Treballar per ser pobres?.

Avui els empresaris VIP, aquells que controlen les 18 empreses més grans de l’Ibex-35, han fet públic el seu pla per crear llocs de treball, diuen. L’han exposat preparant detalladament una posada en escena on hi han intervingut, entre d’altres, César Alierta, president del Consejo Empresarial para la Competitividad, el nom que té el lobby d’aquestes 18 empreses. Una de les mesures estrella que han plantejat és incrementar el nombre d’inspectors laborals per perseguir el que anomenen frau laboral i que, no us il·lusioneu, no han tingut cap problema en imputar als treballadors que treballen sense contracte. Diuen que així aflorarien uns 800.000 llocs de treball al conjunt de l’Estat, fet que faria caure la taxa d’atur en més del 3,4%.

L’estudi del lobby dirigit per Alierta no ha entrat a detallar quines circumstàncies ens poden empènyer a treballar en negre i a, fins i tot, fer-ho mentre cobrem l’atur o una pensió. Potser a Alierta no li interessen massa aquestes qüestions i, francament, ho entenc. Ell, pel simple fet de ser el president de Telefònica, va cobrar l’any 2013 un total de 5,81 milions d’euros segons l’informe de la Comisión Nacional del Mercado de Valores. Si a aquesta xifra se li suma l’aportació a la seva jubilació, el total va arribar a 6,83 milions. Segur que ell, en la seva vida, no haurà de pensar mai com complementar una pensió irrisòria o una prestació de 400 i escaig euros.

Això ens separa a nosaltres d’aquest tipus de gent. I pot sonar a demagògia, però en tot cas és una demagògia que afecta a una part molt important de la població. Que els darrers anys els nostres sous han baixat de manera clara és una cosa que tothom sabem, a banda que diversos estudis ho quantifiquen. Possiblement un dels més recents és el publicat el mes de setembre per l’Organització Internacional del Treball (OIT). Però el que potser no acabem de saber precisar gaire és l’empobriment real que estem patint la classe treballadora. Sovint no és fàcil veure més enllà dels problemes que travessem per adonar-nos de fins a quin punt poden arribar a ser-ne, de generals o compartits. I moltes vegades ho són, de compartits. De manera ràpida, n’esmento un exemple.

L’Agència Tributària espanyola recull de manera acurada les dades de les percepcions salarials (si voleu precisar-ho millor, les declarades) del conjunt de la població. I també de les pensions. Ho fa sobre una base anual i, per tant, a diferència del Baròmetre del CIS, reconeix la irregularitat d’ingressos al llarg de l’any de, per exemple, les persones amb contractes temporals o que alternen períodes de feina i atur. Les dades que presenta il·lustren, de manera més dramàtica i molt menys maquillada la realitat econòmica de gran part de la població. Ens diuen, per exemple, que a Catalunya l’any 2012 hi havia 850.000 assalariats/des que tenien uns ingressos inferiors a la meitat del salari mínim interprofessional (SMI). De fet, el salari mitjà d’aquestes persones se situava en 1921 € l’any, quantitat que entre dotze mensualitats suposa tant sols 160 €. En total representaven el 28% de totes les assalariades. Quatre anys abans n’eren el 24%.

La mateixa font de dades també ens mostra que quasi el 40% dels assalariats no arriben a ser mileuristes i cobren per sota els 960 € al més. L’any 2008 eren el 35%. I podria continuar, per exemple, dient que els 1,12 milions d’assalariats i assalariades menors de 35 anys a Catalunya cobren de mitjana 14.475 € l’any, una quantitat que dividida en 14 pagues tot just es queda en 1.000 € al mes.

En opinió meva, les enquestes i dades estadístiques tenen una virtut. És cert que sovint la seva presentació és freda, però tenen la capacitat de fer-nos veure que la nostra vida sovint és ben similar a la de molts més. Per exemple, el mes passat se’ns va espatllar el cotxe i, a més, en passar-li la ITV van detectar algunes deficiències que va caldre corregir. Pràcticament els mateixos dies la rentadora va deixar de funcionar. I amb els nostres salaris, només hem tingut capacitat de respondre a aquestes dues incidències a través d’unes targetes de crèdit que han tret fum i que, de fet, simplement han traslladat la manca de liquiditat al mes en el que estem i que, ara mateix, no sabem com acabarem. No obstant, aquests problemes que a mi em podien semblar una gran bola a la que només ens hem d’enfrontar nosaltres són ben similars als d’una part important de la població. I això que nosaltres no som pobles, en absolut. Però tampoc anem sobrats i els nostres ingressos han caigut, ja sigui per retallades o per precarització laboral, més del 40% en 4 anys.

Quan Alierta parla de frau laboral referint-se a situacions que tothom sabem que existeixen, com el treball en negre, és plenament conscient de les seves paraules. Ell sap tant bé com nosaltres que darrere una feina sense contracte hi ha, per part del treballador, la necessitat imperiosa d’uns ingressos. Parem-nos a pensar-hi un moment: a qui li agrada treballar en una feina no declarada? Si tinguéssim una alternativa, ho faríem? Per contra, darrera l’empresari hi ha la voluntat d’augmentar uns beneficis. Necessitat versus voluntat. Alierta i els de la seva classe ho saben i actuen en conseqüència. Creen un llenguatge i uns referents que serveixen als seus interessos, a les seves polítiques, que són fruit de decisions plenament conscients i informades. Les prepararen, les maquillen i miren de fer-les realitat. L’evolució dels sous els darrers anys ho mostra clarament. Si comparéssim aquesta evolució a la dels beneficis empresarials, el resultat encara seria més escandalós. En tot cas, tot plegat ens il·lustra que entremig no hi ha espai per pactes. Que la nostra acció col·lectiva l’hem de construir sobre la plena consciència i anàlisi d’aquesta realitat. I això comporta que caldrà denunciar i renunciar de manera explícita a les pràctiques de concertació a qualsevol preu del “sindicalisme” hegemònic. Ens hi van masses coses.

Crisi i salaris

Fa massa anys que parlem de crisi. De fet, aquesta paraula l’hem convertit en una espècie de fetitxe que ens va bé per explicar una bona part de les circumstàncies en les que vivim. Si hem perdut la feina o ens han baixat el sou ho argumentem, d’alguna o altra manera, per la crisi. Les reduccions de les pensions i les retallades en els serveis públics les vinculem, també, al mateix. La crisi acaba sent una categoria feta a mida que serveix per explicar-ho tot. I, el que encara és pitjor, per a donar-li un sentit d’inevitabilitat a tot plegat. A més, sembla com si tothom la patíssim, de tal manera que la crisi gairebé esvaeix les desigualtats de classe convertint per igual en víctimes a empresaris i treballadors.

Tot plegat, no deixa de ser una certa estafa. I faig servir la paraula estafa de manera plenament conscient, doncs estic plenament convençut que hi ha una premeditació clara en aquesta percepció que se’ns vol inculcar. Una bona pista ens la donen diversos informes d’organismes com el Banc Mundial, l’OCDE i l’Organització Internacional del Treball (OIT), plasmats en documents adreçats als governs. Així, per exemple, en un recent estudi l’OIT (“Informality and the quality of employment in G20 countries“) reconeix que en el que anomenen les “economies desenvolupades del G-20” els salaris s’han estancat o fins i tot han baixat en els últims anys, coincidint amb això que en diuen “crisi”. De fet, a l’Estat Espanyol de mitjana han baixat un 1,7% entre els anys 2007 i 2012. I això que aquesta dada amaga l’increment dels sous a les franges salarials més altes i l’augment de la distància entre les remuneracions d’executius i de treballadors poc qualificats.

Aquests mateixos informes diuen ben clarament que la baixada de sous no es vincula amb una suposada baixada de “productivitat” del treball o dels beneficis del capital. En el conjunt de les “economies avançades” del G-20 la productivitat del treball ha pujat ben bé un 6% entre el 2009 i el 2012 mentre els sous, de mitjana, amb prou feines ho han fet un 1%. En definitiva, malgrat generar més valor, els salaris pràcticament són els mateixos i, per tant, la part que s’apropia l’empresari creix. Aquesta tendència no és gens nova. Entre el 1990 i el 2012 la productivitat del treball ha crescut entorn un 17% mentre els salaris, com a molt, ho han fet un 5%.

Tot això que explico, els governs ho saben molt millor i des de fa temps, ja que a ells s’adrecen aquests informes. De fet, el document fet públic en relació aquest darrer estudi encara detalla més coses. Ens diu clarament que hi ha una tendència general a aquestes “economies desenvolupades” a que la compensació dels salaris en el PIB, és a dir, la part de la riquesa produïda al llarg d’un any que es destina a sous, baixi. Casualment és a l’Estat espanyol on aquest descens ha sigut més intens, de més del 15% en els darrers 40 anys. Això fa que actualment la major part del PIB vagi a retribuir el capital en comptes del treball.

Font: OIT 2014. Informality and the quality of employment in G20 countries (http://www.ilo.org/wcmsp5/groups/public/—dgreports/—dcomm/—publ/documents/publication/wcms_305425.pdf)

En aquest context no sorprèn que hi hagi cada vegades més veus que aposten per promoure increments de sous, ni que sigui per compensar la baixada dels darrers anys. Des de l’OCDE fins al ministre De Guindos, i amb ells alguns dirigents dels sindicats majoritaris a casa nostra, posen sobre la taula la conveniència per incrementar els salaris els propers mesos. No fer-ho, argumenten, podria tenir efectes negatius sobre una recuperació econòmica que no acaba de consolidar-se degut a la poca capacitat de consum de les classes treballadores. Pujar salaris, doncs, ha de tenir efectes positius sobre la demanda i, conseqüentment, estimular l’economia començant pel retorn del deute privat.

En definitiva, no es plantegen que cal pujar salaris per eradicar la pobresa que ha anat creixent els darrers anys, per evitar que hi hagi milers de nens i nenes que cada dia van a escola sense haver esmorzat. Que uns salaris més alts frenarien els desnonaments per impagament de lloguers així com la pobresa energètica. Que millorarien les condicions de vida de la gran majoria de la població. Ni una paraula per dir que augmentar els sous és una qüestió de justícia en la mesura que disminueix la quantitat de treball robat que s’apropia el Capital en forma de benefici. Que els analistes de les grans institucions de l’actual ordre internacional no plantegin la qüestió en aquests termes, sinó que ara vegin l’augment de sous com una via per estimular l’economia, no ens ha de sorprendre. En canvi, que des dels grans sindicats es reprodueixi aquest argument és una mostra de la dependència ideològica d’una part del sindicalisme respecte el liberalisme econòmic.

Ja és hora que trenquem aquesta dependència. Ens hi va el poder anhelar a transformar la realitat. A partir de les nostres aspiracions i dels nostres interessos. No reivindiquem salaris més alts perquè vulguem estimular la demanda agregada. No, els reivindiquem senzillament perquè volem millorar la vida de milions i milions de persones al conjunt del planeta. Perquè és una via de reduir el nivell d’explotació que patim. I punt.

L’atur i la pastanaga

(Versió catalana i corregida de l’article d’opinió publicat en castellà a PressDigital.)

Qui hem passat mesos o anys a l’atur sabem perfectament de què parlem. Les expectatives frustrades d’una feina. L’angoixa de no arribar a finals de mes o de veure uns estalvis minvar sense cap esperança de cobrar per res. L’anar patint com el cotxe, la casa o la roba es degraden sense poder-los renovar. El sentiment de no tenir res a fer o de començar un dia pensant com l’ocuparàs, bàsicament per distreure el cap i mirar que no pensi tant. L’atur, com a mort social, és una autèntica arma de destrucció massiva contra els treballadors.

Ja fa varis mesos que el govern pregona que l’atur baixa. Possiblement la darrera Enquesta de Població Activa sigui la primera que mostra una certa creació de llocs de treball. A les anteriors la davallada de l’atur era producte, en certa mesura, pel fet que milers de joves passaven a ser “ni, ni”, ni treballadors, ni aturats. Simplement exclosos de les estadístiques o forçats a cercar feina a l’estranger. Com els seus avis.

Ara, suposadament, hauríem d’estar contents ja que potser s’han creat uns pocs milers de llocs de treball. Si considerem que les penúries de la classe treballadora provenen d’un atur motivat per una crisi, en gran part anònima quan als seus responsables, difícilment podem desprendre’ns d’un sentiment una mica optimista. Per primer cop en anys, ha augmentat el nombre de persones que treballen. Encara que sigui una xifra irrisòria per eixugar el drama de l’atur que patim, segons l’EPA del segon trimestre a Catalunya hi ha quasi 100 mil persones més treballant.

No obstant, sabem perfectament que la “plena ocupació” que pregonaven els defensors del diàleg social uns anys endarrere és un miratge. En primer lloc perquè el desenvolupament capitalista de l’Estat Espanyol, des de fa molt temps, sempre s’ha edificat sobre taxes d’atur molt elevades, per sobre de la mitjana de la UE. En segon lloc, perquè la solució tampoc passa per treballar a “qualsevol preu”, i mai millor dit. Segons el mateix Banc d’Espanya els sous van baixar al conjunt de l’Estat més del 2% l’any 2012 (casualment hi ha molt poques estadístiques públiques sobre l’evolució dels salaris) i prop d’un 3,6% si es considera la pèrdua d’una paga extra que hem patit els treballadors públics. I això sense tenir present que es tracta de promitjos que amaguen el constant increment de l’abisme salarial entre directius i treballadors de base. A més, mentre els sous han baixat clarament, les jornades laborals s’han incrementat. Al conjunt segons les dades de l’INE de l’Estat l’any 2013 es van fer més de 5,8 milions d’hores extres declarades, de les quals quasi el 60% van ser no pagades. Un 28,6% més que l’any anterior. En canvi, les hores extra pagades només van pujar un 6,8%.

Els sindicats no podem acceptar, de cap manera, que la reducció de l’atur es faci mitjançant llocs de treball amb salaris molt baixos, sovint de poc més de 600 € al mes. Tampoc podem tolerar les condicions de molts d’aquests nous llocs de treball, amb jornades molt mòbils i un acomiadament pràcticament lliure. La situació actual suposa un fort augment del nivell d’explotació que patim el conjunt dels treballadors, i en especial els que tornen a tenir feina després de patir l’atur. De fet, sembla de manual. Es provoca un atur desbocat, es condemna a milers de persones a patir-lo i, després, poc a poc, es permet que una part dels aturats torni a trobar feina. I pel camí ens hem tornat molt més dòcils i passem a acceptar condicions que abans hauríem rebutjat.

Centrar el problema en l’atur i la pobresa oblidant que darrera hi ha el model capitalista de producció ens aboca a aquest joc. A, com fa el ruc, seguir perseguint la pastanaga mentre rebem les garrotades. I la CGT no està disposada a jugar-lo.