Silenci, impunitat i fosses comunes

Venim d’un silenci. Vivim un silenci.

Els primers 30 anys de la meva vida vaig associar la paraula “desaparegut” a “desaparecido” i, d’aquí, a les Madres de la Plaza de Mayo. Aquelles dones amb un mocador blanc al cap plantant cara a les baionetes dels milicos argentins. Ben cert que escoltava a la meva avia quan deia “Matava molt el Franco, eh? Molt!”. Aquesta afirmació sortia de tant en tant a les converses de sobretaula quan anava a veure els avis i, periòdicament, es dedicaven a remunerar la revolució, la guerra i la repressió de la seva joventut. I jo, com molts i moltes de la meva generació, escoltava amb cert interès les històries d’aquest passat no tant llunyà. En imaginar la repressió, pensava en afusellaments com el d’en Companys o Peiró i en consells de guerra. No en passaven pel cap, ni per un moment, els més d’un centenar de milers de cossos enterrats en cunetes, antics pous, dispersos per fosses comunes clandestines per tot l’Estat. Simplement no existien. Eren silenci. “Desaparecido” continuava sent una paraula llatinoamericana.

Fa uns 14 o 15 anys primer al Bierzo, després a la resta de Castella i Lleó i més tard a Andalusia van començar a sortir a la llum fosses comunes. S’hi amuntegaven ossos i més ossos de persones assassinades el 1936, durant els primers mesos de l’alçament feixista. Com va començar tot plegat? En certa mesura per casualitat, arran de la construcció d’una autovia i que un arqueòleg, Luis Vidal, va parlar amb els veïns/es de Priaranza del Duero quan les excavadores vna deixar al descobert una fossa plena d’esquelets. Els anys posteriors va tenir lloc una espècie de “revolta de la memòria”. Arreu es van començar a exhumar fosses comunes. Ho fèiem des d’associacions i col·lectius civils. Era una espècie de moviment social on, els arqueòlegs i arqueòlogues, fèiem bàsicament el paper d’acompanyants. Aportàvem els nostres coneixements tècnics a les tasques d’exhumació d’una fossa. Era una feina prou important, doncs es tractava de poder demostrar com s’havia produït l’enterrament, si de cop o de manera gradual, a quin cos es vinculaven els diferents objectes (ulleres, llàpissos, restes de vestimenta…) i intentar detallar les circumstàncies de la mort de les persones inhumades. Aquest darrer aspecte era molt rellevant: no només consistia en dir si els havien disparat, sinó de poder argumentar que la mort no va ser en combat. Per això la trajectòria de la bala, per exemple, podria ser determinant. En síntesis, no només recuperàvem cossos. També volíem treure a la llum la repressió. Un autèntic terrorisme d’estat que havia suposat un dels fonaments del règim feixista que va perdurar 40 anys. Llum i taquígrafs sobre un silenci imposat.

Els anys posteriors es va començar a parlar sovint de memòria històrica. L’esquerra institucional va utilitzar part d’aquest moviment per accedir al poder i distingir-se d’una dreta de la que, potser en matèria econòmica, no eren tant diferents. Van legislar la memòria i, fent-ho, la van reconduir. Aquells anys un arqueòleg forense argentí em comentava, sorprès, que a Catalunya i a l’Estat espanyol les fosses comunes eren principalment un tema de memòria, d’història. Ell em deia que a Argentina, a més de memòria i història, eren una qüestió judicial. Es tractava de crims i, com a tal, calia resoldre’ls també jurídicament. D’aquí, suposo, allò de “verdad, justícia y reparación”. Jo li vaig respondre que molts dels col·lectius que promovíem les exhumacions ja ho intentàvem que no només fossin actes de recuperació de la memòria dels perdedors. Que posàvem sistemàticament denúncies. Que de vegades apareixia algun pèrit judicial o un guàrdia civil a veure els esquelets. I que el jutge (o la jutgessa) sempre i sistemàticament arxivava la denúncia. Sempre.

Durant el segon tripartit a Catalunya, de la mà del conseller Saura d’ICV, es va aprovar una llei de fosses: la llei 10/2009 Llei sobre la localització i la identificació de les persones desaparegudes durant la Guerra Civil i la dictadura franquista, i la dignificació de les fosses comunes. Aparentment es tractava d’un avenç facilitat per un govern progressista. Es senyalitzaven fosses i s’establia un procediment, força complex, per a l’exhumació d’algunes d’elles. La realitat, no obstant, és que la llei de fosses catalana més aviat ha refermat la impunitat dels crims del franquisme. Sibil·linament, si voleu, però ho ha fet. Miro de donar alguns arguments.

En primer lloc, considera totes les fosses amb cossos al mateix nivell. M’explico. A tota guerra hi ha morts, sinó no seria una guerra. Però per a la gent que vam començar a exhumar fosses comunes com un acte de lluita política, no eren el mateix les fosses amb morts en combat que les que contenen persones executades com a part d’un programa d’aniquilació de l’oposició política. El segon cas és un crim de lesa humanitat i així ho estableix la legislació internacional. Assimilant un tipus d’enterraments amb els altres, assimilant la recollida de cossos d’un camp de batalla al fet de destapar un crim silenciat per l’Estat, es neutralitza la capacitat que pot tenir l’exhumació d’una fossa comuna per destapar aquesta vessant de la repressió sistemàtica que va promoure el franquisme des del seu inici.

En segon lloc, la llei tendeix a vincular les fosses comunes (ja hem vist que totes indistintament) a la història. La seva gestió s’inscriu dins de les polítiques de recerca històrica i de patrimoni. No seré jo qui negui la importància de conèixer la història i explicar-la. En absolut. Però també és ben cert que les exhumacions de les fosses comunes vinculades a la repressió haurien de fer-se també amb vistes de poder qualificar també jurídicament els fets que les van motivar. A Argentina, a Bòsnia o a Timor, per esmentar alguns exemples, és això el que permet parlar d’arqueologia i antropologia forense. A banda de recuperar cossos, a banda de parlar d’història, es tracta de poder identificar situacions criminals, assignar responsabilitats i, arribat el cas, reparar les víctimes.

Finalment, la llei atorga un paper central en les exhumacions als i les familiars. Evidentment, un fill o filla, a banda del dret, possiblement tingui la necessitat de saber on és el seu pare o mare. De saber que si no va tornar no fou perquè s’oblidés de la família un cop a França sinó perquè jau sota terra, amb un tret al cap, no gaire lluny de la que era casa seva. Però la memòria i el reconeixement de la repressió no pot ser només privat. Durant el franquisme i el parlamentarisme posterior el reconeixement de la part més salvatge de la repressió feixista, les “sacas” i els “paseos”, s’han mantingut principalment en un àmbit privat. Cada família sabia dels seus morts, però poc sovint totes i tots sabíem dels morts de totes i tots. La lluita contra la impunitat hauria de ser una tasca col·lectiva però la llei catalana en gran mesura la “privatitza”, la situa a l’àmbit de les famílies. Per tant, com durant els darrers quasi 80 anys, continua sent un tema allunyat del debat públic i col·lectiu. El silenci, continua.

Si fos viva, la meva àvia continuaria recordant la seva joventut. De com amb els seus companys van confiscar la Casa Alegre de Sagrera el juliol del 1936. Seguiria dient que en Franco va matar molt. Al seu costat el meu avi, silenciós, assentiria amb el cap. I jo la seguiria escoltant. Semblaria que el rellotge s’hauria aturat, malgrat el joc que l’esquerra progressista i institucional ha fet amb la memòria històrica. Tot i aquesta esquerra, la impunitat segueix guanyant. Bé, potser més aviat, gràcies a ella.

Mentrestant, la polèmica de les estàtues del Born ens té ben distrets. D’això i de moltes altres misèries que, en aquest cas, passen a la ciutat de Barcelona.

Anuncis

L’oblid, nosaltres i la revolució. Un pròleg

Coincidint amb el 80è aniversari de la revolució del 1936, la CGT de Catalunya ha publicat la traducció del llibre Los Comités de Defensa de la CNT en Barcelona (1933-1938 de l’Agustín Guillamón. Em van demanar un petit pròleg, el text que tot seguit penjo amb la idea d’estimular la lectura del llibre, que realment val la pena.

portada

Clica per accedir al PDF del llibre

L’oblit és una arma del Poder. De qui té la capacitat d’escriure la història. De dictar-la, des de les institucions, les editorials i els mitjans de difusió massiva. És, l’oblit, una arma tant poderosa que té el poder d’imposar-nos una versió de com és la realitat, de com hem arribat al moment actual i de quina ha sigut la nostra participació en el procés. I això afecta tant a la història gran com a la, per dir-ne d’alguna manera, la nostra més particular. Quantes vegades hem sentit explicar el segle XIX a partir dels canvis tècnics a la indústria i de les disputes entre liberals i conservadors mentre es passa de puntetes sobre les revoltes, cremes de convents, sublevacions o la construcció d’espais i associacionismes d’arrel popular? De manera una mica similar, alguna vegada també hem sentit afirmacions com “els (i les) anarcosindicalistes mai hem emprat la violència”. Tot plegat té a veure amb la imposició d’identitats col•lectives, tant al conjunt de la població com a espais que ens reclamem hereus d’organitzacions de combat de la classe treballadora de fa unes dècades.

La publicació d’aquest llibre, una traducció de l’original titulat “Los Comités de Defensa de la CNT en Barcelona (1933-1938)” de l’Agustí Guillamon editat originàriament per Aldarull el 2011, pretén lluitar contra aquest oblit imposat. Ens obre la mirada cap a aspectes poc tractats del moviment llibertari i, concretament, anarcosindicalista construït al voltant de la CNT i de la FAI a la dècada dels 1930’s del segle passat. Fuig de tabús actuals, massa sovint imposats per nosaltres mateixos, i parla de la violència. Una violència entesa com un mitjà per enderrocar el poder de l’estat i del capital i defensar la construcció de la revolució, i no com una fi en si mateixa. El llibre ens introdueix als debats, dubtes, crítiques i rectificacions dels qui van protagonitzar la creació d’aquesta eina del moviment obrer. Pensant en el present, ens incita a debats en certa mesura prohibits actualment. Una prohibició que comença per la nostra pròpia resistència a pensar en els termes dels i les que van protagonitzar les històries que ens recull i exposa l’Agustí.

Lluny de caure en un fetitxisme de pistoles i “naranjeros”, aquest estudi posa sobre la taula el paper de l’organització, un element indispensable per a superar les limitacions dels esclats espontanis i preparar, si cal cuinada a foc lent, una gran força popular capaç de fer la revolució. Ens ho mostra en il·lustrar tant els debats entre les diferents organitzacions de combat de l’anarcosindicalisme com les anàlisis crítiques
de l’onada revolucionària de principis del 1933. Els fracassos i les discussions, no obstant, no van actuar com un factor de desmobilització sinó que, per contra, van permetre preparar el teixit organitzatiu que els dies 19 i 20 de juliol van derrotar militarment el feixisme a Barcelona i altres poblacions catalanes i van iniciar la revolució social.

El llibre també ens mostra la destrucció de l’experiència revolucionària i com aquesta no va venir del triomf de l’exèrcit feixista, com a mínim en una primera instància. La distinció entre les lluites reformistes i revolucionàries és de cabdal importància, com estem veient també avui en dia. En un enfrontament sense pacte possible, com el que dissenyava l’organització anarcosindicalista els anys 1930’s entre les i els treballadors i la burgesia, les opcions de reforma havien d’acabar traint la lluita popular. La progressiva consolidació del poder de la Generalitat a finals del 1936 i inicis del 1937, amb la participació fins i tot de destacats dirigents de la CNT va facilitar aquest procés. Les contradiccions que aleshores van patir l’anarcosindicalisme i la resta d’organitzacions revolucionàries són una bona mostra de les complexitats de determinats moments històrics i la dificultat de prendre decisions sobre la marxa.

L’aniversari d’una revolució i, concretament, de la Revolució de juliol del 1936, és una bona excusa per editar un llibre que combat l’oblit, les històries tergiversades i els prejudicis. Volem girar el cap i, de manera breu, centrar la mirada en un seguit de fets de fa 80 anys i en les dones i homes que els van protagonitzar. Conèixer les seves accions però, sobretot, entendre-les en el context en que les van dur a terme. I un cop feta aquesta retrospectiva, tornarem a girar la mirada per fixar-la endavant. Tenim un present per combatre i un futur per construir. Dels i les que ens van precedir, ara fa 80 anys, envegem especialment el convenciment que tenien que farien la revolució i la seva capacitat per treballar, en base a fets concrets, per preparar-la. Potser aquesta és la principal lliçó del llibre. L’aprenem i ens hi posem. Perquè, un cop eliminat l’oblit, no volem viure només de records i d’enveges. Avui, com ahir, és hora de posar les nostres mans a construir les eines per fer la revolució social.

Ruta-Barcelona-guerra-y-revolucion