Invisibles de la Història

El 13 de març de 1921 moria Francesc Comas i Pagès, conegut com a “Parones”. Era militant de la CNT. Va ser tirotejat junt amb en Salvador Seguí per membres del Sindicat Lluire, un autèntic braç paramilitar de la patronal catalana. El Noi del Sucre va morir a l’acte. Ell, tres dies més tard. Era un lluitador anarquista i sindicalista. I va ser una de les més de 160 víctimes de les pistoles del Sindicat Lliure entre els anys 1919 i 1923, quan la burgesia va decidir evitar com fos una altra victòria obrera després de la vaga de la Canadenca. A diferència de noms com els de Seguí o Layret, el seu ha restat quasi en l’anonimat. Com molts/es d’altres, és un invisible de la història.

El mateix Salvador Seguí era plenament conscient que la força de la seva veu no radicava només en la seva oratòria ni en les seves paraules. De fet, el mateix Seguí reconeixia que si la seva veu tenia sentit i les seves no eren simplement paraules enllaçades que queien al buit com una cantarella fora de lloc era gràcies a allò col·lectiu del què ell mateix formava part.

“Tots els qui no creuen en el poble fracassaran, perquè solament el poble és el que fa factible les grans revolucions. Cal fer sentir al poble, cal fer pensar al poble, perquè solament ell podrà imposar les grans creacions del pensament adaptant-les a la vida”

Seguí va ser Seguí gràcies a qui clandestinament difonia l’organització obrera. A qui construïa i feia bategar ateneus. A qui ajudava a companyes represaliats, a la feina o per la policia, A qui alçava barricades. A qui escrivia en els molts mitjans escrits de que s’havia dotat la CNT i l’anarquisme. A qui iniciava les vagues i a qui les enfortia amb la solidaritat i amb sabotatges. A qui tornava els cops. Centenars, milers de persones van fer que avui puguem parlar de Salvador Seguí. Ara en recordem un grapat de noms. D’altres, rebuscant apareixen escrits en algun lloc o altre, com el de Parones. La immensa majoria, resten invisibles. Si nosaltres som, avui, és precisament gràcies a tots ells. Els i les invisibles van ser el cor que amb batecs va mantenir viva la lluita obrera que avui admirem.

La qüestió dels noms propis i de les i els invisibles és ben actual. Fa unes setmanes van empresonar un raper, Pablo Hasel. El seu empresonament és, en si mateix, una aberració. Però si ha adquirit rellevància social ha sigut, precisament, gràcies a les flames, a les barricades i als milers de persona que han ocupat carrers. Noms anònims. Vides anònimes, però que col·lectivament tenen la força per moure una realitat que qui mana ha predissenyat en altres escenaris. En un món de noms propis i egos, en part promoguts i amplificats amb una intencionalitat clara des del circ mediàtic, convé no perdre mai de vista.

Invisibilitzar allò que és col·lectiu forma part d’un projecte polític oposat al nostre. Suggerint que el 15-M respon a un grup reduït de persones (no cal dir-ne els noms, tothom els sabem) va una forma efectiva de reprimir, reconduir i eliminar aquest moviment. Segurament la més efectiva. Construint lideratges i referencialitats individuals es nega la participació, la dedicació i la creativitat de milers de persones en tot moviment social. Uns lideratges i unes referenciats que, alhora, són molt més influenciables, controlables i fins i tot comprables pel poder.

Els moviments socials tenim avui molts reptes. I l’anarcosindicalisme també. De molts tipus. Un d’ells és l’enfortiment de la col·lectivitat. El sindicat, per exemple, som el conjunt de les i els afiliats. La nostra força prové, precisament, d’aquest tot. Secció sindical a secció sindical, barri a barri, assemblea a assemblea. Una força que construïm a base d’hores, de complicitats i d’esforços. Braços anònims, cervells anònims, boques anònimes mirem de bastir els espais de resistència que mantenien viva la vida front a la barbàrie capitalista. Un anonimat que és positiu, perquè ens garanteix la col·lectivitat i alhora dificulta la manipulació i l’assimilació. Hem de ser, però, conscients de la seva existència, de la nostra existència. Ser anònims no implica ser invisibles. La invisibilitat l’atorga una mirada que no es fixa en nosaltres, uns ulls que no ens observen. Mentre, tanmateix existim.

Salvador Seguí, cent anys més tard

Aquest dimarts fa quasi cent anys, concretament 97, que pistolers a sou de la patronal catalana van assassinar dos anarcosindicalistes. Un era el Francesc Comas (el Perones) i un altre en Salvador Seguí. El seu assassinat va ser un més de molts i molts d’altres a mans de grups parapolicials i, sovint, de la mateixa Guàrdia Civil. Eren temps de conflicte i la burgesia catalana i l’Estat no van tenir cap problema en imbricar-se en la repressió del moviment obrer. No era la primera vegada ni, de lluny, ha sigut la darrera.

Quasi un segles més tard, sembla que hi ha certa moda en sectors de l’anomenada esquerra institucional en apropiar-se de noms i imatges del moviment obrer i llibertari de Catalunya i la resta de la Península Ibèrica. Salvador Seguí n’és un dels exemples paradigmàtics. I segurament ara, que torna a fer anys del seu assassinat, ho tornarem a veure i sentir.

Personalment, jo no se exactament què diria avui en dia en Salvador Seguí. De fet, crec que és poc rellevant. Junt amb moltes altres persones ell va construir la lluita obrera, anarcosindicalista, de fa un segle i ara som nosaltres a qui ens pertoca intentar fer el mateix cent anys més tard. No obstant, sí que estic segur què no acceptaria en Salvador Seguí si avui fos viu. I és d’això que vull parlar, tenint present que aquests dies tornarem a veure com es manipula la seva vida, les seves idees i les seves accions.

Seguí no acceptaria de cap manera que aquest sindicalisme actual que es marca com a fita la negociació col·lectiva pugui ser titllat de sindicalisme. I, per extensió, ell s’hi hauria mantingut clarament al marge o directament l’hauria combatut. Hauria defensat que entre la burgesia, els patrons, i els i les treballadores hi ha un conflicte evident i innegable. Que la riquesa dels primers existeix en la mesura en que hi ha l’explotació dels segons. Amb els salaris de fam del 1900 i poc i ara amb la precarietat creixent i salaris minvants de la segona meitat del s. XXI. Això deixa fora de lloc la política de la concertació com a eina per calmar el conflicte social defensada per les diferents formes de socialdemocràcia.

Seguí tampoc hauria acceptat un sindicalisme que participés de consells d’administració d’algunes grans empreses. Ni ell ni els i les seves companyes de la CNT de l’època haurien sigut radicalment intolerants davant d’aquestes pràctiques. El sindicalisme és una forma d’organització autònoma de la classe treballadora. Si és coherent amb aquest fet, ha de defensar la supressió de l’explotació capitalista i de l’Estat. En conseqüència, el sindicalisme no pot participar en les seves estructures. [Aquí, reconec, en algun moment haurem de repensar com encarem la nostra relació amb múltiples realitats de l’anarcosindicalisme actual: la presència en els comitès d’empresa, el recurs a institucions de l’estat – com Inspecció de Treball o la jurisdicció social, per exemple- per resoldre conflictes, etc.]

Seguí, ni tampoc els seus companys, permetria que el sindicalisme fomentés fraccionar i individualitzar la classe treballadora. D’exemples actualment en tenim molts. Hi ha (pseudo)sindicats que sistemàticament pacten dobles escales salarials. I també és una pràctica ben estesa en aquests suposats sindicats el promoure les demandes individuals dels treballadors per, diuen, resoldre determinades situacions de vulneració de drets. Amb això el que aconsegueixen és just l’oposat d’allò pel que van lluitar tant en Seguí com la resta: promoure que els i les treballadores es relacionin individualment amb el poder, ni que sigui via una acció judicial. El sindicalisme és, precisament, tot el contrari: cerca la unió, la solidaritat, la construcció d’una identitat col·lectiva de classe.

Podria seguir. La llista seria molt llarga i crec que a molts/es de nosaltres en vindrien molts altres exemples al cap. No acceptaria la criminalització actualment tant de moda de gairebé totes les formes d’acció directa, fins el punt que ens condiciona massa sovint. Tampoc aprovaria la por de créixer en nombre d’afiliats/des d’alguns sindicats, ja que per derrotar l’opressió cal ser moltes i molts. Crec que pensaria que minoritzar-se és, en definitiva, una manera de justificar la inacció. I tampoc crec que veiés amb bons ulls promoure l’expansió sindical diluint els principis del sindicalisme: un sindicat que no confronta el capital, que no defensa radicalment els interessos de la classe treballadora, que no practica la horitzontalitat en les decisions ni és actiu en la implicació, es torna en una altra cosa i deixa de ser un sindicat.

Com deia, intentar saber què pensaria concretament avui en dia gent com Salvador Seguí té poc sentit i pot portar-nos a escenaris de ciència ficció. Penso que ens és molt més útil tractar de definir què no faria i què no acceptaria. Sobre aquesta base, és a nosaltres a qui ens correspon seguir construint la lluita. Amb encerts i amb errors. I lluny del “postureig”, una altra actitud que ,vull pensar, Salvador Seguí hauria rebutjat.

Una més de les nostres [Sobre l’Anna de Sallent]

[Fa més o menys un any que una companya de lluites, de moltes lluites, l’Anna Gabriel va haver de marxar. Fa més o menys un any vaig escriure aquest escrit per un llibre que es va editar sobre ella. En aquelles dates ambdós compartíem que sobre nosaltres penjava una ordre de detenció. M’ha vingut de gust compartir-lo]

Qui em coneix sap que no m’agrada gens parlar de noms propis. Que sempre he pensat que la lluita i la militància són realitats col·lectives. Que quan parlem en primera persona ho fem essencialment en plural, perquè som éssers socials, ens construïm i reconeixem el conflicte de la vida quotidiana també col·lectivament. De la mateixa manera que ens hi posicionem, prenem part i hi actuem, per transformar-la. Ho he defensat moltes vegades i ho seguiré fent. I potser per tot això, quan un company em va demanar si volia escriure quatre línies per aquest llibre sobre l’Anna, no vaig dubtar en acceptar. Sembla una contradicció però no ho és, en absolut.

Estic segur que moltes de vosaltres, lectores i lectors d’aquest llibre, podeu explicar un munt d’històries on l’Anna, d’alguna manera o una altra, hi ha participat. Compartint durant anys i anys tants anhels i tantes lluites que quasi n’heu perdut el compte. Caminant al vostre costat. Debatent-hi, escoltant-la i escoltant-vos ella, posant-hi el cos i la imaginació per resoldre les situacions que una vida que ja comença a ser llarga de lluita us ha portat. Així que el que us explicaré jo segurament no és pas massa original, però és un bon reflex de com molts de nosaltres hem conegut l’Anna a molts racons diferents dels Països Catalans i, estic segur, d’altres llocs del món.

Pensant què dir d’ella, m’ha vingut al cap una xerrada a Sallent, quan l’Ateneu Rocaus encara no hi era. Jo anava a explicar el cas de’n Franki de Terrassa, un company i amic que estava a la presó per estripar la bandera espanyola de l’Ajuntament. Era okupa i aquella època no estava gens de moda parlar de presos polítics, tot i que n’hi havia i a Terrassa en teníem tres. A Sallent hi havia diverses persones escoltant la història que hi vaig anar a explicar. Jo estava cansat, feia poc que en Franki era a la presó i les circumstàncies ens superaven una mica. L’Anna era una més d’entre el públic i quan el diàleg posterior a la xerrada va començar a decaure, ella va fer un parell de preguntes oportunes, per donar vida al debat i, sobretot, per interpel·lar a la gent jove del públic. Que aquella, també era la seva lluita. Va ser aleshores quan em vaig adonar que l’Anna, en aquell grup, era un referent. Sense xivarri, sense crits, sense focus, simplement dinamitzant un debat per construir (empoderar, hem anat dient més tard) un jo col·lectiu a Sallent.

Després d’això van anar passant coses. Políticament vam créixer, cadascú en el seu entorn però reconeixent-nos com a companyes i companys arreu. Segur que ja enteneu de què us parlo. No em refereixo només a l’Anna, ni a mi. A molts barris i a molts pobles sabíem quins eren els nostres espais de trobada, casals, ateneus, centres socials… i de militància. En alguns llocs es lluitava contra el runam salí, mentre en d’altres les dinàmiques antirrepressives ens absorbien el dia a dia i una mica més enllà s’obrien locals, punts d’informació de múltiples batalles, etc. Després va arribar la primavera de les places, dels talls de carrer contra les retallades, del Parlament encerclat, de les porres de’n Felip Puig i dels milers i milers de persones, per primer cop, fent-se seus molts dels nostres clams. Encara no sortíem a la tele, o sovint quan apareixíem a la premsa ho seguíem fent a la pàgina de successos, però l’Anna hi era, com molts de nosaltres.

I després va venir la projecció pública. Totes sabeu que, de les nostres, l’Anna és una de les que més n’ha tingut, d’aquest tipus de projecció. De nou, qui em coneix, sap de la prevenció que em generava i em continua generant, a mi, aquest tipus de circ mediàtic. I el temor que la fabricació d’”estrellitas” dels moviments socials i dels nostres espais militants destruís la nostra horitzontalitat i el nostre “jo” col·lectiu. Doncs, amb tot això al cap, recordo una reunió de la meva secció sindical, la CGT a la UAB. No fa pas massa, ben entrada la legislatura de’n Puigdemont. Alguns companys i companyes estaven alarmats perquè els havia dit que no volia que, com a mínim per mi, ningú pagués ni un euro a la UAB com a responsabilitat civil del cas “27 i més”. També explicava que no pensava anar a fer res al jutjat, sabent-ne les conseqüències i mirant d’argumentar el sentit de fer-ho. En un moment, es va obrir la porta, i l’Anna va entrar. Des de que era diputada al Parlament, venia poc a la secció. Aquell dia hi havia alguna activitat rellevant a la cambra. Però ella era allà, amb nosaltres, escoltant com anys enrere a Sallent. Escoltant un torn de paraules i un altre. I, finalment, un parell o tres de frases de recolzament al company represaliat i, sobretot, a la secció sindical. En aquell moment, era prioritari enfortir la cohesió del col·lectiu i, com qui no vol la cosa, ella va deixar anar les paraules que va trobar més apropiades per contribuir-hi. Malgrat ser famosa, ocupar pàgines als diaris i minuts a ràdios i televisions, quan es tractava de recolzar un company i un espai de militància, l’Anna seguia sent-hi.

Com aquestes, us en podria explicar moltes més. Espais compartits a dalt de tarimes, en reunions, xerrades en una taula de bar al voltant d’un got… Recordo també com, quan els miners de Sallent ho van demanar, l’Anna hi va ser. No com a diputada, o no només, sinó amb altres companyes seves del poble. La situació era complexa per la CGT, que feia pocs dies havíem criticat durament la CUP per aprovar els pressupostos de Junts pel Si. Defensàvem el manteniment dels llocs de treball i, en el fil d’una navalla, intentàvem no fer el joc a l’empresa i altres sindicats que volien poder continuar abocant a la muntanya de Sallent, en contra les lluites de les veïnes i d’algunes sentències judicials. Sense pensar-ho i sense demanar res a canvi, l’Anna va ser allà i en diferents actes públics amb els miners de la CGT. Novament, continuava sent-hi.

Possiblement l’Anna en tants anys s’ha equivocat en coses durant la seva militància. Com totes nosaltres perquè, com deia la meva àvia (una altra vella lluitadora, de les que van perdre la revolució i la guerra) qui no fa res no s’equivoca. Però és igualment cert que mai ha deixat de ser una més de les nostres. Per això, quan un parell d’hores més tard que li dictessin l’ordre de detenció en contra vaig conèixer la meva, enmig de la tristesa un punt d’orgull em va recórrer el cos. De fet, aquella època de lluita a la UAB, ella també hi era.

Memòria tergiversada

Les persones vivim. Actuem, fem coses i prenem actituds. Més enllà d’això, la gent pot parlar de nosaltres, construir-nos una imatge i, en la mesura en que el temps va passant, recordar-nos. En aquest procés, se’ns construeix una memòria que pot ser més o menys ajustada als fets que protagonitzem i a les aspiracions que van motivar les nostres accions.

Ahir va fer 75 anys de l’afusellament de 8 anarquistes i sindicalistes de la CNT a Paterna, al país Valencià. Tot i haver militat i mort en la lluita per la revolució social, 7 d’ells són poc coneguts. L’altre, en Joan Peiró, és més famós. A banda d’obrer manual, vidrier i autodidacta, va ocupar càrrecs de responsabilitat dins la CNT, de la qual en va ser secretari general, va promoure cooperatives i la seva militància el va portar a la presó vàries vegades. Per anarquista i sindicalista, per defensar la revolució social i el comunisme llibertari. Dins la seva extensa trajectòria de lluita, va ser durant uns mesos ministre en el govern de Largo Caballero, fins que les purgues estalinistes el van fer caure.

A partir d’aquí, les memòries dels 8 afusellats de paterna són diverses i contradictòries. Set d’ells són poc recordats, si bé la família de Peiró sempre ha insistit en mantenir els seus noms quan es parla del seu afusellament. La memòria d’en Joan Peiró, en canvi, ha crescut notablement aquests darrers anys. La seva i la d’altres destacats lluitadors anarquistes i anarcosindicalistes, com Durruti, Garcia Oliver o Frederica Montseny. En aparença això hauria de ser un fet positiu. Tota una sèrie de tradicions militants i de lluita silenciades o, més ben dit, directament combatudes durant la construcció del règim del 78 ara retornen a una certa escena pública. Alguna foto seva penja en la paret de despatxos municipals, se’ls cita al Parlament i polítics institucionals, dels del règim de sempre, ara es descobreixen com els seus admiradors.

Avui aquest procés l’hem pogut veure a Barcelona. Col·lectius ciutadans i de recuperació de la memòria històrica feia temps que reclamaven fer un homenatge a en Joan Peiró. L’havien preparat des de fa temps. En els darrers dies, des de l’Ajuntament de la ciutat s’ha fet una propaganda de l’acte, de tal manera que n’han copat el protagonisme. Un destacat tinent d’alcalde hi ha fet un discurs, el primer i, per cert, el més llarg. Ha parlat d’en Peiró com una persona que buscava grans majories, consensos i interessat en el municipalisme. En cap moment he sentit la paraula revolució, anarquisme, conflicte, lluita o classe obrera. En aquest món de la posveritat, el tinent d’alcalde ens presentava un Peiró que, gairebé, semblava haver fundat Barcelona En Comú 80 o 90 anys enrere.

Davant, la gran majoria dels i les assistents escoltant el discurs sabíem que d’haver viscut avui, en peiró i la resta dels 8 afusellats estarien a l’altra banda de la barricada del tinent d’alcalde. Amb els i les treballadores en vaga al metro, Bicing i Telefèric. Lluitant pels Parcs i Jardins de la ciutat i contra la precarietat dels treballadors/es interins del propi ajuntament. I si haguessin pogut parlar segurament haurien recordat al tinent d’alcalde que la millor memòria d’honrar la seva memòria és aplicant polítiques revolucionàries. Sense dilacions i sense por.

Per contra, la placa destapada en honor d’en Peiró, la que pretén fixar la seva memòria, donava més importància a la seva vesant de ministre que a tota una vida consagrada a la lluita anarcosindicalista i a la CNT. Una placa que parla de com va morir, però no de qui en van ser els botxins. Ni el relaciona de cap manera amb l’anarquisme o l’anarcosindicalisme, que va ser el pal de paller de la seva acció política. Construeix, doncs, una memòria tergiversada del que va ser la seva vida i la seva mort.

Continua sent imprescindible la lluita per construir la nostra memòria. La dels i les nostres i que ha de servir a assolir les nostres aspiracions que, bàsicament, es concreten en la revolució social.

El davantal de Durruti, 80 anys més tard

“A principios de 1936 Durruti vivía justo al lado de mi casa, en un pequeño piso en el barrio de Sants. Los empresarios lo habían puesto en la lista negra. No encontraba trabajo en ninguna parte. Su compañera Émilienne trabajaba como acomodadora en un cine para mantener a la familia.

Una tarde fuimos a visitarle y lo encontramos en la cocina. Llevaba un delantal, fregaba los platos y preparaba la cena para su hijita Colette y su mujer. El amigo con quien había ido trató de bromear: “Pero oye, Durruti, ésos son trabajos femeninos.” Durruti le contestó rudamente: “Toma este ejemplo: cuando mi mujer va a trabajar yo limpio la casa, hago las camas y preparo la comida. Además baño a la niña y la visto. Si crees que un anarquista tiene que estar metido en un bar o un café mientras su mujer trabaja, quiere decir que no has comprendido nada.”

Testimoni recollit a Hans Magnus Enzensberger, El corto verano de la anarquía, (Barcelona, Anagrama, 2002).

Ara fa 80 anys que va morir Buenaventura Durruti. De fet, avui fa 20 anys que desenes, centenars o potser fins i tot més d’un miler de persones van morir lluitant per la revolució social i combatent el feixisme. Als diferents fronts de guerra i de conflicte de la Península Ibèrica. Centenars, milers de durrutis anònims que aquell dia 20 de novembre, com molts d’altres mesos abans i mesos més tard, van posar el cos i la vida per defensar un futur per a tota la humanitat. Aquest petit escrit, que penjo avui 20 de novembre de 2016, vol ser un homenatge a tots ells i elles. Als que recordem amb noms i cognoms i, en especial, als que van morir sent anònims i que des del seu anonimat conformaven els cos d’aquest Nosaltres col·lectiu.

Avui, 80 anys més tard, vull apuntar tres idees en relació aquells durrutis, tant els coneguts com els anònims. Com a referent agafo les seves vides, una part de les quals la reflecteix aquesta cita.

Passats 80 anys d’aquell 1936, en moviments socials i espais revolucionaris que defensem la lluita i que no ens espantem de la contundència que pren de vegades hi és fàcil veure un cert culte a la duresa. Condicions dures de la realitat, que justifiquen situar el conflicte en el centre de les militàncies, fàcilment promouen imatges de militants durs. Capaços de relegar l’expressió de sentiments o dubtes. Ferms i decidits. I faig servir el masculí perquè, generalment, la imatge es vincula a homes, tot i que no exclusivament. Doncs francament, a mi m’agrada imaginar el Durruti de les pistoles, als durrutis de les pistoles obreres, rentant plats, cuinant amb davantals, portant els fills i filles a les escoles. Humanitzar els i les militants és una tasca necessària i urgent. Perquè, de fet, no creieu que qui posa el cos en la lluita ho fa perquè està carregat d’humanitat? Aquesta és la primera idea.

La segona idea ens la mostra també el testimoni recollit per Enzensberger. Durruti era un durruti més. Era un home, de classe treballadora, compromès amb els seus. I va lluitar. Des de l’anarquisme. Com milers i milers a la Catalunya de l’època. Com la multitud que va aturar als carrers l’alçament militar el 19 de juliol del 1936 i, sense demanar permís, va començar la col·lectivització de la vida mateixa. La seva vida no només van ser les emotives imatges sobre les barricades, fusell al braç. Ni les sales plenes de gent escoltant els seus discursos. També ho van ser imatges, tant o més emotives, com la d’un home rentant plats o estimant una criatura petita. No se si parlaria de feminisme, en relació aquests homes (moltes companyes de l’època s’haurien queixat de moltes de les seves actituds) però, en tot cas, d’un inici de compromís polític amb un intent de superar el patriarcat. Davantals que, en tot cas, ens parlen de persones qualsevols, lluny d’egos i de noms propis massa freqüents, avui, en alguns espais polítics d’això que s’anomena l’esquerra.

I, finalment, el davantal i la resposta del treballador en atur, represaliat, rentant plats, parant taula i fent el llit ens parla també d’una lluita. Una lluita que existeix en el dia a dia. A les accions directes, a les accions col·lectives i també de casa portes endins. Que no ocupa grans titulars dels mitjans però que, no per això, deixa de ser important. Una lluita sorda i constant, com diria el cantant. Que la fem milers i que, precisament, si té sentit és perquè la fem milers. Amb les nostres mans, les nostres anàlisis i als nostres espais. I, tot això, en els temps que vivim encara de cert miratge institucional de sectors dels moviments socials, val la pensa recordar-ho.

En definitiva. Han passat 80 anys de la mort d’un home, Buenaventura Durruti, que va morir el mateix dia que van morir moltes altres persones que, com ell, havien decidit no passar de llarg de la vida. Avui, però, vull recordar també als molts i moltes durrutis que continuen fent el mateix. A casa, a la feina i al carrer.

Silenci, impunitat i fosses comunes

Venim d’un silenci. Vivim un silenci.

Els primers 30 anys de la meva vida vaig associar la paraula “desaparegut” a “desaparecido” i, d’aquí, a les Madres de la Plaza de Mayo. Aquelles dones amb un mocador blanc al cap plantant cara a les baionetes dels milicos argentins. Ben cert que escoltava a la meva avia quan deia “Matava molt el Franco, eh? Molt!”. Aquesta afirmació sortia de tant en tant a les converses de sobretaula quan anava a veure els avis i, periòdicament, es dedicaven a remunerar la revolució, la guerra i la repressió de la seva joventut. I jo, com molts i moltes de la meva generació, escoltava amb cert interès les històries d’aquest passat no tant llunyà. En imaginar la repressió, pensava en afusellaments com el d’en Companys o Peiró i en consells de guerra. No en passaven pel cap, ni per un moment, els més d’un centenar de milers de cossos enterrats en cunetes, antics pous, dispersos per fosses comunes clandestines per tot l’Estat. Simplement no existien. Eren silenci. “Desaparecido” continuava sent una paraula llatinoamericana.

Fa uns 14 o 15 anys primer al Bierzo, després a la resta de Castella i Lleó i més tard a Andalusia van començar a sortir a la llum fosses comunes. S’hi amuntegaven ossos i més ossos de persones assassinades el 1936, durant els primers mesos de l’alçament feixista. Com va començar tot plegat? En certa mesura per casualitat, arran de la construcció d’una autovia i que un arqueòleg, Luis Vidal, va parlar amb els veïns/es de Priaranza del Duero quan les excavadores vna deixar al descobert una fossa plena d’esquelets. Els anys posteriors va tenir lloc una espècie de “revolta de la memòria”. Arreu es van començar a exhumar fosses comunes. Ho fèiem des d’associacions i col·lectius civils. Era una espècie de moviment social on, els arqueòlegs i arqueòlogues, fèiem bàsicament el paper d’acompanyants. Aportàvem els nostres coneixements tècnics a les tasques d’exhumació d’una fossa. Era una feina prou important, doncs es tractava de poder demostrar com s’havia produït l’enterrament, si de cop o de manera gradual, a quin cos es vinculaven els diferents objectes (ulleres, llàpissos, restes de vestimenta…) i intentar detallar les circumstàncies de la mort de les persones inhumades. Aquest darrer aspecte era molt rellevant: no només consistia en dir si els havien disparat, sinó de poder argumentar que la mort no va ser en combat. Per això la trajectòria de la bala, per exemple, podria ser determinant. En síntesis, no només recuperàvem cossos. També volíem treure a la llum la repressió. Un autèntic terrorisme d’estat que havia suposat un dels fonaments del règim feixista que va perdurar 40 anys. Llum i taquígrafs sobre un silenci imposat.

Els anys posteriors es va començar a parlar sovint de memòria històrica. L’esquerra institucional va utilitzar part d’aquest moviment per accedir al poder i distingir-se d’una dreta de la que, potser en matèria econòmica, no eren tant diferents. Van legislar la memòria i, fent-ho, la van reconduir. Aquells anys un arqueòleg forense argentí em comentava, sorprès, que a Catalunya i a l’Estat espanyol les fosses comunes eren principalment un tema de memòria, d’història. Ell em deia que a Argentina, a més de memòria i història, eren una qüestió judicial. Es tractava de crims i, com a tal, calia resoldre’ls també jurídicament. D’aquí, suposo, allò de “verdad, justícia y reparación”. Jo li vaig respondre que molts dels col·lectius que promovíem les exhumacions ja ho intentàvem que no només fossin actes de recuperació de la memòria dels perdedors. Que posàvem sistemàticament denúncies. Que de vegades apareixia algun pèrit judicial o un guàrdia civil a veure els esquelets. I que el jutge (o la jutgessa) sempre i sistemàticament arxivava la denúncia. Sempre.

Durant el segon tripartit a Catalunya, de la mà del conseller Saura d’ICV, es va aprovar una llei de fosses: la llei 10/2009 Llei sobre la localització i la identificació de les persones desaparegudes durant la Guerra Civil i la dictadura franquista, i la dignificació de les fosses comunes. Aparentment es tractava d’un avenç facilitat per un govern progressista. Es senyalitzaven fosses i s’establia un procediment, força complex, per a l’exhumació d’algunes d’elles. La realitat, no obstant, és que la llei de fosses catalana més aviat ha refermat la impunitat dels crims del franquisme. Sibil·linament, si voleu, però ho ha fet. Miro de donar alguns arguments.

En primer lloc, considera totes les fosses amb cossos al mateix nivell. M’explico. A tota guerra hi ha morts, sinó no seria una guerra. Però per a la gent que vam començar a exhumar fosses comunes com un acte de lluita política, no eren el mateix les fosses amb morts en combat que les que contenen persones executades com a part d’un programa d’aniquilació de l’oposició política. El segon cas és un crim de lesa humanitat i així ho estableix la legislació internacional. Assimilant un tipus d’enterraments amb els altres, assimilant la recollida de cossos d’un camp de batalla al fet de destapar un crim silenciat per l’Estat, es neutralitza la capacitat que pot tenir l’exhumació d’una fossa comuna per destapar aquesta vessant de la repressió sistemàtica que va promoure el franquisme des del seu inici.

En segon lloc, la llei tendeix a vincular les fosses comunes (ja hem vist que totes indistintament) a la història. La seva gestió s’inscriu dins de les polítiques de recerca històrica i de patrimoni. No seré jo qui negui la importància de conèixer la història i explicar-la. En absolut. Però també és ben cert que les exhumacions de les fosses comunes vinculades a la repressió haurien de fer-se també amb vistes de poder qualificar també jurídicament els fets que les van motivar. A Argentina, a Bòsnia o a Timor, per esmentar alguns exemples, és això el que permet parlar d’arqueologia i antropologia forense. A banda de recuperar cossos, a banda de parlar d’història, es tracta de poder identificar situacions criminals, assignar responsabilitats i, arribat el cas, reparar les víctimes.

Finalment, la llei atorga un paper central en les exhumacions als i les familiars. Evidentment, un fill o filla, a banda del dret, possiblement tingui la necessitat de saber on és el seu pare o mare. De saber que si no va tornar no fou perquè s’oblidés de la família un cop a França sinó perquè jau sota terra, amb un tret al cap, no gaire lluny de la que era casa seva. Però la memòria i el reconeixement de la repressió no pot ser només privat. Durant el franquisme i el parlamentarisme posterior el reconeixement de la part més salvatge de la repressió feixista, les “sacas” i els “paseos”, s’han mantingut principalment en un àmbit privat. Cada família sabia dels seus morts, però poc sovint totes i tots sabíem dels morts de totes i tots. La lluita contra la impunitat hauria de ser una tasca col·lectiva però la llei catalana en gran mesura la “privatitza”, la situa a l’àmbit de les famílies. Per tant, com durant els darrers quasi 80 anys, continua sent un tema allunyat del debat públic i col·lectiu. El silenci, continua.

Si fos viva, la meva àvia continuaria recordant la seva joventut. De com amb els seus companys van confiscar la Casa Alegre de Sagrera el juliol del 1936. Seguiria dient que en Franco va matar molt. Al seu costat el meu avi, silenciós, assentiria amb el cap. I jo la seguiria escoltant. Semblaria que el rellotge s’hauria aturat, malgrat el joc que l’esquerra progressista i institucional ha fet amb la memòria històrica. Tot i aquesta esquerra, la impunitat segueix guanyant. Bé, potser més aviat, gràcies a ella.

Mentrestant, la polèmica de les estàtues del Born ens té ben distrets. D’això i de moltes altres misèries que, en aquest cas, passen a la ciutat de Barcelona.

L’oblid, nosaltres i la revolució. Un pròleg

Coincidint amb el 80è aniversari de la revolució del 1936, la CGT de Catalunya ha publicat la traducció del llibre Los Comités de Defensa de la CNT en Barcelona (1933-1938 de l’Agustín Guillamón. Em van demanar un petit pròleg, el text que tot seguit penjo amb la idea d’estimular la lectura del llibre, que realment val la pena.

Clica per accedir al PDF del llibre

L’oblit és una arma del Poder. De qui té la capacitat d’escriure la història. De dictar-la, des de les institucions, les editorials i els mitjans de difusió massiva. És, l’oblit, una arma tant poderosa que té el poder d’imposar-nos una versió de com és la realitat, de com hem arribat al moment actual i de quina ha sigut la nostra participació en el procés. I això afecta tant a la història gran com a la, per dir-ne d’alguna manera, la nostra més particular. Quantes vegades hem sentit explicar el segle XIX a partir dels canvis tècnics a la indústria i de les disputes entre liberals i conservadors mentre es passa de puntetes sobre les revoltes, cremes de convents, sublevacions o la construcció d’espais i associacionismes d’arrel popular? De manera una mica similar, alguna vegada també hem sentit afirmacions com “els (i les) anarcosindicalistes mai hem emprat la violència”. Tot plegat té a veure amb la imposició d’identitats col•lectives, tant al conjunt de la població com a espais que ens reclamem hereus d’organitzacions de combat de la classe treballadora de fa unes dècades.

La publicació d’aquest llibre, una traducció de l’original titulat “Los Comités de Defensa de la CNT en Barcelona (1933-1938)” de l’Agustí Guillamon editat originàriament per Aldarull el 2011, pretén lluitar contra aquest oblit imposat. Ens obre la mirada cap a aspectes poc tractats del moviment llibertari i, concretament, anarcosindicalista construït al voltant de la CNT i de la FAI a la dècada dels 1930’s del segle passat. Fuig de tabús actuals, massa sovint imposats per nosaltres mateixos, i parla de la violència. Una violència entesa com un mitjà per enderrocar el poder de l’estat i del capital i defensar la construcció de la revolució, i no com una fi en si mateixa. El llibre ens introdueix als debats, dubtes, crítiques i rectificacions dels qui van protagonitzar la creació d’aquesta eina del moviment obrer. Pensant en el present, ens incita a debats en certa mesura prohibits actualment. Una prohibició que comença per la nostra pròpia resistència a pensar en els termes dels i les que van protagonitzar les històries que ens recull i exposa l’Agustí.

Lluny de caure en un fetitxisme de pistoles i “naranjeros”, aquest estudi posa sobre la taula el paper de l’organització, un element indispensable per a superar les limitacions dels esclats espontanis i preparar, si cal cuinada a foc lent, una gran força popular capaç de fer la revolució. Ens ho mostra en il·lustrar tant els debats entre les diferents organitzacions de combat de l’anarcosindicalisme com les anàlisis crítiques
de l’onada revolucionària de principis del 1933. Els fracassos i les discussions, no obstant, no van actuar com un factor de desmobilització sinó que, per contra, van permetre preparar el teixit organitzatiu que els dies 19 i 20 de juliol van derrotar militarment el feixisme a Barcelona i altres poblacions catalanes i van iniciar la revolució social.

El llibre també ens mostra la destrucció de l’experiència revolucionària i com aquesta no va venir del triomf de l’exèrcit feixista, com a mínim en una primera instància. La distinció entre les lluites reformistes i revolucionàries és de cabdal importància, com estem veient també avui en dia. En un enfrontament sense pacte possible, com el que dissenyava l’organització anarcosindicalista els anys 1930’s entre les i els treballadors i la burgesia, les opcions de reforma havien d’acabar traint la lluita popular. La progressiva consolidació del poder de la Generalitat a finals del 1936 i inicis del 1937, amb la participació fins i tot de destacats dirigents de la CNT va facilitar aquest procés. Les contradiccions que aleshores van patir l’anarcosindicalisme i la resta d’organitzacions revolucionàries són una bona mostra de les complexitats de determinats moments històrics i la dificultat de prendre decisions sobre la marxa.

L’aniversari d’una revolució i, concretament, de la Revolució de juliol del 1936, és una bona excusa per editar un llibre que combat l’oblit, les històries tergiversades i els prejudicis. Volem girar el cap i, de manera breu, centrar la mirada en un seguit de fets de fa 80 anys i en les dones i homes que els van protagonitzar. Conèixer les seves accions però, sobretot, entendre-les en el context en que les van dur a terme. I un cop feta aquesta retrospectiva, tornarem a girar la mirada per fixar-la endavant. Tenim un present per combatre i un futur per construir. Dels i les que ens van precedir, ara fa 80 anys, envegem especialment el convenciment que tenien que farien la revolució i la seva capacitat per treballar, en base a fets concrets, per preparar-la. Potser aquesta és la principal lliçó del llibre. L’aprenem i ens hi posem. Perquè, un cop eliminat l’oblit, no volem viure només de records i d’enveges. Avui, com ahir, és hora de posar les nostres mans a construir les eines per fer la revolució social.

Han passat 40 anys, Oriol. I tot canvia…., però tant

(Text preparat per ser llegit a l’acte d’homenatge i record a l’Oriol Solé Sugranyes, el 40è aniversari del seu assassinat).

40 anys són molts anys. Per alguns de nosaltres quasi tota una vida, el temps que ens separa entre l’ara i el portar bolquers. Per uns altres, els anys necessaris per a tornar-nos blancs tots els cabells. O, com també és el cas, per passar de no existir, a néixer i a convertir-nos en persones adultes. Tot plegat, entre una i mitja vida. I en aquests 40 anys han passat moltes coses, potser tantes com les que continuen igual. Segurament l’Oriol també ho veuria així.

Amb noms diferents trobaria molts paral·lelismes entre l’actual procés d’entrada d’alguns companys de viatge a les institucions de l’Estat i el que ell començava a intuir. I l’observaria amb la mateixa desconfiança que ho feia als anys 1970s, posicionant-se clarament entre una esquerra que defensava polítiques “de grans majories” (o “guanyadores”, com es diu avui) i les opcions militants de combatre, radicalment, l’Estat i el Capital. Sense haver-lo conegut mai a l’Oriol, i amb el risc d’equivocar-me, jo intueixo que en aquest aspecte hauria sigut força intolerant. I ho dic reclamant un sentit positiu, com a mínim aquí, al terme intolerant. Potser s’hauria mogut per un esquema força simple, però alhora ple de contingut, que actualitzat en el llenguatge d’avui, vindria a dir quelcom com ara “El capitalisme, mogut per l’ànsia del benefici, explota persones i destrossa vides. Per tant, la lluita per la vida, per la llibertat i per la fi de tota explotació implica fer del conflicte entre opressors i oprimits el centre de la nostra acció política. I aquesta acció política, nostra, la fem amb els mitjans que nosaltres mateixos considerem en cada moment. Siguin els que siguin.”

Anant a l’àmbit sindical / laboral, que és del que me n’heu demanat que parli, segurament l’Oriol també veuria que hi ha coses que no han canviat una gaire. Mirant els dos grans “sindicats” (i vull remarcar que els escric entre cometes) pensaria que el seu paper ja s’intuïa fa 40 anys. I, de fet, ja va quedar certificat amb els Pactes de la Moncloa molt poc després i amb la seva progressiva participació en la legalitat de l’estat que emprenia el maquillatge del franquisme sota una règim parlamentari. També és cert, s’ha de dir, que difícilment hauria pogut imaginar els nivells de docilitat d’aquests dos grans “sindicats”. Una docilitat que ells mateixos imputen a la manca de mobilització de la societat en general i en el món del treball en particular. A la cultura de la competitivitat i de l’individualisme. A la desconfiança de la força de les lluites col·lectives. Docilitat, la d’una part de la classe treballadora, que possiblement és certa, especialment si la comparem amb aquells anys. Però és una docilitat que en gran mesura l’han promogut aquests sindicats i els partits que van participar del pacte constitucional imposant a fàbriques i barris la cultura de la delegació per damunt de la de l’acció directa i la participació.

Ara bé, sí que estic ben segur que l’Oriol hauria al·lucinat en veure com els sindicats de la concertació i els seus “dirigents” han passat a formar part de l’entramat de grans empreses i corporacions capitalistes. Sindicalistes, delegats de CCOO i UGT, participant en consells d’administració de grans bancs o de multinacionals de l’energia. I cobrant quantitats de desenes de milers d’euros per assistir a les seves reunions. Reunions on es podien decidir coses com l’estafa de les preferents, pensions d’or per a directius d’entitats financeres rescatades amb diner públic, o directrius sobre desnonaments. Sindicats, com CCOO i UGT, s’han convertit en gestors i rebent una part dels beneficis de fons de pensions privats on prèviament han imposat que milers i milers de treballadors/es haguem de dipositar-hi una part del nostres salari que se’ns descompta directament de la nòmina. La llista de la infàmia seria llarga i dubto que l’Oriol, malgrat ja desconfiar d’aquesta forma de sindicalisme, hagués estar capaç d’imaginar-s’ho.

L’Oriol tampoc hauria imaginat un món del treball tant trinxat, a nivell de condicions i de drets, com el d’ara. La traïció de la socialdemocràcia no l’hauria sorprès en absolut. De fet, ja la preveia i contra ella també lluitava. Però difícilment hauria pogut imaginar-se que la precarietat laboral, legalitzada llei rere llei, seria el dia a dia de cada vegada més treballadors/es. Amb contractes de, fins i tot, un dia renovant-se setmana a setmana en feines que tenen una demanada previsible i planificada amb mesos d’anticipació. O tota la munió de falsos autònoms, sovint promoguts per les administracions públiques.  Hauria observat amb indignació com es va legalitzar el prestamisme laboral i hauria sigut part del combat contra les ETT’s dels 1990’s. I possiblement aquests dies hauria enfrontat la Guardia Urbana de Barcelona al costat de manters i la resta de treballadors sense drets, com són els migrants que viuen als nostres barris i pobles i són una part important de nosaltres. Intueixo que estaria al costat dels precaris i les precàries i hauria defensat, de manera categòrica, que són també treballadores. Tot i que potser hauria dit que pateixen una doble explotació: La primera com a treballadors/es als quals se’ls priva del treball que el capitalisme es queda com a benefici. La segona quan, en no tenir contracte, o disfressar el contracte en una beca, o tenir contractes de molt poca durada, de fet se’ls nega la seva identitat com a treballadors.

Crec que això darrer l’Oriol ho hauria tingut molt clar. I aquest fet l’hauria posat una mica en alerta també respecte algunes formes del sindicalisme alternatiu. Hauria estat expectant de si aquests sindicats de combat sabrem adaptar les nostres estructures, les nostres formes d’organització, a la nova realitat del món del treball. Assumint que sí que hem sabut escapar de l’abraçada de l’ós del món institucional, l’Oriol ens reclamaria que siguem capaços de territorialitzar la nostra lluita i els nostres espais de trobada. Amb major presència als barris i als pobles però també organitzant-nos per centres de treball encara que en aquests hi operin 10, 20 o 30 empreses diferents. I, sobretot, veuria com una novetat interessant això que ara anomenem “sindicalisme de barri”: el conformar grups autònoms de lluita, l’autogestió i l’acció directa, el tocar directament la precarietat, el replantejar una acció de confrontació al món del treball sense tenir com a referent ni delegats ni comitès d’empresa i posant la solidaritat i el suport mutu al centre: El veure la lluita laboral-sindical com una part més de la política dels treballadors i treballadores; la que forma part dels moviments socials combatius. La que enfronta, sota les seves diverses formes, el monopoli del Capital i l’Estat sobre la vida mateixa.

Tot plegat, en certa mesura és una actualització del que l’Oriol, el MIL-GAC i un seguit de corrents revolucionaris ja defensaven fa 40 anys:

“Por lo tanto, el estrecho campo de la pelea sindical se ensancha en el campo amplio de la lucha de clases. Pero ahora los trabajadores mismos deben cambiar. Tienen que llegar a una visión más amplia del mundo. Desde su gremio, desde su trabajo dentro de las paredes de fábrica, su mente debe abrirse para abarcar la sociedad como un todo. Su espíritu debe elevarse sobre las cosas insignificantes a su alrededor. Tienen que enfrentar al Estado ; entran en la esfera de la política. Los problemas de la revolución deben ser enfrentados.”

A. Pannekoek. El sindicalismo. Publicat per Ediciones Mayo1937, Burdeus 1976 (reedició de 1973)

Memòria segrestada

Arran de la presentació de l’informe definitiu sobre l’Estat Espanyol del Grup de Treball sobre Desaparicions Forçoses o Involuntàries de les Nacions Unides, i que us podeu descarregar d’aquí, he recuperat un petit escrit que vaig fer a principis d’any. Originalment el va publicar Xarxa Penedès el passat 29 de gener (aquí el podeu consultar al seu lloc original). Ja fa massa anys que el que hi dic és d’actualitat, massa d’actualitat. Per això, amb l’excusa del Grup de Treball sobre Desaparicions Forçoses o Involuntàries de les Nacions Unides, amb el que vaig col·laborar el passat setembre quan van visitar l’Estat, el penjo en aquest blog.

Salvador Puig Antich. Segur que recordem bé aquest nom. Com també recordem en Lorca, Companys, Peiró, Miguel Hernández, Grimau, Txiki. En podríem afegir uns quants més. Molts més. Alguns van morir al nostre país, d’altres a la resta de l’estat i encara uns milers més a presons i camps de França, Alemanya, Àustria o Polònia. Pel cap baix a l’Estat Espanyol els morts per la repressió del franquisme, ja fos per la via dels judicis sumaríssims o de les “sacas” i “paseos”, arriben als 115.000 noms.

Aquesta setmana fa 75 anys que la negra nit del feixisme va arribar definitivament al Penedès, entrant pel sud i l’oest i, progressivament, estenent-se pertot. Si volgués parlar dels morts d’aquesta foscor a les nostres comarques no en tindria prou amb l’extensió d’aquest article. No, no és aquest el meu objectiu, avui. Ni tampoc enumerar les fosses comunes que hi ha al Penedès. Com la d’Albinyana. O la de Can Maçana o la de Santa Maria de Bellver de Fontrubí, per esmentar només una petita part de la llista de més de 40. No, avui vull parlar d’alguna pervivència d’aquell feixisme que ens va arribar, escortat per l’aviació italiana, aquell gener gèlid del 1939. Vull parlar dels desapareguts.

Fossa de Villanueva del Rosario, Málaga (setembre de 2007), on hi havia 11 jornalers, sindicalistes i cooperativistes afusellats pels falangistes el febrer de 1937, pocs dies després de conquerir el poble.

Fa anys, quan era adolescent, quan sentia parlar de desapareguts ho feia en castellà. “Desaparecido” remetia a Argentina, a dones entranyables oposant el seu mocador blanc al cap les ulleres fosques del Pinochet i del Videla. La paraula em feia pensar en la barbàrie del terrorisme d’estat d’unes dictadures que perseguien esborrar qualsevol rastre dels seus opositors i generar desconcert i dubtes en els cercles més propers de les víctimes. Es tractava d’eliminar els cossos (autèntica prova del delicte), com ja havien fet en pla industrial els crematoris dels camps nazis a principis dels 1940s. Es tractava també, i se’ns dubte encara més important, d’esborrar de la memòria, del relat de la història, de la identitat col·lectiva les persones de l’esquerra militant i qualsevol idea de món nou que alberguessin els seus cors. Zas! De cop, de la nit al dia, tal persona havia deixat d’existir i no tenia ni el simple dret a morir, a morir sent persona, havent tingut una vida al darrere. D’aquí que el clam de “Veritat, Justícia i Reparació” que va sortir de Xile i Argentina donés la volta al món i esdevingués un símbol. Era la fortalesa d’unes dones davant les baionetes dels militars.

D’ençà l’any 2000 vaig començar a sentir de l’exhumació de fosses comunes a El Bierzo. I poc a poc, també a Castella, Extremadura, Navarra, Andalusia. Des de fa 10 anys he tingut l’oportunitat de participar en algunes tant a Catalunya com a Andalusia. Les escenes que he vist han anat repetint-se arreu. La cruesa dels ossos descoberts de terra pels paletins dels arqueòlegs, destapats de l’amnèsia gràcies a les iniciatives dels familiars que promovien les exhumacions, contrastava amb el menyspreu de jutges i polítics. Encara recordo la indignació de veïns de Villanueva del Rosario (Màlaga) el setembre de 2007 quan el jutge, sense visitar el forat que amagava 11 cossos massacrats per bales, arxivava la denúncia per assassinat. I també em ve al cap l’intent que un càrrec del govern tripartit de Catalunya va fer l’any 2004 d’enviar els Mossos a detenir-nos quan cercàvem, per iniciativa de familiars i de l’ajuntament, una fossa amb 4 afusellats al cementiri vell d’Olesa de Montserrat.

L’any 1939 va suposar moltes coses. Moltes encara perduren. La destrucció d’un dels teixits associatius de base treballadora més rics i creatius d’Europa n’és una. Aquesta destrucció no va venir com si res. Es va fer a força de presó, exili i assassinats, tots ells impunes. Per això, quan sento que dir que a Catalunya no hi ha fosses comunes amb desapareguts, m’indigno. A les comarques del Penedès, pel cap baix n’hi deu haver més de 40. Algunes dades parlen de prop de 70. Negant-ne l’existència continuem fent el joc als botxins. Ja ho van fer el polítics que van dissenyar la Transició. Si 75 anys més tard seguim segrestant-ne la memòria, els feixistes de fa 75 anys continuaran sortint-se amb la seva.