Vaga: “postureo” o lluita?.

Aquesta lluita, és per “postureo” o és per a guanyar?

Aquesta pregunta hauria d’estar fora de lloc quan iniciem un conflicte sindical. Sobre el paper, tota lluita sindical, que és en si mateixa una expressió del conflicte social, la fem perquè l’entenem com a eina per aconseguir un seguit d’objectius. En els temps que corren, molt sovint es tracta d’aturar agressions que la patronal fa directament contra les nostres condicions de treball que són, també, les nostres condicions de vida. És a dir, contra nosaltres mateixos. Subcontracten part dels/les nostres companyes, acomiaden, ens canvien la jornada laboral, ens fan fer hores, ens baixen el salari i un llarg etcètera. Però de vegades també busquem avançar, millorar, conquerir part del pastís que actualment es queden els capitalistes. En definitiva, lluitem per guanyar, per a nosaltres mateixos/es, per la immensa majoria de la humanitat. Una lluita que es porta endavant fins i tot en la situació més concreta i particular, com pot ser en un piquet en el fred d’una matinada d’hivern en un polígon o enganxant un adhesiu sobre una mercaderia en un estant d’un supermercat.

tramvies

Com deia, només el fet de plantejar la pregunta que inicia aquest text hauria de ser una aberració. Per desgràcia, no ho és. De fet, massa sovint la resposta és la primera de les opcions, la del “postureo”. D’exemples en tenim molts i molts. A la lluita sindical massa sovint hem vist com els sindicalisme oficial utilitza jornades de mobilitzacions i de vagues per passejar banderes i delegats mentre entre bastidors estan precuinat amb l’empresa com s’aplicaran aquelles mesures que es diu combatre. Aquest “postureo” còmplice busca desactivar qualsevol resistència i desposseir als i les treballadores de la seva capacitat de lluita. És a dir, tot el contrari d’allò que sobre el paper diu que vol fer.

Aquestes actituds les hem denunciat una i una altra vegada. Les coneixem i les hem patit i, precisament, intentem que el nostre sindicalisme sigui tot el contrari. Però no podem caure en l’autocomplaença fàcil. Si les lluites les fem per a guanyar, hem de pensar fredament com volem fer-les. I pensar-les de la manera més col·lectivament possible. Això implica, necessàriament, a la nostra secció sindical allà on hi ha el conflicte i la seva capacitat d’activar el conjunt de la plantilla per mitjà de l’assemblea, la nostra manera d’entendre la democràcia. Però també comporta la implicació del conjunt del sindicat als seus diferents nivells. Es tracta de guanyar. De doblegar la voluntat de qui té el poder, perquè controla els mitjans de producció i l’emparen les lleis i els mecanismes coercitius de l’estat. Davant d’això, només ens tenim a nosaltres: la nostra intel·ligència, les nostres mans i la nostra capacitat de ser multitud.

Si la lluita la fem per a guanyar, això ens porta a vells debats que ja es plantejava el sindicalisme a inicis del s. XX a Catalunya i que van marcar la diferència entre dues tradicions, la de caire més socialista i l’anarcosindicalista. Com ha de ser una vaga? Ha d’implicar només una aturada d’un centre de treball? Busquem una imatge dels i les treballadores aturats, un dia rere l’altre amb les nostres banderes onejant al vent? Només amb això un centre de treball amb unes quantes desenes o centenars de treballadors/es aconseguirà vèncer una gran multinacional que en té la propietat? L’experiència ens mostra que aquest tipus de vagues “passives” i circumscrites només al centre de treball tendeixen a acabar malament per als nostres interessos. I l’estat i el capital també ho saben quan, precisament, ja fa anys que van prohibir les vagues per solidaritat. Les seves lleis, el sindicalisme oficial i, de vegades, algunes pràctiques de sindicats no tant oficials porten cap aquí. I també moltes vegades ja abans de que acabin, i sovint de que comencin, ja en sabem el final. Aquestes dinàmiques poden ser, també, de “postureo”.

Hi ha altres maneres de plantejar els conflictes i les vagues. De forma molt més “activa” i pensades per a guanyar. Això vol dir que han de partir de dues condicions: la primera que els i les treballadores del centre de treball s’hi impliquin i la facin. La segona, que tinguem la capacitat d’exercir la força suficient per a trinxar la resistència de l’empresari. Això darrer moltes vegades ho podrem aconseguir si, a banda de no limitar-nos a quedar passives i aturades en una vaga, som capaces de sumar a la nostra la força de la solidaritat. Sovint no es tracta només d’aturar el funcionament d’un centre productiu, ja que moltes vegades les empreses poden aguantar millor una aturada llarga que qui ha de portar un salari a casa per pagar el dia a dia. En molts casos es pot incidir en la distribució o la comercialització del producte de l’empresa, en la seva imatge, en els seus clients, etc. I per poder-ho fer, molts cops calen més mans que les dels treballadors/es en vaga.

mg_0471-1

La recent vaga de Cacaolat ens ho ha mostrat. Ja fa una mica més de temps, les vagues de Movistar, FNAC, busos, etc., també. Són vagues on es va activar la participació en el conflicte de més persones i més espais que els dels propis treballadors/es en vaga. Quan diem que la solidaritat és la nostra millor arma, diem precisament això. No es tracta només d’una imatge (això seria “postureo”), es tracta d’un arma. I la paraula arma té a veure amb quelcom ofensiu, que cerca fer mal. En el nostre cas, el mal que cerquem és en els interessos de l’empresari i que sigui de la intensitat suficient per a que, en un determinat context, hagi d’acabar fent allò que nosaltres li imposem.

Entesa així, la lluita ja no és un simple “postureo” i, senzillament, passa a ser una confrontació real. Anant més enllà de les imatges i les icones busca les fórmules oportunes en cada cas per a ser efectiva i, com a mínim, aspirar a guanyar. Per això cal imaginació, defugir esquemes i col·lectivitzar el conflicte en això que en diem solidaritat o suport mutu.

Anuncis

Quasi esclaus? Professorat universitari, món acadèmic i opressió

El millor sistema d’opressió és aquell que aconsegueix que les persones oprimides siguin actives en la seva pròpia opressió. Òbviament, ho dic des de la perspectiva de qui construeix i es nodreix d’aquest sistema. Una perspectiva que és l’oposada a la nostra. D’exemples en què això ha succeït al llarg de la història en tenim molts, des de molts moments de l’esclavisme i del feudalisme fins a moltes situacions actuals dins de les relacions econòmiques del treball assalariat capitalista. L’anàlisi d’aquestes situacions moltes vegades argumenta que la complicitat de l’explotat/da en la seva pròpia opressió és fruit del seu desconeixement de la realitat i d’un suposat baix nivell formatiu. Doncs bé, en l’àmbit acadèmic, de la docència universitària i de la recerca de màxim nivell aquest fet és habitual. Un espai on suposadament tothom hi tenim un alt nivell de formació.

Intento explicar-me. A l’àmbit universitari i acadèmic, també dins dels centres de recerca, hi ha molta precarietat. A les universitats, per posar un exemple, més del 60% del personal docent i investigador és precari: viu amb contractes temporals, amb més incerteses que garanties sobre el futur i uns nivells salarials molt inferiors a una part dels seus “companys” estables. En aquest context, i si se li suma una suposada capacitat d’anàlisi crítica que es pressuposa a algú amb formació universitària, seria esperable que hi haguessin constants revoltes a les universitats. Ja no per part dels i les seves estudiants, sinó dels i les treballadores. No obstant, la realitat ens diu exactament el contrari. Els darrers anys s’ha consolidat un sistema cada vegada més jerarquitzat, més conservador i més refractari al canvi. Un sistema que cau com una llosa molt pesada sobre qui, dia a dia, fem funcionar les universitats però que el veiem com inevitable. Amb ben poques excepcions (per bé que, quan existeixen, sovint pateixen diverses formes més o menys descarades de repressió).

Com s’explica tot plegat? Els darrers anys o dècades s’ha generalitzat a l’àmbit acadèmic una perspectiva d’”excel·lència” basada en diversos factors. I que és l’excusa per definir qui té lloc dins de les universitats i institucions de recerca. Un d’ells és l’èxit individual. Es tracta que com a persones siguem capaces de vendre les nostres “aportacions” acadèmiques com a resultats del nostre treball individual. S’oblida, així, que tota activitat de recerca és necessàriament fruit de processos col·lectius d’acumulació i construcció social del coneixement i que, per si sola, no existiria. S’imposa una espècie de versió del self made man tant tòpica de les perspectives més simples de capitalisme més agressiu. Un altre és la mesura d’aquest èxit, que cada vegada s’estableix de manera quantitativa i no tant qualitativa i sobre la base del nombre de publicacions en un grup selecte de revistes. La gran majoria d’aquestes publicacions són breus, treballs amb escassa capacitat per desenvolupar arguments ja que si no, no es publiquen. I també sovint s’accepten o no a les revistes en funció de si allò que diuen quadra en els debats que marquen les seves línies editorials. O sigui, la millor manera de publicar és repetir una ortodòxia i no gosar sortir de les seves pautes. Fer-ho en treballs breus, més tècnics que argumentatius i adaptats al clixé imperant de visió de la realitat. No cal dir que en aquest context la socialització del coneixement difícilment es reconeix, excepte en els casos en que es produeixi com un intercanvi mercantil en el món de l’empresa.

Aquesta perspectiva condiciona l’avaluació del personal docent i investigador de les universitats públiques que, un cop ha finalitzat la seva tesi doctoral, ha d’entrar en una carrera d’obstacles permanent per a poder seguir sobrevivint en el món acadèmic. Sovint ho ha de fer adaptant els seus treballs a allò que s’espera que es digui per a poder-los publicar. I també redactant un innombrable nombre de sol·licituds de beques i projectes que, per a que puguin reeixir, s’han d’adaptar novament a allò que es vol que s’investigui que, en definitiva, acaba sent també allò que es vol que es digui. En aquest procés, les persones que tenen sort van canviant de feina, d’universitat o centre de recerca, de lloc de residència, de companyes i companys. Pel camí acostumen a deixar de banda la seva energia i capacitat creativa per esdevenir simples reproductors de discursos i perspectives imperants en els mercats de les grans revistes i de les agències que resolen sobre projectes i avaluacions. Esdevenen la bèstia precària perfecta: individualitzada, minoritzada, altament vulnerable i dependent de qui té la capacitat de decidir si tindràs feina o no, de dir quant vals a través de les diferents agències de qualificació i de rànquings. En definitiva, de si mereixes continuar existint com a investigador/a o, per contra, passes a ser un més dels que desapareixeran aquest any de la carrera universitària. I imposen l’expulsió del sistema com un fracàs individual, responsabilitzant a la víctima de ser víctima.

Ds6DenFWsAEpj6d.jpg large

Les universitats públiques estan plenes de supervivents. De supervivents per setmanes, mesos i, els que tenen més sort, per anys. Persones que se senten afortunades per encara continuar-hi sent i profundament atemorides per si l’any vinent podran seguir dient el mateix. Que intueixen que si no s’hi deixen la pell, moltes vegades renunciant a tot i acceptant-ho tot, també ells desapareixeran. I fins i tot sense tenir garantia de que si fan allò que s’espera d’ells i elles podran sobreviure en el món acadèmic.

Imagineu-vos quan d’útil és, pel Poder, un professorat universitari així. Amb por a pensar i amb por a desenvolupar plantejaments crítics. Acabem sent la màquina perfecte de reproducció ideològica del capitalisme, tant de cara al conjunt de la societat com en les darreres fases de la formació de moltes i molts joves. Més o menys com uns telepredicadors o tertulians en hora punta, però dins d’aules universitàries.

Contra tot això hem de lluitar. Activament. També aquests 28 i 29 de novembre. I la resta de l’any, els diferents anys. A banda de les vagues, caldrà embrutar-nos les mans en edificar un nou món acadèmic i científic que, vull pensar, molts i moltes seguim portant als nostres cors.

Sindicalisme i feixisme 2.0

A ningú se’ns escapa que el feixisme està creixent arreu d’Europa. Tampoc se’ns escapen dos aspectes d’aquest fenomen. Primer, que els “nous” feixistes molts cops no van amb el cap rapat ni aixequen obertament el braç (tot i que alguns ho continuen fent). Sovint són homes i dones amb un cert aspecte d’executius i roba pija, com la Marie Le Pen (Front Nacional, França), el Jörg Meuthen (Alternativa per Alemanya) o Geert Wilders (Partit per la Llibertat, Països Baixos). Tots ells fugen de l’estereotip del fatxa mamporrero, tot i que sovint els facin servir en els seus espais polítics.

3599105

Segon, aquest “nou” feixisme creix i es fa fort electoralment en barris populars. En llocs que fa dècades eren els denominats cinturons vermells i els feus dels partits comunistes que després de la II Guerra Mundial van participar dels sistemes electorals dels països occidentals. Això ha motivat molts articles i opinions que menystenen el comportament electoral d’una part de la classe treballadora i el contraposen amb un altre, aparentment més adequat, de caire liberal i europeista de sectors de les classes mitjanes. A banda de classistes i carregades de tòpics, les anàlisis detallades dels comportaments electorals tampoc avalen massa aquestes afirmacions. Però no és d’això del que vull parlar aquí.

Com deia, una versió del feixisme s’estén per Europa i ho fa, també, en els barris populars. Sense cap mena de dubte el seu creixement es produeix a l’empara del descontentament d’una part important de la població amb la política de tota la vida i també sovint amb la que s’autodenomina com a “nova”. I això passa enmig d’una clara i innegable degradació de les nostres condicions de vida: salaris més baixos, lloguers més abusius, barris cada cop més trinxats, pensions de misèria i grans bancs i grans empresaris batent rècords amb els beneficis que obtenen fruit del nostre treball.

En aquest context, però,  els intents per crear sindicats d’extrema dreta, obertament vinculats a aquest nou feixisme, de moment han fracassat. No n’hi ha a l’Estat espanyol, però tampoc a Alemanya, a França, etc. Per contra, en els diferents estats europeus sembla que el sistema sindical construït després de la II Guerra Mundial (a l’Estat espanyol a partir del 1978) es manté relativament sòlid, amb canvis menors. Una situació que contrasta amb el canvi en el color electoral d’aquests barris de cinturons i perifèries. Això podria semblar una bona notícia, però em temo que no ho és. Miro d’explicar-ho.

De moment no tenim grans sindicats feixistes, com en general tampoc n’hem tingut mai de caire liberal. Però si hi prestem una certa atenció, podem observar com idees lliberals i feixistes poc a poc es van fent un lloc a diversos àmbits sindicals. Sense entrar en conflicte amb els sindicats ja existents, sinó passant a formar part progressivament de la seva acció sindical. D’exemples en tenim. Quantes vegades durant els anys més aguts de la crisi no hem sentit dir a “sindicalistes” que “hem estirat més el braç que la màniga i això és insostenible” per a justificar com inevitable o com a mal menor una retallada de salaris o d’un servei públic? I quants cops no ens han vingut amb la cantarella de que cal incrementar la productivitat de l’empresa (que sovint vol dir treballar més intensament) per a garantir la continuïtat de la nostra feina o el manteniment del salari? Com jo, molts i moltes de nosaltres hem escoltat d’alguns sindicalistes que “fer hores extres és un dret del treballador/a” i hem vist com es pactaven dobles escales salarials perquè, suposadament, hi ha treballadors/es amb més drets que d’altres.

Aquestes idees han anat penetrant en el moll de l’os de la classe treballadora amb l’ajut innegable del sindicalisme majoritari. Conflicte rere conflicte, negociació rere negociació, conveni rere conveni, com una música matxacona que poc a poc va estovant resistències. I en aquest context, no és d’estranyar que el conservadorisme i el feixisme vagi guanyant posicions dins de la nostra classe. Un feixisme que, no ho oblidem, és fill del capitalisme. Trinxada la solidaritat de classe, el bombardeig del discurs de que no hi ha prou recursos per garantir el benestar de tothom porta, fàcilment, a defensar que cal blindar les condicions laborals d’una part dels treballadors front els “altres”. En realitat, ja fa temps que en alguns llocs es fa. Una doble escala salarial amb millors condicions per qui ja treballa en una empresa respecte qui hi entrarà en el futur no és, en realitat, una versió laboral de la frase aquella de “els de casa (espanyols, catalans, alemanys, austríacs, etc) primer”?. D’aquí a plantejar quotes per a limitar l’accés de treballadors/es migrants a algunes empreses, com ja està succeint en alguns llocs, hi ha tot just un mil·límetre. I de demanar l’expulsió dels “de fora” o blindar els estats europeus davant de la por a una invasió de migrants, una simple passa.

El sindicalisme de la concertació i possibilista genera monstres. Un d’ells és que aplana el terreny a l’avenç del feixisme dins de la classe treballadora. La resposta a aquest fenomen ha de ser construir un sindicalisme plantejat com una eina útil en el combat contra el capital i per defensar els nostres interessos de classe. Ens caldrà créixer. Ens caldrà ser eficaços en les lluites. Però també, i això és essencial, ens caldrà rearmar-nos d’arguments ideològics per aquest combat. Replantejant un seguit d’afirmacions com les que he exposat i que ara, com qui no vol la cosa, han passat a ser com de sentit comú. Uns enunciats que no son de cap manera neutrals, ni inevitables i que, en realitat, també ens plouen carregats d’ideologia. En aquest cas, la que interessa al poder.

Si no ho fem, ho tindrem molt magre per revertir l’avenç del feixisme també en l’àmbit sindical.

antifaschismus-22737-e1452264238401

De la batalla dels llaços grocs, nosaltres en sortirem perdent

Per a qualsevol que aquests dies escolti o llegeixi un dels grans mitjans de comunicació, d’aquells que incideixen en l’opinió de milions de persones, és impossible no sentir parlar dels llaços grocs. De qui en posa i de qui entreu. Òbviament, com tot símbol, un, dos… milers de llaços grocs amaguen un significat. I, de la mateixa manera, qui els treu amb la seva acció persegueix el mateix, simbolitzar una altra proposta política. Jo no vull parlar d’això, ara mateix. Ja hi ha altra gent que ho fa i, a banda, el processisme no és el meu terreny d’acció política. Amb tot, penso que d’aquest conflicte, en gran mesura simbòlic, nosaltres hi sortirem perdent.

Podria dir que hi perdrem perquè, tal i com s’ha dissenyat, aquesta batalla se centra en confrontar relats de la realitat, símbols, i no tant accions reals. De fet, gran part de la política actual gira al voltant d’aquest tipus d’escenificació. Qui vivim a Catalunya coneixem com el Procés, i qui l’ha construït, ho ha sabut fer de manera magistral. Tota la teatralització de l’exhumació de Franco per part d’un govern que essencialment manté la política econòmica dels darrers anys (i que consolida retallades, pèrdua de drets i empobriment de la classe treballadora) n’és també un exemple. Per desgràcia, també des dels sectors antagonistes en ocasions caiem en el fetitxe d’uns símbols i unes proclames que tapen una realitat de lluita força més pobra. No, no em refereixo a aquesta manera de fer política-símbol que amaga una realitat diferent.

En els grans mitjans de comunicació la polèmica sobre els llaços grocs s’està centrant en la metodologia. Qui els defensen, critiquen la forma en com qui els treu ho fa, per exemple a la nit i encaputxats. Qui els critica, argumenten que posar-los suposa polititzar un espai públic que suposadament hauria de ser “neutral” (suposo que es refereixen a la seva neutralitat). Els arguments d’uns i altres acaben coincidint quan plantegen que des de les administracions, la policia i la judicatura s’ha d’intervenir per dirimir l’ús d’aquest espai públic i perseguir determinades conductes. I aquí, el llindar d’allò que és intolerable esdevé preocupadament restrictiu. No és acceptable encaputxar-se per treure (o, podria ser ben bé posar) llaços. No és tolerable omplir un espai de contingut polític. Etcètera. Si ens hi fixem, el conflicte s’acaba articulant entorn com i qui pot fer una acció en darrera instància política, i no en el contingut o el que defensa l’acció política en ella mateixa. I, em temo, en aquest aspecte en els dos pols d’aquest conflicte hegemònics en els grans mitjans hi ha una certa coincidència: ho poden fer les institucions (ajuntaments sobiranistes per una banda, jutges i lleis per l’altra) i aquells a qui aquestes habilitin per fer-ho. No ho poden fer la resta.

caputxes

És a qui on a nosaltres ens derroten. Quan s’assimila a violència el fet de pujar a un balcó i posar o treure una pancarta, hi perdem. Quan es penalitza una acció pel fet de qui la fa s’encaputxa, hi perdem. En definitiva, es criminalitza l’acció directa. Aquella acció política feta sense permís de qui, en l’estatus quo actual, el pot donar, siguin ajuntaments, governs, jutges o policies. En temo que en aquest escenari, com passa amb la banca en molts jocs, l’estat hi guanya.  I quan tot plegat es normalitzi, qui n’haurà sortit amb la seva capacitat d’acció col·lectiva erosionada som nosaltres. En les diferents barricades i lluites socials i sindicals.

Diria que la denominada Transició democràtica es va acabar construint una mica així i que ara es busca recuperar el monopoli institucional de la política. Compte, doncs, com ens posicionem i com argumentem, no fos cas que acabem ajudant a emmordassant-nos en un futur ben immediat.

photo_2017_04_19_11_31_05

El anarcosindicalismo en la encrucijada

Hay momentos en la vida en que tomar una dirección u otra condiciona todo lo que vendrá después, con marchas atrás prácticamente imposibles. En el plano personal, todas y todos somos producto de diversas situaciones de este tipo. Y en el colectivo, en aquel en el que somos seres sociales, también. Pienso que actualmente el anarcosindicalimo se encuentra en una coyuntura de este tipo. Sin duda no es la primera que atravesamos a lo largo de nuestra historia como movimiento social de la clase trabajadora (porque, no lo olvidemos, eso es precisamente el sindicalismo), pero su desenlace determinará de forma contundente nuestro futuro.

encrucijada-1

A nadie se les escapa que en las últimas décadas el anarcosindicalismo ha experimentado un progresivo crecimiento. En términos de gente que participa en las diversas organizaciones que conforman este espacio y especialmente en su presencia en las luchas y en los diversos espacios sociales y de confrontación al estatus quo. En el plano sindical, a nivel de lucha y de capacidad abrir frentes de lucha contra el capital, el anarcosindicalismo está teniendo la capacidad de cuestionar el monopolio sindical que el Régimen del 78 otorgó, de forma premeditada y bien planificada, a CCOO y UGT. Sin duda las organizaciones anarcosindicalistas tienen muchos menos afiliados y afiliadas que los que ostentan, al menos nominalmente, las centrales CCOO y UGT, corporaciones que siguen controlando la gran mayoría de los delegados/as. Sin embargo, más allá de esta representación institucional, la realidad es que ya sea en número de huelgas y otros conflictos, en su seguimiento y contundencia, e incluso en victorias, el anarcosinsicalismo tiene una presencia cada vez más relevante que en ocasiones eclipsa a los “sindicatos” del régimen.

Sin embargo, en paralelo están aflorando algunos riesgos y dinámicas que amenazan el movimiento que, por ahora, es la principal herramienta de lucha que tenemos la clase trabajadora del conjunto del Estado español. Para no hacer muy largo este texto, aquí voy a tratar únicamente dos. El primero el riesgo de la jerarquización del anarcosindicalismo y el segundo el de pérdida de autonomía de su apuesta sindical. En mi opinión, en ambos casos si eso sucediera conllevaría la muerte de la alternativa que el anarcosindialismo pretende construir.

En diversas organizaciones y espacios de dentro del anarcosindicalismo en los últimos tiempos se pueden apreciar dinámicas que, como mínimo en algunos aspectos, son autoritarias. Es cierto que a veces se trata de fenómenos puntuales y que se han podido corregir, pero en otros casos parecen consolidarse y perpetuarse un poco más en el tiempo. Indicios hay muchos. Uno podría ser el hecho de que los debates se ganan y, por extensión, hay quien los pierde. Debates que pueden tener diversas formas, desde los congresos y plenos de sindicatos hasta discusiones en espacios más informales. Plantearse un debate como una arena donde se gana o se pierde conlleva mutilar la participación de los y las compañeras en plano de igualdad, pues de lo que se trata es de sumar el máximo de apoyos. Atrás queda la libre confrontación de ideas y planteamientos donde, además, cada uno/una de nosotras puede acabar dándose cuenta de que otro compañero/a puede plantear cosas llenas de sentido que nos lleven a enriquecer o incluso a modificar nuestras posiciones. La suma de apoyos para ganar, además, genera una dinámica de mercadeo de favores, de clientelismo, que para nada encaja en lo que deberían ser las organizaciones libertarias.

vectorstock_158548

Otra cara del mismo fenómeno es la limitación de los espacios de debate. Preservar las organizaciones es algo importante, yo diría que imprescindible para poder mantener o incrementar nuestra fuerza y capacidad de confrontación al estado y al capital. Pero esta salvaguarda de las organizaciones debe hacerse en todo momento asumiendo que las personas que las conforman, que son compañeras y compañeros, participan en ellas libremente a partir del convencimiento y del conocimiento. Conocimiento de lo que es y hace la propia organización y convencimiento de lo que se quiere ir y el recorrido que se quiere emprender. De ahí las asambleas y los procesos de decisión construidos abajo y trasladados hacia arriba. Recientemente estamos asistiendo a demasiados casos de negación del debate, como si en sí mismo fuera algo que pusiera en riesgo el mantenimiento de la propia organización, cuando precisamente se trata de lo contrario.

Y esto abre la puerta a la tercera pata de este proceso: la especialización de la toma de decisiones en aquella pequeña parte de compañeros y compañeras que sí accede a la información. Con el tiempo y por reiteración del proceso surge un aparato en organizaciones libertarias. Algo que, en teoría, debería ser un anatema acaba consolidándose y adquiriendo cada vez más peso en el día a día de la organización. Cuando este mismo aparato, además de un monopolio de la información, ejerce su capacidad para decidir qué se debate y qué no, el proceso de jerarquización de algo que en teoría debería ser horizontal ya ha dado un salto cualitativo importante. No es nada sorprendente que, en este tipo de contextos, la participación caiga en picado puesto que puede acabar asimilándose a una simple validación de las decisiones tomados por este mismo aparato.

Un creciente autoritarismo y jerarquización en el sindicalismo, también en el anarcosindicalismo, lleva una progresiva presencia de la delegación. Los y las afiliadas, que en teoría deberían poder ser activas en el día a día de la organización, se acostumbran a delegar en aquellos y aquellas que tienen poder para decidir su propia capacidad de actuar. No me refiero específicamente a la participación de algunas organizaciones anarcosindicalistas en los comités de empresa, hablo de la delegación “informal” o a veces bajo una forma “orgánica” que se consolida en espacios de algunos de los sindicatos libertarios. Entrar en esa rueda acaba conllevando que premisas como “si tú luchas, tú decides” dejen de ser reales puesto que para luchar uno/a tiene que poder ser protagonista de la propia definición del conflicto.

De hecho, una organización que poco a poco se va construyendo a imagen y semejanza de la sociedad gobernada por el estado que pretende combatir, queda despojada de su potencial de confrontación. El anarquismo, y el mundo libertario en general, eso lo ha tenido claro siempre y este ha sido uno de los aspectos que nos ha distinguido de tradiciones leninistas. No podemos construir un mundo nuevo con los patrones que definen el viejo. En otros términos, se corre el riesgo también de reproducir unas prácticas plenamente integradas en el sindicalismo de la delegación edificado durante la Transición bajo un discurso, en lo aparente, de ruptura. Caer en eso supone un fraude para nosotros mismos/as.

Quien me conoce sabe que últimamente he vivido situaciones de este tipo más o menos de cerca. No me considero una persona naif ni que ande con un lirio en la mano. Sin embargo, pienso que en algunos espacios del anarcosindicalismo debemos plantearnos urgentemente cómo queremos ser y si hemos caído en algunas de las dinámicas que he mencionado. Tenemos que poderlo hacer colectivamente, sin jefes ni sin delegar en otros/as el afrontar estos problemas. Priorizando el contenido de las palabras por encima del volumen de la voz y, especialmente, el escuchar que el acaparar el habla. Como quien se encuentra en una encrucijada, el camino que escojamos nos condicionará el futuro y puede decidir si el anarcosindicalismo pasa a ser, únicamente, una bonita palabra. Y no estamos aquí para eso.

El somni institucional crea monstres (i no només la investidura del Quim Torra)

Hi ha diverses motivacions per participar a les institucions des d’això que, de manera genèrica, s’anomena l’esquerra. Una és el convenciment que, des de les institucions, es pot gestionar la realitat. Allò del “asalto a los cielos”. Com us podeu imaginar, aquesta ni me la crec ni m’interessa. Una altra és la creença que el joc institucional pot enfortir els moviments socials i l’activisme de fora, del carrer, dels barris i pobles, dels llocs de treball, etc. Una tercera deriva de considerar que la millor manera de destruir l’enemic, que és o està a les institucions, és des de dins. I finalment, la darrera, pot considerar que no ens queda altra que entrar-hi, malgrat ser conscient que no és el nostre escenari.

Tot i que tampoc m’hi sento especialment interpel·lat, els supòsits que van del dos al quatre ens plantegen escenaris més propers que el primer. El municipalisme alternatiu des de fa anys veiem que plantegen alguns sectors dels moviments socials en pot ser un exemple. Algú podria dir que allò d’anar als comitès d’empresa per a buidar-los de continguts en seria un altre, tot i que la rellevància pública d’aquest àmbit institucional és molt menor que el dels ajuntaments. I segur que ens ve al cap el famós “cavall de Troia” de fa uns anys. En síntesi, sabem de què parlo i segur que totes i tots tenim diverses opinions i valoracions al respecte. No hi vull entrar directament, si més no al debat de partida sobre el joc institucional. Avui prefereixo fixar-me d’alguns efectes.

La presència a les institucions ens situa en uns escenaris que en absolut són els nostres. Jo parlo a partir de la meva experiència en comitès d’empresa i, suposo, que per qui està en un ajuntament (i no cal dir en un parlament) això encara és molt més exagerat. Un primer efecte de la institució és fer-te diferent als teus companys i companyes. Tu hi ets; ells i elles, no. Com per art de màgia (bé, de màgia ben bé, no; darrera hi ha l’estat) tens la capacitat d’accedir a informació i puntualment de prendre decisions que afecten als teus iguals que, paradoxalment, no tenen aquesta mateixa capacitat. Ja se que generalment s’argumenta que en realitat no es perd el vincle amb fora, però fàcilment les institucions acaben debilitant la nostra pertinença a un espai extern. Un espai que, en la mesura que cedeix davant una certa dinàmica de delegació de la seva activitat en qui es troba dins de la institució, perd vigor, dinamisme i autonomia.

Search For SolutionLa segona fase en aquest procés és el situar-te en escenaris que no són els nostres, i et porten a participar de debats i discussions que ni les hem volgut nosaltres ni hem tingut la capacitat de decidir-ne els termes. En el món del treball, la negociació en despatxos d’un ERO en pot ser un exemple paradigmàtic que, a més, generalment sempre acaba malament pels nostres interessos. En el món institucional se m’acudeixen les normatives del civisme, els pressupostos i un llarg etcètera. Generalment el desenllaç d’aquestes situacions sempre acaba posant a sobre la taula l’opció del “mal menor”. Una situació que no ens agrada, que som conscients de que no respon en absolut als nostres interessos però que, d’altra banda, assumim que és la menys lesiva de les alternatives que se’ns presenten. Aquí ja hi ha un dard enverinat que acostuma a passar desapercebut. Les alternatives respecte les quals aquesta opció n’és el mal menor són les que ens ofereix el joc institucional. Unes institucions que no són nostres i que, sobre el paper, quan hi entrem és per combatre-les.

Una passa més és quan s’acaba acceptant aquest mal menor. Fàcilment la institució (o l’empresa arribat el cas) ofereix algunes petites almoines que justifiquin argumentar que és millor assumir l’alternativa en qüestió que no fer-ho. I aquí els arguments basculen entre les petites contrapartides que se’ns concedeixen i les (suposadament) terribles conseqüències si prosperessin les altres possibilitats posades a sobre la taula dels debats institucionals. Durant aquest camí cada vegada ens queda més lluny la possibilitat de fer un cop de puny sobre el taulell, trencar-lo, engegar a pastar fang les fitxes i tornar a les assemblees i als nostres espais organitzats, amb els companys i companyes, a plantejar la nostra lluita. Amb el temps sembla com si, arribat el cas, fins i tot ens faci por fer-ho. O, simplement, com que la dinàmica institucional ha buidat els carrers i ha adormit els centres de treball, simplement veiem o volem veure un desert fora de les institucions.

La dinàmica del mal menor ens fa allunyar, passa a passa, d’allà on érem i d’allò que volíem continuar sent. També ens acostuma, quan som els i les que ens quedem fora de les institucions, a acceptar les regles del seu joc i a imposar la cultura de la delegació. És a dir, a mutilar també la nostra autonomia com a subjecte col·lectiu cedint als companys/es que hi participen la nostra capacitat de fer política. Ho fa de manera gradual, perquè si el procés fos sobtat, fàcilment hi hauria que de manera conscient en sortiria ràpidament i no s’hi deixaria arrossegar. I podria néixer una alternativa real. En canvi, de manera lenta però ferma el joc institucional acaba imposant l’adaptació a les seves pròpies normes i a la seva pròpia naturalesa que, com deia, respon a l’aparell de l’estat. És anàloga a la imatge de la metàfora de la granota dins de l’olla amb una aigua que poc a poc va pujant de temperatura i que es va posar de moda a l’època de les retallades. Ara, no obstant, la granota és l’autonomia d’aquells espais socials que en un determinat moment entren al joc institucional.

És obvi que això que exposo es pot dir també del sindicalisme on jo milito de fa anys. Ben cert. Vull pensar, però, que mantenim pràctiques que escapen d’aquesta camisa de força. I crec que ja fa temps que companys/es posen el tema sobre la taula i reclamen parlar-ne. Però, hi ha altres realitats on les implicacions d’aquestes dinàmiques són de molt més abast, tant per la cultura política que transmeten, de reproducció acrítica dels mecanismes institucionals, com per les conseqüències a la immensa majoria de la població. La investidura de Quim Torra, de qui m’estalvio fer cap comentari, n’és un trist exemple. Simplement, com deia, el somni institucional crea mostres. Uns monstres que no només són el 131è president de la Generalitat.

Sense títol.png

Patriarcat i nosaltres, els homes

El patriarcat existeix. És tangible, condiciona la vida del conjunt de la humanitat, mata com a mínim centenars de milers de dones a tot el món cada any i defineix unes relacions d’opressió que vertebren totes les societats humanes actuals. La seva existència la pateixen milers de milions de dones, encara que de dones n’hi hagi de classe burgesa (una minoria) i de classe treballadora (la majoria). No sé si parlar de víctimes del patriarcat, perquè la noció de víctima sovint implica veure com passiva qui ho és. A més, si algú és actiu en la lluita contra el patriarcat, són les dones. I pràcticament només les dones, tot i que els homes també molt sovint en som, d’alguna manera, de víctimes  i també executors d’altres cops.

6f9bdc99db561c6c18a0e85db0918f5b

És innegable que les dones fa molts anys van fer una passa endavant en la lluita contra l’opressió patriarcal. Sovint sota les rialles, de vegades condescendents, dels homes que, des de la comoditat del sofà o de la teorització de no sé ben bé què, ens hem quedat més aviat calladets i quietets. També és cert que, a mesura que les dones han fet de l’opressió patriarcal un problema social, que el reconeixem com a tal, alguns homes hem començat a prendre una certa consciència de ser víctimes del patriarcat. Ens hem volgut mostrar solidaris amb qui carrega el pes de la seva explotació, que són les dones. Ara bé, en general la història de la nostra resistència acaba aquí. I no és massa heroica, que diguem.

En moltes situacions flagrants d’opressió, jo sóc dels que penso que l’absència de compromís, de presa de part, et fa còmplice del poder. De qui oprimeix i explota. Opino que el silenci, la passivitat, comporta complicitat. Ni que sigui un silenci i una complicitat per comoditat. Vull pensar que la majoria dels homes no violem, i m’agradaria poder dir que de manera conscient tampoc maltractem ni oprimim les dones que anem coneixent al llarg de la vida, com a companyes, amigues, col·legues, amants, etc. Però fins i tot si no fem res d’això, també estic convençut que no ser actius com a homes en contra del patriarcat ens en fa còmplices. Perquè, per ser objectius, ens educa per capitalitzar els espais públics davant les dones, per delegar-les-hi la responsabilitat sobre els àmbits domèstics, i un llarg etcètera de coses que tots coneixem.

Per tant, no és suficient donar copets a l’esquena de les nostres companyes, amigues, etc., i reconèixer que nosaltres també ens sentim colpits pel patriarcat. És imperiós, penso, que com a homes definim també la nostra lluita en contra d’aquesta estructura de poder i dominació. I quan dic com a homes, ho dic conscientment. No hem de pretendre ser els més “feministes” ni voler ocupar els espais que les dones han construït, en gran mesura soles, de lluita. La vaga feminista del 8-M ens va donar una bona i merescuda lliçó. El nostre paper no era el de ser cares visibles, portar megàfons i pancartes, per molt que ens costés no fer-ho. Suplantar i arraconar, monopolitzar l’espai públic és, precisament, un dels rols que el patriarcat ens assigna i que hem de combatre.

Potser una primera passa que com a homes podem fer de lluita contra el patriarcat és, precisament, repensar-nos com a homes. Un repensar-nos que ens hem d’atrevir a fer-ho públicament, no només en privat. Remarco això de fer-ho públicament perquè segurament suposa negar-nos a nosaltres mateixos tal i com ens defineix, des de petits, el propi patriarcat. I això, els homes heterosexuals no ho hem fet mai, o gairebé mai. Esmento alguns exemples que, en cap cas, volen ser exhaustius. Un és la por. Els homes hem de ser segurs i evidenciar-ho. Convençuts de nosaltres mateixos i, especialment en públic, actuar com a tal. A més, hem de ser capaços de donar seguretat a les dones, a les assemblees beneint les seves opinions o en un disturbi amb la policia o… Així ho dictamina el patriarcat: sense por i amb les idees clares. Estic ben segur que els homes no som així en absolut. Tenim por, sovint ens sentim perduts i mantenim moltes inseguretats. Hem de trencar, doncs, el motllo patriarcal i atrevir-nos a no reproduir, de manera forçada i artificial, uns estereotips que ens venen imposats.

Un altre exemple. Hem d’assumir que no som el centre del món. Per començar, som tot just el 50% de la humanitat, com a molt. Hem de reconèixer que el dubte, l’autocrítica constant són una eina bàsica per avançar en tots els aspectes de la vida. Encara que es contraposin amb la seguretat (falsa) de la que parlava més amunt. De fet, l’absència de preguntes sobre el que fem i pensem bàsicament el que fa és abocar-nos al dogmatisme. Lluita contra aquests estereotips i aquestes actituds ens portarà, en espais col·lectius, a valorar molt més l’horitzontalitat, la recerca de consensos obtinguts mitjançant la construcció conjunta de propostes i el convenciment, en oposició a l’autoritarisme, la jerarquia i els lideratges.

No em vull allargar. Sabem de què parlem. Si ens hi parem a pensar, els homes que ens autodenominem llibertaris, no farem honor a allò que diem ser si no ens repensem activa i col·lectivament en contraposició els esquemes patriarcals. Hem de ser valents i fer-ho. D’altra banda, seguirem sent còmplices, ni que sigui per inacció, del patriarcat.

tshirt-brisons-les-chaines-du-patriarcat-d0012749443