“Turismofòbia” o lluita de classes?

Diu la dita que el nom no fa la cosa. I té raó. Però també és cert que les paraules poden condicionar la realitat. D’aquí que un dels principals objectius de la propaganda sigui poder imposar i generalitzar determinades expressions, conceptes, per descriure situacions, aspectes concrets de la realitat. Aquests dies ho hem vist en la manera unànime que la premsa de l’establishment i els sectors d’orde han qualificat les protestes de diversos sectors populars en contra empreses que es lucren amb el turisme massiu. Un dels qualificatius emprats ha sigut “violència” o, en algun cas, “kale borroka”. De fet, ja fa temps que massa coses que molesten s’assimilen de manera intencionada a “violència”, com ara fer pintades o tallar un carrer. Es tracta de retallar cada vegada més les accions col·lectives al marge dels minsos espais de participació que la política oficial ens deixa. Però no vull parlar ara d’això. Avui vull escriure sobre un dels altres qualificatius que els mitjans de comunicació estan difonent de manera: la turismofòbia.

El llenguatge no és, en absolut, neutral. L’ús d’aquesta paraula ens ho il·lustra clarament. Per començar, vincula el qüestionament del model turístic massiu imposat a molts llocs de Catalunya (i del conjunt de l’Estat) a un acte irracional. Tothom sabem que una fòbia és un temor exagerat, malaltís, que escapa a tot raonament lògic i a una realitat que el justifiqui. Seguint aquest fil d’aquí se’n deriva que qui planteja una lluita contra aquest model aparegui, en aquest escenari precuinat, com una persona malalta i que aquesta crítica s’assimili a una patologia. D’aquesta manera per una banda es desautoritzen els arguments que pugui plantejar. I, per l’altra, se la desautoritza globalment com una persona malalta i, en certa mesura, un perill per a la convivència col·lectiva. Tot i que no tant descarnat, l’estructura de l’argument és similar al construït pels feixismes de la primera meitat de s. XX quan consideraven com a malalts/es a anarquistes i comunistes, als que calia eradicar de la societat.

logo5

Arribats a aquest punt ens podem preguntar el perquè d’aquesta virulència general de la política institucional (des d’algunes personalitats dels “comuns” i ERC fins al PP) i de gairebé tots els mitjans de comunicació en contra les manifestacions de rebuig al model turístic. Una agressivitat que, com deia, curiosament ha compartit tant el llenguatge emprat com les crides a una repressió penal contra els seus possibles autors/es. No cal ser economistes per intuir que una de les apostes estratègiques del capitalisme a l’Estat espanyol està sent, aquests darrers anys, l’explotació turística. De fet, el nombre de pernoctacions a Catalunya entre el 2002 i el 2016 ha augmentat un 48% segons dades oficials, principalment de turistes estrangers. I només en els darrers tres anys, també segons xifres oficials, els i les treballadores del sector turístic han augmentat de l’ordre d’un 30%. En diverses zones ara mateix l’hosteleria i el comerç són el principal sector productiu, en termes de gent que hi treballa. En paral·lel també són dels sectors on hi ha més precarietat laboral, menys capacitat de les persones que hi treballen de defensar-se i on han caigut més els salaris en els darrers anys. En gran mesura, els beneficis de la industria del turisme provenen d’una explotació laboral salvatge en molts casos. Moltes de nosaltres en coneixem casos. Però l’explotació que ens imposa el turisme no només rau on hi ha una relació laboral, reconeguda o no amb papers, i amb un salari de per mig. Intento explicar-me.

A banda de platges, la indústria turística ofereix, com a bé de consum massiu, espais de la nostra vida quotidiana. Els i les habitants de Barcelona ho sabem molt bé. Però també ho podem veure a altres llocs, com el centre de ciutats com Girona, a àrees dels Pirineus, etc. Allò que els operadors turístics venen són ciutats o paisatges que les persones que hi vivim hem anat fent, amb el nostre treball i amb la nostra vida mateixa, tal i com són actualment. Els carrers d’un poble, les places d’un barri, la roba estesa als balcons o uns camps de conreu, més enllà d’una estampa, són part de la nostra vida: els llocs on treballem, on ens relacionem, on batallem i on ens divertim, els indrets que ens ofereixen resguard, etc.

Ara mateix, el capitalisme s’està apropiant d’aquests espais. No només omplint de terrasses de bar les places, o acaparant una part dels habitatges de lloguer, sinó també enviant-hi milions de persones atretes, precisament, per las característiques dels nostres espais de vida. Aquesta indústria turística no només funciona gràcies al treball (precari generalment) de qui hi treballa. També existeix en la mesura que té la possibilitat d’explotar aquests espais, els barris, pobles i paratges on vivim. Segurament de la manera que ho està fent, a més, entra en una important contradicció ja que la massificació turística pot acabar destruint precisament allò que vol vendre. Però, al marge d’aquesta qüestió, el que és indubtable és que mentrestant s’està apropiant d’allò que les persones fem quan vivim: construir i anar mantenint un lloc, sigui un poble o un barri d’una gran ciutat. I els beneficis d’aquesta activitat depredadora van a parar de manera quasi exclusiva a les empreses del sector turístic. La inversió que aquestes puguin generar és més aviat minsa i gairebé mai orientada a les necessitats dels veïns i les veïnes. En definitiva, es tracta d’una activitat depredadora en tota regla.

85fce5e5d709b29f4f5943ad68b64255

Per desgràcia, les resistències a aquesta màquina d’explotació massiva a l’àmbit laboral són encara poques i disperses. Segurament l’extrema precarietat, els sous baixos, la por a l’atur i una certa incapacitat per articular respostes des del sindicalisme de combat són factors que ho poden explicar. En canvi, darrerament des d’espais veïnals, des de l’associacionisme i moviments socials a viles i barris, s’estan començant a plantejar respostes col·lectives. Pretenen frenar aquesta expropiació, aquesta explotació dels espais de vida col·lectiva. Es tracta, doncs, d’una lluita entre els propietaris d’aquestes empreses i la gran majoria de la població que vivim en aquests llocs víctimes del turisme massiu. Els uns, com vampirs, ens depreden els espais de vida i els transformen en plusvàlues privades. Els i les altres, nosaltres, defensem com podem el nostre dret a viure on vivim.

És, doncs, una lluita de classes en tota regla. I principalment passa fora dels espais reglats i reconeguts de les relacions laborals. Fora de la venda explícita del treball a canvi d’un salari. Com a sindicalistes, n’hem de prendre nota.

De la vagafòbia a la militarització

Vivim una època en que les vagues i els conflictes laborals augmenten, especialment a Catalunya i, concretament, a les comarques barcelonines. Vivim una època també on les reaccions contra les vagues afloren sota diverses formes. Uns arguments diversos que conflueixen en construir un estat d’opinió crític, desclassat (o més aviat al servei de qui controla l’economia i la política) que nega les lluites dels i les treballadores que, en definitiva, som pràcticament tota la població. Si bé sempre ha existit, com a mínim sota el capitalisme, aquesta fòbia, la vagafòbia, reneix i torna a créixer. Molts mitjans de comunicació, tertulians i personalitats polítiques hi participen de manera activa.

Aquests dies estem vivint un nou episodi on sembla que la vagafòbia i les seves conseqüències han pujat un esglaó. Es tracta del conflicte que hi ha al voltant d’una activitat que la parcialment privatitzada AENA va externalitzar fa temps: el control de seguretat dels equipatges a l’aeroport de El Prat. Al respecte, abans de continuar, vull deixar clar que el sindicat on jo milito ja fa anys va decidir no permetre l’afiliació de “segurates”, de policies privats en entendre que es tractava d’un cos repressiu o potencialment repressiu a les ordres d’empreses capitalistes. Decisió de la que, personalment, me’n sento orgullós. Amb tot, el que està passant ara mateix a l’aeroport de Barcelona (i previsiblement en breu a altres de l’estat) és un nou exponent d’aquesta vagafòbia. Avui divendres, després que el personal d’Eulen dels controls d’equipatges rebutgessin la proposta que empresa i Generalitat havien pactat, tots els mitjans de comunicació grans i una bona part de la classe política, fins i tot personalitats dels “comuns”, reclamaven ordre. I aquest ordre sembla que s’imposarà desplegant la Guardia Civil a l’aeroport de El Prat per suplantar el personal d’Eulen en vaga. Un cos militar per finalitzar una vaga.

reinosa-primavera-1987-

Com deia, a mi les empreses de seguretat privada no em generen cap simpatia. I els “segurates”, de qui de vegades n’he patit abusos, tampoc. Però el precedent que s’està a punt d’escriure és prou greu com perquè ens hi haguem de posicionar, de manera activa, en contra. Mirem-ho així. Un conflicte afecta l’aeroport, incrementant una mica les cues dels passatgers. En realitat, impacta sobre una part molt petita de la població catalana, tot i que dins de la gent afectada hi deu haver part d’aquells i aquelles que tenen rentes més altes i, estadísticament, quan fan vacances viatgen més freqüentment en avió que la resta. En canvi, l’efecte sobre turistes potser és més gran, tot i que bàsicament consisteixi en més temps d’espera per passar un control. Ningú es queda sense hotel, sense llum o sense atenció mèdica per això. Un sector estratègic pel capital com ara el turisme pot patir un cert desgast en una època que, a més, la majoria de la població posen en entredit les seves suposades virtuts.

A partir d’aquí, la premsa se n’ha fet ressò. Alguns han dit, fins i tot, que era un altre atac del govern espanyol contra el “procés català”. D’altres, simplement, han expressat la indignació per haver d’esperar una mica més per agafar un avió. Gairebé ningú ha esmentat que mentre els accionistes privats d’AENA s’omplen les butxaques, la ràtio entre passatgers i treballadors/es d’AENA ha augmentat més d’un 100%. O que les licitacions per serveis externalitzats s’han abaratit entre un 20 i un 30%. No només en els controls de seguretat, sinó també a les empreses de neteja, de handling, etc. Per contra, el problema s’ha presentat únicament com una qüestió d’ordre públic i, com a tal, s’ha reclamat una solució.

Les autoritats laborals de la Generalitat també han entrat obertament a jugar aquest joc, encara que si voleu de manera més subtil. Quan la consellera Bassa criminalitza un comitè de vaga per no votar una proposta de la mediació del govern pactada amb l’empresa, nega l’autonomia dels i les vaguistes per decidir lliurement què és acceptable per a ells i què no ho és. Què val la pena discutir i què, simplement, és una opció que no cal ni considerar. En certa mesura, l’Ajuntament de Barcelona ja va jugar aquesta carta durant la darrera vaga del Metro. Ara, sembla, el seu ús es generalitza i, amb l’ajut de la premsa, es normalitza davant l’opinió pública. D’una manera similar sembla que també es vol presentar com a normal, i desitjable, que el govern imposi un arbitratge obligatori que és una manera fina de dir que una vaga s’acaba per decret. Independentment del seu resultat. Que es prohibeix perquè, fent servir altres paraules, en realitat es declara il·legal. En paral·lel a tot això, hi ha el desplegament de la Guardia Civil, un cos militar per deixar sense efecte la vaga.

Com deia, la figura del “segurata” no em desperta simpaties. Però el desenllaç de la vaga d’Eulen a l’aeroport de Barcelona pot ser terrible pel conjunt dels i les treballadores. Les mesures que sembla que els governs català i espanyol, amb el beneplàcit de la patronal d’Eulen, de cercles de negocis, de tertulians i de polítics es tiraran endavant no són gens noves. Responen a una estratègia que la patronal ha fet servir reiteradament al llarg del s. XX. De fet, han sigut un dels punts forts de l’aliança entre la burgesia catalana i l’Estat els darrers 175 anys. I tampoc són massa originals actualment. Si recordeu, totes elles van sonar durant la darrera gran vaga a Catalunya, la dels i les treballadores del Metro de Barcelona.

La vagafòbia induïda curosament com a eina per fer front a una creixent conflictivitat laboral poc a poc dóna els seus fruits. Ara mateix veiem com s’aplaudeix una imminent solució de “força” a un conflicte laboral, sense entrar a analitzar-ne ni les causes ni cap sortida alternativa. Sortides com podrien ser revertir les externalitzacions i fer que els controls de seguretat el facin treballadors/es normals, sense porra. No, el que es planteja és prohibir la vaga i desplegar un cos militar. Jo, personalment, em temo que l’objectiu d’aquesta operació no és, al final, només el conflicte d’Eulen. Penso que, més enllà, hi ha el normalitzar de cara a l’opinió pública el fer servir les vies obertament repressives en conflictes laborals i, en definitiva, de fer encara més normal la presencia de policies i militars armats en els espais públics.  No ens estranyem si en un termini no massa llarg prenen força els suggeriments de regular de manera encara més restrictiva el dret de vaga. En definitiva, la vagafòbia convenientment alimentada ens porta a la militarització. Justifica que els conflictes laborals es venguin com a simples problemes d’ordre públic i, com a tals, resoldre’ls mitjançant la repressió.

Qui aquests dies aplaudeixi la sortida en aquests termes del conflicte a l’aeroport de Barcelona faria bé de prendre’n nota. Els seus aplaudiments seran còmplices d’un nou atac contra els mecanismes de defensa que tenim la immensa majoria de la població, aquells i aquelles que vivim del nostre treball.

Vagafòbia

Avui ens apuntem a la moda de les “fòbies”. I ho fem proposant una nova paraula, la “vagafòbia”. Designa una actitud que cada vegada és més present en els grans mitjans de comunicació i en les declaracions de la política institucional. Com el lector/lectora veurà, el seu significat és obvi i evident. Designa la por o l’odi envers les vagues de treballadors/es. Una por i un odi que es fan extensius a la capacitat de la classe treballadora a organitzar-se per ella mateixa i definir els mecanismes per a resoldre, en profit propi, problemàtiques que l’afecten: impagaments de salaris, salaris de misèria, horaris i ritmes de treball extenuants, canvis en les condicions de treball, assetjaments de diversos tipus i un llarg etcètera. De manera autònoma (és a dir, per ella mateixa i sense la mediació de tercer) i en funció únicament dels seus interessos, que són els de la immensa majoria de la població.

elCrit

La “vagafòbia” es manifesta de moltes maneres. Una, la més obvia, és la tradicional de la burgesia quan veu perillar els seus interessos. El combat obert, l’atac directe a la vaga. La forma més evident són els intents de declarar il·legal una vaga o, de manera més general, de legislar de manera restrictiva les vagues. No cal posar exemples, en tenim molts. La mateixa legislació actual, que impedeix les vagues de solidaritat (lloc on radica de manera especial la nostra fortalesa com a classe), n’és un exemple. O les limitacions per fer vagues sobre punts d’un conveni signat o els terminis que imposa per convocar-les, fet que criminalitza directament vagues sobtades com la que va comportar l’ocupació de pistes de l’aeroport del Prat ara fa uns onze anys. I no cal oblidar les persecucions penals o laborals a qui les fa, amb processos judicials, acomiadaments, etc. La “vagafòbia” com atac obert i frontal a les lluites treballadores és tant vella com l’anar a peu, si bé la forma que adquireix pot variar amb el temps.

Hi ha, no obstant, altres formes de “vagafòbia”. Molt més subtils però igual de perilloses. N’esmento un parell. Una d’elles és l’atac als treballadors/es que fan una determinada vaga assenyalant la seva insolidaritat. “Fan vaga només per a ells/es. I a la resta, què?”. A primer cop d’ull semblaria que un argument com aquest és fruit de la ignorància o d’una consciència desclassada. Ignorància que, d’entrada, es fa palesa quan l’actual regulació de vagues impedeix que els treballadors/es del metro de Barcelona, del Bicing o de l’aeroport del Prat facin vaga, per exemple, pels d’un despatx d’arquitectes, d’un magatzem de logística o de qualsevol altra empresa aliena. Ara bé, sota aquest argument també hi ha una clara voluntat de desmuntar la lluita, negant a qui la protagonitza una cosa tant bàsica com la capacitat de defensar les seves condicions de vida, que és el que en definitiva es dirimeix en una vaga. A més, evita reconèixer que unes condicions laborals millors a les d’altres col·lectius de treballadors són, possiblement, el resultat d’una tradició de lluita. De vagues, d’organització, de no quedar-se de braços creuats mirant de reüll a la resta tot queixant-se que aquells estan massa bé en comparació d’un mateix. El nostre objectiu, com a classe treballadora, és millorar al màxim les condicions de vida del conjunt (i, de pas, acabar amb l’explotació).

La segona forma de “vagafòbia” de la que vull parlar és diferent. Les darreres setmanes a Catalunya estem sentint de manera freqüent com alguns opinadors, periodistes i polítics introdueixen la sospita darrera determinades vagues. És a dir, insinuen o de vegades diuen més obertament que darrera una vaga hi ha una finalitat oculta, ben diferent a la que motiva la vaga. Per exemple, quan la vaga que CGT-ensenyament va convocar el gener del 2017 contra uns pressupostos clarament lesius envers l’educació pública catalana, vam sentir moltes veus que deien que darrera hi havia una voluntat lerrouxista d’atacar el procés i un possible acord entre Junts pel Si i les CUP. D’altra banda, a Barcelona hem sentit també com cares visibles dels “Comuns” en públic i en privat han vinculat la vaga de metro, promoguda des de les assemblees i convocada per tot el Comitè, responien a interessos d’altres grups polítics municipals i no pas dels i les treballadores. I ara la mateixa cantarella a l’aeroport. Que si certa empresa, amb certs accionistes i AENA volen atacar Catalunya. En canvi, no sentim massa que ningú plantegi el debat sobre externalitzacions i privatitzacions de serveis, i en quines condicions laborals es fan.

Aquesta forma de “vagafòbia” és molt perillosa, ja que nega la capacitat política a la classe treballadora: que tinguem la competència d’actuar col·lectivament per a defensar interessos nostres, abstraient-nos d’altres debats que sovint poden ser una mica cants de sirenes. La política institucional no és la de la majoria de la gent, que es dirimeix defensant els barris o les condicions de treball, per exemple. Entén les lluites obreres com peces en un tauler d’escacs, on els i les treballadores fem de peons en la confrontació d’altres interessos. Qui practica aquesta “vagafòbia”, a banda de situar-se com a subjecte polític clarament fora de la classe treballadora, ens ataca en negar el nostre dret d’existir de manera activa i col·lectiva. Com si fós un fet terrible que els peons, o els lleons en paraules de Brecht, fem la nostra pròpia política. Actualment dins d’aquest grup hi trobem algunes cares visibles de la nova esquerra institucional.

Recordem, doncs, aquesta nova paraula: “vagafòbia”. Em temo que tindrem moltes ocasions per fer-la servir. Si això passa, serà una bona notícia. Farem vagues, farem lluites. Com a classe estarem actius i els nostres enemics hauran de situar-se a la defensiva.

339298_4268910003104_474481907_o

Memòria tergiversada

Les persones vivim. Actuem, fem coses i prenem actituds. Més enllà d’això, la gent pot parlar de nosaltres, construir-nos una imatge i, en la mesura en que el temps va passant, recordar-nos. En aquest procés, se’ns construeix una memòria que pot ser més o menys ajustada als fets que protagonitzem i a les aspiracions que van motivar les nostres accions.

Ahir va fer 75 anys de l’afusellament de 8 anarquistes i sindicalistes de la CNT a Paterna, al país Valencià. Tot i haver militat i mort en la lluita per la revolució social, 7 d’ells són poc coneguts. L’altre, en Joan Peiró, és més famós. A banda d’obrer manual, vidrier i autodidacta, va ocupar càrrecs de responsabilitat dins la CNT, de la qual en va ser secretari general, va promoure cooperatives i la seva militància el va portar a la presó vàries vegades. Per anarquista i sindicalista, per defensar la revolució social i el comunisme llibertari. Dins la seva extensa trajectòria de lluita, va ser durant uns mesos ministre en el govern de Largo Caballero, fins que les purgues estalinistes el van fer caure.

cooperativa vidre

A partir d’aquí, les memòries dels 8 afusellats de paterna són diverses i contradictòries. Set d’ells són poc recordats, si bé la família de Peiró sempre ha insistit en mantenir els seus noms quan es parla del seu afusellament. La memòria d’en Joan Peiró, en canvi, ha crescut notablement aquests darrers anys. La seva i la d’altres destacats lluitadors anarquistes i anarcosindicalistes, com Durruti, Garcia Oliver o Frederica Montseny. En aparença això hauria de ser un fet positiu. Tota una sèrie de tradicions militants i de lluita silenciades o, més ben dit, directament combatudes durant la construcció del règim del 78 ara retornen a una certa escena pública. Alguna foto seva penja en la paret de despatxos municipals, se’ls cita al Parlament i polítics institucionals, dels del règim de sempre, ara es descobreixen com els seus admiradors.

Avui aquest procés l’hem pogut veure a Barcelona. Col·lectius ciutadans i de recuperació de la memòria històrica feia temps que reclamaven fer un homenatge a en Joan Peiró. L’havien preparat des de fa temps. En els darrers dies, des de l’Ajuntament de la ciutat s’ha fet una propaganda de l’acte, de tal manera que n’han copat el protagonisme. Un destacat tinent d’alcalde hi ha fet un discurs, el primer i, per cert, el més llarg. Ha parlat d’en Peiró com una persona que buscava grans majories, consensos i interessat en el municipalisme. En cap moment he sentit la paraula revolució, anarquisme, conflicte, lluita o classe obrera. En aquest món de la posveritat, el tinent d’alcalde ens presentava un Peiró que, gairebé, semblava haver fundat Barcelona En Comú 80 o 90 anys enrere.

Davant, la gran majoria dels i les assistents escoltant el discurs sabíem que d’haver viscut avui, en peiró i la resta dels 8 afusellats estarien a l’altra banda de la barricada del tinent d’alcalde. Amb els i les treballadores en vaga al metro, Bicing i Telefèric. Lluitant pels Parcs i Jardins de la ciutat i contra la precarietat dels treballadors/es interins del propi ajuntament. I si haguessin pogut parlar segurament haurien recordat al tinent d’alcalde que la millor memòria d’honrar la seva memòria és aplicant polítiques revolucionàries. Sense dilacions i sense por.

Per contra, la placa destapada en honor d’en Peiró, la que pretén fixar la seva memòria, donava més importància a la seva vesant de ministre que a tota una vida consagrada a la lluita anarcosindicalista i a la CNT. Una placa que parla de com va morir, però no de qui en van ser els botxins. Ni el relaciona de cap manera amb l’anarquisme o l’anarcosindicalisme, que va ser el pal de paller de la seva acció política. Construeix, doncs, una memòria tergiversada del que va ser la seva vida i la seva mort.

Continua sent imprescindible la lluita per construir la nostra memòria. La dels i les nostres i que ha de servir a assolir les nostres aspiracions que, bàsicament, es concreten en la revolució social.

placa

Em pensava que ho havia vist tot

M’equivocava.

Jo soc d’aquella generació que vam créixer sentint la veu fluixa dels nostres avis i àvies, resignada de qui ha perdut una guerra i una revolució, dir que els socialistes del final de la nostra infantesa no tenien res a veure amb els d’abans. Eren anys en que la meva generació tímidament s’atrevia a trencar el miratge de la “transició modèlica”. La transició que, malgrat les cunetes plenes de sang i els poders econòmics i polítics plens d’assassins, hi havia qui exportava a Amèrica Llatina sota els focus de les càmeres. I desafiàvem aquest miratge escoltant Kortatu, La Polla i Eskorbuto i sortint als carrers contra les taxes a l’educació i la selectivitat. Ho fèiem com qui fa per primer cop una cosa per sí sol, d’adults. Molts havíem acompanyat a pares i mares a manifestacions, assemblees, tancades, etc. dels anys 1970’s. Les mateixes que democràticament, imposada la Constitució i el parlamentarisme, es van eradicar com qui no vol la cosa.

Doncs, com deia, ens vam atrevir a trencar això. El curs 1986-1987 ho fèiem sortint per primer cop al carrer i rebent cops de porra per part de la policia i, a Madrid, trets reals de la mateixa “pasma”. Teníem 14, 15 o com a molt 16 anys. I vam arribar a la conclusió que el ministre de l’interior, que tenia nom d’un barri nou, no ens agradava mentre veiem amb certa admiració el “cojo manteca”. Alguns vam començar a intuir que era el mateix que hi havia darrera els GAL i d’altres coses similars d’aquella època. Vam créixer després amb la insubmissió i ens vam acabar de fer grans els anys 1990s okupant, alliberant espais. Per nosaltres i per tothom. En tot aquest procés vam patir la policia, potser de manera semblant a com l’havien patit els nostres pares i mares sota el franquisme. Ens ho havien explicat molts cops de petits i era inevitable, quan desenes d’antiavalots entraven de matinada a un centre social okupat disparant desenes de bales de goma, no fer l’associació. La diferència és que, aleshores, hi havia democràcia.

mani_estudiantes

Hem crescut vivint tot això. I poc a poc ens han sortit canes. Molts hem continuat fent assemblees i, al mateix temps, havent d’anar a judicis per defensar-nos de peticions de presó o per ajudar a companys a sortir-ne, també, de situacions similars. Malgrat la teoria del parlamentarisme i de la democràcia liberal, no ens hem cregut mai la separació de poders. I hem sabut sempre que, si haguéssim estat a l’altra banda, mai hauríem passat per aquesta repressió. Fent-nos grans hem adquirit cada cop més consciència de la importància que té el treball en la nostra vida, em refereixo a l’activitat laboral que ens proporciona un salari. Hem construït també els llocs on treballem com espais de lluita mentre, en formar-nos per fer-ho, hem anat veient com aquests 40 anys de democràcia que mai ens hem cregut han suposat un degoteig de mesures legislatives cada vegada més favorables a qui viu de l’explotació del treball. En detriment, de manera inevitable, de la immensa majoria de la població  que treballem per viure. Just el contrari que qui hi guanya.

66_2

Al llarg d’aquests anys hi ha hagut companys i companyes que s’han cansat i han optat per prioritzar els seus espais més personals i privats. N’hi ha hagut d’altres que, ja sigui també per cansament o directament per convicció, han considerat que estratègicament valia la pena aprofitar la petita obertura que el sistema polític ha hagut d’oferir després del cicle de la primavera del 2011. D’altres hem optat per continuar com fins ara, en espais horitzontals, de carrer (o feina) i d’acció directa, no mediatitzada ni per la delegació ni per la institució. Potser de manera tossuda i dogmàtica, però això hem fet. Malgrat les diferents opcions que puguem haver pres, estic convençut que tots i totes seguim tenint clar que, de democràtica i de justa, l’actual democràcia no en té massa coses. Que és un miratge que cal trencar perquè, precisament, una falsa il·lusió és una eina d’opressió per part de qui la pot imposar sobre la majoria. No hi ha igualtat, no naveguem tots i totes en el mateix vaixell i és una fal·làcia parlar d’interessos comuns. Senzillament perquè els d’un banquer, un constructor, del propietari d’una agència de lloguer o els d’un fabricant d’armes, senzillament, mai seran els nostres.

Per tot això, em genera fàstic i molta ràbia veure algunes declaracions de determinades persones públiques actuals i que en certa mesura venen d’aquesta tradició aplaudint el parlamentarisme de fa tot just 40 anys. El que va conformar la impunitat del franquisme i la institucionalització la vida pública de les darreres dècades.

Em pensava que ho havia vist tot, però no. La rapidesa amb la que algunes persones creuen voreres és sorprenent. Supera, fins i tot, la dels socialistes que els nostres avis i àvies deien, amb resignació de qui ha perdut gairebé tota la vida, que no en teníem res de socialistes.

Em quedo, doncs, esperant quina serà la propera sorpresa. Mentre, nosaltres seguim.

“Aquest sempre ve amb mi” va dir en Tià Salellas

Era un dia de finals d’agost de l’any 2001. Estàvem en algun punt de la terminal de l’aeroport del Prat, la que ara és l’antiga. Ell amb la seva gran barba, trajo i corbata. Era el primer cop que el veia personalment, i que hi parlava. Estàvem allà perquè havien detingut una altra companya nostra, de Terrassa. La Guàrdia Civil. Suposàvem que estava a Madrid i uns pares desesperats i angoixats necessitaven respostes que no trobaven enlloc. I tenir la sensació de que podien fer alguna cosa i que hi havia una mica d’humanitat en tot allò que estava passant i havia de continuar succeint. Era la primera vegada que tots plegats coincidíem. Després n’hi va haver d’altres, algunes en una cafeteria prop del C/ Génova de Madrid.

salellas

Aquell dia al Prat els pares desconfiaven. De mi i de l’advocat. La situació per a ells era altament traumàtica. La veu tranquil·la, i fins cert punt diria que també cofoia de’n Sebastià Salellas, va anar relaxant l’ambient. Vam parlar de si valia la pena o no agafar el primer avió per anar a Madrid. Fins i tot ell va fer alguna trucada que sabia de sobres que seria inútil a la Guàrdia Civil i a l’Audiència Nacional. I ho va ser, tot per ajudar als pares a tenir la sensació que estaven fent alguna cosa. Al final, precisament per fer sentir als pares que no estaven de braços creuats i no fer tant angoixant la seva espera, vam decidir que anirien a Madrid i que ell els acompanyaria a l’Audiència Nacional. En aquells anys potser no era tant habitual veure catalans en aquell jutjat i, en tot cas, érem encara pocs els que el qüestionàvem com a tribunal d’excepció. A punt de marxar, el pare amb timidesa va assenyalar la xapa amb la cara del Che Guevara que en Salellas portava a la solapa i li va preguntar si creia que era apropiat, tenint present on anaven,  lluir-lo. En Tià va cloure qualsevol debat afirmant, “aquest sempre ve amb mi”.

De fet, va ser en Sebastià Salellas qui va anar estant amb nosaltres a partir d’aleshores. Encara recordo, i crec que mai podré esborrar-ho del cap, quan ens reproduïa el relat que la nostra companya va fer de les tortures patides durant els dies d’aïllament. I com va ajudar-nos a pares i companys a superar i fer front a l’empresonament de la nostra companya i amiga. A preparar els judicis. A difondre i denunciar la repressió, tant d’aquest com d’altres casos. A xerrades aquí i allà. En tot aquest camí, va ser puntualment també un dels nostres advocats en el cas del KORK, on ens demanàvem més de 5 anys de presó a cadascú. Era una època en que es parlava molt poc de repressió. I sempre hi era.

Avui fa 9 anys d’una mort que va arribar massa aviat. Aquestes imatges m’han vingut al cap. Tot plegat amb una sensació de que avui, precisament, qui en certa mesura ve sempre amb nosaltres és ell, en Sebastià Salellas.

Conflicte i política

Tossuda. Entre moltes altres coses, així és la realitat. És a dir, el món és com és. No com voldríem que fos. Aquesta obvietat sovint l’oblidem i preferim imaginar-nos una realitat on ens sentíssim més còmoda, encara que no encaixi amb la que realment existeix. Una altra versió d’això és quan apartem la mirada o, simplement, no mirem allò que ens fa por veure. Tothom ho fem, en diversos moments i situacions, tant a nivell individual com de manera més col·lectiva. Jo, per exemple, acostumo a no mirar gaire els meus extractes bancaris. Però la tossuda realitat se m’acaba imposant, de manera inevitable, molts cops quan a mitjans de mes veig que la màquina dels ferrocarrils em rebutja la targeta de crèdit quan intento comprar una T-10. I ja m’hi puc posar fulles, el món és com és i la meva situació econòmica és la que és.

Potser us preguntareu què persegueixo amb tot aquest rotllo. Doncs vull parlar de política. De la política entesa com l’acció col·lectiva per modelar el present i construir el futur. Bàsicament de la nostra tot i que, d’acció col·lectiva per configurar el món (i per tant política), també n’hi ha molta que es fa al marge i en contra nostra. Quan parlo de política nostra em refereixo a aquella que des de la classe treballadora, des de les classes populars, duem a terme per intentar resoldre els nostres interessos, millorar les nostres condicions de vida i, en definitiva, canviar el món. Generalment la fem des de moviments socials formats per col·lectius diversos, entre ells en teoria els sindicats i a la pràctica només alguns sindicats.

Sempre ens hem trobat en una dicotomia, quan hem fet política. I em temo que ara, amb el miratge de la nova política i altres opcions institucionalistes, aquesta dualitat s’ha reforçat i penetra fins el moll de l’ós de molts debats dels moviments socials. Es tracta d’estructurar els nostres plantejaments, estratègies i programes d’acció col·lectiva o bé a partir del conflicte o o bé sobre la base de la cerca de consensos en la diversitat. M’explico. En relació la segona opció darrerament hem vist un renaixement de discursos “ciutadanistes” i democràtics que acaben entrant ben endins dels moviments socials i les seves pràctiques. No és un procés gens neutre ja que, també ho estem veient, acaba portant a acceptar com a propostes polítiques vàlides aquelles que comporten millores puntuals en determinades condicions que generalment es circumscriuen a parcel·les molt reduïdes de les classes populars. A la gestió que des de la nova esquerra es fa de diversos ajuntaments, ho veiem. O dels sindicats majoritaris, i sovint els no tan majoritaris, de moltes situacions laborals. En la mesura en què l’objectiu és resoldre un problema (aconseguir una zona verda, evitar un desnonament o un ingrés a la presó, mantenir el preu de l’aigua o reduir l’afectació d’un ERO), les vies per assolir aquesta finalitat deixen de ser massa rellevants davant del seu resultat. I aquí el Poder (l’estat, el capital) tenen la paella pel mànec. Obrint puntualment l’aixeta faciliten a aquestes vies èxits puntuals que es poden vendre i, així, defensar-les. Són ells qui ens els donen, no nosaltres que els hi imposem.

b2f9cc70a443a34f55836652_rw_1920

Però, com deia, la realitat és com és. Per molt que no ens agradi, les taxes d’atur de barris com la Palma Palmilla de Màlaga o a Sant Roc de Badalona (per posar casos de dins i fora els Països Catalans) dupliquen o tripliquen les dels centres de les seves respectives ciutats. I l’esperança de vida dels seus habitants és més de 10 anys inferior a les dels barris amb rendes més altes de les dues àrees metropolitanes. Al respecte, podríem anar esmentant molts exemples i encara ens quedaríem curts. Tot plegat és el resultat d’una realitat que, malgrat no ens agradi, és la que és. La d’una part de la humanitat que monopolitza els mitjans de producció de riquesa mentre una altra, la immensa majoria, en el millor dels casos treballa a canvi d’un salari per a produir aquesta riquesa. Aquest conflicte que vertebra les societats actuals es concreta en innombrables situacions on els interessos de la majoria, els nostres, entren en confrontació directa amb els de la burgesia. Quan es planteja la construcció d’un port esportiu destrossant 1 km. de platja “salvatge”. O quan algú defensa fer un nou mitjà de transport públic transferint la gestió a una empresa privada, o el rescat dels bancs amb diner públic, o legislar una llei d’arrendaments urbans com l’actual, o degradar l’actual sistema de pensions públiques, etc. Són interessos contradictoris. En conflicte. O ells o nosaltres.

Crec que som moltes persones les que pensem que la millor manera de definir estratègies per actuar, tant en el plànol individual com el col·lectiu, és partir d’una bona percepció de la realitat. De les condicions en les que ens trobem, de quins mitjans tenim, de què volem aconseguir i de les possibles conseqüències de les nostres accions. Quan reivindiquem el conflicte, a l’hora de construir les nostres propostes polítiques, partim d’aquest fet. El conflicte existeix i ara mateix vertebra els estats i les relacions capitalistes arreu del planeta. En conseqüència, qualsevol actuació nostra comportarà la reacció de qui es situa a l’altre pol del conflicte. La nostra política s’oposa, i nega, a aquella que es fa en contra nostra. Em temo que un punt entremig no existeix, per molt que sovint faci basarda pensar que la realitat és estructuralment tan crua.

capitalism

En aquest sentit, la deriva de la nova política cap a formes de negació del conflicte és nefasta. Primer, perquè aboca als moviments socials a una política centrada en els resultats que a la curta i a la llarga impedeixen construir la nostra autonomia en l’acció política. En la mesura en que no s’ataca el poder polític i econòmic generant conflicte, l’obtenció d’aquests resultats dependrà de la voluntat de l’Estat i del Capital de facilitar-los. Una mica com qui demana i obté (o no) una almoina. Segon, perquè en esquivar una confrontació directa ajuda a mantenir inalterades les relacions socials que emparen l’existència de l’explotació. I, tercer, perquè acaba transformant aquells col·lectius (sindicats, partits, moviments socials en sentit més ampli) que opten per aquesta via en gestors del repartiment d’aquestes compensacions. Els assimila i els converteix en un engranatge més de la maquinària.

Possiblement s’està gestant una reedició del pacte entre capital i treball que va suposar la socialdemocràcia. Segurament en aquest pacte les concessions del capital seran molt més petites que en aquell, per la simple raó que la pressió que ha patit és molt menor. Penso que en general les pràctiques de la nova política són un element central i constituent d’aquest pacte.

Opino que, malgrat costi assumir-ho a nivell d’imatge, nosaltres hem de quedar clarament fora d’aquest pacte. Hem de seguir reconeixent que la nostra és una realitat en conflicte. I que, en conseqüència, si veritablement el volem transformar ho haurem de fer mitjançant el conflicte i la lluita, on els resultats vindran de les victòries. En aquest camí ens caldrà reconèixer quina acció col·lectiva respon a aquests interessos i quina, per contra, els nega. Potser per a la meva generació aquest serà un procés dolorós, especialment perquè veurem caure noms de persones conegudes a banda i banda de la barricada. Però, com deia, la realitat és tossuda i el millor és assumir-ho com més aviat millor.