Invisibles de la Història

El 13 de març de 1921 moria Francesc Comas i Pagès, conegut com a “Parones”. Era militant de la CNT. Va ser tirotejat junt amb en Salvador Seguí per membres del Sindicat Lluire, un autèntic braç paramilitar de la patronal catalana. El Noi del Sucre va morir a l’acte. Ell, tres dies més tard. Era un lluitador anarquista i sindicalista. I va ser una de les més de 160 víctimes de les pistoles del Sindicat Lliure entre els anys 1919 i 1923, quan la burgesia va decidir evitar com fos una altra victòria obrera després de la vaga de la Canadenca. A diferència de noms com els de Seguí o Layret, el seu ha restat quasi en l’anonimat. Com molts/es d’altres, és un invisible de la història.

El mateix Salvador Seguí era plenament conscient que la força de la seva veu no radicava només en la seva oratòria ni en les seves paraules. De fet, el mateix Seguí reconeixia que si la seva veu tenia sentit i les seves no eren simplement paraules enllaçades que queien al buit com una cantarella fora de lloc era gràcies a allò col·lectiu del què ell mateix formava part.

“Tots els qui no creuen en el poble fracassaran, perquè solament el poble és el que fa factible les grans revolucions. Cal fer sentir al poble, cal fer pensar al poble, perquè solament ell podrà imposar les grans creacions del pensament adaptant-les a la vida”

Seguí va ser Seguí gràcies a qui clandestinament difonia l’organització obrera. A qui construïa i feia bategar ateneus. A qui ajudava a companyes represaliats, a la feina o per la policia, A qui alçava barricades. A qui escrivia en els molts mitjans escrits de que s’havia dotat la CNT i l’anarquisme. A qui iniciava les vagues i a qui les enfortia amb la solidaritat i amb sabotatges. A qui tornava els cops. Centenars, milers de persones van fer que avui puguem parlar de Salvador Seguí. Ara en recordem un grapat de noms. D’altres, rebuscant apareixen escrits en algun lloc o altre, com el de Parones. La immensa majoria, resten invisibles. Si nosaltres som, avui, és precisament gràcies a tots ells. Els i les invisibles van ser el cor que amb batecs va mantenir viva la lluita obrera que avui admirem.

La qüestió dels noms propis i de les i els invisibles és ben actual. Fa unes setmanes van empresonar un raper, Pablo Hasel. El seu empresonament és, en si mateix, una aberració. Però si ha adquirit rellevància social ha sigut, precisament, gràcies a les flames, a les barricades i als milers de persona que han ocupat carrers. Noms anònims. Vides anònimes, però que col·lectivament tenen la força per moure una realitat que qui mana ha predissenyat en altres escenaris. En un món de noms propis i egos, en part promoguts i amplificats amb una intencionalitat clara des del circ mediàtic, convé no perdre mai de vista.

Invisibilitzar allò que és col·lectiu forma part d’un projecte polític oposat al nostre. Suggerint que el 15-M respon a un grup reduït de persones (no cal dir-ne els noms, tothom els sabem) va una forma efectiva de reprimir, reconduir i eliminar aquest moviment. Segurament la més efectiva. Construint lideratges i referencialitats individuals es nega la participació, la dedicació i la creativitat de milers de persones en tot moviment social. Uns lideratges i unes referenciats que, alhora, són molt més influenciables, controlables i fins i tot comprables pel poder.

Els moviments socials tenim avui molts reptes. I l’anarcosindicalisme també. De molts tipus. Un d’ells és l’enfortiment de la col·lectivitat. El sindicat, per exemple, som el conjunt de les i els afiliats. La nostra força prové, precisament, d’aquest tot. Secció sindical a secció sindical, barri a barri, assemblea a assemblea. Una força que construïm a base d’hores, de complicitats i d’esforços. Braços anònims, cervells anònims, boques anònimes mirem de bastir els espais de resistència que mantenien viva la vida front a la barbàrie capitalista. Un anonimat que és positiu, perquè ens garanteix la col·lectivitat i alhora dificulta la manipulació i l’assimilació. Hem de ser, però, conscients de la seva existència, de la nostra existència. Ser anònims no implica ser invisibles. La invisibilitat l’atorga una mirada que no es fixa en nosaltres, uns ulls que no ens observen. Mentre, tanmateix existim.

La trampa del debat sobre la violència

Cada vegada que hi ha protestes que busquen ser efectives i anar més enllà d’una performance simbòlica, periodistes, tertuliants i polítics obren el debat de la violència. Una violència que identifiquen bàsicament en qui protesta o, com a molt, en el fet de la protesta en si. D’aquesta manera es relaciona la protesta (que pretén ser efectiva, és a dir, servir per alguna cosa) amb la paraula violència. Una paraula que s’assimila a situacions molt concretes i que aquestes mateixes tribunes acostumen a demonitzar i, de pas, negativitzen el reconeixement del conflicte que hi ha darrera de les protestes. Entrar en aquest debat ens fa caure en el seu parany. Ho estem veient en les actuals protestes per l’empresonament del cantant Pablo Hasel. M’intento explicar.

És dolenta la violència? En abstracte, evidentment que ho és. Però penso que aquesta no és la pregunta que cal fer-nos. Vivim en un món violent. Això és una certesa que no admet discussió. És violent en cada moment de la seva quotidianitat. Milers de migrants moren fugint de la misèria extrema. Una persona com l’Amancio Ortega acumula un patrimoni de gairebé el 200% del pressupost anual de la Generalitat, mentre moltes de les seves treballadores a molts països pateixen condicions properes a l’esclavitud. Cada dia esmorzem amb antiavalots repartint cops de porra en l’enèsim desnonament de la setmana. Moltes vegades a la feina ens veiem obligades a fer unes hores que no ens paguen i si ens queixem ens foten fora sense cap contemplació. La realitat és violenta i aquesta violència, que no ens agrada, ara mateix forma part de l’ADN de la nostra societat.

Nosaltres, per la nostra banda, volem canviar aquest món. Per fer-ho, la primera passa és reconèixer com és aquest món. Això comporta identificar allò que és violent. Per exemple, que s’ofeguin cada dia persones a la Mediterrània no és una situació inevitable sinó que respon a unes determinades polítiques de la UE. Que cada any morin al món molts milers de dones assassinades per homes no és “natural” sinó que respon a una forma específica d’organització social. Un masclisme que, entre d’altres la publicitat perpetua de forma ben intencional. De la mateixa manera que l’atur i els sous de misèria de joves, dones i migrants és una decisió econòmica que algú l’ha pres, fora de tot control social. Aquest tipus de situacions, que són els pilars del món actual, responen a polítiques conscients. No apareixen en cap programa electoral, però hi ha qui les dissenya i qui les executa de forma totalment premeditada.

Davant d’això, la protesta social ha de ser efectiva perquè, si no, és simplement teatre. I per tal que una protesta sigui efectiva, cal que violenti allò contra el que protesta. Si això no ho tenim clar, no anem enlloc. Per tant, ens correspon pensar com podem obtenir aquesta efectivitat. Pot ser efectiu bloquejar un magatzem de distribució de vidres per cotxes a moltes automobilístiques per evitar acomiadaments? Potser sí. És violent? Doncs pels amos de l’empresa que fabrica vidres i per les empreses automobilístiques ho és. Podem aturar un desallotjament encenent un barri o una ciutat? De vegades sí. És violent? Doncs per qui ha conceptualitzat aquest desallotjament com una oportunitat per fer negoci, o pels polítics compromesos amb qui vol fer el negoci, ho és. Ocupar un rectorat i aturar la seva activitat o bloquejar un campus defensant taxes universitàries menys cares i frenar acomiadaments de professores precàries pot ser útil? Moltes vegades ho ha sigut, malgrat suposar un cost per gerents i per qui mercantilitza les universitats.

Penso que a nosaltres no ens pertoca entrat a debatre sobre la violència. Com deia, la violència existeix i quan lluitem, d’una forma o una altra l’apliquem en diferents graus. Per nosaltres el debat rellevant és quins objectius volem assolir quan promovem una protesta i de quins mitjans per fer-ho disposem per nosaltres mateixes. Aquests mitjans poden ser molts, diversos i canviants segons les situacions. Fer una assemblea i trencar l’individualisme en pot ser un, de la mateixa manera que bloquejar una via de circulació, aturar un servei de recollida d’escombraries o alçar barricades en flames també ho són. I molts d’altres que no anomenaré. La reflexió que per nosaltres és rellevant és identificar per què lluitem, qui som aquest nosaltres que lluita i quins mitjans tenim i com els podem implementar per a que la nostra lluita serveixi per apropar-nos als objectius que la promouen. Per mi, el límit de tot això radica en l’efectivitat.

Evidentment en aquest debat hi ha tot de riscos que cal tenir presents. Un d’ells: les nostres accions també determinen com ens anem construint en cada moment. Això posa sobre la taula una dialèctica constant entre els nostres actes (a ningú ens agrada trencar vidres o tallar un carrer [sempre en abstracte], però de vegades potser ho fem) i com som. És un risc que hem de tenir present sense perdre de vista que la passivitat o el limitar-nos al simple teatre reivindicatiu simplement ens fan deixar de ser allò que som. Un altre: la nostra violència té sentit quan respon a una lluita col·lectiva, per molt que pugui prendre la forma d’accions individuals. Això comporta que el debat sobre objectius i els mitjans per assolir-los ha de ser col·lectiu, encara que sovint, i per la pròpia naturalesa del debat, sigui difícil tenir-lo de forma pública. Cal que la ràbia estigui organitzada. Ara bé, aquesta organització sempre ha de partir de qui la protagonitza i hem de fugir de qualsevol temptació de pretendre estructurar i canalitzar lluites i protestes de les quals no en som protagonistes. Aquest, però, és un altre debat.

En definitiva. La validesa de les nostres accions radica en la seva utilitat. Una utilitat que depèn de dos aspectes:  1) de l’efectivitat que proporcionen a la nostra acció col·lectiva davant un conflicte i 2) en com ens hi posiciona a nosaltres. El debat descontextualitzat de la resta sobre les formes d’aquestes accions, com la pregunta sobre si és o no és vàlid cremar un contenidor, simplement fa el joc a qui té el Poder. Un Poder que, com sabem per experiència, és violent.

Que el feixisme entri a les institucions no és el problema (real)

Alarma. El feixisme entra a les institucions. Tenen una vice-presidència del Congrés de Diputats!

Tots els mitjans en parlen. Fins i tot hi ha qui, amb proclames grandiloqüents, situa com una batalla de l’antifeixisme evitar que Vox estigui a la mesa del Congrés. Des del meu punt de vista, entrar a aquest joc és un greu error. M’explico.

El problema no és que el feixisme entri a les institucions. Si entra és perquè el feixisme existeix. Als barris on vivim la classe treballadora cada vegada és més freqüent que Vox i altres organitzacions puguin muntar una parada sense que hi hagi grans mostres de rebuig. Actituds racistes i antiimmigració existeixen als barris, a les converses de bar, dinars familiars i als centres de treball. Quan en alguns centres de treball comencem a sentir remors que plantegen una selecció dels/les treballadores en funció del seu origen, aquí sí que tenim un problema. Quan a les places, es vincula inseguretat a pobresa i a migració. És habitual escoltar que per resoldre problemes socials cal un enduriment del codi penal i un increment dels policies al carrer. Que detinguin més i que “els delinqüents no surtin al carrers al cap d’unes poques hores”.  Converses així les sentim. Un dia i l’altre. I també convivim amb actituds “machirules” que molt sovint són un producte prefabricat per les televisions per dictar com hem de ser els homes i les dones.

Tot això ho estem vivint. Cada dia i a molts racons de la nostra quotidianitat. Aquest és un dels aliments del feixisme i fa temps ens el trobem fins a la sopa. La llei i l’ordre com a resposta als problemes socials. La il·lusió de la pàtria per igualar-nos a uns quants per sobre i amagant les diferències i explotacions de classe. La por a allò que ens vingui de fora, persones, coses i idees, per garantir el manteniment de l’estatus quo.

D’això els mitjans de comunicació, els mateixos que sovint fan de subtil canal de transmissió d’aquests plantejaments, no en parlen. En canvi, fan escarafalls de la presència de polítics d’ultradreta a les institucions. I aconsegueixen que molta gent concentrem l’atenció cap aquest fet. Ens identifiquen el problema i condueixen la nostra resposta cap aquí, gairebé com una lluita prefabricada. Fem fora el feixisme de les institucions, repetim. Mentre, als barris i a la feina tenen un ampli camp per córrer.

Aquesta trampa té moltes cares, i totes elles no són gens innocents:

UNA. Blanquegen les institucions, com si el propi estat i el capitalisme que les han creat i les sustentes no tingués cap responsabilitat en el feixisme. I ja sabem que és el contrari.

DUES. Ens assenyalen que la lluita política és a les institucions. Es tracta d’una pota d’una cosa habitual en els mitjans: el debat sobre la realitat el fan i consisteix en declaracions de polítics institucionals. La resta no compta o es relega al capítol de successos.

TRES. Ratifiquen el monopoli de la política per part de l’Estat. Si la batalla política és a les institucions, a nosaltres només ens pertoca asseure’ns i esperar. A consumir, en tot cas, una realitat prefabricada pels mitjans i les institucions que els mantenen.

QUATRE. Relegant-nos a un paper passiu, s’obre l’espai per l’aparició de salvadors. I, no ens enganyem, mentre nosaltres estem quiets mirant les institucions, els feixistes piquen pedra, barri a barri i feina a feina amb l’ajuda d’un discurs, el dels propis mitjans, que en el fons fa que allò que plantegen es vegi com lògic i normal.

Ja se que ara mateix no queda gairebé dir-ho, però ho repeteixo. Que el feixisme arribi a les institucions no és el problema. El problema és la mateixa existència del feixisme. I ho amplifica el fet que el veiem com a problema principalment quan entra a un parlament.

 

Cap servei a l’Estat, ni civil ni militar. 30 anys més tard…, seguim

Fa pocs dies va fer 30 anys del primer consell de guerra contra dos insubmisos. Va ser el 14 de novembre de 1989 i els companys jutjats en Carlos Hinojosa i en Josep Maria Moragriega. Des d’aquell, en van venir molts d’altres, primer per la jurisdicció militar i després per la civil. En els 8-9 anys següents ens van jutjar a milers d’insubmisos de tot l’estat. A molts ens van condemnar a penes de presó. A d’altres els van inhabilitar per anys. Centenars van entrar a la presó. Tot plegat passava en un estat que s’autoqualificava com a democràtic, com exemple de transició després d’una dictadura i durant molts d’anys d’un govern que es deia d’esquerres. Eren temps de proclames de pau social. Temps en que l’únic conflicte que es reconeixia en els mitjans de comunicació era entre “demòcrates” i “violents” i on s’intentava imposar un culte al consens com a única ideologia possible.

Per sort, les aparences són sovint un decorat de cartró que no aguanta una bona tempesta. I a gran part de l’Estat espanyol aquella tempesta, o ni que fos un plugim constant, vam ser els i les insubmises. Criminalitzats pel conjunt dels mitjans de comunicació i per la totalitat de la política institucional, poc a poc vam anar aconseguint estendre els nostres plantejaments i les nostres pràctiques a mesura que avançava la dècada dels noranta. Entre presentacions d’insubmisos, manifestacions i repressió, vam créixer i, diria, vam aconseguir ser un malson per qui volia consolidar el règim del 78 com a única alternativa possible.

El moviment per la insubmissió ha passat. Com a moviment social ampli no vam saber sobreviure a la fi del servei militar obligatori, tot i que en realitat sí que ho vam fer. En certa mesura vam tenir continuïtat en la lluita per l’okupació, amb k, de finals de la dècada i amb tantes altres coses que han vingut després. I mirant-ho des de la perspectiva que ens dóna el pas del temps, potser ara és un bon moment per remarcar alguns grans encerts de la lluita per la insubmissió. No es tracta de caure ni en elogis buits ni en una nostàlgia depriment, sinó d’identificar aspectes d’aquella lluita que per bé o per mal segurament ara són tant o més vigents que aleshores. Miro d’assenyalar-ne alguns sense voler ser exhaustiu.

Un primer és la crítica al militarisme. No només atacàvem aquell segrest legal que era la mili, sinó que plantejàvem la necessitat de destruir els exèrcits i tot el que comporten: el bel·licisme, la dominació per la força i un llarg etcètera. De fet, la utilització dels exèrcits tant en política exterior com interior significa reduir tot conflicte a una qüestió d’ordre i, a partir d’aquí, imposar-se per la via de les armes.

L’atac al militarisme era, també, un atac directe a l’Estat. A l’Estat com a forma de subjugar la capacitat humana de relacionar-nos entre nosaltres. Els exèrcits històricament apareixen quan sorgeixen els estats i en són el paradigma en la mesura en que són l’exemple més clar del monopoli de la força, una de les essències de qualsevol Estat. Un monopoli que s’imposa contra el conjunt de la societat mutilant la seva capacitat de ser, precisament, societat.

Un altre aspecte clau en la insubmissió és que ens reconeixíem als insubmisos i a tot el teixit solidari, de forma col·lectiva, la capacitat d’actuar políticament. De ser un subjecte polític com a tal. Prescindint de les institucions que en absolut sentíem nostres. Més aviat les veiem com una cosa prefabricada en part derivada de la mutació del franquisme. Aquest identificar-nos i construir-nos com a subjecte polític va comportar dues vessants que van ser essencials al moviment d’insubmissió.

Un dilema fals i la perillosa trampa del vot (útil)

Una vegada hi havia un presoner. Un vespre, va entrar un carceller a la seva cel·la i li va dir: “Demà al matí tornaré. Si em dius una cosa que sigui certa, et condemnarem a cadena perpètua. Si el que em dius és una mentida, t’afusellarem”. L’endemà el presoner se’n va anar a dinar a casa seva.

Torna un nou cicle electoral. La primera data la tenim aquest 28-A. I una bona part dels i les potencials electors ens trobem en una situació semblant a la del presoner. Possiblement per primer cop des de fa més de 30 anys tenim a sobre la taula un fantasma creïble de que un partit d’extrema dreta (desacomplexada i molt més explícita que la del PP) arribi a les institucions. Per l’altra, hi ha qui planteja que és necessari votar (i votar entre allò que se’ns ofereix amb possibilitats de sortir, que tampoc és massa divers, que diguem) per frenar aquesta extrema dreta. Ja sigui en clau autonòmica o estatal. Mitjans de comunicació, tertulians, opinadors i una bona part de la classe política repeteixen aquesta dualitat. Un cop darrera l’altre, doncs és sabut que la reiteració és una forma efectiva de fer que un missatge passi a formar part de la nostra consciència, de que n’acceptem la lògica. I aquí hi ha una trampa. Una trampa molt important.

Ja sabem com és això de les eleccions parlamentàries. Fa molts anys que patim l’electoralisme i veiem com aquesta democràcia merament nominal fa servir les urnes i les paperetes com a eina de legitimació d’un poder que, ho patim, en realitat no ens consulta pràcticament cap de les seves decisions rellevants. Per contra, ha imposat una cultura de la delegació que ens limita a la immensa majoria de la població a conformar-nos amb un simple rol d’espectadors. A renegar de ser protagonistes de la realitat per ser simples consumidors de vides prefabricades. El show dels recents debats televisius n’és una bona mostra. Qui els mira, sovint ho fa des del sofà i només li falta la paperina de crispetes a la mà. Consumim un producte acabat que s’assembla molt al fet de llegir, l’endemà, els titulars que prepara la premsa. L’espai que se’ns deixa és molt limitat. Abans podia ser la tertúlia amb els/les amigues o la conversa de bar. Ara, cada cop més, ho són els comentaris als FB o al TW, molt més impersonals i que ens alliberen del risc d’interactuar col·lectivament amb altres persones que comporten les converses en viu. Tot en ordre.

Ara bé, per garantir que la cosa funcioni, cal que ens hi sentim implicats/des. D’això el vot i la fal·làcia de que podem decidir alguna cosa. Una bona manera de mobilitzar aquest vot en sectors que ens podem sentir frustrats per un sistema polític que notem molt allunyat de nosaltres és crear una por. I el feixisme de Vox sembla que funciona prou bé. Pel propi sistema, podria semblar que comporta un risc: que quan els mitjans de comunicació es fan ressò del seu discurs, aquest arribi a un segment de la població i que, fins i tot, condicioni el que diuen altres partits polítics. Més que un risc, però, en realitat li suposa un avantatge. Per una banda, permet normalitzar a mig termini algunes mesures que d’una altra manera potser toparien amb més resistències. Ho veiem al conjunt d’Europa, quan les propostes xenòfobes de l’extrema dreta acaben influenciant gran part dels arcs parlamentaris. Per l’altra, quan el feixisme impregna una part de la classe treballadora és una victòria del capitalisme: situa el conflicte dins de nosaltres mateixos, com alternativa aboca a una altra part dels i les treballadores a donar per bones algunes de les opcions que planteja el joc electoral i desactiva encara més el conflicte social.

La por al feixisme beneficia enormement al sistema polític. Fa que una part dels potencials electors, que en un altre context es quedarien a casa, acabin anant a votar i, en certa mesura, acabin implicant-se en el procés. Però també reverteix en un altre fet. Ens obliga a triar entre opcions que ens desagraden, per allò de votar “lo menos malo”. Els treballadors/es sabem perfectament que un hipotètic govern Sánchez estarà venut a les polítiques de la Troika i de l’IBEX 35, com ho està també el de la Generalitat. Unes polítiques que directament ens oprimeixen, tant en matèria econòmica com en espais de participació col·lectiva, de llibertats públiques, etc. Que any a any, legislatura a legislatura, es normalitzi que la classe treballadora haguem d’escollir entre opcions que ens perjudiquen, que no son nostres i que ens van en contra, atempta directament contra la nostra consciència col·lectiva. Ens imposa una frustració, un sentiment de que no hi ha res a fer. Ens desvaloritza com a subjecte col·lectiu, ens condemna a la passivitat i estén, com una autèntica arma de destrucció massiva, la concepció de que no hi ha res a fer. Que la realitat és immutable. Tot el contrari que pensaven, ara fa 100 anys, els nostres avantpassats quan guanyaven vagues i avançaven en el camí de la revolució social.

En definitiva, ens acostumen a que l’única sortida és seguir el dilema que ens plantegen: feixisme o vot útil. Veritat o mentida, presó de per vida o afusellament, com li imposen al presoner.

En la història, el presoner pot marxar a casa perquè, en arribar el matí, li diu al carceller: “Avui m’afusellareu”. La resposta que construeix queda fora del sistema i trenca la lògica perniciosa a la que el volien sotmès. En conseqüència, guanya la llibertat.

A la vida real, cal cercar una alternativa al fals dilema que ens planteja l’electoralisme. No podem conformar-nos en escollir entre opcions prefabricades que ens venen donades i, en el fons i en la forma, contràries als nostres interessos. Tampoc podem acceptar aquesta coresponsabilitat imposada d’haver de promoure opcions de l’esquerra domesticada (i traïdora als nostres interessos), que ja sabem que no ens agraden. L’alternativa és fer saltar les regles del joc. Defugir la passivitat, la cultura de la delegació i l’electoralisme.

Dit així sembla molt fàcil, però a ningú se’ns escapa que en realitat ens costa molt construir alternatives que semblin creïbles. En aquest post que ja arriba a la seva fi jo tampoc pretenc fer-ho. En realitat, ha de ser una tasca col·lectiva. Sí que m’agradaria, no obstant, enumerar algunes idees. En primer lloc, la nostra acció col·lectiva l’haurem de fer a partir de nosaltres mateixos/es, les nostres formes d’organitzar-nos i de la nostra pròpia lògica. Per desgràcia els darrers anys ja hem vist què passa quan juguem a fer de bruixots, quan sectors dels moviments socials entren dins la lògica electoral i institucional. Aquest no pot ser el camí. Cal reobrir espais de conflicte concrets, en els que hi puguem intervenir amb els recursos que tenim tant a nivell organitzatiu com de persones. Amb la idea de guanyar-los i retroalimentar-nos com a jo col·lectiu. Promoure una dinàmica de creixement que només ens beneficiarà si és autònoma a les pautes del poder. I un creixement que ha de permetre’ns incrementar el conflicte social i plantejar les nostres pròpies alternatives.

Sóc conscient que això darrer que he dit no deixen de ser abstraccions. Simplement vull remarcar que és urgent defugir del miratge de l’electoralisme. Cadascú pot votar o no, però la llibertat no la guanyarem mitjançant els vots. L’obtindrem només si som capaços de reconstruir-nos col·lectivament dins d’una lògica ben diferent a la de l’electoralisme. I és urgent que ens hi posem.

1. Per si algú l’interessa, aquest 28-A jo tornaré a ser un abstencionista actiu.

No només antifeixistes

Som antifeixistes, però no només. M’explico. Som radicalment antifeixistes. Pensem que, front el feixisme, no tenim cap altra opció que no sigui combatre’l. Però també sabem que no ens conformem a ser simplement antifeixistes. O que no som antifeixistes de qualsevol manera. Tot plegat, en els temps que corren i sobretot en els que possiblement vindran convé tenir-ho clar. És per això que faig aquest post, que no pretén ser massa llarg ni dir res de l’altre món. Però hi ha coses bàsiques que mai està de més repetir.

Tenim ben clar que el feixisme és fill del capitalisme. Històricament hi ha un munt d’exemples que ho demostren. I quan parlo de capitalisme em refereixo també als estats, com a entitats polítiques, que l’emparen, l’avalen i el protegeixen. De fet, el feixisme com a forma extrema d’autoritarisme, requereix dels estats i els reifica. Però és igualment cert que no tots els fills del capitalisme són feixisme. Bé, més que fills, caldria dir que no totes les formes que adquireix el capitalisme és això que denominem feixisme. En realitat, tot i que certes manifestacions feixistes acaben sent presents en pràcticament totes les societats capitalistes, en poques ocasions aquest feixisme acaba sent dominant. Encara que els mateixos estats el puguin protegir i promoure fins i tot en les seves formes marginals.

No només el feixisme mata. Les polítiques liberals, seguint el dictat dels mercats, maten. Les retallades en sanitat i en prestacions socials bàsiques, maten. Les polítiques perfectament conscients de la Unió Europea a la Mediterrània condemnen a morir ofegades a milers de persones cada any. La barra lliure de les multinacionals a Àfrica i a molts altres llocs del món, a banda de destruir el planeta, mata. El major genocidi de la història, en termes de quantitat de morts per dia, no el va fer un estat feixista. Va succeir a una neocolònia, Ruanda, durant tres mesos de l’any 1994 amb l’empara activa de la República Francesa. Una república que no presidia cap “feixista” sinó el suposat socialista Mitterrand amb un primer ministre d’un partit suposadament democràtic. D’exemples en aquest sentit en podem esmentar molts. Com a resum, podem retenir la dada de que la immensa majoria de morts provocades per causes no naturals al món des de l’any 1945 cap aquí no les han provocat règims feixistes, sinó corporacions econòmiques capitalistes i els governs corresponents, molt sovint actuant sota la forma de democràcies parlamentàries. [Nota: per qui se’n vulgui fer una idea, aquí tenim algunes dades dels milions de morts que cada any provoca el treball, bàsicament sota condicions econòmiques capitalistes]

Nosaltres lluitem contra el capitalisme, el patriarcat, les opressions dels estats. Sota les seves diferents formes, que majoritàriament no son això que entenem per feixisme, per molt que puguin contenir pràctiques feixistes. Això no treu que no puguem reconèixer en el feixisme un dels majors exponents de la barbaritat del capitalisme i que, quan el veiem, ens sentim en l’obligació de combatre’l. Ens passa, és bo que ens passi i cal que construïm activament aquesta confrontació. Però no ho podem fer de qualsevol manera.

De la mateixa manera que els sectors antagonistes als poders no som un tot homogeni, en el bloc oposat tampoc hi ha una uniformitat absoluta. Sempre entre els defensors de l’estat i del capitalisme hi ha hagut qui ha apostat per formes més “democràtiques” (en el sentit liberal de fer política) enfront d’altres que han defensat la necessitat de línies més dures si més no en els aspectes formals de manteniment de la llei i l’ordre. Fins i tot, les diverses formes polítiques del capitalisme poden entrar en conflictes intensos. I això requereix de nosaltres intel·ligència. Potser les diferents situacions aconsellin diverses sortides en cada moment, a nivell de tàctica en una determinada conjuntura. Però mai hem de perdre de vista quina és la finalitat i el sentit de la nostra lluita, no només a un horitzó llunyà sinó en el nostre dia a dia més proper.

Lluitem contra l’explotació capitalista i l’opressió dels estats. Si això ho tenim clar, ens portarà a acceptar determinades formes d’antifeixisme i a desmarcar-nos d’altres. Per tal de no esmentar a ningú, em limitaré a posar un exemple. El passat 6 de desembre a Terrassa molta gent vam anar a plantar cara a una organització feixista que va decidir fer propaganda en un barri de la ciutat. Ho va fer sota una forta protecció dels Mossos d’Esquadra, que fins i tot van lluir armes prohibides abans de començar a carregar i provocar multitud de ferides i ferits. A Terrassa es van tornar a veure barricades, flames i conflicte al carrer.

Un cop passat, sortien diverses preguntes. Algú apuntava que l’Ajuntament o el Departament d’Interior de la Generalitat haurien d’haver prohibit l’acte. Ho hem sentit moltes vegades que al feixisme se l’ha de prohibir, per llei. Fins i tot en tertúlies als grans mitjans de comunicació. Sincerament, penso que nosaltres això no ho podem defensar. El feixisme l’hem de combatre nosaltres, la gent, el poble, la classe treballadora. Ho hem de fer activament i en els diferents espais del nostre dia a dia. Si cal, parlant amb companys a la feina quan diuen que no hem d’acceptar més treballadors/es de fora o que se’ls ha de pagar menys per ves a saber quina raó. O rebutjant activament les “redades” racistes de les diferents policies. O tallant d’arrel comentaris i acudits racistes, xenòfobs o homòfobs. O tornant a alçar barricades i fogueres….

Defensar que ho han de fer les mateixes institucions que en el dia a dia segresten la nostra capacitat d’actuar col·lectivament implica, en el fons, que enfortim una eina d’opressió en contra nostra. Qui diu que aquells que un dia prohibeixen un acte feixista no prohibiran, amb l’excusa de que és violent contra els preceptes del capital, qualsevol activitat nostra? A banda, quin sentit te que per combatre el feixisme enfortim un estat que alhora promou, ni que sigui a glopades, el mateix feixisme?

Les respostes són senzilles i fa molts anys que les tenim a sobre la taula. Per combatre el feixisme hem de lluitar, també, per canviar d’arrel la realitat.

De la batalla dels llaços grocs, nosaltres en sortirem perdent

Per a qualsevol que aquests dies escolti o llegeixi un dels grans mitjans de comunicació, d’aquells que incideixen en l’opinió de milions de persones, és impossible no sentir parlar dels llaços grocs. De qui en posa i de qui entreu. Òbviament, com tot símbol, un, dos… milers de llaços grocs amaguen un significat. I, de la mateixa manera, qui els treu amb la seva acció persegueix el mateix, simbolitzar una altra proposta política. Jo no vull parlar d’això, ara mateix. Ja hi ha altra gent que ho fa i, a banda, el processisme no és el meu terreny d’acció política. Amb tot, penso que d’aquest conflicte, en gran mesura simbòlic, nosaltres hi sortirem perdent.

Podria dir que hi perdrem perquè, tal i com s’ha dissenyat, aquesta batalla se centra en confrontar relats de la realitat, símbols, i no tant accions reals. De fet, gran part de la política actual gira al voltant d’aquest tipus d’escenificació. Qui vivim a Catalunya coneixem com el Procés, i qui l’ha construït, ho ha sabut fer de manera magistral. Tota la teatralització de l’exhumació de Franco per part d’un govern que essencialment manté la política econòmica dels darrers anys (i que consolida retallades, pèrdua de drets i empobriment de la classe treballadora) n’és també un exemple. Per desgràcia, també des dels sectors antagonistes en ocasions caiem en el fetitxe d’uns símbols i unes proclames que tapen una realitat de lluita força més pobra. No, no em refereixo a aquesta manera de fer política-símbol que amaga una realitat diferent.

En els grans mitjans de comunicació la polèmica sobre els llaços grocs s’està centrant en la metodologia. Qui els defensen, critiquen la forma en com qui els treu ho fa, per exemple a la nit i encaputxats. Qui els critica, argumenten que posar-los suposa polititzar un espai públic que suposadament hauria de ser “neutral” (suposo que es refereixen a la seva neutralitat). Els arguments d’uns i altres acaben coincidint quan plantegen que des de les administracions, la policia i la judicatura s’ha d’intervenir per dirimir l’ús d’aquest espai públic i perseguir determinades conductes. I aquí, el llindar d’allò que és intolerable esdevé preocupadament restrictiu. No és acceptable encaputxar-se per treure (o, podria ser ben bé posar) llaços. No és tolerable omplir un espai de contingut polític. Etcètera. Si ens hi fixem, el conflicte s’acaba articulant entorn com i qui pot fer una acció en darrera instància política, i no en el contingut o el que defensa l’acció política en ella mateixa. I, em temo, en aquest aspecte en els dos pols d’aquest conflicte hegemònics en els grans mitjans hi ha una certa coincidència: ho poden fer les institucions (ajuntaments sobiranistes per una banda, jutges i lleis per l’altra) i aquells a qui aquestes habilitin per fer-ho. No ho poden fer la resta.

És a qui on a nosaltres ens derroten. Quan s’assimila a violència el fet de pujar a un balcó i posar o treure una pancarta, hi perdem. Quan es penalitza una acció pel fet de qui la fa s’encaputxa, hi perdem. En definitiva, es criminalitza l’acció directa. Aquella acció política feta sense permís de qui, en l’estatus quo actual, el pot donar, siguin ajuntaments, governs, jutges o policies. En temo que en aquest escenari, com passa amb la banca en molts jocs, l’estat hi guanya.  I quan tot plegat es normalitzi, qui n’haurà sortit amb la seva capacitat d’acció col·lectiva erosionada som nosaltres. En les diferents barricades i lluites socials i sindicals.

Diria que la denominada Transició democràtica es va acabar construint una mica així i que ara es busca recuperar el monopoli institucional de la política. Compte, doncs, com ens posicionem i com argumentem, no fos cas que acabem ajudant a emmordassant-nos en un futur ben immediat.

El somni institucional crea monstres (i no només la investidura del Quim Torra)

Hi ha diverses motivacions per participar a les institucions des d’això que, de manera genèrica, s’anomena l’esquerra. Una és el convenciment que, des de les institucions, es pot gestionar la realitat. Allò del “asalto a los cielos”. Com us podeu imaginar, aquesta ni me la crec ni m’interessa. Una altra és la creença que el joc institucional pot enfortir els moviments socials i l’activisme de fora, del carrer, dels barris i pobles, dels llocs de treball, etc. Una tercera deriva de considerar que la millor manera de destruir l’enemic, que és o està a les institucions, és des de dins. I finalment, la darrera, pot considerar que no ens queda altra que entrar-hi, malgrat ser conscient que no és el nostre escenari.

Tot i que tampoc m’hi sento especialment interpel·lat, els supòsits que van del dos al quatre ens plantegen escenaris més propers que el primer. El municipalisme alternatiu des de fa anys veiem que plantegen alguns sectors dels moviments socials en pot ser un exemple. Algú podria dir que allò d’anar als comitès d’empresa per a buidar-los de continguts en seria un altre, tot i que la rellevància pública d’aquest àmbit institucional és molt menor que el dels ajuntaments. I segur que ens ve al cap el famós “cavall de Troia” de fa uns anys. En síntesi, sabem de què parlo i segur que totes i tots tenim diverses opinions i valoracions al respecte. No hi vull entrar directament, si més no al debat de partida sobre el joc institucional. Avui prefereixo fixar-me d’alguns efectes.

La presència a les institucions ens situa en uns escenaris que en absolut són els nostres. Jo parlo a partir de la meva experiència en comitès d’empresa i, suposo, que per qui està en un ajuntament (i no cal dir en un parlament) això encara és molt més exagerat. Un primer efecte de la institució és fer-te diferent als teus companys i companyes. Tu hi ets; ells i elles, no. Com per art de màgia (bé, de màgia ben bé, no; darrera hi ha l’estat) tens la capacitat d’accedir a informació i puntualment de prendre decisions que afecten als teus iguals que, paradoxalment, no tenen aquesta mateixa capacitat. Ja se que generalment s’argumenta que en realitat no es perd el vincle amb fora, però fàcilment les institucions acaben debilitant la nostra pertinença a un espai extern. Un espai que, en la mesura que cedeix davant una certa dinàmica de delegació de la seva activitat en qui es troba dins de la institució, perd vigor, dinamisme i autonomia.

La segona fase en aquest procés és el situar-te en escenaris que no són els nostres, i et porten a participar de debats i discussions que ni les hem volgut nosaltres ni hem tingut la capacitat de decidir-ne els termes. En el món del treball, la negociació en despatxos d’un ERO en pot ser un exemple paradigmàtic que, a més, generalment sempre acaba malament pels nostres interessos. En el món institucional se m’acudeixen les normatives del civisme, els pressupostos i un llarg etcètera. Generalment el desenllaç d’aquestes situacions sempre acaba posant a sobre la taula l’opció del “mal menor”. Una situació que no ens agrada, que som conscients de que no respon en absolut als nostres interessos però que, d’altra banda, assumim que és la menys lesiva de les alternatives que se’ns presenten. Aquí ja hi ha un dard enverinat que acostuma a passar desapercebut. Les alternatives respecte les quals aquesta opció n’és el mal menor són les que ens ofereix el joc institucional. Unes institucions que no són nostres i que, sobre el paper, quan hi entrem és per combatre-les.

Una passa més és quan s’acaba acceptant aquest mal menor. Fàcilment la institució (o l’empresa arribat el cas) ofereix algunes petites almoines que justifiquin argumentar que és millor assumir l’alternativa en qüestió que no fer-ho. I aquí els arguments basculen entre les petites contrapartides que se’ns concedeixen i les (suposadament) terribles conseqüències si prosperessin les altres possibilitats posades a sobre la taula dels debats institucionals. Durant aquest camí cada vegada ens queda més lluny la possibilitat de fer un cop de puny sobre el taulell, trencar-lo, engegar a pastar fang les fitxes i tornar a les assemblees i als nostres espais organitzats, amb els companys i companyes, a plantejar la nostra lluita. Amb el temps sembla com si, arribat el cas, fins i tot ens faci por fer-ho. O, simplement, com que la dinàmica institucional ha buidat els carrers i ha adormit els centres de treball, simplement veiem o volem veure un desert fora de les institucions.

La dinàmica del mal menor ens fa allunyar, passa a passa, d’allà on érem i d’allò que volíem continuar sent. També ens acostuma, quan som els i les que ens quedem fora de les institucions, a acceptar les regles del seu joc i a imposar la cultura de la delegació. És a dir, a mutilar també la nostra autonomia com a subjecte col·lectiu cedint als companys/es que hi participen la nostra capacitat de fer política. Ho fa de manera gradual, perquè si el procés fos sobtat, fàcilment hi hauria que de manera conscient en sortiria ràpidament i no s’hi deixaria arrossegar. I podria néixer una alternativa real. En canvi, de manera lenta però ferma el joc institucional acaba imposant l’adaptació a les seves pròpies normes i a la seva pròpia naturalesa que, com deia, respon a l’aparell de l’estat. És anàloga a la imatge de la metàfora de la granota dins de l’olla amb una aigua que poc a poc va pujant de temperatura i que es va posar de moda a l’època de les retallades. Ara, no obstant, la granota és l’autonomia d’aquells espais socials que en un determinat moment entren al joc institucional.

És obvi que això que exposo es pot dir també del sindicalisme on jo milito de fa anys. Ben cert. Vull pensar, però, que mantenim pràctiques que escapen d’aquesta camisa de força. I crec que ja fa temps que companys/es posen el tema sobre la taula i reclamen parlar-ne. Però, hi ha altres realitats on les implicacions d’aquestes dinàmiques són de molt més abast, tant per la cultura política que transmeten, de reproducció acrítica dels mecanismes institucionals, com per les conseqüències a la immensa majoria de la població. La investidura de Quim Torra, de qui m’estalvio fer cap comentari, n’és un trist exemple. Simplement, com deia, el somni institucional crea mostres. Uns monstres que no només són el 131è president de la Generalitat.

Patriarcat i nosaltres, els homes

El patriarcat existeix. És tangible, condiciona la vida del conjunt de la humanitat, mata com a mínim centenars de milers de dones a tot el món cada any i defineix unes relacions d’opressió que vertebren totes les societats humanes actuals. La seva existència la pateixen milers de milions de dones, encara que de dones n’hi hagi de classe burgesa (una minoria) i de classe treballadora (la majoria). No sé si parlar de víctimes del patriarcat, perquè la noció de víctima sovint implica veure com passiva qui ho és. A més, si algú és actiu en la lluita contra el patriarcat, són les dones. I pràcticament només les dones, tot i que els homes també molt sovint en som, d’alguna manera, de víctimes  i també executors d’altres cops.

És innegable que les dones fa molts anys van fer una passa endavant en la lluita contra l’opressió patriarcal. Sovint sota les rialles, de vegades condescendents, dels homes que, des de la comoditat del sofà o de la teorització de no sé ben bé què, ens hem quedat més aviat calladets i quietets. També és cert que, a mesura que les dones han fet de l’opressió patriarcal un problema social, que el reconeixem com a tal, alguns homes hem començat a prendre una certa consciència de ser víctimes del patriarcat. Ens hem volgut mostrar solidaris amb qui carrega el pes de la seva explotació, que són les dones. Ara bé, en general la història de la nostra resistència acaba aquí. I no és massa heroica, que diguem.

En moltes situacions flagrants d’opressió, jo sóc dels que penso que l’absència de compromís, de presa de part, et fa còmplice del poder. De qui oprimeix i explota. Opino que el silenci, la passivitat, comporta complicitat. Ni que sigui un silenci i una complicitat per comoditat. Vull pensar que la majoria dels homes no violem, i m’agradaria poder dir que de manera conscient tampoc maltractem ni oprimim les dones que anem coneixent al llarg de la vida, com a companyes, amigues, col·legues, amants, etc. Però fins i tot si no fem res d’això, també estic convençut que no ser actius com a homes en contra del patriarcat ens en fa còmplices. Perquè, per ser objectius, ens educa per capitalitzar els espais públics davant les dones, per delegar-les-hi la responsabilitat sobre els àmbits domèstics, i un llarg etcètera de coses que tots coneixem.

Per tant, no és suficient donar copets a l’esquena de les nostres companyes, amigues, etc., i reconèixer que nosaltres també ens sentim colpits pel patriarcat. És imperiós, penso, que com a homes definim també la nostra lluita en contra d’aquesta estructura de poder i dominació. I quan dic com a homes, ho dic conscientment. No hem de pretendre ser els més “feministes” ni voler ocupar els espais que les dones han construït, en gran mesura soles, de lluita. La vaga feminista del 8-M ens va donar una bona i merescuda lliçó. El nostre paper no era el de ser cares visibles, portar megàfons i pancartes, per molt que ens costés no fer-ho. Suplantar i arraconar, monopolitzar l’espai públic és, precisament, un dels rols que el patriarcat ens assigna i que hem de combatre.

Potser una primera passa que com a homes podem fer de lluita contra el patriarcat és, precisament, repensar-nos com a homes. Un repensar-nos que ens hem d’atrevir a fer-ho públicament, no només en privat. Remarco això de fer-ho públicament perquè segurament suposa negar-nos a nosaltres mateixos tal i com ens defineix, des de petits, el propi patriarcat. I això, els homes heterosexuals no ho hem fet mai, o gairebé mai. Esmento alguns exemples que, en cap cas, volen ser exhaustius. Un és la por. Els homes hem de ser segurs i evidenciar-ho. Convençuts de nosaltres mateixos i, especialment en públic, actuar com a tal. A més, hem de ser capaços de donar seguretat a les dones, a les assemblees beneint les seves opinions o en un disturbi amb la policia o… Així ho dictamina el patriarcat: sense por i amb les idees clares. Estic ben segur que els homes no som així en absolut. Tenim por, sovint ens sentim perduts i mantenim moltes inseguretats. Hem de trencar, doncs, el motllo patriarcal i atrevir-nos a no reproduir, de manera forçada i artificial, uns estereotips que ens venen imposats.

Un altre exemple. Hem d’assumir que no som el centre del món. Per començar, som tot just el 50% de la humanitat, com a molt. Hem de reconèixer que el dubte, l’autocrítica constant són una eina bàsica per avançar en tots els aspectes de la vida. Encara que es contraposin amb la seguretat (falsa) de la que parlava més amunt. De fet, l’absència de preguntes sobre el que fem i pensem bàsicament el que fa és abocar-nos al dogmatisme. Lluita contra aquests estereotips i aquestes actituds ens portarà, en espais col·lectius, a valorar molt més l’horitzontalitat, la recerca de consensos obtinguts mitjançant la construcció conjunta de propostes i el convenciment, en oposició a l’autoritarisme, la jerarquia i els lideratges.

No em vull allargar. Sabem de què parlem. Si ens hi parem a pensar, els homes que ens autodenominem llibertaris, no farem honor a allò que diem ser si no ens repensem activa i col·lectivament en contraposició els esquemes patriarcals. Hem de ser valents i fer-ho. D’altra banda, seguirem sent còmplices, ni que sigui per inacció, del patriarcat.

L’anonimat del poder

Hi ha dos tipus de poder. Un és el que busca ser explícit, mostrar-se i que en la seva pròpia escenificació cerca construir una eina per a consolidar-se. L’altre és anònim. Busca el contrari, passar desapercebut, encara que la realitat ens fa palesa la seva existència.

Del primer poder en tenim moltes evidències. De la mateixa manera que es fa explícit i es mostra obertament, nosaltres el patim i som conscients constantment que el tenim a sobre. No cal anar gens lluny per trobar-ne exemples. La política institucional és una bona mostra d’això que dic. Hi ha unes persones, generalment de manera permanent, que protagonitzen els espais de la vida col·lectiva on s’escenifica la presa de decisions. Els parlaments estatals i autonòmics, consistoris municipals, governs de diferent classe són un paradigma d’això. Les persones que els integren adquireixen rellevància pública, coneixem la cara i el nom d’una part d’elles, acumulen seguidors al tuitter, se les crida per opinar sobre gairebé tot als mitjans, etc. Sabem de què parlo, no m’hi estendré.

A un altre nivell, però com una forma de poder similar, hi ha tota l’escenificació de persones uniformades, armades fins les dents, a carrers, estacions de tren, aeroports o fent aparatosos controls a les carreteres sense motiu aparent. Ho veiem també a les manifestacions, on tenim molt clar que el desplegament de policies antiavalots i furgones busca recordar qui té el monopoli de l’espai públic dins els actuals estats. I de pas marcar, cap a la resta de la població, els i les manifestants com elements rars, aliens al que seria el concepte de “persona normal”.

Així doncs, el primer és un poder que ens acompanya cada dia en una bona part de les imatges i experiències que ens depara la realitat. Un poder del qual els mitjans de comunicació, de manera reiterada, no es cansen de recordar-nos-en l’existència.

El poder anònim és més difícil d’identificar. I, per molt que sapiguem que existeix, de combatre. Intuïm que darrere moltes decisions de governs (municipals, estatals, autonòmics, …) hi ha algú que les promou. També diem, tot i que sense posar-li cara, que tal o qual partit polític respon al gran capital. Ara està de moda parlar del “partit de l’IBEX-35”. I que aquest tipus de vincles expliquen amb les grans corporacions capitalistes, com per exemple de manera descarada amb en Macron a França, que els mitjans de comunicació ens el facin aparèixer a cada moment del nostre dia a dia. Fins i tot nosaltres tendim a jugar el mateix joc quan ens referim a un ens abstracte, el “Capital”, com el nostre enemic. Com si existís al marge de persones que el fan funcionar i el defensen.

Moltes situacions poden servir per exemplificar això que dic. N’explico dues. El 23 d’abril del 2009 un seguit de membres de l’Assemblea de PDI (personal docent i investigador) i PAS (personal d’administració i serveis) de les universitats catalanes vam presentar-nos davant la porta del Palau de Pedralbes de Barcelona. Era part de la batalla contra la imposició del Pla Bolonya a les universitats que s’estava lliurant aquell curs a tot l’estat i que a Catalunya es feia a cops de porra i expedients a estudiants. I anàvem a repartir un llibre que havíem fet a les “autoritats” de tota mena que anaven a un dels principals actes institucionals del dia de Sant Jordi. Allà vam veure consellers, ministres, caps de l’oposició, vicepresidentes de l’època, diputats, etc. Més o menys a tots i totes els anàvem reconeixent. Eren cares públiques, televisives. Exemplificaven aquell poder que es mostra a si mateix. Dels militars i religiosos que van anar apareixent no en reconeixíem cap. Però els uniformes, amb medalles i bandes en el cas dels militars, ens donaven una idea que també eren part d’aquell poder amb voluntat de mostrar-se a tort i a dret.

El mateix dia, de cotxes grossos i generalment amb xofer, van aparèixer també algunes desenes de persones trajades. Amb roba i rellotges molt cars. No calia ser massa perspicaç per intuir que era d’aquesta gent que simplement amb una ordre podien enviar centenars o milers de persones a l’atur, deslocalitzar indústries i, qui sap, si fer caure ministres o governs. Una cosa ens va cridar l’atenció. No coneixíem de la cara de cap d’ells. I, per extensió, tampoc el seu nom. Unes persones que segurament podien destronar al primer grup ens eren unes perfectes desconegudes. Anònimes.

El segon exemple. Dilluns 15 de gener de 2018, el dia que feia 40 anys del Cas Scala. Però no té a veure amb això. Es tracta de la sentència del Cas Palau. Condemna en Millet i en Montull, icones de formes de poder explícit a la seva època. Condemna el tresorer de Convergència, assenyala el propi partit que durant anys va fer servir Catalunya com el seu corral i fins i tot a l’Artur Mas de qui ningú se’ns escapa que ha deixat la presidència del PDCAT per això. Tot per corrupció, per rebre diners de Ferrovial a canvi de la concessió d’obra pública. En canvi, no condemna a ningú de Ferrovial, que és qui va corrompre, qui va pagar. Quan dic a ningú, em refereixo als peixos grossos, als caps de consells d’administració i coses similars, als principals accionistes. A ningú. Els que posen i treuen ministres però que no en coneixem la cara, han seguit passant desapercebuts. I, de fet, diria que cap mitjà de comunicació ha preguntat per ells. I sembla que ningú els exigeix cap responsabilitat o mesures com, per exemple, que se’ls retiri qualsevol contractació pública. Curiós (o no).

En definitiva, hi ha dos tipus de poder. Un és el que es posa bé davant les càmeres, es posa medalles i uniformes. I l’altre. L’anònim. El que passa desapercebut. El que mou els fils realment, fins i tot els del poder més aparatós.

Sense oblidar-nos del primer poder, cal que comencem a treure a la llum pública el segon. Amb noms i cognoms. I recordar, ben bé, qui són els nostres enemics.