Que el feixisme entri a les institucions no és el problema (real)

Alarma. El feixisme entra a les institucions. Tenen una vice-presidència del Congrés de Diputats!

Tots els mitjans en parlen. Fins i tot hi ha qui, amb proclames grandiloqüents, situa com una batalla de l’antifeixisme evitar que Vox estigui a la mesa del Congrés. Des del meu punt de vista, entrar a aquest joc és un greu error. M’explico.

El problema no és que el feixisme entri a les institucions. Si entra és perquè el feixisme existeix. Als barris on vivim la classe treballadora cada vegada és més freqüent que Vox i altres organitzacions puguin muntar una parada sense que hi hagi grans mostres de rebuig. Actituds racistes i antiimmigració existeixen als barris, a les converses de bar, dinars familiars i als centres de treball. Quan en alguns centres de treball comencem a sentir remors que plantegen una selecció dels/les treballadores en funció del seu origen, aquí sí que tenim un problema. Quan a les places, es vincula inseguretat a pobresa i a migració. És habitual escoltar que per resoldre problemes socials cal un enduriment del codi penal i un increment dels policies al carrer. Que detinguin més i que “els delinqüents no surtin al carrers al cap d’unes poques hores”.  Converses així les sentim. Un dia i l’altre. I també convivim amb actituds “machirules” que molt sovint són un producte prefabricat per les televisions per dictar com hem de ser els homes i les dones.

Tot això ho estem vivint. Cada dia i a molts racons de la nostra quotidianitat. Aquest és un dels aliments del feixisme i fa temps ens el trobem fins a la sopa. La llei i l’ordre com a resposta als problemes socials. La il·lusió de la pàtria per igualar-nos a uns quants per sobre i amagant les diferències i explotacions de classe. La por a allò que ens vingui de fora, persones, coses i idees, per garantir el manteniment de l’estatus quo.

D’això els mitjans de comunicació, els mateixos que sovint fan de subtil canal de transmissió d’aquests plantejaments, no en parlen. En canvi, fan escarafalls de la presència de polítics d’ultradreta a les institucions. I aconsegueixen que molta gent concentrem l’atenció cap aquest fet. Ens identifiquen el problema i condueixen la nostra resposta cap aquí, gairebé com una lluita prefabricada. Fem fora el feixisme de les institucions, repetim. Mentre, als barris i a la feina tenen un ampli camp per córrer.

Aquesta trampa té moltes cares, i totes elles no són gens innocents:

UNA. Blanquegen les institucions, com si el propi estat i el capitalisme que les han creat i les sustentes no tingués cap responsabilitat en el feixisme. I ja sabem que és el contrari.

DUES. Ens assenyalen que la lluita política és a les institucions. Es tracta d’una pota d’una cosa habitual en els mitjans: el debat sobre la realitat el fan i consisteix en declaracions de polítics institucionals. La resta no compta o es relega al capítol de successos.

TRES. Ratifiquen el monopoli de la política per part de l’Estat. Si la batalla política és a les institucions, a nosaltres només ens pertoca asseure’ns i esperar. A consumir, en tot cas, una realitat prefabricada pels mitjans i les institucions que els mantenen.

QUATRE. Relegant-nos a un paper passiu, s’obre l’espai per l’aparició de salvadors. I, no ens enganyem, mentre nosaltres estem quiets mirant les institucions, els feixistes piquen pedra, barri a barri i feina a feina amb l’ajuda d’un discurs, el dels propis mitjans, que en el fons fa que allò que plantegen es vegi com lògic i normal.

Ja se que ara mateix no queda gairebé dir-ho, però ho repeteixo. Que el feixisme arribi a les institucions no és el problema. El problema és la mateixa existència del feixisme. I ho amplifica el fet que el veiem com a problema principalment quan entra a un parlament.