El somni institucional crea monstres (i no només la investidura del Quim Torra)

Hi ha diverses motivacions per participar a les institucions des d’això que, de manera genèrica, s’anomena l’esquerra. Una és el convenciment que, des de les institucions, es pot gestionar la realitat. Allò del “asalto a los cielos”. Com us podeu imaginar, aquesta ni me la crec ni m’interessa. Una altra és la creença que el joc institucional pot enfortir els moviments socials i l’activisme de fora, del carrer, dels barris i pobles, dels llocs de treball, etc. Una tercera deriva de considerar que la millor manera de destruir l’enemic, que és o està a les institucions, és des de dins. I finalment, la darrera, pot considerar que no ens queda altra que entrar-hi, malgrat ser conscient que no és el nostre escenari.

Tot i que tampoc m’hi sento especialment interpel·lat, els supòsits que van del dos al quatre ens plantegen escenaris més propers que el primer. El municipalisme alternatiu des de fa anys veiem que plantegen alguns sectors dels moviments socials en pot ser un exemple. Algú podria dir que allò d’anar als comitès d’empresa per a buidar-los de continguts en seria un altre, tot i que la rellevància pública d’aquest àmbit institucional és molt menor que el dels ajuntaments. I segur que ens ve al cap el famós “cavall de Troia” de fa uns anys. En síntesi, sabem de què parlo i segur que totes i tots tenim diverses opinions i valoracions al respecte. No hi vull entrar directament, si més no al debat de partida sobre el joc institucional. Avui prefereixo fixar-me d’alguns efectes.

La presència a les institucions ens situa en uns escenaris que en absolut són els nostres. Jo parlo a partir de la meva experiència en comitès d’empresa i, suposo, que per qui està en un ajuntament (i no cal dir en un parlament) això encara és molt més exagerat. Un primer efecte de la institució és fer-te diferent als teus companys i companyes. Tu hi ets; ells i elles, no. Com per art de màgia (bé, de màgia ben bé, no; darrera hi ha l’estat) tens la capacitat d’accedir a informació i puntualment de prendre decisions que afecten als teus iguals que, paradoxalment, no tenen aquesta mateixa capacitat. Ja se que generalment s’argumenta que en realitat no es perd el vincle amb fora, però fàcilment les institucions acaben debilitant la nostra pertinença a un espai extern. Un espai que, en la mesura que cedeix davant una certa dinàmica de delegació de la seva activitat en qui es troba dins de la institució, perd vigor, dinamisme i autonomia.

Search For SolutionLa segona fase en aquest procés és el situar-te en escenaris que no són els nostres, i et porten a participar de debats i discussions que ni les hem volgut nosaltres ni hem tingut la capacitat de decidir-ne els termes. En el món del treball, la negociació en despatxos d’un ERO en pot ser un exemple paradigmàtic que, a més, generalment sempre acaba malament pels nostres interessos. En el món institucional se m’acudeixen les normatives del civisme, els pressupostos i un llarg etcètera. Generalment el desenllaç d’aquestes situacions sempre acaba posant a sobre la taula l’opció del “mal menor”. Una situació que no ens agrada, que som conscients de que no respon en absolut als nostres interessos però que, d’altra banda, assumim que és la menys lesiva de les alternatives que se’ns presenten. Aquí ja hi ha un dard enverinat que acostuma a passar desapercebut. Les alternatives respecte les quals aquesta opció n’és el mal menor són les que ens ofereix el joc institucional. Unes institucions que no són nostres i que, sobre el paper, quan hi entrem és per combatre-les.

Una passa més és quan s’acaba acceptant aquest mal menor. Fàcilment la institució (o l’empresa arribat el cas) ofereix algunes petites almoines que justifiquin argumentar que és millor assumir l’alternativa en qüestió que no fer-ho. I aquí els arguments basculen entre les petites contrapartides que se’ns concedeixen i les (suposadament) terribles conseqüències si prosperessin les altres possibilitats posades a sobre la taula dels debats institucionals. Durant aquest camí cada vegada ens queda més lluny la possibilitat de fer un cop de puny sobre el taulell, trencar-lo, engegar a pastar fang les fitxes i tornar a les assemblees i als nostres espais organitzats, amb els companys i companyes, a plantejar la nostra lluita. Amb el temps sembla com si, arribat el cas, fins i tot ens faci por fer-ho. O, simplement, com que la dinàmica institucional ha buidat els carrers i ha adormit els centres de treball, simplement veiem o volem veure un desert fora de les institucions.

La dinàmica del mal menor ens fa allunyar, passa a passa, d’allà on érem i d’allò que volíem continuar sent. També ens acostuma, quan som els i les que ens quedem fora de les institucions, a acceptar les regles del seu joc i a imposar la cultura de la delegació. És a dir, a mutilar també la nostra autonomia com a subjecte col·lectiu cedint als companys/es que hi participen la nostra capacitat de fer política. Ho fa de manera gradual, perquè si el procés fos sobtat, fàcilment hi hauria que de manera conscient en sortiria ràpidament i no s’hi deixaria arrossegar. I podria néixer una alternativa real. En canvi, de manera lenta però ferma el joc institucional acaba imposant l’adaptació a les seves pròpies normes i a la seva pròpia naturalesa que, com deia, respon a l’aparell de l’estat. És anàloga a la imatge de la metàfora de la granota dins de l’olla amb una aigua que poc a poc va pujant de temperatura i que es va posar de moda a l’època de les retallades. Ara, no obstant, la granota és l’autonomia d’aquells espais socials que en un determinat moment entren al joc institucional.

És obvi que això que exposo es pot dir també del sindicalisme on jo milito de fa anys. Ben cert. Vull pensar, però, que mantenim pràctiques que escapen d’aquesta camisa de força. I crec que ja fa temps que companys/es posen el tema sobre la taula i reclamen parlar-ne. Però, hi ha altres realitats on les implicacions d’aquestes dinàmiques són de molt més abast, tant per la cultura política que transmeten, de reproducció acrítica dels mecanismes institucionals, com per les conseqüències a la immensa majoria de la població. La investidura de Quim Torra, de qui m’estalvio fer cap comentari, n’és un trist exemple. Simplement, com deia, el somni institucional crea mostres. Uns monstres que no només són el 131è president de la Generalitat.

Sense títol.png

Anuncis

2 pensaments sobre “El somni institucional crea monstres (i no només la investidura del Quim Torra)

  1. Puc estar d’acord amb moltes de les coses que expliques en aquest article. Però també penso que minimitzes intencionadament les contradiccions que teniu la CGT en els comitès d’empresa i acceptant el joc institucional de la patronal. La gent de la CUP sabem que cometem errors, alguns d’ells greus i segurament ho pagarem car. Però vosaltres a part de no canviar absolutament res del sistema econòmic esteu creixent d’una forma desmesurada a les empreses i les administracions, i us esteu suavitzant. Només sou durs amb la gent independentista i esteu acatant el marc mental de la patronal i l’estat.

    M'agrada

  2. és evident que no volem vacances pagades en la manga del mal menor
    Dius, i tens raó, que estar en les Institucions allunya/et fa possessor d’uns contactes, d’una informació i d’unes maneres de fer que no tenen els teus companys. Tampoc, essent només entre companys t’acostes a la realitat (en som tan lluny, que no sabria què dir entorn de com sigui la realitat).
    Critiques també: “com que la dinàmica institucional ha buidat els carrers i ha adormit els centres de treball, simplement veiem o volem veure un desert fora de les institucions.” Rancière n’afegeix: “La melancolia es nodreix de la seva pròpia impotència. Li basta amb poder convertir-la en impotència generalitzada i reservar-se la posició de de l’esperit lúcid de la seva mirada desencantada sobre un món en el qual la interpretació crítica del sistema s’ha convertit en un element més del mateix sistema”.
    Salta a la vista, esquitxa la pell: vivim un món trist, l’oferta, com dius, des d’Institucions, empreses i grups de poder de la mena que siguin, són a més de vergonyants, subjectivitzadores. El Sistema és una màquina de produir normes i melancolies. El que és fotut és que hi som dintre, que en formem part.
    Saps que no voldríem una república burgesa: nosaltres disposem d’utopies i volem una vida històrica; i saps que tant forta és la nostra potència com la nostra pobresa. Tanmateix, la realitat com a desdibuix de vida, de grisalla com a oferta i pudibunda d’extrem a extrem, no ens farà perdre el cantet (perdre el ritme): més que donar suport a una república burgesa, ¿i si ho convertíem en una mena d’excusa per entrar a la porta que no acaba? Siguem clars, el règim que patim no ens agrada. És cert que, com deien els estoics, tan se val si estem a vuit estadis d’Atenes com si n’estem a vuitanta: no som a Atenes. Hi ha un punt de lleuger repòs: avançar envers Atenes una miqueta.
    A més, he conegut molta gent i molt diversa darrerament que en absolut votarien en Torra; però que estan/estem decidits a fer república. Potser el més interessant: conscients potser només que sabem què no volem (i de les dificultats també en som conscients).

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s