Dret de vaga mutilat

Aquest dimarts alguns mitjans es van fer ressò del que possiblement sigui el pitjor atac contra el dret de vaga dels darrers 40 anys. Es tracta de la sentència que el Tribunal Suprem va dictar el novembre de l’any passat arrel d’una demanda de CGT contra l’empresa Altrad Rodisola, de Tarragona. En una vaga de l’any 2015 per defensar les condicions laborals dels seus treballadors/es, algunes empreses que contractats serveis d’Altrad van subcontractar-los a una altra. Aquesta forma d’esquirolatge, de suplantar a vaguistes amb treballadors d’altres empreses, fins ara era una pràctica que legalment no s’acceptava. De fet, així ho havia dictaminat l’Audiència Nacional també en aquest cas. Ara, el Tribunal Suprem, dóna la raó a les empreses i obre la porta a la legalitzar el rebentar les vagues. Simplement, aportant treballadors/es d’una altra empresa per a cobrir l’activitat que es deixa de fer per a tercers. Aquesta sentència cau en un moment en què la subcontractació està a l’ordre del dia, tant en el sector privat com en el públic.

Vineta-de-Salas-Tasas-judiciales-2.jpg

Ja fa anys que la patronal reclama un canvi en la regulació legal del dret de vaga. Un dret que, no oblidem, la legislació emanada dels acords de la Transició ja limita considerablement en imposar períodes de notificació i impedir les vagues de solidaritat. Amb tot, de manera insaciable, la patronal insisteix reiteradament en restringir encara més les vagues. El seu objectiu és innegable: reduir al màxim la seva capacitat de pressió i d’incidència en les relacions ja desiguals per naturalesa entre treball i capital. Sovint a tertúlies i debats públics aquesta voluntat surt també a la llum pública. Tots nosaltres hem sentit més d’una vegada conceptes com ara “vaga abusiva” de la veu d’algun il·lustre tertulià, periodista o fins i tot representant polític. La sentència del Tribunal Suprem aplana el camí d’una llei d’aquest tipus. Novament, saltant-se la separació de poders que teòricament regeix les societats parlamentàries (i que nosaltres no ens hem cregut mai), l’alt tribunal marca el que possiblement serà una nova iniciativa legislativa.

La situació actual és ben clara. El Tribunal Suprem dicta una sentència que, si és ratificada per una altra de similar, marcarà jurisprudència. Primer atac d’artilleria pesada contra el dret “legal” de vaga. Pel forat obert en la seva defensa hi entrarà alguna llei aprovada “democràticament” per limitar el que els empresaris anomenen vagues abusives. En paral·lel, tant el sector privat com el sector públic ja fa temps que estan recorrent massivament a la subcontractació con a via de fer baixar els salaris, minvar la nostra capacitat de resistència com a treballadores i, en definitiva, precaritzar les nostres condicions de treball i de vida. El còctel està servit.

Com passa amb molts altres aspectes de la vida col·lectiva, les actuals “democràcies” burgeses busquen buidar de continguts això que anomenen “drets”. La vaga, com moltes altres formes de protesta, seguirà sent legal sempre i quan perdi qualsevol capacitat d’incidir en la realitat. És a dir, la podrem fer a mode de coreografia, d’escenificació, d’expressió d’opinió si voleu, però no com a eina o arma per modelar com volem que es resolgui a la pràctica una situació. Darrerament hem anat veient en altres àmbits situacions similars que no cal recordar. Aquest és el camí que ens tenen traçat organismes internacionals, governs i organitzacions empresarials.

La moneda, no obstant, té una altra cara. Mutilant “drets” fins ara reconeguts legalment, el sistema polític actual està trinxant també els espais de mediació que, fins ara, havien servit per matisar o suavitzar els conflictes socials i de classe. L’escenari que s’obre ara canvia ràpidament. I el sindicalisme del conflicte en prenem nota.

9788494509100-2

La solidaritat és entre iguals. Sobre el 6-F

Fa un any i mig vaig escriure aquest article on explicava que no em solidaritzava amb (l’aleshores encara president) Artur Mas. I mirava d’explicar-ho. Crec que el que hi deia avui és encara vàlid. Intento argumentar-ho.

Començo amb un parell de prèvies. Vull deixar clar que opino que el judici que comença avui 6 de febrer és, en si mateix, una aberració. Més enllà del sentit del 9N, que no va ser cap referèndum d’autodeterminació, i de com després l’antiga convergència l’ha fet servir en benefici propi, que es jutgi a ningú per a dur-lo endavant mostra la repressió vigent a l’estat espanyol. Una repressió que no és nova. Ja posats a parlar de referèndums, vull recordar que el maig del 2014 es va realitzar el “Multireferendum” coincidint amb les darreres eleccions europees. Aquell dia els mossos d’esquadra van aixecar centenars d’actes a les meses organitzades, sovint arrel de denúncies d’interventors de partits polítics. Com a conseqüència, 23 persones en van resultar imputades i algun dia seran jutjades. Defensaven que els i les ciutadanes que volguessin poguessin respondre amb paperetes i urnes un seguit de preguntes en una consulta no vinculant. D’aquestes persones no se’n parla. Eren, i son, membres de moviments socials i van ser també denunciades. El govern de la Generalitat, presidit per l’Artur mas, i alguns ajuntaments van promoure aquestes denúncies i van vulnerar el dret de reunió i participació de moltes persones a la iniciativa. Pel que sembla, no totes les urnes són iguals. Ni totes les denunciades.

multireferendum

La segona prèvia és per cobrir-me les espatlles. Els darrers dies a moltes persones que hem sortit del discurs del Procés predominant en els mitjans de comunicació ens han dit lerrouxistes, anarco-espanyolistes, defensors dels borbons, que érem membres del CNI o, fins i tot, que seguíem una estratègia planificada per la CIA. Els motius, ben senzills: dissentíem d’una pretesa unitat patriòtica per sobre de tot, a mode de front nacional, que amaga que també a Catalunya hi ha classes socials. I que l’explotació que patim els i les treballadores catalanes, la gran majoria de les persones que vivim a Catalunya, prové principalment de la burgesia catalana. La mateixa que històricament no ha dubtat a aliar-se o utilitzar les estructures de l’estat espanyol per defensar els seus privilegis. Doncs bé, vull deixar clar que durant molts anys he militat en organitzacions antirepressives. Que sovint hem defensat militants de l’esquerra independentista o, també, militants de moviments socials empresonats per coses com ara estripar una bandera espanyola.

Aclarit això, vull reiterar ara que segueixo sense solidaritzar-me amb en Mas, l’Ortega i la Munté. La solidaritat és entre iguals. I ell i elles, amb mi, amb nosaltres, no ho som d’iguals. Nosaltres hem patit la sagnia als pressupostos que van promoure els seus governs, amb milers de treballadors/es públiques acomiadades. Massa llarga és la llista de noms de companyes i companys de la universitat que he vist com se’n van anar al carrer durant els anys que van manar. Nosaltres hem patit la seva repressió i hem sigut víctimes d’aquell “tensar la llei fins allà on estigui permès i una mica més” del seu conseller d’interior, amb totes les seves conseqüències. També nosaltres hem pagat una bona part del diner públic transferit a entitats privades a través d’uns serveis públics cada vegada més externalitzats (eufemisme per dir regalats al capital). Hem vist companyes a la presó i unes quantes més imputades en processos judicials arran de denúncies de la Generalitat. I encara ens cauen les llàgrimes de veure gent gran i infants o, simplement, veïns/es nostres expulsades de casa seva per una policia de la Generalitat que escrupolosament acatava ordres judicials i davant del silenci còmplice del propi govern. Tampoc oblidem els vots favorables de convergència a la llei que permet fer-ho “legalment”.

barcelona-catalunya-seguretat-assumpta-tribunal_626347382_11397442_1999x1333

No, en Mas i companyia i nosaltres no som iguals. Quantes imatges teniu al cap de l’Artur Mas anant a visitar treballadors/es en vaga, o sense que en fessin? I als i les internes d’un CIE? I, en canvi, segur que tothom tenim al cap trobades d’ell mateix amb empresaris, associacions de la patronal o banquers. O de vistes a Israel o a centres financers nord-americans. El seu, no és el nostre món. Ell no ho ha volgut mai i ha actuat en conseqüència. D’igual manera, nosaltres tampoc hem volgut ser del seu.

rey_seat_ibiza_20121205_05.jpg

Com deia, la solidaritat és entre iguals. Quan hi ha jerarquia o explotació és una altra cosa. Potser és servilisme o dependència, però no és solidaritat. No es tracta de cap relació recíproca, ni lliure. I l’Artur Mas, a cops de garrot i de retallada, ens va fer recordar nítidament qui manava. Crec que això ho hem de deixar clar. Hem de poder dir que el judici contra l’Artur Mas, la Joana Ortega i la Irene Rigau és en si mateix una mostra inacceptable de repressió de l’estat. Si voleu, anàloga a la que d’altres vegades hem patit instigada, paradoxalment, per ells mateixos. No obstant, no per això deixa de ser injusta. Però també penso que hem de fer-ho des de plantejaments autònoms, mantenint el nostre propi discurs, la nostra visió de la realitat i les nostres actuacions socials o, si voleu, polítiques. A nosaltres el dia 6 de febrer no ens jutgen. I no ho fan perquè el 9N va ser una iniciativa dissenyada des de les institucions. Des de dalt, i amb una participació popular molt pautada i limitada. Ben diferent de les consultes populars d’anys abans que, malgrat discrepar molt sovint de les preguntes (jo no vull Catalunya com un estat més ni a dins de la UE), cal reconèixer que van suposar la mobilització de molts col·lectius a molts pobles. I també ben diferent del Multireferendum, basat principalment en l’autoorganització dels moviments socials.

Precisament perquè pensem que ens hem de mantenir autònoms respecte el processisme, perquè creiem que és imprescindible la nostra independència ideològica que ha de garantir la nostra autonomia d’acció, el dia 6 de febrer serem molts/es els que no anirem a Barcelona. La lluita contra la repressió la farem dia a dia i en els diferents àmbits de la nostra vida. Una repressió que moltes vegades ens han imposat les persones que ara jutgen. El que no farem és una mostra d’adhesió cap a elles que, a més, continuen sent referents d’uns projectes polítics que no són ni de lluny els nostres. Perquè, ens agradi o no, així es planteja la mobilització d’aquest 6 de febrer. Com un suport acrític a tres membres d’un govern que, en molts aspectes, va ser lesiu per a totes nosaltres.

La lluita contra la repressió implica també entrar a qüestionar, per exemple, com des dels estats es monopolitza la política, entesa com la capacitat d’acció col·lectiva de totes les persones per autogestionar la vida. O com, des del capital, es fa negoci precisament amb les nostres vides i el nostre treball. I això, dilluns 6 de febrer, no es farà en absolut.

Aval al capital, suïcidi anticapitalista. A propòsit d’uns pressupostos.

Divendres al vespre, en un casal, em vaig trobar diversos companys i companyes. Fent una cervesa, diverses converses s’entrecreuaven. Algunes parlaven de la CUP i dels pressupostos. Vàries de les persones presents feia poca estona havien estat en una assemblea on, la CUP de la comarca, havia discutit la seva proposta sobre els pressupostos de cara a la decisió que havien de prendre l’endemà. I que ara ja coneixem.

Francament, a mi em feia una mica de mandra parlar del tema. Havia tingut un dia llarg, amb una visita als companys d’Iberpotash per un tema sindical (si, fora del “Procés” hi ha vida i preocupacions) seguida d’una jornada de feina. Estava cansat. Però a la conversa algú va treure el tema i va començar a donar arguments per justificar perquè havia defensat i votat a favor de que la CUP els aprovés. I una mica em va interpel·lar. Amb mandra li vaig venir a dir que decisions com aquesta no només s’havien de situar en el context d’un hipotètic referèndum d’independència que, a més, crec que molts pensem que no s’arribarà a fer. Que el que havia defensat i votat segurament es traduiria en un treballador/a públic que seguiria sent, en el millor dels cassos, interí. En llistes d’espera i llits als passadissos d’hospitals. En un treballador del sector social fent art i mànigues per atendre a més persones perquè la conselleria de torn ha permès ampliar les ràtios a l’empresa concessionària del servei. En treballadores de neteja d’edificis de la Generalitat explotades per empreses de multinacionals de multiserveis que, a més, de vegades es passen mesos sense pagar les nòmines.

walenta-portugal

El company em va escoltar i, quan vaig acabar, em va dir que això ara, o amb els pressupostos prorrogats també passaria. I raó no n’hi falta. Ara també succeeix. I fa un, dos i tres anys també passava. I amb governs anteriors, també. La diferència, li vaig dir jo, és que ara ocorrerà amb l’aval d’una organització, la CUP, que s’autodenomina anticapitalista. Ja no vam continuar conversant. Jo no tenia massa ganes de seguir parlant d’aquest tema que ha envaït tantes converses els darrers dies i a ell el van cridar d’una altra banda del bar del casal.

Mentre marxava, em vaig quedar pensant en això de l’aval. De fet, un aval poc canvia les condicions materials que imposen aquests pressupostos, amb les seves misèries i les seves injustíficies. Fins i tot, es podria dir que l’alternativa, la pròrroga dels pressupostos del 2016, que alhora eren una pròrroga de la pròrroga del 2014, és pitjor. Una despesa lleugerament inferior, especialment en alguna partida. Vistos així, trossejats i descontextualitzats, segur que els actuals contenen algunes partides que suposen avenços per a algun àmbit concret. Però no es tracta d’això. L’aval implica la derrota política de qui el dóna. I això és el que li està passant a la CUP avalant els pressupostos de Junts pel Si que, com els anteriors, són netament capitalistes i no trenquen amb cap status quo actual, ni europeu ni espanyol.

Ho exemplifico amb una situació diferent. A la CGT ens hem trobat moltes i moltes vegades en situacions on una determinada empresa posa a sobre la taula acomiadaments, per exemple en el marc d’ERO’s. Quan això ha succeït generalment hi ha un procés de negociació amb el comitè d’empresa, ja que les normatives laborals així ho estableixen. En general, el que s’espera de la nostra gent és que intentin promoure les mesures de pressió que estiguin al seu abats per condicionar el procés de negociació i les propostes empresarials. Això implica mobilitzacions. Sabem que la nostra força no surt de la legalitat, ni de les reunions entre gerents i comitès. Segurament moltes de les propostes d’ERO son absolutament legals amb la legislació actual, dictada per un estat al servei del capital. L’única opció de revertir aquestes iniciatives empresarials surt de la capacitat de coacció que realitzem sobre l’empresari. Que pugui intuir que el desgast de tirar-la endavant és massa gran pels seus interessos i que, d’alguna manera, no li compensi fer-ho. Per desgracia, massa sovint no ens en sortim. L’empresa manté la seva proposta i alguns dels sindicats pacten amb ella una rebaixa de la xifra d’acomiadaments o un increment de les indemnitzacions. En certa mesura, es podria veure com una millora. Una mica com els pressupostos del 2017 en relació els del 2016.

Quan això succeeix, com a CGT no signem cap d’aquests acords. Ho hem decidit així com a organització i a la immensa majoria dels nostres companys i companyes no els hi passaria pel cap fer-ho. Això ens ha portat molta repressió i passar a ser, moltes vegades, una part important dels acomiadats/des. Algunes vegades, però, això no ha sigut així. Estic pensant en un cas de fa pocs anys d’una empresa de la comarca on visc ara. Els nostres delegats van acabar signant un acord per un ERO amb el grup que acabava de comprar l’empresa i que va imposar que, si no signaven tots els sindicats el pacte, tancava i deslocalitzava la planta. Doncs bé, la CGT va expulsar en molt poc temps la totalitat dels seus delegats en aquella fàbrica i això va suposar perdre tota una secció sindical. Per què ho va fer, si de fet la seva signatura no condicionava l’acord final (la CGT no tenia majoria absoluta en un comitè on la resta l’acceptava)? És molt senzill: no es volia avalar “políticament” aquell acord i es volia poder tenir les mans lliures per a combatre’l, tant nosaltres com a CGT com qualsevol treballador que ho volgués fer.

Per a mi, el sí que hem conegut aquesta setmana de la CUP als pressupostos de la Generalitat és moltes coses. Una d’elles és com això que exposava d’aquesta empresa vallesana. És un aval al dictat del poder econòmic, del capitalisme al que com a mínim verbalment es diu combatre, a l’acció de govern del proper any a Catalunya. Una acció de govern que marcarà com han de ser, o de continuar sent, els serveis públics. Uns serveis públics que sabem que han patit unes retallades aberrants i que ja fa molt temps s’han lliurat en gran mesura a l’avarícia d’empreses capitalistes que els gestionen només per treure diners. Amb les nostres vides, sí; diners. Significa lligar-se de mans. Assumir les normes del joc, ja no només el de la institució, sinó també l’econòmic: una despesa modulada pel llindar de dèficit imposat per la UE i el govern espanyol, consolidar la privatització d’una bona part de la despesa pública i una fiscalitat que toca més aviat poc a les rendes altes i, sobretot, a les rendes del capital.

terra-cremada

El sí a unes polítiques netament capitalistes per part d’un (espai) anticapitalista em sembla, francament, l’escenificació del seu fracàs com a projecte polític. La seva autoimmolació.

(Espero que el màxim de militants, de companys i companyes amb qui hem compartit tantes lluites, se’n puguin escapar amb el mínim de ferides possibles. Tenim molt camí per recórrer)

Trinxar vagues i vendre acords polítics. Notes de manual

Avui ha transcendit allò que fa dies molts intuíem, i no precisament per la nostra capacitat profètica. Els sindicats majoritaris d’ensenyament i el govern de la Generalitat han arribat a un acord. Algú podria dir que precisament els sindicats que van estar frenant la vaga educativa del 18 de gener convocada per CGT, a porta tancada i sense testimonis, han resolt un document de darrera hora que justifiqui no haver de fer una vaga el 9 de febrer que arribava a misses dites, amb els pressupostos ja votats al Parlament. De fet, ja ho deien reiteradament que volien desconvocar aquesta vaga. Possiblement si la setmana passada mantenien encara la convocatòria ho feien per frenar les mobilitzacions. “Silenci, tothom quiet. Es negocien els pressupostos i millor no destorbem” semblava que ens deien.

De fet l’acord era més que previsible. Hi ha un augment de 140 milions d’€ del pressupost del Departament d’Ensenyament, que equival al 2,9% del previst inicialment. S’incrementa en prop de 5.500 el nombre de professors/es que, en la mesura en que no hi ha un compromís de fer-ho a través d’oposicions, tot apunta a un augment de la plantilla precària de docents. La que veu els seus drets laborals limitats i que, curs rere curs, pot ser acomiadada. També es preveuen no realitzar nous concerts de línies amb centres privats, cosa que queda molt lluny d’eliminar o, com a mínim, de començar a reduir els concerts a l’ensenyament públic. És a dir, que segurament es mantindrà la transferència de 30 milions d’euros (quasi una tercera part del que ha aconseguit aquest acord entre govern i majoritaris) per a escoles de l’Opus Dei, que segreguen per sexes i transmeten una ideologia ultra conservadora, classista i extremadament patriarcal.

CONCENTRACIîN POR LOS INCIDENTES EN EL INSTITUTO LLUIS VIVES DE VALENCIA

Potser sóc mal pensat, però a mi em venen al cap tot un seguit de preguntes, tant sobre l’actitud d’alguns destacats militants dels sindicats majoritaris a l’ensenyament (alguns procedents dels moviments socials, no fa tant) com de l’oportunitat de l’acord. De moment me les guardo. No sense deixar de remarcar que, em sembla, mantenir la negociació més enllà del 18 de gener sobre uns punts que ja fa temps s’intuïa que el govern pensava assumir, ha permès als que no volien fer vaga argumentar que no calia fer-la. Encara s’estava negociant i, com deia, millor no fer soroll, deien. Ja tindrem oportunitat, continuaven, de sortir al carrer i mostrar la nostra dignitat com a docents el 9 de febrer. Haurem tingut més temps, asseguraven, de preparar una vaga (vaga que no movien un dit per construir) que ha de ser massiva i ha de reflectir que ens prenem la nostra tasca com a docents com un eix fonamental de la construcció de la societat del futur. I, mentre, treien pressió al govern, a la negociació dels pressupostos i els permetia preparar l’escenificació de la desconvocatòria de la vaga.

aparences

I avui les màscares han caigut definitivament. Després de menystenir a qui proposava una lluita honesta fent servir arguments electorals (de nombre de delegats i vots rebuts a les eleccions sindicals) barrejats amb promeses d’una alternativa de mobilitzacions que ja sabien que havia mort molt abans de néixer.

Pensant en to plegat em venen al cap encara més dubtes, o preguntes o, si voleu, fantasmes. Després d’algunes anades i vingudes entorn els impostos, el debat sobre l’aprovació o no dels pressupostos entre qui es mostra disposat a parlar de la seva aprovació ha acabat centrant-se en l’educació. Era un terreny més propici per trobar acords, amb uns sindicats dòcils (els de la mesa de negociació) i on amb una partida petita es podia construir un argument per a vendre la seva aprovació. I així, amb declaracions i ressò dels principals mitjans de comunicació s’ha anat creant un escenari on qualsevol cosa que sonés una millora en l’educació semblava una gran cessió de la Generalitat i un gran avenç aconseguit per la pressió (molt ligth) dels sindicats de la mesa de negociació i l’equip de la CUP que s’ha reunit per negociat pressupostos amb la Generalitat.

Si això serveix per a garantir una aprovació d’uns pressupostos que en termes generals consoliden anys de retallades salvatges, li haurà sortit molt barat a la Generalitat. En total, 140 milions sobre una despesa finalista no financera en els diferents departaments, de 22.611 milions d’euros. Poc més del 0,6% del total dels pressupostos per a garantir-se un hipotètic suport d’una formació que al Parlament encara es reclama anticapitalista. A mi, francament, en sembla una misèria quan, per exemple, al lloc on jo treballo (les universitats) es consoliden anys de descapitalització d’estructures de recerca, d’envelliment de plantilles i d’increments dels preus per a estudiar. I això per no parlar de la sanitat, on la despesa contemplada per a l’any 2017 és d’uns 1.050 milions d’euros menys que la de l’any 2010. A banda que es deixen sense revertir les externalitzacions i privatitzacions que tant els governs tripartits com els convergents i ara de Junts pel Sí han anat promovent, en diferent intensitat, això sí.

M’agradaria pensar que la negociació entorn l’educació no ha sigut la principal jugada del tauler d’escacs entre govern i CUP pels pressupostos. En una negociació a la qual jo mai hi hauria entrat, vull pensar que el que ha primat per part de qui l’ha dut a terme des de la CUP ha sigut la idea de millorar la proposta inicial en benefici de la classe treballadora de Catalunya. O, si ho preferiu dir d’una altra manera, dels sectors populars de Catalunya. Espero que no s’hagi fet allò que tantes vegades he vist jo a la meva feina, que feien els sindicats que havien decidit que el seu horitzó era tancar acords amb l’empresa i no edificar propostes col·lectives de lluita. Ho feien reiteradament, com si seguissin un manual. Davant una proposta empresarial, la segmentaven en parts i intentaven tancar un acord molt parcial sobre alguna o algunes d’aquestes parts. La resta, ja ho sabien, l’empresa la podria tirar endavant. De fet, ho sabien tant aquests sindicats com la mateixa empresa. La negociació, en definitiva, acabava sent un espai on es teatralitzava i, finalment, es meditava un desenllaç que permetés sortir als diferents actors amb el cap ben alt. Si fos literatura, diríem que un bon final salva una novel·la, però es tracta de la vida real. I afecta a milions de persones.

El joc sindical a la negociació amb el departament d’ensenyament ja me’l puc imaginar. Ara, francament, em queda l’esperança de pensar que la negociació dels pressupostos no ha estat marcada per una preocupació similar. Que hi ha quelcom més que la preocupació per la imatge de com es vendrà un determinat desenllaç (o, parlant en plata, de com argumentar l’aval als pressupostos). Si això fos així, la institució ens mostraria que és molt més ràpida en devorar qualsevol forma de dissidència dins seu. Espero, sincerament, que no sigui així.

I, espero, també, que l’esperança no sigui, com deia l’escriptor, el més irracional dels estats d’ànim humans.

2903157941_e7e49a98e5_b

“Escombrarem anarquistes i comunistes”

Reflexions arran d’una vaga

Passi el que passi dimecres, la vaga convocada per la CGT a l’ensenyament públic no universitari haurà servit per a diverses coses. Aquesta afirmació no ens hauria d’estranyar en absolut, ja que pel moviment obrer tradicionalment les vagues eren eines que es planificaven i es duien endavant amb la intenció clara d’assolir determinats objectius. Les vagues no es fan per cosmètica. Suposen un esforç per a qui les fa. Els i les treballadores vivim del nostre salari i, per tant, no cobrar ens erosiona les condicions de vida. En conseqüència, quan es promouen cal definir clarament la seva utilitat. Aquesta és la raó per la qual CGT convoca precisament la vaga el dia 18 de gener. Una raó que no costa gaire d’entendre a qui, realment, vulgui entendre el perquè de la data de la vaga. El dia 18 encara s’estaran negociant els pressupostos de la Generalitat dels quals pengen, directament, una part de les reivindicacions que motiven la vaga: més pressupost per a l’educació pública per tal de poder incrementar el nombre de docents i reduir les ràtios, eliminar els barracons que encara hi ha a escoles i instituts i la progressiva eradicació del concerts. En canvi, fer-ho només quan els pressupostos ja estiguin tancats, i em temo que aprovats, és una simple acció de cosmètica o de maquillatge. No cal fer massa voltes per veure que la convocatòria del dia 9 de febrer, que altres sindicats han posat a sobre la taula i que es farà un dia en que ja s’haurà tancat la negociació pressupostària, poc aporta a la pressió per a rectificar com a mínim les partides d’educació d’aquests pressupostos neoliberals i de misèria.

Com deia, la vaga del 18 de gener servirà per a diverses coses. De fet, ja ho està fent abans de que es dugui a terme. Ha tret a l’escena pública que les propostes del govern per a l’educació pública són clarament insuficients i perpetuen les polítiques liberals dels governs de’n Mas. Ha obert debat i ha incrementat la pressió sobre qui els vol aprovar, ho hagi dit o no de manera oberta. Ajuda a la mobilització del col·lectiu de docents no universitaris que, els darrers anys, ha estat menys actiu que temps endarrere en la defensa de l’escola pública. I contribueix a articular un seguit d’iniciatives a nivell de centre, local o de barri en favor de l’ensenyament, entre elles les que representen moltes assemblees grogues i plataformes diverses. Crec que molts d’aquests espais confluirem el dimecres 18 de gener davant del Parlament. I espero que aquest dia sigui una primera sortida en escena d’una lluita que ha de tenir continuïtat.

sos-educacio

També penso que la vaga del 18 de gener està contribuint a posar a cadascú al seu lloc. El govern ja sabem on es posiciona, i els partits que li donen suport també. I ara també coneixem on se situen els sindicats majoritaris de l’ensenyament a Catalunya, que no només són CCOO i UGT (en veritat, el majoritari en termes electorals no és cap d’aquestes dues centrals). D’alguns d’aquests sindicats no ens sorprèn massa que intentin erosionar, per dir-ho finament, les convocatòries que no surten d’ells. Però del més “majoritari” sorprèn una mica més. I no potser tant del sindicat com a tal, sinó que és especialment interessant veure com alguns dels seus membres destacats, i que no fa tants anys participaven de moviments socials alternatius, fan servir determinats arguments. Un que he anat veient reiteradament consisteix en recordar que la CGT no representa a la comunicat educativa perquè, diuen, no té ni el 5% dels delegats i delegades escollits a tota Catalunya. No seré jo qui entri en una guerra de xifres, ja que si mirem els resultats electorals per zones, podem observar com al Baix Llobregat va superar el 20% i a Barcelona o als vallesos el 10%. Però aquest ús intencionat de les xifres no és el que per a mi és directament aberrant. El que jo trobo més preocupant és que el principal argument per a desqualificar la convocatòria del 18 de gener sigui un paràmetre electoral. Gent sorgida de moviments socials recorrent a la representació electoral per a validar o no una proposta de lluita? Si aquest argument l’apliquéssim, precisament, als propis moviments socials invalidaríem d’arrel qualsevol activitat seva amb una frase del tipus “que nada són y a nadie representan” digna de l’insigne Ángel Acebes o d’en Felip Puig i els seus subalterns. En definitiva, ha tret a la llum alguns dels efectes perversos de la creixent institucionalització d’uns sectors de l’esquerra combativa d’anys enrere. Procés en el que, intueixo, s’insereixen els esquemes de raonament d’aquests antics militants.

esquirol1

I, finalment, la vaga del 18 de gener ha tornat a deixar en evidència el caràcter profundament classista dels sectors hegemònics d’aquesta pel·lícula inacabable que molts anomenen el Procés. No cal cercar massa per veure que la CGT tenim la capacitat de ser el sindicat de la CUP i, alhora, agents del CNI o del Borbó. En aquesta aparent diversitat hi conflueixen, per a un grapat d’hiperventilats processistes, el comú objectiu d’enderrocar el camí cap a la independència de Catalunya conduït pel govern de Junts Pel Si i un seguit de “business friendlies” que els acompanyen. És a dir, una vaga contra el govern català (que, no oblidem, respon als interessos d’una part de la burgesia principatina) necessàriament és obra d’un enemic extern o d’una colla d’arreplegats inconscients manipulats des de l’exterior. Sota aquesta percepció transversal del Procés, no hi ha classes socials sinó, simplement, el “bloc del sí” i el “bloc del no”. Evidentment, els sindicats en lluita contra el govern som, per aquesta gent, part del “no” i els és igual el que pensem sobre la autodeterminació o la independència de Catalunya. A banda de la voluntat de desqualificar, d’una altra manera si voleu, la vaga, darrera aquest tipus d’arguments s’hi amaga la incapacitat d’entendre que les organitzacions de treballadors i treballadores podem tenir els nostre propis objectius i programa de lluita, al marge i autònoms respecte partits i altres formes de política institucional.

twit

El rerefons dretós d’una part del processisme s’ha fet palès també en les crítiques a la vaga. Hi ha qui ha anat més enllà i ha defensat la necessitat de replantejar les vagues quan (o en el supòsit de que) Catalunya sigui independent. El símil d’aquest tipus de discursos amb els dels tertulians de mitjans de la caverna mediàtica espanyola és esparverant. Alguns, encara, han sigut més agosarats. Ens presenten, a qui defensem la vaga, com enemics de Catalunya. I, en aquesta lògica, hi ha qui s’ha desfermat i ha arribat a defensar que caldria escombrar anarquistes i comunistes d’una futura Catalunya independent. En definitiva, tot una declaració d’intencions d’un professor d’universitat.

Retornant-nos l’alegria de lluitar, la vaga del 18 de gener ha guanyat. Recuperant la dignitat dels i les treballadores de l’ensenyament, la vaga del 18 de gener també ha guanyat. Fent-nos replantejar la deriva d’antics militants de moviments socials, la vaga també ha guanyat. Destapant derives feixistes camuflades sota discursos d’aparent alliberament nacional la vaga ha seguit guanyant. Perquè, no ho oblidem, convé saber on som, qui som i quin camp per córrer, i per lluitar, tenim davant.

Governabilitat i pressupostos

Una organització que pretén ser revolucionària en cap cas es pot sentir interpel·lada per la governabilitat capitalista. I això és aplicable a molts nivells, a molts plànols diferents de la realitat. Un exemple el podem trobar en el món sindical. De vegades he vist com quan una secció sindical entra a un comitè d’empresa, i especialment quan ho fa en majoria, se sent imbuïda d’una espècie de responsabilitat respecte la mateixa empresa. La distància amb l’empresari disminueix perquè, es clar, cal resoldre problemes amb els que ell es troba: com afrontar oscil·lacions en la demanda de productes que motiven pics de treball en determinats moments, com resoldre una reducció de les transferències públiques (en l’àmbit de l’administració) que afecta directament als/les treballadores, etc. Mentre, augmenta de manera directament proporcional la distància amb la resta de treballadores, aquells i aquelles que passen totes les seves hores treballant, que no s’integren a les dinàmiques institucionals de la regulació de les relacions socials dins de l’empresa.

1308032547_1

Tothom ho hem vist unes quantes vegades. Com deia, en el món del treball em temo que alguna ocasió ha passat en alguna secció sindical de l’organització on milito. De manera molt més concreta, ho veiem sovint en delegades i delegats de sindicats majoritaris, presidents de comitès d’empresa, quan argumenten que com a mal menor s’han d’assumir acomiadaments, suspensions temporals de feina o revisions a la baixa de les condicions laborals. Nosaltres moltes vegades ens hi hem oposat. Sovint amb mobilitzacions. I algunes vegades hem guanyat tot i que, ho hem de reconèixer, que són més les que aquest tipus d’arguments acaben triomfant entre plantilles que se senten  cada vegada més pessimistes i més allunyades d’aquests “representants sindicals”. Vull pensar que si aquests representants sindicals assumeixen els paràmetres bàsics dels plantejaments dels empresaris quan imposen aquests tipus d’acords, ho fan interpel·lats, precisament, per aquesta fal·làcia de la governabilitat, en aquest cas de l’empresa. Fins i tot quan la seva actitud és sincera, no motivada per un intercanvi de cromos que no es fa públic, la seva situació els fa més propers als enemics de la classe treballadora que als seus propis companys i companyes. L’alternativa hauria passat per cedir a qui té el Poder la responsabilitat de resoldre les diferents situacions i dedicar els esforços a construir les bases per a la defensa radical dels interessos dels i les treballadores. I això passa per no acceptar (i, per tant, negar) la lògica dels patrons.

A un altre nivell aquests dies ho estem veient en la tramitació dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya. Un govern de la burgesia, o com a mínim auspiciat per la burgesia, promou una llei de pressupostos en coherència amb els interessos dels seus padrins. Una part molt rellevant de l’acció social del propi govern es delega a empreses que es lucren fent coses tant rellevants com menjadors escolars, la cura de les persones grans, l’atenció a la infància. Són les anomenades empreses del tercer sector que, com la resta d’empreses, funcionen i es mouen seguint la lògica de la producció de plusvàlua. Per exemple, si cal incrementar les ràtios de pacients per treballador/a per tal de mantenir un cert nivell de benefici encara que això reverteixi en contra del servei (públic) que ofereixen, no dubten en fer-ho. En aquests pressupostos observem també com el percentatge de recursos que s’enduen les escoles concertades, que, no ho oblidem, són també empreses privades, augmenta mentre a l’ensenyament públic es consoliden anys de funestes retallades. De manera similar a l’àmbit sanitari segueixen reproduint un model basat amb un fort intervencionisme de les empreses privades sobre quelcom tant bàsic, i tant de primera necessitat, com és la garantia de la nostra salut. I així podríem anar sumant exemples. Però no cal, tothom tenim ben present de què estem parlant, encara que ens els intentin ensucrar amb petites mesures de cara a la galeria com, fa unes setmanes, alguns impostos al consum de begudes ensucrades (valgui la reiteració). Impostos que són al consum, no a les rendes.

Com deia, qui vulgui de manera sincera fer la revolució no pot veure’s interpel·lat per a qui demana mantenir les regles de l’estatus quo. Discussió a banda de la pertinència o no de la participació en la política institucional, és innegable que ara mateix les CUP tenen un problema. No tant per la decisió que al final prenguin sobre aquests pressupostos, com ja de per si pel simple fet de sentir-se cridades a debatre’n la seva aprovació. Mentre tot això va passant, alguns de nosaltres ens sentim cada vegada més allunyats d’aquest escenari que mai ha sigut el nostre. Mirem els toros des de la barrera mentre pensem com i quan construirem els nostres propis espais de política del conflicte i la lluita.

Possiblement, un dels propers sigui aquest 18 de gener. I n’hi haurà molts d’altres.

sindicalisme revolucionari punys alçats

Porres i escopetes a la universitat

A mi m’havien explicat que a les universitats la policia no hi entrava. O que ho feia només en règims que, per a tothom, eren dictadures i que eren situacions relativament excepcional. Ara sabem que això no és cert. És a dir, que la policia entra repetidament a les universitats a Catalunya i, pel que sembla, també a la resta de l’estat.

El darrer cas d’invasió policial d’un campus universitari l’hem tingut avui dilluns 12 de desembre. A la Universitat Autònoma de Barcelona. Potser algú pensarà que fer servir la paraula invasió per a referir el que ha passat avui és exagerat. Segurament tingui raó ja que, a manca de cap explicació oficial, tot sembla indicar que la policia ha entrat a la UAB a petició del seu rectorat actual. En tot cas, la BRIMO dels Mossos d’Esquadra s’ha fet present avui al campus, amb porres, escopetes de bales de foam i cares tapades envaint, això sí, la vida al campus un dilluns de tornada d’un pont llarg.

El detonant de la situació ha sigut la presència, a la plaça cívica de la UAB, d’una paradeta de les “joventuts” de l’organització Societat Civil Catalana. Escric “joventuts” entre cometes perquè qui dirigia el grup a la parada era un conegut catedràtic de dret de la UAB, fins fa poc president de Societat Civil Catalana, i que ja fa uns quants anys que va deixar de ser jove. Personalment desconec la finalitat declarada que hi havia darrera la plantada d’aquesta paradeta al bell mig del campus de Bellaterra. El que sí que sé és que fa uns mesos, el passat abril, una paradeta similar va estar “protegida” pel mateix grup de neonazis vallesans que pocs dies abans havien atacat un centres social okupat a Sabadell. I que aquest fet va motivar tensió i enfrontaments amb qui rebutjàvem la presència de feixistes a la universitat. Per tant, era fàcil suposar que de nou la presència de la parada de Societat Civil Catalana podia generar situacions similars i ser percebuda, per una part important de la comunitat universitària com una provocació. El rectorat de la UAB podria haver-ho evitat però, per contra, ha preferit cridar la BRIMO dels Mossos d’Esquadra. La mateixa que tantes vegades ha reprimit, amb cops de porra i trets de bala de goma, manifestacions i protestes socials.

El que avui ha passat a la UAB torna a posar tres coses a sobre la taula. La primera és la voluntat real de qui ha organitzat la paradeta avui a la plaça cívica. Sabien de sobres que la seva presència a la universitat pertorbaria la tranquil·litat d’un dia qualsevol al campus. Avui no han portat els nazis però, en canvi, han motivat un desplegament d’antiavalots que feia mesos que no es veia. En definitiva, han causat un problema on no n’hi havia cap. Suposo que això els alimenta. Hauria de dir que em sorprèn que darrera de tot això hi hagi un catedràtic de dret a qui, segur, que l’equip govern de la UAB no li ha recriminat res. Però no em sobta gens.

La segona és igualment òbvia. Aquells/es que defensen la necessitat de crear un estat, haurien  de veure els mossos, i la BRIMO, com una “estructura d’estat” bàsica. Si una cosa defineix els estats és el monopoli de la violència (i de la política). Avui, la policia a la UAB ho ha demostrat, independentment de si a l’uniforme porta la senyera o la bandera espanyola. En realitat, aquest mateix dia ho han estat mostrant amb la detenció de militants de l’esquerra independentista per la crema de fotografies del Borbó. És això el que volem construir com alternativa a un sistema polític clarament injust com és l’Estat espanyol? Com molts d’altres, tinc molt clar que no.

La tercera té a veure amb les universitats. En què s’estan tornant o, millor dit, en el que són. Enguany fa 25 anys que vaig trepitjar la UAB per primera vegada com estudiant. En tot aquest temps he vist, i he patit, diverses entrades de la policia al recinte universitari. Sempre que han entrat ha sigut una mala notícia pels espais sindicals, socials o polítics que plantejàvem lluites, debats i crítiques. La segona vegada que vaig veure antiavalots dins del campus, el rector de l’època va perdre la reelecció al cap de molt poc. La tercera vegada el claustre va declarar l’Aznar com a persona “non grata”. Un altre cop, va dimitir un adjunt a un vicerector i una vicedegana però, és igualment cert, cap membre de l’equip rectoral ni cap degà van deixar el seu lloc, ni el van perdre. Poc a poc, les entrades policials s’han anat fent més freqüents, amb les protestes contra el Pla Bolonya i després contra les retallades i privatitzacions. Un sector del professorat progressivament més reaccionari i autoritari ho ha anat justificant. I de la mateixa manera que ara veiem com quotidiana i inevitable la presència de policies fortament armats a estacions de tren, aeroports i a alguns carrers, també s’han normalitzat els antiavalots als campus universitaris. Sovint amb càrregues incloses. Tot plegat sota governs i equips de govern tant de caire “progressista” (com l’actual de la UAB) com conservadors.

Deixar passar el que avui hem vist a la UAB sense alçar la veu és ser còmplice de la normalització de la repressió. De fer que la imatge de cascs, escuts i escopetes de bales de goma entre aules universitàries deixi de sorprendre’ns. De normalitzar que els debats als campus es resolen amb cops de porra o amb l’amenaça de cops de porra. Avui els mossos a la UAB han defensat a Societat Civil Catalana, a un grapat d’estudiants amb aspecte “pijo” i a un catedràtic reputat. Però, sobretot, la seva entrada ha suposat una passa més en el descens de les universitats cap a l’infern de l’autoritarisme. Descens que ja fa massa que dura.

20161212_132833