Hi ha dos tipus de poder. Un és el que busca ser explícit, mostrar-se i que en la seva pròpia escenificació cerca construir una eina per a consolidar-se. L’altre és anònim. Busca el contrari, passar desapercebut, encara que la realitat ens fa palesa la seva existència.
Del primer poder en tenim moltes evidències. De la mateixa manera que es fa explícit i es mostra obertament, nosaltres el patim i som conscients constantment que el tenim a sobre. No cal anar gens lluny per trobar-ne exemples. La política institucional és una bona mostra d’això que dic. Hi ha unes persones, generalment de manera permanent, que protagonitzen els espais de la vida col·lectiva on s’escenifica la presa de decisions. Els parlaments estatals i autonòmics, consistoris municipals, governs de diferent classe són un paradigma d’això. Les persones que els integren adquireixen rellevància pública, coneixem la cara i el nom d’una part d’elles, acumulen seguidors al tuitter, se les crida per opinar sobre gairebé tot als mitjans, etc. Sabem de què parlo, no m’hi estendré.
A un altre nivell, però com una forma de poder similar, hi ha tota l’escenificació de persones uniformades, armades fins les dents, a carrers, estacions de tren, aeroports o fent aparatosos controls a les carreteres sense motiu aparent. Ho veiem també a les manifestacions, on tenim molt clar que el desplegament de policies antiavalots i furgones busca recordar qui té el monopoli de l’espai públic dins els actuals estats. I de pas marcar, cap a la resta de la població, els i les manifestants com elements rars, aliens al que seria el concepte de “persona normal”.
Així doncs, el primer és un poder que ens acompanya cada dia en una bona part de les imatges i experiències que ens depara la realitat. Un poder del qual els mitjans de comunicació, de manera reiterada, no es cansen de recordar-nos-en l’existència.
El poder anònim és més difícil d’identificar. I, per molt que sapiguem que existeix, de combatre. Intuïm que darrere moltes decisions de governs (municipals, estatals, autonòmics, …) hi ha algú que les promou. També diem, tot i que sense posar-li cara, que tal o qual partit polític respon al gran capital. Ara està de moda parlar del “partit de l’IBEX-35”. I que aquest tipus de vincles expliquen amb les grans corporacions capitalistes, com per exemple de manera descarada amb en Macron a França, que els mitjans de comunicació ens el facin aparèixer a cada moment del nostre dia a dia. Fins i tot nosaltres tendim a jugar el mateix joc quan ens referim a un ens abstracte, el “Capital”, com el nostre enemic. Com si existís al marge de persones que el fan funcionar i el defensen.
Moltes situacions poden servir per exemplificar això que dic. N’explico dues. El 23 d’abril del 2009 un seguit de membres de l’Assemblea de PDI (personal docent i investigador) i PAS (personal d’administració i serveis) de les universitats catalanes vam presentar-nos davant la porta del Palau de Pedralbes de Barcelona. Era part de la batalla contra la imposició del Pla Bolonya a les universitats que s’estava lliurant aquell curs a tot l’estat i que a Catalunya es feia a cops de porra i expedients a estudiants. I anàvem a repartir un llibre que havíem fet a les “autoritats” de tota mena que anaven a un dels principals actes institucionals del dia de Sant Jordi. Allà vam veure consellers, ministres, caps de l’oposició, vicepresidentes de l’època, diputats, etc. Més o menys a tots i totes els anàvem reconeixent. Eren cares públiques, televisives. Exemplificaven aquell poder que es mostra a si mateix. Dels militars i religiosos que van anar apareixent no en reconeixíem cap. Però els uniformes, amb medalles i bandes en el cas dels militars, ens donaven una idea que també eren part d’aquell poder amb voluntat de mostrar-se a tort i a dret.
El mateix dia, de cotxes grossos i generalment amb xofer, van aparèixer també algunes desenes de persones trajades. Amb roba i rellotges molt cars. No calia ser massa perspicaç per intuir que era d’aquesta gent que simplement amb una ordre podien enviar centenars o milers de persones a l’atur, deslocalitzar indústries i, qui sap, si fer caure ministres o governs. Una cosa ens va cridar l’atenció. No coneixíem de la cara de cap d’ells. I, per extensió, tampoc el seu nom. Unes persones que segurament podien destronar al primer grup ens eren unes perfectes desconegudes. Anònimes.
El segon exemple. Dilluns 15 de gener de 2018, el dia que feia 40 anys del Cas Scala. Però no té a veure amb això. Es tracta de la sentència del Cas Palau. Condemna en Millet i en Montull, icones de formes de poder explícit a la seva època. Condemna el tresorer de Convergència, assenyala el propi partit que durant anys va fer servir Catalunya com el seu corral i fins i tot a l’Artur Mas de qui ningú se’ns escapa que ha deixat la presidència del PDCAT per això. Tot per corrupció, per rebre diners de Ferrovial a canvi de la concessió d’obra pública. En canvi, no condemna a ningú de Ferrovial, que és qui va corrompre, qui va pagar. Quan dic a ningú, em refereixo als peixos grossos, als caps de consells d’administració i coses similars, als principals accionistes. A ningú. Els que posen i treuen ministres però que no en coneixem la cara, han seguit passant desapercebuts. I, de fet, diria que cap mitjà de comunicació ha preguntat per ells. I sembla que ningú els exigeix cap responsabilitat o mesures com, per exemple, que se’ls retiri qualsevol contractació pública. Curiós (o no).
En definitiva, hi ha dos tipus de poder. Un és el que es posa bé davant les càmeres, es posa medalles i uniformes. I l’altre. L’anònim. El que passa desapercebut. El que mou els fils realment, fins i tot els del poder més aparatós.
Sense oblidar-nos del primer poder, cal que comencem a treure a la llum pública el segon. Amb noms i cognoms. I recordar, ben bé, qui són els nostres enemics.
La Sal de la Terra 