Explique-nos-ho

Fa uns dies ha sortit un nou mitjà, el Diari del Treball. Per si sol el seu nom ja sembla interessant, tot i que caldrà veure en què resulta l’experiència. Em van demanar un petit escrit de salutació i en unes 300 paraules vaig intentar reflectir perquè crec jo que és necessari un mitjà de comunicació que parli del món del treball, en totes les seves facetes. Us el deixo, tot i que també el podeu trobar aquí: http://diaritreball.cat/expliqueu-nos-ho/.

Fa un any i escaig sota les bales de goma de la Guàrdia Civil van morir 15 persones a la tanca de Ceuta. La notícia no ens va arribar per les grans agències sinó per la insistència del teixit solidari que va tenir la capacitat de trencar, gràcies a les xarxes socials, un mur de silenci. Tot i que dotze mesos més tard se’n parla poc, en aquesta ocasió la història de quinze vides segades i de la ignomínia de l’Europa que xucla la sang d’Àfrica va sortir a la llum.

guardia-civil-inmigrante_560x280Situacions com la de Ceuta són poc habituals. A l’altra cara de la moneda, gairebé cap mitjà (o cap) es va fer ressò de la presentació l’agost que Guy Rider, director de l’Organització Internacional del Treball, va fer d’un informe on aquest organisme explicava que cada any al món moren 2,3 milions de persones en accidents laborals o per patologies derivades del seu treball. Una cada 14 segons, unes 6.300 cada dia, quasi 200.000 al mes; molt sovint per alimentar les plusvàlues del Capital. Tampoc ocupen grans titular informacions com que l’amiant ha matat a l’Estat Espanyol unes 40.000 persones, les mateixes que moriran en les pròximes dècades per això mateix. Treballadores i treballadors i els seus familiars, que tenien la feina en empreses que produïen o manipulaven asbest fins a la seva prohibició l’any 2002, tot i que des dels anys 1940’s es coneixien els seus efectes perjudicials per la salut.

El naixement del Diari del Treball és una bona notícia. Hauria de permetre que milers de realitats com aquestes sortissin de l’anonimat. De fet, manllevaré paraules d’un periodista, Robert Fisk, per donar-li la benvinguda: “Si és que hi ha d’haver algun motiu per a la nostra existència, com a mínim hauria de ser la nostra habilitat d’explicar la història tal com és perquè ningú no pogués dir: «No ho sabem, ningú no ens ho ha explicat»”. I això és especialment vàlid pel món del treball, que fa funcionar el món.

Anuncis

La impunitat guanya (per ara)

Fa uns mesos explicava a Xarxa Penedès que feia un any i tot continuava igual. Em referia a la mort de’n Yassir Younoussi a la comissaria dels Mossos d’Esquadra del Vendrell el 31 de juliol del 2013. I al seu pare Ahssen, que junt amb alguns amics i familiars portava dotze mesos demanant justícia per la mort del seu fill. Finalment han obtingut resposta. El jutjat núm. 2 de la capital del Baix Penedès ha arxivat seva la denúncia contra 8 policies per homicidi imprudent. La jutgessa no veu indicis de cap infracció ni delicte en la conducta dels agents. Ho diu i es queda tant ampla.

IMG_0682 edit baixa_1La cadena de la impunitat sembla que ha funcionat. Silenci des de la comissaria del Vendrell i del Departament d’Interior. Ningú ha sortir del guió per dir que tenir una persona detinguda immobilitzada amb 6 policies a sobre i un casc integral posat al revés és normal. Silenci des de l’ajuntament, on tampoc ningú s’ha queixat de manera pública per la brutalitat que sembla que els mossos d’esquadra empren de manera freqüent envers una part dels veïns de la vila. Brutalitat que, en el cas del Yassir, va acabar amb la seva mort.

I també silenci des dels mitjans de comunicació. Un silenci encara més vergonyós aquests dies. Cap dels grans mitjans ha esmentat la notícia de l’arxivament de la denúncia ni, molt menys, l’ha posat en qüestió tot explicant el cas. De manera senzilla, sense valorar-lo. Simplement dient qui era en Yassir, de què el coneixia abans la policia, com el van detenir i com va morir. Aquests mateixos mitjans que callen sobre aquests fets ens han detallat que, pobrets, el Núñez pare i fill van tenir fred la seva primera nit a la presó i que el protocol no els deixava tenir una manta. Curiosament cap d’ells es va preguntar si la resta dels 9.800 presos/es a Catalunya també passen fred a la nit ni des de quan fa que el pateixen.

Suposo que hi ha notícies i notícies, i persones noticiables i d’altres que no ho son. Els Núñez mereixen un espai a les notícies i els molts Yassir que hi ha al nostre país, no. Però no crec que el silenci sobre el desenllaç actual del cas Yassir respongui només a aquest fet. Més aviat penso que hi ha un altre factor a tenir present. La denúncia és contra uns mossos d’esquadra, que segurament quan van reduir el Yassir a la cel·la de comissaria eren perfectament conscients del què feien. Uns mossos que han tingut la cobertura dels seus superiors, des del comissari fins el conseller. Aquest silenci busca, més aviat, protegir unes pràctiques policials i, sobretot, tot l’engranatge que les promou, i que posteriorment les encobreix quan algú gosa qüestionar-les.

En Ahssen Younoussi haurà de seguir esperant justícia. Mentre, el conseller d’interior aquesta nit suposo que tornarà a dormir tranquil·lament, potser inquiet per si les enquestes l’avalen o no com un valor a l’alça dins d’UDC. Uns demanen justícia mentre d’altres pensen bàsicament en els seus interessos. Mentrestant la impunitat, que és tant vella com l’explotació i la injustícia, segueix imposant el seu domini. I la denúncia per la mort de’n Yassir va a parar a un calaix junt a tantes d’altres que també parlen d’abusos i maltractaments e mans de la policia.

Senzillament, no ho hem de deixar passar. Com algú deia per twitter, “una vida no s’arxiva”.

yassir_24N copia

Aquell vespre ell no va venir…., estava al CIE

Aquell vespre la meva amiga havia tornat a casa en sortir del bar on treballava des de feia uns mesos. A casa va començar a fer el sopar com feia habitualment. Per ella i el seu company que aquell dia semblava que trigava una mica més a tornar de la feina. Les hores van anar passant massa lentament per l’angoixa que creixia, i un dels dos plats es va refredar a taula. El noi no va arribar aquell vespre, ni l’endemà al matí. Ni durant tota la setmana ni les següents. En passar uns dies, la noia va treure forces per trucar a la família d’ell al Marroc; per preguntar si en sabien res, si és que se n’havia tornat deixant el pis que compartien en una ciutat vallesana, a Catalunya, des de feia prop d’un any. Res, no en sabien res. El seu company havia desaparegut sense deixar rastre deixant-la a ella enfonsada en un mar de preguntes sense resposta i inseguretats. Si l’havia de deixar, com és que no havia gosat dir-li ni una paraula, ni una raó? Ell no és així, pensava…

Dos mesos més tard, a l’hora que sempre tornava ella a casa de treballar al bar va rebre una trucada. “Hola, soc jo. No t’he deixat. Estic al Marroc. M’hi han portat avui mateix després de tenir-me aquests dos mesos al CIE. No t’he trucat perquè no m’han deixat. Com jo, érem molts“.

Interior del CIE de la Zona Franca (Barcelona)

Aquesta història és verídica. I va passar ara fa prop de quatre anys en alguna ciutat del Vallès Occidental. Jo coneixia la noia arran dels cafès que prenia al bar on treballava. El seu company va ser un més dels milers que aquell any van passar pel Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de la Zona Franca de Barcelona. De fet, l’any 2013 van ser quasi 1.600 les persones empresonades en aquest centre, que tècnicament no és una presó però reclou i priva de llibertats i drets tant o més que una presó. I al conjunt de l’estat van ser més de 9.000. El company de la meva amiga no va tenir ni un dels pocs drets que tenen, com a mínim sobre el paper, les persones recloses en els centres penitenciaris. Cap dret a una tutela judicial, cap possibilitat de comunicar-se amb la seva família, limitacions en l’assistència mèdica, … Durant els mesos que hi va passar, no tenia lavabo a la cel·la. Ni ningú li va dir quan de temps hi seria, ni què farien amb ell. Silencis i terror darrere d’uns murs a tocar les nostres ciutats.

Demà 18 d’octubre a Barcelona hi ha una convocatòria per tancar el CIE de la Zona Franca i m’ha fet recordar aquesta història i he volgut escriure-la. Crec que no cal afegir-hi massa més. Nosaltres no hem fet els CIE, ben cert, però a les nostres mans hi ha la possibilitat de tancar-los. Dubto molt que ho facin les institucions que els han creat, que són les mateixes que promouen les polítiques de bloqueig militar de la vora nord de la Mediterrània i que han fet d’aquest mar la tomba de milers i milers de persones cada any. Per tant, ens pertoca a nosaltres posar-nos-hi, participant de campanyes grans però també de petites iniciatives i accions que podem anar fent en el dia a dia. Per exemple, si veiem la policia aturant immigrants en un locutori o en una estació de tren o autobusos, perquè no ens aturem un moment, observem i, simplement, preguntem perquè ho fan?

redada

Ara fa un any, i tot continua

En Yassir va morir a la comissaria dels Mossos d’Esquadra del Vendrell el 31 de juliol de 2013. El passat 1 d’agost vaig publicar un petit article d’opinió al mitjà digital Xarxa Penedès (www.xarxapenedes.cat). A part d’un recordatori de’n Yassir i una queixa contra la impunitat policial, també volia introduir una petita reflexió sobre el nostre paper en les lluites dels sectors més explotats de la nostra societat.

Ara fa un any que a en Ahssen Younoussi, veí de El Vendrell li van dir que el seu fill havia mort a comissaria dels Mossos d’Esquadra. Segurament no li van dir que era l’enèsima víctima mortal sota custòdia d’aquest cos policial, però ho era. I possiblement ell no va tenir ni temps de pensar que el seu fill, en Yassir, no seria la darrera, de víctima. Com així ha sigut. El cas és que de tot això ara en fa un any, encara que nosaltres ho sabéssim uns mesos més tard. Quan dic nosaltres em refereixo a veïns i veïnes del Penedès, “autòctons” (per dir-ho d’alguna manera) i participants de diversos moviments socials, sindicals o polítics de l’esquerra.

IMG_0682 edit baixa_1Ha passat un any. I ha plogut força. De vegades fang, d’altres una pluja molt més neta. Per una part de la població del Vendrell aquesta pluja no ha aconseguit esborrar el record de’n Yassir. Començant pel seu pare, com és normal. I pels seus amics. Un d’ells, en Moha, durant aquests mesos ha vist com els Mossos d’Esquadra li posaven una denúncia per atemptat a l’autoritat. Curiosament ell ha sigut un dels amics de’n Yassir que més s’ha significat per denunciar les circumstàncies de la seva mort, per reivindicar el seu record. I per exigir justícia. I una bona part dels seus veïns, del barri Pisos Planes , també el recorden. Molts d’ells, com el mateix Yassir i el seu pare Ahssen han anat arribant els darrers 30 anys procedents del Marroc.

Jo diria que a la resta de les persones que vivim al Penedès la pluja tampoc ens ha esborrat massa la memòria d’en Yassir, ni de la manera com va morir o el van matar. I no tant perquè en mantinguem viu el seu record i, sobretot, l’esfereïment pels indicis i els silencis que envolten la seva mort, sinó pel simple fet que el seu traspàs ens va passar desapercebut a la majoria. Com ho havia estat la seva vida, en un barri “marginal”, tenint treballs “marginals” i patint problemes que, a molts de nosaltres, amb prou feines ens esquitxen de tant en tant.

Situacions com les relacionades amb la mort de’n Yassir són molt il·lustratives de la realitat on vivim. Més enllà dels grans titulars, com son la seva pròpia mort a comissaria o la manca de convicció del procés judicial en curs. O el paper encobridor del propi cos policial i de la Conselleria d’Interior, tot plegat símptoma de la impunitat dels abusos de poder. Tot això no ens sorprèn massa, a la gent militant. Molts cops parlem de situacions similars als nostres manifestos, a les cançons dels grups de música referencials o en algunes de les campanyes que fem.

No, el que ens ha de fer rumiar i del que hem de treure conclusions per canviar, si cal, i poder avançar, és el que s’amaga darrere aquests grans titulars. Possiblement quests darrers dies només una petita part del teixit militant ha tingut present el cas de’n Yassir. Un cas que, més enllà d’una persona, simbolitza les condicions de vida d’un sector gens negligible numèricament de la població penedesenca, i l’espai que aquests veïns ocupen en la construcció de la imatge que tenim de la nostra pròpia realitat. Senzillament, un té la sospita que en Yassir no figura pas al nostre ordre del dia. Un noi mort. Mort en mans de la policia que, com ens explica el seu pare a Xarxa Penedès, li va posar un casc integral al revés durant 10 minuts amb sis policies a sobre, uns minuts que per ell han esdevingut tota una eternitat. Un noi que tres anys abans havia denunciat públicament la brutalitat policial quotidiana contra la qual el seu barri s’havia alçat i que, pel que ens diuen, després va patir assetjament policial.

Presence-of-Mind-Jacob-Lawrence-Migration-Series-631Si això ens hagués passat a algú de nosaltres, peninsulars de naixement i militants de l’esquerra combativa de tota la vida, tinc molt clar que el nostre cas estaria en el boca a boca dels moviments socials de gran part del país. I encara més els dies propers a l’aniversari o a algun moviment en el procediment judicial en curs. L’anonimat dins dels nostres espais de la vida de’n Yassir i també de la seva mort ens ha de fer reflexionar. Ens ha de fer pensar en els apartheids que conviuen amb nosaltres cada dia. Que una part dels nostres veïns estan privats de drets tant bàsics com el d’aspirar a viure en un lloc. I que aquesta privació els aboca a ser mà d’obra gairebé esclava, amb salaris de misèria i desproveïts de mecanismes per a defensar-se . Potser els veiem de tant en tant a l’obra, o collint a la vinya. Son veïns i veïnes i la seva existència és ben real, com la nostra mateixa. L’esquerra combativa hauria de tenir, crec que com a primer punt de l’odre del dia, cercar com arribar a ser també el seu espai de lluita. Quan ho fem, en Yassir deixarà de ser anònim. I nosaltres, com a esquerra revolucionària, haurem fet una passa de gegant.