Lluitem per guanyar

– Text publicat al Diari del Treball el 27/04/2016 [accés a l’original] –

El temps de la queixa ja ha passat. Ens hem cansat d’esperar. Ens hem convençut que el lament poc aporta. Que llepar-nos les ferides pot alleugerir el dolor, però no resol les causes que l’han provocat. Seguim pensant que les reformes laborals ens han pres drets. Que la reforma de les pensions ens aporta més misèria, a banda de fomentar els plans de pensions privats. Sabem que la reforma de la llei de mútues perjudica la nostra salut laboral i ens fa encara més vulnerables davant els empresaris. Patim l’atur, patim la precarietat, patim sous retallats i jornades allargades, sovint amb hores que no ens paguen. Ja ho coneixem tot això. Ho coneixem perquè ho vivim. I també perquè lluitant hi hem oposat tota la resistència que hem pogut.

Però estem canviant. Canviem perquè volem que la nostra no sigui una lluita merament testimonial. Si la fem, i la fem, és perquè volem aportar solucions a una diagnosi compartida per una gran part de la classe treballadora. De fet, no ens inventem res nou. Simplement estem recuperant la raó de ser del sindicalisme. La que el va veure néixer el s. XIX i convertir-se en el moviment social més gran i potent de la història; el que per la força dels fets es va convertir en l’espai de l’acció política de la nostra classe. La dels treballadors i treballadores. Ara que estem reconstruint el sindicalisme del desastre que ha suposat la socialdemocràcia i el règim del 78 ens comencem a sentir forts una altra vegada. Perquè no només es tracta de portar un nou món als nostres cors, que de ben segur el portem, sinó de construir-lo de les runes del vell. I ho estem fent.

Estem recuperant el sindicalisme de conflicte, d’oposició. No ho fem perquè tinguem ganes de bronca, perquè el nostre caràcter sigui d’anar a la grenya. Ho fem, simplement, perquè vivim en un estat d’explotació permanent, on els interessos que regeixen el poder són antagònics als nostres com a treballadors/es. I com que la realitat és aquesta, decidim actuar-hi en conseqüència. Molt sovint ho fem en situacions concretes, les que ens marquen el dia a dia a cada centre de treball i a cada barri. I utilitzem els diferents mitjans dels quals nosaltres mateixos ens dotem. Podem recórrer a vies legals/institucionals, com les denúncies a inspecció o al jutjat i l’acció dels comitès d’empresa. Però, sobretot, potenciem l’acció directa: aquelles accions on nosaltres definim els mitjans que fem servir en funció dels objectius que ens hem marcat basant-nos, principalment, en la previsió d’efectivitat. Buscant com a fi darrera l’autogestió col·lectiva de la vida social, comencem autogestionant la nostra lluita. Una lluita que, ben cert, reneix amb vagues i amb diferents tipus de protestes. Però que també revifa en innombrables assemblees de treballadors i iniciatives d’organitzar-se que aquí i allà decideixen ser protagonistes de la seva lluita. Deixar de ser una illa per passar a formar part d’un nosaltres.

El nostre sindicalisme es fonamenta en aquesta base horitzontal, autònoma i assembleària. Per això és tan difícil trobar-hi noms propis però, en canvi, a tothom ens vénen al cap referents col·lectius de la nostra lluita. A les foneries de l’Anoia, a les platges de Barcelona, a les químiques del Baix Penedès, a les neteges del Garraf, als transports públics de l’àrea metropolitana, a empreses informàtiques del Vallès i a les fàbriques de cotxes del Baix Llobregat, a hospitals del Camp de Tarragona, entre els i les precàries de restaurants a Berga o a Reus. I així podria anar continuant. Lluites que ens demostren que tenim força i que tenim la capacitat d’entrar en el conflicte de classe i guanyar batalles. Però com que també sabem que l’opressió i l’explotació no només existeix dins del treball reconegut amb un salari, som un sindicalisme que volem ser presents i enfortir el conjunt de les lluites socials. Bategant amb el conjunt de la nostra classe, acompanyem la PAH a alliberar cases a Sabadell o Capellades, enfrontem el feixisme a Coma-ruga i a la UAB, prenem el carrer amb les dones el 8 de març, lluitem contra la repressió a Barcelona, El Vendrell i Terrassa, contra el racisme a Salou, etc.

Sent com som, som part de les victòries. Hem participat en milers d’acomiadaments frenats, en millores de salaris i de condicions de treball, en el reconeixement de malalties i accidents laborals, en aconseguir dies de descans i la readmissió d’acomiadades, en obrir cases per acollir-hi gent sense casa, en reobrir plantes hospitalàries tancades i aturar la destrucció d’espais naturals col·lectius. És ben cert, amb molts més, però hi hem estat. Amb el convenciment de ser un sindicat per un poble que batega, viu i lluita.

Hem vist que si lluitem, guanyem.

Rector, contra el feixisme no s’hi valen mitges tintes

(Carta oberta al rector de la UAB)

Rector Ferran Sancho,

Divendres passat uns 15 neonazis es van fer presents a la UAB. Ja sé que ho saps, però vull recordar-t’ho. Ho van fer en el marc d’un acte, o amb l’excusa d’un acte, convocat o avalat per alguns professors de la universitat. De fet, ara mateix el com van venir i si els qui organitzaven l’acte ho sabien, els havien cridat o no, els van tolerar o simplement els van deixar fer per por, és indiferent al motiu de la meva carta.

El motiu de la carta és un altre. És el comunicat que, passades poques hores dels fets del dijous, vas enviar al conjunt de la comunitat universitària i penjar a la web. A fi de que el tinguis fresc, et recordo que després d’explicar que van venir neonazis a la UAB, afirmes que (i cito textualment):

“Un cop finalitzada l’activitat s’han produït aldarulls que han requerit la presència de les forces de seguretat per desallotjar del campus al grup neonazi. Un membre de la seguretat de la UAB i un mosso d’esquadra han resultat contusionats.
L’equip de govern de la UAB condemna sense pal·liatius els fets violents ocorreguts i expressa el seu rebuig absolut a les ideologies totalitàries a la universitat.”

Francament, el teu comunicat m’ha sorprès. I, sobretot, m’ha preocupat i indignat. Et puc garantir que, a més, no he sigut l’únic. En absolut. Amb aquesta carta et vull explicar el perquè. Sé que segurament no et caic gens bé i que penses que només et vull posar pals a les rodes. Però et demano que llegeixis el que t’escric, ni que sigui perquè si realment t’has equivocat, puguis corregir. Perquè, com diu la dita, corregir és de savis (i sàvies) i se suposa que a la universitat ho volem ser, de savis (i sàvies).

Torno al tema que m’ocupa. Generalment en els teus comunicats per altres situacions, com per exemple vagues universitàries, nominalitzes a qui van adreçades les teves condemnes. De vegades esmentes amb noms propis algun sindicat o organització d’estudiants. D’altres cops fas servir l’eufemisme “un sindicat” per referir-te a un dels sindicats ara majoritaris dins el PDI de la casa… No entro a valorar si l’objecte de les crítiques era raonable o no, o eren oportunes o no. Simplement et recordo que, quan les has fet en el passat, t’has amoïnat de deixar ven clar al conjunt de la UAB i als mitjans de comunicació a qui s’adreçava la condemna. En definitiva, què era el que condemnaves i qui creies que hi havia darrera. I generalment el motiu venia dels desperfectes en objectes ocorreguts durant jornades de mobilització.

Divendres a la UAB hi havia feixistes. Feixistes molts d’ells de la meva edat, amb un ampli historial delictiu. I quan dic delictiu, em refereixo a pallisses, amb ossos trencats, cares desfigurades i llargues estades a l’hospital de les seves víctimes. Víctimes que no eren casuals. Eren escollides en una espècie de sorteig terrorífic per com havien decidit viure la seva sexualitat, pel color de la seva pell o per les seves opcions polítiques. Ferran, no em diguis que no ho sabies. El mateix dijous ho vam explicar als responsables de seguretat de la UAB i del teu Gabinet.

Doncs bé, en el teu comunicat condemnes els fets, deixant a l’aire de què parles. Perquè és ben cert que, t’ho reconec, a la UAB el divendres hi va haver tensió i alguns cops. Entre els que, fent la salutació feixista, venien preparats per pegar, per apallissar, per tornar a desfigurar cares, i els i les que vam fer un cordó al seu voltant per a evitar-ho (i ho vam evitar). I, fixa-t’hi, en el teu comunicat no queda gens clar si també condemnes la nostra actuació. Llegeix-lo de nou i veuràs que cal anar a la premsa per saber que el guarda de seguretat i el mosso ferit van ser per una agressió d’un nazi. Ens inclous dins el terme “totalitari”? Per què no expliques com van anar els incidents a fi de que qui no hi era conegui bé el que va passar?

Com que llegeixes la premsa, sabràs que a gran part d’Europa el feixisme s’estén. Pegida a Alemanya, el Front nacional a França, el British National Party al Regne Unit…. A finals dels anys 1920’s i inicis dels 1930’s les universitats i els acadèmics alemanys no van destacar per fer una oposició clara i ferma al nazisme. A mi, i crec que no soc l’únic, em preocupa el to del teu comunicat del dijous. Espero que sigui per les presses en escriure-ho i que, per tant, el puguis rectificar. Perquè, en cas contrari, destil·la una calculada ambigüitat en assenyalar i responsabilitzar el feixisme de l’agressió que el dijous va patir la UAB que és molt preocupant. La història del s. XX, com una llosa, ens ho recorda.

Cordialment,

Ermengol Gassiot

Han passat 40 anys, Oriol. I tot canvia…., però tant

(Text preparat per ser llegit a l’acte d’homenatge i record a l’Oriol Solé Sugranyes, el 40è aniversari del seu assassinat).

40 anys són molts anys. Per alguns de nosaltres quasi tota una vida, el temps que ens separa entre l’ara i el portar bolquers. Per uns altres, els anys necessaris per a tornar-nos blancs tots els cabells. O, com també és el cas, per passar de no existir, a néixer i a convertir-nos en persones adultes. Tot plegat, entre una i mitja vida. I en aquests 40 anys han passat moltes coses, potser tantes com les que continuen igual. Segurament l’Oriol també ho veuria així.

Amb noms diferents trobaria molts paral·lelismes entre l’actual procés d’entrada d’alguns companys de viatge a les institucions de l’Estat i el que ell començava a intuir. I l’observaria amb la mateixa desconfiança que ho feia als anys 1970s, posicionant-se clarament entre una esquerra que defensava polítiques “de grans majories” (o “guanyadores”, com es diu avui) i les opcions militants de combatre, radicalment, l’Estat i el Capital. Sense haver-lo conegut mai a l’Oriol, i amb el risc d’equivocar-me, jo intueixo que en aquest aspecte hauria sigut força intolerant. I ho dic reclamant un sentit positiu, com a mínim aquí, al terme intolerant. Potser s’hauria mogut per un esquema força simple, però alhora ple de contingut, que actualitzat en el llenguatge d’avui, vindria a dir quelcom com ara “El capitalisme, mogut per l’ànsia del benefici, explota persones i destrossa vides. Per tant, la lluita per la vida, per la llibertat i per la fi de tota explotació implica fer del conflicte entre opressors i oprimits el centre de la nostra acció política. I aquesta acció política, nostra, la fem amb els mitjans que nosaltres mateixos considerem en cada moment. Siguin els que siguin.”

Anant a l’àmbit sindical / laboral, que és del que me n’heu demanat que parli, segurament l’Oriol també veuria que hi ha coses que no han canviat una gaire. Mirant els dos grans “sindicats” (i vull remarcar que els escric entre cometes) pensaria que el seu paper ja s’intuïa fa 40 anys. I, de fet, ja va quedar certificat amb els Pactes de la Moncloa molt poc després i amb la seva progressiva participació en la legalitat de l’estat que emprenia el maquillatge del franquisme sota una règim parlamentari. També és cert, s’ha de dir, que difícilment hauria pogut imaginar els nivells de docilitat d’aquests dos grans “sindicats”. Una docilitat que ells mateixos imputen a la manca de mobilització de la societat en general i en el món del treball en particular. A la cultura de la competitivitat i de l’individualisme. A la desconfiança de la força de les lluites col·lectives. Docilitat, la d’una part de la classe treballadora, que possiblement és certa, especialment si la comparem amb aquells anys. Però és una docilitat que en gran mesura l’han promogut aquests sindicats i els partits que van participar del pacte constitucional imposant a fàbriques i barris la cultura de la delegació per damunt de la de l’acció directa i la participació.

Ara bé, sí que estic ben segur que l’Oriol hauria al·lucinat en veure com els sindicats de la concertació i els seus “dirigents” han passat a formar part de l’entramat de grans empreses i corporacions capitalistes. Sindicalistes, delegats de CCOO i UGT, participant en consells d’administració de grans bancs o de multinacionals de l’energia. I cobrant quantitats de desenes de milers d’euros per assistir a les seves reunions. Reunions on es podien decidir coses com l’estafa de les preferents, pensions d’or per a directius d’entitats financeres rescatades amb diner públic, o directrius sobre desnonaments. Sindicats, com CCOO i UGT, s’han convertit en gestors i rebent una part dels beneficis de fons de pensions privats on prèviament han imposat que milers i milers de treballadors/es haguem de dipositar-hi una part del nostres salari que se’ns descompta directament de la nòmina. La llista de la infàmia seria llarga i dubto que l’Oriol, malgrat ja desconfiar d’aquesta forma de sindicalisme, hagués estar capaç d’imaginar-s’ho.

L’Oriol tampoc hauria imaginat un món del treball tant trinxat, a nivell de condicions i de drets, com el d’ara. La traïció de la socialdemocràcia no l’hauria sorprès en absolut. De fet, ja la preveia i contra ella també lluitava. Però difícilment hauria pogut imaginar-se que la precarietat laboral, legalitzada llei rere llei, seria el dia a dia de cada vegada més treballadors/es. Amb contractes de, fins i tot, un dia renovant-se setmana a setmana en feines que tenen una demanada previsible i planificada amb mesos d’anticipació. O tota la munió de falsos autònoms, sovint promoguts per les administracions públiques.  Hauria observat amb indignació com es va legalitzar el prestamisme laboral i hauria sigut part del combat contra les ETT’s dels 1990’s. I possiblement aquests dies hauria enfrontat la Guardia Urbana de Barcelona al costat de manters i la resta de treballadors sense drets, com són els migrants que viuen als nostres barris i pobles i són una part important de nosaltres. Intueixo que estaria al costat dels precaris i les precàries i hauria defensat, de manera categòrica, que són també treballadores. Tot i que potser hauria dit que pateixen una doble explotació: La primera com a treballadors/es als quals se’ls priva del treball que el capitalisme es queda com a benefici. La segona quan, en no tenir contracte, o disfressar el contracte en una beca, o tenir contractes de molt poca durada, de fet se’ls nega la seva identitat com a treballadors.

Crec que això darrer l’Oriol ho hauria tingut molt clar. I aquest fet l’hauria posat una mica en alerta també respecte algunes formes del sindicalisme alternatiu. Hauria estat expectant de si aquests sindicats de combat sabrem adaptar les nostres estructures, les nostres formes d’organització, a la nova realitat del món del treball. Assumint que sí que hem sabut escapar de l’abraçada de l’ós del món institucional, l’Oriol ens reclamaria que siguem capaços de territorialitzar la nostra lluita i els nostres espais de trobada. Amb major presència als barris i als pobles però també organitzant-nos per centres de treball encara que en aquests hi operin 10, 20 o 30 empreses diferents. I, sobretot, veuria com una novetat interessant això que ara anomenem “sindicalisme de barri”: el conformar grups autònoms de lluita, l’autogestió i l’acció directa, el tocar directament la precarietat, el replantejar una acció de confrontació al món del treball sense tenir com a referent ni delegats ni comitès d’empresa i posant la solidaritat i el suport mutu al centre: El veure la lluita laboral-sindical com una part més de la política dels treballadors i treballadores; la que forma part dels moviments socials combatius. La que enfronta, sota les seves diverses formes, el monopoli del Capital i l’Estat sobre la vida mateixa.

Tot plegat, en certa mesura és una actualització del que l’Oriol, el MIL-GAC i un seguit de corrents revolucionaris ja defensaven fa 40 anys:

“Por lo tanto, el estrecho campo de la pelea sindical se ensancha en el campo amplio de la lucha de clases. Pero ahora los trabajadores mismos deben cambiar. Tienen que llegar a una visión más amplia del mundo. Desde su gremio, desde su trabajo dentro de las paredes de fábrica, su mente debe abrirse para abarcar la sociedad como un todo. Su espíritu debe elevarse sobre las cosas insignificantes a su alrededor. Tienen que enfrentar al Estado ; entran en la esfera de la política. Los problemas de la revolución deben ser enfrentados.”

A. Pannekoek. El sindicalismo. Publicat per Ediciones Mayo1937, Burdeus 1976 (reedició de 1973)