Governabilitat i pressupostos

Una organització que pretén ser revolucionària en cap cas es pot sentir interpel·lada per la governabilitat capitalista. I això és aplicable a molts nivells, a molts plànols diferents de la realitat. Un exemple el podem trobar en el món sindical. De vegades he vist com quan una secció sindical entra a un comitè d’empresa, i especialment quan ho fa en majoria, se sent imbuïda d’una espècie de responsabilitat respecte la mateixa empresa. La distància amb l’empresari disminueix perquè, es clar, cal resoldre problemes amb els que ell es troba: com afrontar oscil·lacions en la demanda de productes que motiven pics de treball en determinats moments, com resoldre una reducció de les transferències públiques (en l’àmbit de l’administració) que afecta directament als/les treballadores, etc. Mentre, augmenta de manera directament proporcional la distància amb la resta de treballadores, aquells i aquelles que passen totes les seves hores treballant, que no s’integren a les dinàmiques institucionals de la regulació de les relacions socials dins de l’empresa.

1308032547_1

Tothom ho hem vist unes quantes vegades. Com deia, en el món del treball em temo que alguna ocasió ha passat en alguna secció sindical de l’organització on milito. De manera molt més concreta, ho veiem sovint en delegades i delegats de sindicats majoritaris, presidents de comitès d’empresa, quan argumenten que com a mal menor s’han d’assumir acomiadaments, suspensions temporals de feina o revisions a la baixa de les condicions laborals. Nosaltres moltes vegades ens hi hem oposat. Sovint amb mobilitzacions. I algunes vegades hem guanyat tot i que, ho hem de reconèixer, que són més les que aquest tipus d’arguments acaben triomfant entre plantilles que se senten  cada vegada més pessimistes i més allunyades d’aquests “representants sindicals”. Vull pensar que si aquests representants sindicals assumeixen els paràmetres bàsics dels plantejaments dels empresaris quan imposen aquests tipus d’acords, ho fan interpel·lats, precisament, per aquesta fal·làcia de la governabilitat, en aquest cas de l’empresa. Fins i tot quan la seva actitud és sincera, no motivada per un intercanvi de cromos que no es fa públic, la seva situació els fa més propers als enemics de la classe treballadora que als seus propis companys i companyes. L’alternativa hauria passat per cedir a qui té el Poder la responsabilitat de resoldre les diferents situacions i dedicar els esforços a construir les bases per a la defensa radical dels interessos dels i les treballadores. I això passa per no acceptar (i, per tant, negar) la lògica dels patrons.

A un altre nivell aquests dies ho estem veient en la tramitació dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya. Un govern de la burgesia, o com a mínim auspiciat per la burgesia, promou una llei de pressupostos en coherència amb els interessos dels seus padrins. Una part molt rellevant de l’acció social del propi govern es delega a empreses que es lucren fent coses tant rellevants com menjadors escolars, la cura de les persones grans, l’atenció a la infància. Són les anomenades empreses del tercer sector que, com la resta d’empreses, funcionen i es mouen seguint la lògica de la producció de plusvàlua. Per exemple, si cal incrementar les ràtios de pacients per treballador/a per tal de mantenir un cert nivell de benefici encara que això reverteixi en contra del servei (públic) que ofereixen, no dubten en fer-ho. En aquests pressupostos observem també com el percentatge de recursos que s’enduen les escoles concertades, que, no ho oblidem, són també empreses privades, augmenta mentre a l’ensenyament públic es consoliden anys de funestes retallades. De manera similar a l’àmbit sanitari segueixen reproduint un model basat amb un fort intervencionisme de les empreses privades sobre quelcom tant bàsic, i tant de primera necessitat, com és la garantia de la nostra salut. I així podríem anar sumant exemples. Però no cal, tothom tenim ben present de què estem parlant, encara que ens els intentin ensucrar amb petites mesures de cara a la galeria com, fa unes setmanes, alguns impostos al consum de begudes ensucrades (valgui la reiteració). Impostos que són al consum, no a les rendes.

Com deia, qui vulgui de manera sincera fer la revolució no pot veure’s interpel·lat per a qui demana mantenir les regles de l’estatus quo. Discussió a banda de la pertinència o no de la participació en la política institucional, és innegable que ara mateix les CUP tenen un problema. No tant per la decisió que al final prenguin sobre aquests pressupostos, com ja de per si pel simple fet de sentir-se cridades a debatre’n la seva aprovació. Mentre tot això va passant, alguns de nosaltres ens sentim cada vegada més allunyats d’aquest escenari que mai ha sigut el nostre. Mirem els toros des de la barrera mentre pensem com i quan construirem els nostres propis espais de política del conflicte i la lluita.

Possiblement, un dels propers sigui aquest 18 de gener. I n’hi haurà molts d’altres.

sindicalisme revolucionari punys alçats

Anuncis

Porres i escopetes a la universitat

A mi m’havien explicat que a les universitats la policia no hi entrava. O que ho feia només en règims que, per a tothom, eren dictadures i que eren situacions relativament excepcional. Ara sabem que això no és cert. És a dir, que la policia entra repetidament a les universitats a Catalunya i, pel que sembla, també a la resta de l’estat.

El darrer cas d’invasió policial d’un campus universitari l’hem tingut avui dilluns 12 de desembre. A la Universitat Autònoma de Barcelona. Potser algú pensarà que fer servir la paraula invasió per a referir el que ha passat avui és exagerat. Segurament tingui raó ja que, a manca de cap explicació oficial, tot sembla indicar que la policia ha entrat a la UAB a petició del seu rectorat actual. En tot cas, la BRIMO dels Mossos d’Esquadra s’ha fet present avui al campus, amb porres, escopetes de bales de foam i cares tapades envaint, això sí, la vida al campus un dilluns de tornada d’un pont llarg.

El detonant de la situació ha sigut la presència, a la plaça cívica de la UAB, d’una paradeta de les “joventuts” de l’organització Societat Civil Catalana. Escric “joventuts” entre cometes perquè qui dirigia el grup a la parada era un conegut catedràtic de dret de la UAB, fins fa poc president de Societat Civil Catalana, i que ja fa uns quants anys que va deixar de ser jove. Personalment desconec la finalitat declarada que hi havia darrera la plantada d’aquesta paradeta al bell mig del campus de Bellaterra. El que sí que sé és que fa uns mesos, el passat abril, una paradeta similar va estar “protegida” pel mateix grup de neonazis vallesans que pocs dies abans havien atacat un centres social okupat a Sabadell. I que aquest fet va motivar tensió i enfrontaments amb qui rebutjàvem la presència de feixistes a la universitat. Per tant, era fàcil suposar que de nou la presència de la parada de Societat Civil Catalana podia generar situacions similars i ser percebuda, per una part important de la comunitat universitària com una provocació. El rectorat de la UAB podria haver-ho evitat però, per contra, ha preferit cridar la BRIMO dels Mossos d’Esquadra. La mateixa que tantes vegades ha reprimit, amb cops de porra i trets de bala de goma, manifestacions i protestes socials.

El que avui ha passat a la UAB torna a posar tres coses a sobre la taula. La primera és la voluntat real de qui ha organitzat la paradeta avui a la plaça cívica. Sabien de sobres que la seva presència a la universitat pertorbaria la tranquil·litat d’un dia qualsevol al campus. Avui no han portat els nazis però, en canvi, han motivat un desplegament d’antiavalots que feia mesos que no es veia. En definitiva, han causat un problema on no n’hi havia cap. Suposo que això els alimenta. Hauria de dir que em sorprèn que darrera de tot això hi hagi un catedràtic de dret a qui, segur, que l’equip govern de la UAB no li ha recriminat res. Però no em sobta gens.

La segona és igualment òbvia. Aquells/es que defensen la necessitat de crear un estat, haurien  de veure els mossos, i la BRIMO, com una “estructura d’estat” bàsica. Si una cosa defineix els estats és el monopoli de la violència (i de la política). Avui, la policia a la UAB ho ha demostrat, independentment de si a l’uniforme porta la senyera o la bandera espanyola. En realitat, aquest mateix dia ho han estat mostrant amb la detenció de militants de l’esquerra independentista per la crema de fotografies del Borbó. És això el que volem construir com alternativa a un sistema polític clarament injust com és l’Estat espanyol? Com molts d’altres, tinc molt clar que no.

La tercera té a veure amb les universitats. En què s’estan tornant o, millor dit, en el que són. Enguany fa 25 anys que vaig trepitjar la UAB per primera vegada com estudiant. En tot aquest temps he vist, i he patit, diverses entrades de la policia al recinte universitari. Sempre que han entrat ha sigut una mala notícia pels espais sindicals, socials o polítics que plantejàvem lluites, debats i crítiques. La segona vegada que vaig veure antiavalots dins del campus, el rector de l’època va perdre la reelecció al cap de molt poc. La tercera vegada el claustre va declarar l’Aznar com a persona “non grata”. Un altre cop, va dimitir un adjunt a un vicerector i una vicedegana però, és igualment cert, cap membre de l’equip rectoral ni cap degà van deixar el seu lloc, ni el van perdre. Poc a poc, les entrades policials s’han anat fent més freqüents, amb les protestes contra el Pla Bolonya i després contra les retallades i privatitzacions. Un sector del professorat progressivament més reaccionari i autoritari ho ha anat justificant. I de la mateixa manera que ara veiem com quotidiana i inevitable la presència de policies fortament armats a estacions de tren, aeroports i a alguns carrers, també s’han normalitzat els antiavalots als campus universitaris. Sovint amb càrregues incloses. Tot plegat sota governs i equips de govern tant de caire “progressista” (com l’actual de la UAB) com conservadors.

Deixar passar el que avui hem vist a la UAB sense alçar la veu és ser còmplice de la normalització de la repressió. De fer que la imatge de cascs, escuts i escopetes de bales de goma entre aules universitàries deixi de sorprendre’ns. De normalitzar que els debats als campus es resolen amb cops de porra o amb l’amenaça de cops de porra. Avui els mossos a la UAB han defensat a Societat Civil Catalana, a un grapat d’estudiants amb aspecte “pijo” i a un catedràtic reputat. Però, sobretot, la seva entrada ha suposat una passa més en el descens de les universitats cap a l’infern de l’autoritarisme. Descens que ja fa massa que dura.

20161212_132833