Treballar per ser pobres?.

Avui els empresaris VIP, aquells que controlen les 18 empreses més grans de l’Ibex-35, han fet públic el seu pla per crear llocs de treball, diuen. L’han exposat preparant detalladament una posada en escena on hi han intervingut, entre d’altres, César Alierta, president del Consejo Empresarial para la Competitividad, el nom que té el lobby d’aquestes 18 empreses. Una de les mesures estrella que han plantejat és incrementar el nombre d’inspectors laborals per perseguir el que anomenen frau laboral i que, no us il·lusioneu, no han tingut cap problema en imputar als treballadors que treballen sense contracte. Diuen que així aflorarien uns 800.000 llocs de treball al conjunt de l’Estat, fet que faria caure la taxa d’atur en més del 3,4%.

L’estudi del lobby dirigit per Alierta no ha entrat a detallar quines circumstàncies ens poden empènyer a treballar en negre i a, fins i tot, fer-ho mentre cobrem l’atur o una pensió. Potser a Alierta no li interessen massa aquestes qüestions i, francament, ho entenc. Ell, pel simple fet de ser el president de Telefònica, va cobrar l’any 2013 un total de 5,81 milions d’euros segons l’informe de la Comisión Nacional del Mercado de Valores. Si a aquesta xifra se li suma l’aportació a la seva jubilació, el total va arribar a 6,83 milions. Segur que ell, en la seva vida, no haurà de pensar mai com complementar una pensió irrisòria o una prestació de 400 i escaig euros.

Cesar Alierta amb Juan RosellAixò ens separa a nosaltres d’aquest tipus de gent. I pot sonar a demagògia, però en tot cas és una demagògia que afecta a una part molt important de la població. Que els darrers anys els nostres sous han baixat de manera clara és una cosa que tothom sabem, a banda que diversos estudis ho quantifiquen. Possiblement un dels més recents és el publicat el mes de setembre per l’Organització Internacional del Treball (OIT). Però el que potser no acabem de saber precisar gaire és l’empobriment real que estem patint la classe treballadora. Sovint no és fàcil veure més enllà dels problemes que travessem per adonar-nos de fins a quin punt poden arribar a ser-ne, de generals o compartits. I moltes vegades ho són, de compartits. De manera ràpida, n’esmento un exemple.

L’Agència Tributària espanyola recull de manera acurada les dades de les percepcions salarials (si voleu precisar-ho millor, les declarades) del conjunt de la població. I també de les pensions. Ho fa sobre una base anual i, per tant, a diferència del Baròmetre del CIS, reconeix la irregularitat d’ingressos al llarg de l’any de, per exemple, les persones amb contractes temporals o que alternen períodes de feina i atur. Les dades que presenta il·lustren, de manera més dramàtica i molt menys maquillada la realitat econòmica de gran part de la població. Ens diuen, per exemple, que a Catalunya l’any 2012 hi havia 850.000 assalariats/des que tenien uns ingressos inferiors a la meitat del salari mínim interprofessional (SMI). De fet, el salari mitjà d’aquestes persones se situava en 1921 € l’any, quantitat que entre dotze mensualitats suposa tant sols 160 €. En total representaven el 28% de totes les assalariades. Quatre anys abans n’eren el 24%.

pobresaLa mateixa font de dades també ens mostra que quasi el 40% dels assalariats no arriben a ser mileuristes i cobren per sota els 960 € al més. L’any 2008 eren el 35%. I podria continuar, per exemple, dient que els 1,12 milions d’assalariats i assalariades menors de 35 anys a Catalunya cobren de mitjana 14.475 € l’any, una quantitat que dividida en 14 pagues tot just es queda en 1.000 € al mes.

En opinió meva, les enquestes i dades estadístiques tenen una virtut. És cert que sovint la seva presentació és freda, però tenen la capacitat de fer-nos veure que la nostra vida sovint és ben similar a la de molts més. Per exemple, el mes passat se’ns va espatllar el cotxe i, a més, en passar-li la ITV van detectar algunes deficiències que va caldre corregir. Pràcticament els mateixos dies la rentadora va deixar de funcionar. I amb els nostres salaris, només hem tingut capacitat de respondre a aquestes dues incidències a través d’unes targetes de crèdit que han tret fum i que, de fet, simplement han traslladat la manca de liquiditat al mes en el que estem i que, ara mateix, no sabem com acabarem. No obstant, aquests problemes que a mi em podien semblar una gran bola a la que només ens hem d’enfrontar nosaltres són ben similars als d’una part important de la població. I això que nosaltres no som pobles, en absolut. Però tampoc anem sobrats i els nostres ingressos han caigut, ja sigui per retallades o per precarització laboral, més del 40% en 4 anys.

Quan Alierta parla de frau laboral referint-se a situacions que tothom sabem que existeixen, com el treball en negre, és plenament conscient de les seves paraules. Ell sap tant bé com nosaltres que darrere una feina sense contracte hi ha, per part del treballador, la necessitat imperiosa d’uns ingressos. Parem-nos a pensar-hi un moment: a qui li agrada treballar en una feina no declarada? Si tinguéssim una alternativa, ho faríem? Per contra, darrera l’empresari hi ha la voluntat d’augmentar uns beneficis. Necessitat versus voluntat. Alierta i els de la seva classe ho saben i actuen en conseqüència. Creen un llenguatge i uns referents que serveixen als seus interessos, a les seves polítiques, que són fruit de decisions plenament conscients i informades. Les prepararen, les maquillen i miren de fer-les realitat. L’evolució dels sous els darrers anys ho mostra clarament. Si comparéssim aquesta evolució a la dels beneficis empresarials, el resultat encara seria més escandalós. En tot cas, tot plegat ens il·lustra que entremig no hi ha espai per pactes. Que la nostra acció col·lectiva l’hem de construir sobre la plena consciència i anàlisi d’aquesta realitat. I això comporta que caldrà denunciar i renunciar de manera explícita a les pràctiques de concertació a qualsevol preu del “sindicalisme” hegemònic. Ens hi van masses coses.

Anuncis

La precarietat a l’agenda (i no només de l’estiu)

Aquest article el vaig escriure a inicis del mes d’agost i s’ha publicat en català a i en castellà a CatalunyaPress (en castellà i català) i a Tercera Información (en català).

Jo mai a la vida he sigut gaire susceptible de patir un ERO. I no perquè no sigui un treballador. De fet porto treballant des de l’any 1991, excepte durant 11 mesos i mig en què vaig estar aturat. Ni tampoc perquè hi hagi una legislació que dificulti els acomiadaments col·lectius. Tots sabem que els darrers governs han anat introduint mesures legals que faciliten els acomiadaments a les empreses: escurçant-ne la tramitació, incrementant les causes que permeten fer-ne, abaratint-los, etc. Cap d’aquests motius ho explica. Al contrari, si mai he sigut seriosament una potencial víctima d’un ERO és perquè al llarg de la meva vida he treballat amb contractes de durada limitada, o amb beques, o sense cap mena de contracte o, com ara, en situació interina. I el meu cas no és únic, en absolut. Sóc un més dels milions de persones que al nostre país tenim una feina tant precària que no cal ni que ens facin un ERO per a poder-nos fer fora de la feina.

acomiadamentsAquest estiu assistirem a una nova escenificació per part del governs estatals i autonòmics de que l’atur està disminuint. I utilitzaran aquest “descens” per a justificar les bondats d’unes polítiques econòmiques que, a grans trets, els principals partits polítics del Règim del 78 comparteixen o, com a mínim, han deixat passar sense fer massa soroll. Alguna esmena parlamentària i poca cosa més en el millor dels casos. El que ens diran amb una boca molt més petita és que, com ja fa massa anys que dura, la majoria dels nous contractes que se celebren són molt precaris. Alguns de durada molt limitada en el temps, tot i que tothom sabem que una gran part dels contractes d’obra i servei són molt susceptibles de ser fraudulents. I això sent molt benèvols amb els empresaris. Com tampoc no ens explicaran gaire que alguns milers de contractes més ho són de temps parcial. D’unes poques hores al dia o, fins i tot, a la setmana. Encara que si ens ho expliquessin, tampoc ens estranyaria massa ja que, quants de nosaltres no coneixem gent que amb un contracte per hores està fent una jornada complerta? Jo mateix, sense anar més lluny, en diversos moments de la meva vida…

Davant de tot això, des del sindicalisme no podem restar de braços creuats. Hem de tenir molt clar que la lluita contra l’atur no és el nostre únic objectiu ni el principal. La CGT fa molt temps que argumentem que més enllà de les dades de l’EPA cal veure quin tipus de contractes es fan. De fet, la mateixa EPA reconeix que a Catalunya durant el darrer any el nombre d'”ocupats” amb contractes a temps parcial ha crescut un 7%, mentre que amb contractes a jornada complerta amb prou feines ho ha fet el 2%. Però també és urgent i necessari fer molt més i saber adequar les nostres pràctiques sindicals a la realitat precària de milions de treballadors. Dels que no tenim quasi ni el dret a tenir un ERO perquè simplement n’hi ha prou a seure i a esperar que el nostre contracte finalitzi. I que en molts casos topem amb serioses dificultats per a poder participar dels comitès d’empresa, ja sigui perquè estem subcontractats per ETTs o perquè el nostre contracte no dura prou com per poder aspirar a arribar a unes eleccions sindicals ni, molt menys, esgotar el que dura una legislatura.

Si volem deixar de ser una nota en un llibre d’història, i seguir sent eines per a la construcció del nostre futur col·lectiu, els sindicats hem de pensar com responem a aquesta realitat. I fer-ho deixant de banda discursos voluntaristes o grandiloqüents. Hem de pensar com redefinim els espais de conflicte entre el treball i el capital. I actuar en conseqüència. Vull pensar que CGT des de fa un temps estem en aquest camí i que en els propers mesos en veurem els fruits. Mentre, us deixo una petita eina que hem editat des de la CGT de Catalunya i que us podeu descarregar lliurement clicant a la imatge de sota.guia autodefensa precarietat