Repressió i monopoli de la política

Fa uns dies, una persona em preguntava si creia que l’Operació Pandora i la recent aprovació al Congrés dels Diputats de la Ley de Seguridad Ciudadana tenien relació. De fet ella argumentava que varis diputats així ho havien dit, com si el fet de ser parlamentari atorgués autoritat a l’opinador. Jo li vaig dir que no, millor dit, que no ben bé. Que no creia que els registres i detencions de la matinada del dimarts 16 de desembre fossin una conseqüència directa dels tràmits parlamentaris del projecte de llei. Més aviat creia que les dues coses eren la cara d’una mateixa moneda, cosa que al meu parer és encara més greu. Que tant la llei com les detencions són el producte de la voluntat de refermar el monopoli de la política entorn les institucions. I que, per a mi el més preocupant, no eren ni de lluny les úniques iniciatives en aquest sentit. Miraré d’explicar-me.

Les finalitats de la Ley de Seguridad Ciudadana o Llei Mordassa.

És obvi que el projecte de llei que aquests dies ha passat del Congrés al Senat persegueix establir un setge als moviments populars, a la protesta. En el seu articulat la llei tipifica com a sancionables una gran quantitat d’accions i actuacions a l’espai públic i en pauta d’altres. Obliga a comunicar les manifestacions, impedeix fer-ne a determinats llocs o de segons quines modalitats, etc. Com mesures punitives per a qui transgredeixi la norma defineix una extensa tipologia de multes. No se’ns escapa que amb això la llei persegueix ofegar econòmicament a les persones i col·lectius que promouen o participen en accions reivindicatives. Allò que ni les porres de la policia, ni la criminalització mediàtica ni els processos judicials han acabat d’aconseguir, desactivar les lluites al carrer, la llei persegueix aconseguir-ho mitjançant centenars o milers de sancions administratives.

EnsEmmordassenTampoc se’ns escapa que qui ha promulgat la llei considera que és més efectiu inflar a les persones militants amb multes (amb els conseqüents embargaments en cas d’impagament) que amb processos judicials que fàcilment poden estimular campanyes polítiques de solidaritat. Ho hem vist en els darrers anys al nostre país i en el conjunt de l’Estat. Situacions repressives com l’empresonament de’n Franki de Terrassa, de la Núria Pórtulas, de la Laura de la CGT i d’altres vaguistes, etc. han despertat mobilitzacions i iniciatives socials que han acabat suavitzant la situació repressiva. De la mateixa manera, també hem experimentat que, quan la sanció consisteix en una multa, generalment es pateix de manera menys pública i és més difícil socialitzar el fet repressiu. Segurament el ministre considera que l’aplicació de la llei causarà un ofec econòmic de les persones militants que les acabarà desactivant com a lluitadores, malgrat que és una tasca nostra intentar que no se’n surti.

No obstant, penso que el més inquietant de la llei va més enllà de tot això. El projecte de Llei Mordassa busca eradicar la política de l’espai públic, del carrer. I quan parlo de política no em refereixo a les activitats pròpies dels que generalment anomenem “polítics”; és a dir: càrrecs escollits en processos electorals, alliberats de partits polítics, etc. Més aviat parlo de la capacitat que sempre hem tingut els humans de relacionar-nos entre nosaltres i col·lectivament plantejar com volem que sigui el nostre present i, per extensió, el futur. A la feina, al carrer, en ateneus, mitjançant assemblees i debats, tallant carrers, tancant centres de treball, alliberant espais, creant iniciatives educatives, d’economia social, etc.

Doncs el projecte de llei estipula que una bona part d’aquestes activitats polítiques són un tema d’ordre públic. I, com a tals, els considera que són competència de la policia. És la policia qui té la potestat d’autoritzar o no una reunió pública en funció d’un seguit de paràmetres. És la policia qui té la capacitat legal per considerar que ja n’hi ha prou, que una manifestació o una activitat pública no pot continuar i s’ha de dissoldre. La llei va reforçant la noció de que la política real, la que fem les persones, equival a desordre i, com a tal, ha de ser reprimida. Fixem-nos en el seu títol, Ley de seguridad ciudadana: reprimeix allò que, suposadament atempta contra l’estat de les coses associat acríticament a seguretat pública (per evident no cal rebatre que el capitalisme en cap cas suposa seguretat en les condicions de vida de la majoria de la població).

Si a la gran majoria de la població se’ns priva de la capacitat de fer política, de col·lectivitzar-nos i autogestionar la nostra vida, a qui li pertoca fer-ho? Òbviament la Llei Mordassa forma part de tot un corpus legislatiu i de pràctiques “polítiques” (ara sí, en el sentit tradicional del terme) que apunten en la mateixa direcció: a les institucions.

En aquest sentit, crec que l’Operació Pandora de la setmana passada persegueix un horitzó idèntic. Desactivar lluites socials, pràctiques concretes de fer política al carrer, fora de parlaments, ajuntaments i consells de districte. Ambdues, l’operació i la llei, són un producte del mateix, d’una manera de fer política, alienant-la de la majoria de les persones.

No només la Ley de Seguridad Ciudadana

Segur que si ens aturem a pensar-hi, a tots/es nosaltres ens venen al cap moltes situacions i iniciatives que assimilen l’espai col·lectiu a un problema d’ordre públic. Quan fa anys molts ajuntaments catalans i de la resta de l’Estat van començar a promoure normatives del civisme, en gran mesura imposaven aquests paràmetres. A Catalunya qui va fer això bàsicament van ser governs municipals de la pretesa “esquerra” institucional, ja que aleshores el tripartit concentrava una part molt important dels ajuntaments.

Més o menys en els mateixos anys, a finals de la primera dècada del segle, el conflicte entorn l’anomenat Pla Bolonya va mostrar tres quarts del mateix. Mentre els/les estudiants i una part dels treballadors/es de les universitats exigíem debatre i ser part de la construcció del sistema educatiu, la Generalitat de Catalunya i els diferents rectorats limitaven la situació a un simple problema d’ordre públic: negaven obrir la discussió al conjunt de les comunitats universitàries (i ja no cal dir, de la població) i plantejaven sovint la necessitat d’intervencions policials i sancions per a restituir la “normalitat”. I, mentrestant, es normalitzaven les porres en forma de Mossos d’Esquadra o de seguretat privada en els recintes universitaris, es va anar imposant la necessitat de definir formes de govern cada vegada més restringides i paraules com “governança”, com a sinònim d’exclusió en la participació política de la majoria, es van anar convertint cada vegada més habituals.

Rodea el congresoA l’àmbit laboral també podem citar-ne molts d’exemples. De fet, gran part del sindicalisme entra en aquest joc del monopoli institucional de la política. Actualment és un fet normal que l’activitat “sindical” (per dir-ne d’alguna manera) passi pels comitès d’empresa, les juntes i els delegats/des de personal. I que fora d’això no hi hagi res o pràcticament res. A molts llocs les assemblees les convoquen només els comitès. Les mobilitzacions també. Tret de les eleccions sindicals, els treballadors/es de moltes empreses no tenen actualment pràcticament cap espai on poder fer política al seu lloc de treball. Arriben a la feina, fan la jornada i tornen a casa. I a final de mes cobren. Mentre, professionals del sindicalisme gestionen el conflicte entre treball i capital a cada empresa. A data d’avui, les pràctiques sindicals que pretenen trencar aquesta manera de fer, col·lectivitzant l’acció sindical, obrint-la i des-jerarquitzant-la encara són molt poc habituals a la majoria de centres de treball.

Totes aquestes situacions no són noves, en absolut. Ja a inicis dels anys 1990’s l’okupació era tractada com un problema d’ordre públic i penal, i així ho vam anar denunciant reiteradament. I els anys 1980s la Ley Orgánica de Libertad Sindical definia els mecanismes per a restringir la participació sindical dels treballadors i treballadores i lliurava el monopoli de fer política als centres de treball a CCOO i UGT i als comitès d’empresa. De fet, tothom sabem que el Règim del 78 es va construir sota les faldilles d’una dictadura cada vegada més sobrepassada per mobilitzacions populars. També sabem que aquest nou règim va pivotar entre assumir alguns dels eslògans d’aquelles mobilitzacions (que en certes ocasions descontextualitzava i deslliurava de part del seu sentit, convertint-los en una espècie de fetitxe buit) i assimilar i desactivar els espais d’autoorganització popular. Igualment recordem com l’èxit d’aquell intent es va fer evident després de l’arribada de les suposades esquerres a les institucions, especialment a partir del 1982.

líder

Fora del monopoli de la política.

Diria que som molts (i moltes) els membres dels moviments socials i organitzacions populars que al llarg de la nostra vida hem entès la nostra militància com una acció política, en majúscules. Quan ens fèiem insubmisos fèiem política. Okupant un edifici buit i obrint-lo al barri fem política. Fent una assemblea en una plaça o en un centre de treball, fent funcionar un casal o un ateneu, en un piquet d’una vaga o recolzant un grup d’immigrants… fem política. Personalment, en els espais on he militat al llarg de la meva vida generalment ho hem tingut molt clar. La nostra lluita era (i és) col·lectiva, té com a finalitat construir el present i el futur i, per tant, és acció política. Ras i curt.

multitudDes de fa uns anys, i de manera possiblement més accentuada els darrers mesos, estem assistint a un reforçament del discurs de la política institucional. Ho veiem en els mitjans on, com descriu de manera encomiable la Laia Altarriba, sembla que parts dels nostres arguments hi siguin ara més presents que mai però despullats d’una part de la lògica que hi ha al darrere. I també estem observant en alguns espais organitzats i moviments socials, on guanya força una visió que clarament dóna prioritat, com acció política, a tot allò que es deriva de la participació institucional. Debats sobre eleccions i candidatures, converses sobre intervencions parlamentàries, afirmacions com la de “posar la política al servei de la gent”, creixement del culte a persones per sobre del reclam de les accions col·lectives, tot plegat se’ns presenta com a símptoma del que apunta ser el mateix: una regeneració del monopoli de la política. Dit d’una altra manera, un reforçament de les institucions i un buidatge dels espais comuns, carrers, centres de treball, universitats, etc., com a terrenys del conflicte i l’acció política. I tot plegat després d’un procés d’erosió patent de la referencialitat de les institucions per una part important de la població, i que s’ha fet evident tant en els alts índexs d’abstenció electoral com en les creixents mobilitzacions populars, especialment a partir del maig del 2011.

Els fenòmens que acabo de descriure i iniciatives repressives com l’Operació Pandora i la Llei Mordassa semblen ser parts d’un mateix procés. Procés que pot tenir algunes cares amables que busquen arrossegar-nos a alguns de nosaltres, com ho van fer amb una part de la generació els meus pares els anys 1970s. Però que també pot tenir la cara fosca i dura de la presó, les porres i les multes. Els resultats que busquen són els mateixos: consolidar un nou monopoli de la política entorn les institucions i buidar de contingut el carrer. Tots i totes sabem que, a més, quan un conflicte entra a l’àmbit institucional perd virulència i progressivament es va diluint. En definitiva, la política institucional amb un carrer (i unes fàbriques) adormit no suposa cap amenaça seriosa per l’odre social i econòmic.

Ara, el repte el tenim nosaltres. O hi entrem, o hi fem front. O participem de la privació a la majoria de les persones de la seva capacitat de ser agents polítics o fem precisament tot el contrari. Obrir la política implica una visió llibertària de la vida col·lectiva, on tothom en el nostre dia a dia som subjectes dels conflictes que defineixen la nostra realitat. Ni peons ni esclaus de discursos externs, sinó protagonistes. Quan a mitjans dels 1990s els i les joves de la meva generació vam decidir reprendre el carrer i trencar el consens de la Transició teníem clar que defensàvem aquesta perspectiva de la política. Pel camí hem anat creixent i, segurament, fent-nos més forts teixint complicitats i consolidant espais. No obstant, no hem guanyat i l’enemic continua sent el mateix: l’estat, l’imperialisme i el capital. No es tracta necessàriament de seguir fent el mateix que hem fet fins ara, d’acord. Però allò que fem ho hem de seguir fent des de la mateixa lògica. O som nosaltres, el poble, qui faci la política, o la política serà feta en contra nostra. I així ens va.

Anuncis

Cases buides, presons plenes.

“Hem vist tancats a la presó, homes plens de raó”

Dimarts al vespre em vaig trobar amb una vella amiga. Tot i que era fosc, estàvem enmig de la mani i la megafonia dels Mossos d’Esquadra anunciava una càrrega imminent, vaig poder veure ben bé el cansament a la seva cara. Abans de córrer em va explicar que s’havia passat bona part del dia a casa d’una altra amiga. El seu pis havia quedat buit i obert. Els Mossos hi havien entrat de matinada esbotzant la porta. Mentre em parlava m’anaven passant pel cap les imatges que tot just a la tarda s’havien anat fent públiques, filmades per la pròpia policia. Homes vestits de fosc, amb cares tapades, cascs i llanternes, a l’empara de la foscor de la nit entrant a cases a corre-cuita.

811119388_84397

Així va quedar l’Ateneu llibertari de Sant Andreu després del registre dels Mossos d’Esquadra

I em continuava explicant. Ningú els havia avisat, em va dir. El cas, és que la casa havia quedat oberta al matí, quan a ella se la van endur detinguda. I l’amiga que m’havia trobat em relatava com de potes enlaire estava tot plegat després del registre. I que havia dedicat el matí mirant de posar una mica d’ordre en el que havia sigut la llar d’una persona. On hi havia anat fent els seus espais, on s’hi sentia acollida quan ho necessitava i on compartia i construïa estones amb col·legues i companys/es. Tot això havia quedat esvaït per la visita policial. I ara la meva amiga intentava pal·liar mínimament el desastre, amb coses tant senzilles com buscar un pany, o un cadenat, per tancar una porta. Tot plegat en una estreta convivència amb el neguit de saber que l’amiga que hi vivia estava detinguda i que possiblement ho estaria uns quants dies sota el règim d’incomunicació que permet la legislació antiterrorista a l’Estat espanyol. Finalment la càrrega policial ens va interrompre. Va ser una conversa breu però amb el sentit de trobada amb una persona d’aquestes que saps que la vida t’anirà acostant ara aquí, ara allà. De la mà d’una lluita o d’una altra.

No vaig tenir temps de preguntar-li si havia pogut sentir la ràdio mentre feia endreçava la casa. Si havia escoltat com un programa rere l’altre, veu a veu, anaven reiterant allò de “terrorisme anarquista” que tant va sonar dimarts passat. De fet, es va repetir tant que jo vaig tenir la sensació que determinats mitjans es van oblidar, ni que fos durant una estona, del “Procés”, del 9-N, del debat sobre llistes úniques, eleccions plebiscitàries, etc. Si hagués tingut temps de parlar-ne amb ella crec que li hauria comentat la sensació de “dia de la marmota” que m’havia anat envaint al llarg de dia. Que una altra vegada tenia la sensació de despertar-me amb unes notícies que semblaven dictades per la policia o, com a mínim, una transcripció literal de la seva nota de premsa.

Han anat passant els dies. La noia que vivia a la casa ara està a la presó, a centenars de kilòmetres. Durant la setmana ens hem manifestat. Un bon grapat de milers, però molts menys dels que requereix la situació. Els mitjans de comunicació han suavitzat el seu to i alguns fins i tot han fet un petit assaig d’autocrítica de com van donar les notícies el dimarts, tot i que som molts els que pensem que a la propera hi tornaran. En tot cas, ara ells ja no en parlen. Els darrers dies ha vingut el Pablo Iglesias a Catalunya i ha fet un discurs. Ha concedit entrevistes i ha participat en debats i s’ha fet fotografies a llocs paradigmàtics de les lluites contra les retallades. I d’altres també han parlat i també han concedit entrevistes. I poc a poc les xarxes socials, junt amb els mitjans de comunicació han tornat al seu lloc. La realitat té massa coses, massa anècdotes, massa distraccions per no dedicar-les-hi l’atenció. Potser es tracta de flors d’un dia. De qüestions breus amb les que no adquirim cap compromís, però que tenen la capacitat de monopolitzar el nostre interès per unes poques hores.

Mentre tot això passa, unes cases que la nit del dilluns al dimarts encara tenien l’escalfor de quan hi viu algú avui continuen buides i plenes de cicatrius del pas de la policia. I les presons son un xic més plenes de gent que anhela un món lliure i just. Penso tot això notant un vent gèlid al clatell que em recorda que la previsible reforma política del règim actual no tolerarà que hi hagi qui no accepti les escenificacions que veurem propers mesos i anys. No, no ho podem oblidar. I nosaltres, a banda de lluitar també per la llibertat de les preses anarquistes, haurem de pensar com deixem sense efecte aquesta estratègia d’eleccions per a uns i repressió pels altres.

Nena i policia

I tu, què faràs per l’educació? (Adreçat a alguns professors mediàtics)

Fa quasi dues setmanes vaig dir que pensava que una de les properes grans batalles en la defensa dels interessos de les classes populars seria la lluita per revertir la nova reforma universitària. Algú em plantejava si aquest conflicte, en el cas que el fem esclatar (cosa que significaria que estem vius), seria una espècie de segona part de la lluita contra Bolonya. Jo crec que no, per moltes raons que no entraré a detallar. No obstant, em prenc la llicència d’esmentar-na tres. La primera és que els governs i rectors de torn ja han aprés la lliçó del conflicte del curs 2008-2009 i jugaran les seves cartes amb la màxima discreció. És a dir, no anticiparan els seus moviments, cosa que ja estem veient ara amb el procés d’aprovació de l’esborrany del Reial Decret en marxa. La segona és que del 2008 cap aquí ha plogut molt. primera_carregaEns han plogut cops de porra i càrregues policials. Hem ocupat places i carrers, aturat empreses, frenat desnonaments mentre conjuntament construíem una diagnosi dels nostres problemes que feia molts anys que no havia estat tant compartida.La tercera la trobem a la política (institucional). Jo no recordo haver vist mai tants companys meus, és a dir, professors i professores d’universitat engrescats en iniciatives d’entrar a les institucions, amb aspiracions fins i tot de guanyar-les i governar-les. Aquí no entraré a donar la meva opinió al respecte. Simplement diré que majoritàriament aquests col·legues busquen identificar-se amb l’esquerra, amb certes lluites socials i amb missatges de canvi de la realitat, ni que sigui de manera suau.

Aquest fet no deixa de ser rellevant per la lluita que ens ve a sobre ara, amb tot això de l’Estratègia Universitària 2015 i la reforma dels plans d’estudi. En els propers mesos segurament s’acceleraran un seguit d’iniciatives adreçades a fer una universitat més elitista, com a mínim en els nivells superiors dels estudis, en els que es s’obté l’especialització. I, sobretot, una universitat on s’hi pugui fer negocis. De fet, com a la sanitat, l’esquema de crear negocis amb l’activitat educativa ja fa anys que està en funcionament. Fa poc més d’un any, i referint-se al curs 2012-2013, el núm. 330 de La Directa ja va publicar un reportatge on es detallava que del total de 1.174 màsters que oferien les universitats públiques, 710 eren títols propis. És a dir, que més del 60% dels estudis de màster d’aquestes universitats eren privats. I quan dic privats, ho dic en diversos sentits. Els preus de les seves matrícules superen els dels màsters públics, duplicant-los, triplicant-los fins arribar, en alguns casos, a multiplicar-los per sis o per set. La selecció del professorat que hi participa és a dit, efectuat per qui promou la seva realització (sovint un únic o un petit grup de docents), sense els sistemes de concursos i certificació curricular que imperen a les titulacions públiques. I, en paral·lel, sovint hi ha quantioses retribucions dineràries als docents que hi participen. Pagaments que complementen llurs nòmines que, generalment, són de les més ben nodrides de les universitats.

BusinessBanner1Tot i que no m’hi vull entretenir gaire, aquest darrer punt és especialment vergonyós i no deixa gaire ben parat a una part del col·lectiu laboral al qual pertanyo. Prenc la llicència de citar un article titulat “Les universitats, el negoci de les retallades” aparegut el febrer de 2013 a la Revista Catalunya de la CGT i signat per en Joan Anguera Jordà. En ell hi deia:

Generalment el professorat d’aquest tipus de màsters cobra per la docència que hi realitza, malgrat que en molts cassos són professors a temps complert i amb dedicació exclusiva a les universitats públiques. Les xifres percebudes poden arribar a ser considerables. Per exemple, un màster impartit el 2009 a la UAB, i on a més de 7 professors titulars (entre ells un degà i un director de departament) hi van participar un ex-secretari general de la Generalitat,un ex-director general d’Endesa Distribución i un ex-director General de Nissan Ibèrica, el coordinador va cobrar20.000 € i els professors van cobrar1 20 € per hora de classe teòrica, 100 € per hora de classe pràctica, 100€ per alumne atès en tutoria pràctica i 32 € per tutoria de treball de recerca. En total, dietes a part, el conjunt del professorat d’aquest màster va cobrar 65.100 €, a part del coordinador. Un exemple encara més sorprenent és el doctorat en “Creació, estratègia i gestió d’empreses” que van acordar impartir conjuntament a Mèxic l’Instituto Tecnológico y de Estudios Superiores de Monterrey, de titularitat privada, i la UAB. La matrícula del curs, adreçat a alumnes d’alt poder adquisitiu i professors del centre mexicà, va costar 67.000 €. Els professors participants en la docència,designats per la UAB, van cobrar 407€ per cada hora de classe (el curs tenia420 hores), de supervisió del treball de recerca (fins a 110 hores totals) i de doctorat (330 hores), sumant un total per a tots ells de 350.000 €. A més, cadascun dels dos coordinadors va cobrar 20.350 €.

Segurament la situació actualment és més escandalosa, ni que sigui pel fet el nombre de màsters públics és menor mentre l’oferta de títols “propis”, fent servir l’eufemisme per referir-nos als privats, no ha parat de créixer com a mínim a nivell percentual. Tot plegat a mi em transmet la sensació que en Wert, consellers d’universitats i rectors saben prou quin joc juguen amb la tramitació i aprovació d’aquest decret. Obligaran a ampliar l’oferta d’assignatures de màster, donat que la majoria duplicaran el nombre de crèdits que tenen actualment. Per acabar-ho d’arreglar, aquest procés passarà en un context en que les administracions públiques empenyen a tancar màsters públics, amb l’excusa de la baixa matriculació. Tinc la sensació que sota la façana de la universitat pública es promou i s’incentiva cada vegada més la creació d’una docència privada; això si, amb el segell de la mateixa universitat. I que una part del professorat i participa de manera conscient i activa. Gairebé com empresaris, llençant un producte a un mercat i esperant que el màxim de consumidors el comprin. I si una reforma legal amplia pressiona encara més a aquests potencials consumidors, doncs encara millor.

Jo, si fos estudiant o futur estudiant aprofitaria la situació actual, on alguns professors més o menys joves salten a l’escenari de la política institucional. Els preguntaria obertament què en pensen de tot això. De fet, encara més, els demanaria què pensen fer per frenar aquesta nova escalada en la privatització de la docència universitària. Si ens acompanyaran en l’oposició al govern (i als rectorats?), si miraran cap una altra banda o si cauran del costat de qui demana “llei i odre”, encara que sigui sota les botes de la policia als campus. Si faran res per l’educació.

reconstruim la públicaNo sóc estudiant però, pensant-m’ho bé, crec que també els ho preguntaré. Hi ha en joc la dignitat de la meva feina i la lluita de l’educació. I no vull ni puc quedar-me assegut, mirant.