Quan ens afiliem a un sindicat, ho fem per alguna raó. Espero que en el cas de la CGT, quan ho fem sigui perquè ens volem defensar com a treballadores i treballadors. En un nivell més immediat volem fer front a les agressions que patim per part d’empreses i administracions (en clau defensa) i per millorar les nostres condicions de treball i vida (quan passem a l’ofensiva). I a un nivell més global perquè volem canviar la societat, aquí i arreu, en alguna cosa semblant a allò que els nostres avantpassat en deien la revolució Social.
Ja fa més de 100 anys, l’anarcosindicalisme va néixer trencant dogmes. Va suposar la unió revolucionària de dues potes del moviment obrer ibèric. Per una banda, l’anarquisme que pregonava la lluita contra tota explotació i opressió i per la llibertat individual i col·lectiva. Per l’altre, el sindicalisme que en aquella època plantava cara a la voràgine d’explotació dels capitalistes que estaven fent la revolució industrial i a l’Estat que els donava carta lliure per a l’explotació. Aquesta unió va ser revolucionària en ella mateixa. Trencava motlles de l’ortodòxia ideològica de diversos corrents de pensament i construïa una potent alternativa al sindicalisme subordinat a l’acció política que plantejaven organitzacions com a UGT. Autonomia, confederalisme, solidaritat, acció directa, assemblea… es van tornar conceptes fets realitat en la lluita obrera, que es plasmava en realitats tant diverses com el Congrés de Sants de la CNT del 1918 o la vaga de la Canadenca del 1919.
El temps passa i un segle més tard la CGT ens seguim reivindicant anarcosindicalistes. Ho fem en una realitat que de base no ha canviat excessivament però que és radicalment diferent. en forma en com la vivim i la percebem. La lògica del benefici i la propietat capitalista segueixen dictant les lleis de funcionament, ara clarament, a tot el planeta. Els estats s’agenollen davant el seu poder. Ho veiem amb la claudicació davant les elèctriques o la no derogació de la reforma laboral.
No obstant, si bé l’enemic és el mateix i els nostres objectius a llarg termini són els mateixos, el dia a dia és diferent. Les formes en com es concreten les relacions laborals ha canviat respecte fa un segle. Els contractes laborals s’han fet habituals i que no en té sembla quedar fora de l’àmbit del sindicalisme (fal·làcia). Les institucions han creat lleis i reconeixen certs espais com els únics hàbils per a canalitzar les relacions laborals i els seus conflictes: inspecció de treball, comitès d’empresa, delegades i delegats sindicals, preavisos de vaga, etc. El teletreball era impensable fa uns anys, així com també l’existència de processos productius compartits entre aquí i múltiples centres de treball disgregats en varis continents.
És una obvietat que l’anarcosindicalisme no ha d’estancar-se i ha de seguir creant eines de lluita sindical i social. També és obvietat que en una organització com la nostra, d’arrel llibertària i horitzontalitat, la construcció d’aquestes eines ha de ser col·lectiva i fora de dogmatismes. Aquest procés ha d’arrencar de la realitat, del picar pedra en els conflictes i en el teixir organització a cada localitzat, a cada empresa i a cada sector. Al mateix temps s’ha de retroalimentar amb l’anàlisi crítica d’allò que fem: pensant quins fruits ens està donant i com podem resoldre mancances i ampliar la seva efectivitat.
Tot plegat, comporta canviar. No fer-ho, suposa conformar-nos amb la nostra realitat actual que, a ningú se’ns escapa, queda lluny d’erosionar com voldríem l’estat i el capital. Personalment, em costa no pensar que en una organització com la nostra això no ho tinguem molt clar, assumint que el debat hauria de girar al voltant les diferents propostes, però no en el fet d’intentar evolucionar. Però veient la dinàmica orgànica, els ulls se m’obren a una realitat ben diferent.
Fa anys que els ordres del dia de les plenàries confederals pivoten, principalment, en temes d’organització i, molt especialment, en tractar conflictes de diferent ordre. Expulsions, comissions d’investigació i de garanties, interpretacions d’estatuts per part de determinats càrrecs com a dogmes apareixen recurrentment en els debats de l’organització. Que això passi em preocupa per diversos motius. El primer és que ens treu massa temps i massa energia de la reflexió i l’intercanvi d’idees repensat i enfortir la nostra lluita sindical. A més, genera desànim i desincentiva la implicació dels i les afiliades, aspecte fonamental en una organització com la nostra que és antijeràrquica. El segon, és que molt sovint qui promou aquests punts són alguns secretariats permanents o els seus membres. Si observéssim des de lluny el nostre sindicat, aquest segon aspecte ens podria portar a pensar que militem en una organització verticalista on les mesures punitives dels seus càrrecs contra els afiliats són habituals.
Puc entendre que en un sindicat de milers d’afiliats i afiliades hi hagi conflictes. Però em preocupa que la forma de resoldre’ls sigui reproduint un esquema de llei i ordre propi dels estats que diem combatre. Em sembla que molts i moltes afiliades de la CGT saben de què estic parlant. Continuar per aquest camí ens pot portar a una espècie d’anarcocontrol, per molt contradictòria que ens sembli la paraula. A ser una organització on un grup reduït tingui reconegut el dret a dir què i com som i què volem, mentre la resta assenteix amb el silenci. Una organització així difícilment canviarà i veig poc provable que no acabi sent una caricartura de l’anarcosindicalisme que tant ens estimen. M’imagino que aquesta és l’aposta del poder.
L’alternativa és practicar l’anarcosindicalisme i fer-ho en el món que ens ha tocat viure i combatre. Per fer-ho, ens cal creativitat, trencar motlles (també els nostres), enfortir la implicació de tothom, que necessàriament implica fer de l’acció directa i les assemblees un costum, i generar espais de debat en llibertat i sense por. Espero que sapiguem, entre totes i tots i sense que ningú estigui per sobre de ningú, malgrat responsabilitats orgàniques que puguem tenir, tirar milles per aquest camí.
La Sal de la Terra 