1r de maig 2017. Passem a l’ofensiva

[Article publicat inicialment al Diari del Treball (accés a l’enllaç original)]

Com diu el títol d’aquest petit article, com a mínim la CGT aquest 1r de maig no sortirem al carrer per queixar-nos. Com n’estem de malament els i les treballadores ho sabem perfectament tots i totes. Els nostres sous no han parat de perdre poder adquisitiu. Cada vegada som més els/les que no parem d’encadenar contractes o se’ns imposa una situació d’interinitat a la feina. I això els que “tenim sort” de tenir contracte, quan realment és indignant el fet de veure com una fortuna el tenir un contracte precari. Fins i tots els que tenim una feina fixa vivim també molt més de prop l’amenaça dels acomiadaments fàcils o de la degradació de les nostres condicions laborals. Tot això conviu amb l’aparheit quotidià que pateix un percentatge considerable de la població a qui les lleis d’estrangeria continuen negant drets bàsics de ciutadania. També podria esmentar els milers de desnonaments per enriquir els bancs o les polítiques repressives contra els i les que lluitem contra tantes injustícies. Ho sabem. Ho vivim. Ho patim. Però aquest 1r de maig  no parlarem de tot això. No. Volem parlar de nosaltres. De les nostres lluites. De fet, més que parlar, volem fer.

Els darrers anys el sindicalisme de combat i els moviments socials alternatius hem travessat una època certament convulsa. Per una banda, el miratge de la institució sovint ha facilitat la il·lusió d’alternatives a unes lluites de carrer i a la feina que no acabaven d’arrencar. Per l’altra, hem sentit de vegades com des de les pròpies institucions s’apropiaven de referents i discursos que sempre havien sigut els nostres. Hem vist pancartes de “volem acollir” a molts ajuntaments que, per la seva banda, seguien perseguint la venda al carrer per part de persones migrants. Hem escoltat promeses de remunicipalitzar serveis mentre se’n subcontractaven per la porta del darrera a empreses multiserveis. Hem assistit perplexes a la reivindicació de l’anarcosindicalisme per part de persones que, en la seva pràctica política, se situen en un extrem diametralment oposat. Talment com si l’anarcosindicalisme fos una peça de museu mancada ja de vitalitat.

Jo diria que, no obstant, aquesta fase ja l’hem superat. Els darrers mesos veiem, com si d’una primavera avançada es tractés, com les protestes al món del treball han anat rebrotant aquí i allà. Una vaga en una empresa d’autobusos del Baix Llobregat. Una altra en personal de neteja externalitzat d’una institució pública. Novament una altra a transports d’una gran ciutat, en cambrers i cambreres dels trens l’alta velocitat, a hospitals privats, a l’ensenyament, al telemàrqueting o en una important asseguradora. Conflictes que també s’expressen en manifestacions i assemblees en cotxeres de camions o tallers de trens, per esmentar-ne algunes. Símptoma d’aquesta nova realitat és la recuperació de les hores de vaga i del nombre de vaguistes a Catalunya i, molt especialment, a les comarques barcelonines. I,  en general, a tots aquests conflictes la CGT hi ha sigut ben present.

Quasi quaranta anys de sindicalisme de delegació i concertació ens han mostrat els límits del model sindical construït de la mà del Règim del 78. A cops de reforma laboral dictada pel govern de torn, de sentència judicial i d’atacs a nivell de cada empresa particular hem vist com aquest model sindical, gairebé sempre a la defensiva, ha fallat a l’hora d’evitar l’imparable degoteig de la pèrdua de drets. Un fracàs que és inevitable quan hom busca espais d’acord amb qui ocupa una posició de força, com és el cas de tot empresari en una relació laboral capitalista, i és ben conscient de la seva posició.

Aquest 1r de maig possiblement representi una nova fase dins del moviment sindical. El temps de la professionalització del sindicalisme, de la delegació i de la concertació està arribant a la seva fi. De manera encara tènue, un sindicalisme diferent està prenent cos i recuperant espai. És un sindicalisme que reprèn el conflicte, no com un fetitxe, sinó com una eina efectiva per aco0nseguir conquestes per a la immensa majoria de la població que som la classe treballadora. Que sap que la burgesia, que té el poder econòmic i polític, no cedirà en els seus interessos si no pateix una força que l’obligui a fer-ho. És un sindicalisme que, a més, entoma aquest conflicte a partir de la força que ens dóna el fer-lo entre totes i tots. Sense institucionalitzar la delegació, cercant la participació col·lectiva a través d’espais horitzontals i assemblearis. També és un sindicalisme que és conscient que la seva força ve, a banda de la col·lectivitat, de l’acció directa entesa com tota actuació a partir d’ell mateix, dels seus propis mitjans i en funció d’uns objectius també propis. I que això implica trencar els límits de cada empresa, o la separació entre el carrer i la feina, per construir aquesta acció col·lectiva sobre la base del suport mutu i la solidaritat.

És per això que des de CGT  diem que el temps de la queixa s’ha acabat. Que ens posem en moviment. I que és en aquest moviment que iniciem que ens enfortim també com organització. Nosaltres com a sindicat i els moviments socials com altres espais d’articulació d’accions col·lectives.  El camí es fa caminant i en aquest caminar aspirem a obrir petites lluites aquí i allà. Lluites per guanyar, lluites que potser no ocuparan grans titulars a la premsa però que aspiren a obtenir victòries. És per això que diem que, contra el capital i l’explotació, però en canvi a favor de la vida en ella mateixa, passem a l’ofensiva.

Fora de les institucions, ara ens toca a nosaltres

Quan fa uns anys amb un seguit de companyes vam renovar el secretariat permanent de la CGT de Catalunya ho vam fer tenint molt clar que volíem promoure un sindicalisme de conflicte. Fins i tot anant més enllà del que molts entenen per sindicalisme, volíem que la CGT formés part d’un conjunt de moviments socials en confrontació amb l’ordre econòmic, social i polític establert. Lluny del fetitxisme, pensàvem que era a través de la confrontació que podíem obtenir cessions del capitalisme, conflicte que calia gestionar amb els mitjans i escenaris específics de cada situació. Enteníem i entenem que el conflicte existeix entre classes, i que la qüestió és si volem equilibrar una disputa escandalosament desigual o si ens quedem observant la següent derrota. Era l’any 2014. Feia tot just 3 anys de la primavera del 15M a la que poc abans l’havia precedit l’okupació del banc de plaça Catalunya de Barcelona. Més tard havien vingut també les vagues generals del 2012, enmig de moltes imatges de lluita contra desnonaments i escarnis, de vagues sectorials, de mobilitzacions en defensa dels serveis públics. En aquell context érem moltes i molts els que pensàvem que podíem construir subjectes de lluita, portant la iniciativa i exercint el conflicte, amb la finalitat de recuperar lluites com les del primer terç del s. XX. Però en el s. XXI.

En aquest escenari vam arribar a l’SP de la CGT de Catalunya en un congrés, el de Mataró, que va aprovar acords al respecte (tot i que tots i totes sabem que en textos per escrit les coses cal dir-les suaument). Potser anàvem ja un pèl tard i, a cavall passat, alguns indicis ja ho evidenciaven. Els “brots verds” de que parlava el De Guindos aquella època començaven a donar resultats pel capital: a les converses de bars i de carrer se seguia parlant dels bancs i les seves conductes “mafioses”, del servilisme de la classe política cap a les grans empreses, de l’atur i dels salaris de merda. Però potser se’n xerrava una mica menys que abans perquè, encara que amb sous miserables, començàvem a conèixer algú que havia trobat una nova feina (molt pitjor pagada que el que un hauria esperat 5 anys abans, això si). I, a més, gent que molts/es i moltes de nosaltres coneixíem havien arribat al Parlament i sortien cada vegada més als mitjans de comunicació del sistema, on semblava que s’hi trobaven d’allò més còmodes. Era l’època dels 3 diputats de la CUP al Parlament de Catalunya, de l’aparició del Procés Constituent sota els focus de TV3 i de les tertúlies a la Sexta amb el Pablo Iglesias.

Com deia, vam arribar una primavera. La del 2014. Tot just 10 dies després del seu congrés, pel Sant Jordi d’aquell any la CGT va promoure un atac contra la FNAC, la cadena multinacional de botigues de llibres, discos i informàtica que sota una aparença “progre” i intel·lectual precaritza vides amb mini-jobs i mini-salaris i contribueix a la desaparició de llibreries i botigues de discos de barri. I va sortir prou bé. Amb un cost mínim pels treballadors/es, socialitzant el conflicte i fent-nos-en a tots partícips, va provocar el màxim de dany a l’empresa. Precisament el dia de més vendes de tot l’any. També poc més tard, el mes de maig, hi va haver a Barcelona i altres llocs de Catalunya l’”efecte Can Vies”. El conflicte, en estat pur, va prendre els carrers i es va estendre fent que un barri sencer guanyés front les pales de les excavadores i l’especulació. A altres llocs de l’estat, com el barri burgalés de Gamonal, situacions similars generaven respostes comparables. En aquest context, plantejaments com els nostres (i clarament no només nostres), de situar el conflicte en el centre de l’acció col·lectiva i de socialitzar les lluites, tenien encara audiència en moviments socials i els seus militants. Però per poc temps.

Potser no ens en vam adonar amb l’agilitat que hauria convingut, però l’escenari va canviar ràpidament malgrat una darrera mostra de la potencialitat de la lluita que va evidenciar la lluita socio-laboral de Movistar, a la primavera de 2015.. Per una banda, es van normalitzar operacions repressives contra espais anarquistes i llibertaris. Van ser les anomenades operacions Pinyata i Pandora, fetes a “bombo y platillo” i convenientment teatralitzades per la policia i els mitjans. Com a resultat, a banda de la presó, de les causes pendents i de les obligacions de signar al jutjat a per a desenes de militants de moviments socials, es va criminalitzar l’acció política que obertament refusava situar les institucions com a marc de referència. A l’altra cara de la moneda hi havia l’antítesi: càmeres i micros oberts pels “cavalls de Troia” i per qui anunciava l’assalt al cel a través de les institucions. I ràpidament, gairebé sense adornar-nos-en, l’espai que abans ocupaven a les converses les crítiques a bancs o a la precarietat ara passaven a suplir-lo discursos al Parlament (o al Congrés) o debats sobre si calia envestir al Mas o, més recentment, aprovar els pressupostos autonòmics dels seus successors. És notori que hem perdut la iniciativa. O que ens l’han presa. O les dues coses ja que nosaltres no vam saber proposar alternatives. Però, en tot cas, ja no la tenim.

No és cert que no es mogui res fora de les institucions. I repetir-lo reiteradament pot acabar facilitant excuses per qui no vol fer res fora de les institucions. A l’àmbit estrictament laboral, les hores de vaga es recuperen. Estan tornant a créixer al conjunt de l’Estat i, de manera molt més acusada, a les comarques barcelonines (segons l’INE, aquestes comarques representen el 40% dels i les vaguistes de tot l’estat espanyol al 2016). Conflictes n’hi ha, aquí i allà. Ara se n’obre un i al cap de poc un altre a un altre sector o municipi. I sovint n’obtenim victòries: nòmines impagades que es paguen, millora en alguna condició de treball, etc. I nosaltres seguim plantejant un discurs on el conflicte i una posició activa per part nostra segueixen sent el centre.

Ara, però, són paraules que en alguns llocs cauen en un sac trencat. Segurament dins dels centres de treball l’audiència és fins i tot superior a la de fa tres anys. Però fora, ja no. Desenes de persones de referència de moviments socials ara mateix prioritzen pensar com defineixen la seva relació amb les institucions. Una relació que no necessàriament és personal, sinó que sovint poden entendre com a política. Algunes, senzillament, n’ocupen cadires. D’altres, de manera individual o a través de projectes que podien haver promogut ja d’abans, fan tasques per aquestes mateixes institucions. Imagino que, en els diferents casos (i sent optimista), aquestes actuacions venen motivades per la creença que poden generar resultats socialment reivindicables: accions en favor de llogaters, de la venda ambulant, promoció d’iniciatives cooperatives o, simplement, acció política a parlaments i consistoris. No entro a valorar-ho. Únicament apunto que aquesta no és la nostra política, doncs no definim els objectius ni els mitjans a partir de nosaltres mateixos. Per contra, resta mediatitzada per unes regles del joc imposades fora -i en contra- de nosaltres des dels poders de l’estat i del capital.

Si hem perdut la iniciativa, cal recuperar-la. Cal repensar com i, també, amb qui. En relació el treball, hem de tenir present que hi ha un alleugeriment general de la pressió per a molta gent. L’atur i la precarietat segueixen a l’ordre del dia, però hi ha més petites feines que si bé són molt precàries, permeten a molta gent pagar lloguers en pisos compartits i comprar el menjar bàsic. Possiblement hem d’aprofundir les batalles concretes en aquests espais. Empresa a empresa i obtenint victòries petites a cada lloc. Encendre i foc aquí, i després un altre allà quan el rimer fumegi. I, de la mateixa manera en els moviments socials, en lluites com les dels llogaters/es, ocupacions, etc.

Possiblement, caldrà cercar nous i noves interlocutores. I nous referents. Aquells companys/es (o excompanys/es) que es pensen a sí mateixos o la seva acció col·lectiva en relació les institucions i els seus debats possiblement no veuran els nostres plantejaments com una interpel·lació directa, en el sentit de lluites a construir. Potser aquesta és una realitat que no ens agrada reconèixer, però em temo que és la realitat real. Per tant, caldrà assumir-la. Ens tocarà, doncs, reconstruir el front dels moviments socials amb aquelles que encara hi siguem i,  sobretot, facilitar la incorporació de nous militants i nous projectes. I haurem de pensar bé com ens ho fem i què plantegem.

Mentre, nosaltres a l’àmbit sindical, mirem de mantenir la iniciativa i incrementar la pressió i la lluita.