De la batalla dels llaços grocs, nosaltres en sortirem perdent

Per a qualsevol que aquests dies escolti o llegeixi un dels grans mitjans de comunicació, d’aquells que incideixen en l’opinió de milions de persones, és impossible no sentir parlar dels llaços grocs. De qui en posa i de qui entreu. Òbviament, com tot símbol, un, dos… milers de llaços grocs amaguen un significat. I, de la mateixa manera, qui els treu amb la seva acció persegueix el mateix, simbolitzar una altra proposta política. Jo no vull parlar d’això, ara mateix. Ja hi ha altra gent que ho fa i, a banda, el processisme no és el meu terreny d’acció política. Amb tot, penso que d’aquest conflicte, en gran mesura simbòlic, nosaltres hi sortirem perdent.

Podria dir que hi perdrem perquè, tal i com s’ha dissenyat, aquesta batalla se centra en confrontar relats de la realitat, símbols, i no tant accions reals. De fet, gran part de la política actual gira al voltant d’aquest tipus d’escenificació. Qui vivim a Catalunya coneixem com el Procés, i qui l’ha construït, ho ha sabut fer de manera magistral. Tota la teatralització de l’exhumació de Franco per part d’un govern que essencialment manté la política econòmica dels darrers anys (i que consolida retallades, pèrdua de drets i empobriment de la classe treballadora) n’és també un exemple. Per desgràcia, també des dels sectors antagonistes en ocasions caiem en el fetitxe d’uns símbols i unes proclames que tapen una realitat de lluita força més pobra. No, no em refereixo a aquesta manera de fer política-símbol que amaga una realitat diferent.

En els grans mitjans de comunicació la polèmica sobre els llaços grocs s’està centrant en la metodologia. Qui els defensen, critiquen la forma en com qui els treu ho fa, per exemple a la nit i encaputxats. Qui els critica, argumenten que posar-los suposa polititzar un espai públic que suposadament hauria de ser “neutral” (suposo que es refereixen a la seva neutralitat). Els arguments d’uns i altres acaben coincidint quan plantegen que des de les administracions, la policia i la judicatura s’ha d’intervenir per dirimir l’ús d’aquest espai públic i perseguir determinades conductes. I aquí, el llindar d’allò que és intolerable esdevé preocupadament restrictiu. No és acceptable encaputxar-se per treure (o, podria ser ben bé posar) llaços. No és tolerable omplir un espai de contingut polític. Etcètera. Si ens hi fixem, el conflicte s’acaba articulant entorn com i qui pot fer una acció en darrera instància política, i no en el contingut o el que defensa l’acció política en ella mateixa. I, em temo, en aquest aspecte en els dos pols d’aquest conflicte hegemònics en els grans mitjans hi ha una certa coincidència: ho poden fer les institucions (ajuntaments sobiranistes per una banda, jutges i lleis per l’altra) i aquells a qui aquestes habilitin per fer-ho. No ho poden fer la resta.

caputxes

És a qui on a nosaltres ens derroten. Quan s’assimila a violència el fet de pujar a un balcó i posar o treure una pancarta, hi perdem. Quan es penalitza una acció pel fet de qui la fa s’encaputxa, hi perdem. En definitiva, es criminalitza l’acció directa. Aquella acció política feta sense permís de qui, en l’estatus quo actual, el pot donar, siguin ajuntaments, governs, jutges o policies. En temo que en aquest escenari, com passa amb la banca en molts jocs, l’estat hi guanya.  I quan tot plegat es normalitzi, qui n’haurà sortit amb la seva capacitat d’acció col·lectiva erosionada som nosaltres. En les diferents barricades i lluites socials i sindicals.

Diria que la denominada Transició democràtica es va acabar construint una mica així i que ara es busca recuperar el monopoli institucional de la política. Compte, doncs, com ens posicionem i com argumentem, no fos cas que acabem ajudant a emmordassant-nos en un futur ben immediat.

photo_2017_04_19_11_31_05

Anuncis

El somni institucional crea monstres (i no només la investidura del Quim Torra)

Hi ha diverses motivacions per participar a les institucions des d’això que, de manera genèrica, s’anomena l’esquerra. Una és el convenciment que, des de les institucions, es pot gestionar la realitat. Allò del “asalto a los cielos”. Com us podeu imaginar, aquesta ni me la crec ni m’interessa. Una altra és la creença que el joc institucional pot enfortir els moviments socials i l’activisme de fora, del carrer, dels barris i pobles, dels llocs de treball, etc. Una tercera deriva de considerar que la millor manera de destruir l’enemic, que és o està a les institucions, és des de dins. I finalment, la darrera, pot considerar que no ens queda altra que entrar-hi, malgrat ser conscient que no és el nostre escenari.

Tot i que tampoc m’hi sento especialment interpel·lat, els supòsits que van del dos al quatre ens plantegen escenaris més propers que el primer. El municipalisme alternatiu des de fa anys veiem que plantegen alguns sectors dels moviments socials en pot ser un exemple. Algú podria dir que allò d’anar als comitès d’empresa per a buidar-los de continguts en seria un altre, tot i que la rellevància pública d’aquest àmbit institucional és molt menor que el dels ajuntaments. I segur que ens ve al cap el famós “cavall de Troia” de fa uns anys. En síntesi, sabem de què parlo i segur que totes i tots tenim diverses opinions i valoracions al respecte. No hi vull entrar directament, si més no al debat de partida sobre el joc institucional. Avui prefereixo fixar-me d’alguns efectes.

La presència a les institucions ens situa en uns escenaris que en absolut són els nostres. Jo parlo a partir de la meva experiència en comitès d’empresa i, suposo, que per qui està en un ajuntament (i no cal dir en un parlament) això encara és molt més exagerat. Un primer efecte de la institució és fer-te diferent als teus companys i companyes. Tu hi ets; ells i elles, no. Com per art de màgia (bé, de màgia ben bé, no; darrera hi ha l’estat) tens la capacitat d’accedir a informació i puntualment de prendre decisions que afecten als teus iguals que, paradoxalment, no tenen aquesta mateixa capacitat. Ja se que generalment s’argumenta que en realitat no es perd el vincle amb fora, però fàcilment les institucions acaben debilitant la nostra pertinença a un espai extern. Un espai que, en la mesura que cedeix davant una certa dinàmica de delegació de la seva activitat en qui es troba dins de la institució, perd vigor, dinamisme i autonomia.

Search For SolutionLa segona fase en aquest procés és el situar-te en escenaris que no són els nostres, i et porten a participar de debats i discussions que ni les hem volgut nosaltres ni hem tingut la capacitat de decidir-ne els termes. En el món del treball, la negociació en despatxos d’un ERO en pot ser un exemple paradigmàtic que, a més, generalment sempre acaba malament pels nostres interessos. En el món institucional se m’acudeixen les normatives del civisme, els pressupostos i un llarg etcètera. Generalment el desenllaç d’aquestes situacions sempre acaba posant a sobre la taula l’opció del “mal menor”. Una situació que no ens agrada, que som conscients de que no respon en absolut als nostres interessos però que, d’altra banda, assumim que és la menys lesiva de les alternatives que se’ns presenten. Aquí ja hi ha un dard enverinat que acostuma a passar desapercebut. Les alternatives respecte les quals aquesta opció n’és el mal menor són les que ens ofereix el joc institucional. Unes institucions que no són nostres i que, sobre el paper, quan hi entrem és per combatre-les.

Una passa més és quan s’acaba acceptant aquest mal menor. Fàcilment la institució (o l’empresa arribat el cas) ofereix algunes petites almoines que justifiquin argumentar que és millor assumir l’alternativa en qüestió que no fer-ho. I aquí els arguments basculen entre les petites contrapartides que se’ns concedeixen i les (suposadament) terribles conseqüències si prosperessin les altres possibilitats posades a sobre la taula dels debats institucionals. Durant aquest camí cada vegada ens queda més lluny la possibilitat de fer un cop de puny sobre el taulell, trencar-lo, engegar a pastar fang les fitxes i tornar a les assemblees i als nostres espais organitzats, amb els companys i companyes, a plantejar la nostra lluita. Amb el temps sembla com si, arribat el cas, fins i tot ens faci por fer-ho. O, simplement, com que la dinàmica institucional ha buidat els carrers i ha adormit els centres de treball, simplement veiem o volem veure un desert fora de les institucions.

La dinàmica del mal menor ens fa allunyar, passa a passa, d’allà on érem i d’allò que volíem continuar sent. També ens acostuma, quan som els i les que ens quedem fora de les institucions, a acceptar les regles del seu joc i a imposar la cultura de la delegació. És a dir, a mutilar també la nostra autonomia com a subjecte col·lectiu cedint als companys/es que hi participen la nostra capacitat de fer política. Ho fa de manera gradual, perquè si el procés fos sobtat, fàcilment hi hauria que de manera conscient en sortiria ràpidament i no s’hi deixaria arrossegar. I podria néixer una alternativa real. En canvi, de manera lenta però ferma el joc institucional acaba imposant l’adaptació a les seves pròpies normes i a la seva pròpia naturalesa que, com deia, respon a l’aparell de l’estat. És anàloga a la imatge de la metàfora de la granota dins de l’olla amb una aigua que poc a poc va pujant de temperatura i que es va posar de moda a l’època de les retallades. Ara, no obstant, la granota és l’autonomia d’aquells espais socials que en un determinat moment entren al joc institucional.

És obvi que això que exposo es pot dir també del sindicalisme on jo milito de fa anys. Ben cert. Vull pensar, però, que mantenim pràctiques que escapen d’aquesta camisa de força. I crec que ja fa temps que companys/es posen el tema sobre la taula i reclamen parlar-ne. Però, hi ha altres realitats on les implicacions d’aquestes dinàmiques són de molt més abast, tant per la cultura política que transmeten, de reproducció acrítica dels mecanismes institucionals, com per les conseqüències a la immensa majoria de la població. La investidura de Quim Torra, de qui m’estalvio fer cap comentari, n’és un trist exemple. Simplement, com deia, el somni institucional crea mostres. Uns monstres que no només són el 131è president de la Generalitat.

Sense títol.png

Patriarcat i nosaltres, els homes

El patriarcat existeix. És tangible, condiciona la vida del conjunt de la humanitat, mata com a mínim centenars de milers de dones a tot el món cada any i defineix unes relacions d’opressió que vertebren totes les societats humanes actuals. La seva existència la pateixen milers de milions de dones, encara que de dones n’hi hagi de classe burgesa (una minoria) i de classe treballadora (la majoria). No sé si parlar de víctimes del patriarcat, perquè la noció de víctima sovint implica veure com passiva qui ho és. A més, si algú és actiu en la lluita contra el patriarcat, són les dones. I pràcticament només les dones, tot i que els homes també molt sovint en som, d’alguna manera, de víctimes  i també executors d’altres cops.

6f9bdc99db561c6c18a0e85db0918f5b

És innegable que les dones fa molts anys van fer una passa endavant en la lluita contra l’opressió patriarcal. Sovint sota les rialles, de vegades condescendents, dels homes que, des de la comoditat del sofà o de la teorització de no sé ben bé què, ens hem quedat més aviat calladets i quietets. També és cert que, a mesura que les dones han fet de l’opressió patriarcal un problema social, que el reconeixem com a tal, alguns homes hem començat a prendre una certa consciència de ser víctimes del patriarcat. Ens hem volgut mostrar solidaris amb qui carrega el pes de la seva explotació, que són les dones. Ara bé, en general la història de la nostra resistència acaba aquí. I no és massa heroica, que diguem.

En moltes situacions flagrants d’opressió, jo sóc dels que penso que l’absència de compromís, de presa de part, et fa còmplice del poder. De qui oprimeix i explota. Opino que el silenci, la passivitat, comporta complicitat. Ni que sigui un silenci i una complicitat per comoditat. Vull pensar que la majoria dels homes no violem, i m’agradaria poder dir que de manera conscient tampoc maltractem ni oprimim les dones que anem coneixent al llarg de la vida, com a companyes, amigues, col·legues, amants, etc. Però fins i tot si no fem res d’això, també estic convençut que no ser actius com a homes en contra del patriarcat ens en fa còmplices. Perquè, per ser objectius, ens educa per capitalitzar els espais públics davant les dones, per delegar-les-hi la responsabilitat sobre els àmbits domèstics, i un llarg etcètera de coses que tots coneixem.

Per tant, no és suficient donar copets a l’esquena de les nostres companyes, amigues, etc., i reconèixer que nosaltres també ens sentim colpits pel patriarcat. És imperiós, penso, que com a homes definim també la nostra lluita en contra d’aquesta estructura de poder i dominació. I quan dic com a homes, ho dic conscientment. No hem de pretendre ser els més “feministes” ni voler ocupar els espais que les dones han construït, en gran mesura soles, de lluita. La vaga feminista del 8-M ens va donar una bona i merescuda lliçó. El nostre paper no era el de ser cares visibles, portar megàfons i pancartes, per molt que ens costés no fer-ho. Suplantar i arraconar, monopolitzar l’espai públic és, precisament, un dels rols que el patriarcat ens assigna i que hem de combatre.

Potser una primera passa que com a homes podem fer de lluita contra el patriarcat és, precisament, repensar-nos com a homes. Un repensar-nos que ens hem d’atrevir a fer-ho públicament, no només en privat. Remarco això de fer-ho públicament perquè segurament suposa negar-nos a nosaltres mateixos tal i com ens defineix, des de petits, el propi patriarcat. I això, els homes heterosexuals no ho hem fet mai, o gairebé mai. Esmento alguns exemples que, en cap cas, volen ser exhaustius. Un és la por. Els homes hem de ser segurs i evidenciar-ho. Convençuts de nosaltres mateixos i, especialment en públic, actuar com a tal. A més, hem de ser capaços de donar seguretat a les dones, a les assemblees beneint les seves opinions o en un disturbi amb la policia o… Així ho dictamina el patriarcat: sense por i amb les idees clares. Estic ben segur que els homes no som així en absolut. Tenim por, sovint ens sentim perduts i mantenim moltes inseguretats. Hem de trencar, doncs, el motllo patriarcal i atrevir-nos a no reproduir, de manera forçada i artificial, uns estereotips que ens venen imposats.

Un altre exemple. Hem d’assumir que no som el centre del món. Per començar, som tot just el 50% de la humanitat, com a molt. Hem de reconèixer que el dubte, l’autocrítica constant són una eina bàsica per avançar en tots els aspectes de la vida. Encara que es contraposin amb la seguretat (falsa) de la que parlava més amunt. De fet, l’absència de preguntes sobre el que fem i pensem bàsicament el que fa és abocar-nos al dogmatisme. Lluita contra aquests estereotips i aquestes actituds ens portarà, en espais col·lectius, a valorar molt més l’horitzontalitat, la recerca de consensos obtinguts mitjançant la construcció conjunta de propostes i el convenciment, en oposició a l’autoritarisme, la jerarquia i els lideratges.

No em vull allargar. Sabem de què parlem. Si ens hi parem a pensar, els homes que ens autodenominem llibertaris, no farem honor a allò que diem ser si no ens repensem activa i col·lectivament en contraposició els esquemes patriarcals. Hem de ser valents i fer-ho. D’altra banda, seguirem sent còmplices, ni que sigui per inacció, del patriarcat.

tshirt-brisons-les-chaines-du-patriarcat-d0012749443

L’anonimat del poder

Hi ha dos tipus de poder. Un és el que busca ser explícit, mostrar-se i que en la seva pròpia escenificació cerca construir una eina per a consolidar-se. L’altre és anònim. Busca el contrari, passar desapercebut, encara que la realitat ens fa palesa la seva existència.

Líderes y el poder

Del primer poder en tenim moltes evidències. De la mateixa manera que es fa explícit i es mostra obertament, nosaltres el patim i som conscients constantment que el tenim a sobre. No cal anar gens lluny per trobar-ne exemples. La política institucional és una bona mostra d’això que dic. Hi ha unes persones, generalment de manera permanent, que protagonitzen els espais de la vida col·lectiva on s’escenifica la presa de decisions. Els parlaments estatals i autonòmics, consistoris municipals, governs de diferent classe són un paradigma d’això. Les persones que els integren adquireixen rellevància pública, coneixem la cara i el nom d’una part d’elles, acumulen seguidors al tuitter, se les crida per opinar sobre gairebé tot als mitjans, etc. Sabem de què parlo, no m’hi estendré.

A un altre nivell, però com una forma de poder similar, hi ha tota l’escenificació de persones uniformades, armades fins les dents, a carrers, estacions de tren, aeroports o fent aparatosos controls a les carreteres sense motiu aparent. Ho veiem també a les manifestacions, on tenim molt clar que el desplegament de policies antiavalots i furgones busca recordar qui té el monopoli de l’espai públic dins els actuals estats. I de pas marcar, cap a la resta de la població, els i les manifestants com elements rars, aliens al que seria el concepte de “persona normal”.

Així doncs, el primer és un poder que ens acompanya cada dia en una bona part de les imatges i experiències que ens depara la realitat. Un poder del qual els mitjans de comunicació, de manera reiterada, no es cansen de recordar-nos-en l’existència.

El poder anònim és més difícil d’identificar. I, per molt que sapiguem que existeix, de combatre. Intuïm que darrere moltes decisions de governs (municipals, estatals, autonòmics, …) hi ha algú que les promou. També diem, tot i que sense posar-li cara, que tal o qual partit polític respon al gran capital. Ara està de moda parlar del “partit de l’IBEX-35”. I que aquest tipus de vincles expliquen amb les grans corporacions capitalistes, com per exemple de manera descarada amb en Macron a França, que els mitjans de comunicació ens el facin aparèixer a cada moment del nostre dia a dia. Fins i tot nosaltres tendim a jugar el mateix joc quan ens referim a un ens abstracte, el “Capital”, com el nostre enemic. Com si existís al marge de persones que el fan funcionar i el defensen.

Moltes situacions poden servir per exemplificar això que dic. N’explico dues. El 23 d’abril del 2009 un seguit de membres de l’Assemblea de PDI (personal docent i investigador) i PAS (personal d’administració i serveis) de les universitats catalanes vam presentar-nos davant la porta del Palau de Pedralbes de Barcelona. Era part de la batalla contra la imposició del Pla Bolonya a les universitats que s’estava lliurant aquell curs a tot l’estat i que a Catalunya es feia a cops de porra i expedients a estudiants. I anàvem a repartir un llibre que havíem fet a les “autoritats” de tota mena que anaven a un dels principals actes institucionals del dia de Sant Jordi. Allà vam veure consellers, ministres, caps de l’oposició, vicepresidentes de l’època, diputats, etc. Més o menys a tots i totes els anàvem reconeixent. Eren cares públiques, televisives. Exemplificaven aquell poder que es mostra a si mateix. Dels militars i religiosos que van anar apareixent no en reconeixíem cap. Però els uniformes, amb medalles i bandes en el cas dels militars, ens donaven una idea que també eren part d’aquell poder amb voluntat de mostrar-se a tort i a dret.

foto (9)

El mateix dia, de cotxes grossos i generalment amb xofer, van aparèixer també algunes desenes de persones trajades. Amb roba i rellotges molt cars. No calia ser massa perspicaç per intuir que era d’aquesta gent que simplement amb una ordre podien enviar centenars o milers de persones a l’atur, deslocalitzar indústries i, qui sap, si fer caure ministres o governs. Una cosa ens va cridar l’atenció. No coneixíem de la cara de cap d’ells. I, per extensió, tampoc el seu nom. Unes persones que segurament podien destronar al primer grup ens eren unes perfectes desconegudes. Anònimes.

El segon exemple. Dilluns 15 de gener de 2018, el dia que feia 40 anys del Cas Scala. Però no té a veure amb això. Es tracta de la sentència del Cas Palau. Condemna en Millet i en Montull, icones de formes de poder explícit a la seva època. Condemna el tresorer de Convergència, assenyala el propi partit que durant anys va fer servir Catalunya com el seu corral i fins i tot a l’Artur Mas de qui ningú se’ns escapa que ha deixat la presidència del PDCAT per això. Tot per corrupció, per rebre diners de Ferrovial a canvi de la concessió d’obra pública. En canvi, no condemna a ningú de Ferrovial, que és qui va corrompre, qui va pagar. Quan dic a ningú, em refereixo als peixos grossos, als caps de consells d’administració i coses similars, als principals accionistes. A ningú. Els que posen i treuen ministres però que no en coneixem la cara, han seguit passant desapercebuts. I, de fet, diria que cap mitjà de comunicació ha preguntat per ells. I sembla que ningú els exigeix cap responsabilitat o mesures com, per exemple, que se’ls retiri qualsevol contractació pública. Curiós (o no).

En definitiva, hi ha dos tipus de poder. Un és el que es posa bé davant les càmeres, es posa medalles i uniformes. I l’altre. L’anònim. El que passa desapercebut. El que mou els fils realment, fins i tot els del poder més aparatós.

Sense oblidar-nos del primer poder, cal que comencem a treure a la llum pública el segon. Amb noms i cognoms. I recordar, ben bé, qui són els nostres enemics.

el-lobby-del-ibex-se-declara-insolvente-ante-el-20-d-y-suspende-la-cumbre-prevista-el-22

Les vagues, eines de lluita?

“Les vagues avisades amb 5 o 10 dies d’antelació perden força, però una vaga a la brava, sense preavisar, és il·legal i no la farà ningú”. “El suport mutu és la nostra millor arma, però les vagues per solidaritat són il·legals”. En el temps que porto en la lluita sindical, les anteriors són frases que he sentit sovint. Estic segur que, com jo, molts altres companys i companyes. Les hem sentit i les hem pensat i dit. Reflecteixen una autèntica paradoxa que sintetitza de manera ràpida i directa una de les principals limitacions de l’actual sindicalisme a l’estat espanyol. La regulació de l’exercici de la vaga, que es va vendre com la salvaguarda del dret de fer-la, de facte l’ha descafeïnat, n’ha erosionat la seva força i, amb el temps, ha fet que l’anem interioritzant com la forma lògica de procedir. El camí on estem abocats no és fàcil i, si deixem de ser útils els sindicats, el nostre futur és més aviat magre. Per tant, si volem ser alguna cosa més que un record de glòries passades de la classe treballadora, és imperiós que reaccionem.

Aquest escrit neix d’aquesta preocupació. I s’alimenta d’un seguit de reflexions que els darrers anys hem compartit diversos companys i companyes, generalment com a debats i discussions de cara a decidir actuacions en situacions específiques. En canvi, pràcticament mai les hem pogut posar per escrit, per allò de que la força del dia a dia t’empeny i no et deixa temps (una excepció és, entre d’altres, aquest escrit que ja fa anys vaig escriure i que segueixo pensant que és vigent). Tampoc vull amagar que les vagues generals i jornades de lluita dels dies 3 d’octubre i 8 de novembre han acompanyat les idees que intento plasmar tot seguit. Tot i això, vull aclarir que aquest text no pretén parlar del sentit de les dues vagues en la situació actual que hem viscut a Catalunya, ni els perquès dels diferents plantejaments de com posicionar-nos-hi com a sindicat. Vull parlar de les vagues, i de nosaltres. I ho faré per punts.

1.

Tota vaga s’insereix en un conflicte. És una part de la confrontació que, com a treballadors/es fem a qui ens explota. Per tant, es fa a la contra i es fa a favor. A favor de nosaltres i dels nostres companys i companyes, que compartim el fet de ser treballadores i treballadors i de patir una situació de desigualtat. I en contra de qui controla i s’apropia dels fruits del nostre treball. Generalment la fem per resoldre una situació que percebem que és lesiva cap a nosaltres, és a dir per millorar la nostra posició, o per evitar una degradació de les nostres condicions de vida i de treball. En una realitat d’interessos contraposats, la vaga és un instrument. En la mesura en que té èxit, ens permet assolir com a mínim una part de les nostres aspiracions. Alhora suposa un prejudici per a qui ens explota, que veu com no pot assolir uns objectius concrets i que li imposem unes determinades condicions.

En aquest sentit, la vaga com a eina de lluita es contraposa a la noció liberal de democràcia. En aquesta darrera, és possible arribar a consensos entre opinions diverses. De fet, és per això que generalment els i les polítiques professionals parlen d’”adversaris”, desterren el concepte d’”enemics” i fan un fetitxe de la noció de “consens”.

piquet frança

2.

Del punt anterior es desprèn que tota vaga és una eina. És útil perquè ens permet assolir uns objectius. Ho tenim clar, tot i que de vegades un pot caure en la temptació de fer de la vaga un fetitxe, una espècie d’objectiu en si mateix. I, precisament, la vaga és un útil quan atorga a qui la fa una capacitat de pressió. De pressionar a un empresari o a una administració que, precisament perquè ostenten “poder” sobre nosaltres (el que els dóna el monopoli dels mitjans de producció i la política) en un escenari normal ens mantenen en una posició de subordinació. Per tant, una vaga ha de buscar construir aquesta força que ha de doblegar a qui no vol cedir, a qui no vol moure’s. És a dir, busca dotar-nos de capacitat per obligar. En paraules col·loquials, persegueix exercir coerció sobre els patrons, empreses i administracions. Concretament, sobre aquells/es contra qui es fa.

Sota aquesta premissa, la finalitat de tota vaga és aturar la producció en un centre de treball, en un sector o en un territori concret, en funció de la seva natura i abast. A ningú se’ns escapa que com més massiva i multitudinària, més viable és que resulti exitosa. Però tampoc hem de passar per alt que el fet que una vaga tingui un ampli seguiment ens garanteix, necessàriament, la seva força. En la nostra història recent tenim múltiples exemples en aquest sentit i alguns els he esmentat en altres ocasions. De la mateixa manera, que tampoc hem de pensar que la força d’una vaga rau únicament en el fet que els i les treballadores no vagin a treballar. Aturar la producció, aturar el funcionament ordinari de les coses i imposar-ne un altre, ho podem fer de diverses maneres. Ho podem fer, per exemple, en una vaga de zel o alterant voluntàriament els ritmes de treball. Recentment la situació als punts de control de l’aeroport del Prat o, ja fa més temps, la vaga dels controladors aeris en són dos exemples. D’una manera diferent, també es pot aconseguir incidint en altres aspectes importants del dia a dia, com per exemple la circulació de persones i/o mercaderies. Les vagues dels passats 3 d’octubre i 8 de novembre a Catalunya ens mostren la capacitat que desenes o centenars de talls de carreteres i vies de tren tenen per aturar un país. En un format específic, els bloquejos de refineries a França d’ara fa uns anys o, els dels voltants de l’any 2000 dels centres de distribució de combustible a Catalunya, també ho il·lustren.

tallAP7

3.

Tot això ens situa en un escenari on la finalitat d’una vaga no és el recompte final de vaguistes. De la mateixa manera que el seu èxit o fracàs no es mesura a partir de la quantitat de persones que l’hagin fet, que diguin que l’han realitzat o que puguem dir que l’han fet. No. L’èxit prové de la força de que ens ha dotat la vaga i si aquest empoderament ens ha permès imposar els nostres interessos, ni que sigui parcialment. Així doncs, no es tracta de recomptar vaguistes com qui compta vots dins d’urnes en una nit electoral. Ni de sortir després dient que la xifra obtinguda és bona (o dolenta) en si mateixa. De fet, els mitjans de comunicació i el propi sindicalisme de concertació (i les administracions i empreses) poc a poc han anat promovent aquest tipus d’escenaris. De manera gens neutral perquè, en fer-ho, distreuen l’atenció del potencial real de tota vaga i el desvien cap una espècie de fal·làcia parlamentària: “tanta gent ha fet vaga i, per tant, tu empresa m’has d’escoltar en el posterior procés de negociació”. Un escenari, aquest, on sovint es prefigura una renúncia a la força de la vaga.

Si la utilitat d’una vaga depèn de la seva capacitat de pressió, el recompte formal de vaguistes és irrellevant. A nosaltres ens pot servir per enfortir una consciència col·lectiva (“nosaltres, les i els que fem vaga”) que pot contribuir a consolidar el nostre poder coercitiu. Però, més enllà d’això, tampoc és rellevant de cara al desenvolupament d’una lluita que, com deia, depèn de la seva capacitat de subvertir la normalitat. I aquesta capacitat, tant nosaltres com aquells contra qui fem una vaga l’avaluem per altres mitjans: quantes línies tancades, quantes aules buides, quants trens sense circular, quantes comandes sense lliurar… quin descens de la facturació, etc.

En aquest context, algunes batalles que hem lliurat per a aconseguir el reconeixement d’una vaga potser perden rellevància. Un exemple el tenim en l’Aturada de País del passat 3 d’octubre, dissenyada per part d’una part dels poders de tota la vida per contra programar una convocatòria de vaga general sense en sindicalisme oficial que semblava que tindria una repercussió massa elevada. Un altre el podem trobar en alguns col·lectius de treballadors/es que no fitxen i sobre qui l’empresa té un menor control, com en alguns sectors de les universitats. Cal dir a l’empresa que s’ha fet vaga i facilitar-los així, de manera voluntària, la retenció de part del sou? O l’important és fer la vaga, fer que la vaga ens doti d’una força que abans no teníem? De fet, quan més treballadors/es puguin alterar la producció capitalista en el nostre profit i menys d’ells/es pateixin una retenció salarial, no ens afavoreix a nosaltres? Són preguntes que em faig… Òbviament, en funció de les respostes hauríem de replantejar algunes actituds sempre amb la finalitat de concentrar els esforços en fer efectiva la lluita, i en el suport mutu i solidaritat entre nosaltres.

4.

A ningú se’ns escapa que la millor acció de lluita és aquella que agafa desprevingut al nostre enemic. De la mateixa manera, també tenim molt clar que la solidaritat i el suport mutu, així com generalitzar les accions, són també la nostra millor arma. Ara mateix, la regulació de les vagues fan que això sigui difícil poder-ho aconseguir. Les vagues per solidaritat no estan permeses. Deixar de treballar de cop, sense previ avís, i aturar un centre productiu, tampoc. Com a mínim a l’empara legal d’aquest dret de vaga dissenyat per fer-lo assumible pel capital. De fet, això ho tenim tant clar que en molts ambients sindicals es va parlar més de la legalitat o no de la passada convocatòria de vaga del dia 8 de novembre, que no pas de si es volia o no recolzar i, en cas afirmatiu, recolzar-la. Tot un indicador de com, a data d’avui, el conjunt dels treballadors hem interioritzat de manera molt general que una vaga, o és legal, o no és. Paradoxalment, algunes de les vagues mítiques que perviuen a la nostra memòria col·lectiva, des de la de La Canadenca del 1919 a la de la Roca del 1976-1977 (i tantes d’altres) no ho van ser, de legals. I van tenir força.

És a dir, tenim un problema. Tenim una eina, la principal eina de lluita com a treballadors/es, la vaga, bastant erosionada en el seu poder. Tant per les limitacions legals que se li imposen com per l’assimilació, progressiva i gradual que els i les treballadores hem fet d’aquesta modalitat de vagues domesticades. És cert que en algunes ocasions hem aconseguit avenços i, fins i tot, victòries. Però també és igualment veritat que una bona part de les vagues acaben com a escenificació d’una protesta i, en el millor dels casos, en victòries pírriques. A banda, no hem d’oblidar que molt sovint, quan una vaga obté conquestes, és perquè en el seu desenvolupament hem incorporat accions que van més enllà del fet de no anar a treballar, ja sigui socialitzant el conflicte, incorporant formes complementàries de pressió a l’empresa, a proveïdors i clients, etc.

5.

Estic convençut que no podem tardar gaire en mirar de canviar el cercle viciós que he esmentat en el darrer punt. Igualment, crec que això que estic plantejant ja està en els caps de molts companys i companyes. Sabem de les dificultats que comporta parlar-ne, perquè sovint no volem, de manera conscient, posar tots els punts sobre les “i”’s. També sabem dels riscos que comporta replantejar algunes formes de lluita. Hem vist la repressió de prop, l’hem patit, i també hem experimentat com des de fa uns anys s’està endurint. I sempre una mica més.

A l’altre costat de la balança hi tenim la convicció de viure en una societat en conflicte. Convicció que implica “normalitzar” la repressió laboral, social i política com una característica més del propi estat de les coses. Però que també ens fa tenir clar que, la manera de neutralitzar precisament aquesta repressió és que la nostra força sigui tal que la faci inviable. I per a aconseguir-ho, sabem que cal replantejar alguns dels mètodes i de les nostres pràctiques habituals. Sempre anem veiem referents, aquí i allà, de com fer-ho. Aquestes darreres setmanes, també. Caldrà , doncs, pensar com ens ho fem. Bàsicament, perquè les vagues no poden deixar de ser eines reals de lluita.

Segurament aquest escrit no diu res de nou. Però no està de més recordar certes coses.

Naufragi llibertari? Contradiccions i lluites

He sentit diverses veus que parlen de les contradiccions del moviment llibertari, especialment per aquestes latituds. Personalment, no les negaré. La vida, en si mateixa, ens aboca a contradiccions. Bàsicament perquè la realitat massa sovint és la que és i no pas la que voldríem que fos. En conseqüència, prendre una actitud activa davant la vida, davant la realitat com a tal, ens porta a tenir-ne de contradiccions. I no crec que sigui una cosa dramàtica sinó la simple conseqüència d’estar ben vius i de no ser simples espectadors d’aquesta realitat. Miro d’il·lustrar-ho a partir de situacions que he viscut. I estic segur que molta altra gent en podria esmentar unes quantes més.

A finals dels anys 1980’s i inicis dels 1990’s milers de joves vam adoptar una actitud activa de desobediència de l’estat, de les seves lleis per mostrar un rebuig radical al militarisme i al segrest d’una època de la teva vida que significava el Servei Militar Obligatori. La “mili”, que en dèiem. Milers vam acabar amb condemnes de presó (i centenars hi van entrar) i també milers inhabilitats. Les detencions i empresonaments preventius també havien sigut freqüents en certs moments i a certs llocs de l’estat, entre d’altres a Barcelona.  Doncs bé, la nostra aposta no estava exempta de contradiccions i en gran mesura n’érem conscients. Sabíem que en cas de guanyar (i volíem que la nostra lluita guanyés) corríem el risc que la victòria fos parcial i servís per justificar un exèrcit professional, com així ha passat. Un model militar que ja aleshores s’anava imposant en altres estats capitalistes i que ara és dominat als estats europeus. Li estàvem fent el joc? Desobeint, practicant la insubmissió, també preteníem qüestionar el règim, el valor i sentit de les lleis, l’estat en sí mateix. Ara sabem que el resultat de tot plegat va quedar-se a mig camí i que, en certa mesura, qui pretenia un cert disseny de l’exèrcit espanyol segurament va poder aprofitar la nostra lluita. Amb tot, segueixo pensant que la lluita per la insubmissió va ser un dels moviments socials més rellevants d’aquell estat espanyol on, sota les majories absolutes del PSOE i la destrucció de les lluites veïnals i obreres del final del franquisme, ben poca cosa es movia.

índex

El relleu a la insubmissió el va prendre el moviment okupa de la segona meitat dels anys 1990s. Seguint el fil de l’acció directa col·lectiva, va suposar un atac tant a la propietat privada com a la cultura del “consens democràtic” (que en el fons volia dir no qüestionar el poder). Vam reivindicar que el dret a utilitzar les coses, el seu “valor d’ús”, anava per davant de la seva propietat quan no es feien servir. I vam reclamar també que érem la població, organitzada col·lectivament en moviments socials, qui tenia la capacitat de valorar les seves necessitats i emprendre accions oportunes per a resoldre-les. Al marge de les institucions. Com que vivíem (i vivim) en una societat desigual i amb explotació i opressió, fer-ho implicava activar conflictes. Violentàvem l’acumulació privada d’immobles i l’especulació urbanística. I teníem clar que a la repressió responíem amb més conflicte (allò de “desalojos son disturbios”). Sabíem que ser conseqüents amb aquesta aposta política comportava patir repressió, tant en forma de desallotjaments i agressions policials com judicial. Per fer-li front ens vam haver de posar a la defensiva i entrar en dinàmiques de resistència i de resposta antirrepressiva. Judicis i més judicis, desallotjaments i més desallotjaments. Identificacions. Detencions. I així, setmana rere setmana. La contradicció era clara, ser com érem ens impedia fer allò que volíem fer i ser: crear espais de contrapoder col·lectius, a l’estat i al capital. Alguns/es vam optar per resoldre aquesta contradicció suavitzant el discurs, les formes i els objectius. Una de les cares més conegudes d’aquest sector ara és alcaldessa de Barcelona. Potser, fins i tot, la nostra radicalitat els va fer el joc, deixant-los un espai de moviment i permetent-los ser-ne les cares amables tot descafeïnant objectius. En tot cas, de nou vam haver de gestionar i prendre posicions enmig de contradiccions.

Aquestes setmanes el món llibertari ens movem en un altre escenari contradictori. N’hem parlat i hem vist diversos posicionaments al respecte, tant col·lectius com de veus referencials. Per tant, no entraré a destriar els diferents arguments. Tothom tenim clar que es tracta de pensar com existim com a llibertaris en un escenari on fins ara hem sigut molt marginals i que no hem condicionat massa. Però a molts tampoc se’ns escapa que en aquest context han tornat a aflorar pràctiques desobedients que feia temps que no veiem. I posicionar-nos-hi és complicat: entre la voluntat de no entrar en dinàmiques transversals i no fer el joc a la (petita) part de la burgesia catalana “sobiranista” i alhora tampoc avalar amb passivitat un estat (l’únic que de moment és real, que és l’espanyol) abocat a marxes forçades formes cada vegada més autoritàries. O mantenir-se autistes davant reivindicacions plenament assumibles per a nosaltres, com l’autodeterminació dels pobles (nosaltres li afegim, no obstant, l’autogestió plena). Però tampoc volem caure en acceptacions de coses que mai hem acceptat, com governs i parlaments legítims, etc. El debat és necessari. No perdre de vista qui som, què volem i on estem és imprescindible. No obstant, no comparteixo algunes visions quasi apocalítiques sobre com s’ha desenvolupat el moviment llibertari en aquesta realitat. No estem naufragant, simplement vivim en una realitat convulsa i, al mateix temps, altament estimulant oper dinàmica. Personalment, tendeixo a confiar en la intel·ligència col·lectiva i, per tant, en els posicionaments similars de la majoria de les famílies anarquistes i llibertàries catalanes. Tot i que cal estar amatent a les seves conseqüències i saber corregir, arribat el cas, les direccions preses.

sindicalisme revolucionari punys alçats

Com deia, les contradiccions són inherents al fet de viure i, especialment, de ser actius i actives individual i col·lectivament. No és una tragèdia, com tampoc ho és que dins un mateix espai ideològic tinguem diferents postures de com resoldre una situació o escenari concret. De fet, les unanimitats a la búlgara recorden més aviat a l’estalinisme. En realitat, l’anarcosindicalisme en si mateix vivim i arrosseguem també importants contradiccions que, a data d’avui, no hem resolt. Per exemple, diem que volem transformar d’arrel, és a dir, radicalment la societat. Però una bona part de la nostra activitat quotidiana se centra en resoldre, dins dels marcs que ofereix la legalitat actual, situacions laborals concretes. Entrem en aquest joc perquè creiem que el dia a dia és important, que les petites conquestes ofereixen una base per caminar i perquè, suposo, ens fa por que una actitud massa “ideològica” ens allunyi del món real del treball. Un altre exemple: mentre defensem l’acció directa i critiquem el sindicalisme de delegació, el dia a dia del sindicat on estic, i amb el qual m’he implicat directament, s’articula entorn òrgans de delegació en els centres de treball. Uns òrgans, els comitès d’empresa, construïts per l’estat i el sindicalisme de concertació per restar autonomia a la classe treballadora i erosionar els seus espais de democràcia, les assemblees. La contradicció és brutal. No ser-hi ens allunya de nou dels centres de treball. Ser-hi ens fa córrer el risc d’assimilació al sistema que combatem. Crec que, des d’un punt de vista revolucionari, cap de les dues respostes que l’anarcosindicalisme ha donat a aquesta problemàtica ha sigut plenament satisfactòria. Per tant, una contradicció que no hem de passar per alt i que ens condiciona, també d’arrel, com som els i les anarcosindicalistes.

Posats a triar, possiblement aquest darrer continua sent el repte més important que tenim l’anarcosindicalisme o el sindicalisme llibertari. Crec que l’actual conjuntura a Catalunya, amb les seves anades i vingudes, no ens ho ha de fer perdre de vista.

Autonomia, autodeterminació i lluita de classes

(Tres idees enmig de la voràgine dels darrers dies i setmanes)

Hi ha èpoques en què tot passa molt de pressa. Situacions, debats, respostes a aquestes situacions. En les diverses ocasions de la meva vida en què he passat per fases d’aquestes amb prou feines he trobat el temps per alimentar-me, fer alguna bugada i descansar el just per seguir el ritme. Crec que com jo, molta gent. Intueixo que ja sabeu perfectament de què parlo. Segurament també a vosaltres us ha passat que en aquestes èpoques, en que la vida esdevé molt més intensa i viva, els pensaments i les reflexions volen ràpidament pel vostre cervell. Tant ràpid que, tot convertit en immediatesa, costa trobar el moment per fixar-los, poder-los analitzar i, sobretot, poder-los compartir.

Doncs a mi, aquestes setmanes, m’ha tornat a passar això. I segur que no soc l’únic. M’ha passat, a més, enmig d’un seguit de situacions vinculades a aquesta cosa que n’han anat dient “Procés”. Una cosa de la qual sempre n’he desconfiat. Però pensar mai està de més. Especialment quan un vol actuar en una realitat que sovint (per no dir quasi sempre) no és la que volem. És per això que vull deixar tres idees que aquests dies han anat apareixent pel meu cap i que, puntualment, he pogut compartir a trossos amb algun company i companya. Les exposo sense massa lligam entre elles. Espero que el temps em permetrà anar-les desenvolupant.

Autonomia.

De la nostra organització, la CGT, diem que és una organització autònoma de treballadores i treballadors. Som moltes i molts els afiliats que sempre hem defensat aquesta autonomia que, per definició, implica independència en la nostra acció política. És a dir, que intentem prendre les decisions en funció una percepció dels nostres interessos com a treballadors/es, de com és la realitat i les nostres forces, i d’una planificació per assolir aquests interessos. Em temo que vivim en una societat on a certa gent li costa molt assumir que això sigui real i, fins i tot, possible. Potser és un reflex del simple fet que vivim en estats que, en definitiva, comporten el monopoli de la política. És a dir, que intenten privar a les persones de la seva capacitat de fer política fora de les institucions i mecanismes del propi estat. Doncs nosaltres, quan defensem l’assemblea i l’acció directa, intentem combatre aquest monopoli i, per tant, el propi estat. Fer-ho implica ser autònoms.

Els darrers mesos hem vist com a molta gent li costa assumir això. Així, a inicis d’any ens vam sentir dir que érem lerrouxistes o agents del CNI. Que fèiem igual que la CIA quan boicotejava amb vagues el govern Allende a Xile. El context era el de la nostra crítica contundent a l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat per part de Junts pel Si i la CUP i la vaga d’ensenyament que vam convocar en solitari el mes de gener. Poc després vam passar a ser agents del Trias i del PDCAT en contra l’Ajuntament de Barcelona i els comuns de l’Ada Colau pel fet de promoure vagues, la més mediàtica la de metro, contra la privatització i a favor dels interessos de molts treballadors i treballadores. Finalment, amb motiu de la vaga general del dia 3 d’octubre hem escoltat que, en aquesta ocasió érem el sindicat de la CUP o, fins i tot, els “cambrers” de la CUP.

autonomia

Si hem de fer cas de tot això, la CGT devem ser una organització esquizofrènica o penell, que vira en funció de la direcció del vent. O, potser, simplement el que succeeix és que intentem prendre decisions i actuar en funció de nosaltres mateixos, com a organització de treballadores i treballadors. És obvi que en una realitat en conflicte, amb múltiples agents, qualsevol actuació pròpia pot apropar-se més a interessos conjunturals d’un o altre. Però és igualment cert que jutjar les actuacions a partir d’aquests agents externs únicament el que fa és negar la capacitat de fer coses a aquell qui les fa. Jo sento que amb la decisió de la CGT de fer una vaga general ens ha passat una mica això. Una part del debat ha girat sobre si la decisió afavoria o no a determinat espai de la política institucional. En canvi, hi ha hagut molt poc debat entorn el fet en si de fer la vaga, si era o no la millor manera de respondre a una escalada repressiva i una espècia de consolidació de l’autoritarisme que preocupava al conjunt del sindicat. Aquest clima ha penetrat, fins i tot, dins l’organització enrarint en alguns moments un debat que, com en qualsevol altra decisió, era i és imprescindible.

Senyal, doncs, que hem d’enfortir encara més el reconeixement de la nostra autonomia com a base per definir, lliurement, les nostres actuacions.

Autodeterminació.

Un altre fenomen d’aquests darrers dies ha sigut la quasi unanimitat del moviment llibertari alhora de prendre posició contra la repressió que hem estat vivint a Catalunya. Una repressió que, a ningú se’ns escapa, ha vingut motivada o ha trobat l’excusa en la convocatòria de referèndum del passat 1 d’octubre. Tres organitzacions anarcosindicalistes, la CGT, la CNT-AIT i Solidaritat Obrera, hem debatut i hem coincidit en promoure la vaga general del passat 3 d’octubre. És cert que dins de les tres organitzacions hi ha hagut opinions divergents al respecte, però també és cert que les decisions finals s’han pres amb majories importants. I aquesta passa endavant de l’anarcosindicalisme s’ha fet amb l’acompanyament de la gran majoria de les organitzacions de base anarquista de Catalunya. Tot plegat un fet que, per desgràcia, és quasi inèdit durant les darreres dècades.

Si bé la motivació de la vaga ha sigut directament la resposta a una escalada repressiva, cal tenir present que aquesta resposta s’ha pres enmig d’un debat dins dels espais anarquistes i anarcosindicalistes sobre l’actual conjuntura a Catalunya, allò que en diuen “Procés” i això que en diem “autodeterminació”. En general, jo diria que l’anarcosindicalisme sempre hem defensat l’autodeterminació dels pobles. I no hem tingut massa problema en aplicar-ho en conflictes allunyats, com pugui ser Chiapas, el poble Mapuche o el Kurdistan. Ara, en canvi, la realitat ens cau molt més a prop. Fa anys com observem, en general com a simples espectadors, un cert joc de “trileros” d’una part de la burgesia catalana amb això del “Procés”. Desconfiem tant dels seus objectius com de les seves formes, massa subjectes a les polítiques institucionals i a l’electoralisme. Però alhora reconeixem una mobilització popular molt important i assumim el dret dels pobles a autodeterminar-nos. També de nosaltres. I a fer-ho molt més enllà dels límits que ens ofereix el propi “Procés”.

El món llibertari hem hagut de pensar i posicionar-nos en un escenari que sovint ens ha sigut incòmode, segurament per l’hegemonia que hi ha tingut la burgesia i el parlamentarisme. I ho hem fet, des d’Embat a la Federació Anarquista de Catalunya, la CNT-AIT o la CGT, per citar-ne alguns. La defensa de l’autodeterminació (real), el rebuig a l’Estat com a forma d’organització i de política i la confrontació tant al règim del 78 com a la burgesia catalana son alguns dels punts que comparteixen els diferents posicionaments. Amb matisos, èmfasis diferents, però en direccions similars. I això, segurament també marca una fita en el moviment llibertari a Catalunya.

autodeterminacio

 

Lluita de classes.

Crec que el passat 3 d’octubre va significar moltes coses. Una va ser que, d’alguna manera, els treballadors/es vam entrar en un escenari que fins ara mai havia comptat amb nosaltres. No per defensar cap referèndum, ni cap sentit d’un hipotètic vot, sinó com a rebuig a una repressió a aquest referèndum i a l’atac als drets civils. L’altra va ser el fet que Catalunya es va aturar al marge dels sindicats CCOO i UGT, organitzacions que fins ara s’han presentat com les úniques amb capacitat de poder fer una vaga general mínimament efectiva. No vull ara debatre si l’“Aturada de país” convocada per ells mateixos, el govern i les organitzacions sobiranistes va ser determinant en això, o no. A ningú se li escapa que sense aquesta convocatòria decidida a corre-cuita la nit del dia 1 d’octubre, la vaga hauria sigut igualment massiva. A moltes empreses que no es van adherir a l’”Aturada de país” el seguiment de la vaga va ser molt elevat, per sobre el 80%. Els talls de carretera o les grans manifestacions del matí els van dur a terme els piquets de la vaga, no de l’”Aturada de país”. I a la tarda, les manifestacions per la vaga van ser gegants. A Barcelona, per exemple, molt més gran que l’oficialista.

És obvi que l’èxit de la vaga va venir donat per factors aliens a la CGT i als altres sindicats que la convocàvem. I que va ser una vaga rara, en aquest sentit. Però és igualment innegable que el dia 3 d’octubre a l’escenari van entrar uns nous actors, i amb un impacte considerable.

De vegades els silencis diuen més que les paraules. Els mitjans sobiranistes el vespre van callar, quasi de manera unànime, la relació entre les mobilitzacions del dia, la vaga i els sindicats que la vam convocar. S’havia fet palès al llarg del dia que el monopoli de les mobilitzacions de treballadors/es que suposadament tenien CCOO i UGT havia saltat pels aires. I, igualment, que potser fora de les línies oficials del sobiranisme hi havia moviment. Suposo que aquesta situació no va agradar gens ni a la burgesia, tant la implicada en el “procés” com la que li és obertament contrària. Ni tampoc als governs català ni espanyol. De fet, resulta que qui havíem aixecat la veu érem, i som, els seus enemics. Mentre el “procés” es va consolidant, fins i tot en conflicte obert amb el govern i la burgesia espanyola, no pot perdre de vista el seu enemic intern, que som nosaltres. El dia 3 d’octubre va ser evident que podem articular descontent, enuig i que tenim capacitat de mobilització. Fins i tot malgrat que nosaltres mateixes ens sentim una mica estranyes en la forma que pren de vegades aquesta mobilització.

La vaga no va agradar en absolut a qui vol seguir monopolitzant el poder en una hipotètica república catalana. I no ho hem d’oblidar. Però penso que si ens hi veuen així, com aquest enemic intern a qui caldrà combatre obertament, és que estem fent les coses relativament bé.

Class_war_is_now!_Poster