La trampa del debat sobre la violència

Cada vegada que hi ha protestes que busquen ser efectives i anar més enllà d’una performance simbòlica, periodistes, tertuliants i polítics obren el debat de la violència. Una violència que identifiquen bàsicament en qui protesta o, com a molt, en el fet de la protesta en si. D’aquesta manera es relaciona la protesta (que pretén ser efectiva, és a dir, servir per alguna cosa) amb la paraula violència. Una paraula que s’assimila a situacions molt concretes i que aquestes mateixes tribunes acostumen a demonitzar i, de pas, negativitzen el reconeixement del conflicte que hi ha darrera de les protestes. Entrar en aquest debat ens fa caure en el seu parany. Ho estem veient en les actuals protestes per l’empresonament del cantant Pablo Hasel. M’intento explicar.

És dolenta la violència? En abstracte, evidentment que ho és. Però penso que aquesta no és la pregunta que cal fer-nos. Vivim en un món violent. Això és una certesa que no admet discussió. És violent en cada moment de la seva quotidianitat. Milers de migrants moren fugint de la misèria extrema. Una persona com l’Amancio Ortega acumula un patrimoni de gairebé el 200% del pressupost anual de la Generalitat, mentre moltes de les seves treballadores a molts països pateixen condicions properes a l’esclavitud. Cada dia esmorzem amb antiavalots repartint cops de porra en l’enèsim desnonament de la setmana. Moltes vegades a la feina ens veiem obligades a fer unes hores que no ens paguen i si ens queixem ens foten fora sense cap contemplació. La realitat és violenta i aquesta violència, que no ens agrada, ara mateix forma part de l’ADN de la nostra societat.

Nosaltres, per la nostra banda, volem canviar aquest món. Per fer-ho, la primera passa és reconèixer com és aquest món. Això comporta identificar allò que és violent. Per exemple, que s’ofeguin cada dia persones a la Mediterrània no és una situació inevitable sinó que respon a unes determinades polítiques de la UE. Que cada any morin al món molts milers de dones assassinades per homes no és “natural” sinó que respon a una forma específica d’organització social. Un masclisme que, entre d’altres la publicitat perpetua de forma ben intencional. De la mateixa manera que l’atur i els sous de misèria de joves, dones i migrants és una decisió econòmica que algú l’ha pres, fora de tot control social. Aquest tipus de situacions, que són els pilars del món actual, responen a polítiques conscients. No apareixen en cap programa electoral, però hi ha qui les dissenya i qui les executa de forma totalment premeditada.

Davant d’això, la protesta social ha de ser efectiva perquè, si no, és simplement teatre. I per tal que una protesta sigui efectiva, cal que violenti allò contra el que protesta. Si això no ho tenim clar, no anem enlloc. Per tant, ens correspon pensar com podem obtenir aquesta efectivitat. Pot ser efectiu bloquejar un magatzem de distribució de vidres per cotxes a moltes automobilístiques per evitar acomiadaments? Potser sí. És violent? Doncs pels amos de l’empresa que fabrica vidres i per les empreses automobilístiques ho és. Podem aturar un desallotjament encenent un barri o una ciutat? De vegades sí. És violent? Doncs per qui ha conceptualitzat aquest desallotjament com una oportunitat per fer negoci, o pels polítics compromesos amb qui vol fer el negoci, ho és. Ocupar un rectorat i aturar la seva activitat o bloquejar un campus defensant taxes universitàries menys cares i frenar acomiadaments de professores precàries pot ser útil? Moltes vegades ho ha sigut, malgrat suposar un cost per gerents i per qui mercantilitza les universitats.

Penso que a nosaltres no ens pertoca entrat a debatre sobre la violència. Com deia, la violència existeix i quan lluitem, d’una forma o una altra l’apliquem en diferents graus. Per nosaltres el debat rellevant és quins objectius volem assolir quan promovem una protesta i de quins mitjans per fer-ho disposem per nosaltres mateixes. Aquests mitjans poden ser molts, diversos i canviants segons les situacions. Fer una assemblea i trencar l’individualisme en pot ser un, de la mateixa manera que bloquejar una via de circulació, aturar un servei de recollida d’escombraries o alçar barricades en flames també ho són. I molts d’altres que no anomenaré. La reflexió que per nosaltres és rellevant és identificar per què lluitem, qui som aquest nosaltres que lluita i quins mitjans tenim i com els podem implementar per a que la nostra lluita serveixi per apropar-nos als objectius que la promouen. Per mi, el límit de tot això radica en l’efectivitat.

Evidentment en aquest debat hi ha tot de riscos que cal tenir presents. Un d’ells: les nostres accions també determinen com ens anem construint en cada moment. Això posa sobre la taula una dialèctica constant entre els nostres actes (a ningú ens agrada trencar vidres o tallar un carrer [sempre en abstracte], però de vegades potser ho fem) i com som. És un risc que hem de tenir present sense perdre de vista que la passivitat o el limitar-nos al simple teatre reivindicatiu simplement ens fan deixar de ser allò que som. Un altre: la nostra violència té sentit quan respon a una lluita col·lectiva, per molt que pugui prendre la forma d’accions individuals. Això comporta que el debat sobre objectius i els mitjans per assolir-los ha de ser col·lectiu, encara que sovint, i per la pròpia naturalesa del debat, sigui difícil tenir-lo de forma pública. Cal que la ràbia estigui organitzada. Ara bé, aquesta organització sempre ha de partir de qui la protagonitza i hem de fugir de qualsevol temptació de pretendre estructurar i canalitzar lluites i protestes de les quals no en som protagonistes. Aquest, però, és un altre debat.

En definitiva. La validesa de les nostres accions radica en la seva utilitat. Una utilitat que depèn de dos aspectes:  1) de l’efectivitat que proporcionen a la nostra acció col·lectiva davant un conflicte i 2) en com ens hi posiciona a nosaltres. El debat descontextualitzat de la resta sobre les formes d’aquestes accions, com la pregunta sobre si és o no és vàlid cremar un contenidor, simplement fa el joc a qui té el Poder. Un Poder que, com sabem per experiència, és violent.

No serà a les urnes ni als jutjats on derrotarem el feixisme

A mi no m’agrada gens veure diputats de Vox en un parlament. Encara recordo la sorpresa quan van entrar al parlament d’Andalusia. I em temo que el proper 14-F veurem com un grapat són escollits pel parlament de Catalunya. Però el que no m’agrada no és el fet que hi hagi diputats i diputades feixistes. De diputats i diputades lesius pels interessos de la majoria de la població n’hem tingut molts al llarg del temps. Els/les que van aprovar les successives reformes laborals no eren de Vox. Ni la llei d’estrangeria o la llei mordassa, ni la liberalització dels lloguers i del sòl, ni tantes altres lleis.

Doncs no, si no m’agrada que hi hagi diputades i diputats de Vox és perquè hi ha feixisme al carrer. Aquest és el problema: el feixisme existeix. Haig de dir que no em preocupa excessivament que hi hagi feixisme al barri de Salamanca de Madrid o a la plaça Artós de Barcelona. Allà hi viuen els nostres enemics de classe. Són la gent que s’enriqueix gràcies a la nostra misèria, amb zero escrúpols per acomiadar centenars o milers de persones, per traficar amb armes i amb medicaments, per privar l’accés de milions de persones d’arreu del món als recursos necessaris per a poder fer una cosa tan bàsica com és viure. Que aquesta gent evolucioni cap el feixisme és possiblement un fenomen natural, sobretot si veuen que les altres formes que tenen de control polític i de poder els són insuficients en un determinat moment.

A mi em preocupa el feixisme que s’estén i troba terra per arrelar en altres llocs, en els barris on viu la nostra gent. És un feixisme que s’alimenta també de l’explotació, de l’empobriment de la vida quotidiana, del costum imposat reiteradament a la classe treballadora de que parlar de política és perdre el temps, de l’egoisme repetit matxaconament des de molts tertulians i programes escombraries dels mitjans. Un egoisme que es tradueix en primer jo i després la resta, especialment els darrers en arribar siguin joves a una empresa o migrants a un territori. D’altra banda, des de fa dècades se’ns ha imposat la cultura de la delegació. Deleguem en els polítics professionals la gestió del dia a dia. Deleguem en els/les delegades sindicals la nostra acció política en els llocs de treball. Deleguem en professionals fer coses que no ens amoïnem per entendre. En aquest context, per què ens estranya que un model autoritari, que promet seguretat a canvi de renunciar a la llibertat tingui tanta audiència? És una conseqüència lògica del que ens estan fent ser des de fa anys. I no ens confonguem, qui ens ha portat cap aquest camí no han sigut partits polítics ni sindicats feixistes. Han sigut uns altres, els que des dels anys 1977 han modelat com hem de ser. Un egoisme radical i un delegar absolutament la nostra vida en qui garanteix tranquil·litat (el “pan y toros” del franquisme) és un aliment immillorable pel creixement del feixisme.

Centrar el problema en el fet que Vox entri a un parlament és negar la realitat. De la mateixa manera que pensar que la solució passa per il·legalitzar un partit com Vox, és també un autoengany. Possiblement a qui ha gestionat el sistema des de fa quaranta anys l’interessi centrar el debat en aquest terreny, a l’àmbit de tribunals, de les institucions i de les eleccions cada quatre anys. Mentre, a nosaltres ens releguen com a simples espectadors/es. Fent-ho, continuen alimentant la serp que ha parit l’ou que ara s’esberla. Se segueix reproduint un sistema on s’anul·la la capacitat de les persones normals i corrents de ser protagonistes de la nostra vida, creant acció política i autogestionant col·lectivament el dia a dia. La solució que plantegen, per contra, és com intentar aturar una marea amb una simple escombra i ens condemna a veure, passivament, com poc a poc el feixisme es va estenent i ens va intoxicant. De fet, sent una mica mal pensat, potser ja hi ha a qui l’interessa que el feixisme guanyi protagonisme a determinats barris i als centres de treball. Que sigui un referent d’un sector de la classe treballadora. Quan més espai ocupa, menys en tenim nosaltres, els i les que plantegem i lluitem alternatives a l’actual model social i econòmic. Potser d’això es tracta.

És imperiós que sortim d’aquesta lògica. La lluita contra el feixisme, o la protagonitzem nosaltres, o no serà. I penso que ho hem de fer en dues vessants complementàries i igualment necessàries. La primera, cal impedir que es faci present als nostres barris i dels nostres centres de treball. I això cal fer-ho amb la nostra força, que prové de l’acció directa. La segona, hem  de combatre el feixisme refermant les nostres alternatives al sistema econòmic, social i polític imperant. Només quan som capaços de plantejar propostes actuals, assumibles i engrescadores per radicals, podem deixar sense oxigen per viure al feixisme. Hi ha exemples que mostren com de cert és això. On el moviment per l’habitatge construeix una lluita a cara partida, on la solidaritat i l’acció directa són la base, el feixisme no hi entra. Com tampoc ha gosat entrar en les lluites sindicals reals, aquelles (i malauradament són massa poques) on les assemblees decideixen i les barricades alliberen camins.

L’alternativa al feixisme no passa pel sistema que l’ha permès créixer. Paradoxalment, passa per la lluita sorda i constant per subvertir-lo.