Temps de judicis

El dimarts 30 de juny dos companys seuran al banc dels acusats davant d’un jutge o una jutgessa. En el complex que en diuen la Ciutat de la Justícia, a l’Hospitalet de Llobregat. A un d’ells, el Roger, l’acusen d’haver baixat dues persianes un dia de vaga general. Amb cinisme, en diuen delicte contra la “llibertat dels treballadors”. I de resistir-se quan un parell de guàrdies urbans se li van abraonar a sobre per detenir-lo. Per tot plegat pot anar sis anys a la presó. L’altre és el Merca. Li demanen dos anys de presó pel simple fet de recriminar als guàrdies el tracte que li estaven donant al Roger mentre l’immobilitzaven. De fet, si el van denunciar és perquè el coneixien de la, ja llunyana però encara referencial, vaga pels “Dos dies”. Hi havia tingut un paper actiu.

roda-de-premsa-2Em temo que el judici del 30 serà notícia però poc. En parlarem en els espais militants. Potser menys que si no hagués existit l’actual febre institucionalista o institucionalitzadora, però en parlaran. A nivell dels grans mitjans ja sabem que el judici no generarà soroll, a no ser que l’Ajuntament de Barcelona, la principal acusació del cas, retiri la denúncia que en el seu moment va fer. En tot cas, a les portes de l’estiu la repercussió del judici serà molt menor a la que hauria de tenir. Pretenen empresonar un militant referencial de l’esquerra independentista d’un barri de Barcelona i implicat en lluites del seu barri. I un sindicalista que, entre d’altres, va ser una de les cares públiques de la gran lluita dels conductors d’autobusos del curs 2008-2009: el Merca que, a més a més, ara mateix és secretari d’acció sindical de la CGT de Catalunya, un dels sindicats més importants del nostre país.

El seu judici quedarà submergit en una llarga llista d’altres situacions similars que fa que aquest episodi deixi de ser excepcional, en el sentit que no és una situació única. Fa pocs dies el Tribunal Suprem va confirmar la condemna de l’Alfon, el jove de Vallecas solidari i militant en les lluites dels treballadors. I el mateix dia el van detenir i ara està a la presó. Com el Roger i el Merca, havia participat també en una vaga general. I pocs dies més tard, assistirem també a una vista judicial a Tarragona. Serà el 9 de juliol i seuran al banc dels acusats 4 antigues treballadores de la fàbrica Expert, de l’Arboç, i dos sindicalistes de la CGT actualment jubilats. Ara els poden condemnar a entre 3 i 4 anys de presó per lluitar en contra el tancament de la seva fàbrica, ara fa quasi 11 anys. I la llista podria continuar a la tardor, quan continuaran els judicis cap a desenes d’imputats/des a les darreres vagues generals. Junt a molts d’altres, hi haurà també les actuals secretària general i d’organització de la CGT de Barcelona. I molts altres militants de l’esquerra anticapitalista. Dels que hi posen el cos i el seu dia a dia, més enllà de grans titulars i figures mediàtiques.

Els i les imputades del Cas Expert tenen també una cita al jutjat aquest 9 de juliol

Els i les imputades del Cas Expert tenen també una cita al jutjat aquest 9 de juliol

El dia 30 de juny jutjaran als dos companys per defensar les condicions de vida dels treballadors i treballadores, del conjunt de la població. Passats els anys, s’han fet palesos els efectes de la reforma laboral de febrer del 2012, la que havia motivat la vaga general. Els salaris nominals, i encara més els reals, han baixat i ara hi ha treballadors/es en actiu que són pobres. Les hores extres, i amb elles les jornades laborals, han crescut. La por, a perdre la feina, a patir canvis en la jornada laboral, a una reducció del salari, a haver de fer feina per sobre del teu contracte, …., tota aquesta por i d’altres són molt més freqüents avui que a inicis del 2012. Es jutjarà, doncs, la solidaritat. La no resignació a ser una peça més en la reordenació del Capitalisme que estem patint els darrers anys.

Els acusen dues institucions, Ajuntament de Barcelona i Generalitat, que diuen representar-nos. No cal dir massa més. No ens asseurem a esperar que algú esmeni aquesta situació. D’aquestes institucions no n’esperarem solucions.

multitudII250x100Nosaltres aquests dies sortirem al carrer i alçarem la nostra veu. Pel judici del Roger i del Merca, però també pel dels companys i companyes del cas Expert. Per la presó de l’Alfons i per la tardor que ens vindrà. Ho farem parlant de repressió. Però, sobretot, ho farem construint dia a dia l’alternativa a les situacions que denunciem. Des dels barris i pobles fins als centres de treball. Aquesta serà la nostra veritable resposta a la repressió. I fent-ho farem sentir que estem al costat dels nostres companys i companyes represaliats. A la seva alçada i a la del seu compromís que, en definitiva, és amb la Humanitat.

Anuncis

L’interlocutor s’esgota. I ara què?

Fa poc dies Juan Rosell, president de la patronal CEOE, va assegurar que calia recolzar a CCOO i UGT. No va tenir pels a la llengua d’explicitar que als empresaris els interessa que aquestes organitzacions siguin fortes. Com justificant fins i tot que cal donar-los recursos econòmics, va afirmar que la patronal “no podemos quedarnos sin interlocutores fiables y preparados“.

diàleg social 2015A molts i moltes de nosaltres segurament el que va dir el Rosell no ens venia de nou. Hem conegut directament les pràctiques sindicals de CCOO i UGT a molts centres de treball. Hem patit la seva habilitat per erigir-se com a interlocutors dels i les treballadores; en ocasions argumentant la seva majoria en comitès d’empresa, en d’altres a través de meses sectorials o, també, perquè l’empresari o l’administració només s’ha volgut asseure amb aquests dos sindicats. Hem observat com darrere el monopoli de la veu generalment hi ha hagut la desmobilització, desactivant els conflictes i garantint una espècie de “pau social” als centres de treball. Encara que fos en un context de pèrdua descarada de drets i degradació de les condicions de treball, la fi acaba sent aquesta “pau” que, en ocasions, cal vestir una mica per fer-la presentable.

No obstant, malgrat tenir-ho clar i haver-ho viscut reiteradament, les declaracions del Rosell a mi em van sorprendre. Pel clares i directes que eren. Potser calia sortir al rescat d’unes organitzacions, CCOO i UGT, que poc a poc veuen erosionada la seva capacitat de monopolitzar les lluites laborals. Les darreres mobilitzacions al carrer ho han anat testimoniant. I a les eleccions sindicals es certifica una constant, tot i que de moment encara lenta, davallada de suports. Potser també es tractava d’una advertència a mirar d’evitar el que aparentment està passant en la política institucional, que l’esfondrament del bipartidisme es plasmi també a l’àmbit sindical.

Crec que aquestes declaracions tampoc són alienes al que ha succeït aquestes darrers setmanes. O millor, que processos com el de la vaga de tècnics de Movistar, la coneguda com a #ResistenciaMovistar, poden haver incidit en que una part de l’empresariat no tingui problemes en reconèixer el que deia en Juan Rosell. Més de vuit setmanes de vaga indefinida de treballadors/es precaris. Organitzats en assemblees i comunicant-se via grups de watzap. Una vaga que ha continuat malgrat l’intent de CCOO i UGT de deixar-la sense efecte signant un acord irrisori en la negociació d’una lluita que no havien convocat. La capacitat dels i les vaguistes de mantenir la seva força després de la maniobra del sindicalisme oficial va evidenciar la feblesa d’aquestes organitzacions. El fet que el recolzament de la vaga s’estengués encara més a amplis sectors de la societat, amb accions de suport a molts barris i poblacions, encara va realçar més l’esgotament de CCOO i UGT com a interlocutors.

IMG-20150526-WA0029Els propers mesos caldrà observar amb atenció com evoluciona aquesta situació, la de la fractura del monopoli sindical que ha imposat la “pau social” de les darreres dècades. En el cas de la vaga de tècnics de Movistar han passat coses interessants, que és convenient analitzar-les amb calma. L’ampliació del recolzament actiu a la vaga més enllà dels propis vaguistes, amb el símbol que suposa les dues ocupacions de la botiga de Movistar-Telefónica al centre de Barcelona, innegablement havia de posar a sobre la taula més actors. I així ha sigut. Les decisions de què fer o no fer progressivament s’han pres a més mans, amb els moviments socials jugant un rol cada vegada més intens. Fins aquí, tot ben lògic. No obstant, a partir de cert moment, una part de l’expressió pública del conflicte s’ha delegat en forces polítiques que d’alguna manera o altra concorrien al joc institucional, bàsicament a l’Ajuntament de Barcelona. No entro a valorar l’aposta electoral en si. Però no vull deixar de senyalar que cedir una part de la visualització pública d’una lluita d’aquestes característiques a persones pel simple fet que tenen certa projecció en l’àmbit institucional pot ser molt perillós.

Observant el desallotjament de la botiga de Movistar-Telefònica a Pça. Catalunya el passat dissabte, un es queda amb una sensació rara. I no pel fet que s’hagi abandonat una ocupació, cosa que pot ser explicable per l’amenaça d’un desallotjament per part de la BRIMO, de represàlies i de l’esgotament de qui portava dies fent-la possible. Sinó perquè es va produir en un context en que cares de la nova política institucional van acaparar el ressò mediàtic en detriment dels que feien la vaga i, qui sap, si van incidir en les seves decisions en situacions de tensió i pressió. Tot plegat per una agenda que potser no és la dels tècnics en vaga del #ResistenciaMovistar. Veient-ho, espero equivocar-me. I que no hi hagi ningú amb la temptació d’ocupar l’espai d’interlocució que CCOO i UGT poc a poc estant perdent i que en Rosell reclama a crits. Si això passa, més que nova, tornarem a tenir a sobre les velles cadenes de la política que ens han imposat els darrers 40 anys.

NOTA: aquesta, com la resta d’entrades en aquest espai, són opinions estrictament personals que no comprometen cap dels àmbits on milito.