La CGT (també) encausada en el cas “27 i més”

Com sabeu, soc una més de les persones encausades dins del cas “27 i més”. Una més, com les altres 26 restants. Com cadascuna de nosaltres, hi ha motius que fan que estem en aquesta llista de persones que, amb noms i cognoms, van denunciar membres de l’anterior rectorat de la UAB fent ús del seu càrrec institucional. En cap dels casos s’individualitza la nostra relació amb els fets que fan que el fiscal ens demani més d’onze anys de presó per a cadascú de nosaltres. Simplement, de nosaltres, es diu que érem (o som) de la CAF (Coordinadora d’assemblees de facultat), el SEPC (Sindicat d’estudiants dels Països Catalans) o la CGT, com en el meu cas. Però darrera hi ha altres motius. Nosaltres ho sabem com ho tenia molt clar qui ens va denunciar en el marc de la cacera de bruixes van promoure aquell 2013.

img_0221

En el meu cas, a ningú se li escapa que soc afiliat a la Confederació General del Treball, la CGT. A la Universitat Autònoma de Barcelona des de finals del 2006 he desenvolupat activament tasques de lluita sindical, tant dins del Comitè d’empresa com a peu d’aula, d’assemblees, vagues i mobilitzacions diverses. Fent sindicalisme allà on realment es fa sindicalisme, fora dels comitès i en contacte directe amb els i les treballadors/es, la CGT a la UAB ha anat creixent els darrers 10 anys. A l’inici de les retallades del govern Mas – Mas Colell, que amagaven privatitzacions i negocis milionaris amb un dret social com és el de l’educació, des de la CGT vam denunciar tot el procés. Denunciar-lo traient a la llum interessos ocults d’alguns membres d’alt nivell de les universitats i, sobretot, organitzant espais de conflicte per fer-hi front.

Van ser temps d’assemblees, de debats, de manifestacions, de vagues, d’iniciatives diverses. Reprenent les experiències de les lluites contra el Pla Bolonya, vam construir espais de lluita on les fronteres estamentals a les universitats es diluïen. Vam fer saltar pels aires la jerarquia professor/a – estudiant, i vam posar en pràctica un caminar colze a colze professorat, estudiants i la resta de treballadors/es de les universitats. En plànol d’igualtat, subvertint també l’increment de l’autoritarisme que s’estava estenent pel món acadèmic. Van fer acció directa per evitar centenars d’acomiadaments i vam atrevir-nos a intentar que un afiliat nostre fos rector de la UAB. De fet, vam guanyar les eleccions amb un 79% dels vots, però vam perdre perquè el professorat de més amunt, el que gairebé sempre ha manat i que veu en la privatització de les universitats una oportunitat de negoci privat, va voler que perdéssim (i el seu vot val molt més que el de la resta, gràcies a la LOU del J M. Aznar).

Des de la CGT vam aconseguir, també, treure a la llum aquests negocis. Mostrar com el nostre rector d’aleshores hi estava implicat, tant ells com molts del apologètics de les privatitzacions i de la guerra contra els drets dels treballadors/es, amb Mas-Colell al capdavant a Catalunya. Negocis privats, sobresous i vincles amb empreses privades van començar a ser temes recurrents en converses a la UAB. En definitiva, vam alçar la veu i vam ser un dels referents d’unes comunitats universitàries que van decidir no tancar els ulls davant d’una de les pitjors agressions contra l’educació dels darrers anys. Especialment a la UAB.

D’aquí que el meu nom formés part de la llista de 27 noms que l’antic rectorat de la UAB va lliurar a la policia. Una més de les 27 històries que hi ha al darrera d’aquesta llista. Totes elles de lluita i dignitat. En el meu cas, és l’acció sindical de la CGT la denunciada. I van fer servir la cacera de bruixes, la repressió de la més pura vella escola, per intentar robar-nos la paraula i la força. Qui ho va fer, no obstant, potser no va calcular que, darrera la secció sindical de la UAB, hi havia tota la Confederació General del Treball. Perquè un sindicat és unió, és suport mutu i solidaritat i, sobretot, és lluita. I aquests dies, també en aquest assumpte, ho estem mostrant.

Anuncis

Cerca i captura

Ja fa temps que la dignitat rebel viu en un estat permanent de cerca i captura. Des dels empresonaments de les vagues generals, a les reixes contra la música, contra qui defensa la terra i els barris com a lloc per viure i no per especular-hi, …. contra tantes i tants i tantes raons que no caben en un post que vol ser breu.

Algú avui pot pensar que ara m’ha tocat també a mi. Però no és ben bé cert. Les ordres de cerca i captura contra altres companyes i companys del cas 27 i més també eren contra mi, i contra totes i tots nosaltres. La persecució política contra sindicalistes (recordo encara la presó de tantes per la vaga general del 29M del 2012, entre elles la companya Laura) també ens empresonava una mica a tots i totes. El dret penal de l’enemic, cada vegada més normalitzat i que empresona cantants de rap i independentistes, també ens ataca a nosaltres. De la mateixa manera que la persecució de l’anarquisme amb les operacions policials degudament televisades Pinyata i Pandora ens feien, a totes i tots, més vulnerables davant els abusos de l’Estat.

La dignitat rebel viu en cerca i captura des de fa temps. Però nosaltres rebutgem normalitzar-ho. Seguim indignant-nos. Seguim notant com se’ns posa la pell de gallina a cada nou cas. Perquè estem vius. Vius i vives. I davant de cada envit d’aquest estat que cada vegada es destapa més com el que és, nosaltres ens enfortim responent, amb dignitat i la cara ben alta. Ja fa temps que hem superat els temps de seguir com baules els camins de la repressió. Ara, nosaltres, ens afirmem sent nosaltres, desobeint i sent, precisament, un jo plural.

GAT_IWW

Seguim desobeint el règim

27iM_ret

Ahir van detenir dues companyes del cas 27iMés. Encausades, com jo i com les 24 persones restants. Juntes sumem 27 i ens enfrontem a peticions d’entre 11 anys i 5 mesos i 14 anys de presó. Per defensar la universitat pública i, en general, l’educació al servei dels interessos socials.  Ni més ni menys.

També ahir vaig rebre una notificació del mateix jutjat on se’m citava el dia 21 de febrer per recollir l’escrit d’obertura de judici oral. Pel mateix paper que motiva que als meus companys/es els detinguin per donar-los-hi, a mi em citen un cop més. Potser em tracten diferent perquè sóc professor i ells i elles ex-estudiants. Òbviament cadascú és qui és, treballa (o no treballa) on pot, etc. Però si una cosa compartim els i les 27, i tot el teixit solidari que ens acompanya, és la lluita per una societat millor i, això vol dir, també per l’educació. En aquest marc de lluita compartida, jo he comentat diverses vegades que no pensava anar a recollir cap escrit que marqués l’inici d’un judici que considerem polític. Que és una represàlia directa al nostre compromís.

Perquè no vull cap tracte preferent ni diferencial i perquè penso que la repressió l’hem de respondre amb la nostra iniciativa política i no assumint-ne les seves regles i camins, així ho vaig comunicar ahir al Jutjat d’Instrucció núm.3 a Cerdanyola. Amb un text que copio a sota. I mentre, en seguiré posant la samarreta verda dels i les encausades en aquest procés, que diu, entre d’altres coses, que “Seguim desobeint el règim”.


Informat per la meva advocada de la citació pel proper 21 de febrer, els comunico que:

  • Ja vaig comparèixer davant del jutge l’any 2015 per declarar
  • Davant la manca de base de l’acusació que es formula contra meu, no em personaré per voluntat pròpia en relació aquest procediment

 Soc professor de la Universitat Autònoma de Barcelona i sindicalista. El meu compromís amb una universitat pública i social ha sigut sempre públic i explícit, amb la meva feina acadèmica i la meva tasca sindical. Una tasca i un compromís que no ha de ser objecte d’un tractament judicial i que continuaré fent com fins ara assistint diàriament al meu lloc de treball al Departament de Prehistòria de la UAB. No pretenc defugir res ni ningú. Senzillament no trobo explicació a un procediment penal com aquest si no és per reprimir la meva militància sindical i de lluita contra la privatització de la universitat.

 Cordialment

Ermengol Gassiot Ballbè

Pep X

Pep_X

Estic segur que no has deixat indiferent a ningú que t’hagi conegut. Això és un símptoma de que tu, Pep, amic i company, has viscut la vida. Fent-la, creant i recreant espais, situacions i realitats. I que no t’has limitat a passar per ella, per la vida, com un simple consumidor de realitats prefabricades. Ben al contrari de com ens volen des d’aquest poder que t’has negat a assumir i que has combatut, de manera original i constant, al llarg de la teva vida. I, també, amb la teva mort. Una mort que, com diu un company, també ha sigut una lliçó. Una de tantes altres que ens has anat donant vivint.

Podria enumerar una llarga llista de records, d’històries viscudes i de situacions creades amb tu o gràcies a tu. I molts companys i companyes de Terrassa en podrien afegir moltíssimes més. Fins formar una espècie de calidoscopi que podria acostar-se a reflectir una mica el que has sigut i el que ets, Pep. Em limito a recordar-te’n dues. Una, el “psicodrama”. Una paraula, una eina que teatralitzava fins l’absurd les complicades situacions i escenaris del dia a dia i de les múltiples lluites. Amb ella ens estampaves a la cara les nostres contradiccions i les nostres virtuts, si és que en teníem, i ens ajudaves a conviure amb elles. Una espècie de teatre de l’absurd, com a tu t’agradava recordar sovint, fet poble, fet gent normal, i ofert als “alternatius de merda”, com també tu mateix deies.

La segona, el locutori d’una presó espanyola, a centenars de kilòmetres de Terrassa. Una d’aquestes presons que havies visitat tants cops, amb molts i moltes de nosaltres. Com a acte d’amor i com a acte de lluita, ambdues coses barrejades. Recordo una bandera prohibida desplegada, puny alçat, per fondre’ns amb els presos de l’altra banda del vidre. Un petit acte de resistència de fa anys que no ocuparà mai cap gran relat ni res per l’estil. Perquè, Pep, tu eres i ets d’aquells dels que la història la fan i no dels que es construeixen explicant-la. Crec que som molts els terrassencs i les terrassenques que en aquells anys de lluita de la segona meitat dels noranta també vam aprendre això de tu.

Que la terra et sigui lleu, estimat amic.