionament d’un centre productiu, ja que moltes vegades les empreses poden aguantar millor una aturada llarga que qui ha de portar un salari a casa per pagar el dia a dia. En molts casos es pot incidir en la distribució o la comercialització del producte de l’empresa, en la seva imatge, en els seus clients, etc. I per poder-ho fer, molts cops calen més mans que les dels treballadors/es en vaga.

mg_0471-1

La recent vaga de Cacaolat ens ho ha mostrat. Ja fa una mica més de temps, les vagues de Movistar, FNAC, busos, etc., també. Són vagues on es va activar la participació en el conflicte de més persones i més espais que els dels propis treballadors/es en vaga. Quan diem que la solidaritat és la nostra millor arma, diem precisament això. No es tracta només d’una imatge (això seria “postureo”), es tracta d’un arma. I la paraula arma té a veure amb quelcom ofensiu, que cerca fer mal. En el nostre cas, el mal que cerquem és en els interessos de l’empresari i que sigui de la intensitat suficient per a que, en un determinat context, hagi d’acabar fent allò que nosaltres li imposem.

Entesa així, la lluita ja no és un simple “postureo” i, senzillament, passa a ser una confrontació real. Anant més enllà de les imatges i les icones busca les fórmules oportunes en cada cas per a ser efectiva i, com a mínim, aspirar a guanyar. Per això cal imaginació, defugir esquemes i col·lectivitzar el conflicte en això que en diem solidaritat o suport mutu.

Quasi esclaus? Professorat universitari, món acadèmic i opressió

El millor sistema d’opressió és aquell que aconsegueix que les persones oprimides siguin actives en la seva pròpia opressió. Òbviament, ho dic des de la perspectiva de qui construeix i es nodreix d’aquest sistema. Una perspectiva que és l’oposada a la nostra. D’exemples en què això ha succeït al llarg de la història en tenim molts, des de molts moments de l’esclavisme i del feudalisme fins a moltes situacions actuals dins de les relacions econòmiques del treball assalariat capitalista. L’anàlisi d’aquestes situacions moltes vegades argumenta que la complicitat de l’explotat/da en la seva pròpia opressió és fruit del seu desconeixement de la realitat i d’un suposat baix nivell formatiu. Doncs bé, en l’àmbit acadèmic, de la docència universitària i de la recerca de màxim nivell aquest fet és habitual. Un espai on suposadament tothom hi tenim un alt nivell de formació.

Intento explicar-me. A l’àmbit universitari i acadèmic, també dins dels centres de recerca, hi ha molta precarietat. A les universitats, per posar un exemple, més del 60% del personal docent i investigador és precari: viu amb contractes temporals, amb més incerteses que garanties sobre el futur i uns nivells salarials molt inferiors a una part dels seus “companys” estables. En aquest context, i si se li suma una suposada capacitat d’anàlisi crítica que es pressuposa a algú amb formació universitària, seria esperable que hi haguessin constants revoltes a les universitats. Ja no per part dels i les seves estudiants, sinó dels i les treballadores. No obstant, la realitat ens diu exactament el contrari. Els darrers anys s’ha consolidat un sistema cada vegada més jerarquitzat, més conservador i més refractari al canvi. Un sistema que cau com una llosa molt pesada sobre qui, dia a dia, fem funcionar les universitats però que el veiem com inevitable. Amb ben poques excepcions (per bé que, quan existeixen, sovint pateixen diverses formes més o menys descarades de repressió).

Com s’explica tot plegat? Els darrers anys o dècades s’ha generalitzat a l’àmbit acadèmic una perspectiva d’”excel·lència” basada en diversos factors. I que és l’excusa per definir qui té lloc dins de les universitats i institucions de recerca. Un d’ells és l’èxit individual. Es tracta que com a persones siguem capaces de vendre les nostres “aportacions” acadèmiques com a resultats del nostre treball individual. S’oblida, així, que tota activitat de recerca és necessàriament fruit de processos col·lectius d’acumulació i construcció social del coneixement i que, per si sola, no existiria. S’imposa una espècie de versió del self made man tant tòpica de les perspectives més simples de capitalisme més agressiu. Un altre és la mesura d’aquest èxit, que cada vegada s’estableix de manera quantitativa i no tant qualitativa i sobre la base del nombre de publicacions en un grup selecte de revistes. La gran majoria d’aquestes publicacions són breus, treballs amb escassa capacitat per desenvolupar arguments ja que si no, no es publiquen. I també sovint s’accepten o no a les revistes en funció de si allò que diuen quadra en els debats que marquen les seves línies editorials. O sigui, la millor manera de publicar és repetir una ortodòxia i no gosar sortir de les seves pautes. Fer-ho en treballs breus, més tècnics que argumentatius i adaptats al clixé imperant de visió de la realitat. No cal dir que en aquest context la socialització del coneixement difícilment es reconeix, excepte en els casos en que es produeixi com un intercanvi mercantil en el món de l’empresa.

Aquesta perspectiva condiciona l’avaluació del personal docent i investigador de les universitats públiques que, un cop ha finalitzat la seva tesi doctoral, ha d’entrar en una carrera d’obstacles permanent per a poder seguir sobrevivint en el món acadèmic. Sovint ho ha de fer adaptant els seus treballs a allò que s’espera que es digui per a poder-los publicar. I també redactant un innombrable nombre de sol·licituds de beques i projectes que, per a que puguin reeixir, s’han d’adaptar novament a allò que es vol que s’investigui que, en definitiva, acaba sent també allò que es vol que es digui. En aquest procés, les persones que tenen sort van canviant de feina, d’universitat o centre de recerca, de lloc de residència, de companyes i companys. Pel camí acostumen a deixar de banda la seva energia i capacitat creativa per esdevenir simples reproductors de discursos i perspectives imperants en els mercats de les grans revistes i de les agències que resolen sobre projectes i avaluacions. Esdevenen la bèstia precària perfecta: individualitzada, minoritzada, altament vulnerable i dependent de qui té la capacitat de decidir si tindràs feina o no, de dir quant vals a través de les diferents agències de qualificació i de rànquings. En definitiva, de si mereixes continuar existint com a investigador/a o, per contra, passes a ser un més dels que desapareixeran aquest any de la carrera universitària. I imposen l’expulsió del sistema com un fracàs individual, responsabilitzant a la víctima de ser víctima.

Ds6DenFWsAEpj6d.jpg large

Les universitats públiques estan plenes de supervivents. De supervivents per setmanes, mesos i, els que tenen més sort, per anys. Persones que se senten afortunades per encara continuar-hi sent i profundament atemorides per si l’any vinent podran seguir dient el mateix. Que intueixen que si no s’hi deixen la pell, moltes vegades renunciant a tot i acceptant-ho tot, també ells desapareixeran. I fins i tot sense tenir garantia de que si fan allò que s’espera d’ells i elles podran sobreviure en el món acadèmic.

Imagineu-vos quan d’útil és, pel Poder, un professorat universitari així. Amb por a pensar i amb por a desenvolupar plantejaments crítics. Acabem sent la màquina perfecte de reproducció ideològica del capitalisme, tant de cara al conjunt de la societat com en les darreres fases de la formació de moltes i molts joves. Més o menys com uns telepredicadors o tertulians en hora punta, però dins d’aules universitàries.

Contra tot això hem de lluitar. Activament. També aquests 28 i 29 de novembre. I la resta de l’any, els diferents anys. A banda de les vagues, caldrà embrutar-nos les mans en edificar un nou món acadèmic i científic que, vull pensar, molts i moltes seguim portant als nostres cors.

Sindicalisme i feixisme 2.0

A ningú se’ns escapa que el feixisme està creixent arreu d’Europa. Tampoc se’ns escapen dos aspectes d’aquest fenomen. Primer, que els “nous” feixistes molts cops no van amb el cap rapat ni aixequen obertament el braç (tot i que alguns ho continuen fent). Sovint són homes i dones amb un cert aspecte d’executius i roba pija, com la Marie Le Pen (Front Nacional, França), el Jörg Meuthen (Alternativa per Alemanya) o Geert Wilders (Partit per la Llibertat, Països Baixos). Tots ells fugen de l’estereotip del fatxa mamporrero, tot i que sovint els facin servir en els seus espais polítics.

3599105

Segon, aquest “nou” feixisme creix i es fa fort electoralment en barris populars. En llocs que fa dècades eren els denominats cinturons vermells i els feus dels partits comunistes que després de la II Guerra Mundial van participar dels sistemes electorals dels països occidentals. Això ha motivat molts articles i opinions que menystenen el comportament electoral d’una part de la classe treballadora i el contraposen amb un altre, aparentment més adequat, de caire liberal i europeista de sectors de les classes mitjanes. A banda de classistes i carregades de tòpics, les anàlisis detallades dels comportaments electorals tampoc avalen massa aquestes afirmacions. Però no és d’això del que vull parlar aquí.

Com deia, una versió del feixisme s’estén per Europa i ho fa, també, en els barris populars. Sense cap mena de dubte el seu creixement es produeix a l’empara del descontentament d’una part important de la població amb la política de tota la vida i també sovint amb la que s’autodenomina com a “nova”. I això passa enmig d’una clara i innegable degradació de les nostres condicions de vida: salaris més baixos, lloguers més abusius, barris cada cop més trinxats, pensions de misèria i grans bancs i grans empresaris batent rècords amb els beneficis que obtenen fruit del nostre treball.

En aquest context, però,  els intents per crear sindicats d’extrema dreta, obertament vinculats a aquest nou feixisme, de moment han fracassat. No n’hi ha a l’Estat espanyol, però tampoc a Alemanya, a França, etc. Per contra, en els diferents estats europeus sembla que el sistema sindical construït després de la II Guerra Mundial (a l’Estat espanyol a partir del 1978) es manté relativament sòlid, amb canvis menors. Una situació que contrasta amb el canvi en el color electoral d’aquests barris de cinturons i perifèries. Això podria semblar una bona notícia, però em temo que no ho és. Miro d’explicar-ho.

De moment no tenim grans sindicats feixistes, com en general tampoc n’hem tingut mai de caire liberal. Però si hi prestem una certa atenció, podem observar com idees lliberals i feixistes poc a poc es van fent un lloc a diversos àmbits sindicals. Sense entrar en conflicte amb els sindicats ja existents, sinó passant a formar part progressivament de la seva acció sindical. D’exemples en tenim. Quantes vegades durant els anys més aguts de la crisi no hem sentit dir a “sindicalistes” que “hem estirat més el braç que la màniga i això és insostenible” per a justificar com inevitable o com a mal menor una retallada de salaris o d’un servei públic? I quants cops no ens han vingut amb la cantarella de que cal incrementar la productivitat de l’empresa (que sovint vol dir treballar més intensament) per a garantir la continuïtat de la nostra feina o el manteniment del salari? Com jo, molts i moltes de nosaltres hem escoltat d’alguns sindicalistes que “fer hores extres és un dret del treballador/a” i hem vist com es pactaven dobles escales salarials perquè, suposadament, hi ha treballadors/es amb més drets que d’altres.

Aquestes idees han anat penetrant en el moll de l’os de la classe treballadora amb l’ajut innegable del sindicalisme majoritari. Conflicte rere conflicte, negociació rere negociació, conveni rere conveni, com una música matxacona que poc a poc va estovant resistències. I en aquest context, no és d’estranyar que el conservadorisme i el feixisme vagi guanyant posicions dins de la nostra classe. Un feixisme que, no ho oblidem, és fill del capitalisme. Trinxada la solidaritat de classe, el bombardeig del discurs de que no hi ha prou recursos per garantir el benestar de tothom porta, fàcilment, a defensar que cal blindar les condicions laborals d’una part dels treballadors front els “altres”. En realitat, ja fa temps que en alguns llocs es fa. Una doble escala salarial amb millors condicions per qui ja treballa en una empresa respecte qui hi entrarà en el futur no és, en realitat, una versió laboral de la frase aquella de “els de casa (espanyols, catalans, alemanys, austríacs, etc) primer”?. D’aquí a plantejar quotes per a limitar l’accés de treballadors/es migrants a algunes empreses, com ja està succeint en alguns llocs, hi ha tot just un mil·límetre. I de demanar l’expulsió dels “de fora” o blindar els estats europeus davant de la por a una invasió de migrants, una simple passa.

El sindicalisme de la concertació i possibilista genera monstres. Un d’ells és que aplana el terreny a l’avenç del feixisme dins de la classe treballadora. La resposta a aquest fenomen ha de ser construir un sindicalisme plantejat com una eina útil en el combat contra el capital i per defensar els nostres interessos de classe. Ens caldrà créixer. Ens caldrà ser eficaços en les lluites. Però també, i això és essencial, ens caldrà rearmar-nos d’arguments ideològics per aquest combat. Replantejant un seguit d’afirmacions com les que he exposat i que ara, com qui no vol la cosa, han passat a ser com de sentit comú. Uns enunciats que no son de cap manera neutrals, ni inevitables i que, en realitat, també ens plouen carregats d’ideologia. En aquest cas, la que interessa al poder.

Si no ho fem, ho tindrem molt magre per revertir l’avenç del feixisme també en l’àmbit sindical.

antifaschismus-22737-e1452264238401