La solidaritat és entre iguals. Sobre el 6-F

Fa un any i mig vaig escriure aquest article on explicava que no em solidaritzava amb (l’aleshores encara president) Artur Mas. I mirava d’explicar-ho. Crec que el que hi deia avui és encara vàlid. Intento argumentar-ho.

Començo amb un parell de prèvies. Vull deixar clar que opino que el judici que comença avui 6 de febrer és, en si mateix, una aberració. Més enllà del sentit del 9N, que no va ser cap referèndum d’autodeterminació, i de com després l’antiga convergència l’ha fet servir en benefici propi, que es jutgi a ningú per a dur-lo endavant mostra la repressió vigent a l’estat espanyol. Una repressió que no és nova. Ja posats a parlar de referèndums, vull recordar que el maig del 2014 es va realitzar el “Multireferendum” coincidint amb les darreres eleccions europees. Aquell dia els mossos d’esquadra van aixecar centenars d’actes a les meses organitzades, sovint arrel de denúncies d’interventors de partits polítics. Com a conseqüència, 23 persones en van resultar imputades i algun dia seran jutjades. Defensaven que els i les ciutadanes que volguessin poguessin respondre amb paperetes i urnes un seguit de preguntes en una consulta no vinculant. D’aquestes persones no se’n parla. Eren, i son, membres de moviments socials i van ser també denunciades. El govern de la Generalitat, presidit per l’Artur mas, i alguns ajuntaments van promoure aquestes denúncies i van vulnerar el dret de reunió i participació de moltes persones a la iniciativa. Pel que sembla, no totes les urnes són iguals. Ni totes les denunciades.

multireferendum

La segona prèvia és per cobrir-me les espatlles. Els darrers dies a moltes persones que hem sortit del discurs del Procés predominant en els mitjans de comunicació ens han dit lerrouxistes, anarco-espanyolistes, defensors dels borbons, que érem membres del CNI o, fins i tot, que seguíem una estratègia planificada per la CIA. Els motius, ben senzills: dissentíem d’una pretesa unitat patriòtica per sobre de tot, a mode de front nacional, que amaga que també a Catalunya hi ha classes socials. I que l’explotació que patim els i les treballadores catalanes, la gran majoria de les persones que vivim a Catalunya, prové principalment de la burgesia catalana. La mateixa que històricament no ha dubtat a aliar-se o utilitzar les estructures de l’estat espanyol per defensar els seus privilegis. Doncs bé, vull deixar clar que durant molts anys he militat en organitzacions antirepressives. Que sovint hem defensat militants de l’esquerra independentista o, també, militants de moviments socials empresonats per coses com ara estripar una bandera espanyola.

Aclarit això, vull reiterar ara que segueixo sense solidaritzar-me amb en Mas, l’Ortega i la Munté. La solidaritat és entre iguals. I ell i elles, amb mi, amb nosaltres, no ho som d’iguals. Nosaltres hem patit la sagnia als pressupostos que van promoure els seus governs, amb milers de treballadors/es públiques acomiadades. Massa llarga és la llista de noms de companyes i companys de la universitat que he vist com se’n van anar al carrer durant els anys que van manar. Nosaltres hem patit la seva repressió i hem sigut víctimes d’aquell “tensar la llei fins allà on estigui permès i una mica més” del seu conseller d’interior, amb totes les seves conseqüències. També nosaltres hem pagat una bona part del diner públic transferit a entitats privades a través d’uns serveis públics cada vegada més externalitzats (eufemisme per dir regalats al capital). Hem vist companyes a la presó i unes quantes més imputades en processos judicials arran de denúncies de la Generalitat. I encara ens cauen les llàgrimes de veure gent gran i infants o, simplement, veïns/es nostres expulsades de casa seva per una policia de la Generalitat que escrupolosament acatava ordres judicials i davant del silenci còmplice del propi govern. Tampoc oblidem els vots favorables de convergència a la llei que permet fer-ho “legalment”.

barcelona-catalunya-seguretat-assumpta-tribunal_626347382_11397442_1999x1333

No, en Mas i companyia i nosaltres no som iguals. Quantes imatges teniu al cap de l’Artur Mas anant a visitar treballadors/es en vaga, o sense que en fessin? I als i les internes d’un CIE? I, en canvi, segur que tothom tenim al cap trobades d’ell mateix amb empresaris, associacions de la patronal o banquers. O de vistes a Israel o a centres financers nord-americans. El seu, no és el nostre món. Ell no ho ha volgut mai i ha actuat en conseqüència. D’igual manera, nosaltres tampoc hem volgut ser del seu.

rey_seat_ibiza_20121205_05.jpg

Com deia, la solidaritat és entre iguals. Quan hi ha jerarquia o explotació és una altra cosa. Potser és servilisme o dependència, però no és solidaritat. No es tracta de cap relació recíproca, ni lliure. I l’Artur Mas, a cops de garrot i de retallada, ens va fer recordar nítidament qui manava. Crec que això ho hem de deixar clar. Hem de poder dir que el judici contra l’Artur Mas, la Joana Ortega i la Irene Rigau és en si mateix una mostra inacceptable de repressió de l’estat. Si voleu, anàloga a la que d’altres vegades hem patit instigada, paradoxalment, per ells mateixos. No obstant, no per això deixa de ser injusta. Però també penso que hem de fer-ho des de plantejaments autònoms, mantenint el nostre propi discurs, la nostra visió de la realitat i les nostres actuacions socials o, si voleu, polítiques. A nosaltres el dia 6 de febrer no ens jutgen. I no ho fan perquè el 9N va ser una iniciativa dissenyada des de les institucions. Des de dalt, i amb una participació popular molt pautada i limitada. Ben diferent de les consultes populars d’anys abans que, malgrat discrepar molt sovint de les preguntes (jo no vull Catalunya com un estat més ni a dins de la UE), cal reconèixer que van suposar la mobilització de molts col·lectius a molts pobles. I també ben diferent del Multireferendum, basat principalment en l’autoorganització dels moviments socials.

Precisament perquè pensem que ens hem de mantenir autònoms respecte el processisme, perquè creiem que és imprescindible la nostra independència ideològica que ha de garantir la nostra autonomia d’acció, el dia 6 de febrer serem molts/es els que no anirem a Barcelona. La lluita contra la repressió la farem dia a dia i en els diferents àmbits de la nostra vida. Una repressió que moltes vegades ens han imposat les persones que ara jutgen. El que no farem és una mostra d’adhesió cap a elles que, a més, continuen sent referents d’uns projectes polítics que no són ni de lluny els nostres. Perquè, ens agradi o no, així es planteja la mobilització d’aquest 6 de febrer. Com un suport acrític a tres membres d’un govern que, en molts aspectes, va ser lesiu per a totes nosaltres.

La lluita contra la repressió implica també entrar a qüestionar, per exemple, com des dels estats es monopolitza la política, entesa com la capacitat d’acció col·lectiva de totes les persones per autogestionar la vida. O com, des del capital, es fa negoci precisament amb les nostres vides i el nostre treball. I això, dilluns 6 de febrer, no es farà en absolut.

Anuncis