Anar al jutjat o anar a fer classe? La repressió i nosaltres

Ahir havia d’anar a recollir un document a un jutjat penal. A la mateixa hora tenia classe. Una classe presencial en un curs on de classes presencials en podem fer molt poques. A més, estem a finals de semestre. Un semestre on tots/es hem fet el que hem pogut, professores i estudiants, per intentar mantenir l’essència del que haurien de ser els estudis universitaris: un espai per formar-nos, per compartir, per generar una visió del món reflexiva i autònoma, etc.

Ahir havia de decidir. O anava al jutjat i deixava inconclús el que havíem previst amb els i les estudiants fer aquest semestre o anava a classe, amb el que això comporta de desatendre el requeriment d’un jutjat. En un pla una mica més abstracte, la decisió basculava entre fer el que dictaminava un procediment repressiu o seguir sent el que un és. En el meu cas, i en aquest àmbit, un treballador de l’educació amb els compromisos que aquesta feina, al meu entendre molt bonica, comporta. Finalment, vaig optar per seguir sent jo mateix i vaig anar a classe, assumint les implicacions d’aquesta decisió.

Ho vaig fer convençut. Ja fa molt de temps que he patit episodis repressius. Alguns en pell pròpia i molts d’altres a través de companyes i companys. Citacions, multes, judicis, identificacions, agressions, etc. Potser ara se’n parla, d’una part de la repressió. Però sempre n’hi ha hagut i en segueix existint una que no ocupa cap espai als altaveus mediàtics. De l’experiència molts/es de nosaltres hem vist com la repressió, que sovint dura molts anys, juga amb les persones, buscant anul·lar-les com si fóssim hàmster fent rodar la roda que sempre ens manté allà on qui posa la roda a la gàbia, el poder, ens vol.

Per vèncer la repressió, cal neutralitzar el seu objectiu que és anul·lar-nos. De formes repressives n’hi ha moltes, tant en el grau de la seva intensitat com en la seva qualitat. Això implica que de respostes a la repressió també n’hi ha d’haver moltes, quant a la forma com a mínim. Però l’objectiu d’aquestes respostes és sempre el mateix: intentar deixar sense efecte la repressió o revertir el cop i tornar-lo cap a dalt. La desobediència conscient de la repressió és una manera de fer-ho. Mentre ella busca normalitzar el fer-nos girar la roda, nosaltres ens reafirmem sent i fent allò que som. En el meu cas, per exemple, una manera de confrontar una acció repressiva per lluitar per un servei públic és seguir dedicant el meu temps a construir una educació crítica i radicalment pública.

Això també val per aquelles repressions quotidianes, que existeixen però que sovint ens costa de reconèixer-les. Per exemple, quan en una empresa o en un barri ens organitzem col·lectivament com a treballadors/es o com a veïns/es, ho fem al marge i malgrat les institucions del món del treball i de l’àmbit local. Unes institucions que, a banda, veiem com a còmplices o com a part del problema contra el que ens organitzem: precarietat i explotació laboral, especulació i privatització del dret a l’habitatge i l’espai públic, etc.

Hem viscut molts cops com aquestes institucions castren la nostra capacitat d’acció i d’organització col·lectiva. En l’àmbit sindical, per exemple, una forma molt efectiva de neutralitzar una lluita de treballadors/es és reconduir-la a reunions de comissions i de meses de ves a saber què. Quan hi entrem, ens situem en un terreny que qui té el poder ha dissenyat. On pot preveure tots els nostres moviments i anticipar-s’hi. On nosaltres perdem la iniciativa i la capacitat de sorprendre’l. En definitiva, un terreny que ens frena, ens imposa un marc de referència i ens erosiona la capacitat d’acció.

Podem anomenar com sigui aquests mecanismes, però són també una forma de (micro)repressió. Desobeir-los o, com a mínim, tenint clar que no són un camí obligatori és la via per deixar-la sense efecte i continuar sent nosaltres mateixos.

Chester E. Flores Reyes, profesor (y revolucionario)

En la vida muchas veces llegamos tarde. A mi hoy me ha vuelto a pasar. Cuando he conocido la noticia de tu muerte, Chester, me han venido a la cabeza un montón de recuerdos. Y también muchas cosas que me habría gustado volver a hablar contigo, aunque muy posiblemente se habrían vuelto a quedar en el tintero en el caso de que nos hubiéramos visto. Ahora no tiene mucho sentido que te las cuente. Pero necesito hablar de ti, quizás para calmar un poco la tristeza y mitigar el dolor de esa espina de las conversaciones que nunca serán.

De Chester se pueden decir muchas cosas y quizás la principal es que nunca ha dejado a nadie indiferente. Con él coincidí bastantes veces. En los años 1996 y 1997 cuando vivía en Managua. Y luego en las muchas estancias largas de nuevo en Nicaragua hasta el año 2008. Por aquel entonces yo daba clases de arqueología en la UNAN-Managua. Primero sólo contábamos con un cubículo muy pequeño, un aula y una caja de zapatos para guardar los pocos libros que teníamos de arqueología. Al cabo de poco, dispusimos de un centro de investigación (el CADI-UNAN) y más recursos. Chester estuvo en todo ese recorrido. Siempre estaba. A veces muy a su manera, porque era particular incluso en el acompañamiento, pero siempre estaba.

Aunque Chester me llevaba unos cuantos años de ventaja en la edad, siempre me llamaba profesor. Esto me impactaba y me fue impactando cada vez más a medida que lo fui conociendo. Chester había sido guerrillero de un pueblo pequeño pero con muchas cosas que enseñar. Guerrillero contra una de las dictaduras más inhumanas de América, apoyada por los de siempre, los que siguen mandando en el mundo. Hizo la revolución, una Revolución en mayúsculas. Y luego la defendió, también con las armas pasando frio en la montaña, sumergiéndose para desactivar las minas criminales de la mayor democracia del mundo en los puertos de ese pequeño país que es Nicaragua. Creo que Chester fue una de esas personas que un día salió de su casa para construir un mundo nuevo. Empuñó un arma. Sumó uno más en el intento pero casi no pudo vivir ese proceso de mundo nuevo porque tuvo que hipotecar sus años en la guerra. Siempre he pensado que la lucha armada por el bien colectivo es un ejercicio inmenso de solidaridad. Chester es un ejemplo de esto. Todos/as primero, él siempre el último.

Yo lo conocí después de todo esto. Se había metido a estudiar arqueología en la primera promoción de la licenciatura que promovimos en la UNAN-Managua. Era el año 1996. La verdad es que siempre me generó curiosidad saber porqué Chester quería estudiar arqueología, sabiendo lo complicado que era que a su edad pudiera ser arqueólogo. Finalmente, un día me lo contó. Es una historia que ahora no viene al caso y que prefiero conservar como un pequeño secreto. Pero para mi fue una suerte que decidiera hacerlo. Con el tiempo, fue un buen arqueólogo. Con sus cosas (porque él, como todo el mundo, también tenía sus particularidades), pero lo fue a pesar de la sorpresa de algunos.

Sin embargo, la suerte no fue por eso. Fue una suerte porque me permitió conocerle. Conocí una de las personas que ha impactado en mi vida. Conocí una persona honesta, Honesta también con mayúscula. En una época de desprestigio de algunos antiguos revolucionarios, Chester me enseñó que es cierto, que para ser revolucionario hay que ser una buena persona. Que ambas coas van juntas. Me enseñó que la solidaridad que proclaman los grandes ideales es también partir un trozo de carne de tu plato para compartirlo con quien hace días que no la come. Me mostró también el sentido de la humildad y lo necesaria que es para poder dirigirte a gente que, quizás, se siente mucho más pequeña que tu (no olvidemos que el empequeñecimiento normalmente es fruto de un sistema de explotación de las personas). Me regaló unos meses, unos años, que en mi caso han pasado a ser eternos.

Gracias Chester por haberme dejado ser tu compañero. Tu también has sido mi profesor. Además de todo lo dicho, me has recordado que los Che Guevara de carne y hueso no son inalcanzables. Simplemente son gente como tú.

Que la tierra de tea leve, querido Chester

¡Hasta la victoria, siempre!

COVID, símptomes (lleus) persistents i el silenci de CATSalut

Aquestes setmanes la pandèmia del COVID ens està mostrant moltes coses. Ens ha fet veure que som vulnerables. Que no tot es coneix i que la vida també és  incertesa. També ens ha mostrat amb tota la seva cruesa les limitacions d’uns hospitals mutilats i desballestats després d’anys de privatitzacions i retallades.

Avui el diari ARA ha publicat un article sobre uns malalts del virus invisibilitzats, tant que fins i tot ells/elles mateixes sovint han dubtat de que realment estiguessin malaltes. Es tracta de persones que  des de fa setmanes tenen febre, unes dècimes que no són prou per entrar dins dels protocols. Que tenen tos i limitacions per respirar, però sense desenvolupar una pneumònia. Que es troben dèbils, esgotades, un dia rere l’altre. Ells i elles, que potser havien sigut persones actives físicament i que ara s’arrosseguen. Amb un mal de cap que no acaba de marxar i aquella sequedat al respirar, a la boca, nas, coll i bronquis. Sempre aquella sequedat. Sé del què parlo, perquè fa quasi dos mesos que cada dia ho visc. De vegades millor, d’altres pitjor, i així anem fent.

Però no vinc a parlar de nosaltres. Vull parlar de com ens tracta el sistema sanitari. Un tracte que exemplifica moltes coses. Des de fa setmanes que les visites a CAPs i hospitals estan restringides. Nosaltres, assumint-ho, ens hem limitat principalment a trucar als telèfons habilitats. No ens trobàvem gens bé, però també sabíem que no estàvem en una situació greu i, per tant, no volíem molestar als centres sanitaris, on uns treballadors exprimits al màxim intenten compensar anys de retallades. Ens hem conformat en respondre a les preguntes que amablement una veu ens feia per telèfon, a seguir els seus consells i a, periòdicament, fer arribar el volant de la baixa a la nostra empresa. També ens hem aïllat a casa, sense sortir, sense veure als nostres fills que, setmana rere setmana troben a faltar cada dia més la nostra absència. Tot plegat, per no estendre el virus ni contagiar ningú.

Van passant els dies amb un aïllament que es torna tant monòton com les respostes que anem donant quan algú ens pregunta com ens trobem. Tant repetitiu com el “Caram, sí que dura” que anem escoltant com a resposta. I, mentre passen els dies, les incerteses van creixent enmig de trucades convenientment espaiades del CATSalut. Trucades que segueixen sense fer-nos cap prova ni dir-nos massa res que no sapiguem: que beguem aigua, que descansem, que siguem pacients i que si empitjorem hi anem. I punt.

Tot això és il·lustratiu d’un sistema de salut minoritzat des de fa dècades. Sense mitjans perquè entenc que si no ens fan cap prova, tot i dir-nos que tenim el virus de moda, no és per voluntat del sanitari que ens atén (perquè, de fet, tampoc en fa a treballadors d’ambulàncies, d’atenció domiciliària i a tants d’altres). Un sistema de salut que ens trasllada a nosaltres la responsabilitat de contenir la pandèmia. Quedem-nos a casa. No ens toquem. No ens relacionem. Decretem la fi de la socialització. Però que mentre ens recloem no dedica gaire esforços a aplicar mesures actives sobre el problema. Hem tingut el COVID? No resposta. El continuem tenint? No resposta. I, sobretot, el podem contagiar? No resposta.

Suposo que tot plegat és una decisió política. Surt molt més a compte el silenci administratiu i traslladar-nos a nosaltres les incerteses i les responsabilitats. Mentre ens quedem a casa tancats com en una presó, no contagiem. Ni tampoc obrim un debat sobre el CATSalut, sobre els recursos que com a societat dediquem a la salut ni sobre els negocis privats a l’àmbit sanitari. Perquè, de fet, si paguem sí que ens podem fer el test.

NOTA: als EUA també han detectat aquest tema dels símptomes de llarga durada, tal i com diu aquesta altra notícia

COVID19, el sindicalisme i la presó de vidre

Quan fa gairebé quatre setmanes el govern espanyol va decretar l’Estat d’alarma, tot el sindicat es va posar en marxa. Vam sistematitzar el recull d’informació sobre la situació i en especial dels canvis normatius que anaven caient un darrera l’altre. Cada dia pàgines i pàgines de BOE i algunes de DOGC, junt a d’altres documents. Ho processàvem i ho explicàvem a la nostra gent i als centres de treball. Ens preparàvem per fer sindicalisme en una situació inèdita però que intuíem que no seria gens fàcil. De sobte, es va estendre un estat de pànic general a una malaltia sobre la que de cop vam prendre consciència de la seva proximitat. La por i un torrent de mesures dels diferents governs van començar a anar de la mà. Mentre, com qui pesca, els amos de les empreses van començar a maquinar quina era la millor forma de treure profit a la nova situació. O, com a mínim, de limitar-ne els costos.

En aquest context, vam intentar fer sindicalisme. Jo diria que va ser una resposta unànime de la nostra organització i provablement també d’altres sindicats. Amb un parell de frases l’estat d’alarma havia eliminat algunes de les eines essencials de la lluita obrera. No podíem fer assemblees ni reunions de cap tipus, tot i que paradoxalment continuaven podent-nos amuntegar en call centers, en oficines o en fàbriques diverses. No podíem sortir al carrer a manifestar-nos, encara que si era per anar a la feina no hi havia cap problema perquè ho féssim i entréssim a uns trens, metros o busos sovint encara plens. Tot i això, nosaltres ens empapàvem de dades, d’anàlisis de múltiples situacions, obríem canals per resoldre dubtes, intentàvem que ni que fos telemàticament els treballadors/es s’organitzessin.

La primera setmana va caure un autèntic bombardeig d’ERTOs, la gran majoria de força major. De fet, pocs dies abans les patronals i CCOO i UGT ja havien preparat el terreny amb un altre dels seus pactes. Un pacte que el govern, ben disciplinat, va elevar a reial decret llei. Tot i que en els ERTO per força major no hi ha cap mena de negociació, des del sindicat formulàvem al·legacions a l’administració i n’informàvem a l’administració pública. En aquest escenari on militars i policies cada vegada acompanyen més als responsables polítics en unes rodes de premsa on es parla en llenguatge bèl·lic, els mitjans de comunicació sembla que també han entrat en una dinàmica de guerra. I tothom sabem que en una guerra la premsa bàsicament és propaganda. En definitiva que, tret d’alguna escletxa inicial, les notícies de vulneració de drets laborals en una situació de crisi sense precedent han deixat de ser noticia. Al·lucinant quan un 25% dels i les assalariades de Catalunya han anat a petar a l’atur, ja sigui de forma temporal o definitiva. Però així està sent.

Enmig d’aquest atac sense precedents, des del sindicat hem recorregut a l’únic espai que ens ha mantingut l’administració. Presentem al·legacions al Departament de Treball i la resposta és silenci. Presentem denúncies a Inspecció de Treball i la resposta novament és la manca de resposta. Escrivim als responsables polítics de Treball i els nostres correus desapareixen qui sap a quin calaix. Pràcticament les úniques notícies que rebem de les administracions competents és que no podem aturar centres de treball encara que qui hi treballen es trobin en risc de contagiar-se del COVID19 o de contagiar-lo. Notícies que venen acompanyades del record constant de les restriccions per accedir a l’espai públic: prohibit moure’s i prohibit reunir-nos, excepte si és per treballar i generar beneficis als que sempre han manat.

Mentre, els treballadors i treballadores anem a treballar massa sovint sense mesures de protecció. I els empresaris i gerents segueixen ens enviant al carrer. O ens obliguen a agafar vacances. O ens imposen jornades maratonianes de teletreball, de dilluns a diumenge. Tot plegat sense gairebé resposta, perquè la resposta s’ha silenciat per decret.

Jo no he viscut l’època en que els sindicats estaven formalment prohibits. Ara en cap moment ningú ha plantejat una mesura com aquesta. Però la realitat és que l’estat d’alarma ha sigut una bona excusa per treure’ns les eines que sempre han sigut els nostres mitjans de lluita: assemblees, vagues i acció directa. I la petita pastanaga que ens han deixat, recórrer als espais institucionals, no aporta cap resposta. És, en realitat, una pastanaga que, com l’ase, per molt que caminem no hi arribem mai. Junt amb les restriccions, el silenci és l’altra cara de la llei.

Al voltant del sindicalisme l’estat d’alarma ha alçat una presó de vidre. No la veiem. Costa intuir-ne la seva existència. Però és ben real i efectiva, com aquelles cadenes que no notem però ens lliguen ben curt. Neutralitza la nostra capacitat real de resposta a unes agressions que feia dècades que no patíem. Una presó de vidre que només obre les seves portes per a que, disciplinadament, anem de nou a treballar. En definitiva, el somni etern de la patronal.

Anarcosindicalisme i coronarivus

Històricament, l’anarcosindicalisme ens hem caracteritzat per plantejar alternatives radicals al poder i a les formes seves formes d’entendre i modelar la realitat. És inherent a la nostra voluntat de canviar una societat profundament injusta i inhumana per a gran part de la humanitat. Ho hem fet en moltes situacions, també en casos d’emergència. Així, per exemple, l’any 1936 es van construir en un temps rècord molts refugis antiaeris per protegir la població dels bombardejos feixistes. Amb organització popular col·lectiva i horitzontal, com a expressió de la nova societat que es volia construir. I es van salvar milers de vida. En canvi, al Regne Unit Churchill, que era conservador, en plena batalla d’Anglaterra va tenir por que una iniciativa similar propagués idees revolucionàries entre la població anglesa. Unes idees que li feien més por que les bombes nazis. Per evitar qualsevol resposta col·lectiva de la societat, va promoure que la gent es fes construccions de llauna als patis de casa de seva. Van morir-hi milers de persones.

Ara vivim una nova situació d’emergència. No és una guerra, però l’expansió del coronavirus ens està trencant la normalitat. És innegable que hi ha una situació d’epidèmia causada per un virus molt contagiós. I que d’entre els casos greus hi ha una mortalitat superior a les de les grips comunes. Per tant, d’això no en vull parlar. Totes i tots rebem moltes notícies, algunes més serioses i rigoroses i d’altres molt menys, inflades o clarament deformades per crear alarma. Intuïm que darrera l’alarmisme que fa mesos que han construït els mitjans de comunicació hi ha més finalitats que el simple control de l’expansió de l’epidèmia (per exemple, avui el Pere Aragonés prometent ajuts públics a empreses privades). Sabem també que una sanitat infrafinançada, retallada i mutilada des de fa anys pot quedar col·lapsada per un sobtat augment dels ingressos.

El problema és que la immensa majoria de la població no tenim cap eina per distingir entre la base real de l’epidèmia, que existeix, i l’exageració intencionada per crear alarma social, que també existeix. I això ens deixa indefensos. No sabem què hi ha de cert, però sabem que no tot és cert. Som conscients que cal prendre mesures, però també de que algunes mesures es prendran amb altres finalitats (pràctiques control social, foment de l’individualisme, acomiadaments, canvis en les condicions de treball, etc). Tampoc vull entrar ara a parlar d’això.

Hi ha un altre element que cal tenir present. Ens pot semblar que des de l’anarcosindicalisme tenim poc marge de moviment en tot plegat, tret de la denúncia. Personalment, penso que això és fals i que, ben al contrari, podem adoptar un rol actiu. Amb les forces que tenim, però actiu. M’explico. Possiblement quan acabi d’escriure aquest post hauran tancat escoles i universitats. I residències o centres de dia de gent gran. I si no, ho faran en els dies següents. Molts treballadors i treballadores haurem de veure com organitzem el nostre dia a dia sota aquesta eventualitat. Com ens ho fem per continuar treballant amb la canalla a casa o si aconseguim les ajudes que l’administració ha promès per quan no puguem compatibilitzar una cosa amb l’altra.

Més o menys això va en la línia de tot el que ens estan traslladant des dels mitjans de comunicació, les empreses i les administracions. La protecció contra el virus és una cosa individual: rentem-nos, aïllem-nos de la resta de les persones, rentem-nos, tanquem-nos a casa i no ens moguem. L’obtenció d’aliments per a sobreviure mentre duri l’emergència és, igualment, una cosa individual: correm cap el supermercat, comprem queviures i guardem-los a casa.  Més o menys com els refugis de Churchill gairebé 80 anys més tard. I fora de l’esfera individual, l’Estat ja s’encarrega de tot. Posarà policies per patrullar els carrers i estacions de transport públic i dictarà les mesures oportunes per resoldre els problemes que tinguem. Si tenim sort, ens donaran ajudes per no anar a treballar. I ajudaran a les empreses per a que ens paguin una part del salari. També pagaran diners als hospitals privats perquè atenguin els malalts que la sanitat pública, que el propi estat ha minoritzat, no pot atendre.

Davant d’això considero que l’anarcosindicalisme no només no podem quedar-nos a casa, sinó que no hem de dedicar-nos a reproduir la mateixa manera d’enfocar les coses. És a dir, podem demanar més ajudes de l’Estat i que es garanteixi que ens podem aïllar correctament a casa sense perdre salari, etc. Però si només ens limitem a això estem renunciant al vessant que sempre hem tingut de voler transformar els esquemes de la realitat.

És per aquesta raó que penso que hem d’intentar replantejar la situació. Per exemple, si tanquen escoles, al marge del que demanem o no en termes d’ajuts públics, podem mirar d’enfortir les relacions als barris, entre veïnes i veïns. O entre els i les treballadores d’un mateix centre de treball. Podem promoure iniciatives col·lectives per tenir els nens i nenes que no poden anar a escola, amb cures compartides, tornant-nos i fent que l’esforç de fer-ho no ens recaigui a nivell individual. Igualment, ens podem organitzar també col·lectivament per la compra d’aliments o en l’atenció de les persones d’edat avançada que tinguin el centre de dia tancat. Més enllà de les cures que cal que les facin les persones especialitzades, hi ha moltes accions que podem fer col·lectivament.

Crec que les organitzacions populars, començant per l’anarcosindicalisme tenim una gran responsabilitat en com afrontem les properes setmanes. O ho fem des d’un paradigma diferent al que ens estan imposant, o el nostre nom serà només un nom.

Salvador Seguí, cent anys més tard

Aquest dimarts fa quasi cent anys, concretament 97, que pistolers a sou de la patronal catalana van assassinar dos anarcosindicalistes. Un era el Francesc Comas (el Perones) i un altre en Salvador Seguí. El seu assassinat va ser un més de molts i molts d’altres a mans de grups parapolicials i, sovint, de la mateixa Guàrdia Civil. Eren temps de conflicte i la burgesia catalana i l’Estat no van tenir cap problema en imbricar-se en la repressió del moviment obrer. No era la primera vegada ni, de lluny, ha sigut la darrera.

Quasi un segles més tard, sembla que hi ha certa moda en sectors de l’anomenada esquerra institucional en apropiar-se de noms i imatges del moviment obrer i llibertari de Catalunya i la resta de la Península Ibèrica. Salvador Seguí n’és un dels exemples paradigmàtics. I segurament ara, que torna a fer anys del seu assassinat, ho tornarem a veure i sentir.

Personalment, jo no se exactament què diria avui en dia en Salvador Seguí. De fet, crec que és poc rellevant. Junt amb moltes altres persones ell va construir la lluita obrera, anarcosindicalista, de fa un segle i ara som nosaltres a qui ens pertoca intentar fer el mateix cent anys més tard. No obstant, sí que estic segur què no acceptaria en Salvador Seguí si avui fos viu. I és d’això que vull parlar, tenint present que aquests dies tornarem a veure com es manipula la seva vida, les seves idees i les seves accions.

Seguí no acceptaria de cap manera que aquest sindicalisme actual que es marca com a fita la negociació col·lectiva pugui ser titllat de sindicalisme. I, per extensió, ell s’hi hauria mantingut clarament al marge o directament l’hauria combatut. Hauria defensat que entre la burgesia, els patrons, i els i les treballadores hi ha un conflicte evident i innegable. Que la riquesa dels primers existeix en la mesura en que hi ha l’explotació dels segons. Amb els salaris de fam del 1900 i poc i ara amb la precarietat creixent i salaris minvants de la segona meitat del s. XXI. Això deixa fora de lloc la política de la concertació com a eina per calmar el conflicte social defensada per les diferents formes de socialdemocràcia.

Seguí tampoc hauria acceptat un sindicalisme que participés de consells d’administració d’algunes grans empreses. Ni ell ni els i les seves companyes de la CNT de l’època haurien sigut radicalment intolerants davant d’aquestes pràctiques. El sindicalisme és una forma d’organització autònoma de la classe treballadora. Si és coherent amb aquest fet, ha de defensar la supressió de l’explotació capitalista i de l’Estat. En conseqüència, el sindicalisme no pot participar en les seves estructures. [Aquí, reconec, en algun moment haurem de repensar com encarem la nostra relació amb múltiples realitats de l’anarcosindicalisme actual: la presència en els comitès d’empresa, el recurs a institucions de l’estat – com Inspecció de Treball o la jurisdicció social, per exemple- per resoldre conflictes, etc.]

Seguí, ni tampoc els seus companys, permetria que el sindicalisme fomentés fraccionar i individualitzar la classe treballadora. D’exemples actualment en tenim molts. Hi ha (pseudo)sindicats que sistemàticament pacten dobles escales salarials. I també és una pràctica ben estesa en aquests suposats sindicats el promoure les demandes individuals dels treballadors per, diuen, resoldre determinades situacions de vulneració de drets. Amb això el que aconsegueixen és just l’oposat d’allò pel que van lluitar tant en Seguí com la resta: promoure que els i les treballadores es relacionin individualment amb el poder, ni que sigui via una acció judicial. El sindicalisme és, precisament, tot el contrari: cerca la unió, la solidaritat, la construcció d’una identitat col·lectiva de classe.

Podria seguir. La llista seria molt llarga i crec que a molts/es de nosaltres en vindrien molts altres exemples al cap. No acceptaria la criminalització actualment tant de moda de gairebé totes les formes d’acció directa, fins el punt que ens condiciona massa sovint. Tampoc aprovaria la por de créixer en nombre d’afiliats/des d’alguns sindicats, ja que per derrotar l’opressió cal ser moltes i molts. Crec que pensaria que minoritzar-se és, en definitiva, una manera de justificar la inacció. I tampoc crec que veiés amb bons ulls promoure l’expansió sindical diluint els principis del sindicalisme: un sindicat que no confronta el capital, que no defensa radicalment els interessos de la classe treballadora, que no practica la horitzontalitat en les decisions ni és actiu en la implicació, es torna en una altra cosa i deixa de ser un sindicat.

Com deia, intentar saber què pensaria concretament avui en dia gent com Salvador Seguí té poc sentit i pot portar-nos a escenaris de ciència ficció. Penso que ens és molt més útil tractar de definir què no faria i què no acceptaria. Sobre aquesta base, és a nosaltres a qui ens correspon seguir construint la lluita. Amb encerts i amb errors. I lluny del “postureig”, una altra actitud que ,vull pensar, Salvador Seguí hauria rebutjat.

Que el feixisme entri a les institucions no és el problema (real)

Alarma. El feixisme entra a les institucions. Tenen una vice-presidència del Congrés de Diputats!

Tots els mitjans en parlen. Fins i tot hi ha qui, amb proclames grandiloqüents, situa com una batalla de l’antifeixisme evitar que Vox estigui a la mesa del Congrés. Des del meu punt de vista, entrar a aquest joc és un greu error. M’explico.

El problema no és que el feixisme entri a les institucions. Si entra és perquè el feixisme existeix. Als barris on vivim la classe treballadora cada vegada és més freqüent que Vox i altres organitzacions puguin muntar una parada sense que hi hagi grans mostres de rebuig. Actituds racistes i antiimmigració existeixen als barris, a les converses de bar, dinars familiars i als centres de treball. Quan en alguns centres de treball comencem a sentir remors que plantegen una selecció dels/les treballadores en funció del seu origen, aquí sí que tenim un problema. Quan a les places, es vincula inseguretat a pobresa i a migració. És habitual escoltar que per resoldre problemes socials cal un enduriment del codi penal i un increment dels policies al carrer. Que detinguin més i que “els delinqüents no surtin al carrers al cap d’unes poques hores”.  Converses així les sentim. Un dia i l’altre. I també convivim amb actituds “machirules” que molt sovint són un producte prefabricat per les televisions per dictar com hem de ser els homes i les dones.

Tot això ho estem vivint. Cada dia i a molts racons de la nostra quotidianitat. Aquest és un dels aliments del feixisme i fa temps ens el trobem fins a la sopa. La llei i l’ordre com a resposta als problemes socials. La il·lusió de la pàtria per igualar-nos a uns quants per sobre i amagant les diferències i explotacions de classe. La por a allò que ens vingui de fora, persones, coses i idees, per garantir el manteniment de l’estatus quo.

D’això els mitjans de comunicació, els mateixos que sovint fan de subtil canal de transmissió d’aquests plantejaments, no en parlen. En canvi, fan escarafalls de la presència de polítics d’ultradreta a les institucions. I aconsegueixen que molta gent concentrem l’atenció cap aquest fet. Ens identifiquen el problema i condueixen la nostra resposta cap aquí, gairebé com una lluita prefabricada. Fem fora el feixisme de les institucions, repetim. Mentre, als barris i a la feina tenen un ampli camp per córrer.

Aquesta trampa té moltes cares, i totes elles no són gens innocents:

UNA. Blanquegen les institucions, com si el propi estat i el capitalisme que les han creat i les sustentes no tingués cap responsabilitat en el feixisme. I ja sabem que és el contrari.

DUES. Ens assenyalen que la lluita política és a les institucions. Es tracta d’una pota d’una cosa habitual en els mitjans: el debat sobre la realitat el fan i consisteix en declaracions de polítics institucionals. La resta no compta o es relega al capítol de successos.

TRES. Ratifiquen el monopoli de la política per part de l’Estat. Si la batalla política és a les institucions, a nosaltres només ens pertoca asseure’ns i esperar. A consumir, en tot cas, una realitat prefabricada pels mitjans i les institucions que els mantenen.

QUATRE. Relegant-nos a un paper passiu, s’obre l’espai per l’aparició de salvadors. I, no ens enganyem, mentre nosaltres estem quiets mirant les institucions, els feixistes piquen pedra, barri a barri i feina a feina amb l’ajuda d’un discurs, el dels propis mitjans, que en el fons fa que allò que plantegen es vegi com lògic i normal.

Ja se que ara mateix no queda gairebé dir-ho, però ho repeteixo. Que el feixisme arribi a les institucions no és el problema. El problema és la mateixa existència del feixisme. I ho amplifica el fet que el veiem com a problema principalment quan entra a un parlament.

 

Cap servei a l’Estat, ni civil ni militar. 30 anys més tard…, seguim

Fa pocs dies va fer 30 anys del primer consell de guerra contra dos insubmisos. Va ser el 14 de novembre de 1989 i els companys jutjats en Carlos Hinojosa i en Josep Maria Moragriega. Des d’aquell, en van venir molts d’altres, primer per la jurisdicció militar i després per la civil. En els 8-9 anys següents ens van jutjar a milers d’insubmisos de tot l’estat. A molts ens van condemnar a penes de presó. A d’altres els van inhabilitar per anys. Centenars van entrar a la presó. Tot plegat passava en un estat que s’autoqualificava com a democràtic, com exemple de transició després d’una dictadura i durant molts d’anys d’un govern que es deia d’esquerres. Eren temps de proclames de pau social. Temps en que l’únic conflicte que es reconeixia en els mitjans de comunicació era entre “demòcrates” i “violents” i on s’intentava imposar un culte al consens com a única ideologia possible.

Per sort, les aparences són sovint un decorat de cartró que no aguanta una bona tempesta. I a gran part de l’Estat espanyol aquella tempesta, o ni que fos un plugim constant, vam ser els i les insubmises. Criminalitzats pel conjunt dels mitjans de comunicació i per la totalitat de la política institucional, poc a poc vam anar aconseguint estendre els nostres plantejaments i les nostres pràctiques a mesura que avançava la dècada dels noranta. Entre presentacions d’insubmisos, manifestacions i repressió, vam créixer i, diria, vam aconseguir ser un malson per qui volia consolidar el règim del 78 com a única alternativa possible.

El moviment per la insubmissió ha passat. Com a moviment social ampli no vam saber sobreviure a la fi del servei militar obligatori, tot i que en realitat sí que ho vam fer. En certa mesura vam tenir continuïtat en la lluita per l’okupació, amb k, de finals de la dècada i amb tantes altres coses que han vingut després. I mirant-ho des de la perspectiva que ens dóna el pas del temps, potser ara és un bon moment per remarcar alguns grans encerts de la lluita per la insubmissió. No es tracta de caure ni en elogis buits ni en una nostàlgia depriment, sinó d’identificar aspectes d’aquella lluita que per bé o per mal segurament ara són tant o més vigents que aleshores. Miro d’assenyalar-ne alguns sense voler ser exhaustiu.

Un primer és la crítica al militarisme. No només atacàvem aquell segrest legal que era la mili, sinó que plantejàvem la necessitat de destruir els exèrcits i tot el que comporten: el bel·licisme, la dominació per la força i un llarg etcètera. De fet, la utilització dels exèrcits tant en política exterior com interior significa reduir tot conflicte a una qüestió d’ordre i, a partir d’aquí, imposar-se per la via de les armes.

L’atac al militarisme era, també, un atac directe a l’Estat. A l’Estat com a forma de subjugar la capacitat humana de relacionar-nos entre nosaltres. Els exèrcits històricament apareixen quan sorgeixen els estats i en són el paradigma en la mesura en que són l’exemple més clar del monopoli de la força, una de les essències de qualsevol Estat. Un monopoli que s’imposa contra el conjunt de la societat mutilant la seva capacitat de ser, precisament, societat.

Un altre aspecte clau en la insubmissió és que ens reconeixíem als insubmisos i a tot el teixit solidari, de forma col·lectiva, la capacitat d’actuar políticament. De ser un subjecte polític com a tal. Prescindint de les institucions que en absolut sentíem nostres. Més aviat les veiem com una cosa prefabricada en part derivada de la mutació del franquisme. Aquest identificar-nos i construir-nos com a subjecte polític va comportar dues vessants que van ser essencials al moviment d’insubmissió.

Tinc uns alumnes que lluiten. M’hi afegeixo

Soc professor. Avui he anat a treballar, a fer classe d’arqueologia. En arribar a la facultat m’he trobat una barricada. L’han aixecat els i les estudiants i, entre elles, m’imagino que també hi havia una part dels meus alumnes. Així, que avui m’he quedat de nou sense poder explicar continguts que crec que són interessants i rellevants per a la formació d’un arqueòleg/a.

Haig de dir, no obstant, que trobo lògica la reacció de gran part dels estudiants de la facultat. Formen part d’aquesta generació que, farta de tot, han pres els carrers. No es resignen a observar quietes com cada dia ens retallen més llibertats ni com democràcia és una paraula buida i, fins i tot, cada dia encara més buidada. Que saben que el seu futur és tenir unes feines precàries amb sous de misèria totalment insuficients per pagar lloguers astronòmics. Que han vist que la policia atonyina tant a qui volia votar el dia 1 d’octubre com a qui intenta aturar un desnonament d’una família a mans d’un fons voltor.

Aquests estudiants que alcen barricades són part d’aquests joves que han perdut la por i decideixen ser protagonistes del seu futur. I jo, com a professor, tampoc puc seguir fent classe, com qui res, mentre els apallissen i els empresonen per fer-ho. Per aquesta raó, mentre la majoria dels meus alumnes segueixi en peu de lluita, els acompanyaré i no trepitjaré l’aula.

Presos polítics … i nosaltres, els i les llibertàries

Abans semblava que fos una paraula proscrita. En canvi ara, “presos polítics” (curiosament no es diu massa “preses polítiques”) ho sentim cada dia vàries vegades. A través d’alguns mitjans, tertúlia rere tertúlia, s’està creant un cert consens entorn la paraula i, ja sigui per simpatia o per antipatia, es vincula a 8 persones molt específiques. Ja sabeu de què parlo.

En aquesta conjuntura, nosaltres els i les llibertàries tenim una situació molt complexa. Per una banda, ens sentim empesos a denunciar la brutalitat de l’Estat. Sempre ho hem fet, independentment de l’adjectiu que acompanyés a aquest estat (català, espanyol o el que fos). Per l’altra, és innegable que no podem veure com a propers ni amb simpatia polítics que en el passat ens han reprimit directament, ens han privatitzat els serveis públics i, en definitiva, han sigut instruments de l’estat capitalista. Mala peça al teler, és innegable. Però en la mesura en que no tenim la capacitat de modelar la realitat al nostre gust (ja voldríem), és inevitable que constantment ens haguem d’anar movent en situacions incòmodes i on és difícil posicionar-nos-hi sense cap contradicció. Això no és nou, ens ha passat reiteradament i penso que sempre és sa intentar analitzar pausadament on ens trobem i debatre com mirem de respondre a aquesta realitat. Perquè, en definitiva, volem ser part d’aquesta realitat i canviar-la. El contrari seria com ser figures d’un museu de cera, pulcres però immòbils i inservibles. Miro, doncs, de compartir algunes reflexions pensant en un futur proper.

I

Potser caldria revisar el concepte de “pres (i presa, encara que actualment els grans mitjans l’utilitzen poc) polític”. I ho dic sent conscient que des de fa molts anys he cridat moltes vegades allò de “llibertat presos i preses polítiques” i he anat a moltes presons a visitar companys/es que els qualificava com a tal. Doncs bé, crec que els i les llibertàries no hem d’oblidar que l’existència de presons és una opció política, que respon a l’existència de mecanismes coercitius i a una forma de resoldre, des del poder, múltiples situacions. D’igual manera que els consensos ideològics i el sentit comú són política, la definició d’allò que es considera un crim i la manera d’abordar-lo també. En conseqüència, tota persona presa és un pres o presa política.

Fa anys anomenàvem “presos socials a les persones que estaven a la presó per causes que elles no reclamaven com a polítiques, ideològiques, de consciència, etc., en”. Més o menys veníem a reconèixer això i, alhora, que l’existència de presons era fruit d’un model de societat que combatíem. Doncs bé, l’existència de presons i persones preses és conseqüència d’una determinada política, des de les desigualtats socials a la repressió, passant pels models educatius, culturals, de consum, etc.

II

Una opció per individualitzar els i les preses polítiques de la resta pot ser fixar-nos en si les conductes i accions que motiven el seu empresonament tenen o no un caràcter ideològic conscient. En aquest sentit, un pres anarquista seria un pres polític. O una sindicalista empresonada per una vaga. Però també ho podria ser un nazi que acabi entre reixes per una agressió racista. D’aquesta manera, la paraula “pres/a polític/a” ens situa davant d’un tipus d’actuació que, bàsicament, consisteix en una actuació que de manera conscient segueix una ideologia o actitud política. En conseqüència, de la mateixa manera que hi ha presos i preses polítiques anarquistes, de l’organització ETA, sindicals, etc., també n’hi ha de feixistes. Dels uns volem que surtin de la presó, pels altres ens podem alegrar que hi siguin, per molt que en darrera instància no volem que hi hagi presons.

És a dir, el primer factor que fa que sentim com a proper o com a nostre un pres o una presa política és la seva actuació política; allò que motiva que hagi patit la repressió. Des d’un prisma una mica ampli, perquè si apliquem el reduccionista la majoria de nosaltres estaríem més sols que la una, de presos/es polítics/es i de gent que corre el risc de ser-ho n’hi ha molts actualment. En realitat, des del 1978 fins ara no n’ha deixat d’haver-n’hi tot i que amb l’enduriment de les polítiques contra la dissidència tant a l’Estat espanyol com a gran part del món ara possiblement n’hi hagi més. Personalment jo sento cam a nostres els i les anarquistes a la presó, anticapitalistes de diferents corrents ideològics que estan empresonats a Europa, ja sigui per accions armades o no, sindicalistes, etc. En el cas de Catalunya a ningú se’ns escapa que això que en diem el “Procés” ha deixat moltes i moltes persones encausades en processos judicials, que s’afegeixen a altres processos penals oberts (per raons personals, podria citar el cas dels “27 i més”, però n’hi ha molts d’altres). Més enllà dels ex-membres del govern i dels Jordis a la presó, hi ha centenars o milers de persones que han de fer front a processos penals. Tamara, Anna, Guillem, Ramon i molts altres noms anònims, aquí i allà. En molts casos són companys de moltes lluites, perquè abans i al marge del Procés també hi ha vida, espais col·lectius i lluita. La lluita contra la seva repressió també és la meva lluita.

En canvi, hi ha alguns presos de qui no puc dir el mateix. No ens podem identificar en absolut amb les seves trajectòries polítiques, que sovint han promogut la repressió de molts moviments socials, l’explotació, el lucre privat amb les necessitats col·lectives, etc. Si el capitalisme mata, els polítics que li donen cobertura alguna responsabilitat hi tenen. Convé no oblidar-ho [I tot això sense entrar a valorar si una part d’això que en diem “Procés” no ha sigut una escenificació gegantina, amb presa de pèl a milers i milers de persones que han cregut que realment s’anava cap a la independència de Catalunya].

III

Arribats aquí, no podem deixar d’esmentar l’Estat. És necessari perquè és qui exerceix la repressió i qui li atorga unes determinades característiques: pot aplicar sancions administratives o procediments penals, pot accelerar les seves actuacions o allargar-les i dosificar-les en el temps, pot permetre una determinada acció (un referèndum, una ocupació d’un centre de treball, una mani, un escarni, etc) o reprimir-la de forma més o menys evident i intensa. Si la repressió és una arma de guerra contra moviments i organitzacions socials, és l’Estat qui decideix quan, contra qui i de quina manera la utilitzarà. En la mesura en que tipifica la resposta a una conducta determinada, el combat contra la repressió també s’ha de fer mirant directament què està fent l’Estat.

En aquest sentit, en Quim Forn, Rull o Junqueras ens poden generar antipatia. Fins i tot, els podem considerar els nostres enemics de classe, que han defensat interessos antagònics als nostres. Que ells mateixos, quan han tingut el poder per fer-ho, ens han reprimit o han tancat els ulls quan altres ho feien. I tindrem raó. Però això no treu que l’argumentació que faci servir l’Estat per a empresonar-los sigui, en ella mateixa, també una amenaça per a nosaltres. Tothom sabem que a Catalunya els dies 20 de setembre, 1 i 3 d’octubre del 2017 no hi va haver cap insurrecció. Hi havia molta gent al carrer, els uns defensant escoles, d’altres defensant unes institucions (que no sento nostres en absolut), d’altres rebutjant la repressió policial, etc. Deixar que es tipifiqui això com un alçament violent o que es consideri “turba” una concentració de persones implica atorgar una victòria a aquesta “neollengua” que fa anys que s’està creant. Una “neollengua” que considera com a problema d’ordre públic qualsevol acció col·lectiva no sancionada des de les institucions i que assimila gran part d’aquestes accions no regulades a “violència”. Una “neollengua” que els diferents governs, també de la Generalitat, han contribuït a crear activament (no oblidem els qualificatius rebuts per qui lluitava contra el Pla Bolonya a les universitats, les retallades, les reformes laborals, l’efecte Can Vies, etc) i que, paradoxalment, ara és l’arma utilitzada contra els seus ex-consellers. Ja fa anys que nosaltres lluitem contra aquesta “neollengua” i crec que no ens podem permetre el luxe de no seguir combatent-la.

IV

Acabo. A ningú se’ns escapa que les properes setmanes, amb la sentència del Suprem, ens trobarem en una situació complicada. Per una banda, no hem de deixar que una dinàmica interclassista i transversal, que no defensa el mateix que nosaltres, ens marqui el pas i l’agenda. Per l’altra, no podem deixar de fer front a la repressió, una repressió que tot i centrar-se (ara i de manera puntual) en una gent que no són dels nostres, no deixa de ser aterradora i un fosc presagi del futur que ens volen preparar.

Ens trobem davant d’una paradoxa que ens obligarà a meditar les nostres respostes. Unes respostes que no poden ser girar la cara i mirar cap una altra banda (“com que no era jueu, no vaig fer res…”). Fer-ho ens faria còmplices, ni que sigui per omissió, de l’Estat i la seva política repressiva. Però que tampoc poden seguir els escenaris previstos per l’aparell mediàtic processista i el senti comú que fa mesos estan creant. Fer-ho ens anul·la políticament i ens fa subalterns a uns dictats ideològics que en absolut són compatibles amb nosaltres.

Caldrà pensar com actuar i fer-ho per nosaltres mateixes.