Més de 20 anys d’explotació i precarietat a la universitat: una història d’entre tantes

Treballo a l’àmbit de la recerca i la docència universitària. Soc arqueòleg. Aquest 2020, amb 48 anys, he tingut el primer contracte indefinit de la meva vida. Ha entrat en vigor el passat octubre. La meva vinculació oficial amb la UAB com a investigador havia començat l’1 de gener de 1997. Gairebé 24 anys abans. Uns mesos abans, el maig del 1996, la mateixa UAB m’havia enviat a fer classes a una universitat de Nicaragua en el marc d’un conveni que tenia. En síntesi, mitja vida amb contractes precaris, amb beques sense cotitzar, amb feina sense contracte. I jo soc dels afortunats. Molts d’altres han desaparegut simplement sense deixar rastre.

Pot semblar una innocentada (començo a escriure aquest post un 28 de desembre), però no ho és. Tampoc és ciència ficció ni res similar. De tot el que he dit i del que explicaré tot seguit, hi ha múltiples proves documentals. Avui parlaré de mi però, la meva, és una història com tantes altres de l’àmbit acadèmic al nostre país i al conjunt de l’Estat. I, com deia, soc dels afortunats. El sistema de recerca i docència universitari és profundament injust. Opera amb pressupostos misèrrims gràcies a la precarietat de milers i als beneficis, prebendes i poder jeràrquic d’alguns/es. I, en gran part, si funciona és perquè molts i moltes de nosaltres ens creiem les nostres recerques i el fet de compartir la nostra formació a través l’activitat docent. Malgrat que sabem que se’ns explota. Per això avui, amb la meva història, ho vull denunciar.

El gener de l’any 1997 vaig guanyar una beca FI per fer una tesi doctoral. Aquell va ser el punt de sortida a la meva relació amb la UAB més enllà de la matriculació a cursos de llicenciatura i doctorat. Era un punt de partida fals, perquè la mateixa universitat m’havia enviat a Nicaragua a impartir docència a la llicenciatura d’arqueologia que estava promovent conjuntament amb la UNAN-Managua. D’això no n’hi havia cap paper. Una companya i jo hi vam anar, tot i això, convençuts. Vèiem una forma de compartir els nostres coneixements, una altra manera de portar a la pràctica la solidaritat en la que feia anys que hi militàvem. En tot cas, al marge de les hores de classe a Managua sense cap contracte pel mig, l’inici “oficial” d’aquesta història és el dia 1 de gener de l’any 1997.

Durant els 4 següents anys vaig estar fent la tesi doctoral. Era un investigador predoc, com els i les que actualment tenen un contracte laboral. Aleshores eren beques i no cotitzaven per res: ni per l’atur ni per la jubilació. Però bé, em prenia seriosament la recerca i la feia tant bé com podia, com acostumen a fer tots i totes les predocs que he anat coneixent. Així, vaig acabar la tesi dins dels 4 anys i la vaig dipositar a la UAB el desembre de l’any 2000. A inicis de l’any 2001 la vaig defensar davant un tribunal de 5 persones. Sense feina, millor dit, sense contracte i sense cap mena d’atur ni de prestació. Suposo que ni la universitat ni el sistema de recerca considerava que ens havien de retribuir de cap manera per haver acabat l’encàrrec que se’ns havia fet: una recerca innovadora que donava lloc a una tesi doctoral.

Així vaig passar pràcticament tot l’any, fins el desembre del 2001: sense salari, sense ingressos i sense atur. Sort que els anys precedents havia sigut capaç d’estalviar gairebé un terç de la beca (12 mensualitats d’unes 130.000 pessetes), dels “recicles” al mercat de Terrassa i d’algunes excavacions arqueològiques on em vaig passar uns mesos alimentat. D’aquesta manera, a banda de fer tasques tècniques en alguna excavació, vaig començar a dirigir la primera campanya de recerca arqueològica al Pirineu, amb alguna petita subvenció d’àmbit comarcal. Fèiem investigació un grapat de joves dels quals cap treballava en el marc de la recerca que dúiem a terme. I, veient-ho amb perspectiva, crec que tècnicament el que fèiem era molt digne.

A mitjans de desembre de l’any 2001 vaig sentir que em tocava la loteria de forma anticipada. Vaig iniciar un contracte de professor associat substituint un altre professor associat que havia tingut de guanyar un contracte menys precari i més ben pagat. Durant el que quedava de curs vaig passar a cobrar 400 i pico euros. Ara la meva recerca la podia vincular amb la UAB i, d’altra banda, feia classes en assignatures pràctiques i en assignatures de teoria de la llicenciatura d’història i al doctorat d’arqueologia prehistòrica. Cobrava una misèria, però seguia existint el recicle del mercat i la feina que feia m’agradava i em motivava. Encara no era conscient de la magnitud de les relacions d’explotació i desigualtat que amaguen les universitats.

Durant aquests mesos vaig guanyar una beca fullbrigth per fer recerca postdoctoral als Estats Units. Per una banda, em feia il·lusió marxar a fora i veure món. Per l’altra, deixar enrere  companys de moltes coses, parella i una família que travessava situacions problemàtiques se’m feia costa amunt. Vaig sentir, però, que no tenia massa alternativa. Si volia tenir algun tipus de perspectiva en el món de la recerca havia de marxar. Ningú sabem ben bé perquè, però sempre ens han imposat que després de la tesi calia anar fora. Ens diuen encara ara que és per conèixer altres realitats, tot i que a la pràctica el que provoca és un profund desarrelament de l’investigador. Un desarrelament social però també pel que fa a equips i col·lectius d’investigació. Un desarrelament que, n’estic convençut, no és gens innocent; però d’això en podem parlar un altre dia. La qüestió és que vaig marxar per un any que al final van haver de ser dos ja que algú em va insinuar que no podia tornar i deixar sense feina al meu substitut. Així que vaig haver de tornar a demanar i guanyar la beca per 12 mesos més.

Al llarg del meu període als Estats Units vaig seguir fent docència i recerca a Nicaragua, ara amb el meu company Nacho. I també van continuar, cada vegada més intenses, les investigacions en zones d’alta muntanya dels Pirineus. Jo seguia sent dels afortunats, ja que tenia una beca i força ben pagada, que em permetia assumir el cost d’anar i venir. Molts companys/es d’aleshores, que són dels que han anat desapareixent, ni això. Tot i això, cap cotització de cap tipus: la beca no es considerava cap salari.

A mitjans de l’any 2004 em vaig presentar al meu primer concurs, si considerem que les tres beques prèvies, obtingudes en règim de concurrència competitiva, no ho eren. I el vaig guanyar. Com a conseqüència, vaig obtenir un nou contracte de professor associat. Inicialment cobrava uns 400 € al mes i poc a poc vaig anar pujant a més de 700 € l’any 2008. No se si ho recordeu, però aquella època es parlava del mileurisme per referir-se a salaris molt baixos. A mi em faltaven alguns centenars d’euros per arribar-hi.  Tot i tenir un contracte de temps parcial, algun curs vaig ser el professor que va fer més docència del meu departament. Una docència, que a més, es repartia els dos semestres, trencant la pràctica habitual al meu departament de concentrar-la només en un. Al meu costat hi havia professors que fàcilment cobraven 4 i 5 cops més, fent menys classes.

Durant aquest període també vaig fer recerca. De fet, vaig dirigir 3 projectes de convocatòries oficials, a Nicaragua i als Pirineus. I, com he dit, era professor associat. Encara avui en dia és el tipus de contracte docent més mal pagat a les universitats públiques. L’excusa per tenir aquests sous tant baixos és que només fan docència, que són contractes de temps parcial i que tots i totes les professores associades tenen feina fora de l’àmbit acadèmic. En el meu cas, això era absolutament fals, i la universitat ho sabia. Els primers anys, quan em demanaven quina feina tenia fora, els assenyalava els conveni de recerca amb un Parc Nacional. Uns convenis que passaven per la mateixa universitat i dels quals jo no cobrava ni un cèntim. Al final, ja cansat, vaig optar per no respondre quan a l’inici de cada curs em tornaven a demanar quina feina tenia fora. La universitat també sabia que feia recerca. Els projectes que vaig dirigir passaven sempre per l’àrea de recerca de la UAB i era la mateixa universitat qui rebia els diners. En definitiva, durant 4 anys vaig ser un fals professor associat: no tenia cap feina a fora, feia recerca, feia tantes classes com un temps complert i vaig començar a ser secretari del meu departament. A la universitat ja li anava bé: mà d’obra qualificada a preu de ganga. Avui en dia aquest tipus de situacions, a les universitats catalanes, es compten per milers.

La investigació, les publicacions, l’estada als Estats Units em va permetre obtenir a inicis de l’any 2006 l’acreditació per ser professor lector. Una acreditació, en l’àmbit de la recerca, és un procés d’avaluació externa de mèrits. En aquest cas el va fer una agència de la Generalitat (l’AQU). Dos anys més tard la universitat va dotar al Departament d’una plaça de professor lector. Es va obrir i un concurs públic. M’hi vaig presentar i el vaig guanyar. També haig de dir que prèviament m’havia presentat a unes oposicions al CSIC que, malgrat aprovar, vaig quedar força lluny de la persona que, per nota, va guanyar la plaça. Un investigador més de 10 anys major que jo i que tenia un currículum impressionant.

Entre la tardor de l’any 2008 i la del 2013 vaig tenir un contracte de professor lector. Feia exactament el mateix pel que fa a hores de docència, tipus d’assignatures, investigació i la secretaria acadèmica del departament. Això sí, ara se’m reconeixia una dedicació a temps complert i, per primera vegada des del 1997, un any treballat em cotitzava per un any. El sou m’havia pujat un 70%, tot i seguir estant molt per sota el d’altres companys del departament. Era, en realitat, un exemple més de la disparitat de salaris i condicions laborals en un col·lectiu que essencialment fem el mateix però a nivell contractual se’ns tracta de formes molt diferents.

Mentre era professor lector la Generalitat de l’Artur Mas i el Mas-Colell va decidir que a les universitats hi havia massa professors. Que calia augmentar la ràtio d’estudiants per professor. A banda, també tenien clar que calia fer encara més negoci amb l’educció superior. Això segon, sigui com sigui, no ho van dir obertament ja que, de cara enfora, sonava fatal. Com a part de tot això van decidir que els contractes temporals de professor lector no donarien pas a una plaça permanent, ja fos de professor/a funcionària (titular d’universitat) o laboral amb un contracte indefinit (professor agregat/da). Fins aleshores quan un professor/a lector acabava el seu contracte de 5 anys s’obria una plaça estable i podia optar-hi mitjançant un concurs. Doncs bé, d’un dia per l’altre ens van canviar radicalment l’escenari.

La UAB, junt amb les altres universitats públiques, van assumir obedientment aquest escenari. Van acomiadar, tot i que legalment era una simple no renovació del contracte, a centenars de professors/es associades. I als i les lectores ens van dir que, quan se’ns acabés el contracte, només ens mantindrien en una situació interina si superàvem un nou procés d’avaluació externa, ja sigui per l’agència estatal ANECA o l’autonòmica AQU. L’any 2013 jo portava uns 10 anys fent classes de llicenciatura, grau, màster i doctorat a la UAB, sense comptar la docència de Nicaragua. Molts altres companys i companyes tres quarts del mateix. Alguns, fins i tot, feia 20 anys que treballaven com a professors a la UAB saltant de contracte en contracte, sumant hores i hores de classe de múltiples assignatures diferents i sent avaluat cada any per enquestes que responien els/les estudiants. Tot i això, ens deien, havíem de tornar a mostrar les nostres aptituds. Si no superaves alguna de les dues avaluacions la UAB t’enviava al carrer sense cap mirament.

La tardor del 2012 l’AQU em va denegar l’acreditació. Com a molts/es d’altres, ja que n’atorguen menys del 50% que es sol·liciten. Em van faltar un parell de punts per arribar als 60 necessaris. Quan vaig mirar els barems i les ponderacions, vaig veure que la docència només et comptava un 15% del total. No deixava de sorprendre aquest fet quan, suposadament, aquesta acreditació t’havia de permetre aspirar a ser professor. Sense entrar a comentar els criteris per avaluar cada aspecte, principalment publicacions, el cas és que el procés acaba culpabilitzant a les persones que el patim. Així, la meva primera sensació va ser de desànim profund, de fracàs. Implícitament, em ressonaven les paraules de vicerectors, gerents i altres jerarques de l’àmbit universitari de que una avaluació negativa implicava que no fèiem la nostra feina. Em va caldre un temps per ressituar-me i haig de dir que l’activitat sindical de crítica de tot el sistema que feia anys que estàvem duent a terme m’hi va ajudar. El problema era el sistema universitari i no nosaltres, un sistema adreçat a deshumanitzar-nos, a desarrelar-nos a tots nivells, a fer-nos obedients i individualistes. La patacada, no obstant, havia sigut forta. De fet, sempre passa en el capitalisme: es trasllada la culpa al treballador/a de no tenir feina o tenir-la precària i mal pagada. Mai és responsabilitat de l’empresa. Doncs a les universitats passa el mateix.

Finalment la primavera de 2013 l’ANECA amb va concedir l’acreditació per ser titular d’universitat i la tardor del 2013 l’AQU, aquest cop si, també em va avaluar positivament la seva acreditació. Això em va permetre ser durant uns mesos funcionari interí fins que la UAB em va passar a professor agregat interí (si, un contracte laboral interí, per sorprenent que sembli). I així he estat, com a interí, des de la tardor del 2013 a la del 2020. Aquests anys he seguit fent el mateix que quan era lector i associat però, de nou, en un tipus de contracte diferent.

No em vull a entretenir massa en què vol dir ser interí. Tot i tenir menys drets que els companys/es que no ho son, suposava una situació menys precària que les precedents. Tot i això, en algun moment havíem de passar un nou concurs on podies perdre davant d’altres persones. De fet, en alguns casos s’han fet servir aquests concursos per fer fora a algú que no era de bon grat d’un departament o d’algú amb la capacitat per incidir en els tribunals. Del meu cas no en parlaré. Alguns/es ja en teniu detall. El rellevant és que, quan em vaig presentar al concurs el juliol d’aquest any ja tenia 3 sexennis reconeguts de docència, 3 de recerca i 1 de gestió. Això dels sexennis (trams en l’argot universitari) són també avaluacions externes que no sempre són positives. En tot cas, jo els carregava a la meva esquena, indicadors dels anys que portava fent la meva feina.

Ara, finalment, tinc un contracte indefinit. Segueixo fent recerca i docència. Com l’any 2001, quan vaig començar a ser professor associat a la UAB. De fet, com l’any 1997, ja que aleshores la docència la feia a una universitat nicaragüenca, enviat per la mateixa UAB.

El més trist de tot plegat no és la meva història. Ni tantes d’altres de companyes i companys que han acabat tenint algun contracte fixe a les universitats. Amb aquest post, molt més llarg que els que acostumo a fer, vull recordar a tots aquells i aquelles que acaben fora de l’àmbit acadèmic. Però, sobretot, vull contribuir a mostrar un sistema d’explotació i individualisme imposat. I recordar que allà on hi ha explotats i explotades, hi ha explotadors. Algun dia caldrà assenyalar-los tant a ells com als mecanismes de la pròpia explotació.

Quasi esclaus? Professorat universitari, món acadèmic i opressió

El millor sistema d’opressió és aquell que aconsegueix que les persones oprimides siguin actives en la seva pròpia opressió. Òbviament, ho dic des de la perspectiva de qui construeix i es nodreix d’aquest sistema. Una perspectiva que és l’oposada a la nostra. D’exemples en què això ha succeït al llarg de la història en tenim molts, des de molts moments de l’esclavisme i del feudalisme fins a moltes situacions actuals dins de les relacions econòmiques del treball assalariat capitalista. L’anàlisi d’aquestes situacions moltes vegades argumenta que la complicitat de l’explotat/da en la seva pròpia opressió és fruit del seu desconeixement de la realitat i d’un suposat baix nivell formatiu. Doncs bé, en l’àmbit acadèmic, de la docència universitària i de la recerca de màxim nivell aquest fet és habitual. Un espai on suposadament tothom hi tenim un alt nivell de formació.

Intento explicar-me. A l’àmbit universitari i acadèmic, també dins dels centres de recerca, hi ha molta precarietat. A les universitats, per posar un exemple, més del 60% del personal docent i investigador és precari: viu amb contractes temporals, amb més incerteses que garanties sobre el futur i uns nivells salarials molt inferiors a una part dels seus “companys” estables. En aquest context, i si se li suma una suposada capacitat d’anàlisi crítica que es pressuposa a algú amb formació universitària, seria esperable que hi haguessin constants revoltes a les universitats. Ja no per part dels i les seves estudiants, sinó dels i les treballadores. No obstant, la realitat ens diu exactament el contrari. Els darrers anys s’ha consolidat un sistema cada vegada més jerarquitzat, més conservador i més refractari al canvi. Un sistema que cau com una llosa molt pesada sobre qui, dia a dia, fem funcionar les universitats però que el veiem com inevitable. Amb ben poques excepcions (per bé que, quan existeixen, sovint pateixen diverses formes més o menys descarades de repressió).

Com s’explica tot plegat? Els darrers anys o dècades s’ha generalitzat a l’àmbit acadèmic una perspectiva d’”excel·lència” basada en diversos factors. I que és l’excusa per definir qui té lloc dins de les universitats i institucions de recerca. Un d’ells és l’èxit individual. Es tracta que com a persones siguem capaces de vendre les nostres “aportacions” acadèmiques com a resultats del nostre treball individual. S’oblida, així, que tota activitat de recerca és necessàriament fruit de processos col·lectius d’acumulació i construcció social del coneixement i que, per si sola, no existiria. S’imposa una espècie de versió del self made man tant tòpica de les perspectives més simples de capitalisme més agressiu. Un altre és la mesura d’aquest èxit, que cada vegada s’estableix de manera quantitativa i no tant qualitativa i sobre la base del nombre de publicacions en un grup selecte de revistes. La gran majoria d’aquestes publicacions són breus, treballs amb escassa capacitat per desenvolupar arguments ja que si no, no es publiquen. I també sovint s’accepten o no a les revistes en funció de si allò que diuen quadra en els debats que marquen les seves línies editorials. O sigui, la millor manera de publicar és repetir una ortodòxia i no gosar sortir de les seves pautes. Fer-ho en treballs breus, més tècnics que argumentatius i adaptats al clixé imperant de visió de la realitat. No cal dir que en aquest context la socialització del coneixement difícilment es reconeix, excepte en els casos en que es produeixi com un intercanvi mercantil en el món de l’empresa.

Aquesta perspectiva condiciona l’avaluació del personal docent i investigador de les universitats públiques que, un cop ha finalitzat la seva tesi doctoral, ha d’entrar en una carrera d’obstacles permanent per a poder seguir sobrevivint en el món acadèmic. Sovint ho ha de fer adaptant els seus treballs a allò que s’espera que es digui per a poder-los publicar. I també redactant un innombrable nombre de sol·licituds de beques i projectes que, per a que puguin reeixir, s’han d’adaptar novament a allò que es vol que s’investigui que, en definitiva, acaba sent també allò que es vol que es digui. En aquest procés, les persones que tenen sort van canviant de feina, d’universitat o centre de recerca, de lloc de residència, de companyes i companys. Pel camí acostumen a deixar de banda la seva energia i capacitat creativa per esdevenir simples reproductors de discursos i perspectives imperants en els mercats de les grans revistes i de les agències que resolen sobre projectes i avaluacions. Esdevenen la bèstia precària perfecta: individualitzada, minoritzada, altament vulnerable i dependent de qui té la capacitat de decidir si tindràs feina o no, de dir quant vals a través de les diferents agències de qualificació i de rànquings. En definitiva, de si mereixes continuar existint com a investigador/a o, per contra, passes a ser un més dels que desapareixeran aquest any de la carrera universitària. I imposen l’expulsió del sistema com un fracàs individual, responsabilitzant a la víctima de ser víctima.

Les universitats públiques estan plenes de supervivents. De supervivents per setmanes, mesos i, els que tenen més sort, per anys. Persones que se senten afortunades per encara continuar-hi sent i profundament atemorides per si l’any vinent podran seguir dient el mateix. Que intueixen que si no s’hi deixen la pell, moltes vegades renunciant a tot i acceptant-ho tot, també ells desapareixeran. I fins i tot sense tenir garantia de que si fan allò que s’espera d’ells i elles podran sobreviure en el món acadèmic.

Imagineu-vos quan d’útil és, pel Poder, un professorat universitari així. Amb por a pensar i amb por a desenvolupar plantejaments crítics. Acabem sent la màquina perfecte de reproducció ideològica del capitalisme, tant de cara al conjunt de la societat com en les darreres fases de la formació de moltes i molts joves. Més o menys com uns telepredicadors o tertulians en hora punta, però dins d’aules universitàries.

Contra tot això hem de lluitar. Activament. També aquests 28 i 29 de novembre. I la resta de l’any, els diferents anys. A banda de les vagues, caldrà embrutar-nos les mans en edificar un nou món acadèmic i científic que, vull pensar, molts i moltes seguim portant als nostres cors.

Treballar per ser pobres?.

Avui els empresaris VIP, aquells que controlen les 18 empreses més grans de l’Ibex-35, han fet públic el seu pla per crear llocs de treball, diuen. L’han exposat preparant detalladament una posada en escena on hi han intervingut, entre d’altres, César Alierta, president del Consejo Empresarial para la Competitividad, el nom que té el lobby d’aquestes 18 empreses. Una de les mesures estrella que han plantejat és incrementar el nombre d’inspectors laborals per perseguir el que anomenen frau laboral i que, no us il·lusioneu, no han tingut cap problema en imputar als treballadors que treballen sense contracte. Diuen que així aflorarien uns 800.000 llocs de treball al conjunt de l’Estat, fet que faria caure la taxa d’atur en més del 3,4%.

L’estudi del lobby dirigit per Alierta no ha entrat a detallar quines circumstàncies ens poden empènyer a treballar en negre i a, fins i tot, fer-ho mentre cobrem l’atur o una pensió. Potser a Alierta no li interessen massa aquestes qüestions i, francament, ho entenc. Ell, pel simple fet de ser el president de Telefònica, va cobrar l’any 2013 un total de 5,81 milions d’euros segons l’informe de la Comisión Nacional del Mercado de Valores. Si a aquesta xifra se li suma l’aportació a la seva jubilació, el total va arribar a 6,83 milions. Segur que ell, en la seva vida, no haurà de pensar mai com complementar una pensió irrisòria o una prestació de 400 i escaig euros.

Això ens separa a nosaltres d’aquest tipus de gent. I pot sonar a demagògia, però en tot cas és una demagògia que afecta a una part molt important de la població. Que els darrers anys els nostres sous han baixat de manera clara és una cosa que tothom sabem, a banda que diversos estudis ho quantifiquen. Possiblement un dels més recents és el publicat el mes de setembre per l’Organització Internacional del Treball (OIT). Però el que potser no acabem de saber precisar gaire és l’empobriment real que estem patint la classe treballadora. Sovint no és fàcil veure més enllà dels problemes que travessem per adonar-nos de fins a quin punt poden arribar a ser-ne, de generals o compartits. I moltes vegades ho són, de compartits. De manera ràpida, n’esmento un exemple.

L’Agència Tributària espanyola recull de manera acurada les dades de les percepcions salarials (si voleu precisar-ho millor, les declarades) del conjunt de la població. I també de les pensions. Ho fa sobre una base anual i, per tant, a diferència del Baròmetre del CIS, reconeix la irregularitat d’ingressos al llarg de l’any de, per exemple, les persones amb contractes temporals o que alternen períodes de feina i atur. Les dades que presenta il·lustren, de manera més dramàtica i molt menys maquillada la realitat econòmica de gran part de la població. Ens diuen, per exemple, que a Catalunya l’any 2012 hi havia 850.000 assalariats/des que tenien uns ingressos inferiors a la meitat del salari mínim interprofessional (SMI). De fet, el salari mitjà d’aquestes persones se situava en 1921 € l’any, quantitat que entre dotze mensualitats suposa tant sols 160 €. En total representaven el 28% de totes les assalariades. Quatre anys abans n’eren el 24%.

La mateixa font de dades també ens mostra que quasi el 40% dels assalariats no arriben a ser mileuristes i cobren per sota els 960 € al més. L’any 2008 eren el 35%. I podria continuar, per exemple, dient que els 1,12 milions d’assalariats i assalariades menors de 35 anys a Catalunya cobren de mitjana 14.475 € l’any, una quantitat que dividida en 14 pagues tot just es queda en 1.000 € al mes.

En opinió meva, les enquestes i dades estadístiques tenen una virtut. És cert que sovint la seva presentació és freda, però tenen la capacitat de fer-nos veure que la nostra vida sovint és ben similar a la de molts més. Per exemple, el mes passat se’ns va espatllar el cotxe i, a més, en passar-li la ITV van detectar algunes deficiències que va caldre corregir. Pràcticament els mateixos dies la rentadora va deixar de funcionar. I amb els nostres salaris, només hem tingut capacitat de respondre a aquestes dues incidències a través d’unes targetes de crèdit que han tret fum i que, de fet, simplement han traslladat la manca de liquiditat al mes en el que estem i que, ara mateix, no sabem com acabarem. No obstant, aquests problemes que a mi em podien semblar una gran bola a la que només ens hem d’enfrontar nosaltres són ben similars als d’una part important de la població. I això que nosaltres no som pobles, en absolut. Però tampoc anem sobrats i els nostres ingressos han caigut, ja sigui per retallades o per precarització laboral, més del 40% en 4 anys.

Quan Alierta parla de frau laboral referint-se a situacions que tothom sabem que existeixen, com el treball en negre, és plenament conscient de les seves paraules. Ell sap tant bé com nosaltres que darrere una feina sense contracte hi ha, per part del treballador, la necessitat imperiosa d’uns ingressos. Parem-nos a pensar-hi un moment: a qui li agrada treballar en una feina no declarada? Si tinguéssim una alternativa, ho faríem? Per contra, darrera l’empresari hi ha la voluntat d’augmentar uns beneficis. Necessitat versus voluntat. Alierta i els de la seva classe ho saben i actuen en conseqüència. Creen un llenguatge i uns referents que serveixen als seus interessos, a les seves polítiques, que són fruit de decisions plenament conscients i informades. Les prepararen, les maquillen i miren de fer-les realitat. L’evolució dels sous els darrers anys ho mostra clarament. Si comparéssim aquesta evolució a la dels beneficis empresarials, el resultat encara seria més escandalós. En tot cas, tot plegat ens il·lustra que entremig no hi ha espai per pactes. Que la nostra acció col·lectiva l’hem de construir sobre la plena consciència i anàlisi d’aquesta realitat. I això comporta que caldrà denunciar i renunciar de manera explícita a les pràctiques de concertació a qualsevol preu del “sindicalisme” hegemònic. Ens hi van masses coses.

La precarietat a l’agenda (i no només de l’estiu)

Aquest article el vaig escriure a inicis del mes d’agost i s’ha publicat en català a i en castellà a CatalunyaPress (en castellà i català) i a Tercera Información (en català).

Jo mai a la vida he sigut gaire susceptible de patir un ERO. I no perquè no sigui un treballador. De fet porto treballant des de l’any 1991, excepte durant 11 mesos i mig en què vaig estar aturat. Ni tampoc perquè hi hagi una legislació que dificulti els acomiadaments col·lectius. Tots sabem que els darrers governs han anat introduint mesures legals que faciliten els acomiadaments a les empreses: escurçant-ne la tramitació, incrementant les causes que permeten fer-ne, abaratint-los, etc. Cap d’aquests motius ho explica. Al contrari, si mai he sigut seriosament una potencial víctima d’un ERO és perquè al llarg de la meva vida he treballat amb contractes de durada limitada, o amb beques, o sense cap mena de contracte o, com ara, en situació interina. I el meu cas no és únic, en absolut. Sóc un més dels milions de persones que al nostre país tenim una feina tant precària que no cal ni que ens facin un ERO per a poder-nos fer fora de la feina.

Aquest estiu assistirem a una nova escenificació per part del governs estatals i autonòmics de que l’atur està disminuint. I utilitzaran aquest “descens” per a justificar les bondats d’unes polítiques econòmiques que, a grans trets, els principals partits polítics del Règim del 78 comparteixen o, com a mínim, han deixat passar sense fer massa soroll. Alguna esmena parlamentària i poca cosa més en el millor dels casos. El que ens diran amb una boca molt més petita és que, com ja fa massa anys que dura, la majoria dels nous contractes que se celebren són molt precaris. Alguns de durada molt limitada en el temps, tot i que tothom sabem que una gran part dels contractes d’obra i servei són molt susceptibles de ser fraudulents. I això sent molt benèvols amb els empresaris. Com tampoc no ens explicaran gaire que alguns milers de contractes més ho són de temps parcial. D’unes poques hores al dia o, fins i tot, a la setmana. Encara que si ens ho expliquessin, tampoc ens estranyaria massa ja que, quants de nosaltres no coneixem gent que amb un contracte per hores està fent una jornada complerta? Jo mateix, sense anar més lluny, en diversos moments de la meva vida…

Davant de tot això, des del sindicalisme no podem restar de braços creuats. Hem de tenir molt clar que la lluita contra l’atur no és el nostre únic objectiu ni el principal. La CGT fa molt temps que argumentem que més enllà de les dades de l’EPA cal veure quin tipus de contractes es fan. De fet, la mateixa EPA reconeix que a Catalunya durant el darrer any el nombre d'”ocupats” amb contractes a temps parcial ha crescut un 7%, mentre que amb contractes a jornada complerta amb prou feines ho ha fet el 2%. Però també és urgent i necessari fer molt més i saber adequar les nostres pràctiques sindicals a la realitat precària de milions de treballadors. Dels que no tenim quasi ni el dret a tenir un ERO perquè simplement n’hi ha prou a seure i a esperar que el nostre contracte finalitzi. I que en molts casos topem amb serioses dificultats per a poder participar dels comitès d’empresa, ja sigui perquè estem subcontractats per ETTs o perquè el nostre contracte no dura prou com per poder aspirar a arribar a unes eleccions sindicals ni, molt menys, esgotar el que dura una legislatura.

Si volem deixar de ser una nota en un llibre d’història, i seguir sent eines per a la construcció del nostre futur col·lectiu, els sindicats hem de pensar com responem a aquesta realitat. I fer-ho deixant de banda discursos voluntaristes o grandiloqüents. Hem de pensar com redefinim els espais de conflicte entre el treball i el capital. I actuar en conseqüència. Vull pensar que CGT des de fa un temps estem en aquest camí i que en els propers mesos en veurem els fruits. Mentre, us deixo una petita eina que hem editat des de la CGT de Catalunya i que us podeu descarregar lliurement clicant a la imatge de sota.