I si ens plantegem sortir a guanyar? Reflexions per un anarcosindicalisme de combat

Ahir, en una activitat del sindicat, vaig veure un llibre. A la seva portada hi deia “Sortim a guanyar”. A dins, de manera senzilla, parlava de lluites, de vagues, de solidaritat. El títol em va agradar (i el seu contingut també). Vaig trobar que reflectia força bé el que hauria de ser la nostra militància en tantes lluites. En un temps on  molta militància és per generar identitats i imatges, per fer el que toca per quedar bé amb el relat del que diem que som, aquell llibre ens deia una cosa molt senzilla. Que si militem no és perquè siguem activistes, sinó perquè volem aconseguir un o varis objectius en una situació donada. És a dir, sortim a guanyar. La resta acaba sent fum, simple relat o, senzillament, postureig.

I aquí ens sorgeix la dificultat: com ens ho fem per sortir a guanyar?. De respostes a aquesta pregunta n’hi ha moltes, en funció de la lluita i els seus objectius, de qui la fa, del context, etc. Per resoldre-la, cal deixar-nos d’ortodòxies i d’esquemes rígids i, sobretot, cal observar la realitat amb una mirada analítica i intentar entendre-la amb les paraules més senzilles i directes que ens vinguin al cap. A l’àmbit sindical sovint ens costa poder-ho fer. Moltes vegades la immediatesa de les situacions ens ho dificulta. Quan un empresari fa una nova volta al cargol de l’explotació, ens posiciona en una situació de resposta. Ell tria l’escenari i els temps. Aparentment, a nosaltres ens deixa poc marge (no sempre és així, però això és un altre debat).

A banda, jo diria que en el sindicalisme hi ha un cert desànim, per molt que ens costi reconèixer-ho. Tothom qui militem en un sindicat que vulgui transformar la societat i acabar amb l’explotació és conscient que estem força lluny d’on hauríem de ser per aspirar a poder-ho fer. Encara que els darrers anys l’anarcosindicalisme estigui creixent, distem molt de tenir una força i una capacitat organitzativa per plantejar, ara mateix, un xoc frontal a l’estat i al capital. Som uns quants milers, però arribem a un percentatge massa reduït de la classe treballadora. I la nostra incidència en el dia a dia, en les converses i en el que es pensa és molt limitada. Al nostre costat, en canvi, veiem com les corporacions anomenades “sindicats” per l’estat, els seus mitjans de comunicació i la patronal arriben a molts més llocs i tenen molta més incidència en el global de l’opinió pública de la classe treballadora. Per això se’ls promou, per això parlen un llenguatge que és tant còmode al dels mitjans i, més o menys, tenen la seva efectivitat. Ho sabem i ho hem de patir masses vegades, de tal manera que sovint a molts llocs dediquem més temps a fer front a les seves travetes que no pas als atacs de l’empresari.

També és freqüent entre nosaltres caure en la visió de que una gran part de la classe obrera “està adormida” o “està alienada”. És a dir, que davant una situació d’explotació, prefereix tancar els ulls i anar tirant a afegir-se a nosaltres, que plantegem una lluita contra aquesta explotació. Qualsevol que hagi militat sindicalment ha patit moltes vegades aquesta sensació. A ningú se’ns escapa que la cultura de l’individualisme, que sempre va associada a la dels colzes per apartar companys/es que ara es veuen com a competidors/es, té molt pes en el món del treball. Una cultura que imposa també la covardia, el servilisme i la resignació cap a qui té el poder, en aquest cas l’empresari, i la prepotència cap a qui se’l veu més dèbil que un mateix/a: els/la precària, el/la migrant, el/la jove, el/la del contracte menys qualificat o de la ETT, etc.

Per molt que aquesta realitat existeixi, l’anarcosindicalisme no ens hi podem recrear i agafar-la d’excusa per no intentar resoldre-la. No fer res, culpar simplement a la majoria de la classe treballadora de la nostra incapacitat per construir una eina de lluita efectiva pot ser molt còmode. Ens permet quedar-nos al sofà, fer algun acte amb banderes i proclames un o dos cops l’any, i seguir existint en una realitat que potser a alguns ja els és còmode (amb hores sindicals, un reconeixement limitat en certs àmbits, un salari i sense haver d’arriscar). No fer res suposa, també, situar-nos per sobre la classe treballadora i erigir-nos en una espècie d’avantguarda: “ells/elles no ho veuen i som nosaltres que tenim l’anàlisi correcta de la realitat”. Una actitud que s’oposa diametralment als principis de l’anarcosindicalisme, per cert. No fer res ens porta, també, a una segona comoditat: la de no revisar què estem fent, què no estem fent, quines mancances tenim i quines coses fem bé. Per poder sortir a guanyar hem de fer que el sindicat sigui una eina útil per a la nostra classe i, per això, hem d’entendre perquè ara no ho som i definir propostes per a rectificar aquesta situació. Podem posar múltiples excuses: la precarietat, l’alienació, la repressió, la manca de formació, etc. Excuses que també existien a l’època mítica del sindicalisme i, malgrat tot, es va construir sindicalisme i el capitalisme va tremolar.

És hora de tornar-ho a fer. De sortir a guanyar de nou. Ens cal assumir que en algunes coses els temps han canviat, i molt. Hi ha nous mecanismes d’oci, hi ha un accés diferent al consum i a l’endeutament (que sovint permet el consum i ens encadena a ell), els referents ideològics són diferents i la nostra identitat amb el lloc de treball és molt diversa i, sovint, dinàmica. Aquests, entre molts altres aspectes. Però res d’això implica que l’explotació capitalista no existeixi. De fet, l’espoli de la riquesa mundial per part de menys de l’1% de la població mai havia sigut tant gran i mai el 80% n’havia tingut una part tant reduïda. I els estats segueixen fent de comparsa dels interessos de les grans corporacions econòmiques. D’exemples en tenim molts: l’espoli de les energètiques, l’ampliació de l’aeroport, les reformes de les pensions, etc.

El problema és “I com ho fem per poder aspirar a guanyar?”.  Crec que això ho resoldrem col·lectivament, pensant, debatent i també amb la praxis del dia a dia (les accions i la valoració de les diferents accions). En aquest post aprofito per llençar unes reflexions estrictament personals per contribuir la discussió que a diferents àmbits el sindicalisme estem tenint. Les apunto breument per no fer un escrit massa llarg i pesat de llegir. Espero, en breu, anar-les desenvolupant en diversos posts per separat.

Idea 1. Per construir i enfortir el sindicat, hem de fixar uns objectius  concrets, plausibles i assumibles. Volem fer la revolució social. I quan abans millor. Però identificar els nostres objectius amb fites llunyanes, poc realistes i, sobretot, per les quals no definim els mitjans per arribar-hi és nefast. Per una banda, ens assimila a aquesta política del relat, tant de moda darrerament (un bon exemple, a Catalunya, el tenim en el Procés). En el nostre cas, la situació és molt més  ridícula perquè tampoc tenim uns mitjans de propaganda que puguin vendre com a realista la ficció del relat. Com a resultat, si  proposem uns objectius sense el camí per arribar-hi ni indicar com construirem els mitjans per fer-ho, destruïm la nostra credibilitat, tant la interna com l’externa. La interna fa que cada vegada ens sentim menys identificats amb l’activitat de la pròpia organització, el sindicat, encara que ens costi reconèixer-ho. L’externa provoca que, encara que molta gent pugui compartir la nostra diagnosi sobre la realitat (que el jefe és un cabró, que l’empresa ens explota, etc), els sigui difícil prendre’s seriosament les propostes per canviar-la. I això limita clarament la nostra capacitat de creixement i d’ofensiva. Cal anar pensant com articulem uns objectius concrets realistes amb els nostres horitzons ideològics que, en cap cas, han de diluir-se. Històricament els moviments socials de vegades ho hem aconseguit (insubmissió, okupació, feminisme…) i això ens ha fet més forts.

Idea 2. El replantejament d’objectius, dels mètodes de lluita, de les accions a realitzar, etc., l’hem de fer col·lectivament. La nostra radica en el convenciment de nosaltres mateixes. El sindicat hem de ser un “nosaltres”, que com més gran sigui, serà més fort. Crec que és innegable que cent cervells pensen més que un de sol, i que cent mil cervells més que només cent. L’assemblea com a forma de democràcia directa i participativa ha de ser la base de funcionament. Una assemblea que ha d’agrupar a totes les persones implicades o afectades per una situació o conflicte.  Si el conflicte és concret i puntual, l’assemblea serà més acotada, si és més ampli, l’assemblea abastarà molt més. Possiblement la recuperació de l’assemblea ens ha de fer pensar sobre algunes formes d’organització del sindicat, de participació, de delegació, etc. És un tema delicat del qual prefereixo no parlar-ne. No obstant, és innegable que en algun moment caldrà pensar formes més àgils i alhora més inclusives de tothom.

Idea 3. Hem de reforçar el nostre reconeixement del conflicte. Ens agradi o no, aquest nosaltres que som el sindicat existeix en la mesura en un conflicte defineix la nostra vida. Hi ha explotadors/es i hi ha explotats/des, i nosaltres ens situem en aquest segon grup. Precisament perquè volem erradicar l’explotació existim. És, de fet, aquest conflicte el punt en comú que tenim, malgrat que les característiques de les nostres feines, o de la nostra precarietat, o dels nostres aturs, siguin diverses i plurals. Aquest conflicte explica també la nostra acció sindical, des dels àmbits més concrets, per exemple quan ens neguem a que ens facin fer més hores, als més generals. Aquest plantejament, a banda d’unificar-nos a nosaltres i fer-nos companys i companyes, ens allunya del sindicalisme i de la política de concertació. El nostre objectiu no és limitar o pactar l’explotació, sinó erradicar-la. No hi ha mitges tintes. Per això, quan emprenem una lluita, la volem guanyar. I, al davant, hi tenim l’enemic. Aquesta premissa, com deia, val tant per les situacions més particulars com les més abstractes.

Idea 4. Per guanyar els conflictes, depenem només de nosaltres i dels mitjans que fem servir. La força del sindicalisme prové del mateix sindicat. Davant les armes del capital, les lleis, les policies i exèrcits i la seva capacitat de coerció econòmica, nosaltres ens tenim a nosaltres, les nostres mans i la nostra intel·ligència (els cent mil cervells de més amunt). Quan actuem en base aquests elements estem fent acció directa. Davant d’un conflicte, fem acció directa quan som nosaltres qui ens fixem uns objectius, triem uns mitjans i el moment. D’exemples n’hi ha molts: fer pintades, entrar al despatx del gerent un grup i imposar-li una reunió, fer una barricada i encendre-la, fer una vaga o un escratxe a la casa d’un accionista o que caigui un sistema informàtic, per exemple. Tota acció directa es troba al marge dels mecanismes i les normes reconegudes per institucions i empreses, tot i que no necessàriament és il·legal. De fet, aquest punt només ens importa en la mesura en que hem de valorar els costos que implica realitzar-la.

anarchosyndicalism.png

Idea 5. És urgent ressituar la nostra acció jurídica i institucional en un paper molt menys central. Ara mateix els sindicalisme en general centra una part molt important de la seva activitat en exigir l’acompliment de determinats preceptes legals i normes (que dicten estats o empreses) i en presentar denúncies i demandes a instàncies com Inspecció de Treball i els jutjats. També en el marc de la llei, alguns sindicats participem en institucions, com els comitès d’empresa, i en general tots (fins i tot els que no van als comitès) demanem que es reconegui la figura del delegat sindical, que penja de la llei que coneixem com LOLS. Moltes de les victòries que publicitem són victòries jurídiques i, prèviament, hem confiat a un jutge o jutgessa, o a un inspector/a de treball, la resolució d’un conflicte amb l’empresa. En certa mesura, és una mica com si renunciem a una part de la nostra acció sindical i posem les mans en algú que és part de l’administració, i que respon a les seves lleis, que dicti com s’ha de resoldre un conflicte. Es tracta d’una renúncia a la nostra autonomia com a organització, que intueixo que sovint cobreix la nostra debilitat (o la sensació de debilitat i inseguretat) alhora de construir una acció sindical potent. En un escenari de creixement opino que caldrà subordinar cada vegada més aquesta acció jurídica i institucional a les altres accions que duguem a terme.

Idea 6. Consolidar l’expansió territorial del sindicat. Crec que fa molts anys que en el sindicalisme i en l’anarcosindicalisme hi ha el debat més o menys implícit sobre com organitzar-nos, si sectorialment o territorialment. Més enllà d’aquest debat, és una realitat que cada vegada hi ha més gent que manté relacions molt temporals i rotatives amb el seu lloc de treball. Molts i moltes tenen contractes temporals, amb períodes d’atur. D’altres tenen llocs de treball mòbils o treballen en centres de treball distants territorialment i amb pocs companys (per exemple, en alguns comerços, a les  benzineres, en moltes oficines de correus, etc). Finalment, amb l’arribada del teletreball, cada vegada hi haurà més companys/es que aniran poc al seu centre de treball. En síntesi, la realitat quotidiana de molts treballadors/es és canviant i la seva identificació amb un lloc físic de treball està variant, sovint per diluir-se. Això no implica que no continuïn existint alguns centres de treball grans, moltes vegades fragmentats entre diferents empreses, i molts polígons. Però fins i tot en aquests casos, en que hi arribem sovint amb transport privat (cada cop menys empreses tenen busos de l’empresa), les identitats les construïm cada vegada més com a veïns i veïnes d’un lloc. Recuperar la idea de locals oberts i distribuïts al llarg del territori és una bona manera d’obrir el sindicat i fer-lo créixer.

Idea 7. Enfortir la solidaritat i el suport mutu, també socialitzant les lluites. Si a les lluites sortim a guanyar, la nostra arma central és la solidaritat. Per intensificar-les i també per estendre-les. Una solidaritat que hauria de ser interna i externa. L’interna implica l’organització i serà més efectiva com més gran sigui el sindicat; per començar, per una simple qüestió numèrica. L’externa comporta socialitzar el conflicte. Implica reconèixer que a molts llocs hi ha un teixit social que va més enllà de nosaltres, amb qui sovint compartim espais i lluites. Comporta també assumir la premissa del conflicte. Recordo quan fa anys dèiem “desallotjaments = disturbis”. Socialitzar una lluita laboral pot significar el mateix: estendre un conflicte fora de les parets del centre de treball i, així, tenir més opcions de guanyar-lo. Desenvolupar aquesta idea comportarà també definir relacions de reciprocitat amb altres espais socials i, de forma complementària, garantir en elles la nostra autonomia com a sindicat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s