Anarcosindicalisme i coronarivus

Històricament, l’anarcosindicalisme ens hem caracteritzat per plantejar alternatives radicals al poder i a les formes seves formes d’entendre i modelar la realitat. És inherent a la nostra voluntat de canviar una societat profundament injusta i inhumana per a gran part de la humanitat. Ho hem fet en moltes situacions, també en casos d’emergència. Així, per exemple, l’any 1936 es van construir en un temps rècord molts refugis antiaeris per protegir la població dels bombardejos feixistes. Amb organització popular col·lectiva i horitzontal, com a expressió de la nova societat que es volia construir. I es van salvar milers de vida. En canvi, al Regne Unit Churchill, que era conservador, en plena batalla d’Anglaterra va tenir por que una iniciativa similar propagués idees revolucionàries entre la població anglesa. Unes idees que li feien més por que les bombes nazis. Per evitar qualsevol resposta col·lectiva de la societat, va promoure que la gent es fes construccions de llauna als patis de casa de seva. Van morir-hi milers de persones.

Ara vivim una nova situació d’emergència. No és una guerra, però l’expansió del coronavirus ens està trencant la normalitat. És innegable que hi ha una situació d’epidèmia causada per un virus molt contagiós. I que d’entre els casos greus hi ha una mortalitat superior a les de les grips comunes. Per tant, d’això no en vull parlar. Totes i tots rebem moltes notícies, algunes més serioses i rigoroses i d’altres molt menys, inflades o clarament deformades per crear alarma. Intuïm que darrera l’alarmisme que fa mesos que han construït els mitjans de comunicació hi ha més finalitats que el simple control de l’expansió de l’epidèmia (per exemple, avui el Pere Aragonés prometent ajuts públics a empreses privades). Sabem també que una sanitat infrafinançada, retallada i mutilada des de fa anys pot quedar col·lapsada per un sobtat augment dels ingressos.

El problema és que la immensa majoria de la població no tenim cap eina per distingir entre la base real de l’epidèmia, que existeix, i l’exageració intencionada per crear alarma social, que també existeix. I això ens deixa indefensos. No sabem què hi ha de cert, però sabem que no tot és cert. Som conscients que cal prendre mesures, però també de que algunes mesures es prendran amb altres finalitats (pràctiques control social, foment de l’individualisme, acomiadaments, canvis en les condicions de treball, etc). Tampoc vull entrar ara a parlar d’això.

Hi ha un altre element que cal tenir present. Ens pot semblar que des de l’anarcosindicalisme tenim poc marge de moviment en tot plegat, tret de la denúncia. Personalment, penso que això és fals i que, ben al contrari, podem adoptar un rol actiu. Amb les forces que tenim, però actiu. M’explico. Possiblement quan acabi d’escriure aquest post hauran tancat escoles i universitats. I residències o centres de dia de gent gran. I si no, ho faran en els dies següents. Molts treballadors i treballadores haurem de veure com organitzem el nostre dia a dia sota aquesta eventualitat. Com ens ho fem per continuar treballant amb la canalla a casa o si aconseguim les ajudes que l’administració ha promès per quan no puguem compatibilitzar una cosa amb l’altra.

Més o menys això va en la línia de tot el que ens estan traslladant des dels mitjans de comunicació, les empreses i les administracions. La protecció contra el virus és una cosa individual: rentem-nos, aïllem-nos de la resta de les persones, rentem-nos, tanquem-nos a casa i no ens moguem. L’obtenció d’aliments per a sobreviure mentre duri l’emergència és, igualment, una cosa individual: correm cap el supermercat, comprem queviures i guardem-los a casa.  Més o menys com els refugis de Churchill gairebé 80 anys més tard. I fora de l’esfera individual, l’Estat ja s’encarrega de tot. Posarà policies per patrullar els carrers i estacions de transport públic i dictarà les mesures oportunes per resoldre els problemes que tinguem. Si tenim sort, ens donaran ajudes per no anar a treballar. I ajudaran a les empreses per a que ens paguin una part del salari. També pagaran diners als hospitals privats perquè atenguin els malalts que la sanitat pública, que el propi estat ha minoritzat, no pot atendre.

Davant d’això considero que l’anarcosindicalisme no només no podem quedar-nos a casa, sinó que no hem de dedicar-nos a reproduir la mateixa manera d’enfocar les coses. És a dir, podem demanar més ajudes de l’Estat i que es garanteixi que ens podem aïllar correctament a casa sense perdre salari, etc. Però si només ens limitem a això estem renunciant al vessant que sempre hem tingut de voler transformar els esquemes de la realitat.

És per aquesta raó que penso que hem d’intentar replantejar la situació. Per exemple, si tanquen escoles, al marge del que demanem o no en termes d’ajuts públics, podem mirar d’enfortir les relacions als barris, entre veïnes i veïns. O entre els i les treballadores d’un mateix centre de treball. Podem promoure iniciatives col·lectives per tenir els nens i nenes que no poden anar a escola, amb cures compartides, tornant-nos i fent que l’esforç de fer-ho no ens recaigui a nivell individual. Igualment, ens podem organitzar també col·lectivament per la compra d’aliments o en l’atenció de les persones d’edat avançada que tinguin el centre de dia tancat. Més enllà de les cures que cal que les facin les persones especialitzades, hi ha moltes accions que podem fer col·lectivament.

Crec que les organitzacions populars, començant per l’anarcosindicalisme tenim una gran responsabilitat en com afrontem les properes setmanes. O ho fem des d’un paradigma diferent al que ens estan imposant, o el nostre nom serà només un nom.

Salvador Seguí, cent anys més tard

Aquest dimarts fa quasi cent anys, concretament 97, que pistolers a sou de la patronal catalana van assassinar dos anarcosindicalistes. Un era el Francesc Comas (el Perones) i un altre en Salvador Seguí. El seu assassinat va ser un més de molts i molts d’altres a mans de grups parapolicials i, sovint, de la mateixa Guàrdia Civil. Eren temps de conflicte i la burgesia catalana i l’Estat no van tenir cap problema en imbricar-se en la repressió del moviment obrer. No era la primera vegada ni, de lluny, ha sigut la darrera.

Quasi un segles més tard, sembla que hi ha certa moda en sectors de l’anomenada esquerra institucional en apropiar-se de noms i imatges del moviment obrer i llibertari de Catalunya i la resta de la Península Ibèrica. Salvador Seguí n’és un dels exemples paradigmàtics. I segurament ara, que torna a fer anys del seu assassinat, ho tornarem a veure i sentir.

Personalment, jo no se exactament què diria avui en dia en Salvador Seguí. De fet, crec que és poc rellevant. Junt amb moltes altres persones ell va construir la lluita obrera, anarcosindicalista, de fa un segle i ara som nosaltres a qui ens pertoca intentar fer el mateix cent anys més tard. No obstant, sí que estic segur què no acceptaria en Salvador Seguí si avui fos viu. I és d’això que vull parlar, tenint present que aquests dies tornarem a veure com es manipula la seva vida, les seves idees i les seves accions.

Seguí no acceptaria de cap manera que aquest sindicalisme actual que es marca com a fita la negociació col·lectiva pugui ser titllat de sindicalisme. I, per extensió, ell s’hi hauria mantingut clarament al marge o directament l’hauria combatut. Hauria defensat que entre la burgesia, els patrons, i els i les treballadores hi ha un conflicte evident i innegable. Que la riquesa dels primers existeix en la mesura en que hi ha l’explotació dels segons. Amb els salaris de fam del 1900 i poc i ara amb la precarietat creixent i salaris minvants de la segona meitat del s. XXI. Això deixa fora de lloc la política de la concertació com a eina per calmar el conflicte social defensada per les diferents formes de socialdemocràcia.

Seguí tampoc hauria acceptat un sindicalisme que participés de consells d’administració d’algunes grans empreses. Ni ell ni els i les seves companyes de la CNT de l’època haurien sigut radicalment intolerants davant d’aquestes pràctiques. El sindicalisme és una forma d’organització autònoma de la classe treballadora. Si és coherent amb aquest fet, ha de defensar la supressió de l’explotació capitalista i de l’Estat. En conseqüència, el sindicalisme no pot participar en les seves estructures. [Aquí, reconec, en algun moment haurem de repensar com encarem la nostra relació amb múltiples realitats de l’anarcosindicalisme actual: la presència en els comitès d’empresa, el recurs a institucions de l’estat – com Inspecció de Treball o la jurisdicció social, per exemple- per resoldre conflictes, etc.]

Seguí, ni tampoc els seus companys, permetria que el sindicalisme fomentés fraccionar i individualitzar la classe treballadora. D’exemples actualment en tenim molts. Hi ha (pseudo)sindicats que sistemàticament pacten dobles escales salarials. I també és una pràctica ben estesa en aquests suposats sindicats el promoure les demandes individuals dels treballadors per, diuen, resoldre determinades situacions de vulneració de drets. Amb això el que aconsegueixen és just l’oposat d’allò pel que van lluitar tant en Seguí com la resta: promoure que els i les treballadores es relacionin individualment amb el poder, ni que sigui via una acció judicial. El sindicalisme és, precisament, tot el contrari: cerca la unió, la solidaritat, la construcció d’una identitat col·lectiva de classe.

Podria seguir. La llista seria molt llarga i crec que a molts/es de nosaltres en vindrien molts altres exemples al cap. No acceptaria la criminalització actualment tant de moda de gairebé totes les formes d’acció directa, fins el punt que ens condiciona massa sovint. Tampoc aprovaria la por de créixer en nombre d’afiliats/des d’alguns sindicats, ja que per derrotar l’opressió cal ser moltes i molts. Crec que pensaria que minoritzar-se és, en definitiva, una manera de justificar la inacció. I tampoc crec que veiés amb bons ulls promoure l’expansió sindical diluint els principis del sindicalisme: un sindicat que no confronta el capital, que no defensa radicalment els interessos de la classe treballadora, que no practica la horitzontalitat en les decisions ni és actiu en la implicació, es torna en una altra cosa i deixa de ser un sindicat.

Com deia, intentar saber què pensaria concretament avui en dia gent com Salvador Seguí té poc sentit i pot portar-nos a escenaris de ciència ficció. Penso que ens és molt més útil tractar de definir què no faria i què no acceptaria. Sobre aquesta base, és a nosaltres a qui ens correspon seguir construint la lluita. Amb encerts i amb errors. I lluny del “postureig”, una altra actitud que ,vull pensar, Salvador Seguí hauria rebutjat.