1r de maig 2017. Passem a l’ofensiva

[Article publicat inicialment al Diari del Treball (accés a l’enllaç original)]

Com diu el títol d’aquest petit article, com a mínim la CGT aquest 1r de maig no sortirem al carrer per queixar-nos. Com n’estem de malament els i les treballadores ho sabem perfectament tots i totes. Els nostres sous no han parat de perdre poder adquisitiu. Cada vegada som més els/les que no parem d’encadenar contractes o se’ns imposa una situació d’interinitat a la feina. I això els que “tenim sort” de tenir contracte, quan realment és indignant el fet de veure com una fortuna el tenir un contracte precari. Fins i tots els que tenim una feina fixa vivim també molt més de prop l’amenaça dels acomiadaments fàcils o de la degradació de les nostres condicions laborals. Tot això conviu amb l’aparheit quotidià que pateix un percentatge considerable de la població a qui les lleis d’estrangeria continuen negant drets bàsics de ciutadania. També podria esmentar els milers de desnonaments per enriquir els bancs o les polítiques repressives contra els i les que lluitem contra tantes injustícies. Ho sabem. Ho vivim. Ho patim. Però aquest 1r de maig  no parlarem de tot això. No. Volem parlar de nosaltres. De les nostres lluites. De fet, més que parlar, volem fer.

0745n185

Els darrers anys el sindicalisme de combat i els moviments socials alternatius hem travessat una època certament convulsa. Per una banda, el miratge de la institució sovint ha facilitat la il·lusió d’alternatives a unes lluites de carrer i a la feina que no acabaven d’arrencar. Per l’altra, hem sentit de vegades com des de les pròpies institucions s’apropiaven de referents i discursos que sempre havien sigut els nostres. Hem vist pancartes de “volem acollir” a molts ajuntaments que, per la seva banda, seguien perseguint la venda al carrer per part de persones migrants. Hem escoltat promeses de remunicipalitzar serveis mentre se’n subcontractaven per la porta del darrera a empreses multiserveis. Hem assistit perplexes a la reivindicació de l’anarcosindicalisme per part de persones que, en la seva pràctica política, se situen en un extrem diametralment oposat. Talment com si l’anarcosindicalisme fos una peça de museu mancada ja de vitalitat.

Jo diria que, no obstant, aquesta fase ja l’hem superat. Els darrers mesos veiem, com si d’una primavera avançada es tractés, com les protestes al món del treball han anat rebrotant aquí i allà. Una vaga en una empresa d’autobusos del Baix Llobregat. Una altra en personal de neteja externalitzat d’una institució pública. Novament una altra a transports d’una gran ciutat, en cambrers i cambreres dels trens l’alta velocitat, a hospitals privats, a l’ensenyament, al telemàrqueting o en una important asseguradora. Conflictes que també s’expressen en manifestacions i assemblees en cotxeres de camions o tallers de trens, per esmentar-ne algunes. Símptoma d’aquesta nova realitat és la recuperació de les hores de vaga i del nombre de vaguistes a Catalunya i, molt especialment, a les comarques barcelonines. I,  en general, a tots aquests conflictes la CGT hi ha sigut ben present.

Quasi quaranta anys de sindicalisme de delegació i concertació ens han mostrat els límits del model sindical construït de la mà del Règim del 78. A cops de reforma laboral dictada pel govern de torn, de sentència judicial i d’atacs a nivell de cada empresa particular hem vist com aquest model sindical, gairebé sempre a la defensiva, ha fallat a l’hora d’evitar l’imparable degoteig de la pèrdua de drets. Un fracàs que és inevitable quan hom busca espais d’acord amb qui ocupa una posició de força, com és el cas de tot empresari en una relació laboral capitalista, i és ben conscient de la seva posició.

Aquest 1r de maig possiblement representi una nova fase dins del moviment sindical. El temps de la professionalització del sindicalisme, de la delegació i de la concertació està arribant a la seva fi. De manera encara tènue, un sindicalisme diferent està prenent cos i recuperant espai. És un sindicalisme que reprèn el conflicte, no com un fetitxe, sinó com una eina efectiva per aco0nseguir conquestes per a la immensa majoria de la població que som la classe treballadora. Que sap que la burgesia, que té el poder econòmic i polític, no cedirà en els seus interessos si no pateix una força que l’obligui a fer-ho. És un sindicalisme que, a més, entoma aquest conflicte a partir de la força que ens dóna el fer-lo entre totes i tots. Sense institucionalitzar la delegació, cercant la participació col·lectiva a través d’espais horitzontals i assemblearis. També és un sindicalisme que és conscient que la seva força ve, a banda de la col·lectivitat, de l’acció directa entesa com tota actuació a partir d’ell mateix, dels seus propis mitjans i en funció d’uns objectius també propis. I que això implica trencar els límits de cada empresa, o la separació entre el carrer i la feina, per construir aquesta acció col·lectiva sobre la base del suport mutu i la solidaritat.

sindicalisme revolucionari punys alçats

És per això que des de CGT  diem que el temps de la queixa s’ha acabat. Que ens posem en moviment. I que és en aquest moviment que iniciem que ens enfortim també com organització. Nosaltres com a sindicat i els moviments socials com altres espais d’articulació d’accions col·lectives.  El camí es fa caminant i en aquest caminar aspirem a obrir petites lluites aquí i allà. Lluites per guanyar, lluites que potser no ocuparan grans titulars a la premsa però que aspiren a obtenir victòries. És per això que diem que, contra el capital i l’explotació, però en canvi a favor de la vida en ella mateixa, passem a l’ofensiva.

Fora de les institucions, ara ens toca a nosaltres

Quan fa uns anys amb un seguit de companyes vam renovar el secretariat permanent de la CGT de Catalunya ho vam fer tenint molt clar que volíem promoure un sindicalisme de conflicte. Fins i tot anant més enllà del que molts entenen per sindicalisme, volíem que la CGT formés part d’un conjunt de moviments socials en confrontació amb l’ordre econòmic, social i polític establert. Lluny del fetitxisme, pensàvem que era a través de la confrontació que podíem obtenir cessions del capitalisme, conflicte que calia gestionar amb els mitjans i escenaris específics de cada situació. Enteníem i entenem que el conflicte existeix entre classes, i que la qüestió és si volem equilibrar una disputa escandalosament desigual o si ens quedem observant la següent derrota. Era l’any 2014. Feia tot just 3 anys de la primavera del 15M a la que poc abans l’havia precedit l’okupació del banc de plaça Catalunya de Barcelona. Més tard havien vingut també les vagues generals del 2012, enmig de moltes imatges de lluita contra desnonaments i escarnis, de vagues sectorials, de mobilitzacions en defensa dels serveis públics. En aquell context érem moltes i molts els que pensàvem que podíem construir subjectes de lluita, portant la iniciativa i exercint el conflicte, amb la finalitat de recuperar lluites com les del primer terç del s. XX. Però en el s. XXI.

índex

En aquest escenari vam arribar a l’SP de la CGT de Catalunya en un congrés, el de Mataró, que va aprovar acords al respecte (tot i que tots i totes sabem que en textos per escrit les coses cal dir-les suaument). Potser anàvem ja un pèl tard i, a cavall passat, alguns indicis ja ho evidenciaven. Els “brots verds” de que parlava el De Guindos aquella època començaven a donar resultats pel capital: a les converses de bars i de carrer se seguia parlant dels bancs i les seves conductes “mafioses”, del servilisme de la classe política cap a les grans empreses, de l’atur i dels salaris de merda. Però potser se’n xerrava una mica menys que abans perquè, encara que amb sous miserables, començàvem a conèixer algú que havia trobat una nova feina (molt pitjor pagada que el que un hauria esperat 5 anys abans, això si). I, a més, gent que molts/es i moltes de nosaltres coneixíem havien arribat al Parlament i sortien cada vegada més als mitjans de comunicació del sistema, on semblava que s’hi trobaven d’allò més còmodes. Era l’època dels 3 diputats de la CUP al Parlament de Catalunya, de l’aparició del Procés Constituent sota els focus de TV3 i de les tertúlies a la Sexta amb el Pablo Iglesias.

Com deia, vam arribar una primavera. La del 2014. Tot just 10 dies després del seu congrés, pel Sant Jordi d’aquell any la CGT va promoure un atac contra la FNAC, la cadena multinacional de botigues de llibres, discos i informàtica que sota una aparença “progre” i intel·lectual precaritza vides amb mini-jobs i mini-salaris i contribueix a la desaparició de llibreries i botigues de discos de barri. I va sortir prou bé. Amb un cost mínim pels treballadors/es, socialitzant el conflicte i fent-nos-en a tots partícips, va provocar el màxim de dany a l’empresa. Precisament el dia de més vendes de tot l’any. També poc més tard, el mes de maig, hi va haver a Barcelona i altres llocs de Catalunya l’”efecte Can Vies”. El conflicte, en estat pur, va prendre els carrers i es va estendre fent que un barri sencer guanyés front les pales de les excavadores i l’especulació. A altres llocs de l’estat, com el barri burgalés de Gamonal, situacions similars generaven respostes comparables. En aquest context, plantejaments com els nostres (i clarament no només nostres), de situar el conflicte en el centre de l’acció col·lectiva i de socialitzar les lluites, tenien encara audiència en moviments socials i els seus militants. Però per poc temps.

fnac-triangle-cgt-2-48370

Potser no ens en vam adonar amb l’agilitat que hauria convingut, però l’escenari va canviar ràpidament malgrat una darrera mostra de la potencialitat de la lluita que va evidenciar la lluita socio-laboral de Movistar, a la primavera de 2015.. Per una banda, es van normalitzar operacions repressives contra espais anarquistes i llibertaris. Van ser les anomenades operacions Pinyata i Pandora, fetes a “bombo y platillo” i convenientment teatralitzades per la policia i els mitjans. Com a resultat, a banda de la presó, de les causes pendents i de les obligacions de signar al jutjat a per a desenes de militants de moviments socials, es va criminalitzar l’acció política que obertament refusava situar les institucions com a marc de referència. A l’altra cara de la moneda hi havia l’antítesi: càmeres i micros oberts pels “cavalls de Troia” i per qui anunciava l’assalt al cel a través de les institucions. I ràpidament, gairebé sense adornar-nos-en, l’espai que abans ocupaven a les converses les crítiques a bancs o a la precarietat ara passaven a suplir-lo discursos al Parlament (o al Congrés) o debats sobre si calia envestir al Mas o, més recentment, aprovar els pressupostos autonòmics dels seus successors. És notori que hem perdut la iniciativa. O que ens l’han presa. O les dues coses ja que nosaltres no vam saber proposar alternatives. Però, en tot cas, ja no la tenim.

No és cert que no es mogui res fora de les institucions. I repetir-lo reiteradament pot acabar facilitant excuses per qui no vol fer res fora de les institucions. A l’àmbit estrictament laboral, les hores de vaga es recuperen. Estan tornant a créixer al conjunt de l’Estat i, de manera molt més acusada, a les comarques barcelonines (segons l’INE, aquestes comarques representen el 40% dels i les vaguistes de tot l’estat espanyol al 2016). Conflictes n’hi ha, aquí i allà. Ara se n’obre un i al cap de poc un altre a un altre sector o municipi. I sovint n’obtenim victòries: nòmines impagades que es paguen, millora en alguna condició de treball, etc. I nosaltres seguim plantejant un discurs on el conflicte i una posició activa per part nostra segueixen sent el centre.

Ara, però, són paraules que en alguns llocs cauen en un sac trencat. Segurament dins dels centres de treball l’audiència és fins i tot superior a la de fa tres anys. Però fora, ja no. Desenes de persones de referència de moviments socials ara mateix prioritzen pensar com defineixen la seva relació amb les institucions. Una relació que no necessàriament és personal, sinó que sovint poden entendre com a política. Algunes, senzillament, n’ocupen cadires. D’altres, de manera individual o a través de projectes que podien haver promogut ja d’abans, fan tasques per aquestes mateixes institucions. Imagino que, en els diferents casos (i sent optimista), aquestes actuacions venen motivades per la creença que poden generar resultats socialment reivindicables: accions en favor de llogaters, de la venda ambulant, promoció d’iniciatives cooperatives o, simplement, acció política a parlaments i consistoris. No entro a valorar-ho. Únicament apunto que aquesta no és la nostra política, doncs no definim els objectius ni els mitjans a partir de nosaltres mateixos. Per contra, resta mediatitzada per unes regles del joc imposades fora -i en contra- de nosaltres des dels poders de l’estat i del capital.

Institucions

Si hem perdut la iniciativa, cal recuperar-la. Cal repensar com i, també, amb qui. En relació el treball, hem de tenir present que hi ha un alleugeriment general de la pressió per a molta gent. L’atur i la precarietat segueixen a l’ordre del dia, però hi ha més petites feines que si bé són molt precàries, permeten a molta gent pagar lloguers en pisos compartits i comprar el menjar bàsic. Possiblement hem d’aprofundir les batalles concretes en aquests espais. Empresa a empresa i obtenint victòries petites a cada lloc. Encendre i foc aquí, i després un altre allà quan el rimer fumegi. I, de la mateixa manera en els moviments socials, en lluites com les dels llogaters/es, ocupacions, etc.

Possiblement, caldrà cercar nous i noves interlocutores. I nous referents. Aquells companys/es (o excompanys/es) que es pensen a sí mateixos o la seva acció col·lectiva en relació les institucions i els seus debats possiblement no veuran els nostres plantejaments com una interpel·lació directa, en el sentit de lluites a construir. Potser aquesta és una realitat que no ens agrada reconèixer, però em temo que és la realitat real. Per tant, caldrà assumir-la. Ens tocarà, doncs, reconstruir el front dels moviments socials amb aquelles que encara hi siguem i,  sobretot, facilitar la incorporació de nous militants i nous projectes. I haurem de pensar bé com ens ho fem i què plantegem.

Mentre, nosaltres a l’àmbit sindical, mirem de mantenir la iniciativa i incrementar la pressió i la lluita.

mans

Dret de vaga mutilat

Aquest dimarts alguns mitjans es van fer ressò del que possiblement sigui el pitjor atac contra el dret de vaga dels darrers 40 anys. Es tracta de la sentència que el Tribunal Suprem va dictar el novembre de l’any passat arrel d’una demanda de CGT contra l’empresa Altrad Rodisola, de Tarragona. En una vaga de l’any 2015 per defensar les condicions laborals dels seus treballadors/es, algunes empreses que contractats serveis d’Altrad van subcontractar-los a una altra. Aquesta forma d’esquirolatge, de suplantar a vaguistes amb treballadors d’altres empreses, fins ara era una pràctica que legalment no s’acceptava. De fet, així ho havia dictaminat l’Audiència Nacional també en aquest cas. Ara, el Tribunal Suprem, dóna la raó a les empreses i obre la porta a la legalitzar el rebentar les vagues. Simplement, aportant treballadors/es d’una altra empresa per a cobrir l’activitat que es deixa de fer per a tercers. Aquesta sentència cau en un moment en què la subcontractació està a l’ordre del dia, tant en el sector privat com en el públic.

Vineta-de-Salas-Tasas-judiciales-2.jpg

Ja fa anys que la patronal reclama un canvi en la regulació legal del dret de vaga. Un dret que, no oblidem, la legislació emanada dels acords de la Transició ja limita considerablement en imposar períodes de notificació i impedir les vagues de solidaritat. Amb tot, de manera insaciable, la patronal insisteix reiteradament en restringir encara més les vagues. El seu objectiu és innegable: reduir al màxim la seva capacitat de pressió i d’incidència en les relacions ja desiguals per naturalesa entre treball i capital. Sovint a tertúlies i debats públics aquesta voluntat surt també a la llum pública. Tots nosaltres hem sentit més d’una vegada conceptes com ara “vaga abusiva” de la veu d’algun il·lustre tertulià, periodista o fins i tot representant polític. La sentència del Tribunal Suprem aplana el camí d’una llei d’aquest tipus. Novament, saltant-se la separació de poders que teòricament regeix les societats parlamentàries (i que nosaltres no ens hem cregut mai), l’alt tribunal marca el que possiblement serà una nova iniciativa legislativa.

La situació actual és ben clara. El Tribunal Suprem dicta una sentència que, si és ratificada per una altra de similar, marcarà jurisprudència. Primer atac d’artilleria pesada contra el dret “legal” de vaga. Pel forat obert en la seva defensa hi entrarà alguna llei aprovada “democràticament” per limitar el que els empresaris anomenen vagues abusives. En paral·lel, tant el sector privat com el sector públic ja fa temps que estan recorrent massivament a la subcontractació con a via de fer baixar els salaris, minvar la nostra capacitat de resistència com a treballadores i, en definitiva, precaritzar les nostres condicions de treball i de vida. El còctel està servit.

Com passa amb molts altres aspectes de la vida col·lectiva, les actuals “democràcies” burgeses busquen buidar de continguts això que anomenen “drets”. La vaga, com moltes altres formes de protesta, seguirà sent legal sempre i quan perdi qualsevol capacitat d’incidir en la realitat. És a dir, la podrem fer a mode de coreografia, d’escenificació, d’expressió d’opinió si voleu, però no com a eina o arma per modelar com volem que es resolgui a la pràctica una situació. Darrerament hem anat veient en altres àmbits situacions similars que no cal recordar. Aquest és el camí que ens tenen traçat organismes internacionals, governs i organitzacions empresarials.

La moneda, no obstant, té una altra cara. Mutilant “drets” fins ara reconeguts legalment, el sistema polític actual està trinxant també els espais de mediació que, fins ara, havien servit per matisar o suavitzar els conflictes socials i de classe. L’escenari que s’obre ara canvia ràpidament. I el sindicalisme del conflicte en prenem nota.

9788494509100-2

La solidaritat és entre iguals. Sobre el 6-F

Fa un any i mig vaig escriure aquest article on explicava que no em solidaritzava amb (l’aleshores encara president) Artur Mas. I mirava d’explicar-ho. Crec que el que hi deia avui és encara vàlid. Intento argumentar-ho.

Començo amb un parell de prèvies. Vull deixar clar que opino que el judici que comença avui 6 de febrer és, en si mateix, una aberració. Més enllà del sentit del 9N, que no va ser cap referèndum d’autodeterminació, i de com després l’antiga convergència l’ha fet servir en benefici propi, que es jutgi a ningú per a dur-lo endavant mostra la repressió vigent a l’estat espanyol. Una repressió que no és nova. Ja posats a parlar de referèndums, vull recordar que el maig del 2014 es va realitzar el “Multireferendum” coincidint amb les darreres eleccions europees. Aquell dia els mossos d’esquadra van aixecar centenars d’actes a les meses organitzades, sovint arrel de denúncies d’interventors de partits polítics. Com a conseqüència, 23 persones en van resultar imputades i algun dia seran jutjades. Defensaven que els i les ciutadanes que volguessin poguessin respondre amb paperetes i urnes un seguit de preguntes en una consulta no vinculant. D’aquestes persones no se’n parla. Eren, i son, membres de moviments socials i van ser també denunciades. El govern de la Generalitat, presidit per l’Artur mas, i alguns ajuntaments van promoure aquestes denúncies i van vulnerar el dret de reunió i participació de moltes persones a la iniciativa. Pel que sembla, no totes les urnes són iguals. Ni totes les denunciades.

multireferendum

La segona prèvia és per cobrir-me les espatlles. Els darrers dies a moltes persones que hem sortit del discurs del Procés predominant en els mitjans de comunicació ens han dit lerrouxistes, anarco-espanyolistes, defensors dels borbons, que érem membres del CNI o, fins i tot, que seguíem una estratègia planificada per la CIA. Els motius, ben senzills: dissentíem d’una pretesa unitat patriòtica per sobre de tot, a mode de front nacional, que amaga que també a Catalunya hi ha classes socials. I que l’explotació que patim els i les treballadores catalanes, la gran majoria de les persones que vivim a Catalunya, prové principalment de la burgesia catalana. La mateixa que històricament no ha dubtat a aliar-se o utilitzar les estructures de l’estat espanyol per defensar els seus privilegis. Doncs bé, vull deixar clar que durant molts anys he militat en organitzacions antirepressives. Que sovint hem defensat militants de l’esquerra independentista o, també, militants de moviments socials empresonats per coses com ara estripar una bandera espanyola.

Aclarit això, vull reiterar ara que segueixo sense solidaritzar-me amb en Mas, l’Ortega i la Munté. La solidaritat és entre iguals. I ell i elles, amb mi, amb nosaltres, no ho som d’iguals. Nosaltres hem patit la sagnia als pressupostos que van promoure els seus governs, amb milers de treballadors/es públiques acomiadades. Massa llarga és la llista de noms de companyes i companys de la universitat que he vist com se’n van anar al carrer durant els anys que van manar. Nosaltres hem patit la seva repressió i hem sigut víctimes d’aquell “tensar la llei fins allà on estigui permès i una mica més” del seu conseller d’interior, amb totes les seves conseqüències. També nosaltres hem pagat una bona part del diner públic transferit a entitats privades a través d’uns serveis públics cada vegada més externalitzats (eufemisme per dir regalats al capital). Hem vist companyes a la presó i unes quantes més imputades en processos judicials arran de denúncies de la Generalitat. I encara ens cauen les llàgrimes de veure gent gran i infants o, simplement, veïns/es nostres expulsades de casa seva per una policia de la Generalitat que escrupolosament acatava ordres judicials i davant del silenci còmplice del propi govern. Tampoc oblidem els vots favorables de convergència a la llei que permet fer-ho “legalment”.

barcelona-catalunya-seguretat-assumpta-tribunal_626347382_11397442_1999x1333

No, en Mas i companyia i nosaltres no som iguals. Quantes imatges teniu al cap de l’Artur Mas anant a visitar treballadors/es en vaga, o sense que en fessin? I als i les internes d’un CIE? I, en canvi, segur que tothom tenim al cap trobades d’ell mateix amb empresaris, associacions de la patronal o banquers. O de vistes a Israel o a centres financers nord-americans. El seu, no és el nostre món. Ell no ho ha volgut mai i ha actuat en conseqüència. D’igual manera, nosaltres tampoc hem volgut ser del seu.

rey_seat_ibiza_20121205_05.jpg

Com deia, la solidaritat és entre iguals. Quan hi ha jerarquia o explotació és una altra cosa. Potser és servilisme o dependència, però no és solidaritat. No es tracta de cap relació recíproca, ni lliure. I l’Artur Mas, a cops de garrot i de retallada, ens va fer recordar nítidament qui manava. Crec que això ho hem de deixar clar. Hem de poder dir que el judici contra l’Artur Mas, la Joana Ortega i la Irene Rigau és en si mateix una mostra inacceptable de repressió de l’estat. Si voleu, anàloga a la que d’altres vegades hem patit instigada, paradoxalment, per ells mateixos. No obstant, no per això deixa de ser injusta. Però també penso que hem de fer-ho des de plantejaments autònoms, mantenint el nostre propi discurs, la nostra visió de la realitat i les nostres actuacions socials o, si voleu, polítiques. A nosaltres el dia 6 de febrer no ens jutgen. I no ho fan perquè el 9N va ser una iniciativa dissenyada des de les institucions. Des de dalt, i amb una participació popular molt pautada i limitada. Ben diferent de les consultes populars d’anys abans que, malgrat discrepar molt sovint de les preguntes (jo no vull Catalunya com un estat més ni a dins de la UE), cal reconèixer que van suposar la mobilització de molts col·lectius a molts pobles. I també ben diferent del Multireferendum, basat principalment en l’autoorganització dels moviments socials.

Precisament perquè pensem que ens hem de mantenir autònoms respecte el processisme, perquè creiem que és imprescindible la nostra independència ideològica que ha de garantir la nostra autonomia d’acció, el dia 6 de febrer serem molts/es els que no anirem a Barcelona. La lluita contra la repressió la farem dia a dia i en els diferents àmbits de la nostra vida. Una repressió que moltes vegades ens han imposat les persones que ara jutgen. El que no farem és una mostra d’adhesió cap a elles que, a més, continuen sent referents d’uns projectes polítics que no són ni de lluny els nostres. Perquè, ens agradi o no, així es planteja la mobilització d’aquest 6 de febrer. Com un suport acrític a tres membres d’un govern que, en molts aspectes, va ser lesiu per a totes nosaltres.

La lluita contra la repressió implica també entrar a qüestionar, per exemple, com des dels estats es monopolitza la política, entesa com la capacitat d’acció col·lectiva de totes les persones per autogestionar la vida. O com, des del capital, es fa negoci precisament amb les nostres vides i el nostre treball. I això, dilluns 6 de febrer, no es farà en absolut.

Aval al capital, suïcidi anticapitalista. A propòsit d’uns pressupostos.

Divendres al vespre, en un casal, em vaig trobar diversos companys i companyes. Fent una cervesa, diverses converses s’entrecreuaven. Algunes parlaven de la CUP i dels pressupostos. Vàries de les persones presents feia poca estona havien estat en una assemblea on, la CUP de la comarca, havia discutit la seva proposta sobre els pressupostos de cara a la decisió que havien de prendre l’endemà. I que ara ja coneixem.

Francament, a mi em feia una mica de mandra parlar del tema. Havia tingut un dia llarg, amb una visita als companys d’Iberpotash per un tema sindical (si, fora del “Procés” hi ha vida i preocupacions) seguida d’una jornada de feina. Estava cansat. Però a la conversa algú va treure el tema i va començar a donar arguments per justificar perquè havia defensat i votat a favor de que la CUP els aprovés. I una mica em va interpel·lar. Amb mandra li vaig venir a dir que decisions com aquesta no només s’havien de situar en el context d’un hipotètic referèndum d’independència que, a més, crec que molts pensem que no s’arribarà a fer. Que el que havia defensat i votat segurament es traduiria en un treballador/a públic que seguiria sent, en el millor dels cassos, interí. En llistes d’espera i llits als passadissos d’hospitals. En un treballador del sector social fent art i mànigues per atendre a més persones perquè la conselleria de torn ha permès ampliar les ràtios a l’empresa concessionària del servei. En treballadores de neteja d’edificis de la Generalitat explotades per empreses de multinacionals de multiserveis que, a més, de vegades es passen mesos sense pagar les nòmines.

walenta-portugal

El company em va escoltar i, quan vaig acabar, em va dir que això ara, o amb els pressupostos prorrogats també passaria. I raó no n’hi falta. Ara també succeeix. I fa un, dos i tres anys també passava. I amb governs anteriors, també. La diferència, li vaig dir jo, és que ara ocorrerà amb l’aval d’una organització, la CUP, que s’autodenomina anticapitalista. Ja no vam continuar conversant. Jo no tenia massa ganes de seguir parlant d’aquest tema que ha envaït tantes converses els darrers dies i a ell el van cridar d’una altra banda del bar del casal.

Mentre marxava, em vaig quedar pensant en això de l’aval. De fet, un aval poc canvia les condicions materials que imposen aquests pressupostos, amb les seves misèries i les seves injustíficies. Fins i tot, es podria dir que l’alternativa, la pròrroga dels pressupostos del 2016, que alhora eren una pròrroga de la pròrroga del 2014, és pitjor. Una despesa lleugerament inferior, especialment en alguna partida. Vistos així, trossejats i descontextualitzats, segur que els actuals contenen algunes partides que suposen avenços per a algun àmbit concret. Però no es tracta d’això. L’aval implica la derrota política de qui el dóna. I això és el que li està passant a la CUP avalant els pressupostos de Junts pel Si que, com els anteriors, són netament capitalistes i no trenquen amb cap status quo actual, ni europeu ni espanyol.

Ho exemplifico amb una situació diferent. A la CGT ens hem trobat moltes i moltes vegades en situacions on una determinada empresa posa a sobre la taula acomiadaments, per exemple en el marc d’ERO’s. Quan això ha succeït generalment hi ha un procés de negociació amb el comitè d’empresa, ja que les normatives laborals així ho estableixen. En general, el que s’espera de la nostra gent és que intentin promoure les mesures de pressió que estiguin al seu abats per condicionar el procés de negociació i les propostes empresarials. Això implica mobilitzacions. Sabem que la nostra força no surt de la legalitat, ni de les reunions entre gerents i comitès. Segurament moltes de les propostes d’ERO son absolutament legals amb la legislació actual, dictada per un estat al servei del capital. L’única opció de revertir aquestes iniciatives empresarials surt de la capacitat de coacció que realitzem sobre l’empresari. Que pugui intuir que el desgast de tirar-la endavant és massa gran pels seus interessos i que, d’alguna manera, no li compensi fer-ho. Per desgracia, massa sovint no ens en sortim. L’empresa manté la seva proposta i alguns dels sindicats pacten amb ella una rebaixa de la xifra d’acomiadaments o un increment de les indemnitzacions. En certa mesura, es podria veure com una millora. Una mica com els pressupostos del 2017 en relació els del 2016.

Quan això succeeix, com a CGT no signem cap d’aquests acords. Ho hem decidit així com a organització i a la immensa majoria dels nostres companys i companyes no els hi passaria pel cap fer-ho. Això ens ha portat molta repressió i passar a ser, moltes vegades, una part important dels acomiadats/des. Algunes vegades, però, això no ha sigut així. Estic pensant en un cas de fa pocs anys d’una empresa de la comarca on visc ara. Els nostres delegats van acabar signant un acord per un ERO amb el grup que acabava de comprar l’empresa i que va imposar que, si no signaven tots els sindicats el pacte, tancava i deslocalitzava la planta. Doncs bé, la CGT va expulsar en molt poc temps la totalitat dels seus delegats en aquella fàbrica i això va suposar perdre tota una secció sindical. Per què ho va fer, si de fet la seva signatura no condicionava l’acord final (la CGT no tenia majoria absoluta en un comitè on la resta l’acceptava)? És molt senzill: no es volia avalar “políticament” aquell acord i es volia poder tenir les mans lliures per a combatre’l, tant nosaltres com a CGT com qualsevol treballador que ho volgués fer.

Per a mi, el sí que hem conegut aquesta setmana de la CUP als pressupostos de la Generalitat és moltes coses. Una d’elles és com això que exposava d’aquesta empresa vallesana. És un aval al dictat del poder econòmic, del capitalisme al que com a mínim verbalment es diu combatre, a l’acció de govern del proper any a Catalunya. Una acció de govern que marcarà com han de ser, o de continuar sent, els serveis públics. Uns serveis públics que sabem que han patit unes retallades aberrants i que ja fa molt temps s’han lliurat en gran mesura a l’avarícia d’empreses capitalistes que els gestionen només per treure diners. Amb les nostres vides, sí; diners. Significa lligar-se de mans. Assumir les normes del joc, ja no només el de la institució, sinó també l’econòmic: una despesa modulada pel llindar de dèficit imposat per la UE i el govern espanyol, consolidar la privatització d’una bona part de la despesa pública i una fiscalitat que toca més aviat poc a les rendes altes i, sobretot, a les rendes del capital.

terra-cremada

El sí a unes polítiques netament capitalistes per part d’un (espai) anticapitalista em sembla, francament, l’escenificació del seu fracàs com a projecte polític. La seva autoimmolació.

(Espero que el màxim de militants, de companys i companyes amb qui hem compartit tantes lluites, se’n puguin escapar amb el mínim de ferides possibles. Tenim molt camí per recórrer)

Trinxar vagues i vendre acords polítics. Notes de manual

Avui ha transcendit allò que fa dies molts intuíem, i no precisament per la nostra capacitat profètica. Els sindicats majoritaris d’ensenyament i el govern de la Generalitat han arribat a un acord. Algú podria dir que precisament els sindicats que van estar frenant la vaga educativa del 18 de gener convocada per CGT, a porta tancada i sense testimonis, han resolt un document de darrera hora que justifiqui no haver de fer una vaga el 9 de febrer que arribava a misses dites, amb els pressupostos ja votats al Parlament. De fet, ja ho deien reiteradament que volien desconvocar aquesta vaga. Possiblement si la setmana passada mantenien encara la convocatòria ho feien per frenar les mobilitzacions. “Silenci, tothom quiet. Es negocien els pressupostos i millor no destorbem” semblava que ens deien.

De fet l’acord era més que previsible. Hi ha un augment de 140 milions d’€ del pressupost del Departament d’Ensenyament, que equival al 2,9% del previst inicialment. S’incrementa en prop de 5.500 el nombre de professors/es que, en la mesura en que no hi ha un compromís de fer-ho a través d’oposicions, tot apunta a un augment de la plantilla precària de docents. La que veu els seus drets laborals limitats i que, curs rere curs, pot ser acomiadada. També es preveuen no realitzar nous concerts de línies amb centres privats, cosa que queda molt lluny d’eliminar o, com a mínim, de començar a reduir els concerts a l’ensenyament públic. És a dir, que segurament es mantindrà la transferència de 30 milions d’euros (quasi una tercera part del que ha aconseguit aquest acord entre govern i majoritaris) per a escoles de l’Opus Dei, que segreguen per sexes i transmeten una ideologia ultra conservadora, classista i extremadament patriarcal.

CONCENTRACIîN POR LOS INCIDENTES EN EL INSTITUTO LLUIS VIVES DE VALENCIA

Potser sóc mal pensat, però a mi em venen al cap tot un seguit de preguntes, tant sobre l’actitud d’alguns destacats militants dels sindicats majoritaris a l’ensenyament (alguns procedents dels moviments socials, no fa tant) com de l’oportunitat de l’acord. De moment me les guardo. No sense deixar de remarcar que, em sembla, mantenir la negociació més enllà del 18 de gener sobre uns punts que ja fa temps s’intuïa que el govern pensava assumir, ha permès als que no volien fer vaga argumentar que no calia fer-la. Encara s’estava negociant i, com deia, millor no fer soroll, deien. Ja tindrem oportunitat, continuaven, de sortir al carrer i mostrar la nostra dignitat com a docents el 9 de febrer. Haurem tingut més temps, asseguraven, de preparar una vaga (vaga que no movien un dit per construir) que ha de ser massiva i ha de reflectir que ens prenem la nostra tasca com a docents com un eix fonamental de la construcció de la societat del futur. I, mentre, treien pressió al govern, a la negociació dels pressupostos i els permetia preparar l’escenificació de la desconvocatòria de la vaga.

aparences

I avui les màscares han caigut definitivament. Després de menystenir a qui proposava una lluita honesta fent servir arguments electorals (de nombre de delegats i vots rebuts a les eleccions sindicals) barrejats amb promeses d’una alternativa de mobilitzacions que ja sabien que havia mort molt abans de néixer.

Pensant en to plegat em venen al cap encara més dubtes, o preguntes o, si voleu, fantasmes. Després d’algunes anades i vingudes entorn els impostos, el debat sobre l’aprovació o no dels pressupostos entre qui es mostra disposat a parlar de la seva aprovació ha acabat centrant-se en l’educació. Era un terreny més propici per trobar acords, amb uns sindicats dòcils (els de la mesa de negociació) i on amb una partida petita es podia construir un argument per a vendre la seva aprovació. I així, amb declaracions i ressò dels principals mitjans de comunicació s’ha anat creant un escenari on qualsevol cosa que sonés una millora en l’educació semblava una gran cessió de la Generalitat i un gran avenç aconseguit per la pressió (molt ligth) dels sindicats de la mesa de negociació i l’equip de la CUP que s’ha reunit per negociat pressupostos amb la Generalitat.

Si això serveix per a garantir una aprovació d’uns pressupostos que en termes generals consoliden anys de retallades salvatges, li haurà sortit molt barat a la Generalitat. En total, 140 milions sobre una despesa finalista no financera en els diferents departaments, de 22.611 milions d’euros. Poc més del 0,6% del total dels pressupostos per a garantir-se un hipotètic suport d’una formació que al Parlament encara es reclama anticapitalista. A mi, francament, en sembla una misèria quan, per exemple, al lloc on jo treballo (les universitats) es consoliden anys de descapitalització d’estructures de recerca, d’envelliment de plantilles i d’increments dels preus per a estudiar. I això per no parlar de la sanitat, on la despesa contemplada per a l’any 2017 és d’uns 1.050 milions d’euros menys que la de l’any 2010. A banda que es deixen sense revertir les externalitzacions i privatitzacions que tant els governs tripartits com els convergents i ara de Junts pel Sí han anat promovent, en diferent intensitat, això sí.

M’agradaria pensar que la negociació entorn l’educació no ha sigut la principal jugada del tauler d’escacs entre govern i CUP pels pressupostos. En una negociació a la qual jo mai hi hauria entrat, vull pensar que el que ha primat per part de qui l’ha dut a terme des de la CUP ha sigut la idea de millorar la proposta inicial en benefici de la classe treballadora de Catalunya. O, si ho preferiu dir d’una altra manera, dels sectors populars de Catalunya. Espero que no s’hagi fet allò que tantes vegades he vist jo a la meva feina, que feien els sindicats que havien decidit que el seu horitzó era tancar acords amb l’empresa i no edificar propostes col·lectives de lluita. Ho feien reiteradament, com si seguissin un manual. Davant una proposta empresarial, la segmentaven en parts i intentaven tancar un acord molt parcial sobre alguna o algunes d’aquestes parts. La resta, ja ho sabien, l’empresa la podria tirar endavant. De fet, ho sabien tant aquests sindicats com la mateixa empresa. La negociació, en definitiva, acabava sent un espai on es teatralitzava i, finalment, es meditava un desenllaç que permetés sortir als diferents actors amb el cap ben alt. Si fos literatura, diríem que un bon final salva una novel·la, però es tracta de la vida real. I afecta a milions de persones.

El joc sindical a la negociació amb el departament d’ensenyament ja me’l puc imaginar. Ara, francament, em queda l’esperança de pensar que la negociació dels pressupostos no ha estat marcada per una preocupació similar. Que hi ha quelcom més que la preocupació per la imatge de com es vendrà un determinat desenllaç (o, parlant en plata, de com argumentar l’aval als pressupostos). Si això fos així, la institució ens mostraria que és molt més ràpida en devorar qualsevol forma de dissidència dins seu. Espero, sincerament, que no sigui així.

I, espero, també, que l’esperança no sigui, com deia l’escriptor, el més irracional dels estats d’ànim humans.

2903157941_e7e49a98e5_b

“Escombrarem anarquistes i comunistes”

Reflexions arran d’una vaga

Passi el que passi dimecres, la vaga convocada per la CGT a l’ensenyament públic no universitari haurà servit per a diverses coses. Aquesta afirmació no ens hauria d’estranyar en absolut, ja que pel moviment obrer tradicionalment les vagues eren eines que es planificaven i es duien endavant amb la intenció clara d’assolir determinats objectius. Les vagues no es fan per cosmètica. Suposen un esforç per a qui les fa. Els i les treballadores vivim del nostre salari i, per tant, no cobrar ens erosiona les condicions de vida. En conseqüència, quan es promouen cal definir clarament la seva utilitat. Aquesta és la raó per la qual CGT convoca precisament la vaga el dia 18 de gener. Una raó que no costa gaire d’entendre a qui, realment, vulgui entendre el perquè de la data de la vaga. El dia 18 encara s’estaran negociant els pressupostos de la Generalitat dels quals pengen, directament, una part de les reivindicacions que motiven la vaga: més pressupost per a l’educació pública per tal de poder incrementar el nombre de docents i reduir les ràtios, eliminar els barracons que encara hi ha a escoles i instituts i la progressiva eradicació del concerts. En canvi, fer-ho només quan els pressupostos ja estiguin tancats, i em temo que aprovats, és una simple acció de cosmètica o de maquillatge. No cal fer massa voltes per veure que la convocatòria del dia 9 de febrer, que altres sindicats han posat a sobre la taula i que es farà un dia en que ja s’haurà tancat la negociació pressupostària, poc aporta a la pressió per a rectificar com a mínim les partides d’educació d’aquests pressupostos neoliberals i de misèria.

Com deia, la vaga del 18 de gener servirà per a diverses coses. De fet, ja ho està fent abans de que es dugui a terme. Ha tret a l’escena pública que les propostes del govern per a l’educació pública són clarament insuficients i perpetuen les polítiques liberals dels governs de’n Mas. Ha obert debat i ha incrementat la pressió sobre qui els vol aprovar, ho hagi dit o no de manera oberta. Ajuda a la mobilització del col·lectiu de docents no universitaris que, els darrers anys, ha estat menys actiu que temps endarrere en la defensa de l’escola pública. I contribueix a articular un seguit d’iniciatives a nivell de centre, local o de barri en favor de l’ensenyament, entre elles les que representen moltes assemblees grogues i plataformes diverses. Crec que molts d’aquests espais confluirem el dimecres 18 de gener davant del Parlament. I espero que aquest dia sigui una primera sortida en escena d’una lluita que ha de tenir continuïtat.

sos-educacio

També penso que la vaga del 18 de gener està contribuint a posar a cadascú al seu lloc. El govern ja sabem on es posiciona, i els partits que li donen suport també. I ara també coneixem on se situen els sindicats majoritaris de l’ensenyament a Catalunya, que no només són CCOO i UGT (en veritat, el majoritari en termes electorals no és cap d’aquestes dues centrals). D’alguns d’aquests sindicats no ens sorprèn massa que intentin erosionar, per dir-ho finament, les convocatòries que no surten d’ells. Però del més “majoritari” sorprèn una mica més. I no potser tant del sindicat com a tal, sinó que és especialment interessant veure com alguns dels seus membres destacats, i que no fa tants anys participaven de moviments socials alternatius, fan servir determinats arguments. Un que he anat veient reiteradament consisteix en recordar que la CGT no representa a la comunicat educativa perquè, diuen, no té ni el 5% dels delegats i delegades escollits a tota Catalunya. No seré jo qui entri en una guerra de xifres, ja que si mirem els resultats electorals per zones, podem observar com al Baix Llobregat va superar el 20% i a Barcelona o als vallesos el 10%. Però aquest ús intencionat de les xifres no és el que per a mi és directament aberrant. El que jo trobo més preocupant és que el principal argument per a desqualificar la convocatòria del 18 de gener sigui un paràmetre electoral. Gent sorgida de moviments socials recorrent a la representació electoral per a validar o no una proposta de lluita? Si aquest argument l’apliquéssim, precisament, als propis moviments socials invalidaríem d’arrel qualsevol activitat seva amb una frase del tipus “que nada són y a nadie representan” digna de l’insigne Ángel Acebes o d’en Felip Puig i els seus subalterns. En definitiva, ha tret a la llum alguns dels efectes perversos de la creixent institucionalització d’uns sectors de l’esquerra combativa d’anys enrere. Procés en el que, intueixo, s’insereixen els esquemes de raonament d’aquests antics militants.

esquirol1

I, finalment, la vaga del 18 de gener ha tornat a deixar en evidència el caràcter profundament classista dels sectors hegemònics d’aquesta pel·lícula inacabable que molts anomenen el Procés. No cal cercar massa per veure que la CGT tenim la capacitat de ser el sindicat de la CUP i, alhora, agents del CNI o del Borbó. En aquesta aparent diversitat hi conflueixen, per a un grapat d’hiperventilats processistes, el comú objectiu d’enderrocar el camí cap a la independència de Catalunya conduït pel govern de Junts Pel Si i un seguit de “business friendlies” que els acompanyen. És a dir, una vaga contra el govern català (que, no oblidem, respon als interessos d’una part de la burgesia principatina) necessàriament és obra d’un enemic extern o d’una colla d’arreplegats inconscients manipulats des de l’exterior. Sota aquesta percepció transversal del Procés, no hi ha classes socials sinó, simplement, el “bloc del sí” i el “bloc del no”. Evidentment, els sindicats en lluita contra el govern som, per aquesta gent, part del “no” i els és igual el que pensem sobre la autodeterminació o la independència de Catalunya. A banda de la voluntat de desqualificar, d’una altra manera si voleu, la vaga, darrera aquest tipus d’arguments s’hi amaga la incapacitat d’entendre que les organitzacions de treballadors i treballadores podem tenir els nostre propis objectius i programa de lluita, al marge i autònoms respecte partits i altres formes de política institucional.

twit

El rerefons dretós d’una part del processisme s’ha fet palès també en les crítiques a la vaga. Hi ha qui ha anat més enllà i ha defensat la necessitat de replantejar les vagues quan (o en el supòsit de que) Catalunya sigui independent. El símil d’aquest tipus de discursos amb els dels tertulians de mitjans de la caverna mediàtica espanyola és esparverant. Alguns, encara, han sigut més agosarats. Ens presenten, a qui defensem la vaga, com enemics de Catalunya. I, en aquesta lògica, hi ha qui s’ha desfermat i ha arribat a defensar que caldria escombrar anarquistes i comunistes d’una futura Catalunya independent. En definitiva, tot una declaració d’intencions d’un professor d’universitat.

Retornant-nos l’alegria de lluitar, la vaga del 18 de gener ha guanyat. Recuperant la dignitat dels i les treballadores de l’ensenyament, la vaga del 18 de gener també ha guanyat. Fent-nos replantejar la deriva d’antics militants de moviments socials, la vaga també ha guanyat. Destapant derives feixistes camuflades sota discursos d’aparent alliberament nacional la vaga ha seguit guanyant. Perquè, no ho oblidem, convé saber on som, qui som i quin camp per córrer, i per lluitar, tenim davant.