Treballo a l’àmbit de la recerca i la docència universitària. Soc arqueòleg. Aquest 2020, amb 48 anys, he tingut el primer contracte indefinit de la meva vida. Ha entrat en vigor el passat octubre. La meva vinculació oficial amb la UAB com a investigador havia començat l’1 de gener de 1997. Gairebé 24 anys abans. Uns mesos abans, el maig del 1996, la mateixa UAB m’havia enviat a fer classes a una universitat de Nicaragua en el marc d’un conveni que tenia. En síntesi, mitja vida amb contractes precaris, amb beques sense cotitzar, amb feina sense contracte. I jo soc dels afortunats. Molts d’altres han desaparegut simplement sense deixar rastre.
Pot semblar una innocentada (començo a escriure aquest post un 28 de desembre), però no ho és. Tampoc és ciència ficció ni res similar. De tot el que he dit i del que explicaré tot seguit, hi ha múltiples proves documentals. Avui parlaré de mi però, la meva, és una història com tantes altres de l’àmbit acadèmic al nostre país i al conjunt de l’Estat. I, com deia, soc dels afortunats. El sistema de recerca i docència universitari és profundament injust. Opera amb pressupostos misèrrims gràcies a la precarietat de milers i als beneficis, prebendes i poder jeràrquic d’alguns/es. I, en gran part, si funciona és perquè molts i moltes de nosaltres ens creiem les nostres recerques i el fet de compartir la nostra formació a través l’activitat docent. Malgrat que sabem que se’ns explota. Per això avui, amb la meva història, ho vull denunciar.
El gener de l’any 1997 vaig guanyar una beca FI per fer una tesi doctoral. Aquell va ser el punt de sortida a la meva relació amb la UAB més enllà de la matriculació a cursos de llicenciatura i doctorat. Era un punt de partida fals, perquè la mateixa universitat m’havia enviat a Nicaragua a impartir docència a la llicenciatura d’arqueologia que estava promovent conjuntament amb la UNAN-Managua. D’això no n’hi havia cap paper. Una companya i jo hi vam anar, tot i això, convençuts. Vèiem una forma de compartir els nostres coneixements, una altra manera de portar a la pràctica la solidaritat en la que feia anys que hi militàvem. En tot cas, al marge de les hores de classe a Managua sense cap contracte pel mig, l’inici “oficial” d’aquesta història és el dia 1 de gener de l’any 1997.
Durant els 4 següents anys vaig estar fent la tesi doctoral. Era un investigador predoc, com els i les que actualment tenen un contracte laboral. Aleshores eren beques i no cotitzaven per res: ni per l’atur ni per la jubilació. Però bé, em prenia seriosament la recerca i la feia tant bé com podia, com acostumen a fer tots i totes les predocs que he anat coneixent. Així, vaig acabar la tesi dins dels 4 anys i la vaig dipositar a la UAB el desembre de l’any 2000. A inicis de l’any 2001 la vaig defensar davant un tribunal de 5 persones. Sense feina, millor dit, sense contracte i sense cap mena d’atur ni de prestació. Suposo que ni la universitat ni el sistema de recerca considerava que ens havien de retribuir de cap manera per haver acabat l’encàrrec que se’ns havia fet: una recerca innovadora que donava lloc a una tesi doctoral.
Així vaig passar pràcticament tot l’any, fins el desembre del 2001: sense salari, sense ingressos i sense atur. Sort que els anys precedents havia sigut capaç d’estalviar gairebé un terç de la beca (12 mensualitats d’unes 130.000 pessetes), dels “recicles” al mercat de Terrassa i d’algunes excavacions arqueològiques on em vaig passar uns mesos alimentat. D’aquesta manera, a banda de fer tasques tècniques en alguna excavació, vaig començar a dirigir la primera campanya de recerca arqueològica al Pirineu, amb alguna petita subvenció d’àmbit comarcal. Fèiem investigació un grapat de joves dels quals cap treballava en el marc de la recerca que dúiem a terme. I, veient-ho amb perspectiva, crec que tècnicament el que fèiem era molt digne.
A mitjans de desembre de l’any 2001 vaig sentir que em tocava la loteria de forma anticipada. Vaig iniciar un contracte de professor associat substituint un altre professor associat que havia tingut de guanyar un contracte menys precari i més ben pagat. Durant el que quedava de curs vaig passar a cobrar 400 i pico euros. Ara la meva recerca la podia vincular amb la UAB i, d’altra banda, feia classes en assignatures pràctiques i en assignatures de teoria de la llicenciatura d’història i al doctorat d’arqueologia prehistòrica. Cobrava una misèria, però seguia existint el recicle del mercat i la feina que feia m’agradava i em motivava. Encara no era conscient de la magnitud de les relacions d’explotació i desigualtat que amaguen les universitats.
Durant aquests mesos vaig guanyar una beca fullbrigth per fer recerca postdoctoral als Estats Units. Per una banda, em feia il·lusió marxar a fora i veure món. Per l’altra, deixar enrere companys de moltes coses, parella i una família que travessava situacions problemàtiques se’m feia costa amunt. Vaig sentir, però, que no tenia massa alternativa. Si volia tenir algun tipus de perspectiva en el món de la recerca havia de marxar. Ningú sabem ben bé perquè, però sempre ens han imposat que després de la tesi calia anar fora. Ens diuen encara ara que és per conèixer altres realitats, tot i que a la pràctica el que provoca és un profund desarrelament de l’investigador. Un desarrelament social però també pel que fa a equips i col·lectius d’investigació. Un desarrelament que, n’estic convençut, no és gens innocent; però d’això en podem parlar un altre dia. La qüestió és que vaig marxar per un any que al final van haver de ser dos ja que algú em va insinuar que no podia tornar i deixar sense feina al meu substitut. Així que vaig haver de tornar a demanar i guanyar la beca per 12 mesos més.
Al llarg del meu període als Estats Units vaig seguir fent docència i recerca a Nicaragua, ara amb el meu company Nacho. I també van continuar, cada vegada més intenses, les investigacions en zones d’alta muntanya dels Pirineus. Jo seguia sent dels afortunats, ja que tenia una beca i força ben pagada, que em permetia assumir el cost d’anar i venir. Molts companys/es d’aleshores, que són dels que han anat desapareixent, ni això. Tot i això, cap cotització de cap tipus: la beca no es considerava cap salari.
A mitjans de l’any 2004 em vaig presentar al meu primer concurs, si considerem que les tres beques prèvies, obtingudes en règim de concurrència competitiva, no ho eren. I el vaig guanyar. Com a conseqüència, vaig obtenir un nou contracte de professor associat. Inicialment cobrava uns 400 € al mes i poc a poc vaig anar pujant a més de 700 € l’any 2008. No se si ho recordeu, però aquella època es parlava del mileurisme per referir-se a salaris molt baixos. A mi em faltaven alguns centenars d’euros per arribar-hi. Tot i tenir un contracte de temps parcial, algun curs vaig ser el professor que va fer més docència del meu departament. Una docència, que a més, es repartia els dos semestres, trencant la pràctica habitual al meu departament de concentrar-la només en un. Al meu costat hi havia professors que fàcilment cobraven 4 i 5 cops més, fent menys classes.
Durant aquest període també vaig fer recerca. De fet, vaig dirigir 3 projectes de convocatòries oficials, a Nicaragua i als Pirineus. I, com he dit, era professor associat. Encara avui en dia és el tipus de contracte docent més mal pagat a les universitats públiques. L’excusa per tenir aquests sous tant baixos és que només fan docència, que són contractes de temps parcial i que tots i totes les professores associades tenen feina fora de l’àmbit acadèmic. En el meu cas, això era absolutament fals, i la universitat ho sabia. Els primers anys, quan em demanaven quina feina tenia fora, els assenyalava els conveni de recerca amb un Parc Nacional. Uns convenis que passaven per la mateixa universitat i dels quals jo no cobrava ni un cèntim. Al final, ja cansat, vaig optar per no respondre quan a l’inici de cada curs em tornaven a demanar quina feina tenia fora. La universitat també sabia que feia recerca. Els projectes que vaig dirigir passaven sempre per l’àrea de recerca de la UAB i era la mateixa universitat qui rebia els diners. En definitiva, durant 4 anys vaig ser un fals professor associat: no tenia cap feina a fora, feia recerca, feia tantes classes com un temps complert i vaig començar a ser secretari del meu departament. A la universitat ja li anava bé: mà d’obra qualificada a preu de ganga. Avui en dia aquest tipus de situacions, a les universitats catalanes, es compten per milers.
La investigació, les publicacions, l’estada als Estats Units em va permetre obtenir a inicis de l’any 2006 l’acreditació per ser professor lector. Una acreditació, en l’àmbit de la recerca, és un procés d’avaluació externa de mèrits. En aquest cas el va fer una agència de la Generalitat (l’AQU). Dos anys més tard la universitat va dotar al Departament d’una plaça de professor lector. Es va obrir i un concurs públic. M’hi vaig presentar i el vaig guanyar. També haig de dir que prèviament m’havia presentat a unes oposicions al CSIC que, malgrat aprovar, vaig quedar força lluny de la persona que, per nota, va guanyar la plaça. Un investigador més de 10 anys major que jo i que tenia un currículum impressionant.
Entre la tardor de l’any 2008 i la del 2013 vaig tenir un contracte de professor lector. Feia exactament el mateix pel que fa a hores de docència, tipus d’assignatures, investigació i la secretaria acadèmica del departament. Això sí, ara se’m reconeixia una dedicació a temps complert i, per primera vegada des del 1997, un any treballat em cotitzava per un any. El sou m’havia pujat un 70%, tot i seguir estant molt per sota el d’altres companys del departament. Era, en realitat, un exemple més de la disparitat de salaris i condicions laborals en un col·lectiu que essencialment fem el mateix però a nivell contractual se’ns tracta de formes molt diferents.
Mentre era professor lector la Generalitat de l’Artur Mas i el Mas-Colell va decidir que a les universitats hi havia massa professors. Que calia augmentar la ràtio d’estudiants per professor. A banda, també tenien clar que calia fer encara més negoci amb l’educció superior. Això segon, sigui com sigui, no ho van dir obertament ja que, de cara enfora, sonava fatal. Com a part de tot això van decidir que els contractes temporals de professor lector no donarien pas a una plaça permanent, ja fos de professor/a funcionària (titular d’universitat) o laboral amb un contracte indefinit (professor agregat/da). Fins aleshores quan un professor/a lector acabava el seu contracte de 5 anys s’obria una plaça estable i podia optar-hi mitjançant un concurs. Doncs bé, d’un dia per l’altre ens van canviar radicalment l’escenari.
La UAB, junt amb les altres universitats públiques, van assumir obedientment aquest escenari. Van acomiadar, tot i que legalment era una simple no renovació del contracte, a centenars de professors/es associades. I als i les lectores ens van dir que, quan se’ns acabés el contracte, només ens mantindrien en una situació interina si superàvem un nou procés d’avaluació externa, ja sigui per l’agència estatal ANECA o l’autonòmica AQU. L’any 2013 jo portava uns 10 anys fent classes de llicenciatura, grau, màster i doctorat a la UAB, sense comptar la docència de Nicaragua. Molts altres companys i companyes tres quarts del mateix. Alguns, fins i tot, feia 20 anys que treballaven com a professors a la UAB saltant de contracte en contracte, sumant hores i hores de classe de múltiples assignatures diferents i sent avaluat cada any per enquestes que responien els/les estudiants. Tot i això, ens deien, havíem de tornar a mostrar les nostres aptituds. Si no superaves alguna de les dues avaluacions la UAB t’enviava al carrer sense cap mirament.
La tardor del 2012 l’AQU em va denegar l’acreditació. Com a molts/es d’altres, ja que n’atorguen menys del 50% que es sol·liciten. Em van faltar un parell de punts per arribar als 60 necessaris. Quan vaig mirar els barems i les ponderacions, vaig veure que la docència només et comptava un 15% del total. No deixava de sorprendre aquest fet quan, suposadament, aquesta acreditació t’havia de permetre aspirar a ser professor. Sense entrar a comentar els criteris per avaluar cada aspecte, principalment publicacions, el cas és que el procés acaba culpabilitzant a les persones que el patim. Així, la meva primera sensació va ser de desànim profund, de fracàs. Implícitament, em ressonaven les paraules de vicerectors, gerents i altres jerarques de l’àmbit universitari de que una avaluació negativa implicava que no fèiem la nostra feina. Em va caldre un temps per ressituar-me i haig de dir que l’activitat sindical de crítica de tot el sistema que feia anys que estàvem duent a terme m’hi va ajudar. El problema era el sistema universitari i no nosaltres, un sistema adreçat a deshumanitzar-nos, a desarrelar-nos a tots nivells, a fer-nos obedients i individualistes. La patacada, no obstant, havia sigut forta. De fet, sempre passa en el capitalisme: es trasllada la culpa al treballador/a de no tenir feina o tenir-la precària i mal pagada. Mai és responsabilitat de l’empresa. Doncs a les universitats passa el mateix.
Finalment la primavera de 2013 l’ANECA amb va concedir l’acreditació per ser titular d’universitat i la tardor del 2013 l’AQU, aquest cop si, també em va avaluar positivament la seva acreditació. Això em va permetre ser durant uns mesos funcionari interí fins que la UAB em va passar a professor agregat interí (si, un contracte laboral interí, per sorprenent que sembli). I així he estat, com a interí, des de la tardor del 2013 a la del 2020. Aquests anys he seguit fent el mateix que quan era lector i associat però, de nou, en un tipus de contracte diferent.
No em vull a entretenir massa en què vol dir ser interí. Tot i tenir menys drets que els companys/es que no ho son, suposava una situació menys precària que les precedents. Tot i això, en algun moment havíem de passar un nou concurs on podies perdre davant d’altres persones. De fet, en alguns casos s’han fet servir aquests concursos per fer fora a algú que no era de bon grat d’un departament o d’algú amb la capacitat per incidir en els tribunals. Del meu cas no en parlaré. Alguns/es ja en teniu detall. El rellevant és que, quan em vaig presentar al concurs el juliol d’aquest any ja tenia 3 sexennis reconeguts de docència, 3 de recerca i 1 de gestió. Això dels sexennis (trams en l’argot universitari) són també avaluacions externes que no sempre són positives. En tot cas, jo els carregava a la meva esquena, indicadors dels anys que portava fent la meva feina.
Ara, finalment, tinc un contracte indefinit. Segueixo fent recerca i docència. Com l’any 2001, quan vaig començar a ser professor associat a la UAB. De fet, com l’any 1997, ja que aleshores la docència la feia a una universitat nicaragüenca, enviat per la mateixa UAB.
El més trist de tot plegat no és la meva història. Ni tantes d’altres de companyes i companys que han acabat tenint algun contracte fixe a les universitats. Amb aquest post, molt més llarg que els que acostumo a fer, vull recordar a tots aquells i aquelles que acaben fora de l’àmbit acadèmic. Però, sobretot, vull contribuir a mostrar un sistema d’explotació i individualisme imposat. I recordar que allà on hi ha explotats i explotades, hi ha explotadors. Algun dia caldrà assenyalar-los tant a ells com als mecanismes de la pròpia explotació.
La Sal de la Terra 